dijous, 19 de gener de 2017

LA LA LAND


"Whiplash" convidava a molts bons auguris sobre el futur immediat del seu director i guionista, el jove Damien Chazelle. Però la veritat és que "La La Land" (m'agrada més el títol original que això de "La ciudad de las estrellas") supera totes les expectatives. D'aparença lleugera i transparent però dotat de certa profunditat conceptual, el musical protagonitzat per Emma Stone i Ryan Gosling i que ha batut tots els rècords als Globus d'Or és, des de ja, un títol de refèrencia del cinema contemporani. Del que portem de segle, vaja.

De fet, "La La Land", prolonga el discurs de "Whiplash" i, alhora, el complementa. També parla d'amor a la música (al jazz), de somnis i de la dificultat d'assolir-los. Però si "Whiplash" era un drama realista i també un musical modern, "La La Land" es presenta com un musical clàssic amb un fort component oníric (ja hem dit que parlava de somnis).

L'acció transcorre a la ciutat on es fabriquen, els somnis. A Los Angeles. A Hollywood, on Mia (Stone) vol triomfar com a actriu; l'escenari ideal per a un homenatge als clàssics del gènere en la seva etapa daurada, però també a tot el cinema dels anys quaranta i cinquanta.

I si "Whiplash" tenia un muntatge tan virtuós com frenètic, amb predominància dels primers plans, "La La Land" es desenvolupa en plans seqüència i en plans generals perquè puguem veure com els protagonistes ballen sota la llum de les estrelles. Com en el cinema musical d'abans.

El gènere, sobretot en la seva versió més vintage, implica habitualment la negació del realisme: la gent no interromp les converses i es posa a cantar (pot haver-hi excepcions, però vaja); no ballen claqué junts quan s'acaben de conèixer; la gent atrapada en un embús a l'autopista no es posa a ballar damunt dels cotxes, ni els camions amaguen orquestres al seu interior. Però tot això i més pot passar en un musical, i passa a "La La Land". No obstant això, el film de Chazelle no es limita a parlar dels somnis i també ho fa del seu revers: la realitat i les decepcions.

Perquè "La La Land" no és, encara que ho pugui semblar, una còpia dels seus models, sinó un exemplar únic de cinema modern, fins i tot de cinema del futur, un cinema que assaja noves formes d'expressar vells conflictes i que il·lustra el seu esquema argumental al voltant de l'oposició entre els desitjos i la dura realitat amb una estructura formal que reforça aquesta idea: el contrast entre un món oníric filmat en pla-seqüència i el despertar del somni mostrat mitjançant el pla-contraplà (vegeu l'escena de la discussió durant el sopar).

"La La Land" conté una seqüència meravellosa que resumeix el seu discurs sobre el cinema com a espai per al somni i la capacitat de la fantasia per transcendir la realitat: Sebastian (Gosling) i Mia van a un cinema de repertori per veure "Rebelde sin causa"; a l'escena del planetari, la pel·lícula (el cel·luloïde) es crema. La parella, lluny d'amoïnar-se, decideixen anar ells mateixos a l'Observatori Griffith de Los Angeles i allà ballaran un vals menyspreant la llei de la gravetat.

Però somni i realitat col·lideixen al llarg de tota la història fins arribar a una conclusió que no puc revelar però que resulta prodigiosa i un nou homenatge cinèfil (el film n'està ple), en aquest cas als números musicals apoteòsics que tancaven obres mestres com "Cantando bajo la lluvia" o "Un americano en París".

No podem obviar la semblança del film de Chazelle amb un altre musical visionari que també homenatjava els clàssics del gènere des del futur digital i que també parlava d'una parella que fugia (momentàniament) de la realitat per viure un somni amb coreografia de Gene Kelly: ens referim a "Corazonada", que Francis Ford Coppola va dirigir el 1982. Però aquest títol va ser un fracàs majúscul i "La La Land" és ja un gran èxit. Potser el món no estava preparat llavors per veure renèixer el gènere. O potser, senzillament, Frederic Forrest i Teri Garr no tenien el carisma que els sobra a Ryan Gosling i Emma Stone (quins ulls!).

dissabte, 14 de gener de 2017

PURA FÒRMULA

Habitualment, les pel·lícules més bones ho són, entre d'altres raons, per la seva originalitat. Mentre que la majoria de cinema de segona filera repeteix unes fòrmules pre-establertes.

