dissabte, 28 d’abril del 2018

LA GUERRA DE VIETNAM


Parem una mica d'atenció a les sèries televisives que continuen sorprenent-nos i descobrim una producció documental al voltant del conflicte de Vietnam i que es titula així, "La guerra de Vietnam", produïda i dirigida per Ken Burns, que combina material d'arxiu remasteritzat i en bona part inèdit -incloses gravacions de veu de la Casa Blanca- amb entrevistes a supervivents i testimonis, tant americans com vietnamites.

Són deu episodis de prop d'una hora de durada cadascun que repassen la guerra amb un criteri cronològic i que uneixen al rigor històric i una anàlisi de claredat diàfana, atenta a les múltiples paradoxes d'un esdeveniment que vorejava l'absurd, la força dramàtica que sorgeix de la dimensió humana d'un conflicte que el cinema ha visitat moltes vegades i que ara, en clau documental, preserva i complementa la intensitat de les propostes de ficció.

A la potència de les imatges captades des de primera línia, afegim testimonis corprenedors d'uns combatents totalment superats per les circumstàncies: el vietcong que desitja lluitar pel seu país i s'omple les butxaques de pedres per passar l'examen mèdic; el marine anticomunista que s'adona de la inutilitat del seu esforç i de les mentides dels generals; el noi que veu la mort de cara; l'altre que plora la mort dels seus companys, "bons cristians que no tenien relacions sexuals" mentre Déu, potser equivocat, li permet a ell sobreviure, tot perquè quan torni als Estats Units no el reculli cap taxi a pesar de l'uniforme perquè... és negre. També hi ha testimonis dels pares de marines morts i de membres de les forces especials que reconeixen haver complert al peu de la lletra les ordres de "matar tot allò que es mogui". Algunes evidències curioses, com el fet que les armes dels americans (els fusells M16) funcionaven pitjor que els AK-47 del Vietcong; i d'altres evidències de caire més filosòfic, com quan un dels combatents constata que l'agressivitat és innata i que la guerra es limita a alliberar-nos de les inhibicions propiciades per la civilització: els reclutes no han après a matar perqué els hagin entrenat, només han fet "un post-grau"; quan naixem ja estem preparats per a la guerra; per sort, també es constata que som humans, com reconeix un ex-combatent del Vietcong que va descobrir que els nord-americans no eren monstres perquè veia les seves llàgrimes quan els seus companys morien.

divendres, 27 d’abril del 2018

CAMPEONES


Si Javier Fesser va sorprendre amb l'aparent gir en la seva carrera que suposava "Camino" (2008), a "Campeones" (2018) recorre -també aparentment- el camí invers. Narra un drama (disfressat de comèdia) d'ambient esportiu d'inspiració nord-americana (recordem "Hoosiers", dirigida per David Anspaugh el 1986) que combina esperit de superació, redempció del personatge principal, missatge positiu i bons sentiments: quelcom, en principi, no apte per a cínics.

Alguns moments semblen escrits al dictat de la Dirección General de Tráfico i tot plegat resulta força previsible.

Si Javier Fesser ha volgut fer una pel·lícula comercial, no hi ha dubte que ho ha aconseguit (tres setmanes consecutives en el número 1). Però no ens enganyem. En el fons, la proposta és més arriscada d'allò que pot semblar a primera vista i no tan allunyada de l'univers del director. Al cap i a la fi, una pel·lícula de bàsquet protagonitzada per discapacitats psíquics que vulgui emocionar però també fer riure a costa de la malaptesa i ingenuïtat dels personatges podria haver derivat fàcilment cap al despropòsit i la vergonya aliena. Però també "El milagro de P. Tinto" feia conya a partir d'uns nans, de la ceguesa d'un dels personatges o d'un negre orfe i no passava res. Fesser va deixar clar en aquest film i a "Camino" que la correcció política és un concepte per a ell desconegut. A "Campeones" no li fa falta: barreja realisme i surrealisme i ho amaneix amb humor però també amb molt d'amor cap als seus protagonistes; l'elecció de Javier Gutiérrez en el paper de l'entrenador era una aposta segura però la colla de discapacitats a les seves ordres són un miracle, persones que volen ser personatges que volen ser persones.

dimarts, 24 d’abril del 2018

LA LIBRERÍA


Amb "La librería" (2017) Isabel Coixet signa la seva millor pel·lícula en anys. El tema és senzill però agraït: adapta una novel·la de Penelope Fitzgerald sobre una vídua de guerra que, l'any 1959, obre una llibreria en un petit poble de pescadors a Anglaterra, desafiant l'escassa afició a la lectura dels vilatans i l'oposició interessada de les forces vives. Però això no seria suficient si la directora no hi insuflés sensibilitat, amb un treball de posada en escena que aprofita la bellesa dels paisatges sense fer-ne ostentació, sobri i mesurat, o si el film no estigués tan ben interpretat per Emily Mortimer i Bill Nighy, molt còmodes en els seus papers, i Patricia Clarkson, la dolenta de la funció (també ens va agradar molt James Lance, com l'ambigu Milo North).

No sé si és casual la referència a "Fahrenheit 451", novel·la de Ray Bradbury que va propiciar una altra gran pel·lícula sobre llibres dirigida per François Truffaut.

dissabte, 21 d’abril del 2018

ENCADENADOS


En la ressenya de "Con la muerte en los talones" ens vam referir a "Encadenados" (1946), una altra de les grans obres mestres d'Alfred Hitchcock.

La protagonista femenina, interpretada per Ingrid Bergman, és la filla d'un espia dels alemanys condemnat per traïció; el servei d'intel·ligència dels Estats Units té motius per pensar que la noia estima el seu país d'adopció i contacta amb ella per encarregar-li una missió delicada: fer-se amiga d'uns nazis que s'oculten a Brasil i esguerrar-los els plans (estan reunint urani per fer bombes).

"Encadenados" és un film d'una perfecció narrativa admirable, però encara resulta més sorprenent el seu plantejament dramàtic, ambigu, gairebé pervers.

L'encarregat de contactar amb l'Alícia Huberman és l'agent Devlin (Cary Grant). La seva presentació és modèlica: després del judici al seu pare, Alícia ofega en alcohol el seu ressentiment; fa una festa a casa seva en què beu més del compte; a la festa hi ha un convidat a qui veiem d'esquena, fins i tot el seu clatell en el primer terme del pla resta ocult en la penombra; quan els dos es queden sols i comparteixen una darrera ampolla de whisky veiem per fi la cara del protagonista masculí però ja no podrem evitar que l'ombra el persegueixi al llarg d'una acció en què es mostrarà primer fred, després enamorat, més endavant gelós quan l'Alícia, en estricte compliment de la seva missió, es converteix en amant i finalment esposa d'un dels membres de l'organització criminal, l'Alexander Sebastian (Claude Rains). Devlin recrimina a l'Alícia que hagués acceptat tan fàcilment ficar-se al llit amb l'Alexander mentre que ella havia esperat inútilment que Devlin li ho prohibís. Mentrestant, el dolent viu totalment enganyat, fins que una relliscada de la parella protagonista i el savi consell d'una sogra dominant (ai, les sogres hitchcockianes!) el convencen que cal enverinar l'esposa. I, mentrestant, en Devlin fot el camp a Espanya.

La situació es resol en última instància. Devlin rescata la noia de la cambra en què estava reclosa i se l'endú entre els seus braços en una tensa i brillantíssima escena. Tots baixen per l'escala de la mansió de Sebastian sense que aquest pugui fer res per evitar que els bons escapin davant la mirada dels seus amics nazis; Devlin no li permet acompanyar-los en la fugida i d'aquesta manera el condemna a mort. La veritat és que aquest dolent, magníficament interpretat per Rains, fa una mica de llàstima.

La seqüència final és, com hem dit, memorable. Però hi ha més moments inoblidables: l'escena, llarguíssima, en què els protagonistes es petonegen; el petó s'interromp constantment per eludir les limitacions de la censura però una planificació molt hàbil amb la càmera movent-se al voltant dels rostres en primer pla aconsegueix que sembli una única efusió amorosa. I, per damunt de tot, l'escena de la festa en què ella ha de robar la clau de la bodega en què amaguen l'urani entre les ampolles de vi autèntiques, una obra mestra del suspens cinematogràfic: Alícia té algunes dificultats per treure la clau del clauer i amagar-la dins del palmell de la mà, sobretot quan el seu marit insisteix a petonejar-li; però un moviment de grua des d'un pla general picat de la festa fins a la mà de la protagonista en primeríssim pla ens mostra que ha aconseguit el seu objectiu; després, els plans de la galleda amb les ampolles de xampany, cada vegada més buida, mentre Devlin i Alícia conspiren a la bodega... Una lliçó de cinema.




divendres, 20 d’abril del 2018

EN LA MORT DE MILOS FORMAN

Milos Forman pertanyia a la generació de directors txecs que van protagonitzar una etapa daurada del cinema del seu país en la dècada dels seixanta, en un moment en què una relativa liberalització dels costums i la confluència d'un esperit crític amb el sistema comunista anunciaven l'anomenada Primavera de Praga del 1968, que va durar fins que els tancs soviètics van entrar a la capital.

Forman va obtenir reconeixement internacional amb el seu segon treball de ficció, "Los amores de una rubia" (1965). El film, en un to proper a la sàtira, ens parla, com anuncia el títol, dels amors d'una noia rossa que treballa amb moltes altres noies com ella en un complex industrial d'un poble petit de Txecoslovàquia al qual arriben una colla de reservistes que intentaran lligar-se-les en el transcurs d'un ball, seqüència força divertida que ocupa la meitat del metratge; però la rossa, amb bon criteri, prefereix allitar-se amb el jove pianista, tot i que els artistes... ja se sap: són poc de fiar.


El film reuneix les característiques d'un estil molt personal que s'aniria difuminant en l'etapa americana del director: la fotografia en blanc i negre -excel·lent- de Miroslav Ondrícek, col·laborador habitual de Forman, combina els primers plans i els generals captats des de certa distància, cercant un efecte realista proper al documental i contradit fins a cert punt per l'enfocament caricaturesc de molts dels personatges, especialment els secundaris. En l'aspecte argumental, contraposa l'anhel de llibertat dels més joves amb la incomprensió i l'apatia dels adults; i la innocència d'una jove protagonista amb un passat traumàtic posa més en relleu la mesquinesa de la resta. No sé si de tot això se'n pot dir crítica social però el retrat d'una societat abúlica s'imposa rere l'aparença de comèdia amable.

"¡Al fuego, bomberos!" (també es pot trobar amb el títol d'"El baile de los bomberos" i, en cas de dubte, per l'original "Horí, má panenko"), del 1967, és igualment una sàtira, que podria resultar inofensiva si no fos perquè el comportament de tots els personatges es mou entre el patetisme i la mesquinesa. El ball que centrava bona part del metratge de "Los amores de una rubia" ocupa ara la totalitat del film, al voltant de la festa que organitzen una colla de bombers veterans amb una rifa que acaba com el rosari de l'aurora i una elecció de la reina de l'esdeveniment molt accidentada i amb un component masclista que faria envermellir Bertín Osborne.


El problema amb els soviètics va propiciar la fugida de Milos Forman (també del co-guionista Ivan Passer) als Estats Units.

"Taking Off" (1971) trasllada a l'Amèrica de la contracultura la temàtica dels films txecs del director. Els joves hippies són el transsumpte de les noies de "Los amores de una rubia"; però el relat se centra en els seus pares, desconcertats i desorientats, probablement com el mateix Forman, que es revela incapaç de transcendir el retrat d'aquesta "Juventud sin esperanza" a què fa referència el títol espanyol, més aviat pejoratiu, i acaba servint una comèdia inofensiva en què l'escena més polèmica i més celebrada és aquella en què els progenitors es reuneixen per experimentar amb la marihuana, en un intent infructuós però simpàtic d'entendre el jovent.


El seu primer gran èxit als Estats Units arriba l'any 1975, quan Forman adapta la novel·la de Ken Kesey "Alguien voló sobre el nido del cuco".


Randle McMurphy, un malfactor de poca volada, es fa passar per boig perquè l'ingressin en un centre psiquiàtric prop de la frontera amb Canadà i poder fugir. El lloc, a pesar de la música suau que sona a totes hores i l'amabilitat aparent del personal, és una institució sinistra en què regnen l'ordre i la disciplina en detriment de qualsevol indici d'humanitat. McMurphy és un esperit lliure que no es vol deixar doblegar i el seu exemple propiciarà la rebel·lió d'uns interns que només necessiten ser tractats com a persones. Caldrà que s'enfronti a la freda i perversa infermera Ratched però és una guerra perduda abans de començar, tot i que al final s'obri una escletxa d'esperança (més aviat un forat al mur de l'hospital).

La tendència de Forman a omplir els seus films de personatges lletjos i estranys troba aquí una excusa perfecta i molts actors amb físics poc ortodoxos van poder mostrar el seu talent: Sidney Lassock, Vincent Schiavelli, Christopher Lloyd o Danny DeVito, entre d'altres. Brad Dourif, en el seu primer paper acreditat, és l'intèrpret idoni per al paper de l'infeliç Billy, i Louise Fletcher, qui va guanyar un dels cinc Òscars atorgats al film (els principals: pel·lícula, director, actor, actriu i guió adaptat), broda el paper de la malvada infermera. Però "Alguien voló sobre el nido del cuco" és, per damunt de tot, la consagració definitiva del gran Jack Nicholson; la seva energia i el seu histrionisme escauen com anell al dit al personatge de McMurphy, el murri que s'enfronta al sistema i que acaba destruït per ser massa bona persona. Algú dirà que el discurs del film és massa obvi però sens dubte resulta eficaç i moltes escenes són memorables: la retransmissió del partit de bàsquet o tota la part final, amb una banda sonora tan trista com la història es mereixia, a càrrec de Jack Nitzsche.

Encara encasellat com a especialista en els joves i la cultura hippie, Forman és l'encarregat de portar al cinema, l'any 1979, el cèlebre musical "Hair", que esdevé un dels escassos grans musicals de la dècada.


Dos anys més tard, dirigeix "Ragtime", adaptació de la novel·la d'E. L. Doctorow, obra coral que retrata el racisme de la societat nord-americana al començament del segle XX. En un dels papers, trobem a James Cagney, absent del cinema d'ençà que va treballar amb Billy Wilder a "Un, dos, tres", vint anys abans.


I el 1984, arriba l'altre gran èxit de l'etapa americana del director. La gràcia d'"Amadeus", novament una adaptació, en aquest cas de l'obra de Peter Shaffer, amb llibret del mateix autor, és que va molt més enllà de l'aproximació biogràfica al geni de la música (música que, com era obligat, omple la banda sonora del film). Mozart (interpretat pel quasi desconegut Tom Hulce) comparteix protagonisme amb Salieri (F. Murray Abraham), qui, de fet, es converteix en narrador de la seva atzarosa i curta existència; Salieri, músic oficial de la cort, és un home devot en les antípodes d'un Mozart eixelebrat i faldiller; gelós del seu èxit i decidit a destruir-lo, tot i que, paradoxalment, és l'únic capaç de comprendre la genialitat de la seva obra: l'escena en què descobreix unes partitures originals excelses escrites sense cap rectificació és memorable; el músic mediocre veu en aquelles notes la mà de Déu i és incapaç d'entendre que la divinitat s'expressi a través d'un individu que ell considera ridícul; l'odia però està condemnat a admirar-lo.


"Amadeus" va guanyar vuit Òscars, tres més que "Alguien voló sobre el nido del cuco".

Com Kubrick sabia prou bé, el segle XVIII resulta molt fotogènic i un regal per als responsables del vestuari. Forman va tornar a viatjar a la mateixa època en el seu següent treball, "Valmont" (1989), vistosa adaptació de l'obra de Choderlos de Laclos amb llibret del gran Jean-Claude Carrière. El film és elegant i simpàtic però l'estrena només un any després de la versió excel·lent de Stephen Frears ("Las amistades peligrosas") el va condemnar a l'oblit, potser com la genialitat de Mozart va eclipsar Salieri (salvant les distàncies). Tot i que, objectivament i amb l'excepció de Michelle Pfeiffer, els protagonistes de la versió de Forman són més joves i més guapos (Colin Firth i Annete Benning al capdavant del repartiment).


El director txec torna al biopic en els seus nous treballs:

"El escándalo de Larry Flynt" (1996), protagonitzada per Woody Harrelson, ens apropa a la figura de l'editor de la revista Hustler, un pornògraf que emprèn una lluita judicial sense quarter contra la censura i contra el sistema, un transsumpte en la vida real del personatge de McMurphy a "Alguien voló sobre el nido del cuco".


"Man on the Moon" (1999), amb Jim Carrey en un paper a la seva mida que li permet compaginar la seva vocació histriònica amb una insospitada vena tràgica, se centra en la vida i la prematura mort del còmic Andy Kaufman, un personatge enigmàtic i un altre rebel en la llista de rebels dels films de Forman; la seva manera d'enfrontar-se al sistema consistia a dinamitar constantment les expectatives del seu públic, ideant gags surrealistes i ocultant la seva personalitat rere les seves creacions, com el vulgar Tony Clifton.


Així, doncs, pel·lícula rere pel·lícula, Forman ens parla de personatges amb una forta personalitat en lluita contra un entorn repressiu o mesquí, o les dues coses: la rossa i el pianista de "Los amores de una rubia", McMurphy, els joves de "Hair", Mozart, el pianista de "Ragtime", Valmont, Larry Flynt, Andy Kaufman...

A falta de conèixer "Dobre placená procházka" (2009), que Forman filma de tornada al seu país natal, el darrer treball que hem pogut veure del director ara finat és "Los fantasmas de Goya" (2006), un fulletó que barreja el famós pintor (Stellan Skarsgard) amb una musa acusada d'heretgia (Natalie Portman) i un terrible inquisidor (Javier Bardem).


Jean-Claude Carrière col·labora en el guió com ho va fer amb "Valmont" i tampoc no li porta sort a Forman, qui signa el seu pitjor treball amb diferència. Tenim l'artista i tenim el dolent, però el conflicte entre el geni i el sistema no apareix enlloc; al final, Goya sembla un senyor que passava per allà i la resta esdevé un relat maniqueu sense vigor dramàtic. L'elegància visual dels seus primers treballs s'ha anat transformant fins a tal extrem que "Los fantasmas de Goya" podria passar per un telefilm.

Quedem-nos amb els molts grans moments de cinema que ens va regalar al llarg d'una filmografia no especialment extensa però sí força variada.

divendres, 13 d’abril del 2018

MINORITY REPORT


"Ready Player One" (2018) s'uneix a d'altres títols del senyor Spielberg que mostren el món del futur com "A.I. Inteligencia Artificial" (2001) i "Minority Report" (2002).

A aquesta darrera ens hi vam referir molt breument en el monogràfic que vam dedicar al director. És un dels seus títols més rodons; es basa en un relat de Philip K. Dick, escriptor que ha esdevingut una mina per al cinema de ciència-ficció ("Blade Runner", "Desafío total", "Asesinos cibernéticos" són alguns dels films que adapten la seva obra).

Any 2054. Uns individus molt especials anomenats precogs poden veure el futur i envien les imatges dels seus somnis a un ordinador interactiu manipulat pel policia John Anderton (Tom Cruise); veuen els crims abans que succeeixin i llavors hom pot arrestar els futurs culpables. Una idea interessant que podria ocultar alguna trampa. O no és un error quan els precogs assenyalen el mateix protagonista com a futur assassí? Sigui com sigui, aquest es veurà forçat a fugir amenaçat per tota la policia de Washington i pel seu destí.

Les persecucions en autopistes que traginen ordenadament els cotxes i per una ciutat en què la publicitat és omnipresent i personalitzada i reconeix els usuaris escanejant els seus ulls (per això, a Anderton li caldrà substituir-los) són tan brillants com originals. Spielberg domina el suspens i l'acció d'un film trepidant sense que se li escapin els matisos d'una trama molt alambinada que, a més, mou a la reflexió: és lògic i just detenir algú per un crim que encara no ha comès?

Sort que aquestes coses encara no passen. O sí?

diumenge, 8 d’abril del 2018

READY PLAYER ONE


La darrera pel·lícula d'un Steven Spielberg molt prolífic darrerament adapta una novel·la d'Ernest Cline que ens situa en un futur distòpic, l'any 2045. Se'ns informa que la crisi del xarop de blat de moro (sic) va acabar amb la societat del benestar; la majoria de la població viu miserablement, com ho fa el protagonista, un noi orfe malenconiós que viu amb la seva tieta en un barri construït amb contenidors de la ciutat de Columbus (Ohio), que se'ns anuncia com la més populosa dels Estats Units.

