diumenge, 19 de maig de 2019

LA SOMBRA DE LA LEY


"La sombra de la ley" (Dani de la Torre, 2018) situa la seva acció a Barcelona, l'any 1921, quan la ciutat s'assemblava més al Chicago de la Llei Seca que al parc temàtic en què s'ha convertit un segle més tard.

Lluites sindicals, policies corruptes, gàngsters, espectacles de cabaret i una trama que connecta aquest univers convuls amb un moment històric molt crític, sota l'amenaça d'una guerra civil i el rerefons de la desastrosa campanya del Rif. Els elements ofereixen, des d'un punt de vista cinematogràfic, moltes possibilitats. I Dani de la Torre, per no dispersar-se en excés, ho vehicula tot a través d'un heroi enigmàtic i ambigu, el personatge interpretat per Luis Tosar, relacionat amb una sindicalista tan valenta com eixerida (Michelle Jenner).

L'esforç de producció és notable i les imatges, amb l'ajuda de la tecnologia digital, ens transporten a aquella ciutat violenta i alhora puixant, retratada en negre amb el cinema nord-americà com a referent. Moviments de grua, plans-seqüència espectaculars, com en la primera escena al cabaret Edén, pretenen resultar impactants; i ho són en bona mesura, però el mimetisme acaba essent contraproduent. De la Torre, director hàbil com va demostrar a "El desconocido" (2015) imita descaradament el Coppola de "Cotton Club" o "El padrino" (un muntatge en paral·lel amb un fons musical evocador relaciona les morts del policia corrupte i l'assassinat del líder sindical -l'escena, inexplicablement, elimina la possible sorpresa final quan mostra la cara del pistoler-); però també trobem plans robats de Scorsese; l'atracament al banc està tret d'"Enemigos públicos" (Michael Mann, 2009) i les escenes amb Tosar repartint llenya evoquen l'estil de Guy Ritchie. El més sorprenent és que aquest afany, tal vegada lloable, i una composició dels plans ocasionalment inspirada, no impedeix que el conjunt aparegui encotillat, ja sigui a causa de la voluntat didàctica com per la tendència a subratllar els aspectes melodramàtics amb una música que s'imposa sobre diàlegs inaudibles. Situacions i personatges acaben resultant arquetípics i "La saga de los Rius" s'imposa com a referent a pesar de Coppola, quan, de fet, és a Sergio Leone a qui trobem a faltar.

Les escenes amb la policia atonyinant manifestants a Barcelona recorden algunes imatges vistes a televisió (per alguns) l'octubre del 2017. Però això ja són figues d'un altre paner.

diumenge, 12 de maig de 2019

EL REINO


A "El reino" (2018), Rodrigo Sorogoyen reitera l'estil nerviós i wellesià assajat a "Que Dios nos perdone" i Antonio de la Torre fa honor a la seva categoria com a intèrpret en un títol en què fins a l'actor més secundari tindrà el seu moment de glòria.

Té el seu mèrit construir un thriller trepidant a partir d'un argument inspirat en els casos de corrupció del Partit Popular i els "papers de Bárcenas", retrat d'una classe política formada per una colla de vividors sense gaires escrúpols. Potser resulti excessiu el tram final, una concessió a l'espectador; però l'interrogant amb què Sorogoyen tanca el film fa bona la dita que alguns silencis són més eloqüents que les paraules.

dimecres, 8 de maig de 2019

CLINT EASTWOOD # 3: WESTERN


El 1973, Clint Eastwood dirigeix "Infierno de cobardes". L'excés de Leone i l'eficàcia de Siegel es conjuguen en aquest western insòlit, gairebé extravagant.

Els habitants de Lago, un poblet al costat d'un llac, contracten un foraster (Eastwood, naturalment) perquè els protegeixi d'uns pistolers que els tenen amenaçats. L'home accepta però vol fer les coses a la seva manera, i els seus mètodes inclouen la humiliació dels vilatans en represàlia (com descobrirem més endavant) per llur covardia quan van permetre sense moure un dit la tortura i assassinat de l'anterior sheriff, que seria el germà del protagonista en la versió espanyola però el mateix protagonista en la versió original definitiva, és a dir un fantasma; de manera que "Infierno de cobardes" esdevé un inusual western gòtic, i no solament per aquest gir argumental sinó des del moment que el foraster obliga la gent de Lago a pintar el poble de vermell; després els fa canviar-li el nom pel d'Infern i, finalment, hi cala foc.


"El fuera de la ley" (1976) és més clàssica en la seva concepció i s'apropa més a l'estil dels westerns que Eastwood realitzarà d'ara endavant, caracteritzats per una fotografia ombrívola amb interiors molt foscos i exteriors amb predomini del verd de les muntanyes i l'ocre de la tardor. El que no sabem és si això ve causat per la determinació de l'actor-director de distanciar-se de la influència de Leone o senzillament perquè el film ja l'havia començat a dirigir qui en va ser guionista, el senyor Philip Kaufman, responsable d'alguns títols d'interès en la mateixa dècada.

Narra la història de Josey Wales, un soldat confederat que, un cop acabada la contesa, viu retirat en una granja amb la seva esposa i un fill, fins que un mal dia arriben els botes vermelles (al servei de la Unió) i li cremen la casa i maten la família. A diferència d'altres companys d'armes, ara rebels, Wales no signa la pau amb els guanyadors i esdevé un fugitiu a qui perseguiran per tot el país i al llarg de més de dues hores de pel·lícula. És un home solitari i taciturn, la qual cosa no impedeix que se li afegeixin diversos companys de viatge, primer un jove rebel que se li mor pel camí, després un vell indi, una noia índia a qui el protagonista salva d'una violació, finalment dues dones, mare i filla, sobrevivents d'una altra matança a càrrec d'uns traficants d'armes i a qui també allibera salvant la més jove (Sondra Locke) de ser violada; i un gos petaner que no es mou del seu costat a pesar del costum que té el protagonista d'escopir-li al cap el tabac que mastega constantment i constantment escup, sobretot abans de carregar-se algun dels malfactors que van darrere d'ell i de la recompensa.

El grup, doncs, està constituït per una colla de desheretats que cerquen el seu lloc en un món inhòspit. Wales es debat entre la fugida i l'ànsia de venjança; l'indi (interpretat pel nadiu Chief Dan George), després del seu pacte amb la civilització, viu literalment en terra de ningú; ha perdut les seves habilitats de guerrer però es manté savi i la seva actitud resignada i filosòfica serveixen de contrapunt entre entranyable i humorístic.

Tota la colla, més alguns residents d'un poble arruïnat, tindran l'oportunitat de refer les seves vides en un lloc idíl·lic. El vell indi té l'amor i la consideració de la jove índia, que el pren per un gran cap. I Josey Wales té l'oportunitat d'una nova vida al costat de la noia. Fins i tot arriben a un pacte de no agressió amb els pell-roges de la zona, en un magnífic gir de guió que apel·la a la possibilitat d'una vida en pau malgrat les diferències. No obstant això, com en el fons ja sap l'espectador, no es pot passar pàgina sense que la venjança contra els dolents es compleixi i així serà en una seqüència final memorable (com, de fet, són tots els finals dels westerns dirigits per Eastwood).

No gaire ben rebut en la seva estrena, "El fuera de la ley" és un western de notable alt que avança enèrgicament sense que pesi la seva durada i combina amb saviesa ingredients diversos: violència i moments de reflexió, tragèdia i sentit de l'humor. Els diàlegs no són gaire extensos, com pertoca en un títol d'aventures i acció, però sempre oportuns, enginyosos i adequats al dibuix molt precís d'uns personatges creïbles i conseqüents en les seves reaccions malgrat la seva peculiaritat i que remetin a determinats tòpics del gènere.


"Bronco Billy" (1980) no és un western en sentit estricte, tot i que els personatges deambulen pels pobles oferint un espectacle del Far West força tronat. S'apropa més aviat a la comèdia sentimental, centrant-se en la relació entre el protagonista i una noia traïda pel seu espòs. Una vegada més, l'empatia entre Eastwood i Sondra Locke, llavors parella en la vida real, esdevé el principal atractiu d'un títol del director, que també parla de decadència i desarrelament, com la majoria de les seves trames.


"El jinete pálido" (1985) és un remake de "Raíces profundas" (George Stevens, 1953), amb un final semblant al d'"Infierno de cobardes" que li atorga un component fantàstic, que no desentona en un conjunt que alterna sense problemes drama i violència, humor i algunes notes de romanticisme, tot i que l'heroi es fa el dur amb les fèmines que l'envolten (però és que ell duu l'alçacoll de clergue -fins que el canvia per les pistoles- i les noies són casades o bé massa joves per a ell). La foscor imperant en les escenes en interiors i el to ombrívol de la fotografia en exteriors determinen l'estil visual d'un títol excel·lent i que té prou força com per poder obviar les comparacions amb l'original. Una vegada més, tots els personatges, bons i dolents, estan perfectament caracteritzats.


I arribem finalment a "Sin perdón" (1992), el millor títol de la filmografia d'Eastwood i probablement de la dècada en què es va estrenar, el western que acaba amb tots els westerns i que, a la manera d'altres denominats crepusculars (d'"El hombre que mató a Liberty Valance" a "Grupo salvaje"), es permet qüestionar-ne les constants i posar de manifest com l'èpica del Far West es fonamenta en la tergiversació de la realitat, sense que això impliqui manca de respecte ni voluntat paròdica i erigint-se paradoxalment com una mostra plusquamperfecte del mateix gènere.

L'aparent contradicció d'aquest plantejament, a partir d'un guió impecable de David Webb Peoples ("Blade Runner"), s'estén als personatges.

Trobem a William Munny (Eastwood) bregant amb uns porcs en companyia dels seus fills en una granja força modesta. Encara no sabem que, quan encara era jove, va ser un pistoler implacable i despietat que, segons, pròpia afirmació, disparava contra tot allò que es movia; sembla ser que la seva esposa, ara morta, el va redimir.

No queda clar si per diners, o per un afany de justícia, o només perquè li demana un vell amic (Morgan Freeman), accepta l'encàrrec de tornar a cavalcar i dur revòlver -i rifle- per buscar i matar uns cowboys que van desfigurar una prostituta. Les companyes de la víctima posen els diners per pagar els pistolers, tot i la ferma oposició del sheriff del poble (Gene Hackman), un home de mètodes brutals però que conserva certa innocència, obstinat a fer-se una casa que mai no veurà acabada (un homenatge al John Wayne d'"El hombre que mató a Liberty Valance"?) i encantat de descobrir-li a un escriptor de l'Est totes les exageracions de les històries sobre personatges presumptament temibles que, en realitat, eren vulgars buscabregues, borratxos que es disparaven al peu.

La colla que acompanya Munny tampoc no són res de l'altre món. El negre no és gaire hàbil i el noi que va amb ells, resulta ser curt de vista. A més, s'adonaran que matar no és gens fàcil. Munny els ho explica: "Matar un home és quelcom molt dur; li prens tot allò que té i tot allò que podria tenir".

Després es refreda i cau malalt. Les prostitutes els protegeixen i ofereixen als seus companys serveis sexuals a compte de la recompensa; quan ell es refà, la noia que té el rostre marcat li diu que ell també pot tenir un avançament; en veure-li la cara de circumstàncies, aclareix que no amb ella sinó amb una de les altres noies. I Munny/Eastwood replica que no és per ella, que és prou maca, sinó que no vol faltar al record de la seva esposa morta. Sorprenentment, l'escena és tan creïble com entendridora.

La pluja i la malenconia acompanyen el periple dels protagonistes, un viatge que més aviat sembla una fugida. Maten sense que això els procuri cap plaer; fins i tot mostren compassió ("Doneu-li aigua -al vaquer ferit de mort-, ja no dispararem"). Uns maten i altres moren sense que la justícia resulti evident; són actes inevitables que Munny/Eastwood executa amb perícia però sense el més mínim rastre del cinisme que acompanyava els seus personatges dels setanta.

No falten la venjança i el tiroteig final, un desenllaç en certa manera també injust; sense dubte, inevitable.

A "El fuera de la ley", Wales mata quatre homes de cop i l'indi li pregunta com s'ho ha fet i com ha triat l'ordre en què havia de disparar-los; ell respon amb certa lògica.

A "Sin perdón", se'n carrega el doble sense que els altres arribin a ferir-lo; l'escriptor de l'Est, qui per fi ha conegut un pistoler de debò, també li pregunta com ha sabut en quin ordre disparar i Munny respon: "No ho sé; sempre he estat de sort amb l'ordre".

No hi ha respostes ni esperança en aquest western d'homes cansats, un film demolidor i alhora bellíssim. Una obra mestra.

dissabte, 4 de maig de 2019

CLINT EASTWOOD # 2: THRILLER

Els westerns dirigits per Clint Eastwood són excel·lents sense excepció, però, de fet, escassos en la seva llarga carrera. El gènere que més ha freqüentat és el thriller, en quasi totes les variants i amb resultats diversos.


El primer film que va dirigir, "Escalofrío en la noche" (1971), és un thriller de suspens sobre l'assetjament d'una dona pertorbada a un disc-jockey i locutor radiofònic (Eastwood). No és Hitchcock però és un treball prou hàbil i eficaç que va ser ben rebut pel públic i la crítica.


L'any 1975, dirigeix i novament interpreta "Licencia para matar". No confondre amb un títol de la nissaga Bond, tot i que el protagonista és quasi tan improbable com l'agent secret britànic: un antic assassí a sou ara dedicat a donar classes d'Història i col·leccionar art (la presentació del personatge va ser copiada/homenatjada per Spielberg a "En busca del arca perdida"), forçat per una organització secreta a eliminar un agent traïdor la identitat del qual els és desconeguda i a qui caldrà desemmascarar en el curs d'una escalada a l'Eiger, als Alps Suïssos (el títol original és "The Eiger Sanction").

El film deriva cap al gènere d'aventures en la modalitat d'alpinisme i cal dir que excel·leix en aquest vessant. Eastwood treu molt profit d'un escenari natural tan bell com vertiginós i, sense presses i sense efectes especials, transmet molt eficaçment la sensació de risc i d'incertesa. Faria un magnífic programa doble amb "Máximo riesgo" (un títol brillant i entretingut que va protagonitzar Sylvester Stallone el 1993 a les ordres de Renny Harlin).


El 1977, a "Ruta suicida", fa de policia que rep l'encàrrec de conduir una prostituta (Sondra Locke) des de Las Vegas fins a Phoenix perquè testifiqui en el judici contra un mafiós. Però són molts els interessos en joc, les autoritats hi estan involucrades i tot un exèrcit farà l'impossible perquè no arribin al seu destí. De fet, precisament perquè volen el fracàs de la missió, l'han triat a ell a pesar dels seus problemes amb la beguda.

Ja tenim dos perdedors que tampoc no es tenen gaire simpatia, almenys inicialment, enfrontats al sistema; un sistema que, literalment, vol aniquilar-los. Una variant interessant de buddy movie que aprofita molt bé la complicitat entre els seus protagonistes, parella en la vida real, i que conté algunes seqüències d'acció i violència certament memorables, com la casa que s'esfondra per la pluja de bales o l'arribada a Phoenix amb un autobús que han convertit de manera artesanal en una fortalesa capaç de resistir els trets de tots els policies de l'Estat.


