dissabte, 15 d’agost del 2015

LES FORMES DE LA VIOLÈNCIA

La presentació de la violència en el cinema ha estat moltes vegades objecte de debat. Però ha estat així, principalment, quan es tractava d'obres que aportaven igualment una visió crítica del fenomen, com en el cas de "La naranja mecánica".

Tanmateix, hi ha hagut sempre -però, sobretot, a partir dels anys setanta- pel·lícules que oferien violència a l'engròs amb pretensions purament comercials, que no buscaven fer art sinó omplir la butxaca dels productors, guanyar diners amb la mínima inversió (*).

L'any 2007, Robert Rodríguez i Quentin Tarantino van produir i dirigir "Grindhouse", un homenatge als programes dobles que presentaven exploitation movies, és a dir pel·lícules barates amb sexe, violència i algun ensurt. El film va ser un fracàs als Estats Units i a Espanya es van estrenar separadament les seves parts, "Planet Terror" de Rodríguez i "Deathproof", de Tarantino. Amb sentit de l'humor i habilitat narrativa, ambdós realitzadors van fabricar dos títols de culte amb material de quarta fila.

Una de les simpàtiques peculiaritats de l'invent (parcialment perduda en la versió escapçada) era que incorporava, com en els autèntics programes dobles, trailers d'altres pel·lícules exploitation, en aquest cas inexistents: "Thanksgiving", "Don't", "Werewolf Women of the S.S.", "Hobo with a Shotgun" o "Machete". Els falsos trailers van ser dirigits, respectivament, per Eli Roth, Edgar Wright, Rob Zombie, Jason Eisener i Rodríguez. Només en els dos casos darrers van acabar per convertir-se en una pel·lícula de veritat, i només la de Rodríguez conservava el protagonista del trailer, el petri Danny Trejo.


"Machete" (2010) no reflexiona sobre la violència. Simplement, la celebra. Entre decapitacions i esventraments, es tracta d'una conya que juga amb els tòpics sobre problemes fronterers entre Mèxic i els Estats Units i polítics corruptes, amb la intervenció d'una llarga llista d'actors més o menys il·lustres: les guapes Jessica Alba i Michelle Rodríguez, Robert De Niro, Steven Seagal, Cheech Marin, Don Johnson, Lindsay Lohan i l'inevitable Tom Savini (el Sex Machine d'"Abierto hasta el amanecer").


El gag més brillant de la continuació, "Machete Kills" (2013), és l'aparició de Charlie Sheen fent de president dels Estats Units (als títols de crèdit, apareix amb el seu veritable nom llatí, Carlos Estévez); també hi apareixen Mel Gibson, Sofía Vergara, Lady Gaga, Antonio Banderas, Cuba Gooding Jr. i la guapa Amber Heard, mentre repeteixen Trejo, Michelle Rodríguez i Tom Savini; el repartiment, doncs, és tota una declaració d'intencions sobre la naturalesa entre pop i referencial o directament paròdica de la nissaga de Machete, que ens promet un nou lliurament amb el títol de "Machete Kills in Space".

De l'altre extrem del món ens arriba una nissaga que té una aparença més elegant i seriosa però que, en el fons, també és una celebració de la violència que barreja en l'argument gàngsters i polítics corruptes.


"Outrage" (2010) i "Outrage 2" (2012), dirigides i protagonitzades per Takeshi Kitano (un altre actor de rostre impenetrable), són dues pel·lícules de yakuzes que no semblen tenir altre objectiu que mostrar el nombre més elevat possible d'assassinats, normalment a trets però més imaginatius en algun cas, com el del gàngster a qui li llancen pilotes de beisbol als morros fins a la mort. Això sí, tots els personatges van vestits impecablement i beuen sake amb uns modals exquisits. És el revers de la suor i el tequila en els films de Robert Rodríguez, però en els dos casos es tracta d'una litúrgia que cal respectar.


(*) De la mateixa manera que el cinema pornogràfic ofereix sexe sense pretendre escalfar el cap de l'espectador sinó altres zones del seu físic.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...


Escribí un pequeño ensayo sobre el tema hace tiempo, a ver si te gusta.

Un abrazo.


http://conexiontravisbickle.blogspot.com.es/2012/06/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html

ricard ha dit...

Hola Pedro:

En primer lugar, perdona que haya tardado tanto en leer tu artículo y responder a tu comentario, lo cual no se debe en absoluto a falta de interés sino al hecho de que he estado desaparecido y sin ordenador durante las vacaciones. Vuelvo ahora tras el "reset" y te digo sin más tardanza que tu ensayo -una aguda reflexión sobre la censura y los prejuicios respecto a la violencia en la pantalla- es muy interesante y apasionado y que no puedo estar más de acuerdo contigo.

Un abrazo.