I EL CINEMA ESPANYOL, QUÈ?

Doncs aquest any no he trobat cap pel·lícula espanyola que tingués prou al·licients com per situar-la entre les deu favorites. I les úniques que he arribat a considerar per a la tria han estat "La herida" i "Las brujas de Zugarramurdi", la primera una proposta arriscada i la segona molt més comercial i una mica irregular però amb grans moments de bon cinema com passa en la majoria de títols d'Àlex de la Iglesia.

Si més no, i gràcies a la recomanació de Ciudadano Noodles, he descobert un parell de joies que formen part de la iniciativa #littlesecretfilms, que, en base a un decàleg que el bloc citat explicita, permet que vegin la llum propostes al marge de la indústria, fetes amb gran limitació de medis (ningú no cobra, el director ho paga tot de la seva butxaca, el rodatge -en digital HD- es concentra en vint-i-quatre hores), i que es poden gaudir tranquil·lament i legalment a internet (a YouTube, per exemple).

Els dos títols citats pel nostre company són "La lava en los labios" i "Uranes", atribuïdes respectivament a Jordi Costa (el crític de cinema) i Chema García Ibarra, tot i que tant el decàleg com els títols de crèdit assenyalen una autoria col·lectiva.

En qualsevol cas, "La lava en los labios" és clarament una obra d'autor, tan imperfecta com atractiva, que, abans que narrar una història, ens parla sense embuts de l'univers particular d'un gran cinèfil amb una obsessió una mica perversa pel lesbianisme. Plena d'imatges surrealistes i referències al cinema de vampires xucladores, podria haver estat un exploit de Jesús Franco però és, sens dubte, un exercici psicoanalític a través del qual Jordi Costa exorcitza els seus fantasmes. Vaja, com el seu còmic "Mis problemas con Amenábar" però no tan divertit.

"Uranes" és una pel·lícula d'horror total que, saltant-se els límits de la correcció política, presenta un discapacitat i la seva disfuncional família com a protagonistes d'una trama de ciència-ficció tan imaginativa i inquietant com els millors episodis de "The Twilight Zone". Com passava a "Freaks", el terror no deriva únicament de la història narrada sinó de la intervenció de monstres autèntics que ens recorden que la vida pot ser molt injusta i dolorosa. Chema García Ibarra utilitza sàviament els mitjans de què disposa, pràcticament nuls, per tirar endavant un dels títols més insòlits que he pogut veure.

Ambdues propostes són tan radicals que resulta difícil imaginar una continuïtat en l'obra dels seus autors, si més no fora del terreny amateur. També és possible que no assoleixin objectius més ambiciosos en el cas de disposar de diners. En qualsevol cas, ens queda una sensació ambivalent: d'una banda, constatem que de talent i d'imaginació n'hi ha de sobres; de l'altra, és una llàstima que la producció més interessant del cinema nacional (recordem "Diamond Flash") es trobi al marge de la indústria. Una indústria, diguem-ho clarament, devaluada, endogàmica i oportunista, encara més misèrrima en termes d'ambició que econòmics, que ja és difícil.