"El bazar de las sorpresas", dirigida per Ernst Lubitsch el 1940, és una comèdia romàntica d'una perfecció aclaparadora. En el limitat escenari d'una botiga d'articles de marroquineria a Budapest, es produeixen un seguit d'embolics: l'encarregat Alfred Kralik (James Stewart) manté una relació per correspondència sense saber que la noia que rep i que respon les seves amables cartes és la nova venedora Klara Novak (Margaret Sullavan), amb qui sempre discuteix; d'altra banda, el cap de l'establiment, el senyor Matuschek, sospita que Kralik l'enganya amb la seva dona.
El missatge contingut en l'argument és molt clar: cal malfiar-se de les aparences i no prejutjar les persones. Mentre anem coneixent uns personatges entranyables i les seves il·lusions senzilles, les seves febleses que els fan més humans i també la seva generositat, un guió que és un prodigi de concisió i elegància conduirà tots aquests embolics cap a la seva resolució, en una nit de Nadal en què ningú no estarà sol (ni el pobre senyor Matuschek gràcies al nou aprenent) i que inclou un pla de les cames i els mitjons de James Stewart precedint el petó final.
Potser seria llarg d'explicar perquè "El bazar de las sorpresas" és una obra mestra. Podem destacar la importància dels objectes en la trama (una corbata, un vestit, una capsa de cigars que fa música quan se l'obre), l'ús del fora de camp o la delicadesa d'alguns enquadraments (tots els personatges ens donen l'esquena mentre contemplen desconcertats com Kralik deixa la botiga després d'haver estat acomiadat); són detalls de gran cinema, dels quals va prendre bona nota Billy Wilder, el deixeble més destacat de Lubitsch. Però la prova definitiva que ja no es fan comèdies romàntiques com aquesta és el seu mediocre remake, "Tienes un e-mail", que Nora Ephron va dirigir el 1998, amb Tom Hanks i Meg Ryan i substituint les cartes i els apartats de correus per internet.
I el concurs:
Pot semblar que entre un film com "El bazar de las sorpresas" i "El resplandor", de Kubrick, hi ha d'haver ben poques coincidències.
Doncs n'hi ha, almenys, una. I força curiosa. Però l'heu d'endevinar.
4 comentaris:
Peliculón, sí. A ver si la reviso pronto.
Buscando en internet me ha salido lo del número 237. Si es eso, pues bien. Si no, no sé.
David, vas bien y por eso no publico todavía tu comentario, a la espera de que alguien más quiera probar suerte. Saludos.
Meravellosa pel.lícula, no més puc dir això. Tens tota la raó, desborda humanitat i sensibilitat tendra però ben entesa, sense llàgrimes sentimentaloides. Des dels meus anys joves una de les meves preferides i és que sempre hi ha pel.lícules que t'arriben al cor, a la fibra o com vulguis dir-ho. Salutació cinera.
Ca: Efectivament, no és el mateix la sensibilitat que el sentimentalisme.
David: Visto que nadie más se atreve a concursar, eres el ganador. Por supuesto, la coincidencia está en el número 237, que en la película de Lubitsch señala el apartado de correos al que envían las cartas los amantes por correpondencia, y en la de Kubrick, la famosa habitación cuyo baño incluye un fantasma por el mismo precio. ¿Una causalidad o un guiño de don Stanley?
Como premio, en el próximo post incluyo una foto de tu actriz favorita.
Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada