divendres, 29 de novembre del 2013

DE ÓXIDO Y HUESO


"De óxido y hueso", dirigida el 2012 pel gran Jacques Audiard ("De latir mi corazón se ha parado", "Un profeta"), és una història d'amor que transita per la tragèdia i que hauria estat un plat de difícil digestió en mans de qualsevol altre. Narrada amb delicadesa i elegància, sense subratllats innecessaris, magistralment interpretada per Marion Cotillard, allò que podria haver estat un fulletó no gaire creïble esdevé la crònica subtil i commovedora de la topada entre dos éssers trencats en sentit literal, ella a l'altura dels genolls i ell a l'altura de l'ànima.

dijous, 28 de novembre del 2013

EL TESTAMENTO DEL DOCTOR MABUSE


Realitzada per Fritz Lang l'any 1933, "El testamento del doctor Mabuse" recupera el malvat terrorista del seu film mut "Dr. Mabuse, der Spieler" (1922) i l'enfronta a l'inspector Lohmann, que ja s'havia encarregat de seguir-li la pista a Peter Lorre a "M, el vampiro de Düsseldorf" (1931). Lang va escriure el guió juntament amb la seva dona Thea von Harbou i, atès que ella pertanyia al partit nazi, no sembla que pretengués criticar-lo; com sigui, però, la història d'un malvat que s'apoderava de les ànimes d'altres persones per perpetuar més enllà de la mort la seva influència maligna i que inspirava als seus seguidors actes de terrorisme criminal amb l'objectiu de provocar un caos total sobre el qual edificaria el seu imperi, era en aquells moments tan convulsos a Alemanya susceptible d'originar interpretacions equívoques. Goebbels ho va veure clar i va prohibir l'exhibició pública del film, i això malgrat que Lang era un dels cineastes favorits de Hitler (i "Metrópolis" el seu film predilecte) i que li van proposar ser el cineasta oficial del règim; Lang, per tota resposta, va deixar la dona i va fugir als Estats Units.

Més enllà d'aquesta rellevància històrica, el film resulta molt interessant a nivell formal. Lang utilitza el so de manera molt imaginativa i torna a demostrar el seu domini de la posada en escena. Un exemple prou evident és l'escena de l'assassinat del doctor Kramm: aprofitant un embús de trànsit, un pistoler li dispara des del cotxe que el segueix; no sentim el soroll del tret ja que queda ofegat pel so de les botzines, ni veiem com mor el pobre doctor però sí com el seu vehicle roman aturat mentre tots els altres reprenen la marxa.

És el primer thriller amb elements sobrenaturals (l'esperit del doctor Mabuse s'apodera del cos del metge que en tenia cura a l'hospital psiquiàtric) i conté una persecució de cotxes enmig de la nit mostrada a través de travellings subjectius que probablement va influenciar Chabrol.

dissabte, 23 de novembre del 2013

BLUE JASMINE


La darrera pel·lícula de Woody Allen és un retrat femení i això no és cap novetat en la seva filmografia. També parla de diners i de classes socials, com ja ho va fer a "Granujas de medio pelo" o "Match Point". Parla també sobre la impostura, i no és el primer dels seus films en què la protagonista viu enganyada. Aquí, però, tothom traeix tothom; i tothom és traït: ja siguin uns inversors o la hisenda pública, ja sigui la Jasmine, ja sigui el marit de la Jasmine, o la seva germana, o el nòvio de la germana, o l'aspirant a congressista que coneix la Jasmine, al seu torn una mica interessat. I és, sobretot, la Jasmine qui viu en la mentida: primer en la mentida de l'opulència i després, quan les coses li van malament, viu de fantasies, amb l'ajuda del vodka i dels ansiolítics; i potser algun dia despertarà, deixarà de fer-se mal i fer-lo als altres, i podrà tornar a començar de zero... o potser no. I és que "Blue Jasmine", malgrat el seu aire de comèdia, és un dels films més pessimistes del director, de fet una tragèdia que recorda els drames sobre dones pertorbades de Tennessee Williams, amb una actriu de nivell (esplèndida Cate Blanchett), que és el que es requereix en aquests casos. Un muntatge en paral·lel que relaciona el passat amb el present i la direcció més sòbria i elegant que hom pugui concebre fan la resta i converteixen aquest film en un dels millors d'Allen, un dels seus títols referencials.

dimarts, 19 de novembre del 2013

LA CABAÑA EN EL BOSQUE


"La cabaña en el bosque" (Drew Goddard, 2012) deconstrueix de manera força divertida els típics films d'horror sobre adolescents en zel que pensen (pensen?) que és una gran idea passar el cap de setmana en una cabana perduda enmig del bosc. De tota manera, res no pot superar la contundència d'aquell gag d'una de les parts de "Scary Movie" (ara mateix no recordo quina) en què la rossa de pits enormes corria espaordida fins que arribava a un trencall amb dos cartells indicadors: en un hi posava "Salvació", en l'altre "Mort"; endevineu quin triava?

diumenge, 17 de novembre del 2013

NEDS


L'expressió Neds, en anglès, significa "No educats i delinqüents" i fa referència als fills del proletariat que, a Glasgow als anys setanta, passaven les hores esnifant cola i barallant-se. El film d'aquest títol el va dirigir l'any 2010 Peter Mullan, un senyor avesat a explicar drames d'adolescents escocesos en clau dickensiana i també molt conegut com a actor, ocasionalment a les ordres de Ken Loach, de qui sembla haver heretat estil i vocació de denúncia.

Però "Neds" és molt millor que qualsevol dels darrers títols de Loach. És vàlid com a retrat d'una societat malalta i d'un sistema educatiu que pretenia combatre la violència amb més violència i tractar els estudiants marginals marginant-los encara més (no estic segur que això encara passi avui dia però quan jo era jovenet -i no vivia a Glasgow-, funcionava d'aquesta manera); però és igualment certer en el retrat d'un noi intel·ligent que escull ser un rebel per sentir-se acceptat, en un canvi i una actitud molt radicals que no resultarien gaire creïbles si no fos per l'habilitat amb què el director exposa els fets i les circumstàncies i per l'admirable interpretació del jove Conor McCarron.

"Fish Tank" (Andrea Arnold, 2009) també ens situa als barris pobres de les ciutats angleses però en l'actualitat. La protagonista (Katie Jarvis) és una adolescent lleugerament autista que viu amb la seva mare alcohòlica (a "Neds", el borratxo era el pare); només se sent atreta pel ball i pel nòvio de la mare (l'avui imprescindible Michael Fassbender). La càmera segueix la noia en els seus llargs passejos cap a enlloc mentre ens mostra la seva desesperació i la misèria moral del món que l'envolta.

Dos títols similars en temàtica i estil que no cauen en la tragèdia més absoluta per pudor, absolutament recomanables.

divendres, 15 de novembre del 2013

LA HERIDA


Tot i que Fernando Franco, el director, ha manifestat que el cas que mostra a "La herida" és senzillament el d'una noia que pateix l'anomenat trastorn límit de la personalitat, i que la pobra està realment molt fotuda, no podem evitar pensar que el film ens alerta sobre una problemàtica més general. La protagonista, conductora d'ambulàncies, es passa el dia enviant missatges pel mòbil o xatejant per internet, però està més sola que la una. Per reforçar aquesta sensació d'aïllament, la càmera està sempre enganxada al rostre o al clatell de Marian Álvarez (extraordinària) i el paisatge apareix en molts sentits desenfocat. Una pel·lícula dura que transmet a l'espectador l'angoixa del personatge, insòlita dintre del panorama més aviat acomodatici del cinema espanyol recent.

dimarts, 12 de novembre del 2013

LOS ÚLTIMOS DÍAS DE POMPEYA


La novel·la d'Edward George Bulwer-Lytton "Los últimos días de Pompeya" va ser objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques: el 1908, el 1913, el 1935 i el 1984. Ens referirem, però, a la versió de 1959, co-producció hispano-italiana realitzada, en ple auge del peplum, per Mario Bonnard i, sense acreditar, Sergio Leone.

A falta de conèixer la novel·la i les versions anteriors, trobo que l'argument de "Los últimos días de Pompeya" versió 1959 recorda força "Quo Vadis?" (un altre títol força versionat):

- Un legionari romà molt ben plantat (Steve Reeves, un habitual del gènere) torna a casa seva (Pompeya, en aquest cas) i, a les primeres de canvi, s'enamora perdudament d'una noia angelical que és molt amiga d'una colla de cristians, als quals el règim acusa falsament d'un seguit d'actes criminals.

- El romà, la noia i els cristians acabaran al circ per servir de menjar als lleons; tot i que no es deixaran vèncer sense lluitar.

- Una ciutat es destruïda pel foc (a "Quo Vadis?" era Roma i Nerón n'era el culpable; aquí és Pompeya i la culpa és del Vesubi, que fa erupció en el moment més oportú).

D'altra banda, més o menys com passa a la novel·la, apareixen uns egipcis que adoren la deessa Isis (Fernando Rey fa de sacerdot) i que són els dolents de la funció.

Com tots els peplums, és entranyable i fins i tot emocionant si es mira amb ulls innocents. I els homes són molt musculosos i les dones (la patrícia cristiana, la cristiana cega, l'egípcia traïdora) són totes bellíssimes. D'això tracten els peplums, per molts cristians sonsos que hi apareguin: de violència i de sexe. Als anys seixanta era en dosis més petites que en la moderna sèrie de televisió "Spartacus", per exemple, però la idea era la mateixa.

divendres, 8 de novembre del 2013

EL PLANETA SALVAJE


El darrer exemplar de la revista "Cinemanía" proposa una llista de les 100 millors pel·lícules de ciència-ficció de la història. Com que en la votació han participat els lectors, predominen els títols molt moderns i els resultats són un pèl estranys: "2001: Una odisea del espacio" empatada en el número u amb "Regreso al futuro"? En fi, tot és discutible, i pitjor va ser l'enquesta de "La Vanguardia" entre els seus lectors per celebrar el centenari del cinema que va donar com a títol guanyador "Brockeback Mountain".

Però és de jutjat de guàrdia que no aparegui entre les cent millors un títol que, sortosament, sí que rescata de l'oblit Àngel Sala, director del Festival de Sitges i crític reconegut, en la seva votació particular: ens referim a "El planeta salvaje", un film d'animació dirigit el 1973 per René Laloux, partint d'una novel·la de Stefan Wul que va adaptar Roland Topor.

Al planeta dels Draags, els humans -que ells anomenen Oms- serveixen de mascotes perquè juguin els nens o bé viuen en estat salvatge, i la seva vida no té cap valor, tot i que els Draags, amb la seva pell blava, grans ulls vermells, orelles en forma d'aletes de peix, són força simpàtics i molt il·lustrats. De tant en tant, quan no estan distrets meditant, els Draags "desomitzen" el territori per controlar l'alta taxa de natalitat dels humans. Tot això canviarà quan una de les mascotes accedeixi al coneixement i descobreixi l'existència d'un "planeta salvatge" on la seva raça podria aconseguir la llibertat.

Més enllà de les paradoxes i metàfores presents en aquest argument, el principal interès del film radica en el disseny dels seus escenaris i dels estranys éssers que els habiten, entre delicat i grotesc, obra del mateix Topor, artista polifacètic *, que sembla inspirar-se en les obres de Dalí -surrealista com ell- o Giorgio de Chirico.

"El planeta salvaje" és una pel·lícula cabdal tant de l'animació europea com del gènere de ciència-ficció, que òbviament cal redescobrir.

* L'obra de Topor és tan extensa com apassionant. Membre fundador del Grupo Pánico, l'humor negre, el surrealisme i la provocació són presents en les seves novel·les, dibuixos i treballs diversos, que inclouen un curiós llibre de receptes -"La cocina caníbal"-, el guió de "Marquis" (Henri Xhonneux, 1989), un film sobre el Marquès de Sade, que apareix a la presó amb aspecte de simi i dialogant amb el seu penis, o la novel·la "El quimérico inquilino", que Polanski adaptaria en un dels seus millors films.

diumenge, 3 de novembre del 2013

MARTIN SCORSESE # 8: VINTAGE

En diverses ocasions al llarg de la seva carrera, Scorsese ha homenatjat el cinema clàssic que veia en les sales del seu barri quan era jovenet (com el protagonista de "Who's That Knocking at My Door?").

En clau documental ("Il mio viaggio in Italia", 1999), va repassar els gran títols del neorealisme, certificant la forta influència del cinema europeu en els cineastes de la seva generació (en el cas dels italoamericans, unida a la fascinació pel país d'on procedien les seves famílies).

Però Scorsese es fixa igualment en els clàssics nord-americans, també en clau documental ("Un viaje personal con Martin Scorsese a través del cine americano", 1995), i abordant algunes de les seves ficcions com si fossin produccions antigues: el cas de "New York, New York" (1977), que podria ser un musical dels anys quaranta, o de "Shutter Island" (2010), que rememora l'atmosfera dels films produïts per Val Lewton (sense excloure una enèsima reflexió sobre la culpa i la seva expiació).

El cinema de Hitchcock és explícitament homenatjat a "La clave Reserva" (2007), un spot per a Freixenet; i el seu darrer film estrenat entre nosaltres, "La invención de Hugo" (2011), és un cant a la màgia del cinema i els seus inventors que aplica la tècnica del 3-D a mostrar la fantasia de Georges Méliès.

Potser caldria incloure en aquest apartat el seu biopic sobre el magnat Howard Hughes, "El aviador" (2004). Com anuncia des del seu títol, el film incideix sobretot en la seva faceta de pilot i constructor d'avions; també en les contradiccions d'un personatge d'enorme talent i energia, faldiller impenitent, que va acabar reclòs a la seva cambra, consumit per múltiples manies i obsessions. Però no hem d'oblidar que també va ser productor cinematogràfic i que va compartir la seva vida amb moltes estrelles del Hollywood clàssic, aspecte que també recull el film i que propicia els seus millors moments: la visita a la família molt intel·lectual de Katharine Hepburn (Cate Blanchett) o la defensa de la mida de l'escot de la protagonista del western "El forajido" (1943). Com sigui, i a pesar de l'esforçada caracterització de Leonardo DiCaprio, "El aviador" és un dels titols més insatisfactoris de Scorsese, en la mesura que no transcendeix en cap moment les limitacions del gènere biogràfic. Vaja, que li passa com a la majoria de biopics del cinema nord-americà, amb alguna notable excepció com "Ciudadano Kane" (també tractava d'un magnat que va acabar més sol que la una).

divendres, 1 de novembre del 2013

JOHNNY GUITAR


Dirigit per Nicholas Ray l'any 1954, "Johnny Guitar" és un western típicament de sèrie B. Això no implica en absolut que sigui una mala pel·lícula. De fet, és una obra mestra.

A Ray no li preocupa que només hi hagi tres decorats. En el més important, el saloon que Vienna (Joan Crawford) ha obert al costat de la futura parada del ferrocarril, transcorre tota la primera part del film, que serveix per presentar-nos, de manera modèlica, els personatges i els conflictes que els uneixen o els enfronten. I, per si les relacions establertes, les emocions o els sentiments, de vegades contradictoris, no quedessin prou clars gràcies als diàlegs justament famosos de Philip Yordan, Ray es preocupa de vestir els personatges amb colors que reflecteixin el seu estat d'ànim o la seva evolució; també procura que els ramaders intolerants entrin en escena formant un triangle o la punta d'una fletxa, simbolitzant la seva amenaça, o que Vienna, en la seva primera aparició, se situï en un pla elevat simbolitzant no únicament que ella i ningú més mana al seu local sinó que està moralment per sobre dels seus veïns i de la malvada Emma (Mercedes McCambridge), tot i el seu passat una mica tèrbol, en l'època en què va conèixer Johnny (Sterling Hayden). Al final, mentre els dolents van tots de negre, un foc purificador il·lumina la negra nit i Vienna ja pot lluir un vestit ben blanc.