dimecres, 7 de desembre de 2016

ANIMALES NOCTURNOS


"Animales nocturnos", el segon treball de Tom Ford set anys després del seu debut amb "Un hombre soltero", certifica la seva capacitat per crear un univers visualment atractiu, i conté un discurs interessant sobre la culpa i la venjança. No obstant això, l'estructura, que consisteix en una història de ficció explicada dins d'una altra història "real", nivells de lectura que es complementen i constitueixen la raó de ser del film, resulta prou hàbil però implica l'inconvenient que el thriller i el drama que s'interpel·len mútuament també s'interrompen, la qual cosa impedeix una major densitat dramàtica en les dues pel·lícules que tenim al preu d'una. Si més no, hi surt Amy Adams.

dilluns, 5 de desembre de 2016

ANOMALISA


Després d'escriure guions extraordinaris per a Spike Jonze o Michel Gondry, Charlie Kaufman va fer-se director dels seus llibrets, a partir de la singular "Synecdoche, New York" (2008).

Tan singular era (en vam parlar al bloc, tot i que no es va estrenar al nostre país) que no va fer ni cinc. Potser això va propiciar un atur de sis anys, interromput finalment per un treball per a la televisió ("How and Why", 2014) i després per "Anomalisa" (2015), co-dirigida amb Duke Johnson.

Aquí, Kaufman demostra la qualitat de la seva ploma amb un treball que evoca a través dels seus diàlegs el d'escriptors nord-americans realistes com Raymond Carver o Richard Ford, tot i que seria agosarat definir com a realista l'argument d'"Anomalisa":

L'acció descriu les hores que el protagonista passa a Connecticut, on ha viatjat per fer una conferència motivacional i on gairebé no surt de l'hotel, atrapat pels seus fantasmes i una angoixa existencial que el porta a no distingir entre unes persones i unes altres, excepte quan coneix la Lisa, una noia aparentment vulgar però que oculta una anomalia i que el seduirà tot cantant "Girls Just Want To Have Fun".

"Anomalisa" -no ho havíem dit encara- és un treball d'animació en stop-motion. La fragilitat aparent d'uns ninots que mostren els sécs és un bon reflex de la fragilitat dels personatges que representen. I aquesta elecció estètica, conjugada amb el detall hiperrealista de l'habitació de l'hotel, confereix al resultat una estranya poesia. Un títol fascinant.

dissabte, 3 de desembre de 2016

UN AMOR DE VERANO


"Un amor de verano" (Catherine Corsini, 2015) pot recordar "La vida de Adèle": també narra la intensa relació amorosa entre dues lesbianes, és sensible i emotiva i està interpretada per una actriu relativament veterana -en aquest cas, Cécile de France- i una de menys coneguda, posseïdora d'una simpatia irresistible -Izïa Higelin-.

Però, a diferència del film premiat a Cannes, aquest situa l'acció en un marc temporal més reduït i molt concret i en dos marcs geogràfics que tindran una importància decisiva en l'argument: som a l'any 1971; Delphine treballa al camp, a la granja dels seus pares (Higelin condueix el tractor com si ho hagués fet tota la vida); fins que viatja a París i topa amb el moviment feminista i amb la Carole. Les noies s'estimen amb una passió que sembla poder ensorrar totes les barreres. Però els parisins s'avorreixen al camp i els pagesos -si més no, els de començaments dels setanta- no veuen gaire clar tot això de l'homosexualitat.

divendres, 2 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 7: PAT GARRET Y BILLY THE KID


Molts experts consideren "Pat Garrett y Billy The Kid" (1973) la millor pel·lícula de Sam Peckinpah. Personalment, prefereixo "Grupo salvaje" o, fins i tot, "Duelo en la alta sierra"; però, gustos a part, és evident que el film conté l'essència del seu cinema en l'estat més pur.

L'argument és el de tots els seus westerns: dos protagonistes que abans eren amics i que ara es troben enfrontats. Pat Garrett (James Coburn) ha deixat la feina de bandit i ara és sheriff del comtat de Lincoln, al servei de la llei i dels ramaders, o sigui del progrés, de la mateixa manera que Deke Thornton ("Grupo salvaje") servia els interessos del ferrocarril. Billy The Kid (Kris Kristofferson) no renuncia a la seva condició de fora de la llei salvatge i lliure. Pat Garrett li va advertir que el mataria si no fugia a Mèxic; malgrat l'amenaça i que sap que la complirà, Billy no el mata quan en té ocasió perquè ÉS EL SEU AMIC. Tampoc no fuig a Mèxic.

- No et vas assabentar d'allò de l'Eben? Es va ofegar al Río Grande. Intentava arribar al Mèxic de què parles. Es va emportar amb ell a dos del grup.
- Ho sento molt. Eben sempre em va caure bé. Almenys va fotre el camp quan tocava.
- Vam passar bons moments, oi? Ha de ser molt dur girar l'esquena a tot això. No és veritat?
- Et puc parlar clar?
- Sé que has vingut per a això.
- La gent d'ordre... vol que te'n vagis. Que surtis del país.
- M'ho exigeixen o m'ho preguen?
- T'ho demano jo. D'aquí a cinc dies t'obligaré a fer-ho. Quan sigui sheriff del comtat de Lincoln.
- El vell Pat. Sheriff Pat Garrett. Benvingut al grup de Santa Fe. Com et trobes?
- És... com si els temps haguessin canviat.
- Els temps potser sí. Jo no.


Quan Garrett dispara contra el seu amic veurem que ho fa contra la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Un pla molt eloqüent.

La violència arrossega altres personatges, com l'interpretat per Slim Pickens, que mor vora un riu il·luminat per la llum del crepuscle en companyia de la seva estimada (Katy Jurado): una de les escenes més commovedores de la història del cinema.

Alias, un membre de la banda de Billy The Kid, es converteix en espectador privilegiat d'aquesta història d'homes que moren o sobreviuen mentre els temps canvien per sempre. El flamant premi Nobel Bob Dylan interpreta aquest personatge i posa música a la pel·lícula; la banda sonora inclou el seu hit "Knocki'n on Heaven's Door".

"Pat Garrett y Billy The Kid" va ser un fracàs majúscul, que va marcar irreversiblement la carrera del director. Peckinpah no realitzaria més westerns, tot i que la violenta i desesperadament romàntica "Quiero la cabeza de Alfredo Garcia" (1974) s'hi assembla bastant.

diumenge, 27 de novembre de 2016

LA PROPERA PELL


El gironí Isaki Lacuesta és un director controvertit, i, si no, que li ho diguin a Carlos Boyero.

Encimbellat per bona part de la crítica ("la crítica exigent"?) pels seus documentals disfressats de ficció, va fracassar estrepitosament amb "Murieron por encima de sus posibilidades" (2014). En aquest títol, Lacuesta va apostar clarament per damunt de les seves possibilitats i, amb un repartiment d'autèntic luxe (Raúl Arévalo, Imanol Arias, Álex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Bárbara Lennie, Sergi López, Carmen Machi, Ángela Molina, Josep Maria Pou, José Sacristán, Emma Suárez, Luis Tosar), va voler servir-nos la sàtira definitiva sobre la crisi econòmica, els banquers i la seva responsabilitat en el desgavell, sense que el resultat tingués la més mínima gràcia ni coherència; una pel·lícula tan inepta i tan marciana que només convoca l'estupefacció i un cert patiment pels pobres que hi van invertir esforços i diners (algun dels quals conec personalment).

Co-dirigida amb la seva col·laboradora habitual Isa Campo, "La propera pell" (2016) és un nou intent de Lacuesta d'aixecar un film de gènere, tot i que s'inspira en un succés real. El film narra la peripècia d'un adolescent problemàtic, interpretat per Àlex Monner: delinqüent juvenil, acollit en un centre per a menors en territori francès, és enviat pel seu tutor a un poblet del Pirineu on es retrobarà amb qui, en teoria, és la seva mare (Emma Suárez). Però el xicot pateix d'amnèsia i sorgeixen dubtes de si realment és qui diuen que és i que va desaparèixer misteriosament vuit anys abans, o només és un impostor.

Ens trobem, doncs, en un àmbit genèric que combina thriller i melodrama, però el film té vida pròpia i esdevé bàsicament un estudi de personatges turmentats i insegurs, que funciona raonablement bé gràcies a uns actors entregats (el jove Monner, la sempre esplèndida Emma Suárez i un Sergi López molt creïble en el seu paper de rústic) i al peculiar impacte de l'escenari, aquest llogarret endogàmic i gèlid enmig de les muntanyes i els països en què la necessitat de trobar escalfor és metafòrica i també física i els protagonistes la cerquen bevent o abraçant-se fins i tot quan no saben ben bé perquè ho fan.

divendres, 25 de novembre de 2016

AHORA SÍ, ANTES NO


Alguns han comparat "Ahora sí, antes no" (Hong Sang-soo, 2015) amb "Melinda y Melinda" (Woody Allen, 2004). M'afanyo a dir que el segon dels títols esmentats em sembla el pitjor treball del director novaiorquès, per diverses raons: la idea de partida, que consisteix a explicar la mateixa història dues vegades, en clau de comèdia i en clau dramàtica, no és en principi desassenyada; però el film d'Allen fa trampa i acaba explicant coses diferents que no serveixen per demostrar la seva tesi, dues històries que mai no arriben a connectar entre elles, amb l'agreujant que tota la part de comèdia és patètica, quasi tant com l'actor que la protagonitza, el detestable Will Ferrell.

En canvi, "Ahora sí, antes no" em sembla una gran pel·lícula romàntica, un títol que troba l'emoció a partir de la senzillesa però també de l'originalitat; i un magnífic exemple de la bona salut del cinema asiàtic (sud-coreà en aquest cas).

També explica dues vegades la mateixa història. I ara sí, és la mateixa història: un director de cinema independent arriba un dia abans al poble on l'han convidat perquè presenti una de les seves pel·lícules; coneix una pintora i passen la tarda junts, i també un vespre en què els excessos amb l'alcohol fan estralls. En les dues meitats en què es divideix el film, es repeteixen les situacions i els diàlegs amb variacions molt subtils. Els enquadraments no canvien o ho fan d'una manera de vegades imperceptible però sempre molt significativa. Vegem l'escena en què el protagonista masculí observa com la noia pinta: en la repetició del mateix moment en la segona meitat de la pel·lícula, ja no veiem la pintura i ella ha triat un color diferent; perquè ja no és important el quadre sinó l'opinió que el noi expressa, i aquí és on trobem el canvi més rellevant: la seva actitud és ara més sincera, i això propiciarà una explosió sentimental inesperada i un final, ara sí, diferent.

dimarts, 22 de novembre de 2016

LA LLEGADA


"La llegada", el darrer treball de Denis Villeneuve i primera incursió en el gènere de la ciència-ficció, que no serà l'última (recordem que signarà "Blade Runner 2049"), sembla original però no ho és tant. Entre els seus referents, "Ultimátum a la Tierra" (1951) i "Encuentros en la Tercera Fase (1977).

El film de Spielberg introduïa el tema de la comunicació entre humans i extraterrestres, allà resolt en clau musical i aquí a través de la paraula escrita -més o menys- que caldrà lògicament desxifrar: els militars que han d'afrontar una presumpta invasió i el problema encara més greu de la reacció adversa dels habitants del nostre planeta, poc amics com ja sabem dels moviments migratoris, recorren a una lingüista, la doctora Louise Banks (Amy Adams), ajudada per un matemàtic interpretat per Jeremy Renner.

La protagonista acabarà resolent un enigma que la implica d'una manera molt personal. Però no puc revelar res més d'un argument amb sorpresa, un llibret enginyós però també una mica trampós que Villeneuve encara amb elegància visual i conceptual, ajudat per una banda sonora minimalista i quasi genial de Jóhann Jóhannsson, amb qui ja havia col·laborat a "Sicario" i "Prisioneros".

dissabte, 19 de novembre de 2016

LES VERGES SUÏCIDES


"Mustang" (Deniz Gamze Ergüven, 2015) denuncia el masclisme de la societat turca més tradicional a través de la història de cinc germanes òrfenes que viuen amb els seus oncles tancades en una casa convertida en presó de la qual només podran sortir per casar-se amb xicots que ni tan sols coneixen (algun dels quals més lleig que un pecat). L'opció de fugir és complicada.

Aquesta interessant pel·lícula ens porta a la memòria el debut cinematogràfic de Sofia Coppola, "Las vírgenes suicidas" (1999).

Basada en una novel·la de Jeffrey Eugenides i ambientada als anys setanta, narra en un to poètic la història de les cinc germanes Lisbon, comdemnades a la tristesa com a conseqüència del fervor religiós de la mare (una terrorífica Kathleen Turner). Un nen del veïnat ens explica uns fets que no podran oblidar mai, fins i tot quan l'estranya família hagi desaparegut i les festes de l'alta burgesia cobreixin la lletjor de la tragèdia amb el vel de la indiferència i els martinis. Com poder oblidar les germanes Lisbon, guapes, rosses i tristes, el seu somni adolescent i els missatges per telèfon en forma de cançons romàntiques?


No podem passar per alt l'esplèndida banda sonora a càrrec del grup francès Air:

divendres, 18 de novembre de 2016

LANGOSTA


"Langosta" (2015), el primer llargmetratge en anglès de Yorgos Lanthimos, el director de "Canino", és una faula distòpica més aviat surrealista: presenta una societat en què no tenir parella està prohibit i els solters han de superar proves molt dures per poder ser readmesos; el fracàs conduirà a la seva transformació en animals o bé a la dissidència, però mai a la llibertat.

El mèrit del treball de Lanthimos és que atorga una lògica incontestable a les situacions més insòlites, combinant l'humor negre amb una atmosfera progressivament emmetzinada i tràgica. I, com van reconèixer els autors, el film pretén reflectir -i sens dubte ho fa- la nostra aversió a la solitud, la necessitat de trobar parella per ser indistingibles de la majoria, fins i tot quan això impliqui renunciar a la llibertat i a ser un mateix. I si les coses van malament, no patiu: l'Hotel us proporcionarà nens.

dilluns, 14 de novembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 6: LA HUIDA


L'any 1972, Steve McQueen, l'actor més cool del moment, va voler protagonitzar a les ordres de Sam Peckinpah un western crepuscular. De tan crepuscular era contemporani: "Junior Bonner" és un cowboy modern que participa en rodeos i que torna al seu poble per a una darrera actuació i, de pas, fer les paus amb la seva família, un germà que duu una vida burgesa i un pare alcohòlic, tan inadaptat com el protagonista.

El to melancòlic del film no va trobar el seu públic i actor i director van voler repetir, jugant, aquesta vegada, sobre segur.

"La huida" (1972) és un thriller que inclou un atracament a mà armada i una fugida amb estètica de road-movie, basat en una novel·la de Jim Thompson, amb guió de Walter Hill i música de Quincy Jones. Ali MacGraw, l'estrella femenina del moment gràcies a l'èxit de "Love Story", n'era la protagonista femenina. Feia de dolent Ben Johnson, protagonista de mil westerns i que ja havia treballat amb Peckinpah a "Mayor Dundee", "Grupo salvaje" i l'esmentada "Junior Bonner".

El film, d'una eficàcia demolidora, és un títol essencial del cinema dels setanta. El director conjuga una posada en escena d'arrel clàssica amb un muntatge a estones avantguardista: quan McCoy (McQueen) surt de presidi i es retroba amb la seva esposa Carol (MacGraw), passegen a la vora d'un llac. Ell observa el paisatge i un tall el mostra, al ralentí, saltant a l'aigua vestit; però el pla següent el torna a mostrar encara fora del llac amb la roba seca: el pla al ralentí és, com veurem finalment, un flash-forward, però el fet d'anticipar-lo converteix l'acte en un somieig del personatge, una metàfora de les seves ànsies de llibertat. De fet, només sabrem que la parella realment es banya vestida quan l'escena següent els mostra arribant xops al motel. Allà, la càmera reposa amb els personatges i ens permet sentir i entendre la seva por, l'ànsia però també la por del contacte físic que els ha estat impedit durant la llarga estada a la presó.

McCoy és un lladre; com els pistolers de "Grupo salvaje", no sap ni vol fer res més que robar bancs. Però manté un cert codi ètic, a diferència dels seus companys d'aventures, que el trairan a la mínima oportunitat.

Però el tema de la traïció, com ja passava a "Perros de paja", se centra en el personatge de la dona, i implica, com també acostuma a passar en els films del director, un curiós dilema moral.

Carol ha enganyat el seu home; mentre ell es podria a presidi, ella ha estat l'amant del dolent de la funció. McCoy, en descobrir-ho, no arriba als extrems de l'Angel de "Grupo salvaje" però sí que li clava una bona plantufada. Però ella només ha fet allò que ha fet per ajudar-lo a sortir de la presó. Si més no, en el moment decisiu ha restat al seu costat.

L'altre personatge femení de "La huida" surt més mal parat. El bandit que persegueix els McCoy (Al Lettieri, el Sollozzo d'"El padrino") segresta perquè l'ajudin una parella formada per un veterinari i la seva esposa. La noia guareix les ferides del dolent i, ja de passada, calma les seves ànsies mentre reposen als motels, amb intenses maratons sexuals que el pobre marit es veu obligat a contemplar des de la cadira en què roman lligat i emmordassat. Això no vol dir que la noia no tingui sentiments: deu pensar que la vida al costat d'un malfactor serà més emocionant; i també s'estima molt un gatet a qui bateja amb el nom de "pobre Jack" després que Jack, el marit, s'hagi penjat al lavabo d'un motel, incapaç de continuar suportant la humiliació.

dissabte, 12 de novembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 5: PERROS DE PAJA


L'any 1971 Peckinpah viatja a Anglaterra per filmar un assaig sobre la violència.

A "Perros de paja", David Sumner (Dustin Hoffman) és un professor de matemàtiques que viatja amb la seva esposa Amy (Susan George) al poble natal d'ella -en una zona rural del Regne Unit-, buscant tranquil·litat per poder dedicar-se a la investigació.

El lloc sembla plàcid però l'atractiva Amy aconsegueix posar nerviosos els vilatans, sobretot un de molt ben plantat que l'havia festejada. L'afecció de la gent del poble a buidar les existències de cervesa del pub i la timidesa del marit no ajuden a rebaixar una tensió que culmina en la violació de la noia, un acte salvatge tot i que a ella no sembla que li desagradi del tot, si més no quan el violador és l'ex-nòvio; quan el substitueix el segon de la colla, la cosa canvia.

Amy se sent decebuda per la covardia del seu marit. I, al mateix temps, una mica culpable. Però, finalment, en David es posarà les piles i s'enfrontarà als brètols del poble en una de les seqüències més violentes que es recorden. Una reacció que, curiosament, no ve motivada per la venjança (desconeix que van violar la seva dona) sinó que vol ser un acte de justícia i de proïsme: un pobre benaventurat (David Warner), a qui pretenen linxar, cerca refugi al domicili dels Sumner i David el defensarà a sang i foc, tot i que després confessarà "no saber on és casa seva", mentre acompanya la seva afirmació amb un somriure agredolç.