Simin i Nader són un matrimoni iranià de cert nivell cultural i social. Ella vol que viatgin a l'estranger i així donar una educació millor a la seva filla, però ell no vol abandonar el seu pare, malalt d'Alzheimer. Aquesta situació conduirà a la separació de la parella i Nader quedarà sol a càrrec de la filla i del pare malalt, amb l'única ajuda d'una assistenta d'idees religioses molt arrelades. Els problemes tot just comencen i les coses s'emboliquen fins al punt que el pare, la mare, la filla, la dona de fer feines i la família de la dona de fer feines acaben al jutjat intercanviant denúncies.
La trama, tot i que és senzilla i quotidiana, manté el suspens fins al final. Però allò que fa de "Nader i Simin, una separació" (Asghar Farhadi, 2011) una gran pel·lícula, és el retrat que fa d'uns personatges presoners dels seus prejudicis, que mai no diuen la veritat i sempre tenen una excusa per a les seves mentides, que volent evitar un mal en causen un de més gran; i aquests personatges, totalment creïbles i molt ben interpretats, són el reflex d'una societat malalta. La pobra filla del matrimoni potser no viatjarà a l'estranger però en els escassos dies en què transcorre l'acció aprendrà moltes coses -no sempre agradables- sobre el món dels adults.
3 comentaris:
Lo que yo rescato del filme es que a pesar de su sociedad y la fuerte convicción de su religión, dos ejemplos palpables muy verdaderos, la hija de Simin y Nader y la mujer ignorante que cuida al viejo, en ambos estratos sociales sale a flote alguna humanidad que nos dibuja como poco éticos, muy falsos y ligados a un mundo que nos desnaturaliza, nos envilece. Me gusta el trabajo del padre, lo veo muy bien imaginado, moderno temeroso de las consecuencias pero dispuesto a darle el ejemplo a su hija. Me queda la duda de que se vaya, yo creo que el amor de la niña es para su padre. Excelente película, aparenta sencillez o mejor dicho es clara pero es todo un ejemplo de sub-lecturas y creatividad. Un abrazo.
Se habla muy bien de esta peli iraní. La tengo en la recámara. Supongo que será de las próximas potentes (en teoría)en verse.
Un saludo, ricard. Buena entrada.
Tienes razón, Mario: esta película tiene más capas que una cebolla. No sé qué decirte sobre la decisión final de la hija, yo tambén me fuí con la duda. Un abrazo.
Javier, ¡ya tardas! Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada