En alguna ocasió m'he referit a aquest títol dirigit per Pier Paolo Pasolini l'any 1966 com a "Pajarracos y pajaritos". I ara m'adono que el títol espanyol invertia l'ordre. Penso que l'error és perdonable si ens atenim a l'original italià: "Uccellacci e uccellini".
En fi, això és anecdòtic. El cas és que ens trobem davant d'un títol clau en la filmografia del seu director. Pasolini s'intal·la en l'estil còmic assajat a "RoGoPaG", un estil declaradament naïf, amb solucions que recorden tant la comedia dell'arte com el cinema mut, amb les seves persecucions a càmera ràpida. El fitxatge del popular còmic Totó és tota una declaració d'intencions; l'acompanya, en el paper del seu fill, el jovenet Ninetto Davoli, amant del director i després habitual en la seva filmografia. Tot plegat al servei d'una faula aparentment innocent i finalment radical que planteja la mort de les ideologies i el triomf del capitalisme salvatge.
Totó i el seu fill caminen pels descampats dels afores de Roma, escenari de les primeres pel·lícules del director, acompanyats per un corb que representa els intel·lectuals d'esquerres; quan intenten cobrar el lloguer d'uns camperols absolutament miserables, l'animal els adverteix que sempre hi ha un peix més gran que es menja el xic, la qual cosa es confirma quan l'aristòcrata es nega a perdonar les rendes que Totó i Ninetto li deuen. Però els protagonistes no cedeixen a la fe marxista: caguen, follen i, després d'assistir a l'enterrament del líder comunista Palmiro Togliatti, es mengen el corb.
4 comentaris:
El viejo, el muchacho y el cuervo negro parlanchin como la conciencia de la lucha de clases y metáfora mordaz del comunismo. El gran Totó y el actor fetiche de Pasolini Ninetto Davoli forman una peculiar e inolvidable pareja en un film al que el tiempo ha castigado en exceso y que nunca he considerado una obra magna del genio de la herida abierta.
Un abrazo.
Como pasa con la mayoría de películas con una apuesta estética radical, le afecta el paso de los años. Aparte de que el discurso político resulta aún más trasnochado. Ello no obstante, me sigue pareciendo una clara demostración del talento de su director, capaz de explicar una y otra vez lo mismo pero siempre de forma diferente. Y sus imágenes conservan buena parte de esa rara poesía que siempre lograba Pasolini partiendo de lo más prosaico.
Un abrazo.
A Italia vaig comprobar la veneració que senten per Totó. L´aportació de Passolini a la comèdia havia de resultar una obra estranya i fascinant. Per cert, ¿has vist "La paloma que se posó sobre una rama a reflexionar sobre la existencia"? És una barreja increible de Dreyer i Monthy Phyton.
Salut!
Borgo.
Totó es va fer molt famós gràcies a comèdies populars que retrataven les misèries de la Itàlia de la postguerra. La seva manera d'actuar recorda els clàssics del període mut, quasi una barreja de Buster Keaton i Charles Chaplin en versió mediterrània. Quan va treballar amb Pasolini ja devia semblar molt passat de moda; però el director va treure'n un gran profit, del seu aire intemporal i estrafolari. Totó serveix molt bé el seu personatge, un pinta que és alhora molt innocent (m'adono que és una versió còmica del mateix Accattó). I desprèn una energia insòlita, tot i que era vell i ja estava molt malalt (va morir tot just un any després del rodatge, i encara va tenir temps d'aparèixer a "La Tierra vista desde la Luna" i a "Che cosa sono le nuvole?").
Pasolini va homenatjar l'estil de Chaplin no només a través de Totó sinó també en altres pel·lícules seves, especialment un dels episodis de "Los cuentos de Canterbury", amb Ninetto Davoli fent de Charlot.
Doncs no, no he vist "La paloma...". Però això que sigui com una barreja de Dreyer i Monty Python ha despertat la meva curiositat. Gràcies per la recomanació.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada