dissabte, 31 d’octubre del 2009

[REC] VS. [REC]2


Havia de resultar complicat fer una continuació de [REC] que no en fos una simple fotocòpia, però Balagueró i Plaza se n'han sortit prou bé.

Perdut l'al.licient de l'originalitat, calia anar una mica més enllà. Sense renunciar al repte que implica explicar tota la història a través de l'ull d'una càmera de video, com que en aquesta segona part n'hi ha diverses, de càmeres, i, per tant, més punts de vista, la narració ja no és linial i els directors tenen molt més marge de maniobra. Tampoc les convencions de les pel.lícules de zombis no impliquen una limitació; de fet, Balagueró i Plaza les subtitueixen per les convencions dels films de possessions demoníaques, amb plans que remeten directament a "El exorcista"; encara que per fer-ho hagin de recórrer a angles de càmera poc versemblants si tenim en compte que filma un dels protagonistes de l'escena. També trobarem referències a les versions mediterrànies del tema (les sèries Z italianes o espanyoles), però fins i tot a "La cosa" de John Carpenter (la prova de la sang).

En definitiva, una pel.lícula de terror sense complexos, brillant i divertida, tot i que potser una mica menys que la precedent. I Manuela Velasco surt menys estona, però igualment fascinant en un registre més pertorbador.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 6: CENTAUROS DEL DESIERTO



El protagonista d'aquesta absoluta obra mestra de John Ford, és un individu solitari, que ha perdut les seves arrels. Com els millors herois, després d'una llarga aventura lluitant contra els indis i contra els seus propis prejudicis, ha aconseguit refer el nucli familiar; però ell n'està exclòs.

Aquest final mític, que tanca el cercle obert amb la primera escena (la porta s'obre i ens mostra el desert), no ho podia resumir millor.

ESCENES CLÀSSIQUES # 5: LOST IN TRANSLATION


Finalment, el jurat de Sitges va atorgar a "Enter the Void" el seu Gran Premi (i el de la millor fotografia, aquest més previsible). En fi, no faré més comentaris. Però ja que darrerament parlem de pel.lícules amb occidentals a Tòquio (l'esmentada, la de la Coixet), aprofitarem per retre un petit homenatge a la millor mostra d'aquest subgènere: la fundacional "Lost in Translation".

Per al meu gust, un dels títols clau de la dècada i el millor que ha fet l'hereva d'en Coppola. Amb un to personal que no és comèdia ni drama sinó tot el contrari, "Lost in Translation" parla de dos nord-americans que es troben en un moment crucial de les seves vides: ella (Scarlett Johansson) encara és molt jove però ha de prendre urgentment decisions sobre el seu futur; ell (Bill Murray) ha arribat a l'edat en què els records pesen més que les expectatives. Es troben casualmet a Tòquio, tenen molt temps lliure i, per afegiment, insomni; estan sols i se senten desemparats enmig d'una ciutat que sembla extraterrestre. Es coneixen al bar de l'hotel, on tenen obert fins a la matinada, i comencen a fer-se companyia.

El gran encert de la pel.lícula és que els personatges s'abstenen d'iniciar la típica relació romàntica, que d'altra banda sospiten inviable; la qual cosa no impedeix que la seva breu amistat tingui tots els elements d'un drama amorós: junts descobreixen la fascinació de l'estranya megalòpoli on es troben ancorats; passen una nit junts (però el contacte físic es limita a la carícia breu que ell fa al peu d'ella amb un dit); hi ha una infidelitat i una escena de gelosia; i un comiat final en què ell li diu a cau d'orella uns mots inaudibles per a l'espectador (a internet, he trobat la traducció de les seves paraules, però penso que és preferible mantenir el misteri); després, ell marxa en un taxi camí de l'aeroport mentre veu passar els edificis d'aquell univers on mai no tornarà: el present ja és record i una música malenconiosa acompanya la caiguda del teló.

"Lost in Translation" és plena de moments meravellosos, però no podíem triar-ne cap de millor que l'escena del karaoke, quan ell canta (no gaire bé) "More Than This" i les mirades ho diuen tot.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 2, 3, 4: POLANSKI FANTÀSTIC

Podem preguntar-nos perquè el fiscal del cas Polanski (presumpta o no tan presumpta violació d'una nena de tretze anys ara en fa més de trenta) li té tanta tírria. Es tracta només de rigor professional o també està convençut que aquest home és el dimoni en persona?

Certament, la visió d'algunes escenes desassossegadores de les seves pel.lícules podrien justificar tal prejudici.





Acabem la breu retrospectiva amb l'escena final de "La semilla del diablo" (si encara no heu vist aquesta obra mestra del cinema fantàstic, si us plau, absteniu-vos-en).

ENTER THE VOID

Està de moda i ofereix un bon resultat en pantalla sobrevolar la lluminosa megalòpolis de Tòquio, bé sigui el de veritat o la versió digitalitzada; si qui ho fa és un esperit, ja tenim excusa per presentar la pel.lícula al festival de cinema fantàstic de Sitges. Si el director és Gaspar Noé, autor de culte per excel.lència, pot passar que un pla picat duri més de dues hores i que s'esgoti la paciència de qualsevol espectador. Finalment, allò més brillant d'aquesta palla mental anomenada "Enter the Void" és el número del parpelleig que enfosqueix la imatge: mai cap seqüència de càmera subjectiva no havia tingut en compte aquest detall; el pitjor, un final que tarda a arribar i és previsible i ridícul.

Gaspar Noé ha de reflexionar i plantejar-se si el més que previsible fracàs d'aquesta proposta inassequible és causat per la seva condició de geni incomprès o bé perquè és un pesat de tres parells de nassos; aniria bé que es decidís a fer el film pornogràfic a què aspira en el fons i que anuncien les escenes finals d'"Enter the Void"; com a experiència sensorial definitiva, penso que seria més eficaç.