LA CHAQUETA METÁLICA

Set anys després d'"El resplandor", Stanley Kubrick recupera l'estructura simètrica de "La naranja mecánica" i "Barry Lyndon" per explicar a la primera meitat de "La chaqueta metálica" com uns nois són convertits en màquines de matar i, en la segona meitat, com funcionen aquestes màquines en un combat real. La transformació té lloc al centre d'entrenament dels marines a Parris Island i el combat, a Vietnam, a la ciutat d'Hué durant l'Ofensiva del Tet (1968).

El conflicte vietnamita -una derrota insòlita i vergonyosa de l'exèrcit nord-americà- va ser un tema tabú al cinema durant molts anys, fins que Ashby ("El regreso", 1978), Cimino ("El cazador", 1978) i Coppola ("Apocalypse Now", 1979) van alçar la veda. Uns anys més tard, Oliver Stone obtenia un gran èxit amb "Platoon" (1986) i es van tornar a posar de moda les pel·lícules sobre Vietnam. De manera que el film de Kubrick, estrenat el 1987, pot semblar oportunista. Però el director ja havia abordat el gènere bèl·lic -o anti-bel·licista- amb anterioritat, al seu primer film "Fear and Desire" i a "Senderos de gloria". I també cal dir que "La chaqueta metálica" s'aparta de la imatgeria imperant al subgènere, no únicament pel seu llarg pròleg al voltant de l'entrenament dels reclutes sinó pel caràcter urbà de les escenes de guerra (com que Kubrick no es movia de Londres, van filmar la lluita a la ciutat d'Hué en una fàbrica de gas abandonada als afores de la capital anglesa, després d'importar algunes palmeres d'Espanya per donar color); d'altra banda, l'argument hauria estat vàlid en molts altres escenaris, tot i que aquesta afirmació és vàlida per a la majoria de pel·lícules de guerra, més atentes al comportament dels homes en situacions límit que a la recreació d'un conflicte concret.

El film de Kubrick, arrenglerat en qualsevol cas amb els altres que hem esmentat, empal·lideix si el comparem amb una obra mestra com "Apocalypse Now", i la seva estructura en blocs no n'afavoreix la intensitat dramàtica. No obstant això, està realitzat amb el seu virtuosisme habitual i conté prou punts d'interès.

L'escena inicial en què els reclutes són pelats al zero fins a fer-los indistingibles els uns dels altres, mentre sona la cançó "Hello Vietnam", de Johnny Wright, és una mostra excel·lent de la capacitat del director per condensar idees. Fabricar una màquina de matar, practicar un rentat de cervell, comença justament per això, per l'eliminació de la identitat. L'escena és brillant i en si mateixa resumeix molt bé l'esperit de tot el film, de manera que podríem arribar a dir que la resta és només una extensió d'aquest plantejament. L'entrenament a Parris Island sota la tutela del sergent Hartman (en anglès es pronuncia de manera similar a "home dur") continua en aquesta línia: no coneixem els noms dels reclutes, als quals l'instructor ha batejat amb renoms com "Maldestre" o "Bufó"; el sergent afirma que no fa distincions per motius de raça o credo: per a ell, tots són una merda punxada en un pal. I els seus mètodes -brutals- passen per reforçar el sentiment de grup, si cal enfrontant la majoria contra qui no s'adapti, com és el cas del Recluta Maldestre.

Només algú que va fer d'instructor en la vida real, com era el cas de R. Lee Ermey, podia crear un personatge tan odiós i fascinant com el sergent Hartman de "La chaqueta metálica". Les seves al·locucions, sempre a crits i farcides de renecs, són terrorífiques i divertides alhora. Tota aquesta part del film, de fet extraordinària, demostra una vegada més el domini del director de la posada en escena: mentre la càmera es belluga al voltant dels reclutes tan infatigablement i ordenada com les seves desfilades, la banda sonora feta de crits i música militar tampoc no coneix el repòs i conté la cadència que ja assolien els millors moments de "La naranja mecánica". D'altra banda, el llenguatge de doble sentit o les múltiples referències fàl·liques que associen el fusell i el penis aporten un impacte afegit que es complementa perfectament amb les imatges.

Cada paraula que es diu està molt pensada; i si tenim present que el sergent instructor constantment actua davant dels reclutes (i, de fet, Lee Ermey va esdevenir actor sense gaires problemes), tot plegat resulta convincent. En canvi, a la segona meitat del film, es nota un excés de literatura en els diàlegs entre els soldats; el guió (del mateix Kubrick, Michael Herr i Gustav Hasford, a partir de la novel·la del darrer) resulta molt calculat i això no afavoreix un realisme que, en canvi, el director va voler potenciar recorrent a actors poc coneguts. De tota manera, el discurs sobre el llenguatge i la seva perversió (un tema molt kubrickià) brilla en l'escena en la redacció de "Barres i Estrelles".

Com a "Atraco perfecto" o "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", el film parla de la creació d'un mecanisme perfecte que després falla estrepitosament. Hartman transforma els reclutes -fins i tot l'aparentment assenyat Recluta Bufó- en insensibles màquines de matar. Però ja en el final de la primera meitat, esdevé que el Recluta Maldestre es rebel·la contra el seu creador, com van fer al seu dia el monstre de Frankenstein o el robot HAL 9000 de "2001". I, en el combat, el pelotó és posat a prova per un franctirador que resulta ser algú molt diferent dels marines forçuts i ben ensinistrats.

La banda sonora del film incorpora molts hits de l'època però la part del franctirador s'acompanya -per primera vegada en la filmografia de Kubrick des de "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" de música original (d'Abigail Mead, pseudònim de la seva filla Vivian). Aquest llarg fragment, molt ben filmat amb l'ajuda de la steadicam, amb una fotografia de tons rogencs molt atmosfèrica i contraposada als tons freds de la primera meitat (responsabilitat de Douglas Milsome; John Alcott va morir abans del rodatge), té una conclusió una mica insubstancial, corregida per un epíleg tan brillant com l'inici del film en què els soldats, mentre caminen entre el foc i les runes, entonen la cançó del "Club de Mickey Mouse".

Una música alegre que funciona com a contrapunt de la violència mostrada per les imatges no és pas un fet nou en la filmografia de Kubrick ("We'll Meet Again", de Vera Lynn, a "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú"; el Danubi Blau a "2001"; "Singin' in the Rain" a "La naranja mecánica"; o la música dels anys vint a "El resplandor"). Però aquí té la virtut de funcionar com a metàfora: aquestes màquines de matar, que celebren no ser entre els morts i pensen en "Carme Escalfabraguetes i el Gran Follar del retorn", fa quatre dies que eren nens i cantaven la mateixa cançó davants dels televisors de les seves cases als Estats Units. El món és una puta merda però estem contents.

Després de "La chaqueta metálica", Kubrick ja només va dirigir "Eyes Wide Shut"... dotze anys més tard! Aquest film -i la seva carrera- concloïen amb una manifestació gairebé igual de pragmàtica, quan la senyora Harford li diu al seu astorat espòs que allò que cal fer acte seguit i per superar-ho tot és... follar.