dilluns, 19 d’octubre de 2020

ANTIDISTURBIOS

Hem expressat reiteradament en aquest bloc -i, pel que he llegit, coincidim en aquest sentit amb els responsables d'"Antidisturbios", sèrie estrella a Movistar +- que l'actual ficció televisiva no té res a envejar a la cinematogràfica; i, a més, té l'avantatge d'un espai temporal idoni per aprofundir en les motivacions dels personatges.

"Antidisturbios", doncs, és tant una sèrie de sis capítols com -si es vol- una pel·lícula de més de cinc hores de durada; els personatges (un escamot d'antidisturbis amb problemes després d'un desallotjament que acaba com el rosari de l'aurora, una molt decidida inspectora d'Assumptes Interns, un ex-policia que sembla inspirat en Villarejo, etcètera) tenen el seu espai i sabrem allò que ja intuíem: rere les armilles negres i els cascs protectors hi ha persones. Són salvatges i són humans. Són salvatges perquè són humans. Sorogoyen i els guionistes procuren ser equànimes i el missatge és molt clar: en aquesta societat corrompuda i fraccionada que ens ha tocat patir, no hi ha lloc per a la bondat i, fins i tot quan els objectius són nobles, cal servir-se de tots els mitjans, la violència, la mentida, la traïció... No hi ha un pam de net. La feina d'aquests policies i d'algun ex-policia serveixen al sistema i els qui estan enmig del carrer aguantant -no sempre estoicament- els insults i les escopinades, són també víctimes dels poderosos. Com els manters que s'enduen la pitjor part.

La mort d'un d'aquests immigrants és el motor d'una trama que es complica més i més i que Sorogoyen fa avançar com un tren a tota velocitat. Hem dit que els personatges tenen el seu espai per definir-se; els veurem repartint llenya però també acotxant els seus fills. Entendrem les seves febleses i les seves motivacions; alguns policies són autèntics psicòpates però també hi ha bons professionals. Tots pateixen. Per transmetre'ns això, el director en té prou amb breus pinzellades -i uns actors magnífics-, de manera que l'acció no es ressent dels parèntesi diguem-ne familiars; tot suma. La predilecció del realitzador pels objectius angulars i el pla-seqüència permet escenes brillantíssimes (la del desallotjament, que ocupa el primer capítol; un enfrontament amb uns fanàtics durant un partit de futbol) i el ritme no decau en cap moment gràcies a una realització concisa, elegant, precisa i, també, a un guió que no hauria de reservar sorpreses però que, malgrat tot, sorprèn, que ens fa esperar amb ànsia cada nou gir de la trama, que dota de sentit moments aparentment intranscendents (vegeu la partida de trivial que obre el primer capítol i compareu-la amb la darrera aparició de la policia que interpreta Vicky Luengo; o el valor atorgat a les trucades als mòbils, siguin de companys de feina o de la família; o el pla sostingut del policia que escala una roca vertical). Tot plegat permet el miracle d'una ¿pel·lícula? de més de cinc hores de durada que acaba fent-se curta. 

El millor treball de Sorogoyen i, probablement (no he pogut veure "Patria" o "Veneno"), la millor ficció espanyola de la temporada.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

ADÚ

Camerun: Uns furtius maten un elefant per endur-se els ullals; dos nens que passaven per allà en són testimonis i es veuran obligats a fugir cap al nord, allà on una tanca separa del somni europeu la misèria i la violència africanes. 

No és l'única de les històries que vertebren "Adú" (Salvador Calvo, 2020); i es podria argumentar que el seu encreuament resulta una mica gratuït, potser una concessió comercial ja que ningú no coneix els joves protagonistes però tothom coneix Luis Tosar, Anna Castillo o Alvaro Cervantes. En qualsevol cas, són mirades diverses sobre la trista realitat del Tercer Món o el drama de l'emigració, que el director mostra en tota la seva cruesa. Només la utilització del teleobjectiu, molt oblidada en el cinema recent, ens permet respirar. És gratuïta "Adú"? No ho sé, però és necessària.

divendres, 16 d’octubre de 2020

O QUE ARDE

No passa gran cosa a "O que arde" (Oliver Laxe, 2019). Tampoc no passa gran cosa en la vida dels seus protagonistes: una dona gran que treu a pasturar tres vaques i el seu fill, que ha tornat a les muntanyes després d'una temporada a la presó per haver cremat el bosc, no sabem ben bé per quin motiu, si és que n'hi havia algun, condemnat a una solitud que sembla tan inevitable com la boira entre els arbres.

"O que arde" remet a una tradició de cinema rural i contemplatiu que ja hem vist altres vegades. Però no se li pot negar al director un talent visual no tan comú; captar la fotogènia del bosc gallec no sembla difícil, però tant les imatges nocturnes que obren el film com les que el tanquen, amb l'helicòpter sobrevolant les cendres després d'un incendi paorós, tenen una força insòlita.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

RIFKIN'S FESTIVAL

Desterrat dels Estats Units, Allen rep l'ajuda de Jaume Roures i viatja al Festival de San Sebastián per filmar un altre film "turístic", en què no faltarà un pintor català (com a "Vicky Cristina Barcelona"). El veterà Wallace Shawn exerceix d'àlter ego del realitzador i fa el paper d'un intel·lectual crític de cinema que vol escriure la gran novel·la americana i no se'n surt mentre veu com s'esfondra el seu matrimoni i no connecta amb cineastes més joves i pedants que ignoren els clàssics europeus que ell sempre ha admirat.

La relació breu i una mica desesperada que manté el protagonista amb una atractiva metgessa interpretada per Elena Anaya serveix per mostrar les inevitables postals turístiques del País Basc fotografiat per Storaro, però no condueix a res més, la qual cosa és coherent amb un dels títols més pessimistes del director però perjudica l'interès d'una història sense història. "Rifkin's Festival" no entusiasmarà ni els seguidors més devots de Woody Allen i, com a molt, divertirà els espectadors cinèfils capaços d'associar els somnis del protagonista amb els clàssics a què fan referència, tots europeus (Fellini, Truffaut, Godard, Lelouch, Buñuel, Bergman amb fins a tres títols de la seva filmografia), amb l'excepció d'Orson Welles i el seu "Ciudadano Kane".

dissabte, 10 d’octubre de 2020

RICHARD JEWELL

A "Richard Jewell" (2019), Clint Eastwood torna al biopic després del breu parèntesi que va significar "Mula", i ho fa amb una història similar a la narrada a "Sully": un home, el Richard Jewell del títol, passa en qüestió d'hores de ser considerat un heroi a sospitós de terrorisme.

Si més no, aquest film m'ha semblat molt més reeixit, tot i que presentava una dificultat a priori: Jewell era un personatge patètic, una mica curt de gambals, un solitari amb obesitat mòrbida que vivia amb la seva mare i amb certa obsessió per les armes i una vocació de servei que el feia ambicionar treballar a la policia tot i que amb prou feines valia per fer de vigilant. De fet, aquestes característiques impròpies d'un heroi que va salvar algunes vides quan un artefacte va explotar durant un concert al Centennial Park, durant els Jocs Olímpics d'Atlanta, van propiciar que l'FBI i una premsa sensacionalista sense escrúpols el convertissin en l'objectiu d'una investigació vergonyant i vergonyosa.

Després d'una llarga introducció en clau de cinema de suspens, Eastwood condueix la història cap al terreny en què es mostra més hàbil, el retrat d'un grup d'individus una mica al marge del sistema -Jewell i la seva mare, l'advocat que defensa la seva causa i l'abnegada ajudant- enfrontats a uns estaments corromputs i inclements i tan poderosos com el govern dels Estats Units o la premsa. Treu partit a una trama senzilla i aconsegueix moments de gran emotivitat amb l'ajuda d'una colla d'actors impecables: Kathy Bates, Sam Rockwell i el menys conegut Paul Walter Hauser en el paper de l'innocent -en tots els sentits- protagonista.

divendres, 9 d’octubre de 2020

LES ENFANTS DU PARADIS

L'obra mestra del realisme poètic francès, realitzada durant l'Ocupació, ens transporta a un París perdut en el temps, quan triomfava el teatre de la pantomima. Resulta obligat que un mim d'aire malenconiós (Jean-Louis Barrault) sigui el protagonista de "Les enfants du paradis" (Marcel Carné, 1945); enamorat apassionadament de la bella Garance (Arletty), deixa que li xafi el terreny un actor que és tot el contrari: Lemaître (Pierre Brasseur) no actua amb el gest sinó amb la paraula, és vital i aparentment despreocupat; però en aquest títol d'una complexitat i elegància inabastables ningú no és exactament allò que aparenta -com en el teatre, com el cec que Baptiste troba durant el seu passeig a la llum de la lluna-, i les passions i les contradiccions s'estenen a molts altres personatges, com el pinxo que voldria ser escriptor o el milionari que vol ser enganyat. Duels a la matinada, borratxeres, nits d'amor i la vida que fuig entre el brogit de la gent mentre el vestit blanc del mim es confon amb les disfresses del carnaval.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

KRAMER CONTRA KRAMER

Com em sembla haver dit, potser en més d'una ocasió, el 1979 va ser un any de grans estrenes. Va ser l'any de "Manhattan", d'"Alien", d'"Apocalypse Now". Però l'Òscar va ser per a "Kramer contra Kramer", una producció més modesta, més del gust dels acadèmics, dirigida per Robert Benton. Sens dubte inferior als títols esmentats, però aquesta història d'un divorci en què el pare s'ha de fer càrrec del fill de sis anys d'un dia per l'altre quan la mare fot el camp, és freqüentable en la mesura que denuncia -quan això no estava tan de moda- les dificultats per conciliar la vida laboral i la familiar, sobretot quan s'és un executiu d'una gran empresa de publicitat, i ofereix un comentari pertinent sobre els rols de gènere en la família tradicional. 

Sembla derivar cap a una misogínia que en l'actualitat propiciaria que les feministes cremessin la pantalla del cinema; però potser només m'ho sembla i "Kramer contra Kramer" advoca per l'alliberament de la mestressa de casa. És difícil de valorar; però en un plet per la custòdia els jutges sempre resolen a favor de la mare, a la pel·lícula com a la vida real. En fi, està bé que Benton abordi l'assumpte sense gaires complexos; a més, les interpretacions de Dustin Hoffman i Meryl Streep són esplèndides, la fotografia de Néstor Almendros magnífica, i l'escena del pare i el fill esmorzant en silenci la més eloqüent d'un títol amb força diàlegs i amb un bon judici com a mi ja m'agraden.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

LA ARDILLA ROJA

Quan Julio Medem va dirigir el seu segon llargmetratge, no tenia tantes pretensions (ho dissimulava, almenys). I tot i que "La ardilla roja" (1993) inclou moltes fugues entre surrealistes i oníriques, diguem que no molesten, serveixen de contrapunt a la hiperrealista descripció del càmping on transcorre la major part de l'acció i aporten una dosi extra de fascinació a una intriga que és, en el fons, una molt senzilla història d'amor entre dos personatges que proven de trobar-se a si mateixos fugint del seu passat. A més, Emma Suárez no haurà estat mai tan guapa com aquí.

divendres, 2 d’octubre de 2020

EL CASTILLO DE FU-MANCHÚ

L'estakhanovisme de Jesús Franco va conduir la seva carrera cap als dubtosos dominis dels exploits i les sèries Z. L'any 1969, per exemple, va dirigir set pel·lícules (lluny, però, de les disset que va signar el 1983, el seu rècord si ens fiem d'Imdb): entre elles, "El castillo de Fu-Manchú", darrer lliurament d'una nissaga sobre un geni del mal d'ulls ametllats (Christopher Lee, força caracteritzat), inspirat en el personatge ideat per Sax Rohmer, que ja havia estat adaptat al cinema l'any 1929 i que, amb l'aportació de l'actor britànic i de realitzadors com Don Sharp o Franco, va tornar a ser popular als anys seixanta, principalment en cinemes de barri.

Tot i un repartiment internacional i localitzacions a Istanbul i Barcelona, és prou evident que els responsables no anaven sobrats de diners. Franco no dubta a utilitzar fragments d'altres pel·lícules per a les escenes més espectaculars (l'invent de Fu-Manxú congela l'aigua i el director aprofita un bon tros de "La última noche del Titanic" -perquè hi ha un iceberg-, amb un filtre blau per dissimular que es tracta d'una producció en blanc i negre), i utilitza un muntatge molt fragmentat i el zoom per dissimular uns decorats de cartró-pedra i uns efectes de fireta. I el més surrealista de tot plegat, però també més curiós per a l'espectador nostrat, són les localitzacions del castell, que tan aviat és la fortalesa de Rumeli Hisari al Bòsfor com el Park Güell o el de la Ciutadella, on també aprofiten el Parlament per convertir-lo en seu de Scotland Yard (la resta d'exteriors a Londres són imatges d'arxiu).

diumenge, 27 de setembre de 2020

CUENTO DE PRIMAVERA

És el primer i l'únic títol que em quedava per veure de la sèrie dels "Contes de les quatre estacions". Dirigit per Eric Rohmer el 1989, participa dels elements característics de les seves històries:

- La inseguretat de Jeanne, una aparentment flegmàtica i molt racional professora de filosofia, queda reflectida en les seves constants anades i vingudes, de l'apartament que comparteix amb el seu xicot, ara de viatge (la qual cosa permet que s'obri l'escletxa que posarà a prova els seus sentiments), al seu, ara ocupat per una amiga, i d'aquí al d'una adolescent molt simpàtica, Natacha, qui li obrirà les portes del seu cor i també les d'una casa al camp on tindrà lloc el nucli d'un conflicte en què es veuran implicats Igor, el pare de la jove amiga, i Eva, l'amant del pare.

- Tot sembla indicar que Natacha, assumint el paper del personatge manipulador que sovint apareix en les seves trames, vol que Jeanne i Igor s'enamorin i així, de passada, es traurà del damunt l'Eva, que no li cau especialment simpàtica, i amb raó perquè és una pedant insofrible (atenció al sopar entre els quatre discutint sobre Kant i els judicis sintètics i analítics).

- L'aparent manipulació (com passava a "Ma nuit chez Maud") fa que Jeanne es quedi a sopar a la casa de camp, sola amb l'Igor. Però una barreja de càlculs matemàtics i dilemes morals acaben determinant una decisió de Jeanne que potser després lamenti, sobretot quan s'adoni que l'atzar també ha pogut intervenir-hi, en tot plegat.

dissabte, 26 de setembre de 2020

EL EJÉRCITO DE LAS SOMBRAS

Jean-Pierre Melville, mestre del cinema negre francès, va homenatjar a "El ejército de las sombras" (1969) els herois de la Resistència dels dies de la Segona Guerra Mundial i el règim col·laboracionista de Vichy. Aparentment, els protagonistes d'aquesta història coral en el sentit més estricte del terme, no són gaire diferents dels gàngsters dels altres films del realitzador: lacònics i taciturns, valents i eficaços. Però Melville subratlla que es tracta de persones normals obligades pels seus ideals i compromís amb la llibertat a emprendre accions que els resulten tan difícils com a qualsevol de nosaltres: no els tremola el pols quan han d'executar un traïdor i si han de saltar amb paracaigudes d'un avió en plena nit, salten, però Melville mostra com n'és de feixuc el procés i pesada la càrrega. Han de fer el que cal fer però sempre procuren tenir una càpsula de cianur a mà per si no poden aguantar la tortura de la Gestapo.