Ja vam dir en parlar d'"El niño de la bicicleta" que, als films dels germans Dardenne, la gent no para de moure's; i la presentació de conductes diverses i personatges que són solidaris i d'altres que no ho són no pretén jutjar les seves conductes però sí retratar les misèries de la societat europea actual.
A "Dos días, una noche", qui no para de moure's és la pobra Sandra (excel·lent Marion Cotillard): acaba de sortir d'una depressió quan s'assabenta que l'acomiaden de la feina; els seus companys havíen de triar entre salvar-li el lloc de treball o conservar una paga extra de mil euros i han triat la paga extra i a la Sandra que la donguin; però això ha estat un divendres i, gràcies a la intervenció de la seva amiga Juliette, el dilluns es repetirà la votació; la protagonista haurà de passar tot el cap de setmana visitant els seus companys per demanar-los el vot que li és favorable.
Fins aquesta darrera pel·lícula de Jean-Pierre i Luc Dardenne no m'havia adonat que els suburbis que recorren els seus personatges infatigablement són inhòspits i gairebé aterridors. No és el Bronx, son suburbis de classe mitjana i treballadora, de pulcres cases adossades; però, en aquesta Europa de la crisi econòmica, l'alegria sembla haver desaparegut dels carrers i la gent oculta les seves misèries rere les façanes dels seus habitatges; i no sempre obren a la pobra Sandra quan ve a demanar-los caritat. Avui dia mil euros són diners i la solidaritat dels treballadors és cosa del passat. Aquesta és la trista realitat que ens ha tocat viure i que "Dos días, una noche", que té la força i la immediatesa del millor cinema europeu, retrata admirablement, tot i que vol acabar amb un missatge optimista. No hem de perdre la fe en nosaltres mateixos ni en la gent que ens envolta.
2 comentaris:
Dos días, una noche es cine para golpear conciencias, un cine que como ya hicieran en la que es para mí su mejor película, La Promesa (1996) nos abre la puerta de una Europa insolidaria en la que cada vez importan menos los sentimientos y problemas ajenos, de una clase obrera viciada que arroja a la basura su dignidad por unos pocos euros. Al mismo tiempo es una película luminosa y minimalista que nos habla de una pequeña epopeya, la de una mujer que lucha por algo tan esencial como la supervivencia.
Un abrazo
Totalmente de acuerdo con tu valoración. Por cierto, no he visto "La promesa", me la apunto. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada