X-MEN: PRIMERA GENERACIÓN

Abans de "X-Men: Primera generación" (2011), Matthew Vaughn ja havia dirigit una pel·lícula de superherois: "Kick-Ass" (2010), una producció atípica, que començava com una comèdia de nerds, continuava amb una reflexió irònica sobre la mítica dels superherois i acabava com una action-movie ultraviolenta, incorporant enmig de tot plegat dues històries de relacions paterno-filials destructives; tot això sense que l'interès decaigués en cap moment gràcies a la convicció i l'energia de la realització.

Per cert, sobre aquest títol tractava el darrer post del nostre bloc amic Another Films, inactiu des de llavors i ja han passat dies. On us heu ficat, canalla?

Vaughn demostra novament la seva habilitat narrativa i la capacitat d'aglutinar influències genèriques diverses a la preqüela de la nissaga dels "X-Men", un títol al meu parer molt superior als precedents d'una sèrie que mai no ha acabat de despertar el meu interès més enllà del seu interessant punt de partida: els mutants, cada cop més nombrosos, no gaudeixen de la simpatia dels humans normals i viuen en la clandestinitat agrupats en dues faccions, la capitanejada pel tetraplèjic Charles Xavier, que vol promoure la coexistència pacífica, i la facció terrorista d'en Magneto; resulta revelador que Stan Lee creés el còmic als anys seixanta, quan la comunitat afroamericana estava dividida, com els seus mutants, entre una postura de reclamació pacífica del seu dret a la igualtat i la més radical representada pels Black Panthers o Malcolm X.

"X-Men; Primera generación" comença on acabava el potent flash-back que obria el primer títol de la sèrie cinematogràfica: un jove Magneto convertia en ferralla la reixa d'un camp de concentració molt semblant a Auschwitz quan els soldats nazis el separaven de la seva família. Ara, l'escena continua amb l'aparició d'un oficial nazi amb els trets de Kevin Bacon que s'interessa pel noi jueu i els seus poders, i que aspira a crear una raça mutant que governi el món (l'ideal dels nazis d'un món d'homes i dones rossos i d'ulls blaus resultaria, per comparació, patètic). Després d'aquest inici, excel·lent, a la Polònia del 1944, retrobarem els futurs Magneto i Professor X al 1962, amb el primer, ara simplement Erik, convertit en un sòsia de James Bond i recorrent escenaris diversos a la recerca del seu doctor Frankenstein particular, i el segon, Charles, exercint d'estudiant aplicat reclutat per la CIA per fer front a una crisi que pot portar a la Tercera Guerra Mundial i que recorda moltíssim a la famosa crisi dels míssils que va enfrontar Kennedy amb els soviètics precisament aquell any 1962. El guió, doncs, relaciona amb encert la Història i la ficció narrativa, però també el gènere dels superherois -amb totes les seves convencions- i les pel·lícules de James Bond dels anys seixanta, la seva estètica pop i el seu malvat reclòs en un quarter secret molt sofisticat -i submarí-, acompanyat d'una bellesa enlluernadora que resulta ser -oh, sí!- la January Jones, la ja ex-senyora Draper de "Mad Men"; relaciona la situació dels mutants creats per Stan Lee amb els mites clàssics sobre la diferència i la dualitat, des de l'esmentada referència a l'obra de Mary Shelley a una altra d'explícita a Jekyll i Hyde. I la relació entre els dos protagonistes, els joves Charles i Erick, futurs Professor X i Magneto, incorporats respectivament per James McAvoy i Michael Fassbender, resulta adequadament ambígua; l'avantatge que suposa que l'espectador conegui allò que els depara el futur permetrà al director i als guionistes jugar amb les nostres expectatives sense que, finalment, puguem sentir-nos estafats ja que tot acaba encaixant perfectament en aquest artefacte que només pretén distreure i que ho aconsegueix sobradament a base de convicció, intel·ligència i, sobretot, una cosa de la qual estan mancats la majoria de blockbusters que ens arriben: sentit de la mesura.

Assenyalem finalment que la noia bona (és a dir, la que no està tan bona com la dolenta) és la Rose Byrne, omnipresent aquest dies a la pantalla gran amb aquest títol i amb "Insidious" i a la petita amb "Danys i perjudicis"; que Michael Ironside, un habitual del gènere fantàstic, apareix a l'escena final a la costa cubana, i que Hugh Jackman "Lobezno" té un divertit cameo.