Als anys cinquanta, a Mèxic, un pare de família decideix mantenir els seus tres fills (un noi i dues noies) tancats a casa sense conèixer res del món per tal de mantenir-los purs, allunyats d'influències malsanes. Amb l'arribada de l'adolescència, la cosa es complica.
Aquests fets inspiren la novel·la de Luis Spota "La carcajada del gato" i l'obra teatral de Sergio Magaña "Los motivos del lobo". Anys més tard, el 1972 per ser més exactes, arriba la primera de les dues versions cinematogràfiques de la història: dirigida pel mexicà Arturo Ripstein, "El castillo de la pureza" és una pel·lícula tan sòbria com impactant. Claudio Brook (l'inoblidable "Simón del Desierto" bunyuelià) és el pare de Porvenir, Utopía i Voluntad, i veient els noms amb els quals ha batejat els seus tres fills, ja us podeu imaginar quina mena d'educació els imparteix al castell on viuen, que és el seu modest habitatge tancat a pany i clau.
"Canino" (2009), la pel·lícula que aspira a l'Òscar a la millor producció de parla no anglesa per Grècia (un pais absent d'aquesta gala des de fa trenta anys), recupera la premissa amb lleugeres variants:
Ara, l'habitatge on viuen els membres del grup familiar permanentment reclosos tret del pare que s'absenta l'estrictament necessari per guanyar-se les garrofes, no és una casa modesta sinó una mansió dels afores amb el seu jardí i la seva piscineta. Els fills ja han assolit l'adolescència i el pare grec ha resolt el tema millor que el mexicà, a qui la qüestió l'havia agafat desprevingut: el grec és un empresari que empra mètodes expeditius, i la guàrdia de seguretat de la seva empresa cobra un sobresou per atendre les necessitats fisiològiques del fill; de tota manera, les coses també s'acaben complicant perquè, vaja, tot això no és gaire normal. L'altra diferència substancial entre "Canino" i "El castillo de la pureza", és l'humor surrealista que alimenta la pel·lícula grega, que no la fa necessàriament millor però sí més divertida, amb idees tan enginyoses com les gravacions que defineixen equívocament paraules alienes a l'univers limitat de la casa on viuen, o els avions de joguina que els pares deixen caure al jardí de tant en tant i que els xicots recullen tot contents, pensant que són els mateixos que veuen tot sovint creuar el cel.