diumenge, 28 de febrer del 2010

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 6: COMUNICACIÓ



Els problemes de comunicació són una constant en els films de Kubrick. Un d'ells, titulat a Espanya "Teléfono rojo", hi fonamenta tot el seu argument: l'isolament d'una base militar comandada per un general boig i impotent i l'avaria de la ràdio d'un bombarder precipiten la Tercera Guerra Mundial.

Però a "Eyes Wide Shut", primer film de Kubrick de l'era de la telefonia mòbil, paradoxalment, la facilitat de les comunicacions esdevé un obstacle per als tèrbols propòsits del protagonista.

dijous, 25 de febrer del 2010

SHUTTER ISLAND


Després d'"El cabo del miedo", Scorsese aborda novament el gènere del suspens terrorífic en aquesta adaptació d'una novel.la de Dennis Lehane ("Mystic River"). Tot i treballar amb material aliè en els dos casos ("El cabo del miedo" era un remake), els dos films il.lustren a la perfecció un dels seus temes majors: la culpa i la seva expiació. D'altra banda, homenatja novament Hitchcock i també el cinema de terror de sèrie B de l'escola de Val Lewton; en aquest sentit, l'atmosfera gòtica està plenament aconseguida gràcies a una fotografia i una realització expressionistes i a la presència imponent de l'escenari: un hospital psiquiàtric per a criminals pertorbats ubicat en una illa en edificis del temps de la Guerra de Secessió, inclòs un fort que allotja els bojos més perillosos (que em va recordar la torre enigmàtica de la biblioteca del convent a "El nombre de la rosa"); finalment, però, és en un far -que remet a una llarga tradició d'històries de misteri- on tindrà lloc la resolució del film, que és de bon tros el menys reeixit de tot. Però no puc revelar res més.

Diuen que és la pel.lícula més taquillera del tàndem Scorsese-DiCaprio; sobre si és la millor de les que han fet junts, les opinions estan més dividides. Jo només diré que des de "La edad de la inocencia" continuo esperant una altra obra mestra absoluta del senyor Scorsese. Però que fins en els seus títols fallits, que en té uns quants, hi ha més tones de bon cinema que en el noranta per cent de les produccions que ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic.

dissabte, 20 de febrer del 2010

UP IN THE AIR


Ryan Bingham (George Clooney) no és només que no vulgui fer arrels, és que té aversió a la terra ferma i es passa el dia a dalt d'avions que el traslladen per tot el territori dels Estats Units per complir els encàrrecs d'una feina bastant inquietant: acomiadar treballadors.

La darrera pel.lícula de Jason Reitman ("Juno") és una comèdia àcida impecablement resolta i una metàfora enginyosa sobre la contingència de les nostres vides. No ofereix solucions als nostres dubtes existencials, però si mirem al cel durant la nit veure'm un estel que vetlla per nosaltres, pobres mortals: és el llum de la punta de l'ala de l'avió en què viatja el nostre home.

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 5: CERCLE

Ara, un capítol que no tracta de temes sinó de formes: el cercle que es converteix en el tràvelling. Ara que, de fet, ja va dir Pauline Kael que l'argument d'"El resplandor" no era altre que els seus tràvellings.

diumenge, 14 de febrer del 2010

PETIT INDI


Marc Recha mostra en el seu darrer film un domini considerable de la narració cinematogràfica. Només cal referir les escenes al canòdrom: l'elecció entre mostrar la carrera o bé la reacció dels personatges davant d'aquesta; a més del valor documental que tenen les imatges.

El lloc on transcorre l'acció (Nou Barris), simbiosi impossible entre paisatge rural i urbanisme descontrolat, suposa un altre encert, aquest ja menys inhabitual en un director acostumat als escenaris insòlits.

"Petit indi" mostra o sembla fer-ho una voluntat argumental més intensa que en treballs anteriors de Recha, però aquí és on encara falla l'invent. Els breus diàlegs no ens semblen mai naturals (malgrat un bon repartiment) i la història, una tragèdia de trets neorealistes, no va més enllà de l'anècdota tot i una hipotètica voluntat metafòrica; o potser la metàfora és tan òbvia que convoca la nostra indiferència?

Senyors directors del cinema català: quan superarem l'estadi amateur i començarem a fer pel.lícules com Déu mana?

EL AMIGO DE MI AMIGA


En les notes que vaig escriure no fa gaires dies sobre Eric Rohmer, arran de la seva mort, no vaig fer cap al.lusió a la darrera de les pel.lícules de la sèrie "Comèdies i proverbis", senzillament perquè encara no l'havia pogut veure. Mancança que he resolt després d'una visita a la secció de clàssics del FNAC.

La pel.lícula m'ha transmès la mateixa sensació de felicitat que en les ja una mica llunyanes sessions de cine-club dels anys vuitanta. Presenta dues noies prototípiques de la sèrie, una força tímida i l'altra més segura de si mateixa, que dubten constantment sobre les seves eleccions amoroses fins que l'atzar posarà les coses al seu lloc.

Com en d'altres films de la sèrie, la geografia té molta importància. L'oposició entre suburbi-vida en parella-avorriment i ciutat-nit i gresca de "Les nuits de la pleine lune" esdevé aqui una fusió de la ciutat i el poble al nucli de Saint Christophe, un suburbi amb disseny de Ricard Bofill, micro-cosmos que facil.lita les trobades dels personatges en els seus carrers de vianants (trobades no sempre fruit de l'atzar). No ens trobem, com en molts altres films del director, enmig d'un període vacacional, però sí que hi ha unes vacances imminents que alguna de les protagonistes aprofitarà per fer vacances del seu xicot i l'altra per posar a prova el seu sentit de l'amistat.

El més sorprenent del film és la facilitat amb què avança l'acció, el rigor matemàtic aplicat a una història ben senzilla i no per això menys apassionant. Un altre Rohmer per al record.