Continuem parlant de comèdies i ara li toca a "Atrapa a un ladrón" (1955).
Una comèdia d'Alfred Hitchcock? Bé, no és tan estrany; el mateix any en va dirigir una altra, molt negra però comèdia: "Pero... ¿quién mató a Harry?".
"Atrapa a un ladrón" és allò que en diríem una comèdia sofisticada. Conté elements de thriller però no ens els podem prendre seriosament: John Robie (Cary Grant), un antic lladre de guant blanc rehabilitat després de lluitar amb la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, viu una existència plàcida i agradable en una casa a la Costa Blava -la qual cosa ens fa pensar que no deu haver tornat els calés-, fins que algú es dedica a robar els milionaris que visiten el casino imitant els seus mètodes, de manera que els seus antics socis, la policia i un agent d'assegurances molt flegmàtic sospitaran d'ell. Robie, per demostrar la seva innocència i atrapar el dolent autèntic, ordeix un pla molt sofisticat consistent a amagar-se rera una xemeneia i esperar que apareguin el lladre i les joies.
De manera que el veritable interès se centra en el setge a què el sotmet una milionària molt atractiva amb els trets de Grace Kelly que també el vol atrapar però per casar-s'hi (tan tranquil que vivia!). Els diàlegs de doble sentit entre la parella són enginyosos i l'escena en la penombra de la cambra de l'hotel amb el castell de focs al fons és tan brillant com les joies que llueix la futura princesa de Mònaco. Finalment, hi ha una escena en què viatgen amb un cotxe a tota velocitat per una carretera amb molts revolts cèlebre per dos motius: anticipa seqüències gairebé idèntiques a "Con la muerte en los talones" o "La trama" i presagia una situació similar en la vida real, que li va costar la vida a la Grace. Justament va ser en el decurs d'aquest rodatge a la Costa Blava que l'actriu va segellar el seu destí de conte de fades (amb final tràgic).
4 comentaris:
Me gusta el cartel de la peli. La peli, sin más...
Un saludito.
Pues sí, el cartel casi es mejor que la película. Saludos.
Es de las películas que menos me emocionan del maestro, pero considero justo el Oscar concedido a la Mejor Fotografía, me atrapa la sofisticación de su puesta en escena y su sorprendente final. Por cierto, nunca he comprendido por qué Hitchcock rodaba de forma tan chapucera las secuencias de automóviles, sus films, por otra parte, contienen algunos gazapos impactantes. En ocasiones tenía una forma despeinada de rodar que no estaba acorde con su reluciente calvicie.
Un abrazo.
Desde luego, la fotografía de Robert Burks, colaborador habitual del maestro, es magnífica; aunque su trabajo en "Pero.. ¿quién mató a Harry?" es todavía mejor.
Sus persecuciones automovilísticas quedaron muy anticuadas a partir de "Bullit" pero en su día crearon escuela (entre los franceses sobre todo).
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada