La primera, l'any 1974, amb "Alicia en las ciudades". El viatge -no podia ser d'altra manera- comença als Estats Units, però després ens portarà a Europa: a Amsterdam, a Wuppertal i a Munich, passant per algunes ciutats de la Conca del Ruhr. El viatge simbolitza l'estat d'ànim del protagonista (Rüdiger Vogler), un periodista una mica desorientat. A Nova York, una compatriota li ha encolomat la seva filla, la petita Alícia (Yella Rottländer), i, un cop a Alemanya, ha de portar-la a la casa de la seva iaia, però ni sap on és ni la nena ajuda gaire; de manera que es mouen en cercles parant en hotels impersonals, cafeteries i restaurants de mala mort, referències sense més importància que alguna amant ocasional, les fotografies que fa amb la seva Polaroid i les notes que escriu en la seva llibreta. Només l'amistat amb l'Alícia acaba tenint un sentit; ell és lacònic i una mica bipolar i la nena tampoc no és especialment simpàtica, però la seva convivència forçada els uneix d'una manera molt especial. Wenders ho narra amb estil gairebé documental, ajudat per la fotografia esplèndida en blanc i negre de Robby Müller; no es tracta de distanciament dramàtic, sinó de pudor; i aquí és on es nota que és una pel.lícula europea, perquè un film nord-americà amb nen incorporat buscaria la llàgrima i/o el somriure de l'espectador en cada escena.
"Paris, Texas" (1984), en la seva segona meitat, la que és pròpiament una road movie en què el protagonista (Harry Dean Stanton) viatja amb el seu fill (Hunter Carson) a la recerca de la mare (Nastassja Kinski), és més pròdiga en moments simpàtics i també dramàtics. Però aquestes emocions flueixen amb naturalitat; i la llarga escena final, quan el pare rememora la seva història emparat en l'anonimat del peep show, encongirà el cor de l'espectador més curtit sense necessitat de més subratllats que l'expressió desconcertada de la Kinski mentre intenta veure la cara del seu interlocutor a través del mirall. Els paisatges de l'Oest dels Estats Units fotografiats -ara, en color- per Robby Müller i la música de Ry Cooder fan la resta.
4 comentaris:
Confesso que a l´inici, quan surt Dean Stanton pel desert, em va recordar al germà de Snoopy.
"Paris Texas" fou un esdeveniment quan és va estrenar. L´escena del peep show és inoblidable i em va reconciliar amb Wenders que em semblava pedant i avorrit.
Té un afegit sentimental: va esser la pelicula amb qui és van acomiadar els cines Casablanca.
Salut. Borgo.
L'escena del peep show és el millor que Wenders ha filmat mai. Però a mi m'agradaven, les pel.lícules que feia llavors: "El amigo americano", "Cielo sobre Berlín"... A partir d'aquesta, no ha tornat a fer una ficció mínimament interessant. Salut.
Alicia en las ciudades no la he visto, pero sí París, Texas, peli que me gustó bastante. Como comentas, y con lo que estoy de acuerdo, es con eso de que la larga escena en la que Staton se sincera con su mujer detrás del espejo en aquella habitación es impresionante, súper emotiva. A ver si consigo Alicia; seguro que está muy bien.
Un saludo, ricard. Estupenda reseña.
¡Y qué guapa estaba Nastassja Kinski! Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada