Kevin Smith, el director de "Clerks" (1994), després d'una dècada més aviat erràtica, canvia de registre amb "Red State" (2011) i aborda per primera vegada el gènere del terror. O potser hauríem de parlar de film de denúncia disfressat de pel·lícula de terror, o d'una fusió d'ambdós gèneres, molt reeixida en la primera meitat del film, quan uns típics adolescents amb ganes de sucar el melindro i una mica imprudents (un contacte per internet amb una nimfòmana amb seu a un poble perdut del desert??) cauen a les urpes d'una secta religiosa ultraconservadora. El discurs del pastor (excel·lent Michael Parks) als seus fidels és una de les escenes més terrorífiques de tots els temps; la planificació de Smith és molt acurada, però allò que causa més pànic és el saber que d'individus com aquests n'hi ha més d'un al cor d'Amèrica i al món en general.
Després d'haver-nos glaçat la sang, la segona meitat del film esdevé una catarsi violenta una mica reiterativa però que desconcerta igualment l'espectador, que no pot identificar-se amb cap dels personatges -els adolescents, els fidels de la secta i el pastor, els policies i els seus caps-, tots igualment vulnerables i menyspreables. El retrat de l'Amèrica profunda (o no tan profunda) no podia ser més àcid.
4 comentaris:
En parlaré demà al bloc, RICARD. A mi m'ha agradat molt. Segueixo en Kevin Smith des de 'Clerks' i ho he vist absolutament tot d'ell. És un gènere diferent i, per a mi, el millor dels últims anys. La primera part es bona de veritat. Ara em ve al cap la pregunta que un dels nois fa als altres dos camí de la trobada sexual (?). "I si es creuen que som gais, els tres despullats a la mateixa habitació?". La segona part, molt tarantiniana, és reiterativa, és veritat, però brutal a l'hora. Segueixo perseguint 'Moonrise Kingdom'. Una abraçada.
Jo també definiria la segona meitat de tarantiniana; i no oblidem que el gran Michael Parks és un dels re-descobriments d'en Tarantino. Jo no he vist tots els films de Kevin Smith; he llegit que l'anterior, "Vaya par de polis", només estrenada en devedé, és bastant dolenta. Una abraçada.
A mi també em va agradar molt. He vist molt del Kevin Smith però no les últimes. Vaig ser un fan incondicional de "Persiguiendo a Amy" durant molts anys (ara ho soc, però de manera no tant exagerada. Estic d'acord en tot el que dieu, però el que m'agarda més el moment trompeta i el dubte del personatge que interpreta John Godman, perque d'alguna manera ens analitza lo aprop que podem estar de una fe salvatge els no creients. Potser és exagerat però redueix molt la linea entre l'ateu i el creient radical. I això em va semblar boníssim. Una abraçada.
És una bona observació sobre el moment de les trompetes (una gran idea de guió). Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada