HERMANA MUERTE

Continuem amb monges i cinema de terror (molt oportunament atesa la data) i parlem ara d'"Hermana muerte", darrera producció de Paco Plaza estrenada a Sitges i tot seguit a Netflix. 

Es tracta d'una preqüela o un spin-off de "Verónica", ja que ens mostra la joventut de la monja cega que hi apareixia, Sor Narcisa (un homenatge al film de Michael Powell i Emeric Pressburger?), ara amb la fesomia d'Aria Bedmar (també la podem veure a "Els hereus de la terra"); aquí és una novícia a qui tan aviat se li apareix la Verge com els fantasmes que s'amaguen en un convent en els anys posteriors a la Guerra Civil, els traumes de la qual tindran un pes fonamental en la trama. 

Una trama no especialment original per a un títol menys divertit que "Verónica", tot i que molt ben fotografiat, amb un format quadrat que remet a Dreyer o a la mateixa "Narciso negro", més atent al suspens i a l'elegància de la posada en escena que als ensurts, en general previsibles.

NARCISO NEGRO

Cinc monges reben l'encàrrec de viatjar a l'Himàlaia per establir-se en un temple dalt la muntanya i obrir una escola i un hospital. Els aires tan purs, la presència d'un agent britànic que sempre va amb pantalons curts i, potser, l'influx d'un indret que havia servit per allotjar un harem, faran que les germanes tinguin records del seu passat seglar i desitjos que van més enllà de tocar la campana estratègicament situada vora un penya-segat. 

Si us sembla que aquest argument, potser provocador quan es va estrenar "Narciso negro" el 1947, no es capaç d'originar una gran pel·lícula, esteu molt equivocats. Dirigida per Michael Powell i Emeric Pressburger, és una absoluta obra mestra que conjuga lucidesa, poesia, fascinació, una mica de perversió i alguns moments de terror, amb grans interpretacions de l'elenc i una fotografia excepcional de Jack Cardiff.

LA MESÍAS

No em va convèncer "La llamada" (2017), no he seguit la sèrie de televisió sobre "La Veneno" i l'altra sèrie de Los Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo), "Paquita Salas", l'he trobada simpàtica però una mica desigual. 

De manera que no havia dipositat grans expectatives en la seva darrera producció per a Movistar +, "La Mesías". En realitat, la vaig començar a veure mogut per certa curiositat en veure que havien rodat a Montserrat i a l'Hotel Bruc, és a dir a prop de casa (i amb diàlegs en català subtitulat). 

Arribat a l'equador de la sèrie, he de dir que m'està agradant força. Els elements que ja caracteritzaven anteriors produccions dels Javis (realisme d'arrel esperpèntica; retrats femenins solvents; una mirada obsessiva sobre la religió i els seus símbols) s'adapten idealment a una trama al voltant d'uns fanàtics religiosos que pretenen salvar el món i que, des d'una masia que han ocupat enmig del bosc, alliçonen la seva nombrosa prole perquè, amb cançons, pregoni la paraula de Déu. L'estructura en flaixbacs resulta aquí encertada i genera suspens des del magnífic primer capítol. Hi ha de tot: el retrat terrible d'una família desestructurada, extraterrestres, vídeos de "Cantando bajo la lluvia" que inspiraran els misteriosos vídeos naïf del grup Stella Maris, traumes i rancúnies, tot perfectament integrat i servit per uns intèrprets en estat de gràcia -una guapíssima Macarena García, una inquietant Lola Dueñas, una superlativa Ana Rujas; fins i tot l'habitualment insípid Roger Casamajor està perfecte; Albert Pla sembla haver nascut per al paper i el meu compatrici Biel Rossell Pelfort mostra una capacitat camaleònica que mai no hauria gosat imaginar; i els actors infantils estan a l'altura d'una sèrie que, si no s'espatlla, és quasi un prodigi-.

LA GRAN ILUSIÓN

Quan vam parlar de "Le Caporal epinglé" ja vam fer esment de la similitud d'aquest film amb "La gran ilusión", dirigida pel mateix Jean Renoir el 1937. 

Aquesta obra mestra del cinema també parla de presoners francesos a Alemanya, ara durant la Primera Guerra Mundial; també s'obstinen a intentar fugir, tot i que no tenen una mala relació amb els seus carcellers. De fet, el film advoca clarament per l'entesa entre homes que són soldats però també persones, tot i que les diferències de classe social pesen més que la nacionalitat: així, l'aristocràtic oficial alemany encarnat per Erich Von Stroheim es fa molt amic del capità francès perquè també és d'origen noble, i li resultarà difícil entendre que se sacrifiqui per companys que no tenen un llinatge il·lustre; si fins i tot un dels evadits és jueu! Finalment, Jean Gabin protagonitzarà una breu però intensa història d'amor amb l'alemanya Dita Parlo. 

Renoir transmet amb senzillesa sorprenent el missatge antibel·licista d'un títol que va fer molt per la història del cinema però, malauradament, ben poc per evitar una nova contesa encara més sagnant.

LOS ASESINOS DE LA LUNA

Del western més curt al més llarg. Això si assumim que "Los asesinos de la luna", el darrer film de Martin Scorsese, sigui un western. 

Podria ser-ho. Com altres títols revisionistes del gènere, parla del genocidi practicat sobre els nadius americans. Se centra en un episodi deplorable que va ocórrer a Oklahoma, els anys vint del passat segle: els indis osage van trobar petroli a la reserva on se'ls havia confinat i es van fer milionaris de la nit al dia. Els blancs no van desaprofitar l'ocasió, sempre valent-se de la innocència dels indis. Primer, venent-los a preu d'or tota mena de coses que potser no necessitaven; finalment, els més espavilats (o els menys escrupolosos) casant-s'hi per heretar el seu patrimoni. Curiosament, els osage no vivien gaire, la qual cosa escurçava els terminis; les malalties no es van investigar, però, quan la cosa va anar a més, va haver d'intervenir un FBI que tot just s'acabava d'inventar. 

De manera que "Los asesinos de la luna" també es pot veure com un thriller d'investigació. 

Però, per damunt de tot, és un títol cent per cent scorsesià que ens torna a parlar de la culpa, i de la traïció, que aquí circula en moltes direccions fins a una escena final (prèvia a un epíleg meravellós) calcada d'un moment similar a "Uno de los nuestros". 

La redempció resulta aquí difícil si no impossible, ja sigui dels individus, ja sigui de la mateixa nació americana. Scorsese vol expiar la culpa dels europeus i donar veu als indis (l'idioma dels quals és present en diverses escenes, sense subtitular). Els osage, que han intervingut activament en la preparació de la pel·lícula, lamenten que la trama s'hagi centrat en els dolents; però, si no hagués estat així, no estaríem davant d'un títol de Scorsese. Com sigui, la nadiua americana Lily Gladstone, actriu gairebé desconeguda, s'erigeix en heroïna, i reina de la funció malgrat un esforçat DiCaprio i un impecable De Niro. Per cert, Brendan Fraser certifica la seva resurrecció cinematogràfica amb un paper breu però contundent.

EN CURT

La pregunta no és d'on li va venir a Almodóvar la idea de fer un curt (mitja hora) que pretén ser el western gai definitiu, sinó com va entabanar dos bons actors americans com Ethan Hawke i Pedro Pascal per protagonitzar aquesta "Extraña forma de vida" (2023), que no seria una mala pel·lícula si poguéssim trobar-li una raó de ser. 

Hi ha una història d'amor amb un passat (el flash-back en què disparen sobre les botes de vi resulta innecessari), cavalcades al desert i un enfrontament armat a tres bandes. Però Almodóvar no és ni Sergio Leone ni Tarantino. Almodóvar és Almodóvar i, darrerament, abusa de les frivolitats. 

Encara en format de curtmetratge, em va semblar més brillant l'aportació (o aportacions) de Wes Anderson, de qui Netflix presenta quatre breus adaptacions de relats de Roald Dahl, totes del 2023: "La maravillosa historia de Henry Sugar", "El cisne", "El desratizador" i "Veneno". 

Anderson ja havia demostrat la seva desimboltura en el format curt ("Hotel Chevalier", del 2007, és enlluernadora) i ja havia adaptat Dahl a "Fantástico Sr. Fox" (2009). Als curts que presenta Netflix, opta per un recurs (assajat a "El gran hotel Budapest") que consisteix a fer que un narrador -i la resta de personatges- expliqui -expliquin- la història, talment com si ens llegissin el conte, dirigint-se a la càmera mentre Anderson juga amb els decorats, ara més que mai, com si fossin les pàgines d'un llibre infantil. Tot i que els relats resulten més aviat inquietants, ja siguin l'epopeia d'un anglès decidit a veure-hi sense fer servir els ulls ("La maravillosa historia de Henry Sugar"), un cas de bullying més aviat tràgic ("El cisne"), una història sobre un estrany caçador de rates ("El desratizador") o l'anècdota plena de suspens sobre un oficial britànic a l'Índia colonial assetjat per una serp verinosa ("Veneno"). Pel meu gust, els millors són el primer i el darrer, ambdós protagonitzats per Benedict Cumberbatch; però tots els magnífics actors convocats (Ralph Fiennes, Ben Kingsley, Dev Patel, Rupert Friend, Richard Ayoade) s'acoblen perfectament al joc que Anderson ens proposa i, a pesar del hieratisme, propiciat per la fórmula i per l'estil del realitzador, aconsegueixen interpretacions d'una perfecció extraordinària.

ÉXODO

No és un mal moment per revisar aquesta superproducció, dirigida el 1960 per Otto Preminger i protagonitzada per Paul Newman (ambdós, d'origen jueu), que pretenia narrar la creació de l'Estat d'Israel després de la Segona Guerra Mundial. 

Com podeu imaginar, els jueus són els herois, i el film no oculta la seva vocació sionista, tot i que el discurs final de Newman advoca per una convivència pacífica entre ells i els àrabs. Els esdeveniments, malauradament, han anat per una altra banda.

SOSPECHA

Després de "Rebeca", Joan Fontaine va repetir amb Hitchcock a "Sospecha" (1941), títol que reprenia el principal argument de la primera, és a dir una jove esposa que té motius per sospitar del seu marit, en aquest cas un Cary Grant -en la seva primera col·laboració amb el director- tan simpàtic com irresponsable. No té ni cinc de calaix perquè els diners que arreplega se'ls gasta a les curses de cavalls i ella troba raons per pensar que potser la prefereix morta. 

Cary Grant broda el seu paper, però el suspens es concentra en la part final i, més concretament, en la icònica escena del marit pujant les escales amb un got de llet a les mans; la llet pot estar emmetzinada i, mentre l'ombra cobreix el rostre d'ell (recurs reiterat en la presentació del personatge a "Encadenados"), per emfatitzar que ja no el coneixem realment, una bombeta que il·lumina el vas des de dins (un truc tan agosarat com finalment genial) permet que no en poguem apartar la vista sense necessitar de tallar a un primer pla.

BLACK BOX

Ara que, gràcies a Woody Allen, he descobert la Lou de Laâge, la retrobo en un curiós thriller francès, "Black Box" (Yann Gozlan, 2020), sobre una presumpta conspiració al voltant de la caixa negra d'un avió sinistrat; les primeres conclusions apunten a un atemptat gihadista, però l'abnegat investigador que té una oïda excepcional i que escolta les gravacions una vegada i una altra s'adona que alguna cosa no quadra. De manera que el film ens porta el record de títols com "La conversación" (Coppola) o "Impacto" (De Palma). Sense arribar al seu nivell, resulta suficient per mantenir-nos expectants, patir per les conseqüències que pot tenir per al protagonista el rigor que aplica a la seva feina, i convéncer-nos que si no passen més desastres és perquè Déu no vol. 

Ideal per veure en programa doble amb el documental de Netflix sobre l'accident de l'avió de Spanair que es va estavellar a Barajas ara fa quinze anys. Error humà?

GOLPE DE SUERTE

Com hem tingut ocasió de comentar al bloc, el drama criminal tractat en to de comèdia i les reflexions sobre l'atzar o els motius per al crim són assumptes que Woody Allen ja ha tractat en diversos films, la majoria notables (per no repetir-me, em remeto al meu post d'octubre del 2015 que vaig titular "Woody Allen en negre"). 

"Golpe de suerte" no aporta grans novetats en aquest sentit, tret, potser, d'especular sobre la predisposició criminal d'algú capaç de disparar sobre un pobre cérvol sense immutar-se; i que em perdonin els caçadors. El seu film número 50, el primer parlat íntegrament en francès, és fluït, ben dialogat i molt ben fotografiat per Vittorio Storaro, qui aplica la seva recepta de combinar colors freds (associats a la relació matrimonial) i tons daurats (reservats als amants). El final, ironia definitiva sobre la intervenció de l'atzar, no em va semblar, però, tan brillant com el de "Match Point". En qualsevol cas, "Golpe de suerte" sempre serà millor que "Rifkin's Festival". Per sort.

VIVIR

El protagonista de "Vivir" (Akira Kurosawa, 1952) és un gris funcionari que, quan descobreix (perquè no li diagnostiquen) que té un càncer incurable, s'adona que no ha viscut i que no deixarà cap petjada visible més enllà d'un fill amb qui gairebé no es parla tot i viure sota el mateix sostre. 

Si més no, reacciona i, després d'una nit de gresca en companyia d'un artista bohemi i de la breu amistat amb una jove que coneixia de la feina, es lliurarà en cos i ànima a un modest projecte de construcció d'un parc infantil, enfrontant-se a la desídia i la inoperància dels companys i superiors de l'Ajuntament.

Kurosawa demostra novament la seva capacitat per narrar en imatges (els funcionaris enterrats sota muntanyes de papers, la silueta del protagonista en ombres quan és a casa seva després de saber que li queden pocs mesos de vida, l'apropament en plans cada vegada més tancats al seu retrat en el funeral), la seva devoció pel flash-back ja demostrada a "Rashomon" i que serveix per estructurar la segona meitat del film, i també el seu compromís moral i intel·lectual: un film sobre la mort es converteix en una lliçó de vida, que conviu amb una denúncia del mal funcionament de l'Administració i de com s'encomana la mandra dins l'estament funcionarial. 

Com altres films del director japonès, "Vivir" ha estat objecte d'un remake, aquest bastant proper en el temps: "Living" (2022), dirigida per Oliver Hermanus i amb la intervenció en el guió del Nobel Kazuo Ishiguro, se separa ben poc de l'argument i els diàlegs del film de Kurosawa, tret d'alguns matisos i d'una major concisió (explica el mateix i dura quaranta minuts menys). Transcorre també als anys cinquanta (treballen avui millor els funcionaris?) però a Londres, on els protagonistes porten bastó i bombí. Bill Nighy eleva l'interès de la proposta gràcies a una interpretació memorable.

TÁR

La protagonista de "Tár" (Todd Field, 2022), una directora d'orquestra lesbiana, presumptament genial i més aviat estirada, no resulta gaire simpàtica. El seu rigor professional és només comparable a la seva manca d'empatia. 

Però la història que Field ens narra en un mesurat crescendo ens mostrarà com un personatge tan aparentment fred i calculador, tan habituat a exercir el poder, és incapaç de preveure la capacitat destructiva dels prejudicis en l'era de la cultura de la cancel·lació, que poden arrossegar qualsevol (*) als abismes més profunds, fins al Purgatori en la càustica conclusió a Tailàndia. 

Cate Blanchett broda un paper difícil i el realitzador i la història li atorguen un protagonisme absolut. Tota l'acció i tots els esdeveniments -la majoria, fora de camp- existeixen a través d'ella, que, incapaç d'enfrontar-se directament a l'horror, té malsons i percep sorolls estranys (per moments, sembla que assistim a un remake de "Repulsión"). 

(*) No es tracta de defensar Tár, però, en la seva qualitat d'artista, és tan víctima com ho poden ser altres artistes no ficticis: Spacey, Allen, Picasso, Bach (impagable i crucial l'escena amb l'estudiant "racialitzat i pangènere" que renega del músic perquè era "misogin").

MUSICALS DE HOLLYWOOD D'AHIR I D'ABANS D'AHIR

El 1944, Gene Kelly ja va patentar les seves coreografies i protagonitzava una escena en què ballava amb el seu reflex a "Las modelos", de Charles Vidor, tot i que la veritable estrella era la Rita Hayworth, a qui el director tornaria a dirigir a "Gilda" un parell d'anys més tard. 

 El film planteja un esquema relativament senzill: Kelly i Hayworth estan enamorats i treballen junts en un espectacle de music-hall; però ella té un gran èxit quan es presenta a una prova per fer de model i un productor de Broadway s'entossudeix a convertir-la en una estrella i, posats a fer, casar-s'hi. No revelaré el final, tot i que és previsible. En qualsevol cas, es tracta d'un títol lluminós, amb molts colors i molta música, centrat en el món del show-business, excusa perfecta per a un musical dels anys daurats del gènere. 

El muntatge d'un gran musical a Broadway és també l'argument de "Melodías de Broadway" (Vincente Minnelli, 1953), una altra obra mestra del gènere que ironitza amb la presumpta decadència del seu protagonista, sòsia d'un Fred Astaire veterà però encara força àgil, i que recupera la Cyd Charisse després que l'actriu ja hagués demostrat la seva vàlua en un paper més curt a "Cantando bajo la lluvia". Els números musicals són variats i en general excel·lents i els comentaris sobre el món de l'espectacle, entre el sarcasme i l'admiració, també emparenten aquest títol amb el que havien dirigit Gene Kelly i Stanley Donen un any abans. 

That's Entertainment!