ESPARTACO

Continuem amb el cinema de romans i, de passada, amb la filmografia de Stanley Kubrick, i parlem d"Espartaco" (1960).

Kubrick no la considerava una pel.lícula seva perquè no va tenir el control absolut de la producció. De fet, hi va arribar quan ja s'havíen rodat algunes escenes, després que Kirk Douglas hagués acomiadat Anthony Mann; satisfet per l'èxit artístic que havia significat "Senderos de gloria", li oferia al jove director l'oportunitat de fer-se càrrec d'una superproducció amb un repartiment de luxe en què, a part del mateix Douglas, trobem Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Tony Curtis i John Gavin, entre d'altres. Això no va impedir algunes desavinences durant el rodatge o que Kubrick comencés a fer honor a la seva fama de meticulós (en l'escena de després de la batalla, va donar a cada un dels centenars d'extres que feien de morts o ferits un cartró amb un número per poder-los dirigir individualment). I, tot i considerar que no era una obra seva, el director no va tenir cap mania a l'hora de postular-se com a guionista, malgrat que el llibret, basat en la novel.la de Howard Fast sobre la rebel.lió dels esclaus al segle I abans de Crist, l'hagués escrit Dalton Trumbo. El problema era que aquest senyor estava a la llista negra del senador McCarthy, per la qual cosa no podia teòricament treballar en una pel.lícula de Hollywood. Finalment, Douglas va dictaminar que Trumbo figurés als títols de crèdit, en una decisió que va significar el principi de la fi del maccarthysme i, a Kubrick, li va retirar l'amistat, per desagraït i per oportunista (en la seva autobiografia, Douglas es referiria al director com "un fill de puta amb talent").

Sigui de qui sigui el mèrit, "Espartaco" va ser un gran èxit, desmarcant-se d'altres peplums en introduir un discurs clarament d'esquerres sobre els mecanismes del poder: detalla les intrigues en el si del Senat romà i com Cras, el dolent de la funció, aprofita la crisi generada per la rebel.lió per imposar la dictadura. A més, conté idees d'una gran bellesa: la més celebrada, quan el general romà pregunta pel líder dels rebels i tots els esclaus s'alcen i criden "Jo sóc Espartac"; o la lluita entre Espartac i Antoninus; o l'escena final, quan Varínia mostra a Espartac, agonitzant a la creu, el seu fill i li anuncia que el nadó és un home lliure. Una escena final que implica un bri d'esperança entre tanta tragèdia i que suggereix allò que la rebel.lió d'Espartac va significar històricament: el principi de la fi del règim de l'esclavatge al món antic. Al cap i a la fi, com afirma el protagonista, la seva revolta no va ser inútil des del moment en què quan un home va dir no, altres cent mil homes van dir no; una lliçó que cal tenir molt present, fins i tot avui dia.

En l'aspecte visual, el film és irreprotxable en el seu conjunt i la mà de Stanley Kubrick es nota especialment en les escenes a l'escola dels gladiadors, que semblen un precedent de les sessions d'entrenament a "La chaqueta metálica" i il.lustren un altre dels seus discursos recurrents: la creació d'una màquina que després falla o es revolta contra els seus creadors (gladiador = sistema de defensa estratègica = HAL 9000 = Recluta Maldestre); també en l'escena de la batalla, planificada amb molta cura a través de plans generals que permeten veure l'evolució de les legions romanes o l'estratègia dels esclaus.