divendres, 22 de gener de 2021

NIEVA EN BENIDORM

"Mapa de los sonidos de Tokio" (Isabel Coixet, 2009) va ser una de les primeres entrades d'aquest bloc; i no la vaig deixar gaire bé. 

Reconec que, per la mateixa regla de tres, hauria de fer una mala crítica de "Nieva en Benidorm" (2020), un títol en què no passa gran cosa tot i que adapta per moments el format del thriller i en què resulta també essencial un escenari exòtic, en aquest cas Benidorm. També hi surt un personatge de caire una mica esotèric (allà era un vell que voltava pels cementiris, aquí és Ana Torrent que encén uns ciris, i perdoneu la rima fàcil). 

Però allò que no em vaig acabar de creure a "Mapa de los sonidos de Tokio" aquí m'ho empasso sense dificultat. M'agrada la presentació del protagonista, un home introvertit, senzill i bona persona que no encaixa en una entitat bancària tan poc escrupolosa com totes, i encara encaixa menys en el parc temàtic per a la tercera edat que sembla ser Benidorm; i m'agrada la representació de la ciutat, de la seva festa, els seus gratacels, els seus espectacles kitsch; la introducció d'una rara poesia també m'atrau tot i que frega l'extravagància. Potser hi tenen molt a veure les notables interpretacions de Timothy Spall i de l'enigmàtica Sarita Choudhury. I m'agrada el regal que fa possible un fet tan improbable com la neu a la Costa Blanca.

dissabte, 16 de gener de 2021

EL FUEGO Y LA PALABRA

Dirigida per Richard Brooks el 1960, "El fuego y la palabra", una adaptació de la novel·la de Sinclair Lewis "Elmer Gantry" -que és el nom del protagonista i el títol original del film-, és una pel·lícula extraordinària en què un espídic Burt Lancaster (qui va guanyar merescudament l'Òscar) broda el paper d'un viatjant simpàtic, atractiu, també oportunista, bevedor i faldiller, sense ni cinc a la butxaca, que un bon dia descobreix com la seva retòrica el pot convertir en un magnífic predicador evangelista i s'uneix al circ de la germana Sharon Falconer (Jean Simmons), que volta pels pobles de l'Amèrica profunda engrescant els fanàtics, convertint els pecadors, fins i tot obrant algun miracle.

La religió vista com un espectacle i un negoci força lucratiu és l'obvi tema central de la novel·la, molt prolixa, i del film, que condensa alguns personatges i se centra en un dels capítols. La versió cinematogràfica adapta el personatge principal al carisma de Burt Lancaster, fent-lo més empàtic; la qual cosa no esdevé un defecte sinó una virtut, ja que permet que la història vagi més enllà de la denúncia i esdevingui un relat fascinant al voltant d'uns personatges molt humans en les seves contradiccions, que cerquen els diners, però, per damunt de tot, donar un sentit a les seves vides errants.

divendres, 15 de gener de 2021

SORRY WE MISSED YOU

Kean Loach fidel al seu estil i temàtiques, ens parla de la dificultat per conciliar la vida laboral i la familiar d'un d'aquests repartidors de paquets presumptament autònoms. El fill és grafiter i es fica en mil embolics, la mare va de bòlit cuidant discapacitats i gent gran, mentre ell pateix unes condicions de treball inhumanes. 

Us diria, després de veure "Sorry We Missed You" (2019), que penseu en aquests esclaus del segle XXI cada vegada que feu la vostra comanda a Amazon. Però sabem que les coses difícilment canviaran, que tots alimentem amb els nostres hàbits el capitalisme salvatge i qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra.

diumenge, 10 de gener de 2021

CON ÉL LLEGÓ EL ESCÁNDALO

"Con él llegó el escándalo" (1960) conté els elements característics dels melodrames ambientats al Sud dels Estats Units (potser us recordin "El largo y cálido verano", que comentàvem fa uns mesos): Robert Mitchum és un terratinent amant de la cacera i de les dones que té problemes a casa seva, especialment amb un fill que anhela estar a la seva altura, i potser amb més fills no reconeguts que té repartits per la comarca. La crítica implícita en el seu personatge, vanitós i roí, s'estén a un entorn miserable que li riu totes les gràcies. 

Vincente Minnelli dosifica amb saviesa els cops d'efecte d'un guió previsible però eficaç.

dissabte, 9 de gener de 2021

LA NOVIA VESTÍA DE NEGRO

"La novia vestía de negro" (1968) és la primera de les dues adaptacions de Cornell Woolrich que François Truffaut va dirigir (la següent, del 1969, fou "La sirena del Mississippi). També era la seva segona col·laboració (després de "Fahrenheit 451") amb el músic Bernard Herrmann, habitual de Hitchcock (qui havia adaptat Woolrich a "La ventana indiscreta"). 

I la segona ocasió en què Truffaut treballava amb Jeanne Moreau ("Jules et Jim"), aquí en el paper de vídua venjadora que anota en una agenda i va ratllant els noms de les seves víctimes (una de les fonts d'inspiració de "Kill Bill"). 

El realitzador francès manufactura un thriller impecable, tot i que l'aspecte més interessant del seu film radica en la descripció d'un seguit de personatges masculins definits per la seva relació amb el sexe femení: un seductor que posa fi a la seva solteria (sense gaire convicció), un solter madur sense sort amb les dones, un casat masclista i milhomes, i un artista que estima totes les dones i que interpreta Charles Denner (Truffaut recupera l'arquetip i l'actor en un film posterior -del 1977- titulat precisament "El amante del amor" o "L'homme qui aimait les femmes").

divendres, 8 de gener de 2021

ORFEO

Jean Cocteau realitza, l'any 1950, una particular versió del mite d'Orfeu i Eurídice en què el protagonista de la història (interpretat per Jean Marais) és un poeta existencialista que cerca noves maneres d'expressar-se. 

La relació amb la seva esposa Eurídice resulta ambivalent; l'artista es mostra concentrat en el seu art i també obsedit amb uns versos que escolta casualment a la ràdio d'un cotxe. En canvi, esdevindrà més intensa -tot i que fugaç- la seva relació amb una Mort (Maria Casares) que viatja d'un món a l'altre a través dels miralls. 

Un conte surrealista de l'autor de "La bella y la bestia" en què novament contraposa la realitat i el món dels somnis -o el Més Enllà- ajudat per uns efectes especials potser senzills però enginyosos i d'innegable força visual.

dimecres, 6 de gener de 2021

CIELO DE MEDIANOCHE

Amb "Cielo de medianoche" (2020), dirigida i interpretada per George Clooney sota els auspicis de Netflix, l'actor-director cerca transmetre un missatge ecologista, un advertiment sobre el mal que estem causant al nostre planeta; alhora, mostra l'opció de mudar-nos a algun exoplaneta o lluna de Júpiter com quelcom factible però tanmateix urgent si no tenim un pla B.

Si allò que pretén és acollonir-nos, ho aconsegueix. I tampoc no podem objectar gran cosa a unes imatges pulcres i a una trama d'aventures postapocalíptiques en la millor tradició del gènere de supervivència en circumstàncies adverses. A més, ofereix un dos en un, ja que l'acció es divideix entre l'Àrtic desolat i l'espai exterior (també desolat). De fet, l'únic problema de "Cielo de medianoche" és que és absolutament previsible, fins i tot quan juga a sorprendre l'espectador. Les desgràcies al Pol Nord les hem vistes en totes les pel·lícules que passen al Pol Nord; i les coses que passen a l'espai les hem vistes en totes les pel·lícules que passen a l'espai, des de la pluja de meteorits en el precís instant en què els astronautes que han sortit a passejar per reparar les comunicacions estan a punt d'acabar la feina i posar-se a cobert fins a l'escena en què tots canten una cançó vintage ("Sweet Caroline", només faltaria). 

Viatjar a Júpiter o estar-se en una estació meteorològica al Pol Nord deu ser avorrit de nassos. Però no cal que ho sigui la pel·lícula que ho mostra.

dilluns, 4 de gener de 2021

2020 + 2019 + LA DÈCADA

Pensava que, ateses les limitacions forçades per la pandèmia i la preocupant falta d'estrenes rellevants, no trobaria deu títols per a la tria d'enguany. Però, finalment, he pogut reunir prou títols decents, tot i que ha calgut recórrer a la televisió (tres estrenes a Netflix i una minisèrie espanyola que, a més, ocuparà la primera posició. L'ordre -ho reconec- és discutible, sobretot perquè són títols molt diferents que fan de mal comparar; però passa sempre, amb les llistes. A més, farem algun retoc -en part necessari, en part capriciós- en la llista del 2019 i també toca fer la llista de la dècada. O sigui que anem per feina: 


2020
1. ANTIDISTURBIOS, de Rodrigo Sorogoyen 

És la primera vegada en la història del bloc que guanya la tria una producció espanyola. A més, en format de minisèrie televisiva. Però el treball de Sorogoyen ho mereix per trepidant, per incisiu, per una realització modèlica i plena d'idees, per unes interpretacions exactes.

2. ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman 

La darrera pel·lícula de l'inclassificable Charlie Kaufman, tan rara com apassionant, narra el viatge en cotxe d'una parella que van a conèixer els pares del noi. Però una història que sembla senzilla esdevé ben aviat un enigma. Potser res no és el que sembla però el director, hàbilment, ens va proporcionant pistes a partir de detalls que van dels colors del vestit de la noia a sorprenents aparicions, com la d'una botiga on venen gelats enmig del no-res, sota una terrible tempesta de neu. 

3. UNDER THE SKIN, de Jonathan Glazer 

La falta d'estrenes ha permès, en contrapartida, l'arribada a les sales de títols relegats al seu moment per poc comercials, encara que vinguin protagonitzats per Scarlett Johansson. "Under the Skin" és una producció del 2013 i adapta una novel·la de ciència-ficció no especialment memorable per crear un producte en certa manera críptic però tanmateix hipnòtic, que mostra la solitària i estranya vida al planeta Terra. Com en el film de Kaufman, la càmera és quasi sempre dins d'un cotxe que recorre paratges desolats. 

4. EL FARO, de Robert Eggers 

Si admetem que el de Kaufman és un film fantàstic, en tindrem tres en la tria d'aquest any. Robert Eggers torna a enfrontar els seus personatges a un aïllament de conseqüències funestes, com ja va fer a "La bruja"; però canvia els boscos de Nova Anglaterra i unes imatges entre Kubrick i Caravaggio per una illa retratada en blanc i negre a la manera del cinema silent. Esplèndides composicions de Willem Dafoe i Robert Pattinson. 

5. DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Ben Safdie 

Presentació via Netflix de dos germans que destaquen en el panorama del cinema independent nord-americà. "Diamantes en bruto" narra amb estil frenètic l'epopeia d'un joier ludòpata autodestructiu a la manera dels personatges de Martin Scorsese, gens casualment productor del film. Sorprenent interpretació d'Adam Sandler. 

6. MANK, de David Fincher 

Un Fincher més sobri d'allò que ens té acostumats, al servei d'un guió del seu pare sobre el procés d'escriptura del llibret de "Ciudadano Kane". Un retrat fascinant del cantó fosc de l'era daurada de Hollywood i un comentari prou oportú sobre la capacitat dels mitjans de comunicació per manipular l'opinió pública. I una vegada més ens hem de referir a la interpretació, en aquest cas d'un impecable Gary Oldman en el paper de Herman Mankiewicz. 

7. 1917, de Sam Mendes 

L'aventura d'uns soldats obligats a travessar les línies enemigues durant la Primera Guerra Mundial és emocionant però no excessivament original. El punt fort d'aquest film de Mendes és la seva filmació en un únic pla-seqüència, brillantíssim i espectacular. 

8. VERANO DEL 85, de François Ozon 

Al principi, despista una mica perquè suggereix un thriller quan es tracta, en realitat, d'una tendra història d'amor adolescent entre dos nois, un d'ells una mica autodestructiu, molt sensibles ambdós, narrada per Ozon amb una convicció que impedeix el ridícul en algunes escenes un pèl extravagants i excel·leix en altres, com quan Alexis escolta música amb el walkman enmig del brogit d'una discoteca.

9. EL LAGO DEL GANSO SALVAJE, de Diao Yinan 

Cal que donem entrada a un cinema xinès que està oferint no poques sorpreses. Tot i que aquesta història tràgica de gàngsters amb ressonàncies homèriques beu de les fonts del cinema negre nord-americà de tota la vida -amb alguns moments de violència més tarantinians-, uns escenaris exòtics que presumim realistes i una posada en escena molt estilitzada li atorguen denominació d'origen. 

10. RICHARD JEWELL, de Clint Eastwood 

Hem expressat en més d'una ocasió les nostres reserves cap als biopics que Clint Eastwood ha vingut dirigint els darrers anys. Si més no, aquest "Richard Ewell" és un títol estimable, potser perquè és un retrat de perdedors, que sempre ha estat l'especialitat del director. I, aquí també, unes interpretacions magnífiques. 


2019
1. EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese 

Scorsese ja ens havia parlat de la màfia i de la seva influència en la història dels Estats Units a "Uno de los nuestros" i "Casino". "El irlandés" eleva l'aposta i parla de dos fets tan presumptament enigmàtics com rellevants, la desaparició de Jimmy Hoffa i l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, des del punt de vista d'un sicari que només cap al final de la seva vida es preguntarà sobre el sentit de tot plegat. 

2. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino 

El cinema de sèrie B, els anys seixanta, Sharon Tate i els deixebles de Manson a punt de posar fi al somni de la dècada prodigiosa, tot passat pel filtre de Tarantino en un conte fet de llums de neó i piscines a Beverly Hills que, curiosament, també esdevé melancòlic i crepuscular. 

3. PARÁSITOS, de Bong Joon-ho 

Si no hagués estat per la dura competència de Scorsese i Tarantino, el primer lloc hauria estat per a aquesta faula sobre la lluita de classes en clau d'humor negríssim. 

4. EL TRAIDOR, de Marco Bellocchio 

Un altre títol sobre la màfia i la seva influència sobre la política, italiana en aquest cas. El macroprocés dirigit pel jutge Falcone centra un dels millors títols del veterà Marco Bellocchio, tot i que l'interès radica en la peculiar figura de Tommaso Buscetta (interpretat magistralment per Pierfrancesco Favino), un pentiti enfrontat al dilema de la delació. La suma de la seva confessió amb la il·lustració dels seus records cerca aportar a l'espectador la informació necessària sobre les reaccions d'un personatge més complex d'allò que pot semblar a primera vista. O de com un film pot ser didàctic i alhora apassionant.

5. DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar 

Almodóvar es confessa en el seu film més reposat i més madur.

6. LOS HERMANOS SISTERS, de Jacques Audiard 

Els francesos sempre han mostrat la seva admiració pel western, però és Audiard qui ha aconseguit retrobar el seu esperit, sense renunciar a una certa distància, entre la paròdia i l'homenatge. 

7. JOKER, de Todd Phillips 

Phillips, amb la col·laboració d'un Joaquin Phoenix en estat de gràcia, converteix un spin off sobre el principal antagonista de Batman en el crit d'auxili d'un món al caire de la fractura definitiva. 

8. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma 

Una història d'amor lèsbic d'ambientació d'època i imatges pictòriques que vénen justificades per l'argument i que no exclouen la calidesa o la intensitat. 

9. LARGO VIAJE HACIA LA NOCHE, de Bi Gan 

Novament li farem un lloc al recent cinema xinès amb aquesta impactant pel·lícula de Bi Gan, críptica però hipnòtica, que també conté elements de cinema negre i també il·lustra sobre els estranys escenaris que potser abunden en la Xina més oculta. La segona part del film inclou un pla-seqüència molt virtuós de cinquanta minuts de durada. 

10. LE MANS '66, de James Mangold 

Potser no és millor o més original que els títols que he deixat fora en aquesta segona volta sobre la collita del 2019. Però la manera en què Mangold converteix en apassionant una trama sobre curses automobilístiques reclamava una menció. És veritat que el film parla de més coses: l'amistat, la integritat, la lluita entre la imaginació i els diners, entre els febles i els poderosos. 


LA DÈCADA 

1. EL IRLANDÉS (2019), de Martin Scorsese
El director italoamericà tanca la trilogia sobre la màfia iniciada a "Uno de los nuestros" i continuada amb "Casino" amb un títol complementari dels anteriors i que dedica un metratge considerable a explicar-nos fets tan inquietants de la història dels Estats Units com la desaparició del sindicalista Jimmy Hoffa o l'assassinat del president Kennedy, però també a resumir el periple vital d'un antiheroi característicament scorsesià, un sicari aparentment mancat d'escrúpols però honest a la seva manera que es veu compel·lit a la traïció i, a partir d'aquí, a qüestionar-se el sentit de la vida (la seva i la de tots). Una obra mestra de maduresa. 

2. AMOR (2012), de Michael Haneke
Un film de Haneke presidia la llista de la dècada anterior i assoleix ara una meritòria segona posició gràcies a un altre títol radical, que parla de crueltat i de violència però també d'amor, com anuncia el seu títol. Però, de vegades, conceptes en aparença antagònics poden confluir en circumstàncies extremes. I un film d'una duresa insòlita pot expressar-se a través d'imatges belles i serenes. Una altra obra mestra, interpretada per dues llegendes del cinema francès, uns extraordinaris Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

3. MELANCOLÍA (2011), de Lars Von Trier
També Von Trier repeteix en la llista de predilectes de la dècada. Una dècada en què el seu treball ha esdevingut una mica reiteratiu i un pèl irregular però que va iniciar amb un títol excepcional, un discurs sobre la dualitat disfressat de ciència-ficció apocalíptica, fascinant per la seva originalitat conceptual i la força primigènia de les seves imatges.

4. DRIVE (2011) de Nicolas Winding Refn
Un altre autor provocador que inaugura la dècada amb el seu millor treball, un thriller de manual, violent i romàntic, narrat amb la saviesa dels clàssics a què remet. 

5. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD (2019), de Quentin Tarantino
Cada una de les seves pel·lícules és un esdeveniment. En aquesta, expressa la seva devoció pel cinema de sèrie B i els homes que el van fer possible a través d'un relat brillant i alhora malenconiós que parteix d'una història coneguda per esdevenir el conte que el títol anuncia. 

6. DEL REVÉS (2015), de Pete Docter i Ronaldo del Carmen
Exemple superlatiu del nivell de l'animació via Pixar. Ja no és només l'excel·lència tècnica sinó l'habilitat per posar en imatges aptes per a tots els públics conceptes complexos al voltant de la psique humana. 

7. PARÁSITOS (2019), de Bong Joon-ho
Donem entrada al cinema coreà amb el seu títol de més èxit, una faula en clau de comèdia negra sobre la lluita de classes. Guió i execució brillantíssims. 

8. LA FORMA DEL AGUA (2017), de Guillermo del Toro
Guillermo del Toro també va estar present en la tria de fa deu anys, tancant la classificació. Reitera la seva saviesa narrativa amb un conte sobre la relació entre una dona de la neteja muda i un ésser amfibi amb qui volen experimentar els militars en plena Guerra Freda. 

9. COLD WAR (2018), de Pawel Pawlikowski
I ja que parlem de Guerra Freda, aquest film polonès la duu en el mateix títol. Una història tràgica i romàntica sobre dos éssers que s'estimen apassionadament separats pel Teló d'Acer i pels seus caràcters una mica complicats. I el blanc i negre més impactant de la dècada i una posada en escena que agermana Tarkovsky amb el cinema musical. 

10. LA LA LAND (2016), de Damien Chazelle
I ja que parlem de musicals, tanquem la selecció amb un títol que recupera l'esperit dels clàssics del gènere. També és una història d'amor inesperadament trista.

divendres, 1 de gener de 2021

LUCES DE LA CIUDAD

Els antiherois de Chaplin se senten indignes, sobretot davant d'una noia que sigui maca i bona persona. Quan Verdoux retroba per primera vegada la noia a qui va perdonar la vida, evita el contacte; però, més endavant, quan ha posat fi a la seva carrera delictiva, accepta l'amistat que ella li ofereix, potser perquè ja no és un criminal en actiu i està disposat a acceptar el seu càstig. 

A "Luces de la ciudad" (1931), una noia cega que ven flors en una cantonada confon Charlot amb un milionari. I ell no gosarà treure-la del seu error perquè s'avergonyeix de ser un pobre vagabund. I continua avergonyit fins i tot després d'haver fet de tot per ajudar-la. La ceguesa de la noia no solament la condueix a un error sobre la identitat del seu benefactor sinó que, al·legòricament, li impedeix assistir a les injustícies d'un món que només es mou pels diners. 

Un argument perillós per la seva tendència melodramàtica que Chaplin resol amb genialitat, incorporant alguns dels millors gags de la seva carrera, amb menció d'honor per a l'escena del combat de boxa.

dissabte, 26 de desembre de 2020

MONSIEUR VERDOUX

No fa gaire parlàvem d'"Un rey en Nueva York" i la presumpta (o no tan presumpta) decadència de Charles Chaplin en la seva etapa sonora.

Però això no ens ha de fer oblidar que l'actor-director té almenys dos films parlats que són sengles obres mestres. Després d'advertir al món sobre Adolf Hitler a "El gran dictador" (1940), Chaplin tornava a oferir un discurs sobre la banalitat del mal a "Monsieur Verdoux" (1947).

Els títols de crèdit avisen que es basa en una idea d'Orson Welles. Però això deu ser més aviat un problema de drets ja que el veritable inspirador del film fou un cas real, el del "barba-blava" Henri Désiré Landru, qui va dedicar la major part de la seva vida adulta a estafar i assassinar dones a qui la Primera Guerra Mundial havia deixat vídues; les seduïa i quan havia aconseguit que li cedissin el control de les seves petites fortunes, les esquarterava i cremava les restes a la xemeneia. Es van considerar provades onze morts però hom calcula que podien haver estat centenars. Landru fou executat a la guillotina l'any 1922. 

Chaplin, molt hàbilment, situa l'acció uns anys més tard per convertir la peripècia criminal del seu personatge en una paràbola sobre el capitalisme. Verdoux és, aparentment, un honrat pare de família; quan l'acomiaden després de trenta anys de treballar de caixer en un banc, simula haver trobat una nova feina que l'obliga a absentar-se llargues temporades, que aprofita per ensarronar -i casar-s'hi si convé- dones solitàries amb alguns estalvis; després d'estafar-les i matar-les, inverteix els seus guanys a la Borsa i la lucrativa activitat només es veurà interrompuda quan el sistema financer s'esfondri i Europa visqui la depressió econòmica i l'adveniment del feixisme (Hitler, Mussolini), presentat com una directa conseqüència del daltabaix econòmic (*).

Verdoux no es considera bo ni dolent sinó algú que vol sobreviure en un món pervers. Justifica els seus actes per aconseguir el benestar de la seva família i, en almenys una ocasió, es mostrarà clement: quan la jove solitària a qui vol fer provar un verí mostri la seva capacitat d'estimar sense esperar res a canvi, li perdonarà la vida. Altres dones no tindran tanta sort. Potser no la mereixen: Verdoux és un cínic assassí però les seves víctimes -de diversa extracció social- ens són presentades com a maleducades, lletges, ignorants i lúbriques. 

L'astut, elegant i seductor Monsieur Verdoux és, en certa manera i encara que sembli una paradoxa, una prolongació del vagabund Charlot: un supervivent que ignora la justícia dels homes i enfronta l'espectador amb les seves misèries. També ens ensarrona perquè oculta el seu discurs radical rere els somriures i les rialles. I és que "Monsieur Verdoux" és, malgrat tot, una comèdia. Una comèdia negríssima però comèdia al cap i a la fi. Conté els proverbials moments de trompades, ben dosificats, i una ironia en els diàlegs inèdita en el seu cinema per raons òbvies. El film és tan elegant com el seu personatge i no mostra mai directament els actes criminals, descrits de manera indirecta en les dues primeres escenes. El següent crim que (no) mostra transcorre entre la paròdia, el suspens i el terror, però finalitza en el moment que Verdoux -abans de matar- contempla una nit de lluna plena i recorda uns versos en veu alta.

En el seu film més complex i potser més complet, Chaplin adquireix la saviesa de Lubitsch. Hi ha molts moments impagables però ens conformarem a destacar aquells en què Verdoux compta els diners obtinguts amb la perícia del caixer que va ser un dia, o quan aconsegueix per fi entrar al domicili de la vídua rica, després de setmanes de declarar-li a distància el seu amor, i la confon amb la minyona primer i amb una amiga després. 

El seu cinisme només és comparable a la seva lucidesa i el tram final conté algunes de les línies més celebrades d'aquesta rotunda obra mestra: davant del tribunal que l'acaba de condemnar a mort, Verdoux declara que "com a assassí de masses només sóc un aprenent" i que a ell el titllen de criminal per unes quantes morts i a d'altres que n'han matat milers els declararan herois.

(*) Segons sembla, a pesar de la seva fama d'home d'esquerres, presumpte comunista, el cert és que Charles Chaplin era riquíssim i un hàbil usuari del sistema capitalista. Va invertir molts diners a la Borsa però, a diferència del seu personatge, va retirar els fons quan convenia i va ser dels pocs que no van quedar arruïnats després del Crack del 29.

dijous, 24 de desembre de 2020

KUROSAWA, adaptador adaptat

A "Trono de sangre" (1957), Akira Kurosawa adapta el "Macbeth" shakespearià. Fuig de la retòrica i planteja el drama en termes estrictament cinematogràfics. L'escena final amb el protagonista morint sota les sagetes dels seus homes (la traïció i la violència engendren traïció i violència) és justament famosa. I la utilització dels exteriors coberts per la boira, modèlica.
No era el primer clàssic adaptat pel director japonès, qui ja havia signat "El idiota" (1952), segons l'obra de Dostoievski. 

Deia Kurosawa que John Ford era el seu realitzador de capçalera i els seus films de samurais beuen de les fonts del western. Curiosament, els americans (i algun italià) van adaptar al seu gènere més autòcton diverses pel·lícules del japonès:
"Los siete magníficos" (1960) fou un remake de "Los siete samuráis" (1954); "Rashomon" (1950), que no era una pel·lícula de samurais, va inspirar el western de Martin Ritt "Cuatro confesiones" (1964); finalment, "Yojimbo" (1961) va ser adaptada per Sergio Leone a "Por un puñado de dólares" (1964).
La meteorologia era un element essencial en la narrativa de Kurosawa. A "Trono de sangre" era la boira; després, la pluja en l'escena final de "Los siete samuráis". A "Yojimbo", amb Toshiro Mifune repetint el paper de samurai i quasi tan impertorbable i lacònic com el seu sòsia (Eastwood) de la Trilogia del Dòlar, és el vent, que escampa la pols en el poble moribund on regnen dues bandes rivals; un poble molt semblant als pobles dels westerns, amb una avinguda ampla que és escenari dels diversos enfrontaments; normalment, són a espasa, però un dels personatges té una pistola, la qual cosa el fa sentir molt poderós (tot i que el protagonista el vencerà malgrat haver estat desposseït de la seva katana). El ritme, l'èpica, la violència i algunes notes d'humor converteixen aquest títol en un clar referent del western spaghetti.

Boira:
Pluja:
Vent: