dijous, 31 de març del 2022

THE BATMAN

Matt Reeves és un especialista en reciclar material aliè. Després de la seva versió molt personal dels kaiju eiga japonesos a "Monstruoso", del remake americà de "Déjame entrar" i d'ocupar-se de dos capítols de les preqüeles d'"El planeta de los simios", s'enfronta a una nissaga permanentment revisada. 

El seu "The Batman" és encara més fosc que els precedents; fins i tot recorda "Se7en". Però el més destacable és la sobrietat de la proposta (i de la interpretació de Pattinson). L'escassa acció (una persecució automobilística i para de comptar) es veu compensada per una posada en escena elegant, atenta al caràcter gòtic de personatges i decorats (i una referència a Edward Hopper i el seu "Nighthwaks"), i per una narració sense gaires alts i baixos. A anys llum de Marvel!

diumenge, 27 de març del 2022

EN UN LUGAR SOLITARIO

Un dels arguments d'"Aguas profundas" és la sospita sobre el personatge del marit. Un senyor aparentment tan dòcil, que conrea cargols, és un assassí? 

De Ben Affleck ja sospitaven a "Perdida", però l'assumpte del marit (o nòvio, o parent) que pot ser o no ser un criminal té una llarguíssima tradició en el cinema. 

Les aportacions de Hitchcock ("Rebeca", "Sospecha", "La sombra de una duda") són les més emblemàtiques. Però ara ens referirem a un excel·lent treball del sempre interessant Nicholas Ray. 

"En un lugar solitario" (1950) és una gran història d'amor camuflada sota l'aspecte d'un thriller de sospita. El guionista Dixon Steele (Humphrey Bogart) i una veïna molt guapa (Gloria Grahame) es coneixen arran d'una situació una mica tèrbola: després d'una escena en un restaurant en què Ray mostra les misèries de Hollywood, l'escriptor convida una cambrera a casa seva perquè li resumeixi un llibre que ella ja ha llegit i que ell, que intueix que no és material literari de primera qualitat, hauria de convertir en guió cinematogràfic; la mateixa nit, la cambrera mor misteriosament. En un primer moment, la veïna no sospita d'ell; de fet, el seu testimoni l'ha protegit davant la policia. I s'enamoren perdudament. I ell recupera la inspiració perduda. Però l'ombra de la sospita comença a planar sobre la felicitat de la parella, sobretot quan ell exhibeix un caràcter inestable i violent. 

A Ray, cineasta romàntic per excel·lència, no li interessa la trama policíaca. Vol parlar-nos de com n'és de fàcil que les circumstàncies malbaratin una promesa de felicitat; vol explicar-nos que és trist i que potser és injust però que no podem deixar de ser qui som, encara que això impliqui perdre-ho tot.

dissabte, 26 de març del 2022

AGUAS PROFUNDAS

Adrian Lyne va ser, amb Alan Parker i els germans Scott, un dels directors britànics bregats en el món de la publicitat que, els anys vuitanta, van aterrar a Hollywood per canviar la fesomia del cinema comercial nord-americà. 

No m'hi havia referit encara com sí que vaig fer amb els altres noms que he esmentat; i estava per incloure'l en un nou capítol de "los olvidados" quan ensopego amb una pel·lícula estrenada aquest 2022 a Amazon Prime, signada per ell i protagonitzada per Ben Affleck i Ana de Armas. Porta per títol "Aguas profundas" (enganyós, però no vull fer espòilers) i ve precedit de molt mala premsa, començant per la ressenya del nostre amic Travis Bickle

Sens dubte és una pel·lícula irregular, i un thriller poc competent tot i que adapta Patricia Highsmith, però, tanmateix, penso que és un dels treballs més personals (potser el més personal) del director, que porta aquí a l'extrem un tema recurrent en el seu cinema: les infidelitats conjugals i la gelosia.

Aprofitarem per fer un repàs a la seva carrera:
A falta de veure "Foxes", del 1980, cal referir-se al seu primer gran èxit comercial, "Flashdance" (1983). Sé que és la pel·lícula favorita de molta gent (Nanni Moretti entre ells) i que l'escena de la dutxa sobre l'escenari és justament icònica. Però, què voleu que us digui? La història d'amor entre una soldadora i el seu cap, que inclou sopars a base de llagosta i passejades amb un gos enorme, em sembla patètica i absurda. Ja està, ja ho he dit!
Tampoc no suporto, malgrat el carisma dels seus intèrprets, "Nueve semanas y media" (1986). L'ambigua relació de la parella protagonista em sembla impostada, com una versió mal digerida d'"El último tango en París"; i les escenes íntimes són absolutament mereixedores de la paròdia que en van dur a terme Charlie Sheen i Valeria Golino a "Hot Shots".
Tampoc "Atracción fatal" (1987) va ser ben rebuda per la crítica, mentre que el públic continuava creient en l'estil pompós de Lyne i el seu glamur d'arrel publicitària. Aquí, però, seré més benèvol: d'entrada, la pel·lícula resulta força entretinguda; i si Mickey Rourke i Kim Basinger només s'esforçaven a resultar atractius, Michael Douglas i Glenn Close (ella sobretot) decideixen actuar una mica. La major part de les crítiques a aquesta crònica d'una infidelitat -en aquest cas masculina- anaven referides al missatge conservador del film: el protagonista té una dona que no se la mereix i una filla absolutament adorable malgrat que la pentinin com si fos un xicot; i, a pesar d'això, un divendres després de la feina, té la barra de deixar-se arrossegar al llit per una rossa que, ben mirat, ni tan sols és guapa; el càstig arriba amb l'actitud obsessiva d'una amant pertorbada que no n'ha tingut prou amb una nit de festa, convertida finalment en serial killer, escena a la dutxa inclosa i amb l'esposa (Anne Archer) defensant a trets la seva família. 

Més enllà del missatge conservador -d'altra banda, habitual al cinema nord-americà, paradoxal en un país amb rècord de divorcis-, tenim aquí diversos elements que es repetiran en títols posteriors, i particularment a "Aguas profundas": infidelitat, gelosia, obsessió, crim.
Després d'aquests èxits de públic menyspreats per la crítica, Adrian Lyne sembla voler demostrar que pot ser un autor i tocar temes difícils, com ara els malsons d'un excombatent del Vietnam. "La escalera de Jacob" (1990) és un treball intens i barroc que també té els seus adeptes. Personalment, la trobo feixuga i pretensiosa. Però tot són gustos, i més tractant-se del cinema de Lyne, que, d'una manera o una altra, apel·la a les emocions de l'espectador.
El 1993 signa un altre dels seus títols emblemàtics, en què novament recorre a l'star-system per plantejar un dilema ¿interessant? sobre el matrimoni i les infidelitats. A "Una proposición indecente", una parella simpàtica (Demi Moore i Woody Harrelson), amb problemes per arribar a final de mes, coneix un milionari elegant i ben plantat (Robert Redford) que, encisat pels atributs de l'esposa, els ofereix un milió de dòlars a canvi de passar una nit amb ella. 

Recordo que, quan es va estrenar, totes les meves amigues consideraven que l'argument no tenia gaire suspens. I més tractant-se de Redford: "Per un milió de dòlars, fins i tot amb en Danny DeVito" (sic). 

Una altra dita afirma que "si els diners no entren per la porta, l'amor surt per la finestra"; però els diners del premi acaben causant més mal de caps que alegries a la jove parella. Les motivacions resulten una mica ambigües; sens dubte el marit està gelós, sobretot quan no queda clar si la dona està interessada més en l'atractiu que en la butxaca del personatge; i si a ell li costa perdonar la infidelitat, ella també es pot sentir ferida perquè ell ho hagi permès. 

La crítica va ser despietada però trobo que Lyne ha après a guarnir les seves històries i que "Una proposición indecente", més enllà d'un argument sense gaire suspens (dono la raó a les meves amigues) i una mica trampós, aconsegueix un peculiar clima romàntic; fins i tot el personatge de Redford, a priori pervers, acaba revelant-se sentimental i (quasi) entranyable.
Segur de si mateix, el director s'atreveix a adaptar la "Lolita" de Nabokov en el film del mateix títol del 1997. És més fidel a la novel·la però clarament inferior al treball de Stanley Kubrick. Si més no, tant Jeremy Irons com Dominique Swain s'adapten prou bé als seus personatges (no podem dir el mateix dels secundaris: Melanie Griffith en el paper de la senyora Haze o Frank Langella en el de Quilty), i no es pot negar que la història recull els temes que interessen a Lyne: obsessió, sexe, traïció, crim.
"Infiel" (2002) refà el film de Chabrol "La mujer infiel". No assoleix en cap moment el nivell de l'original però és un treball correcte i bastant ben interpretat, sobretot per Diane Lane en el paper de l'esposa. 

Un marit que combat les banyes amb l'assassinat. Haurà de fer el mateix Ben Affleck davant les contínues i ostentoses infidelitats de la seva jove esposa? Ho deixarem aquí per no revelar més del necessari, però "Aguas profundas", film que serà infamat per la crítica i tampoc no obtindrà l'èxit que va acompanyar Lyne el segle passat, ens ha semblat un treball conscienciós en el qual fins i tot els defectes revelen les intencions del director: un ritme pausat que detalla el complicat dia a dia del matrimoni Van Allen (també tenen una nena maquíssima) distreu d'una trama de suspens massa precipitada, però Lyne vol que dubtem sobre les motivacions dels personatges. Ana de Armas pot resultar més odiosa que els seus amants però potser és veritat allò que li diu al seu marit: que si ella no fos així, si fos normal i el seu un matrimoni avorrit, ell (que s'entreté conreant cargols) ja s'hauria suïcidat. 

I si això no us convenç, afegirem que l'actriu hispana-cubana apareix en gairebé totes les escenes, sempre guapíssima.

LE TESTAMENT DU DOCTEUR CORDELIER

Continuem a França, continuem en el gènere fantàstic i continuem en el terreny de les propostes insòlites, tot i que viatjarem en el temps fins al 1959. 

Jean Renoir, autor d'obres mestres com "La regla del juego", "La gran ilusión" o "El río", estava més enllà del bé i del mal quan va dirigir per a la televisió "Le testament du Docteur Cordelier", modesta adaptació de l'obra de Robert Louis Stevenson sobre el Doctor Jekyll i el senyor Hyde, aquí convertits en el respectable psiquiatre Cordelier i l'impresentable Monsieur Opale, sorprenent creació de Jean-Louis Barrault, qui fa el doble paper. 

En l'inici del film, apareix el mateix Renoir arribant als estudis de televisió on presentarà la història com si es tractés d'un cas real. Una referència als informatius que, curiosament, enllaça amb la molt més ambiciosa "La regla del juego".

divendres, 25 de març del 2022

TITANE

Probablement la Palma d'Or a Cannes més insòlita de la història, "Titane" (Julia Ducournau, 2021) és un híbrid de cinema gore, fantàstic cronenbergià i paràbola sobre el masclisme, decididament original.

dimarts, 22 de març del 2022

LA MUJER EN LA LUNA

"La mujer en la Luna" (1929) va ser la darrera pel·lícula muda que va dirigir Fritz Lang i, com "Metrópolis", un títol clau dins el gènere de la ciència-ficció. 

Com el títol anuncia, narra un viatge al nostre satèl·lit amb un coet que s'assembla força als que van assolir la fita en la vida real quaranta anys després. El cert és que la similitud no és gens casual: Fritz Lang va demanar l'assessorament d'uns científics entre els quals es trobava Wernher von Braun (1). No és fàcil saber quines idees van precedir el film i quines altres s'hi van inspirar, tret del compte enrere que precedeix el llançament, una idea de Lang per generar suspens, recuperada pel cinema a "Con destino a la Luna" (del 1950) i pels científics de la NASA, com tots sabem. 

També Hergé, a "Objetivo: La Luna", àlbum del 1950, dissenya una nau que, per dins com per fora, s'assembla molt al coet que allotja els sis protagonistes: 

- Un científic que vivia en la pobresa perquè ningú no havia fet cas d'unes idees revolucionàries que, curiosament, no se centraven en com arribar a la Lluna sinó en la convicció que s'hi podia trobar or en abundància (2). 

- Un sicari al servei d'uns oligarques que sí que van creure que podia haver-hi or al satèl·lit i que volien controlar l'operació (i els mercats). 

- Un nen amic de l'heroi que s'esmuny dins la nau, no sabem ben bé com. 

- L'heroi, promotor del projecte. 

- La noia. 

- L'amic de l'heroi, que té la barra de voler casar-se amb la noia i que, a més, és un covard. 

El film arrenca amb unes escenes que mostren el domini de Lang de la posada en escena, amb plans contrapicats d'arrel expressionista en què l'ombra dels personatges es reflecteix al sostre, flash-backs i muntatges en paral·lel. Llàstima que, després, la trama perdi força i ritme mentre se centra en la relació triangular entre l'heroi, la noia i l'amic. El guió de Thea von Harbou destaca el càstig dels avariciosos, la victòria dels sentiments autèntics i, de passada, el valor de la noia, ària guapíssima que, en un evident missatge feminista, es considera tan vàlida per viatjar a la Lluna com els seus companys homes, sense por de la precarietat dels mitjans emprats. 

(1) Els científics alemanys havien avançat molt en l'estudi dels coets i això els va servir per fabricar els temibles míssils V-2 cap al final de la Segona Guerra Mundial. Els americans, amb el seu habitual pragmatisme, van ignorar la filiació nazi de Von Braun i companyia i els van fitxar per al Programa Apollo. 

(2) Tampoc l'objectiu principal dels nord-americans era arribar a la Lluna. O, més ben dit, el que volien era fer-ho abans que els soviètics i demostrar-los la seva superioritat.

diumenge, 20 de març del 2022

EL HOMBRE QUE PUDO REINAR

Com vam tenir ocasió d'esmentar en la ressenya que vam fer d'"El juez de la horca", els herois del cinema de John Huston eren, habitualment, aventurers, descreguts i perdedors amb dignitat. 

Una afirmació vàlida per als protagonistes d'"El hombre que pudo reinar" (1975), dos antics oficials de l'exèrcit britànic que es busquen la vida a l'Índia colonial i que, un bon dia, decideixen viatjar a un regne ocult rere les muntanyes per convertir-se en els seus amos. Al final, les coses es torcen i tot es perd menys l'amistat; però, com diu un dels personatges, pocs han vist les coses que ells han vist, pocs han viscut tantes aventures; i molt pocs han pogut ser reis. 

Sean Connery i Michael Caine són els actors perfectes (*) per a un dels millors films d'aventures mai realitzat, dotat d'ironia i sentit de l'humor però també d'una insòlita malenconia. Christopher Plummer fa de Rudyard Kipling (va ser l'autor de la novel·la en què es basa la pel·lícula), qui recull d'un dels amics el relat extraordinari i alhora terrible del seu viatge. 

(*) "El hombre que pudo reinar" era un vell projecte del director i havia pensat en altres parelles d'actors no menys il·lustres: Humphrey Bogart i Clark Gable, Kirk Douglas i Burt Lancaster, Robert Redford i Paul Newman.

divendres, 18 de març del 2022

LICORICE PIZZA

Com en films anteriors, Paul Thomas Anderson ens condueix a la ciutat de Los Angeles de fa algunes dècades. L'any 1973 va haver-hi la crisi del petroli (un bon/mal moment per recordar-ho) i Gary Valentine s'enamorava d'Alana Kane. Un altre tema habitual en les seves pel·lícules, la diferència d'edat entre els personatges protagonistes; Alana té vint-i-cinc anys i Gary només quinze, tot i que és molt emprenedor. La seva relació es manté a la friend zone i els seus alts i baixos remeten a l'adolescència de tots nosaltres, entre la il·lusió i l'eufòria, la tristesa i la frustració. Però preval l'optimisme a "Licorice Pizza", preval el somriure de la protagonista (bateria del grup que porta el seu nom) i la simpatia del noi (Connor Hoffman, fill del malaguanyat Philip Seymour, que va ser actor-fetitxe del director), preval l'alegria de viure i les notes d'humor, sobretot en el retrat una mica caricaturesc dels secundaris, exponents del món de Hollywood; i preval l'enyor d'una època que mostra amb els colors del cinema d'aquells anys, mentre omple el seu film d'homenatges que van d'Altman a "Taxi Driver", mentre combina el primeríssim pla amb els plans-seqüència que ja ens van enlluernar a "Boogie Nights", ara amenitzats per la música dels Doors, Suzi Quatro o David Bowie.

divendres, 11 de març del 2022

VACACIONES EN ROMA

"Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953) va fer d'Audrey Hepburn una estrella, va popularitzar el cinema turístic i va demostrar als escèptics que pertànyer a la noblesa no sempre és un avantatge; l'haurien de reposar ara que la monarquia ha perdut adeptes. També servia per demostrar que els americans eren alts, guapos i bones persones, mentre que els espanyols -corresponsals de La Vanguardia i l'ABC- eren menuts i insignificants, tot i que no consta que fossin mala gent (*). Tota la resta, una comèdia amb un final trist, només era una excusa. 

(*) És casual que l'estrena del film coincidís amb l'arribada a Espanya del Pla Marshall?

dimecres, 9 de març del 2022

TRES PISOS

A "Tres pisos" (2021), Nanni Moretti abandona el sentit de l'humor present en bona part de la seva filmografia per abordar un melodrama coral en què els personatges exemplifiquen les pors i els prejudicis de les actuals classes mitjanes (és per això que enquadra els personatges en pla mitjà?). Una pel·lícula prolixa i continguda -tot i la duresa d'alguns dels seus plantejaments- en què Moretti només es permet una fuga surrealista en l'escena final.

dilluns, 7 de març del 2022

EL TAMBOR DE HOJALATA

Un dels títols més coneguts -i millors- de Volker Schlöndorff fou l'adaptació de la novel·la més famosa del Nobel de Literatura Günter Grass. 

A "El tambor de hojalata" (1979), passa revista a la violenta història de l'Alemanya de la primera meitat del segle XX a través del relat en primera persona d'un personatge sorprenent, l'Oskar, un nen que no vol fer-se gran i només s'estima un tambor de llauna que l'acompanya arreu; la seva relació amb el món d'uns adults que es comporten com nens petits és, com a mínim, controvertida. 

La qualitat de l'original literari s'uneix a una realització eficient i ocasionalment inspirada. Schlöndorff requereix per als papers principals a Angela Winkler i Mario Adorf, amb els quals ja havia treballat a "El honor perdido de Katharina Blum", i fitxa Charles Aznavour per fer de l'infortunat jogueter jueu; però el film no existiria sense David Bennent (el petit Oskar), un nan d'ulls immensos, sense cap experiència prèvia en el cinema, encara adolescent quan el va protagonitzar; va ser el paper de la seva vida i, potser per les seves especials característiques físiques, no en va fer gaires més, tot i que els cinèfils el poden recordar en la fallida "Legend" de Ridley Scott.