Després d'haver interpretat al mític Harry el Brut en tres títols dirigits per Don Siegel ("Harry el sucio", 1971), Ted Post ("Harry el fuerte", 1973) i James Fargo ("Harry el ejecutor", 1976), es dirigirà ell mateix en una quarta entrega, del 1983, "Impacto súbito", famosa per l'escena en què, pistola en mà, li etziba al dolent allò de "Vinga, alegra'm el dia".


Si tots aquests títols són notables malgrat la seva vocació obertament comercial, "El principiante" (1990) és bastant avorrida i tòpica. Es tracta, una vegada més, d'una buddy movie que emparella el policia veterà i temperamental (Eastwood, és clar) amb un passerell interpretat -és una manera de parlar- per Charlie Sheen. S'ha dit que l'única raó per fer aquesta pel·lícula va ser fer-li un favor al xicot, en hores baixes; potser la jugada no li va sortir del tot malament, i Sheen, els anys següents, va recuperar certa popularitat en papers de comèdia.


A "Un mundo perfecto" (1993), Eastwood es reserva un paper secundari i cedeix el protagonisme a Kevin Costner (llavors, encara cotitzadíssim), que fa el paper d'un fugitiu de la justícia, un outsider, que recorda, fins i tot en la samarreta blanca que llueix tota l'estona, el protagonista de "Malas tierras" (a més, el film també s'ambienta als anys seixanta). Un individu violent, però en el fons no tan mala persona, que prendrà com a ostatge un nen que gaudirà d'allò més amb l'aventura i amb qui es comportarà com el pare que hauria volgut per a ell. Emotiu i elegant, el film es troba entre el millor que Eastwood hagi dirigit mai. Situat cronològicament entre "Sin perdón" i "Los puentes de Madison", correspon a una etapa extraordinària en la carrera d'Estwood. Potser per aquest motiu, els films següents, "Poder absoluto" i "Medianoche en el jardín del bien y del mal", ambdós del 1997, poden resultar decebedors, tot i que resulten idonis per entendre els interessos del director.


"Poder absoluto" és un film que hauria volgut dirigir Brian De Palma. El protagonista (Eastwood) és Luther Whitney, un lladre de guant blanc que, mentre exerceix la seva especialitat a casa d'un milionari, assisteix involuntàriament a una escena de seducció entre una dona i un senyor que resultarà ser el President dels Estats Units (!), progressivament violenta i que acaba amb l'assassinat de la dona a mans dels guardaespatlles.

Luther és el típic personatge eastwoodià: un home noble però inadaptat. Com el protagonista de "Mula". Se'ns fa saber que és un heroi de guerra i un dels millors en la seva feina (il·legal). Estima la seva família però mai no ha sabut demostrar-ho; viu apartat de la seva filla, que resulta que és fiscal, però l'estima devotament, com ella tindrà ocasió de descobrir al llarg de la història, centrada en la seva relació.

La primera reacció de Luther és fugir del país. Però quan constata que el seu president és un traïdor fastigós i que pot escapar de la justícia, decideix solucionar-ho, encara que impliqui arriscar la vida. També se la juga en la cita amb la filla en un cafè, en una escena típica de suspens; però ho fa perquè ella li ha demanat i punt.

Els problemes es resolen a través d'una justícia d'arrel gairebé bíblica. De fet, al film s'esmenta la Llei del Talió.

L'amagatall des del qual Luther va assistir a l'assassinat l'utilitzava el vell milionari per contemplar les relacions sexuals que l'esposa mantenia amb homes presumiblement més capaços de satisfer-la. Tot i que el voyeurisme era pactat, el policia interpretat per Ed Harris sent llàstima per l'espòs enganyat, qui, a més, era el principal valedor i amic del president (per cert, Gene Hackman, repetint de dolent en un film del director).

En definitiva, en els films d'Eastwood, el sistema falla, la justícia preval sobre la llei i l'honor guia tots els actes. Un ideari conservador que el director defensa amb saviesa i sense obviar les contradiccions d'un món complex i imperfecte.


"Medianoche en el jardín del bien y del mal" ens porta novament a un dilema que s'origina en un crim passional. Un jove escriptor, interpretat per John Cusak, arriba a Savannah amb la intenció de fer un article sobre la festa que organitza cada Nadal un milionari molt popular a la ciutat. Però acabarà exercint de Truman Capote quan la nit acabi amb la mort d'un jove prostitut (Jude Law) a mans de l'amfitrió (interpretat, ves per on, per Kevin Spacey).

El retrat del Sud profund és tan tòpic i surrealista que resulta creïble. Un dels personatges és una drag queen afroamericana que serveix de contrapunt simpàtic; però la denúncia de l'homofòbia i la hipocresia és més evident en el cas del milionari, de qui tothom en coneixia les inclinacions però no li perdonen una sortida de l'armari tan sorollosa i que el relaciona amb un inadaptat amb problemes amb les drogues. L'escriptor i el presumpte assassí, un home amabilíssim de gustos refinats, mantenen una relació d'amistat. El primer creu en la versió que el crim va ser en pròpia defensa i sap que la condició d'homosexual predisposarà negativament el jurat, de manera que persegueix no només ajudar l'amic sinó que triomfi la justícia. Però, finalment, la realitat es revela més complexa.

Potser la solució del cas satisfarà una comunitat que acull i protegeix els seus membres fins i tot dels seus actes més abjectes, com en la posterior i molt notable "Mystic River".

Però encara hem de parlar de dos thrillers:


"Ejecución inminente" (1999) sembla abordar el tema de la pena de mort però, en realitat, torna a parlar del mateix: justícia. Eastwood fa de periodista alcohòlic, divorciat com tots els seus personatges, que pot redimir-se quan li encarreguen entrevistar un condemnat a mort el dia anterior a l'execució. Sospita que pot ser innocent i intentarà provar-ho en una cursa contra rellotge.


A "Deuda de sangre" (2002), Eastwood és un agent del FBI a qui han trasplantat el cor d'un hispà, la germana del qual apel·la al seu deute amb el mort perquè n'investigui l'assassinat. No sé si li calia aquesta excusa atesa la vocació justiciera dels seus personatges.

No sé si és molt rellevant que el reu d'"Ejecución inminente" fos afroamericà. Si més no, la referència a la comunitat hispana a "Deuda de sangre" mostra un interès de l'actor-director en el retrat de les diverses comunitats ètniques que formen el mosaic humà dels Estats Units. A "Gran Torino" trobarem els hmong. I a "Mystic River", ambientada a Boston, tots els protagonistes tenen sang irlandesa.


"Mystic River" (2003) barreja thriller i drama. Un argument una mica capriciós, sorgit d'una novel·la de Dennis Lehane, relaciona un mafiós (Sean Penn), un policia (Kevin Bacon) i un home turmentat pels abusos que va patir de petit (Tim Robbins). Amics des de la infància, la vida adulta i les seves respectives ocupacions els han distanciat. L'assassinat de la filla del mafiós tornarà a unir-los i els conduirà a una tràgica conclusió.

És un film sobri i elegant en què Eastwood torna a demostrar el seu domini del format scope i, en aquest cas, la seva capacitat per elevar un guió que personalment trobo discutible, i que ell porta al seu terreny per parlar novament de codis d'honor i de justícia però qüestionant els seus propis postulats. La llei del Talió no és sempre el millor remei i vivim en un món en què sobreviuen els més forts i els més capaços d'integrar-se en la comunitat (impagable l'eloqüència de l'escena final durant la desfilada).



dimarts, 23 d’abril de 2019

YUCATÁN


Després de l'èxit obtingut amb les seves incursions en el gènere negre ("Celda 211", "El Niño"), Daniel Monzón recupera la comèdia coral ja assajada a "El robo más grande jamás contado" (2002) i situa els seus personatges (uns estafadors rivals, un ancià milionari) en un creuer a través de l'Atlàntic, la qual cosa li permet abastar registres diversos que inclouen escenes musicals, escenaris exòtics, una mica de vodevil, comèdia romàntica, fins i tot referències hitchcockianes amb una cursa per les corbes de l'illa de Tenerife que, amb les peripècies dels malfactors simpàtics, remet a "Atrapa a un ladrón".

La pretensió de fer un títol elegant i dinàmic s'evidencia des de l'inici, amb Rodrigo de la Serna demostrant que sap moure's amb tanta agilitat com la mateixa càmera dins d'un escenari prou fotogènic que, per la seva singularitat, propicia la interacció constant entre els protagonistes. Però el còctel resulta descompensat i una referència a "Titanic" massa òbvia fa presagiar el naufragi de l'invent, potser interessant al principi, quan Tosar i Pera encara es creuen els seus papers; però les situacions presumptament còmiques són insuficients i patètiques -mal senyal quan cal recórrer als pets, encara que vinguin justificats per l'argument i amb música de Debussy-, i les gotes d'amargor que podrien equilibrar les rialles en cas que hi fossin, esdevenen un raig embafador, l'onada definitiva que enfonsa la pel·lícula en un tram final tan previsible com incongruent.

dissabte, 20 d’abril de 2019

TRES TÍTOLS ESPANYOLS (O QUASI) EN FEMENÍ

No sé si destacar el fet que un film hagi estat dirigit per una dona és un signe de masclisme o de feminisme o tot el contrari; qüestió delicada en els temps que corren.

Sóc conscient que la història del cinema està dominada per noms masculins. I sembla lògic que calgui normalitzar aquesta situació, com vol fer, per exemple, el Festival de Cannes d'enguany. En qualsevol cas, si he de ser sincer, no crec que sigui rellevant que qui dirigeixi sigui home o dona. O no hauria de ser rellevant si aspirem a l'anunciada normalització.

Continuant amb el meu atac de sinceritat, si em refereixo ara a tres títols dirigits per dones és simplement perqué els he vist seguits, tots m'han semblat interessants i buscava alguna excusa per agrupar-los i estalviar-me (i estalviar-vos) haver de fer tres posts en comptes d'un.

I tots tres són espanyols (o quasi). Comencem:


LES DISTÀNCIES (Elena Trapé, 2018)

La directora de "Blog" (2010) ofereix un nou retrat generacional, ara de gent més crescudeta (en edat i en alçada, mentalment semblen ancorats en l'adolescència), quatre amics catalans que viatgen a Berlín per visitar per sorpresa un company d'universitat que es busca la vida a la capital alemanya; allà passaran el pitjor cap de setmana de les seves vides i ni tan sols visitaran el Reichstag.

Tot i que les situacions resulten a estones una mica forçades, la directora sap controlar la trama i obté un bon resultat treballant amb actors amb més experiència que les noies de "Blog" (una de les quals, però, era la meravellosa Anna Castillo).


VIAJE AL CUARTO DE UNA MADRE (Celia Rico, 2018)

Una Anna Castillo que ofereix en aquest film la millor interpretació de la temporada, certificant la simpatia i el talent ja demostrats en la sèrie televisiva "Arde Madrid". Amb permís de Lola Dueñas, com sempre impecable, que fa de la mare del títol. Les dues comparteixen l'escalfor d'una manteta i una estufa de butà mentre miren sèries i intenten reconduir les seves vides després de la mort del marit/pare, mai explicitada però sempre present. La filla, com els de "Les distàncies", també viatja a l'estranger (Londres), on també té una amiga; però vol quedar-s'hi més temps, fer d'au pair, buscar-se la vida, aprendre l'idioma.

Un film senzill i sincer, precís, commovedor, petit però extraordinari.


MOST BEAUTIFUL ISLAND (Ana Asensio, 2017)

En aquest cas, es tracta d'una producció nord-americana -molt independent, això sí-, però dirigida i interpretada per l'espanyola Ana Asensio, òpera prima d'una actriu que porta molts anys vivint als Estats Units i que en aquest film sorprenent (recomanat pel meu bon amic David Amorós), entre el cinema-verité i el terror, descriu les peripècies d'una noia com ella mateixa que intenta sobreviure a Nova York amb feines miserables o, fins i tot, perilloses. Retrata un món pervers i injust en què els diners poden comprar la vida i la dignitat de les persones. El cantó més fosc del drama de l'emigració, tema que també abordava una mica més tangencialment -però no gaire- el film de l'altra directora debutant, la sevillana Celia Rico.

Un aplaudiment a totes elles.

dijous, 18 d’abril de 2019

DOGMAN


El director de "Gomorra" torna a retratar la Itàlia més miserable a "Dogman" (2018), conte ple de violència protagonitzat per gossos i per homes febles (en alguns casos, la feblesa no és tan evident a primera vista).

dimarts, 16 d’abril de 2019

EL REVERENDO


Després d'uns quants anys de carrera més aviat erràtica, Paul Schrader troba novament la inspiració recorrent als seus mestres, Bresson i Bergman.

"El reverendo" (2017) és gairebé un remake de "Journal d'un curé de campagne" (Robert Bresson, 1951) amb elements de "Los comulgantes" (Ingmar Bergman, 1963).


El protagonista del film de Bresson és un capellà jove destinat a un poble petit de França habitat per gent mesquina que el menysprea, en part pels seus costums, consistents a alimentar-se exclusivament de pa, vi i sucre -causa o potser efecte de la seva mala salut-, però també per la seva innocència. Els seus esforços no sempre obtenen recompensa i els feligresos se li moren o se suïciden; tot plegat no contribueix a enfortir la seva fe i plasma en un diari els seus dubtes i sentiments més íntims.

Bresson adapta una novel·la de Georges Bernanos però recuperarà el recurs del diari del protagonista a "Pickpocket". I, posats a buscar coincidències entre aquests dos títols, potser cal parlar de la importància de les mans.

Tot i que hi ha força diàlegs a "Journal d'un curé de campagne", els gestos són tan importants com en qualsevol film de Robert Bresson. Les mans del carterista de "Pickpocket" li serveixen per robar sense que el client se n'adoni. El capellà rural fa servir les mans per beneir, tocant el front dels seus feligresos, fent el senyal de la creu. I se sorprèn que pugui atorgar la pau que a ell li manca amb el "miracle de les seves mans buides".

Canvieu la França rural per l'Amèrica profunda, el vi per whisky, el capellà per un pastor protestant, el comte per un industrial sense escrúpols, i ja tenim pel·lícula. Algunes variacions curioses: al títol de Bresson, la comtessa viu torturada pel record del seu fill mort; a "El reverendo", és el mateix protagonista -Ethan Hawke- qui va perdre un fill després d'enviar-lo a la guerra d'Irak, i el seu retir pot ser explicat com una expiació de la seva culpa. La parella que li demana consell o el rebuig que manifesta cap a una beata amb qui s'havia entès són situacions extretes del film de Bergman.


Com veiem, Schrader no es mostra excessivament original. Però fer avui un film amb el rigor i la profunditat dels clàssics que l'inspiren, amb el mateix estil auster, fins i tot el mateix format quadrat, actualment en desús, ja concita la nostra simpatia cap al director i la seva obra. D'altra banda, no podem dir que Schrader no introdueixi variacions de collita pròpia: el valor metafòric de l'església que no acaba de rutllar, amb unes canonades que s'obstrueixen o un orgue que no funciona, i de les referències ecologistes a la destrucció del planeta, reflex del procés que afecta l'esperit i el cos del reverend Toller o de la seva incapacitat per guarir o guarir-se. Però la part més sorprenent es troba en el final del film, que el director assenyala com a metafòric però que resulta igualment plausible si el prenem al peu de la lletra, la constatació que la solitud existencial pot ser senzillament necessitat d'amor carnal. També el capellà de Bresson es lamentava del seu celibat quan la vida se li escapava i després d'haver conegut, si més no, algunes dones que li haurien portat tantes satisfaccions com maldecaps (la comtessa, la seva filla Chantal, o l'aplicada Seraphita, alumna de catequesi).

divendres, 12 d’abril de 2019

ÉRASE UNA VEZ EN AMÉRICA


Després dels seus westerns, de parlar de la Guerra Civil americana a "El bueno, el feo y el malo", del ferrocarril i el progrés a "Hasta que llegó su hora" o de la revolució mexicana a "¡Agáchate, maldito!" (1971), Leone va tardar tretze anys a tancar el seu fresc sobre la història de l'Amèrica del Nord.

El títol sembla obligat -"Érase una vez en América"-, i l'acció, estructurada en flash-backs, transcorre entre els inicis del segle XX i la dècada dels seixanta, centrant-se sobretot en els anys de la Llei Seca, per narrar les peripècies d'una colla de gàngsters d'origen jueu i la seva lluita per sobreviure i prevaler en un entorn violent que es troba en l'origen del capitalisme més genuí.

El discurs és tan pessimista i irònic com en els seus westerns. Tanmateix, però, Leone desenvolupa una vena romàntica ja apuntada a la melangiosa "Hasta que llegó su hora" i converteix aquest presumpte thriller de gàngsters en una història molt trista d'amors trencats i amistats traïdes. En definitiva, explica la pèrdua de la innocència del seu protagonista, en Noodles (interpretat per Robert De Niro en l'edat adulta), enamorat des de petit de l'etèria Deborah (Jennifer Connelly/Elisabeth McGovern) i lligat per un ferm vincle d'amistat al seu company de malifetes en Max (James Woods), tan atractiu com impredictible; l'ascensió de Noodles en el món del crim organitzat corre en paral·lel al seu desencís vital; en una de les millors escenes del film, després d'una llarga estada a la presó i quan ja li surten els diners per les orelles, convida a la seva estimada a sopar en una vetllada de conte de fades que hauria de preludiar el seu compromís i, en canvi, acaba amb una violació al seient del darrere d'un automòbil, moment que il·lustra el procés d'autodestrucció a què l'han conduït la violència i la manca d'uns ideals que novament saltaran pels aires en la dramàtica conclusió trenta anys (i quatre hores de pel·lícula) després.

"Érase una vez en América" no és un film perfecte i la seva llarga durada en perjudica el ritme, però sens dubte és ambiciós; la recreació de Nova York als anys vint és espectacular, conté molts moments de genuïna bellesa i, per damunt de tot, és una obra feta amb el cor (que va acusar l'esforç: Leone va morir quatre anys després de l'estrena, mentre preparava una altra epopeia, aquesta vegada centrada en la Segona Guerra Mundial i la batalla de Leningrad).

dilluns, 8 d’abril de 2019

CLINT EASTWOOD # 1: L'APRENENTATGE


Clint Eastwood va aprendre a dirigir mentre actuava, fixant-se en el treball dels seus directors.

Després de molts papers secundaris sense cap relleu i de fer de pistoler a la sèrie de televisió "Cruedo crudo", l'any 1964 aprofita la proposta d'un italià anomenat Sergio Leone per anar de vacances a Espanya i, de passada, intervenir en el rodatge caòtic i un pèl surrealista d'un western que versionava el film d'Akira Kurosawa "Yojimbo" (1961). El personatge d'Eastwood no tenia ni nom; portava un ponxo que (amb el barret) havia de guardar perquè no li fotessin en els descansos del rodatge, no canviava d'expressió més enllà de serrar les dents amb què subjectava un cigar a les últimes (va haver d'acostumar-se a fumar), i no semblava tenir gaires sentiments. Bàsicament, era ràpid amb el revòlver i els seus parlaments eren escassos, sempre carregats d'humor negre i al llindar del cinisme. Kurosawa li va posar un plet a Leone perquè no havia pagat drets. Van arribar a un acord segons el qual el japonès tindria un percentatge del quinze per cent dels beneficis i va guanyar més diners que amb el film original, ja que "Por un puñado de dòlares" va ser un èxit inesperat i emblema d'un nou gènere batejat com spaghetti western, caracteritzat per un tractament excessiu i quasi paròdic de la violència i per convertir l'escassedat de mitjans en signe d'identitat en la recreació d'un Oest (al desert d'Almeria) salvatge i misèrrim, habitat només per facinerosos.

El triomf a taquilla va propiciar que es fessin més western spaghetti fins a col·lapsar les cartelleres dels cinemes de barri. La majoria serien de qualitat discutible però els que va dirigir Leone mantenien un nivell per damunt de la mitjana; i la crítica, inicialment adversa, va acabar reconeixent la seva empremta autoral. El seu domini del tempo, la seva inventiva visual. I si els westerns nord-americans van inventar l'anomenat pla americà, en què el personatge és enfocat des d'una mica més avall de la cintura (perquè l'espectador pugui veure el revòlver que hi penja), Leone va donar el seu nom a un pla característic, un primeríssim pla en què només veiem, a l'ombra del barret, els ulls de l'actor aclucats a causa del sol, uns ulls de foc que preludien els trets i la mort. El duel a tres que tanca "El bueno, el feo y el malo", títol que, al seu torn, tanca la Trilogia del Dòlar, és l'exemple més paradigmàtic del seu estil, homenatjat per Tarantino en molts dels seus films però especialment en l'escena final de "Reservoir Dogs".

No hem d'oblidar la contribució del genial Ennio Morricone amb unes bandes sonores inoblidables, obertes a l'experimentació i ja indissociables d'aquests títols.

Com dèiem, tres van ser els films en què Eastwood, amb el mateix ponxo polsegós, i Leone van col·laborar: l'esmentada "Por un puñado de dòlares", "La muerte tenía un precio" (1965) i "El bueno, el feo y el malo" (1966). Aquest tercer títol és el més ambiciós i, si els anteriors situaven l'acció en un univers quasi abstracte, la referència a la Guerra Civil americana evidencia que Sergio Leone vol anar més enllà i fer un fresc de l'Amèrica del segle XIX, que hauria de completar amb la també magnífica "Hasta que llegó su hora", ja sense Eastwood i amb els actors amb què havia volgut treballar des del començament (Henry Fonda, Charles Bronson).

Clint Eastwood estava una mica tip de les excentricitats de l'italià, tot i que en reconeix la influència en la seva posterior carrera com a director. Si més no, s'havia fet famós, i als Estats Units esperaven el seu retorn per oferir-li papers protagonistes, ja fos en westerns ("Cometieron dos errores" -Ted Post, 1968-) o aventures de comandos a la Segona Guerra Mundial, gènere molt popular a l'època després de l'èxit de "Doce del patíbulo" ("El desafío de las águilas" -Brian G. Hutton, 1968-, "Los violentos de Kelly" -mateix director, 1970-). Tot i la seva escassa expressivitat (una limitació que, hàbilment, va convertir en un tret inherent a la seva forta personalitat cinematogràfica), va provar sort en la comèdia o el musical; però sense abandonar el western, en dos híbrids com van ser "La leyenda de la ciudad sin nombre" (Joshua Logan, 1969) o "Dos mulas y una mujer" (1970), títol deutor dels de Leone (fins i tot la música era d'Ennio Morricone) però signat per l'altre realitzador fonamental en l'aprenentatge del futur director: Don Siegel.

Amb Siegel, veterà realitzador tot-terreny, responsable tanmateix de títols avui considerats clàssics com "La invasión de los ladrones de cuerpos" (1956) o "Código del hampa" (1964), l'actor havia ja col·laborat a "La jungla humana" (1968), un altre híbrid en què un sheriff d'Arizona amb barret i cavall havia de perseguir un delinqüent pels carrers de Manhattan, i tornaria a fer-ho a "El seductor" (1971) i a "Harry el sucio" (1971), thriller que va gaudir d'un èxit comercial enorme en què Eastwood incorporava per primera vegada Harry Callahan, inspector de policia de mètodes poc ortodoxos però eficaços que li van valer al film la consideració per bona part del públic i la crítica d'al·legat feixista, tot i que Siegel era d'esquerres (Eastwood no tant). L'inici ja conté una escena icònica que adapta al gènere del thriller el violent cinisme dels westerns que havia interpretat a Espanya: tot cruspint-se un hot-dog, ja que estava esmorzant, es carrega a trets els atracadors d'un banc, menys un que queda ferit a terra; amb Callaghan apuntant-lo amb la seva arma, el delinqüent dubta si agafar la seva; i el policia li diu: "Ja sé què estàs pensant. He disparat sis trets o només cinc? En realitat, amb tant d'enrenou també he perdut el compte. Però tractant-se d'una Magnum 44, l'arma més poderosa i que et volaria el cap, cal que et preguntis si has tingut sort"; el dolent desisteix però mentre Callaghan s'allunya li diu: "Ho he de saber"; Callaghan torna, apunta i dispara; però el carregador és buit i el nostre heroi somriu amb cara de malparit i se'n va tot content a matar més facinerosos.

Clint Eastwood se sent ja capaç de produir i dirigir les seves pel·lícules, tot i que no abandonarà la faceta d'actor, ja sigui a les ordres d'ell mateix com d'altres realitzadors, preferentment artesans capaços d'emular l'estil sobri i directe heretat de Don Siegel (amb algunes vel·leïtats potser apreses d'un Sergio Leone molt més manierista).

diumenge, 7 d’abril de 2019

DOLOR Y GLORIA


Almodóvar fa anys que busca redirigir la seva carrera. Amb "Dolor y gloria" troba la fórmula per a una pel·lícula gairebé perfecta prescindint (quasi) de coartades argumentals i cenyint-se a explorar la seva ànima, des d'un present torturat fins als records d'infantesa. Els drames d'ahir són en el germen de la malaltia física que preludia la vellesa però el destí pot ajudar-nos a retrobar un primer amor o un primer desig i la inspiració necessària per continuar treballant.

Novament, fa de mal dir què farà Almodòvar a partir d'ara, però amb el seu darrer film ha assolit la maduresa que altres grans cineastes van poder exhibir en el tram final de llurs carreres; amb els mateixos ingredients: sinceritat, sobrietat, essencialitat. No hi ha digressions ni exhibicionisme i l'acurat treball amb el color és tan precís que no es fa notar, de la mateixa manera que Banderas es transforma en Almodóvar, gairebé literalment, sense que se'ns faci estrany.