dissabte, 31 de desembre de 2016

PARIS NOUS APPARTIENT


El 2011 vam comentar la que havia de ser l'última pel·lícula de Jacques Rivette, mort al començament d'aquest 2016. Avui, quan l'any ja toca al seu final, comentarem el primer llargmetratge que va dirigir un dels pares de la Nouvelle Vague.

"Paris nous appartient" (1961) és un títol característic del moviment. Una mena de Godard sense ínfules literàries, amb molts exteriors parisencs i interiors força austers. Tots els personatges -una mica desorientats- són intel·lectuals i estan preocupats per una presumpta conspiració global. La simpàtica protagonista prova d'averiguar el misteri que s'amaga rere la mort d'un refugiat espanyol mentre assaja un petit paper per a una adaptació teatral del Pericles shakespearià. Recordem que el teatre era l'assumpte central en l'obra de Rivette. I, tret potser de la innocent Anne Goupil, tothom amaga algun secret, de manera que les seves vides són també, en certa manera, una representació. Al repartiment, trobem alguns noms il·lustres del cinema francès dels seixanta: Godard, Chabrol, Jacques Demy, el mateix Jacques Rivette.

Anne i els monstres:

dilluns, 26 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 9: LA CRUZ DE HIERRO


Tot i que la crítica nord-americana se la va carregar, m'heu de fer cas si us dic que "La cruz de hierro" (1977) és un dels millors films de Sam Peckinpah i també un dels millors films de guerra de, com a mínim, la dècada en què es va estrenar.

No resultava gaire habitual -i potser explicaria el fracàs als Estats Units- que un film ambientat a la Segona Guerra Mundial estigués protagonitzat pels soldats alemanys. I els nazis hi tenen una presència testimonial, mentre que els homes de la Wehrmacht manifesten el seu odi cap a Hitler i els seus acòlits. Tot això no és anecdòtic: resulta prou útil per emfatitzar que la guerra no és una lluita entre bons i dolents sinó més aviat una salvatjada en què tothom surt perdent; a més, permetia situar l'acció al front soviètic, on els combats van ser més durs i la situació de l'exèrcit alemany va esdevenir més dramàtica a partir de la segona meitat del conflicte (els crèdits inicials ens informen que som a Crimea, l'any 1943).

A diferència d'altres títols de Peckinpah, els antagonistes no han estat mai amics ni hi ha possibilitat que ho siguin. Tenim, d'una banda, el sergent Steiner (James Coburn), un veterà desenganyat que renega del seu uniforme, indisciplinat peró eficaç en el combat i lleial als homes del seu escamot, a qui procura mantenir vius. De l'altra banda, el capità Stransky (Maximilian Schell), un aristòcrata prussià que s'ha traslladat voluntàriament al front de l'Est per aconseguir una creu de ferro que faci bonic quan torni a casa, un individu altiu i poca-solta que vol guanyar la guerra ell sol, tot i que es revela un traïdor i un covard, un fatxenda que amb prou feines sabrà fer anar una metralleta quan les circumstàncies l'obliguin a sortir de les trinxeres en un dels finals més càustics de la història del cinema; el diàleg amb Steiner és breu però contundent:

STRANSKY: Ara li mostraré com lluita un oficial prussià.
STEINER: I jo li mostraré on creixen les creus de ferro.

La imatge congelada de Steiner, rient com un boig mentre avança entre la mort i la destrucció precedeix uns títols de crèdit finals que mostren fotografies reals de la barbàrie, de la Segona Guerra Mundial i d'altres conflictes del segle XX, mentre sona una cançó infantil (com en els crèdits del principi). L'esperit anti-bel·licista i pessimista del film és present en les seves imatges i resulta explícit amb els personatges del coronel Brandt (James Mason) i el capità Kiesel (David Warner, qui ja havia col·laborat amb el director a "La balada de Cable Hogue" i "Perros de paja"), dos oficials més lúcids que el capità Stransky, convençuts de la derrota; "Què farem quan s'acabi la guerra?", pregunta el primer, i el segon respon: "Esperar la següent".

dissabte, 24 de desembre de 2016

ROGUE ONE: UNA HISTORIA DE STAR WARS


Una altra pel·lícula que només està dissenyada per fer molts diners i per entretenir els fans de la nissaga Star Wars, respecte de la qual es presenta com un spin-off.

Situada cronològicament entre els episodis tercer i quart ("La venganza de los Sith" i "La guerra de las galaxias" -recordem que la primera en ser estrenada era el quart episodi de la sèrie imaginada per George Lucas-), narra el robatori dels plànols de l'Estrella de la Mort, que permetria la seva destrucció mostrada al film del 1977.

Cal reconèixer la utilitat de "Rogue One" per explicar perquè els rebels ho van tenir tan fàcil per carregar-se la sofisticada arma total de Darth Vader. Més enllà d'això i d'uns escenaris tan espectaculars i diversos com ens té acostumats la nissaga, el film de Gareth Edwards, director de la infausta "Godzilla", convoca un plàcid avorriment, ideal per a una tarda d'hivern (deu ser per això que sempre les estrenen en aquesta època de l'any).

diumenge, 18 de desembre de 2016

TORO


El març del 2012 vaig comentar al bloc el primer llargmetratge de Kike Maíllo, "Eva", una proposta de ciència-ficció sorprenentment reeixida que em va fer afirmar que el seu responsable anava camí de convertir-se en un gran director.

Lamentablement, el temps no ha confirmat la meva predicció. A falta de veure "Tú y yo" (2014), protagonitzada per David Bisbal fent de David Bisbal (no promet gaire, oi que no?), "Toro" (2016), la seva realització més recent, és, sens dubte, un competent exercici de cinema d'acció, una pel·lícula que podria ser nord-americana si canviéssim Málaga i la Costa del Sol per Miami.

El problema és que no transcendeix en cap moment la seva condició de producte de consum i els esforços per dotar els personatges de certa densitat dramàtica no fan sinó augmentar la impressió de trobar-nos davant de la còpia d'una còpia, en què Mario Casas fa de conductor lacònic empès a un destí tràgic i violent, com Ryan Gosling a "Drive" però amb patilles, en què Luis Tosar fa de Luis Tosar quan fa de dolent, en què surt una nena en perill perquè el guió ho diu, i, finalment, un José Sacristán que repeteix fil per randa el seu paper ja icònic a la -aquesta sí- magnífica "Magical Girl", un gàngster implacable i sentimental, entre Vito Corleone i Jesús Gil, amb debilitat per les imatges i les confraries de Setmana Santa.

dissabte, 17 de desembre de 2016

TRES RECUERDOS DE MI JUVENTUD


El protagonista d'aquest film dirigit l'any passat per Arnaud Desplechin rememora la seva infantesa i la seva adolescència amb els tres records anunciats des del seu títol. Tot i que dos dels episodis serveixen per contextualitzar i només un és veritablement rellevant, aquell que explica la història d'amor entre el jove Paul Dédalus i la bella, promíscua i, en certa manera, enigmàtica Esther.

"Tres recuerdos de mi juventud" és, en el fons i la forma, una pel·lícula de la Nouvelle Vague, tan tendra i encisadora com les petites grans històries filmades fa dècades per Truffaut o Rivette, però sense veure's antiga en cap moment.

divendres, 16 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 8: LOS ARISTÓCRATAS DEL CRIMEN


Després dels fracassos consecutius de "Pat Garrett y Billy the Kid" i "Quiero la cabeza de Alfredo García", Peckinpah va dirigir un producte de clara voluntat comercial, tot i que el punt de partida de "Los aristócratas del crimen" (1975) participa al cent per cent del seu catecisme cinematogràfic: Mike Locken (James Caan) i George Hansen (Robert Duvall) són dos amics que treballen per a una organització molt secreta vinculada a la CIA; la seva missió és protegir persones importants, però, un mal dia, Hansen decideix passar-se al cantó fosc, es carrega l'home a qui vigilaven i (quasi) al seu company.

Aquesta traïció és el més interessant d'un títol molt irregular, tot i que divertit, que després transita per diverses variants del cinema d'acció, des de les típiques escenes en què el protagonista ferit s'entrena de manera salvatge per superar les seves lesions, fins a lluites amb guerrers ninja (damunt la coberta d'un vaixell!).

Tot plegat una mica surrealista, com també ho havia estat l'excessiva -però infinitament millor- "Quiero la cabeza de Alfredo García". Diuen que Peckinpah, fent honor a la seva mala fama, es va passar el rodatge borratxo o provant la droga de moda, la cocaïna, amb la col·laboració inestimable de James Caan i del seu camell de confiança.

dimarts, 13 de desembre de 2016

THE NEON DEMON


Amb "The Neon Demon", Nicolas Winding Refn ens lliura el títol més estilitzat de la temporada (de moltes temporades, en realitat). Fascinació visual per a un relat sòrdid sobre una joveneta òrfena que, a la manera dels contes de fades, irromp en un bosc ple de llops. El bosc són les passarel·les de moda i els llops les top-models i altres impresentables que habiten aquest univers en què només importa la bellesa física.

El film del danès ha estat rebut amb diversitat d'opinions, però cal dir que el director demostra -potser més que mai- la seva capacitat de narrar en imatges i de crear intel·ligents metàfores visuals: la discoteca en què la llum passa del blau al vermell i que reflecteix l'entrada de la protagonista en un sub-món infernal; la sessió fotogràfica en què un blanc celestial cedeix davant la foscor i la pintura d'or és escampada sobre el cos nu de la verge Jessie a manera de violació simbòlica; animals salvatges vius en motels infectes, i més felins, ara dissecats, al palau on s'oculten els morts vivents.

La història explicada a "The Neon Demon" no és exactament realista, tot i que podria ser real. En qualsevol cas està representada en clau onìrica, i l'ús de colors primaris i les referèncias visuals i argumentals al gènere fantàstic converteixen el director danès en el deixeble més avantajat de Dario Argento, sense que oblidi el seu deute amb Lynch (els interiors sinistres) o Kubrick (els enquadraments simètrics).

diumenge, 11 de desembre de 2016

LA DONCELLA


A la darrera pel·lícula de Park Chan-wook, com ja passava a "Oldboy" -el seu títol més conegut-, els pops, molt apreciats en la gastronomia coreana, tornen a tenir certa rellevància argumental. Aquesta vegada, però, no serveixen per menjar i el famós gravat del "Somni de la muller del pescador" és citat explícitament en un film en què l'erotisme, amb imatges o amb paraules, té una importància cabdal.


El sexe com a instrument de dominació i l'engany s'alien en una trama que implica una dama japonesa, la seva donzella coreana, i un estafador i un vell pervertit que menteixen sobre la seva nacionalitat, tot això en els anys de l'ocupació japonesa de Corea. La dualitat dels personatges i les seves ànsies de poder queden prou reflectides en l'aspecte de la mansió meitat d'estil britànic i meitat d'estil japonès en què transcorre una acció amb trets de melodrama gòtic (la pel·lícula es basa en una novel·la d'aquest gènere, de la britànica Sarah Powers).

Sense voler revelar gran cosa d'un argument amb algunes sorpreses, direm que "La doncella" s'estructura en tres segments, que representen diversos punts de vista i que presenten també estils diferents, delicadament eròtic el primer tram i més aspres i torbadors els següents. Però Park Chan-wook enllaça amb habilitat tots els registres d'un film fascinant, inquietant i alhora bellíssim, elegant i alhora provocador.

divendres, 9 de desembre de 2016

TRUMBO


Entrevistat amb motiu de la seva arribada a centenari, Kirk Douglas diu que el millor que ha fet en la seva vida és ajudar a acabar amb la cacera de bruixes a Hollywood.

Per si algú no ho sabia o no ho recorda, l'anomenada cacera de bruixes és la vergonyant i inquisitorial persecució a què van ser sotmesos actors, directors, guionistes i productors de Hollywood sospitosos de simpatitzar amb el Partit Comunista i, per tant, de ser traïdors a la pàtria, durant els primers anys de la Guerra Freda. Un afer sorprenent en un país que presumia de ser bastió de la democràcia i que va propiciar episodis tan lamentables com el cas dels anomenats Deu de Hollywood, persones incloses a la llista negra que van negar-se a declarar davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes apel·lant a la Primera Esmena de la Constitució i que, com a conseqüència, van patir empresonament acusats de desacat al Congrés i, acte seguit, l'acomiadament par part dels estudis i l'ostracisme. L'altra cara de la moneda van ser els episodis de delacions davant del Comitè, ja fos per convicció o -més habitualment- per temor a perdre la feina.

Elia Kazan, qui posteriorment va dirigir "La ley del silencio" (1954), va ser un dels delators més coneguts.

"Trumbo" (Jay Roach, 2015) mostra també la delació per part d'Edward G. Robinson, un home d'esquerres però que no volia renunciar a la seva vida de luxe per una qüestió d'integritat. No el va frenar la seva amistat amb Dalton Trumbo, guionista brillant i un dels noms més famosos de la llista. El film d'en Roach (director de comèdies com "Austin Powers" o "Los padres de ella", que aquí es posa més seriós), narra l'experiència d'en Trumbo: com a en Robinson, també li agradava la bona vida malgrat els seus ideals progressistes; després de sortir de la presó, es va quedar sense feina i va sobreviure treballant per a estudis més petits i signant els guions amb noms falsos o inventats, algun dels quals va guanyar l'Òscar ("Vacaciones en Roma", de 1953, i "El bravo", de 1956).

Dalton Trumbo va aconseguir rehabilitar el seu nom gràcies, en bona mesura, a la decidida actuació de Kirk Douglas, productor i protagonista d'"Espartaco" (Stanley Kubrick, 1960). L'èxit de la primera pel·lícula que Trumbo va poder signar al cap de molts anys i el declivi del maccarthysme van fer la resta.

El film de Roach, molt ben interpretat per Bryan Cranston ("Breaking Bad"), és prou correcte. Però no pretenc tant destacar-ne els mèrits cinematogràfics com recomanar-lo per la seva exemplaritat, en un moment de la història en què els valors de la democràcia, arreu del globus, es veuen seriosament amenaçats. En una relació de causa-efecte, els principals perills són la crisi econòmica i de valors, la temptació del populisme i la facilitat per estendre fal·làcies mitjançant les xarxes socials, la por a la diferència i la ignorància de la Història.

dimecres, 7 de desembre de 2016

ANIMALES NOCTURNOS


"Animales nocturnos", el segon treball de Tom Ford set anys després del seu debut amb "Un hombre soltero", certifica la seva capacitat per crear un univers visualment atractiu, i conté un discurs interessant sobre la culpa i la venjança. No obstant això, l'estructura, que consisteix en una història de ficció explicada dins d'una altra història "real", nivells de lectura que es complementen i constitueixen la raó de ser del film, resulta prou hàbil però implica l'inconvenient que el thriller i el drama que s'interpel·len mútuament també s'interrompen, la qual cosa impedeix una major densitat dramàtica en les dues pel·lícules que tenim al preu d'una. Si més no, hi surt Amy Adams.

dilluns, 5 de desembre de 2016

ANOMALISA


Després d'escriure guions extraordinaris per a Spike Jonze o Michel Gondry, Charlie Kaufman va fer-se director dels seus llibrets, a partir de la singular "Synecdoche, New York" (2008).

Tan singular era (en vam parlar al bloc, tot i que no es va estrenar al nostre país) que no va fer ni cinc. Potser això va propiciar un atur de sis anys, interromput finalment per un treball per a la televisió ("How and Why", 2014) i després per "Anomalisa" (2015), co-dirigida amb Duke Johnson.

Aquí, Kaufman demostra la qualitat de la seva ploma amb un treball que evoca a través dels seus diàlegs el d'escriptors nord-americans realistes com Raymond Carver o Richard Ford, tot i que seria agosarat definir com a realista l'argument d'"Anomalisa":

L'acció descriu les hores que el protagonista passa a Connecticut, on ha viatjat per fer una conferència motivacional i on gairebé no surt de l'hotel, atrapat pels seus fantasmes i una angoixa existencial que el porta a no distingir entre unes persones i unes altres, excepte quan coneix la Lisa, una noia aparentment vulgar però que oculta una anomalia i que el seduirà tot cantant "Girls Just Want To Have Fun".

"Anomalisa" -no ho havíem dit encara- és un treball d'animació en stop-motion. La fragilitat aparent d'uns ninots que mostren els sécs és un bon reflex de la fragilitat dels personatges que representen. I aquesta elecció estètica, conjugada amb el detall hiperrealista de l'habitació de l'hotel, confereix al resultat una estranya poesia. Un títol fascinant.

dissabte, 3 de desembre de 2016

UN AMOR DE VERANO


"Un amor de verano" (Catherine Corsini, 2015) pot recordar "La vida de Adèle": també narra la intensa relació amorosa entre dues lesbianes, és sensible i emotiva i està interpretada per una actriu relativament veterana -en aquest cas, Cécile de France- i una de menys coneguda, posseïdora d'una simpatia irresistible -Izïa Higelin-.

Però, a diferència del film premiat a Cannes, aquest situa l'acció en un marc temporal més reduït i molt concret i en dos marcs geogràfics que tindran una importància decisiva en l'argument: som a l'any 1971; Delphine treballa al camp, a la granja dels seus pares (Higelin condueix el tractor com si ho hagués fet tota la vida); fins que viatja a París i topa amb el moviment feminista i amb la Carole. Les noies s'estimen amb una passió que sembla poder ensorrar totes les barreres. Però els parisencs s'avorreixen al camp i els pagesos -si més no, els de començaments dels setanta- no veuen gaire clar tot això de l'homosexualitat.

divendres, 2 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 7: PAT GARRET Y BILLY THE KID


Molts experts consideren "Pat Garrett y Billy The Kid" (1973) la millor pel·lícula de Sam Peckinpah. Personalment, prefereixo "Grupo salvaje" o, fins i tot, "Duelo en la alta sierra"; però, gustos a part, és evident que el film conté l'essència del seu cinema en l'estat més pur.

L'argument és el de tots els seus westerns: dos protagonistes que abans eren amics i que ara es troben enfrontats. Pat Garrett (James Coburn) ha deixat la feina de bandit i ara és sheriff del comtat de Lincoln, al servei de la llei i dels ramaders, o sigui del progrés, de la mateixa manera que Deke Thornton ("Grupo salvaje") servia els interessos del ferrocarril. Billy The Kid (Kris Kristofferson) no renuncia a la seva condició de fora de la llei salvatge i lliure. Pat Garrett li va advertir que el mataria si no fugia a Mèxic; malgrat l'amenaça i que sap que la complirà, Billy no el mata quan en té ocasió perquè ÉS EL SEU AMIC. Tampoc no fuig a Mèxic.

- No et vas assabentar d'allò de l'Eben? Es va ofegar al Río Grande. Intentava arribar al Mèxic de què parles. Es va emportar amb ell a dos del grup.
- Ho sento molt. Eben sempre em va caure bé. Almenys va fotre el camp quan tocava.
- Vam passar bons moments, oi? Ha de ser molt dur girar l'esquena a tot això. No és veritat?
- Et puc parlar clar?
- Sé que has vingut per a això.
- La gent d'ordre... vol que te'n vagis. Que surtis del país.
- M'ho exigeixen o m'ho preguen?
- T'ho demano jo. D'aquí a cinc dies t'obligaré a fer-ho. Quan sigui sheriff del comtat de Lincoln.
- El vell Pat. Sheriff Pat Garrett. Benvingut al grup de Santa Fe. Com et trobes?
- És... com si els temps haguessin canviat.
- Els temps potser sí. Jo no.


Quan Garrett dispara contra el seu amic veurem que ho fa contra la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Un pla molt eloqüent.

La violència arrossega altres personatges, com l'interpretat per Slim Pickens, que mor vora un riu il·luminat per la llum del crepuscle en companyia de la seva estimada (Katy Jurado): una de les escenes més commovedores de la història del cinema.

Alias, un membre de la banda de Billy The Kid, es converteix en espectador privilegiat d'aquesta història d'homes que moren o sobreviuen mentre els temps canvien per sempre. El flamant premi Nobel Bob Dylan interpreta aquest personatge i posa música a la pel·lícula; la banda sonora inclou el seu hit "Knocki'n on Heaven's Door".

"Pat Garrett y Billy The Kid" va ser un fracàs majúscul, que va marcar irreversiblement la carrera del director. Peckinpah no realitzaria més westerns, tot i que la violenta i desesperadament romàntica "Quiero la cabeza de Alfredo Garcia" (1974) s'hi assembla bastant.

diumenge, 27 de novembre de 2016

LA PROPERA PELL


El gironí Isaki Lacuesta és un director controvertit, i, si no, que li ho diguin a Carlos Boyero.

Encimbellat per bona part de la crítica ("la crítica exigent"?) pels seus documentals disfressats de ficció, va fracassar estrepitosament amb "Murieron por encima de sus posibilidades" (2014). En aquest títol, Lacuesta va apostar clarament per damunt de les seves possibilitats i, amb un repartiment d'autèntic luxe (Raúl Arévalo, Imanol Arias, Álex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Bárbara Lennie, Sergi López, Carmen Machi, Ángela Molina, Josep Maria Pou, José Sacristán, Emma Suárez, Luis Tosar), va voler servir-nos la sàtira definitiva sobre la crisi econòmica, els banquers i la seva responsabilitat en el desgavell, sense que el resultat tingués la més mínima gràcia ni coherència; una pel·lícula tan inepta i tan marciana que només convoca l'estupefacció i un cert patiment pels pobres que hi van invertir esforços i diners (algun dels quals conec personalment).

Co-dirigida amb la seva col·laboradora habitual Isa Campo, "La propera pell" (2016) és un nou intent de Lacuesta d'aixecar un film de gènere, tot i que s'inspira en un succés real. El film narra la peripècia d'un adolescent problemàtic, interpretat per Àlex Monner: delinqüent juvenil, acollit en un centre per a menors en territori francès, és enviat pel seu tutor a un poblet del Pirineu on es retrobarà amb qui, en teoria, és la seva mare (Emma Suárez). Però el xicot pateix d'amnèsia i sorgeixen dubtes de si realment és qui diuen que és i que va desaparèixer misteriosament vuit anys abans, o només és un impostor.

Ens trobem, doncs, en un àmbit genèric que combina thriller i melodrama, però el film té vida pròpia i esdevé bàsicament un estudi de personatges turmentats i insegurs, que funciona raonablement bé gràcies a uns actors entregats (el jove Monner, la sempre esplèndida Emma Suárez i un Sergi López molt creïble en el seu paper de rústic) i al peculiar impacte de l'escenari, aquest llogarret endogàmic i gèlid enmig de les muntanyes i els països en què la necessitat de trobar escalfor és metafòrica i també física i els protagonistes la cerquen bevent o abraçant-se fins i tot quan no saben ben bé perquè ho fan.

divendres, 25 de novembre de 2016

AHORA SÍ, ANTES NO


Alguns han comparat "Ahora sí, antes no" (Hong Sang-soo, 2015) amb "Melinda y Melinda" (Woody Allen, 2004). M'afanyo a dir que el segon dels títols esmentats em sembla el pitjor treball del director novaiorquès, per diverses raons: la idea de partida, que consisteix a explicar la mateixa història dues vegades, en clau de comèdia i en clau dramàtica, no és en principi desassenyada; però el film d'Allen fa trampa i acaba explicant coses diferents que no serveixen per demostrar la seva tesi, dues històries que mai no arriben a connectar entre elles, amb l'agreujant que tota la part de comèdia és patètica, quasi tant com l'actor que la protagonitza, el detestable Will Ferrell.

En canvi, "Ahora sí, antes no" em sembla una gran pel·lícula romàntica, un títol que troba l'emoció a partir de la senzillesa però també de l'originalitat; i un magnífic exemple de la bona salut del cinema asiàtic (sud-coreà en aquest cas).

També explica dues vegades la mateixa història. I ara sí, és la mateixa història: un director de cinema independent arriba un dia abans al poble on l'han convidat perquè presenti una de les seves pel·lícules; coneix una pintora i passen la tarda junts, i també un vespre en què els excessos amb l'alcohol fan estralls. En les dues meitats en què es divideix el film, es repeteixen les situacions i els diàlegs amb variacions molt subtils. Els enquadraments no canvien o ho fan d'una manera de vegades imperceptible però sempre molt significativa. Vegem l'escena en què el protagonista masculí observa com la noia pinta: en la repetició del mateix moment en la segona meitat de la pel·lícula, ja no veiem la pintura i ella ha triat un color diferent; perquè ja no és important el quadre sinó l'opinió que el noi expressa, i aquí és on trobem el canvi més rellevant: la seva actitud és ara més sincera, i això propiciarà una explosió sentimental inesperada i un final, ara sí, diferent.

dimarts, 22 de novembre de 2016

LA LLEGADA


"La llegada", el darrer treball de Denis Villeneuve i primera incursió en el gènere de la ciència-ficció, que no serà l'última (recordem que signarà "Blade Runner 2049"), sembla original però no ho és tant. Entre els seus referents, "Ultimátum a la Tierra" (1951) i "Encuentros en la Tercera Fase (1977).

El film de Spielberg introduïa el tema de la comunicació entre humans i extraterrestres, allà resolt en clau musical i aquí a través de la paraula escrita -més o menys- que caldrà lògicament desxifrar: els militars que han d'afrontar una presumpta invasió i el problema encara més greu de la reacció adversa dels habitants del nostre planeta, poc amics com ja sabem dels moviments migratoris, recorren a una lingüista, la doctora Louise Banks (Amy Adams), ajudada per un matemàtic interpretat per Jeremy Renner.

La protagonista acabarà resolent un enigma que la implica d'una manera molt personal. Però no puc revelar res més d'un argument amb sorpresa, un llibret enginyós però també una mica trampós que Villeneuve encara amb elegància visual i conceptual, ajudat per una banda sonora minimalista i quasi genial de Jóhann Jóhannsson, amb qui ja havia col·laborat a "Sicario" i "Prisioneros".

dissabte, 19 de novembre de 2016

LES VERGES SUÏCIDES


"Mustang" (Deniz Gamze Ergüven, 2015) denuncia el masclisme de la societat turca més tradicional a través de la història de cinc germanes òrfenes que viuen amb els seus oncles tancades en una casa convertida en presó de la qual només podran sortir per casar-se amb xicots que ni tan sols coneixen (algun dels quals més lleig que un pecat). L'opció de fugir és complicada.

Aquesta interessant pel·lícula ens porta a la memòria el debut cinematogràfic de Sofia Coppola, "Las vírgenes suicidas" (1999).

Basada en una novel·la de Jeffrey Eugenides i ambientada als anys setanta, narra en un to poètic la història de les cinc germanes Lisbon, comdemnades a la tristesa com a conseqüència del fervor religiós de la mare (una terrorífica Kathleen Turner). Un nen del veïnat ens explica uns fets que no podran oblidar mai, fins i tot quan l'estranya família hagi desaparegut i les festes de l'alta burgesia cobreixin la lletjor de la tragèdia amb el vel de la indiferència i els martinis. Com poder oblidar les germanes Lisbon, guapes, rosses i tristes, el seu somni adolescent i els missatges per telèfon en forma de cançons romàntiques?


No podem passar per alt l'esplèndida banda sonora a càrrec del grup francès Air:

divendres, 18 de novembre de 2016

LANGOSTA


"Langosta" (2015), el primer llargmetratge en anglès de Yorgos Lanthimos, el director de "Canino", és una faula distòpica més aviat surrealista: presenta una societat en què no tenir parella està prohibit i els solters han de superar proves molt dures per poder ser readmesos; el fracàs conduirà a la seva transformació en animals o bé a la dissidència, però mai a la llibertat.

El mèrit del treball de Lanthimos és que atorga una lògica incontestable a les situacions més insòlites, combinant l'humor negre amb una atmosfera progressivament emmetzinada i tràgica. I, com van reconèixer els autors, el film pretén reflectir -i sens dubte ho fa- la nostra aversió a la solitud, la necessitat de trobar parella per ser indistingibles de la majoria, fins i tot quan això impliqui renunciar a la llibertat i a ser un mateix. I si les coses van malament, no patiu: l'Hotel us proporcionarà nens.

dilluns, 14 de novembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 6: LA HUIDA


L'any 1972, Steve McQueen, l'actor més cool del moment, va voler protagonitzar a les ordres de Sam Peckinpah un western crepuscular. De tan crepuscular era contemporani: "Junior Bonner" és un cowboy modern que participa en rodeos i que torna al seu poble per a una darrera actuació i, de pas, fer les paus amb la seva família, un germà que duu una vida burgesa i un pare alcohòlic, tan inadaptat com el protagonista.

El to melancòlic del film no va trobar el seu públic i actor i director van voler repetir, jugant, aquesta vegada, sobre segur.

"La huida" (1972) és un thriller que inclou un atracament a mà armada i una fugida amb estètica de road-movie, basat en una novel·la de Jim Thompson, amb guió de Walter Hill i música de Quincy Jones. Ali MacGraw, l'estrella femenina del moment gràcies a l'èxit de "Love Story", n'era la protagonista femenina. Feia de dolent Ben Johnson, protagonista de mil westerns i que ja havia treballat amb Peckinpah a "Mayor Dundee", "Grupo salvaje" i l'esmentada "Junior Bonner".

El film, d'una eficàcia demolidora, és un títol essencial del cinema dels setanta. El director conjuga una posada en escena d'arrel clàssica amb un muntatge a estones avantguardista: quan McCoy (McQueen) surt de presidi i es retroba amb la seva esposa Carol (MacGraw), passegen a la vora d'un llac. Ell observa el paisatge i un tall el mostra, al ralentí, saltant a l'aigua vestit; però el pla següent el torna a mostrar encara fora del llac amb la roba seca: el pla al ralentí és, com veurem finalment, un flash-forward, però el fet d'anticipar-lo converteix l'acte en un somieig del personatge, una metàfora de les seves ànsies de llibertat. De fet, només sabrem que la parella realment es banya vestida quan l'escena següent els mostra arribant xops al motel. Allà, la càmera reposa amb els personatges i ens permet sentir i entendre la seva por, l'ànsia però també la por del contacte físic que els ha estat impedit durant la llarga estada a la presó.

McCoy és un lladre; com els pistolers de "Grupo salvaje", no sap ni vol fer res més que robar bancs. Però manté un cert codi ètic, a diferència dels seus companys d'aventures, que el trairan a la mínima oportunitat.

Però el tema de la traïció, com ja passava a "Perros de paja", se centra en el personatge de la dona, i implica, com també acostuma a passar en els films del director, un curiós dilema moral.

Carol ha enganyat el seu home; mentre ell es podria a presidi, ella ha estat l'amant del dolent de la funció. McCoy, en descobrir-ho, no arriba als extrems de l'Angel de "Grupo salvaje" però sí que li clava una bona plantufada. Però ella només ha fet allò que ha fet per ajudar-lo a sortir de la presó. Si més no, en el moment decisiu ha restat al seu costat.

L'altre personatge femení de "La huida" surt més mal parat. El bandit que persegueix els McCoy (Al Lettieri, el Sollozzo d'"El padrino") segresta perquè l'ajudin una parella formada per un veterinari i la seva esposa. La noia guareix les ferides del dolent i, ja de passada, calma les seves ànsies mentre reposen als motels, amb intenses maratons sexuals que el pobre marit es veu obligat a contemplar des de la cadira en què roman lligat i emmordassat. Això no vol dir que la noia no tingui sentiments: deu pensar que la vida al costat d'un malfactor serà més emocionant; i també s'estima molt un gatet a qui bateja amb el nom de "pobre Jack" després que Jack, el marit, s'hagi penjat al lavabo d'un motel, incapaç de continuar suportant la humiliació.

dissabte, 12 de novembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 5: PERROS DE PAJA


L'any 1971 Peckinpah viatja a Anglaterra per filmar un assaig sobre la violència.

A "Perros de paja", David Sumner (Dustin Hoffman) és un professor de matemàtiques que viatja amb la seva esposa Amy (Susan George) al poble natal d'ella -en una zona rural del Regne Unit-, buscant tranquil·litat per poder dedicar-se a la investigació.

El lloc sembla plàcid però l'atractiva Amy aconsegueix posar nerviosos els vilatans, sobretot un de molt ben plantat que l'havia festejada. L'afecció de la gent del poble a buidar les existències de cervesa del pub i la timidesa del marit no ajuden a rebaixar una tensió que culmina en la violació de la noia, un acte salvatge tot i que a ella no sembla que li desagradi del tot, si més no quan el violador és l'ex-nòvio; quan el substitueix el segon de la colla, la cosa canvia.

Amy se sent decebuda per la covardia del seu marit. I, al mateix temps, una mica culpable. Però, finalment, en David es posarà les piles i s'enfrontarà als brètols del poble en una de les seqüències més violentes que es recorden. Una reacció que, curiosament, no ve motivada per la venjança (desconeix que van violar la seva dona) sinó que vol ser un acte de justícia i de proïsme: un pobre benaventurat (David Warner), a qui pretenen linxar, cerca refugi al domicili dels Sumner i David el defensarà a sang i foc, tot i que després confessarà "no saber on és casa seva", mentre acompanya la seva afirmació amb un somriure agredolç.

divendres, 11 de novembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 4: LA BALADA DE CABLE HOGUE


Després de "Grupo salvaje", Peckinpah va dirigir "La balada de Cable Hogue" (1970), un altre western crepuscular, que comença amb una traïció (els companys del protagonista l'abandonen en ple desert) i acaba quan irromp en escena un automòbil, amb conseqüències més aviat tràgiques. En qualsevol cas, és una pel·lícula més amable que la precedent; i el personatge de Stella Stevens, una prostituta de molt bon cor, desmenteix la presumpta misogínia del director.

Un western eròtic?



dissabte, 5 de novembre de 2016

NOCHE DE VINO TINTO


Títol fonamental de l'Escola de Barcelona, "Noche de vino tinto" (1966) és també el més accessible dels films dirigits per José María Nunes.

Narra com un noi i una noia que s'acaben de conèixer comparteixen una nit de borratxera i una íntima solitud derivada dels problemes sentimentals respectius.

Entre l'experimentació formal i un esperit documental que ens descobreix la Barcelona noctàmbula de l'època, el to amateur i uns diàlegs molt literaris no impedeixen que suri una rara poesia. Molt còmodes en els seus papers, en són protagonistes Enrique Irazoqui (el Jesús d'"El Evangelio según Mateo" de Pasolini) i Serena Vergano, esposa de Ricardo Bofill (el pare, és clar) i musa del moviment.

dimecres, 2 de novembre de 2016

LUDWIG


Amb "Ludwig" (1972), també titulada "Luis II de Baviera, el rey loco", Luchino Visconti tancava la seva trilogia alemanya.

No és estrany que s'interessés per aquest personatge històric, amb qui compartia una sensibilitat operística. D'altra banda, també es tractava d'un home aparentment contradictori com el mateix director (d'origen aristocràtic però d'idees comunistes; inventor del neorealisme però retratista obsessiu de la classe alta). Si més no, el film ens presenta el monarca bavarès protector de Richard Wagner i artífex de la construcció de residències tan excessives com el castell de Neuschwanstein com un home d'ideals romàntics, amant del seu poble però incapaç de fer servir el seu poder (tampoc tan absolut en realitat) amb un mínim pragmatisme. La decepció davant la seva pròpia incapacitat per governar, el sentiment de culpa derivat de la seva homosexualitat, el van conduir progressivament a un estat d'alienació; tot i que Visconti procura matisar que Ludwig no era tan boig com al govern l'interessava demostrar sinó més aviat un nen capriciós perdut en els seus somnis wagnerians, un ésser solitari que se sent abandonat per la seva família, platònicament enamorat de la seva cosina Sissí (molt oportunament, el paper va ser interpretat per Romy Schneider).

El drama del personatge està força ben descrit pel director en un dels seus treballs més sobris, i també ben transmès per l'actor protagonista Helmut Berger, a qui Visconti -la seva parella- va regalar el paper més memorable d'una carrera una mica irregular.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

GRANS MESTRES DE LA CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA # 2

Pedro, de Conexión Travis Bickle, i Miquel (Borgo), amablement, m'han recomanat sengles textos sobre Sam Peckinpah, ara que li estic dedicant alguns posts.

Per a la meva entrada sobre l'excel·lent "Grupo salvaje", em va ser de gran ajuda un incunable que vaig adquirir fa alguns anys en un fira de llibres antics: un petit volum de tapa tova -però de de més 400 pàgines- de la revista Film Ideal, concretament el que corresponia als seus números 220 i 221.

Film Ideal va ser una revista de cinema creada el 1956 pel cinèfil Félix Martialay (1925-2009). No he trobat referències a quan va deixar de publicar-se, però, com a mínim, va aparèixer durant tota la dècada dels seixanta i va evolucionar des de l'orientació catòlica dels seus origens a un cahierisme molt evident en els gustos dels crítics que hi van escriure, entre els quals José Luis Guarner (potser el millor crític que hi hagi hagut al nostre país), José María Latorre (després, coordinador de "Dirigido por", almenys fins a la seva mort el 2014), Antonio Castro, els després directors Jaime Chávarri i Antonio Drove, Fernando Méndez Leite, Miguel Marías, Manolo Marinero o José María Carreño (noms que van acompanyar Fernando Trueba en la creació, ja als anys vuitanta, de la breu però intensa revista de cinema "Casablanca", de la que guardo un bon record i que em va ensenyar a entendre i estimar el cinema de gènere nord-americà i em va fer passar molt bones estones en la meva època d'estudiant, tot i algun disgust com quan a Carlos Boyero se li en anava l'olla i posava a parir Kubrick i algun altre director que jo admirava).

El número doble de Film Ideal de febrer de 1970 inclou un "Especial Peckinpah" en un moment en què s'acabava d'estrenar "Grupo salvaje". Però també una llarga entrevista amb François Truffaut, un article sobre el cinema canadenc, un estudi de José María Carreño sobre "La máscara del demonio" de Mario Bava, crítiques d'estrenes i clàssics (en alguns casos, es confonen, doncs una de les estrenes és "El fotógrafo del pánico", que és de deu anys abans), més una allau de dades sobre filmografies de diversos directors.

I també inclou un article d'aquests que mai no passen de moda en què els crítics de la revista i algun convidat escullen les que són, al seu parer, les millors pel·lícules de la dècada que acaben de deixar enrere, títols realitzats entre 1960 i 1969.

Vint-i-tres noms escullen quinze títols cadascun d'entre els molts realitzats en una dècada que va veure la mort del cinema clàssic nord-americà però també l'aparició de moltes noves tendències; una dècada rica en títols de culte i obres mestres de totes les nacionalitats. L'article renuncia a fer una llista resum adduint que els criteris de selecció han estat molt diversos; esmenta també com a problema afegit que moltes de les pel·lícules triades no s'havien estrenat a Espanya, en un moment en què la censura feia estralls (però aquest problema ha existit sempre: ara no hi ha censura però els criteris comercials dels exhibidors condueixen a idèntic resultat i els films més innovadors només es poden veure als festivals).

Ja sabem que això de les "llistes de millors pel·lícules" és tan divertit com discutible i que els gustos dels crítics canvien com les modes. Per això, veure amb els ulls d'avui una llista sobre la dècada dels seixanta redactada "en calent" és prou curiós i reserva més d'una sorpresa. Tot i que cal dir que tots (o quasi) els 150 títols esmentats pels 23 crítics són d'una qualitat inqüestionable.

Doncs anem a fer allò que no van voler els redactors de Film Ideal, és a dir fer una llista resum. Només com un joc i per poder fer una mica de crítica de la crítica. Aclareixo que l'únic que he fet és una llista amb els vint-i-cinc títols d'entre els 150 que més vegades apareixen esmentats a les llistes, amb independència de l'ordre de preferència si n'hi hagués. I són:

1.- Los pájaros (Alfred Hitchcock, 1963)
2.- El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1963)
3.- Chronik der Anna Magdalena Bach (Jean-Marie Straub, 1968)
4.- Gertrud (Carl Theodor Dreyer, 1964)
5.- Ma nuit chez Maud (Eric Rohmer, 1969)
6.- Pierrot Le Fou (Jean-Luc Godard, 1965)
7.- Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969)
8.- Hatari (Howard Hawks, 1962)
9.- Vivre sa vie (Jean-Luc Godard, 1962)
10.- Siete mujeres (John Ford, 1966)
11.- 2001: Una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968)
12.- Dios y el diablo en la tierra del sol (Glauber Rocha, 1964)
13.- Prima della rivoluzione (Bernardo Bertolucci, 1964)
14.- El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1962)
15.- El buscavidas (Robert Rossen, 1961)
16.- Persona (Ingmar Bergman, 1966)
17.- El año pasado en Marienbad (Alain Resnais, 1961)
18.- Jules et Jim (François Truffaut, 1962)
19.- Su juego favorito (Howard Hawks, 1964)
20.- Marnie, la ladrona (Alfred Hitchcock, 1964)
21.- El profesor chiflado (Jerry Lewis, 1963)
22.- Duelo en la alta sierra (Sam Peckinpah, 1962)
23.- Una trompeta lejana (Raoul Walsh, 1964)
24.- Cleopatra (Joseph L. Mankiewicz, 1963)
25.- El proceso (Orson Welles, 1962)

Com veieu, una llista plena de pel·lícules extraordinàries, tot i que (aquí i en la resta dels 150 títols) es nota molt la influència cahierista amb l'aposta per directors clàssics especialitzats en cinema de gènere, com Ford, Hawks o Walsh, al costat de la Nouvelle Vague (6 films de Godard en la selecció), i la predilecció per una hipotètica innovació conceptual i formal que tindria com a màxim exponent Jerry Lewis (present amb 5 títols).

En canvi, crida l'atenció la nul·la presència del Free Cinema britànic. I moltes pel·lícules i directors es poden haver vist perjudicats per no figurar en les categories predilectes dels crítics de Film Ideal. Només així s'explicaria que David Lean rebés un únic vot -per "Doctor Zhivago"; ningú no se'n recorda d'una obra mestra com "Lawrence de Arabia"-.

També detectem una escassa presència de pel·lícules italianes de la que va ser la seva etapa daurada, neorealisme a part: "8 y 1/2", de Fellini (actualment en la llista de Sight and Sound dels deu millors títols de la història), rep tres tristos vots. Menys sort té Visconti, amb dos vots per "El gatopardo" i un per "Rocco y sus hermanos". O Antonioni, amb un solitari vot per "La aventura" i ni rastre de la seva obra mestra "La noche".

Considerem altres absències curioses:

Hitchcock s'erigeix en guanyador de la cursa gràcies a "Los pájaros", i també han tingut vots "Marnie" i "Cortina rasgada". Però... com és que ningú no ha esmentat "Psicosis"?

Welles figura en el vint-i-cinquè lloc per "El proceso" però crida l'atenció que "Campanadas a medianoche" hagi passat la prova amb dos tristos vots.

Bergman obté una notòria setzena posició per la mítica "Persona". Però... "Los comulgantes" només es mereix dos vots?

I tal vegada Elia Kazan no fos el prototip del director-autor que tant agradava als crítics europeus. Però... només dos vots per a "Esplendor en la hierba"?

Hi ha força westerns a la llista però ni una menció a Sergio Leone.

Pel que fa al cinema espanyol, té una presència testimonial, amb vots per a representants de les corrents més innovadores (Basilio Martín Patino -"Nueve cartas a Berta"-; Gonzalo Suárez -"Ditirambo", "El extraño caso del doctor Fausto"-), un vot per a Miguel Picazo ("Oscuros sueños de agosto") i dos per a Berlanga, gràcies a la sensacional "El verdugo". Però sorprèn l'absència de "Viridiana" de Buñuel, tot i que podria explicar-se tant per l'adscripció catòlica de la revista com per la prohibició de la seva exhibició a Espanya després de la condemna del Vaticà.

En fi, ningú no està en poder de la veritat i no pretenem saber-ne més. Però jo afegiria alguns films que ningú no esmenta en una llarga llista de 150. A part dels casos ja assenyalats i sense cap ànim d'exhaustivitat: "El apartamento", de Wilder, "Lolita", de Kubrick, "Fahrenheit 451", de Truffaut, "El silencio de un hombre", de Melville, "Playtime", de Tati, "A sangre fría", de Brooks, "La semilla del diablo", de Polanski... Si ens hi poséssim, podríem allargar la llista fins als 200 títols, i això només demostraria que el nivell de la creació cinematogràfica els anys seixanta era escandalosament superior a l'actual.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 3: GRUPO SALVAJE


Com passava en un altre gran western, "Centauros del desierto", "Grupo salvaje" (Sam Peckinpah, 1969) s'estructura de manera circular. Comença amb un atracament fallit al banc de Starbuck que acaba a trets i amb desenes de morts, molts dels quals innocents que passaven per allà, i finalitza amb un altre tiroteig, més apoteòsic, més mortífer, entre els mateixos homes que havien volgut atracar el banc (la banda de Pike Bishop) i centenars de soldats mexicans; algun civil també rep i algun nen participa en la matança.

"Tots somniem amb tornar a la infantesa. Fins i tot els pitjors de nosaltres. Potser sobretot els pitjors".

La seqüència d'obertura del film alterna les imatges, a estones congelades, dels components de la banda arribant a Starbuck, amb d'altres que mostren uns nens -precisament- que juguen a fer que les formigues es cruspeixin un escorpí mentre encerclen amb foc els insectes. No és una imatge molt idíl·lica de la infància que els bandits confessaran enyorar, però ja hem esmentat que els nens de "Grupo salvaje" són tan cruels com els adults i que juguen a la mort, una mort que també ens és anunciada des d'aquest començament, des de les notes fatídiques que l'acompanyen, sorgides de la partitura extraordinària de Jerry Fielding.

Els personatges de "Grupo salvaje" enyoren la infantesa. Però enyoren tot el passat en general. Viuen en un món que ja no comprenen (som a l'any 1913), en què hi ha cotxes que funcionen sense cavalls i, al Nord, diuen, uns estranys aparells voladors. Són vells i no tenen on anar; només poden fugir. Fugir cap endavant amb el cos cansat, l'esperit cansat, intentant mantenir-se dignes en la derrota.

En el passat, Pike Bishop (William Holden, el millor actor possible per a aquest paper) i Deke Thornton (Robert Ryan) eren amics. Robaven junts. Un dia, alguna cosa va fallar i Pike va haver d'abandonar Thornton a la seva sort. Aquest, potser l'ha perdonat, potser sap que no va tenir elecció. Ara, ell tampoc no té elecció: s'ha compromès amb el magnat Harrigan a caçar i acabar amb la banda de Bishop. És un traidor o només compleix amb el seu deure? Deke Thornton respecta els homes que persegueix; sap que són millors que els ganàpies que l'acompanyen a ell. Pike el justifica: "Ha donat la seva paraula d'honor"; però l'inseparable Dutch (Ernest Borgnine) replica: "No és important la paraula sinó a qui se li dóna" (a qui ha donat Thornton la seva paraula? Al ferrocarril?).

Els homes es traeixen però ho fan obligats per les circumstàncies i, en el fons, es respecten. Valoren l'amistat. Els homes de Bishop es respecten entre ells. Les dones no surten tan ben parades. Angel, el membre mexicà de la banda, comprova com la seva antiga nòvia Teresa és ara l'amant del presumpte general Mapache (Emilio Fernández). Ella també troba una justificació per a això:

- Vas deixar el poble... -diu ell.
- Sí, i què? Sí, vaig deixar el teu poble fastigós, només per no morir de gana, i guaita, ara sóc feliç, molt feliç. Visc amb el cap principal de per aquí. El general Mapache.

Angel resol la situació al crit de "Puta!" i la mata d'un tret.

Aquest gest determinarà el destí final d'Angel, i de Mapache i de la banda de Bishop en un enfrontament amb l'exèrcit del general mexicà que és alhora un suïcidi (cal que em remeti al meu post d'octubre del 2010), un gest de redempció, una claudicació i, alhora, un alliberament, la necessitat de prendre una decisió definitiva; deixar de fugir; recuperar la dignitat morint.

Però després de la matança, els vius es resignen a la decadència i els morts són llegenda. Si les imatges congelades de l'escena inicial els feien assemblar-se als cadàvers que estaven destinats a ser, ara els veiem en imatges retrospectives que ens els tornen rient, plens de vida, havent assolit alguna forma d'immortalitat.

Vaig dir que "Grupo salvaje" era una extensió de l'argument de "Mayor Dundee". Els dos films s'assemblen molt, en l'esperit i en molts aspectes. La companyonia com a valor que manté units els personatges; o la part en què els pistolers reposen en un poble mexicà que els acull com a herois i que els acomiada cantant "La golondrina". El final a Aguas Verdes recorda la mort de Tyreen al film anterior de Peckinpah.

L'estil, però, ha evolucionat. "Grupo salvaje", en el seu afany de representar la violència en tot el seu dramatisme, adopta el ralentí com a figura d'estil i el combina amb un muntatge frenètic que multiplicava per cinc -literalment- la mitjana de talls en un film de Hollywood. Aquest aspecte visual, després molt copiat, sobretot pel mateix director, va ser revolucionari l'any de la seva estrena i va deixar una forta empremta en els espectadors, alguns fascinats i uns quants horroritzats. Encara avui resulta admirable però no ens ha de fer oblidar que "Grupo salvaje" és molt més que un exercici d'estil. És un western d'una gran complexitat i d'un lirisme exacerbat, desesperadament romàntic, inoblidable i magnífic.


diumenge, 23 d’octubre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 2: MAYOR DUNDEE


Un conflicte habitual en el cinema de Sam Peckinpah és el de dos homes que van ser amics i que ara es troben en bàndols oposats.

Any 1864, a punt de finalitzar la Guerra Civil nord-americana. Charles Dundee (Charlton Heston) és un oficial de la Unió qüestionat pels seus superiors. Té una colla de presoners confederats al seu càrrec i entre ells hi ha Benjamin Tyreen (Richard Harris), un cavaller del Sud -almenys en les maneres- que havia estat amic seu i que ara se sent traït. Com sigui, Tyreen promet novament fidelitat a Dundee, aparentment per salvar la pell i limitada a la seva col·laboració en la recerca i captura del perillós apatxe Sierra Charriba. Així, doncs, tenim un esquema típic del director en què dos amics-enemics són companys d'armes i alguna borratxera, enfrontats en les idees i units pels objectius, separats per l'odi o units per una gran comprensió mútua, embarcats en una aventura gairebé suïcida en la qual els acompanya una colla heterogènia de personatges que són un reflex de les seves contradiccions i rancúnies, una col·lecció de reversos i miralls en què trobem un corneta que es farà gran -el narrador de la història-, un sergent fidel als seus homes, un oficial artiller fidel al codi de conducta militar, un guia que està de tornada de tot, un indi sospitós per ser indi, soldats negres amb ganes de demostrar el seu coratge, uns confederats que no se'ls miren amb bons ulls, i fins i tot un capellà que troba en la Bíblia la justificació de les seves ànsies de revenja contra els apatxes.

El trajecte serà llarg i posarà a prova les lleialtats. Inclourà una parada a Mèxic, un escenari molt estimat per Peckinpah, on Tyreen demostrarà les seves bones maneres i Dundee revelarà les seves inseguretats, amb la mediació d'una vídua de bon veure interpretada per Senta Berger.

"Mayor Dundee" (1964) va ser greument mutilada pels productors i un fracàs de taquilla que va retirar Peckinpah del cinema durant cinc anys. Però, gràcies a l'èxit dels seus treballs per a la televisió i a productors més valents que substituïen els antics, va poder reincidir amb la grandiosa "Grupo salvaje", pel·lícula que va tenir més sort però, en definitiva, prolongació del mateix argument.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

ROJO OSCURO


Deixeble avantatjat del gran Mario Bava, Dario Argento va ser el rei del giallo a la dècada dels setanta. Trames de suspens de títol llarg amb presència d'animals ("El pájaro de las plumas de cristal" -1970-, "El gato de las nueve colas", "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" -1971"-) van deixar pas a films de caràcter més obertament fantàstic i títol més concís ("Suspiria" -1977-, "Inferno" -1980-).

Enmig, trobem un dels seus films més interessants: "Rojo oscuro" (1975). Malgrat el títol, la sang que brolla generosament de les víctimes té un to molt viu i sembla pintura acrílica. Però això passa en totes les pel·lícules d'Argento, i aquesta en comparteix les característiques: estrella internacional en declivi encapçalant el repartiment (aquí, David Hemmings, acompanyat per l'actriu-musa del director Daria Nicolodi); una trama de misteri una mica pueril resolta precipitadament després d'un seguit d'assassinats sagnants i barrocs, preferentment per arma blanca; diàlegs estranys, situacions inversemblants i girs argumentals gratuïts.

Però no podem jutjar el cinema d'Argento per la seva consistència dramàtica sinó per l'originalitat i pels més o menys fugaços moments de lluentor. I aquí en podem citar més d'un: el travelling que segueix al breu pròleg i s'apropa a la vident que dóna una conferència en un teatre i percep la presència de l'assassí (la seva interpretació és lamentable, però això ja és un capítol apart); l'elegant composició dels plans en la conversa que mantenen els dos pianistes que protagonitzen la trama (Hemmings i Gabriele Lavia) en un plaça tenyida de gris; la irrupció del fantàstic en el decorat gòtic de la mansió modernista, amb el dibuix inquietant que sorgeix d'una paret escrostonada; el ninot que ataca el parapsicòleg; el vapor d'aigua que revela el nom de l'assassí escrit sobre el mirall d'una cambra de bany; i, finalment, el quadre desaparegut convertit en un mirall en què es reflecteix el rostre de l'assassí (o presumpte assassí: el de veritat apareix a l'escena següent i acaba morint de manera estrafolària, arrossegat per un camió d'escombraries).

diumenge, 16 d’octubre de 2016

LA HABITACIÓN


Quina és la més gran història d'amor que podem imaginar? L'amor entre un fill i la seva mare. I quina és la situació més angoixant que podem imaginar? Potser una mare reclosa en una petita cambra amb el fill que ha tingut del seu segrestador?

Aquest és el punt de partida de "La habitación" (Lenny Abrahamson, 2015): la història d'amor més emocionant sorgida de la situació més sòrdida.

Abrahamson renuncia sàviament a la truculència i altres perills d'un argument que podria ser el d'un telefilm oportunista i ens ofereix el títol més emocionant de la temporada. Interpretacions superlatives de Brie Larson (la mare), justa guanyadora de l'Òscar d'enguany, i el petit Jacob Tremblay.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

EL LLADRE I EL PERDÓ


"Cien años de perdón" (Daniel Calparsoro, 2016) no és un producte excessivament original i s'apunta a la moda del thriller amb rerefons de denúncia social (en la línia de, per exemple, "El desconocido" -Dani de la Torre, 2015-, que, per cert, també protagonitza Luis Tosar). En fi, la referència a la corrupció de la classe política espanyola genera, a hores d'ara, tanta indiferència com el testimoni de Francisco Correa al judici del cas Gürtel. En canvi, la pel·lícula funciona prou bé en la seva vessant de producte d'entreteniment dins del sub-gènere d'atracaments impossibles a entitats bancàries, amb ostatges i setge policial, tan freqüentat pel cinema nord-americà d'ençà que Sidney Lumet va dirigir "Tarde de perros" l'any 1975.

No cal dir que el cinema espanyol recent, auspiciat per l'èxit de títols com "La isla mínima" o "El niño", sembla haver-se especialitzat en el thriller d'acció i suspens. Calparsoro s'apunta a l'invent i se'n surt prou bé, gràcies a una realització molt sòlida i més sòbria d'allò a què ens tenia acostumats, amb l'ajuda d'un bon repartiment (menció d'honor per a l'argentí Rodrigo de la Serna) i del guió del sempre eficaç Jorge Guerricaechevarría, col·laborador habitual d'Àlex de la Iglesia però també de Daniel Monzón, amb qui ja va fer "Celda 211", un altre thriller amb ostatges pel mig i l'inevitable Luis Tosar.

El tema del lladre i el perdó no va més enllà del refrany que anuncia el títol de la pel·lícula però em servirà d'excusa per comentar un altre film que he vist recentment (ahir, de fet) i que reflexiona sobre les motivacions del robatori i la doble moral. Es tracta de la producció búlgara del 2014 "La lección", dirigida pels debutants Kristina Grozeva i Petar Balchanov, els quals semblen haver-se fixat molt en les pel·lícules dels germans Dardenne i facturen un títol ple de desplaçaments filmats càmera en mà seguint la protagonista en una cursa contra rellotge per aconseguir uns diners que la salvin a ella i la seva família del desnonament i la misèria. En el trajecte, s'adonarà que la necessitat s'imposa sobre la norma -que ella, mestra d'escola, procura inculcar als seus alumnes-, que el delicte és una cosa i la integritat moral una altra, i que el món està ple de fills de puta i la resta sobreviuen com poden.

La societat que els germans Dardenne retraten en els seus films dista molt de ser perfecta però, comparada amb el món ex-soviètic on transcorre l'acció de "La lección", resulta gairebé edènica.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

LA TRAVESSA


"Un día de furia" és un film del 1993, dirigit per l'avui oblidat Joel Schumacher, que retrata un personatge neuròtic (Michael Douglas) que deixa el seu cotxe enmig d'un embús i travessa Los Angeles a peu per tocar els collons a la seva ex-dona. Los Angeles sembla una ciutat violenta i inhòspita i el protagonista respon a la seva frustració i a les amenaces urbanes, reals o imaginàries, armant-se fins a les dents. Tot plegat acaba com el rosari de l'aurora i el film no ve a treure cap a res; però aquesta idea d'un personatge travessant a peu una ciutat tan enorme i, en certa manera, monstruosa, em va resultar atractiva.

I em va recordar un film de culte que em va impactar bastant quan el vaig veure, tot i que l'únic que tenen en comú "Un día de furia" i "El nadador" (Frank Perry, 1968) és la travessa urbana com a eix narratiu i un protagonista una mica desorientat.

Ned Merrill (Burt Lancaster, en un paper fet a la seva mida) és un executiu una mica fantasma que, un bon dia, té una idea eixelebrada: es posa un banyador i inicia una travessa que durarà tot un dia per una urbanització de classe alta de Connecticut que ocupa tota una vall, a peu o nedant per les piscines que tenen tots els seus veïns. Pel camí, toparà amb alguna ex-amant i amb una joveneta més simpàtica, però no serà ben rebut a tot arreu i la travessa es convertirà ben aviat en un malson que treurà a la llum les misèries de la burgesia nord-americana i, sobretot, del mateix protagonista.

Basat en un conte de John Cheever, aquest film escrit per Eleanor Perry, dirigit pel seu marit Frank i acabat per Sidney Pollack, és fascinant i estremidor, gairebé impecable malgrat algunes escenes massa sixties.

divendres, 7 d’octubre de 2016

¡AVE, CÉSAR!


Entre el fresc històric i la caricatura, el darrer film de Joel i Ethan Coen, "¡Ave, César!" (2016), ens obre les portes d'uns estudis del Hollywood de l'època daurada, un nou microcosmos que els germans podran omplir de personatges peculiars, retratats amb la seva proverbial mestria: actors ineptes, actrius nimfòmanes, directors homosexuals, columnistes despietades (i replicades); i, enmig de tot això, uns comunistes entranyables i un executiu catòlic lliurat a la seva feina en cos i ànima que, interpretat amb sòbria convicció pel gran Josh Brolin, esdevé el més interessant d'un film irregular, que conté gags notables i alguns de més prescindibles i que novament certifica l'amor dels seus autors cap al cinema clàssic. "¡Ave, César!" els permet homenatjar les pel·lícules de romans estil "Quo Vadis?", els westerns primitius, els musicals i els films de "sirenes" de l'Esther Williams. Recordem que els musicals de Busby Berkeley ja van inspirar la famosa escena onírica d'"El gran Lebowski".

dimarts, 4 d’octubre de 2016

EL HOGAR DE MISS PEREGRINE PARA NIÑOS PECULIARES


Després d'una dècada prodigiosa, la dels noranta, en què va realitzar les seves obres mestres "Eduardo Manostijeras" i "Ed Wood" i d'altres títols notables com "Batman vuelve", "Mars Attacks!" o "Sleepy Hollow", el Tim Burton del nou mil·leni ha estat més irregular quant a resultats però sempre fidel al seu estil.

"El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares" potser tampoc no està a l'altura d'aquells títols; potser oculta certa ambició comercial atès que la trama recorda molt les darreres pel·lícules dels X-Men. En qualsevol cas, però, és un film notable per la seva força poètica i prodigiosa inventiva visual.

Un viatge habitual als seus films ens trasllada d'una pulcra urbanització a l'assolellada Florida a un univers gòtic i intemporal, a un indret més enllà del temps i l'espai situat (si es pot dir així) en una illa de Gal·les, on uns personatges certament peculiars viuen una vegada i una altra el mateix dia, sota l'atenta vigilància de Miss Peregrine (Eva Green) i l'amenaça d'uns éssers monstruosos anomenats "els buits". Burton barreja amb sorprenent habilitat humor i terror, i les lluminoses escenes als jardins de la mansió dels "peculiars" no impedeixen una certa sensació de malenconia; al cap i a la fi, la novel·la de Ransom Riggs en què es basa el film, i el mateix guió, relacionen la història de bons i dolents i realitats alternatives amb l'horror de la Segona Guerra Mundial i la possibilitat que tots aquells nens haguessin mort sota les bombes alemanyes. Burton ens espanta i ens entristeix però, tot seguit, ens convida a un espectacle fascinant que inclou un viatge en un vaixell submergit i una lluita a mort en un parc d'atraccions amb la intervenció d'uns esquelets molt divertits (Ray Harryhausen i Sam Rami haurien aplaudit l'escena).

diumenge, 2 d’octubre de 2016

ELLE


No escarmentem i, després de "Passion", assistim a l'estrena d'un film que presenta força concomitances: coproducció franco-alemanya, protagonitzada per dones amb tendències lèsbiques que dirigeixen un negoci del món àudio-visual (allà, eren publicistes; aquí, fabriquen videojocs); intriga vinculada a perversions sexuals; direcció d'un senyor molt veterà semi-retirat després d'una etapa nord-americana amb alts i baixos.

Però, a diferència de Brian De Palma, Paul Verhoeven ja era europeu d'origen, holandès per ser més exactes. Després de l'èxit de films com "Delicias turcas" (1973), "El cuarto hombre" (1983) o "Los señores del acero" (1985), el fitxen als Estats Units, on realitza un seguit de títols de gèneres diversos amb gran èxit popular i també crític: "Robocop" (1987), "Desafío total" (1990), "Instinto básico" (1992). El fracàs -no del tot justificat- de la resta de les seves produccions americanes ("Showgirls" -1995-, "Starship Troopers" -1997-, "El hombre sin sombra" -2000-) propicia el seu retorn a Europa on, des de llavors, només ha dirigit tres pel·lícules, la notable "El libro negro" (2006), "Steekspel" (2012), que no hem vist, i la que ara comentem, "Elle" (2016), que arriba precedida d'un gran èxit de públic al país veí.

Verhoeven, com De Palma, és un provocador nat. Però el seu estil és molt més sobri i també més dúctil. No es vol imposar a l'argument sinó que resta al seu servei. D'altra banda, a diferència de "Passion", "Elle", tot i que l'escena inicial anuncia un thriller de suspens, no reposa sobre la dinàmica de la intriga sinó que basa el seu interès en el retrat d'un nucli familiar burgès tan inquietant i precari com els de les pel·lícules de Chabrol. No cal que hi hagi girs dramàtics inesperats o crims macabres per generar tensió: la morbositat, en aquest cas genuïna, i l'humor negre que presideix els millors treballs del director holandès atrapen l'espectador al llarg de més de dues hores de durada.

Però l'actiu més rellevant és la interpretació superlativa d'Isabelle Huppert, qui omple de matisos un personatge que, en altres mans, hauria resultat poc creïble: una executiva marcada per un trauma d'infància no ja dramàtic sinó directament terrorífic, freda i cruel però també vulnerable, botxí i víctima, lliurada a un joc perillós a partir de la violació que pateix al seu domicili i que haurà de conduir-la a una catarsi que Verhoeven resol amb fina ironia, tot això després de saltar-se totes les normes de la correcció política. Després d'"Elle", el creuament de cames de Sharon Stone queda com una broma innocent i Verhoeven es consagra com la versió divertida de Michael Haneke.

divendres, 30 de setembre de 2016

PASSION


Entre el març i el maig del 2011 vaig escriure diversos posts sobre la filmografia de Brian De Palma i acabava preguntant-me sobre el futur d'una carrera que havia caigut llavors en un descrèdit relatiu i sense projectes interessants a la vista. En realitat, sense projectes, interessants o no.

Doncs se'm va passar per alt un nou film que De Palma dirigiria el 2012 -un any després del meu monogràfic i cinc després de "Redacted"-: una coproducció franco-alemanya que van titular "Passion" i que, protagonitzada per Rachel McAdams i Noomi Rapace, semblava un retorn als thrillers hitchcockians de la millor època del director.

Certament, tot i tractar-se d'un remake d'un film d'Alain Corneau ("Crime d'amour"), de només dos anys abans, el film té els ingredients característics del seu autor: un assassinat en l'epicentre de la narració, un personatge que té un doble (o no) i la presència de moltes càmeres -de vigilància o càmeres de telèfons portàtils, signe dels temps- que enregistren els fets i es converteixen en proves de càrrec.

El problema de "Passion" és, paradoxalment, la seva manca de passió. Tot i la presumpta morbositat d'algunes situacions (relacions lèsbiques, jocs sexuals amb màscares) la pel·lícula és tan freda com els seus decorats. Les actrius estan sorprenentment mal dirigides, sobretot una Noomi Rapace permanentment catatònica. La trama és previsible i sense interès, l'acció avança pesadament i els angles de càmera forçats no aconsegueixen dissimular una concepció visual rutinària, gairebé lletja. De Palma recorre en l'escena del crim a la pantalla partida i, tot i que fa trampa, és l'únic moment salvable, potser perquè evoca els temps en què les seves pel·lícules eren autèntics esdeveniments cinematogràfics.

dimecres, 28 de setembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 1: DUELO EN LA ALTA SIERRA


Gil Westrum (Randolph Scott) i Steve Judd (Joel McCrea) són dos pistolers tan veterans com els actors que els interpreten. Com que s'ha de menjar calent, accepten l'encàrrec de recollir un carregament d'or d'una mina perduda enmig de les muntanyes i dur-lo fins a la civilització. De passada, hauran de carregar amb una noia que ha tingut la mala pensada de casar-se amb un miner amb massa germans solters. Gil i Steve són amics i tots dos, en el fons, bones persones; però Gil una mica menys i resulta que té pensat trair el seu company i apropiar-se del carregament.

"Duelo en la alta sierra" (1962) és un dels millors films de Sam Peckinpah, un western crepuscular violent (però no tant com "Grupo salvaje") i romàntic. Vull aclarir que l'adjectiu "romàntic" afegit al western -i més si l'ha dirigit en Peckinpah- no implica que hi hagi una història d'amor entre un home i una dona (tot i que aquí se n'insinua una entre la parella jove que acompanya els protagonistes) sinó que vol dir que està ple de sentiments nobles i profunds associats a una amistat disfressada de companyonia que pot veure's traïda o refermada depenent del moment i les circumstàncies.

I té un dels millors finals de la història del cinema (el duel que anuncia el títol espanyol).

dimarts, 27 de setembre de 2016

EN LA MORT DE CURTIS HANSON


Curtis Hanson serà recordat per "L.A. Confidential" (1997), excel·lent adaptació de l'obra de James Ellroy.

Tot i la qualitat literària de l'original, no es tractava d'una tasca fàcil, atesa la complexitat de la història, amb tres policies (tres) embrancats en una tèrbola investigació criminal que implicava molts dels estaments d'una ciutat convulsa i corrupta com sembla que ho era Los Angeles als anys cinquanta. Cadascú pel seu compte i amb els seus propis mètodes. Brian De Palma va fracassar en un repte similar (la seva adaptació de "La Dalia Negra").

Russell Crowe, Guy Pierce, Kevin Spacey i Kim Basinger brodaven els seus papers i Hanson servia una mostra impecable i genuina del millor cinema negre, a l'altura dels clàssics però sense ser-ne una còpia.

El següent treball de Hanson, "Jóvenes prodigiosos" (2000), és una comèdia dramàtica sobre un professor de literatura (Michael Douglas) que travessa una crisi creativa; els personatges estan ben retratats i la ironia presideix una trama que la crítica va apreciar però no tant el públic. "8 millas" (2002) és un vehicle per al raper Eminem, força digne i interessant en el seu retrat dels barris pobres de Detroit, però que no transcendeix la seva condició de biopic mal dissimulat; una comèdia insubstancial -"En sus zapatos", 2005-, un film sobre el món del joc -"Lucky You", 2007- i un altre sobre surfistes -"Persiguiendo Mavericks", 2012- no excedeixen en cap cas els límits de la correcció.

En realitat, la part més interessant de la carrera de Curtis Hanson és la que precedeix "L.A. Confidential" i que culmina amb aquesta obra mestra. També hi trobem títols prescindibles i "Río salvaje" (1994), entre el film d'aventures i el suspens, no em sembla una gran pel·lícula. Però "Falso testigo" (1987) era un thriller hitchcockià tan hàbil com eficaç, com també ho era la molt angoixant "La mano que mece la cuna" (1992). I la meva favorita és "Malas influencias" (1990), un altre thriller molt inquietant en què un executiu més aviat tímid (James Spader) coneix un individu atractiu i extrovertit (Rob Lowe en el millor paper de la seva carrera) que l'ensenya a viure sense inhibicions, la qual cosa al principi és força divertida però, cap al final, deriva en un malson.

dimarts, 20 de setembre de 2016

TOC TOC


Confesso que, després d'haver vist "El infierno verde", HAVIA DE VEURE "Toc toc", dirigida el 2015 pel simpàtic Eli Roth i novament protagonitzada per la seva musa (i parella a la vida real) Lorenza Izzo. Però és que, a més, també hi surt Ana de Armas, una cubana que va venir a fer cinema a Espanya ("Mentiras y gordas") i televisió ("Hispania") i que, després d'aprimar-se una mica però conservant gairebé intacte el seu atractiu, ja és internacional (surt al darrer film de Todd Phillips, que curiosament es titula "Juego de armas"). Bé, també surt Keanu Reeves, però això ja no és tan important.

Eli Roth continua jugant amb els gèneres. Aquí s'allunya una mica del gore conreat en títols precedents per oferir una història de suspens que enllaça un característic argument de llar burgesa assetjada per psicòpata/es amb una variant del sub-gènere "càstig al marit infidel" que tindria el seu màxim exponent en el film d'Adrian Lyne "Atracción fatal" (1987). En qualsevol cas, la claustrofòbia que també caracteritza els seus títols és present a "Toc toc", en què la casa de l'arquitecte interpretat per Keanu Reeves té la mateixa funció dramàtica que la gàbia d'"El infierno verde", l'alberg de "Hostel" o la cabana de "Cabin Fever".

L'argument del càstig al marit infidel és la variant més dramàtica de tantes històries que, al cinema nord-americà, pretenen alliçonar sobre la conveniència de la monogàmia i la conservació de la família tradicional, que fan una mica de ràbia venint d'una societat tan acomplexada i hipòcrita (a més, amb un índex de divorcis altíssim). Però el film de Roth (en realitat, una producció xilena), una vegada més, acaba resultant divertit i fins i tot simpàtic en la seva aposta per l'excés. A més, el marit no és que caigui en la temptació (representada per Lorenza Izzo i Ana de Armas, no ho oblidem) sinó que té poc marge -nul, diria jo- per oferir resistència. Tan perdonable és el pecat i tan desmesurat el càstig que deslegitimen qualsevol pretensió exemplaritzant. Només es tracta de viure emocions fortes; i, en aquest sentit, la nostra identificació serà total.

La temptació: