El fet que Coppola estigués arruïnat després del desastre de "Corazonada" i disposat a qualsevol penitència li va fer pensar al productor més eixerit i també més desesperat de Los Angeles que seria una bona idea fitxar-lo per fer un altre film de gàngsters que pugués revalidar l'èxit de la seva anterior col·laboració.
No van escatimar recursos per dur a terme "Cotton Club" (1984), una atrevida barreja de musical i thriller al voltant del club de jazz més famós de Nova York als anys de la Llei Seca, al qual els negres només podien entrar per actuar sobre l'escenari per als blancs rics que omplien el local.
La trama, tan alambinada com finalment lleugera, presenta en paral·lel la peripècia dels germans Dwyer (Richard Gere i Nicolas Cage) i dels afroamericans i també germans Williams (Gregory i Maurice Hines). Dixie Dwyer (Gere) toca la trompeta i actua a Hollywood fent de gàngster de mentida mentre s'entén d'amagat amb l'amistançada (Diane Lane) de Dutch Schultz, un gàngster de veritat (James Remar); el seu germà (Cage) es passa de frenada i acaba convertit en l'enemic públic número u (qualificatiu que es portava bastant a l'època però no sempre implicava tenir bona sort). Sandman Williams vol ballar al Cotton Club i potser ho aconseguirà si abans no li trenquen les cames per gosar fer-li proposicions indecents a la ballarina més bufona i més descafeÏnada del local (Lonette McKee). Encara una parella més pintoresca: la formada per l'amo del club, el totpoderós Owney Madden i el seu acòlit Frenchy Demange, dos amics inseparables de físic prou divers, interpretats respectivament per Bob Hoskins i per Fred Gwynne, que era el paio que feia de Frankenstein a "La família Munster".
La profunditat dramàtica d'"El padrino" brilla per la seva absència, la qual cosa no impedeix que "Cotton Club" sigui un film vistós, discutible en el seu conjunt més aviat dispers però ple a vessar d'escenes brillants, totes les de ball (recordem que Coppola tenia certa experiència en el gènere gracies a "El valle del arco iris") i moltes de les escenes de violència. Una de les seqüències finals, la que relaciona el soroll dels peus de Gregory Hines mentre balla claqué amb el que fan les metralletes dels homes de Lucky Luciano (Joe Dallesandro) quan resolen expeditivament els problemes amb Schultz, és clarament deutora dels muntatges en paral·lel de la nissaga d'"El padrino" i el millor exemple de la falta de definició que llasta el film.
"Cotton Club" va ser un desastre financer que no va resoldre els problemes de Robert Evans. Al seu torn, Coppola assumia la seva condició de director d'encàrrec i, dos anys més tard, emprenia la realització de "Peggy Sue se casó", protagonitzada per Nicolas Cage novament i per l'estrella del moment Kathleen Turner.
La guapíssima protagonista de "Fuego en el cuerpo" i "El honor de los Prizzi" és aquí una dona madura que s'acaba de separar del seu marit (Cage) i que, en el transcurs d'una trobada amb els seus antics companys d'institut, viatja misteriosament al passat i es converteix sense maquillatge en una adolescent addicta al rock'n roll i els drive-in que mirarà d'aprofitar l'ocasió per no cometre alguns errors que en el futur li passaran factura. Però les coses no són tan senzilles; potser no es tracta tant de voler canviar la gent i la seva circumstància com d'aprendre a acceptar-les.
No queda clar si "Peggy Sue se casó" és un intent de repetir l'èxit de "Regreso al futuro" des d'una perspectiva feminista o una reflexió més profunda, en la línia de "Fresas salvajes" d'Ingmar Bergman, disfressada de comèdia romàntica. Com sigui, Coppola despatxa l'encàrrec amb professionalitat i integra en un producte molt comercial les seves preocupacions sobre el pas del temps i els problemes de la vida en parella.
El seu film següent va sorprendre encara més els admiradors del seu cinema. "Jardines de piedra" (1987) torna a parlar de Vietnam però des d'una perspectiva en aparença molt menys radical. És un homenatge als homes de la Guàrdia Nacional que, al Cementiri d'Arlington, vesteixen de gala mentre reten honors als caiguts en combat, que als anys de la guerra de Vietnam n'eren uns quants. El sergent instructor Hazard (James Caan, novament a les ordres del director) està una mica cansat de la rutina i els rituals que ben poc tenen a veure amb el camp de batalla i procura alliçonar els joves reclutes que volen anar a guanyar medalles a Indoxina perquè no hagin de tornat en un taüt.
"Jardines de piedra", amb el seu to patriòtic i la seva realització convencional, sembla ben bé el revers d'"Apocalypse Now". En bona mesura ho és: del front a la rereguarda; del caos a la selva a l'ordre de les formacions sobre la gespa immaculada d'Arlington. Però tot això no vol dir que Coppola s'hagi venut per un plat de mongetes. L'obsessió per captar la fotogènia de les formacions i desfilades de la Guàrdia Nacional (ajudat per la fotografia de Jordan Cronenweth en la seva segona col·laboració després de "Peggy Sue se casó") no implica que el director adopti una actitud conservadora (d'altra banda, a John Ford mai li han plogut crítiques per fer el mateix i més descaradament); la presència de la guerra a través dels noticiaris televisius que es mostren en moltes escenes al fons de l'enquadrament, il·lustra la idea que l'horror de les morts en combat pugna per imposar-se sobre la parfernàlia militar. Un taüt cobert per una bandera dels Estats Units és tan elegant com es vulgui però a dins només hi ha un cadàver. En un dels casos, el mort era Gio, el fill de Coppola que va morir d'accident; un detall anecdòtic si es vol però que demostra que en l'ànim del director pesava més la tristesa que el fervor patriòtic. I el film acaba per resultar estranyament malenconiós.
A la seva manera, Hazard és un home enfrontat al sistema. També ho eren Michael Corleone, Harry Caul, Kurtz o els adolescents de les adaptacions de Susan E. Hinton. Però si en l'obra del director hi ha un personatge que va a contracorrent i pot ser vist com un àlter ego del director, aquest és Preston Tucker.
George Lucas, a qui Coppola va ajudar en els seus inicis, s'havia fet d'or gràcies a les sèries de Star Wars i d'Indiana Jones. Va decidir tornar-li el favor a l'italoamericà i li va produir "Tucker: Un hombre y su sueño" (1988), film que explicava la batalla legal que va enfrontar el senyor Tucker (Jeff Bridges) amb les grans companyies automobilístiques després que el primer patentés, el 1948, un vehicle revolucionari. No és difícil veure en l'enginyer i la colla d'amics i parents que li fan costat un transsumpte del director i els seus familiars i acòlits, que van voler aixecar un imperi sense dependre dels grans estudis i van obtenir una certa victòria moral, que no econòmica.
"Tucker: Un hombre y su sueño", que podria haver estat una història trista ja que en definitiva parla d'un projecte fallit, és en canvi un film optimista en el fons i la forma. Jeff Bridges sempre somriu i els colors de Vittorio Storaro són càlids i resplendents. Aquest títol, potser juntament amb el migmetratge "Vida de Zoe" -que forma part del projecte col·lectiu "Historias de Nueva York" i que va escriure la seva filla Sofia- és el més personal de Coppola des de "Corazonada". Lamentablement, no va tenir gaire èxit i el director es va refugiar en un encàrrec aparentment segur i un nou intent de retrobar un passat més gloriós: la tercera part d'"El padrino". Tampoc no va acabar de funcionar, malgrat les seves virtuts evidents.
Resulta curiós comprovar com la filmografia del director constitueix un mosaic de la història dels Estats Units al llarg del segle XX:
1901: "El Padrino II"
1920: "El padrino II"
1923: "Cotton Club"
1946: "El padrino"
1948: "Tucker: Un hombre y su sueño"
1958: "El padrino II"
1961: "Peggy Sue se casó"
1967: "Rebeldes"
1968: "Jardines de piedra"
1969: "Apocalypse Now"
1975: "La ley de la calle"
1979: "El padrino III"
2 comentaris:
En este melancólico retorno al pasado de Coppola me quedo con "Cotton Club", un film que no alcanzó gran auge entre el público y que retrata una época irrepetible (los años 20) y una música de ensueño (los gloriosos años del jazz).
Me llama la atención dos cosas: una Diane Lane que fue nominada al premio Razzie a la peor actriz secundaria por este film; y que el año en que esta película optaba a algún Oscar, se alzó con la estatuilla a la mejor película "Amadeus", una cinta, por otra parte, inferior a este estiloso ejercicio nostálgico que goza de una potente ambientación, buenas interpretaciones y una magistral banda sonora. Cosas de la era Reagan.
Un abrazo.
También la prefiero entre las cuatro que comento en el post. Y no me parece justo el Razzie a Diane Lane. Sin embargo, no estoy seguro de que sea mejor que "Amadeus"; la película de Forman no es tan atractiva visualmente pero su banda sonora no puede ser mejor y también su historia es mejor que la de "Cotton Club", que flojea en el apartado argumental a mi modo de ver. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada