EL GATOPARDO

L'any 1963, Luchino Visconti va dirigir "El gatopardo", cim de la seva carrera. Es tracta de l'adaptació de la novel·la homònima de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que situa la seva acció a Sicília durant la invasió de l'illa per les tropes de Garibaldi, en el context de la unificació italiana.

Per fugir de les garrotades, Don Fabrizio, príncep de Salina (Burt Lancaster), es trasllada amb la seva família a la casa de camp que tenen al poble de Donnafugatta. L'acompanya el seu nebot Tancredi (Alain Delon), un jove simpatizant de Garibaldi, molt atractiu malgrat dur l'ull de vellut. Tancredi s'enamora de la filla de l'alcalde, Angélica (Claudia Cardinale).

"El gatopardo" tracta del pas del temps, inexorable, i dels canvis que comporta, tot i que alguns canvis -per exemple, el relleu de l'aristocràcia per la burgesia puixant- són superficials; de vegades, cal canviar-ho tot perquè res no canvïi, diu la màxima lampedusiana.

El príncep Don Fabrizio, superat pels esdeveniments però conservant en tot moment la dignitat, contempla com el país que coneixia desapareix, com la seva classe social esdevé anacrònica, i s'adona que ell també es fa vell i potser morirà aviat. La bella Angélica representa el futur (la burgesia) i alhora el seu passat (la joventut). En la magistral seqüència del ball en què la filla de l'alcalde és presentada en societat, el príncep s'adona que els aristòcrates són lletjos i encarcarats i que la noia és bella i és espontània. Quan la té entre els seus braços, mentre ballen, ell encara és un rei i Angélica la seva princesa, però el reialme i l'encanteri s'esvaeixen després de la festa i Don Fabrizio, a l'albada, s'agenolla i prega als estels pel seu destí.

"El gatopardo" és una història plena de matisos, bella i melancòlica, extraordinàriament interpretada per Burt Lancaster en un paper molt allunyat dels que l'havien fet famós a Hollywood. La posada en escena operística de Luchino Visconti ha esdevingut icònica i qualsevol film posterior que hagi volgut retratar l'aristocràcia del segle XIX, entre el fast i la decadència, en serà deutor i correrà el risc de ser qualificat de viscontinià, en referència a l'estil quasi inventat pel mestre italià. A l'escena inicial en què una panoràmica lenta i sumptuosa ens mostra el palau dels Salina sota la llum de la tarda siciliana, mentre la brisa agita les cortines rere els finestrals, oberts perquè corri l'aire, segueixen els plans generals de concepció pictòrica que ens mostren la família aristocràtica envoltada dels seus mobles antics, guarnida amb els seus vestits tan esplèndids com presumiblement incòmodes. Immòbils mentre, al carrer, corren els revoltats, amb vestits vermells que contrasten amb el color fosc que predomina entre els nobles i els poderosos; com el color blanc del vestit d'Angélica destacarà en l'escena del ball. El contrast és un element essencial tant en l'argument com en les imatges que no es limiten a adornar-lo sinó que reforcen el seu significat; com quan Don Fabrizio contempla la sala, adjacent al saló en què se celebra la festa, plena d'orinals a punt de sobreeixir. Una altra escena sorprenent és la de l'arribada del príncep i la seva comitiva al poble de Donnafugatta, tots blancs per la pols del camí, que encara els acompanya mentre assisteixen a missa i ja no semblen persones sinó estàtues d'un passat remot. A les composicions pictòriques, sempre amb una utilització exemplar del format scope, segueixen altres moviments de càmera que mostren les sales buides d'un palau on Tancredi i Angélica festegen alegrement. Pausa i moviment sempre en harmonia, tot sota la llum de Giuseppe Rotunno i amb la música de Nino Rota; decadència i bellesa; un espectacle fascinant i un discurs estremidor; tot això i molt més en aquesta obra mestra absoluta.