Com que la realitat no ofereix expectatives i és bruta i depriment, la gent viu enganxada als vídeo-jocs de realitat virtual, particularment OASIS, un món alternatiu en què la gent es relaciona a través dels seus avatars, guanyant o perdent monedes en el curs de les seves aventures. El creador d'OASIS, James Halliday (Mark Rylance, actor-fetitxe en els darrers films del realitzador), un transsumpte de Steve Jobs o el típic geni amb dificultats per entendre's amb la gent, ha mort; però el seu esperit continua ben present i, en el seu testament, va anunciar haver dipositat un Ou de Pasqua (l'Easter-Egg que tan bé coneixen els afeccionats als vídeo-jocs) que convertirà qui el descobreixi en hereu del seu imperi. Els protagonistes de l'aventura hauran de trobar les tres claus que permeten obtenir el premi, però això implica haver de superar proves duríssimes i resoldre endevinalles que tenen a veure amb la peripècia vital de Hallyday.

De manera que "Ready Player One" s'estructura com un "Ciudadano Kane" amb molta acció. Com no podia ser d'altra manera, el film de Spielberg és trepidant i visualment impressionant; però les llargues seqüències d'acció, sobretot la batalla final entre els avatars, ofeguen la reflexió implícita en l'argument i quasi anul·len el to d'aventura iniciàtica a l'estil de "Los Goonies". En definitiva, com a espectadors arribem a la mateixa conclusió que els personatges de la pel·lícula: la realitat és sempre millor o, almenys, és l'únic lloc on pots gaudir d'un bon bistec.

Sortosament, hi ha un atractiu addicional: la investigació sobre la personalitat esquiva del creador d'OASIS, inclou un recorregut nostàlgic per l'univers pop que Halliday venerava. Així, resulta que "Ready Player One" pot agradar tant als més joves de la casa (el meu fill d'onze anys va aplaudir les aparicions de Minecraft o Planet Doom) com als que ja tenim una edat; les referències cinematogràfiques o musicals, sobretot als anys vuitanta, són nombrosíssimes, quasi impossible fer-ne una relació exhaustiva però podem destacar, a més de les esmentades a "Ciudadano Kane" i "Los Goonies":

- Una escena meravellosa a l'hotel d'"El resplandor"; una discoteca amb la pista de colors de "Fiebre del sábado noche" i la música dels Bee Gees; Avatar; Regreso al futuro; King Kong; Parque Jurásico; Gremlins; Robocop; El Señor de los Anillos; Tron; Alien; El gigante de hierro; Chucky ("El muñeco diabólico"); Terminator; El ejército de las tinieblas; Mad Max; El club de los cinco; Dune; Superman; Buckaroo Banzai; Batman; Desmadre a la americana; Aquel excitante curso; La mosca.

- Musicals: Van Halen, A-Ha, Blondie, Depeche Mode, Daryl Hall i John Oates, Tears for fears, New Order, The Buggles, Bruce Springsteen, Michael Jackson, Duran Duran. I la banda sonora del film va a càrrec d'Alan Silvestri ("Regreso al futuro", "Super Mario Bros.").

- Diverses: Mortal Kombat, Overwatch, Street Fighter, Adventure, El coche fantástico, El equipo A, Speed Racer, Tomb Raider, Las Tortugas Ninja.

I unes quantes més.

divendres, 6 d’abril del 2018

IKARIE XB 1


Com que ja n'hem parlat altres vegades, no ho farem ara de "2001: Una odisea del espacio", tot i que es compleixen cinquanta anys de la seva estrena als Estats Units. Però sí que ho farem d'una pel·lícula txeca del 1963 que alguns diuen va servir d'inspiració a Stanley Kubrick en la concepció de la seva obra mestra.

"Ikarie XB 1", dirigida per Jindrich Polák, és una cinta de ciència-ficció que devia ser ambiciosa en el moment de la seva estrena. Els efectes especials, vistos ara, són de fireta; però el seu tractament dramàtic i alguns detalls de posada en escena resulten més interessants. Narra l'epopeia d'una missió tripulada per quaranta persones, homes i dones, alguna embarassada i tot, que l'any 2163 viatja a Alfa Centauri per trobar vida extraterrestre. Alguns dels incidents narrats resulten poc comprensibles o gratuïts, com quan troben fora de la nostra galàxia una nau del segle XX carregada amb armes nuclears i en què els cadàvers fan pinta de capitalistes. Però altres moments resulten més simpàtics, com quan els membres de la tripulació, després del son espacial, celebren una festa en què, vestits de gala, ballen un twist del segle XXII.


Més enllà del tema central -la recerca de vida extraterrestre-, les semblances amb "2001" van des de la videoconferència a l'aspecte dels vestits dels astronautes o el passadís hexagonal; fins i tot la nau en què viatgen recorda la que sobrevola la Lluna en una escena del film de Kubrick.



Cal mantenir la forma física:



També aquí, a diferència de la majoria de films de ciència-ficció nord-americans anteriors a "2001", els marcians tenen bones intencions. I, per cortesia de YouTube, hem descobert un altre film soviètic (en aquest cas, de la mateixa Unió Soviètica), també del 1963, que narra una altra trobada pacífica entre terrestres i viatgers d'una galàxia llunyana. Es tracta de "Mechte Navstrechu", de Mikhail Karzhukov i Otar Koberidze. Il·lustra una trobada entre humans i zenturians molt accidentada entre Mart i el seu satèl·lit Phobos. Aquest film, a diferència del txec, és en colors; la planificació d'algunes escenes -els cosmonautes observen els seus companys des de la nau a través de monitors de televisió o finestres ovalades- anticipen moments de "2001" i "Alien"; però el film no té més interès, tret de coincidir en el plantejament optimista, incloure cançons i tenir de protagonista una russa molt eixerida. Presenta uns cosmonautes simpàtics, valerosos i romàntics que conviuen en un centre molt modern al costat d'un llac idíl·lic, molt probablement un reclam perquè els joves soviètics s'animessin a formar part de la carrera espacial quan encara la Unió Soviètica somiava guanyar els americans.


dijous, 5 d’abril del 2018

THRILLERS INSÒLITS


El propietari d'un club de strip-tease (Ben Gazzara) té un deute de joc amb la màfia; com que pagar amb diners li resulta difícil, els gàngsters li encarreguen l'assassinat d'un corredor d'apostes xinès, la qual cosa dóna títol a aquest curiós thriller de John Cassavetes, "El asesinato de un corredor de apuestas chino" (1976).

El protagonista és un perdedor una mica tarambana que sent, això sí, una devoció especial per les artistes i els números del seu show, que Cassavetes mostra amb cert detall tot i que l'espectacle no destaca per la seva qualitat.

Dir que el to del film és malenconiós és quedar-se curt. De fet, deu ser un dels thrillers més tristos de la història, amb strip-tease o sense, una petita simfonia d'oportunitats perdudes, vetlles nocturnes i ressaques matutines.

Un parell d'anys abans, Sidney Pollack debutava en el gènere negre amb una curiosa variant que anticipava treballs de Ridley Scott i Quentin Tarantino: enviava un crepuscular Robert Mitchum al Japó, a enfrontar-se amb la màfia del país i amb el seu passat. L'ajudava un nipó molt seriós interpretat per Ken Takakura (feia un paper similar a "Black Rain").

Amb guió de Paul Schrader i Robert Towne, "Yakuza" explora situacions que posteriorment han esdevingut tòpiques: els deutes d'honor com a motor de l'acció; l'ofrena del dit petit per fer-se perdonar; les lluites amb katana travessant parets de paper. Alguns plans picats anticipen moments de "Kill Bill" i una subtrama amorosa amb final sorpresa atorga relleu a un film que enllaça hàbilment el cinema negre de Hollywood amb la tradició cinematogràfica nipona i recupera temes ja abordats pel cinema nord-americà en l'afany de reconciliar-se amb l'enemic de la Segona Guerra Mundial, posteriorment aliat: "El kimono rojo" (Samuel Fuller, 1959), "Sayonara" (Joshua Logan, 1957), "La casa de té de la luna de agosto" (Daniel Mann, 1956).