HASTA QUE LLEGÓ SU HORA

Després de la "Trilogia del Dòlar", els nord-americans li van pagar a Sergio Leone un bitllet als Estats Units perquè filmés un altre western; això l'obligava a postergar el projecte sobre gàngsters que més endavant es convertiria en el seu testament cinematogràfic, "Érase una vez en América", però li permetia rodar al Monument Valley (tot i que finalment també rodaria algunes seqüències a Tabernas, Almeria) i contractar Henry Fonda per fer de dolent (l'actor es va presentar al rodatge amb lentilles marrons per fer més por però Leone les hi va fer treure: volia veure "aquells ulls blaus, com de nen"). Així, doncs, "C'era una volta America" es convertia en "C'era una volta il West".

Bernardo Bertolucci i Dario Argento van col·laborar en l'argument d'"Hasta que llegó su hora " (1968), que gira al voltant de tres eixos: la venjança cuinada a foc lent que enfronta Charles Bronson, un pistoler misteriós que toca l'harmònica, amb Fonda i la seva tropa de facinerosos; el drama d'una prostituta de Nova Orleans (guapíssima Claudia Cardinale) que viatja a l'Oest per descobrir que la seva nova família l'han morta a trets, nens inclosos; i, enmig de tot això, el ferrocarril que unirà els dos oceans i que portarà la civilització a un territori salvatge, tot i que, de moment, la seva construcció i la promesa de futurs guanys encara atrau més delinqüents i aventurers. Aquest tren que travessa el desert de l'Oest americà és present en les escenes més emblemàtiques: la que obre el film, llarguíssima i quasi sense diàleg, en què tres pistolers esperen l'arribada del ferrocarril i no passa res tret d'una mosca, però la tensió va creixent fins a l'esclat final de violència catàrtica (al més pur estil Leone, actualment versionat als films de Quentin Tarantino, el seu més fidel deixeble); la de l'arribada de Jill (Claudia Cardinale) al poble, amb un acompanyament musical inspiradíssim, molt evocador, del gran Ennio Morricone; o el tiroteig entre els ocupants del tren i el personatge de Charles Bronson, amagat damunt dels vagons.

L'humor negre característic dels films anteriors és present en el breu diàleg que tanca l'esmentada escena inicial ("Em sembla que falta un cavall"; "Doncs jo diria que en sobren dos"), però el film fluctua constantment entre el cinisme i un to més tràgic, gairebé elegíac. Jill no dubta a fer l'amor amb el dolent per salvar la vida, però el final és molt romàntic i el comiat entre Bronson i Cardinale expressa metafòricament el divorci entre un passat violent i un futur ple de promeses i incompatible amb la violència. No endebades, "Hasta que llegó su hora" s'estrena en ple auge dels westerns crepusculars, pocs anys després d'"El hombre que mató a Liberty Valance" i només un any abans de "Grupo salvaje".

Com també passa en alguns films de Tarantino, la desmesura i una durada de quasi tres hores enterboleixen el resultat. Però la inventiva visual i narrativa del film, gairebé experimental en molts aspectes, marca un abans i un després en el gènere del western i el cinema en general.