L'AGONIA DEL MOCKUMENTARY

Segons ens informa Wikipèdia, "el fals documental o mockumentary (mock: burla) es un gènere que imita els codis i convencions desenvolupats pel cinema documental en una obra de ficció. Aquest gènere es presenta de vegades com un documental històric amb comentaristes que parlen de successos passats o bé utilitzant un recurs del cinema de realitat, amb personatges als quals seguim a través de diverses situacions".

The War Game

Els exemples més clàssics de mockumentary s'inscriuen en la primera de les dues modalitats que assenyala Wikipèdia, i inclouen títols magistrals com "The War Game" (Peter Watkins, 1965) o "Zelig" (Woody Allen, 1983). Poden semblar, els films esmentats, molt diversos per la voluntat clara de denúncia i el dramatisme del primer i pel caràcter obertament paròdic del segon; no obstant això, ens adonem que tots els falsos documentals contenen una denúncia i una paròdia alhora: un exemple molt clar més recent és "Opération Lune" (2002), fals documental que denuncia que l'arribada dels nord-americans a la Lluna va ser un muntatge de dimensions monumentals orquestrat per l'administració Nixon; aquest mockumentary aconsegueix fer-nos dubtar dels fets reals sense excloure la ironia en la versió que exposa; però malgrat la proposta obertament paròdica que fos el mateix Stanley Kubrick l'encarregat de filmar les escenes que la televisió va transmetre a totes les llars el juliol de 1969, dono fe que molt públic es va creure fins l'últim detall de la versió inventada pels autors d'"Opération Lune".

Holocausto caníbal

De fet, una de les claus de l'èxit dels mockumentarys és la seva capacitat per ensarronar els espectadors més innocents. Com va passar en l'exemple per excel·lència de la segona de les modalitats esmentades al principi, "Holocausto caníbal" (Ruggero Deodato, 1980); una modalitat que, com veurem, ha esdevingut per dret propi una branca del cinema d'horror i que podríem també definir com "pel·lícules sobre gravacions trobades".

El proyecto de la bruja de Blair

Centrant-nos ja en aquesta segona opció, ha viscut el seu moment de glòria els darrers anys, conseqüència de l'èxit clamorós d'"El proyecto de la bruja de Blair" (Eduardo Sánchez i Daniel Myrick, 1999). Però aquest títol -i el seu hereu més directe, "Paranormal Activity" (Oren Peli, 2007)- mostra com l'originalitat i l'eficàcia són esclaves de la limitació expressiva que implica la renúncia a una narrativa i planificació convencionals.

[REC]

Hi ha hagut intents molt hàbils de combinar l'aspecte casual de les "gravacions trobades" amb una planificació no executada però pensada en termes de narrativa convencional. Tant "[REC]" (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2007) com "Monstruoso" (Matt Reeves, 2008) em semblen pel·lícules extraordinàries. Però la dificultat que implica la seva fòrmula fa que sigui difícilment repetible sense caure en el mimetisme més irrellevant.

"[REC]2" (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2009), tot i que no ha fa obertament, fuig en molts moments del model de la seva predecessora i planteja moltes escenes en termes de narrativa convencional que inclou imatges extretes directament de la pel·lícula fundacional sobre les possessions dimoníaques, "El exorcista" (William Friedkin, 1973). A més, l'alternança de punts de vista (càmeres gravant) amplia les possibilitats dramàtiques.

En definitiva, imposar-se limitacions, fer tours de force, està molt bé de tant en tant, però imaginem que avorrida hauria estat la filmografia de Hitchcock si hagués insistit en experiments com "La soga" (1948), filmada en un únic pla-seqüència, o que Rodrigo Cortés continués fent pel·lícules amb un únic personatge tancat en un espai reduït (sí, "Luces rojas" és pitjor que "Buried" però sempre serà millor que "Buried 2").

Quan un producte resulta original, la seva reiteració és més penible en la mateixa proporció.

Chronicle

Aquest és el problema al qual s'enfronta "Chronicle" (Josh Trank, 2012). Com va fer "Monstruoso" amb les kaiju eiga (pel·lícules japoneses de monstres gegants), aquest títol aplica el procediment de la "gravació trobada" al gènere dels superherois. I, dins d'aquest gènere dels superherois, resulta força original, combinant l'aspecte de film de teenagers amb reflexions més profundes sobre la maldat subjacent en tots nosaltres; conté escenes brillants, com la de la destrucció de l'aràcnid pels poders telequinèsics del protagonista que sorprèn per la seva malignitat, i altres molt emocionants com la del primer vol dels joves superherois, que deu precisament la seva eficàcia al mètode de la filmació en primera persona. Però l'encasellament en el format de "gravació trobada", a pesar de les troballes esmentades, a pesar del recurs enginyós de fer moure la càmera que tot ho enregistra de mil maneres gràcies a la capacitat telequinèsica del seu portador, i a pesar del muntatge de la lluita final, vista a través de càmeres/punts de vista múltiples, em va provocar una desagradable sensació de cansament i de déjà-vu. Dit d'una altra manera, no podia deixar de preguntar-me si no estava assistint a l'esgotament d'una fórmula prematurament envellida. Al cap i a la fi, experiments a part, no està demostrat que la narrativa clàssica no sigui la millor manera d'explicar una història, sobretot si parlem de films de gènere sense grans pretensions intel·lectuals.

[REC]3: Génesis

Finalment, he anat a veure "[REC]3: Génesis", continuació de la nissaga, dirigida per Paco Plaza en solitari mentre que Balagueró prepara "[REC]4: Apocalipsis". El repte era important, sobretot després de les mostres d'esgotament de la fòrmula, observades com ja he dit en títols coetanis com "Chronicle" però també en la mateixa "[REC]2".

Cal dir que la ubicació de la trama en un casament que, com és normal, algú està filmant (a més, aplicant les maneres del cinema-verité) sembla una excusa perfecta. Però "[REC]3: Génesis" esdevé un producte tan divertit com intel·ligent, i la primera mostra d'aquesta intel·ligència arriba ben aviat, quan el protagonista (Diego Muñoz), en plena massacre zombi, increpa al filmador que ho grava tot i, conseqüentment, li trinxa la càmera d'una puntada de peu. Des d'aquest moment, el film renuncia a la fòrmula dels predecessors (la qual cosa no exclourà una utilització molt hàbil de les imatges gravades per les càmeres de seguretat del complex on transcorre l'acció) i obté a canvi una gran llibertat creativa. "[REC]3: Génesis" no deixa de ser allò que promet, una pel·lícula gore a mig camí entre "El exorcista" i "La noche de los muertos vivientes", i no té la intensitat de la primera "[REC]", però està guarnida amb un gran sentit de l'humor (impagable, la intervenció del membre de la SGAE), referències cinèfiles que van d'"El resplandor" i "Terroríficamente muertos" a "Duelo al sol", i la utilització genial de dos vells hits musicals, com són "Gavilán o paloma", de Pablo Abraira, i "Eloise", de Tino Casal, que propicia els millors moments d'un film que -diguem-ho també- no seria allò que és sense la fotogènia impactant de Leticia Dolera, tan sexi vestida de núvia cursi com exercint de venjadora amb serra mecànica inclosa.



P.S. Abans no pengi la solució al "Concurs # 1", feu una darrera ullada als comentaris, doncs hi ha la pista definitiva (però potser no suficient, la veritat és que era molt difícil).