dissabte, 29 d’abril de 2017

LA BODA DE MURIEL

"La boda de Muriel" és una pel·lícula australiana dirigida per P.J. Hogan el 1994 que va tenir un gran èxit arreu, una comèdia agredolça sobre una noia amb alguns quilets i fantasies de més (el film també va revelar Toni Collette) que exerceix d'aneguet lleig en una ciutat provinciana de la costa nord del continent. Vol ser amiga de les noies populars del poble i la seva màxima il·lusió és casar-se, però ningú no li fa gaire cas; i la seva família és un desastre. Es consola escoltant les cançons d'ABBA fins que un bon dia decideix anar-se'n a Sidney, on viurà un seguit d'aventures que inclouran el matrimoni amb un príncep blau i l'amistat amb la Rhonda que, finalment, es revelarà com l'única cosa consistent enmig de les mentides i els desenganys.

Es podria objectar que el procés de maduració de la Muriel no és gaire creïble, però això no impedeix que la pel·lícula ens enganxi gràcies a una construcció modèlica, uns personatges molt ben dibuixats i una original barreja d'humor negre i conte de fades que culmina en un dels finals més emocionants de la història, amb l'ajuda inestimable de la millor canço d'ABBA:

dimarts, 25 d’abril de 2017

KIKA


Després de la seva millor etapa i de les seves millors pel·lícules ("La ley del deseo", "Mujeres al borde de un ataque de nervios"), Almodóvar acomiada Carmen Maura i adopta com a nova musa Victoria Abril, protagonista d'"Átame" (1989) i "Tacones lejanos" (1991) i amb un paper rellevant però secundari a "Kika" (1993), un títol considerat fallit de manera gairebé unànime, potser la seva pitjor obra, almenys fins a "Los amantes pasajeros" (2013).

Diuen que l'Almodóvar dels anys noranta tempteja una evolució del seu cinema que només es consolidarà amb l'èxit de "Todo sobre mi madre" (1999) -un film apreciable però, pel meu gust, una mica sobrevalorat-. I "Kika" se situa enmig d'aquest període de transició. En el fons, penso que es tracta d'una transició permanent cap a no sabem ben bé on que encara dura a dia d'avui.

En fi, és tan dolenta "Kika" com es va dir? És diferent d'altres films del director?

La resposta a la primera pregunta és sí i la resposta a la segona és no o no del tot.

Com a "Matador", Almodóvar combina la comèdia surrealista amb el thriller. Les trames paral·leles no són una novetat al seu cinema però a "Kika" li falta un epicentre narratiu. Hi ha la història de la mort de la mare d'en Ramón (Àlex Casanovas) i la sospita permanent sobre el personatge del padrastre, l'escriptor interpretat per Peter Coyote; hi ha el comentari malèvol sobre la televisió sensacionalista mitjançant el personatge d'Andrea Caracortada (Victoria Abril amb uns vestits impossibles dissenyats per Jean-Paul Gaultier passat de tripis), i aquí cal reconèixer que el director anticipa una realitat que ha acabat superant la mateixa ficció. Però, aleshores, què hi pinta la Kika del títol? Surt tota l'estona i, tanmateix, sembla només una excusa per introduir l'acudit salvatge de la violació a càrrec de l'actor porno Paul Bazo i, de passada, omplir el forat entre l'inici i el final de la trama policíaca, desenvolupada i resolta sense cap gràcia. Que Verónica Forqué encaixi en el paper de l'esposa ingènua i abnegada o que Rossy de Palma estigui esplèndida en el paper de minyona lesbiana no resol els problemes d'un film que avança sense nord i a batzegades i en què ni tan sols no funcionen els gags marca de la casa, com l'entrevista a càrrec de la mare de Pedro Almodóvar, massa gastat.

Alguns també han atribuït el desgavell a la tasca dels intèrprets masculins. Però penso que Àlex Casanovas fa el que pot amb un personatge patètic. No és el cas de Peter Coyote -qui venia de treballar a les ordres de Polanski a la genial "Lunas de hiel"-: aquí sembla que actuï sota els efectes d'alguna substància psicotròpica.

diumenge, 23 d’abril de 2017

CANCIONES PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA


Després de "Nueve cartas a Berta", Basilio Martín Patino va dirigir "Del amor y otras soledades" (1969). El film, protagonitzat per Lucía Bosé i Carlos Estrada, se centra en la crisi d'un matrimoni burgès. Però, de fet, vol parlar de moltes coses, sobretot dels canvis experimentats per la societat espanyola en un moment veritablement crucial. Aquesta ambició propicia molts dels defectes d'un títol afectat d'excés de didactisme (palès en les reunions que manté l'esposa amb la psicòloga interpretada per... Maria Aurèlia Capmany!) i que força diàlegs i situacions. Tanmateix, trobem molts aspectes curiosos i interessants:

- Com dèiem, les escenes a ca la psicòloga són en excés didàctiques. Però inclouen unes reflexions al voltant de la sexualitat femenina sorprenents en un títol del 1969.

- La crisi de parella sembla originar-se en el masclisme del marit, qui no veu clar que la dona treballi, encara que sigui jugant a fer d'artista amb els seus amics progres. Però és ella qui pertany a una família conservadora, pare militar inclòs. El marit, en canvi, és fill d'uns pagesos molt pobres, economista i executiu d'èxit que ha assolit la seva posició gràcies a l'esforç i que, ideològicament, sembla equidistant entre l'univers capitalista que l'acull i uns ideals més progressistes que potser tenia en la seva joventut; en aquest sentit, la trobada amb el seu antic alumne és força reveladora. Podria ser que Alejandro fos una versió adulta del dubitatiu Lorenzo de "Nueve cartas a Berta" i novament un alter ego del director, anarquista nascut en una família molt conservadora i amb dos germans capellans. Per cert, els capellans i monges que surten a "Del amor y otras soledades" resulten molt comprensius i moderns.

- El film recull novament influències del cinema europeu, ja sigui Antonioni o l'univers pop de Jean-Luc Godard, i retrata una societat marcada pel passat en què irromp una intel·lectualitat que vol refer-ho tot. El film inclou cameos prou curiosos: la icona popular Marisol o els pintors abstractes Manolo Millares i Eusebio Sempere. Per no parlar de l'esmentada Maria Aurèlia Capmany i el seu discurs feminista o la presència de Joaquim Jordà, de l'Escola de Barcelona, fent d'ell mateix.

- Però si la protagonista femenina que centra la història és vista amb certa condescendència, la ironia és encara més evident en el retrat del seu amic artista, un vividor que només vol endur-se-la al llit.

- Els contrastos de la societat espanyola del moment es mostren també mitjançant l'oposició entre la casa dels pares a Madrid o la residència campestre dels amics de la parella i el xalet moderníssim dels afores on s'acaben d'instal·lar o l'estudi de l'artista progre, situat en un gratacels de concepció avantguardista.

Aquest film tan ambiciós com irregular va ser un fracàs absolut. Malgrat tot, Patino no renunciava a parlar dels contrastos i les contradiccions d'un país endarrerit i marcat per la Guerra Civil i va provar una fòrmula radicalment innovadora que, aquesta vegada sí, va constituir un gran èxit, tot i que va haver d'esperar cinc anys per veure estrenada "Canciones para después de una guerra" (al post sobre "Nueve cartas a Berta" la vam datar en funció de la seva estrena el 1976 però en realitat és una realització del 1971). Era ingenu pensar que el franquisme permetria que vegés la llum aquest experiment que aglutina imatges de la postguerra espanyola, algunes molt colpidores, i les acompanya de les cançons que van ser populars en aquells anys, les quals, molt lluny de ser un comentari innocu, aporten una dimensió crítica i irònica. I molta emoció.

divendres, 21 d’abril de 2017

LA BELLA Y LA BESTIA


Abans de les versions de Disney en dibuixos o en imatge real, va haver-n'hi una d'excel·lent i més fidel al relat de Jeanne-Maire Leprince de Beaumont, que va dirigir Jean Cocteau, un poeta.

L'any 1946, amb la col·laboració del seu amant, l'actor Jean Marais, i de Josette Day, i amb l'assessorament no acreditat de René Clément, adapta al cinema el conte de "La belle et la bête", un relat per a infants, com destaca el pròleg del film, o per a espectadors que vulguin sentir-se infants, que li proporciona una excusa perfecta per elaborar en imatges el seu univers surrealista. Cocteau sap extreure tot el romanticisme de la història del monstre solitari i la seva presonera bella i abnegada, reflexiona sobre la relació entre la bellesa exterior i la bellesa interior, i aconsegueix una obra mestra del fantàstic contraposant l'escenari realista de la casa de la Bella amb el castell de la Bèstia, un indret tenebrós en què uns braços travessen les parets per subjectar els canelobres que il·luminen tènuement els passos de la noia filmats al ralentí, potser per expressar la ingravidesa dels somnis.

dimarts, 18 d’abril de 2017

UN DOCTOR EN LA CAMPIÑA


Thomas Lilti, el director d'"Un doctor en la campiña" (2016) és metge. Crec que això explica perquè la pel·lícula parla tan sàviament d'aquesta professió, de la relació metge-pacient que, en l'àmbit rural en què exerceix el protagonista, és encara propera i semblant a la d'un amic o un confessor. Jean-Pierre tracta la persona, no la malaltia; potser per això -i per una qüestió de gelosia- no veu de gaire bon ull la Natahalie, una metgessa que ve de la ciutat on treballava en un hospital i que ha anat a pagès a ajudar-lo a ell perquè està malalt, tot i que ella no ho sap i ell no l'hi vol dir. Jean-Pierre la maltracta a consciència però la noia és pacient i ben aviat endevinem que acabaran fent-se amics.

El film no té misteri però és apassionant en la seva senzillesa i està molt ben interpretat per Marianne Denicourt, encisadora, i l'omnipresent François Cluzet, impecable, capaç de transmetre sense sobreactuar tots els sentiments d'un personatge molt humà, enfrontat a una situació complicada. Falla el final, una mica precipitat, però és sens dubte un dels millors films francesos de la temporada.

dimecres, 12 d’abril de 2017

ORIENT I OCCIDENT

No he viatjat mai a l'Índia però ha de ser un lloc fascinant i alhora terrible, un país en què Internet i el cinema de Bollywood conviuen amb tradicions immemorials, el somni d'una llibertat a l'estil occidental amb el sistema de castes i la situació d'inferioritat de les dones pel fet de ser-ho.

Mai no hi he viatjat i les opinions dels amics que sí que ho han fet només en destaquen les seves meravelles arquitectòniques i la brutícia omnipresent. Hom se'n pot fer una idea de les contradiccions d'aquesta "potència emergent" llegint les notícies esfereïdores de violacions i altres desastres que ens arriben a través de la premsa escrita. O bé veient pel·lícules que retratin el país, ja sigui des de dins com és el cas de "Masaan" (Neeraj Ghaywan, 2015) o des de la perspectiva dels colonitzadors anglesos, com és el cas de "Trishna", dirigida el 2011 per l'eclèctic i molt viatger Michael Winterbottom.


"Masaan" narra diverses històries que conflueixen a la riba del Ganges, a la mítica Benarès; amors perduts per culpa d'un sistema corrupte i injust al qual s'afegirà un destí capriciós. El film ens submergeix en un univers estrany al qual les pires fumejants on cremen els morts segons el costum confereix un aire infernal; un món irrespirable en què només el valor dels més joves, de la noia que busca feina als ferrocarrils per pagar el suborn a un policia criminal o del noi que és d'una casta inferior però que estudia per ser enginyer, permet que hi hagi un bri d'esperança.


"Trishna" també parla de les castes i de les dones, de l'oposició entre el camp tradicional i l'efervescència de Bombai, a través de la dramàtica història d'una noia protegida primer i sotmesa després per un jove de bona família, a qui els estudis al Regne Unit no li han permès oblidar els prejudicis. El film es basa en la novel·la de Thomas Hardy "Tess of the Urbervilles", escrita al final del segle XIX. Polanski en va fer una excel·lent adaptació el 1979, amb Nastassja Kinski de protagonista i respectant l'ambientació victoriana. "Trishna" transcorre en l'actualitat, la qual cosa sembla indicar que l'Índia no ha evolucionat com sí ho ha fet l'antiga metròpoli.

La versió hindú:


La versió d'en Polanski, fotografiada pel gran Geoffrey Unsworth:


dissabte, 8 d’abril de 2017

EL TERCER HOMBRE


El final a les clavegueres d'"El bar" ens porta el record de l'obra mestra dirigida el 1949 per Carol Reed (i Orson Welles?) "El tercer hombre".

Ja li vaig dedicar una entrada el 2010, al monogràfic sobre Orson Welles i els seus herois ambigus, però tant és, es tracta d'un títol inesgotable. L'escena de la nòria és genial, però tot el guió (de Graham Greene sobre el seu original literari) és d'una riquesa i d'una perfecció aclaparadores: vibrant i sorprenent, cínic en la superfície i desesperadament romàntic en el fons, ens parla de com les guerres afecten els homes, de les raons de l'amor i de l'amistat.

Però el film és igualment superb en la seva plasmació barroca i brillant: els enquadraments inclinats, la il·luminació d'arrel expressionista, tot plegat sota la immortal música de cítara d'Anton Karas, transformen en un espai oníric la Viena en ruïnes de la immediata postguerra.

divendres, 7 d’abril de 2017

EL BAR


A "Mi gran noche" (2015), els personatges estaven tancats en un plató televisiu. Aquí, com anuncia el títol, es troben reclosos en un bar. No revelarem els motius per no espatllar l'efecte sorpresa; ens limitarem a constatar que el darrer film d'Álex de la Iglesia viatja -com tots els seus- de l'humor castís al terror i que torna a oferir un retrat molt negre de la naturalesa humana. Les rates de les clavegueres que ocupen el darrer tram del film són una bona metàfora de l'egoïsme dels personatges, enfrontats a una situació límit que bé podria haver estat l'argument d'un episodi de "La dimensió desconeguda", allargat si es vol tot i que això no sembla un problema per a De la Iglesia i el seu guionista Jorge Guerricaechevarría, que saben mantenir la tensió, combinada amb alguna rialla, fins al final catàrtic i inquietant.

diumenge, 2 d’abril de 2017

MOONLIGHT


"El hombre tranquilo" presenta la violència com a solució. Aquest plantejament políticament incorrecte apareix també a "Moonlight", el film dirigit per Barry Jenkins que li va arrabassar l'Òscar a "La La Land" i que mostra la infantesa, adolescència i joventut de Little/Chiron/Blake, un afroamericà que conviu amb una mare addicta al crack en un barri controlat pels traficants, en conflicte permanent amb els companys de l'escola que li fan bullying i amb la seva homosexualitat.

De fet, és un film molt oscaritzable, la història de superació d'un noi que s'enfronta a l'adversitat i un drama d'amor entre homes estil "Brokeback Mountain". En qualsevol cas, el film defuig l'obvietat i, amb sensibilitat i elegància, s'apropa a uns personatges contradictoris i tan desemparats quan es mostren febles com quan exerceixen d'amos del barri mentre passegen amb el seu cotxe tunejat tot escoltant rap (per cert, magnífica la selecció musical), forrats d'or i armats amb un revòlver.

dissabte, 1 d’abril de 2017

EL HOMBRE TRANQUILO


"El hombre tranquilo" (1952) és un dels millors títols de John Ford i, per extensió, de la història del cinema.

Acompanyat de tres dels seus actors fetitxe (John Wayne, Victor McLaglen, Maureen O'Hara), Ford viatja a Irlanda per explicar la història de Sean Thornton, qui torna al seu país després de tota una vida als Estats Units amb la sana intenció de fer de pagès i festejar alguna bonica noia pèl-roja. Però topa amb Will Danaher, un individu indesitjable i garrepa que, per a més desgràcia, és el germà de la noia. Will no està disposat a lliurar el dot preceptiu pel casament, almenys de bon grat, i a Sean no li agrada la violència perquè arrossega un trauma de quan feia de boxejador a Amèrica; això fa que tothom -xicota inclosa- el prengui per un covard.

"El hombre tranquilo" té el to elegíac, malenconiós, de moltes de les obres del director. És la història d'un home que retroba els seus orígens, una forma de vida ancestral regida per uns codis primitus, ni pràctics ni lògics però que fonamenten la cohesió de la comunitat i que Ford contempla amb simpatia. La història d'amor entre Sean i Mary Kate és bella i, fins a cert punt, tràgica; els sentiments no s'expressen amb paraules sinó, com és habitual en els films del director, mitjançant gestos i mirades, i amb la metafòrica intervenció dels elements de la naturalesa, l'aigua, el foc o el vent. Amb tot, hauríem de definir el film com una comèdia; però una comèdia fordiana, que és l'antítesi de les insípides comèdies romàntiques que ens arriben any rere any de l'altra banda de l'Atlàntic. Avui, "El hombre tranquilo" seria acusada de políticament incorrecta quan és bàsicament apassionada i, alhora, tremendament divertida; i sí, pot resultar xocant veure com Sean arrossega Mary literalment per terra sense que ella s'enfadi, ans al contrari, o com resol els problemes amb el seu cunyat a cops de puny; però tot ben regat amb gerres de cervesa negra i galledes d'aigua que ajuden a mantenir els ànims dels adversaris i dels vilatans que celebren la baralla com allò que és: una festa.

El vent, la pluja...