No obstant això, hi ha pel·lícules que segueixen fil per randa una fòrmula i que resulten, tanmateix, prou satisfactòries, sobretot si no cedeixen a la rutina i combinen adequadament els ingredients.

Posarem dos exemples recents, de gèneres prou diversos:

"Dos buenos tipos" (2016), dirigida per Shane Black i protagonitzada per Russell Crowe i Ryan Gosling (actor de moda després de l'èxit de "La La Land"), és una reedició de la clàssica buddy-movie, o pel·lícula de camarades o companys d'aventures que van per parelles i es complementen; normalment, un és més assenyat i l'altra exerceix de poca-solta i contrapunt humorístic, com passava amb les parelles de pallassos tradicionals, d'on probablement provingui aquesta tradició, continuada després en el cinema de parelles còmiques a l'estil de Laurel i Hardy o Abbott i Costello (res a veure amb els extraterrestres de "La llegada"). Una variant més recent i molt habitual de la buddy-movie consisteix a situar la parella de camarades en el centre d'una trama de caire policíac. D'aquestes pel·lícules en diuen "buddy cop movies", tindrien un precedent clàssic a "El perro rabioso", film d'Akira Kurosawa del 1949, però adquiririen popularitat a la dècada dels vuitanta, amb títols com "Límite: 48 horas" (Walter Hill, 1982) o "Arma letal" (Richard Donner, 1987).


Els personatges del film de Shane Black no són policies però un exerceix de pinxo (Crowe) i l'altre de detectiu privat una mica malastruc (Gosling) i es veuen embolicats en una trama d'arrel chandleriana al Hollywood dels anys setanta. De manera que es tractaria d'un sub-gènere dintre d'un sub-gènere, una buddy cop movie ambientada als setanta, com "Starsky y Hutch" (Todd Phillips, 2004).

El cas és que "Dos buenos tipos" barreja bé els ingredients d'aquest còctel amb nom propi. Els protagonistes no són especialment simpàtics -un d'ells, fins i tot, resulta una mica psicòpata-, però Black, intel·ligentment, no pretén justificar-los ni mitificar-los; senzillament ens resulten propers a partir de les seves accions, la majoria de vegades gratuïtes, eventualment encertades. En definitiva, la millor virtut del film és que no pretén en cap moment allunyar-se del seu noble objectiu de distreure l'espectador; no pretén que els seus diàlegs siguin brillants o que els gags facin història, però resulten molt eficaços en la seva modèstia; el ritme és àgil i, com resulta obligat en un títol ambientat a la dècada del funky, la banda sonora conté alguns hits memorables.

També trobem molt bona música al segon títol que comentarem.


"¡Canta!" (Garth Jennings, 2016), a part de tractar-se d'un film d'animació (de l'estudi responsable dels Minions) dels anomenats antropomòrfics (els protagonistes són animals però viuen i es comporten com els humans) i de recordar el programa televisiu "Operación triunfo", té un argument amb una llarga tradició al cinema nord-americà: un individu té un somni i escasses possibilitats d'aconseguir-lo però, després de molts contratemps, acabarà triomfant gràcies a la seva perseverança. Un missatge de solidaritat i germanor acostuma a acompanyar la trama. Aquí, el protagonista és un coala que vol correspondre a l'esforç del seu pare triomfant en el món de l'espectacle; els dolents -signe dels temps- són els banquers que el persegueixen a causa dels seus deutes. Però "¡Canta!" és un film coral i altres animals l'acompanyen en la seva aventura, diversos en aparença però amb dos trets comuns: tots tenen molt bona veu i tots cerquen alguna mena de reconeixement. El ratolí vagabund amb vocació de crooner vol impressionar una rateta; el goril·la no vol decebre el seu pare però tampoc no vol formar part de la seva banda de delinqüents (és el revers paròdic de la típica història del noi de casa bona que no vol continuar a l'empresa familiar perquè prefereix la seva vocació artística); la porqueta necessita fugir del seu paper de mestressa de casa; la porc espí rockera vol venjar-se del seu xicot; i l'elefanta necessita vèncer la seva timidesa per no ser una fracassada als ulls de la seva família.

Un argument convencional redimit per la tendresa, l'eficàcia dels gags (atenció a l'escriventa camaleó i el seu ull de vidre), el ritme intens però mai atordidor i alguns moments francament inspirats, com l'escena en què el coala exerceix de neteja-vidres amb el Nessun Dorma de fons musical, o el final amb els llums dels helicòpters de la policia il·luminant l'escenari a l'aire lliure mentre el ratolí canta "My Way".

dilluns, 9 de gener de 2017

PROPIEDAD CONDENADA


Dirigida per Sidney Pollack el 1966 i amb la participació de Francis Ford Coppola com a guionista, "Propiedad condenada" es basa en un text de Tennessee Williams, dramaturg nord-americà que va gaudir d'un èxit espectacular en l'etapa central de la seva carrera i que va veure moltes de les seves obres traslladades al cinema: "Un tranvía llamado deseo", "La gata sobre el tejado de zinc", "De repente, el último verano", "Dulce pájaro de juventud", entre moltes d'altres.

El film de Pollack potser no és la més coneguda de les adaptacions de Williams però participa dels trets característics de l'autor:

- L'acció transcorre al sud dels Estats Units, en un lloc molt humit i molt calorós.

- La calor i la humitat encenen les passions. Una noia promíscua i somniadora centra els desitjos dels vilatans però prefereix un foraster eixerit que li promet un futur a Nova Orleans.

- Calor i humitat fan que les coses es floreixin. Com l'hostal, que serà abandonat després que hom tanqui l'estació de tren; el títol fa referència a l'edifici però també, de manera metafòrica, a la situació de la protagonista.

- Tots els personatges són infeliços. La protagonista viu traumatizada per la fugida del pare i ofegada per un entorn opressiu i sense horitzons, mentre la mare la tracta gairebé com una mercaderia. El foraster fa el mateix que feia George Clooney a "Up in the Air": la seva estada al poble té com a objectiu fer fora la meitat de la gent que treballa per al ferrocarril (no serà gaire ben rebut); és un individu solitari que tampoc no n'està gaire satisfet, de la seva feina. Som als anys de la Gran Depressió.

L'Owen Legate (Robert Redford) i l'Alva Starr (Natalie Wood) poden semblar molt independents però són dos éssers desesperats que només es tenen l'un a l'altre. Pollack retrata la seva història d'amor amb certa precipitació en el tram final però preservant la cruesa del drama i la màgia de moments com la conversa al vagó abandonat. Natalie Wood, turmentada però molt sexi, és l'actriu idònia per al paper, i Redford va iniciar amb aquest títol la seva profitosa col·laboració amb el director.

dissabte, 7 de gener de 2017

ACADEMIA RUSHMORE


Max Fischer, el protagonista d'"Academia Rushmore" (1998) és excèntric i és un geni emprenedor, precoç autor teatral (té catorze anys) i un outsider que, incapaç d'adaptar-se al món, vol que el món s'adapti a ell, organitzant esdeveniments i impulsant projectes de tota mena, per exemple construir un aquari al campus de l'elitista Acadèmia Rushmore per guanyar-se l'amor de la professora Rosemary Cross, atreviment que li costarà l'expulsió i l'ingrés en una escola pública. L'amistat amb un milionari, en el fons tan inadaptat com ell mateix, propiciarà el conflicte i la seva solució.

El segon llargmetratge de Wes Anderson, amb la col·laboració d'Owen Wilson en el guió, protagonitzat per Jason Schwartzman i Bill Murray, no és tan cartesià formalment com ho són els darrers però comparteix la seva tendresa i l'amor cap a uns personatges que cerquen l'ordre enmig del caos i volen construir un univers a la mida dels seus somnis.

dijous, 5 de gener de 2017

LES PEL·LÍCULES DEL 2016

Aquesta vegada, com ja vaig fer amb el 2012, prescindiré de refer la llista de l'any passat. Ja vaig dir llavors que havia patit en haver de deixar fora títols interessants i, francament, passo de tornar a menjar-me l'olla per veure si elimino algun dels finalistes per incorporar-ne d'altres, i no serà per manca de candidats ("Heimat, la otra tierra", "45 años", "Sicario").

En canvi, fer la llista del 2016 m'ha resultat relativament senzill. Més complicat ha estat establir l'ordre, ja que no tenia una clara favorita i els gèneres i estils eren prou diversos. Cal assenyalar, però, que si he deixat fora un film tan notable com "Spotlight" ha estat només per donar cabuda al risc i l'experimentació d'altres que sí són presents a la llista malgrat ser més discutibles (i discutits); el cas de "The Neon Demon" és paradigmàtic en aquest sentit.

I, sense més dilació:


1. CAROL, de Todd Haynes

L'homosexualitat femenina és el tema central de grans títols del cinema europeu recent, des de "La vida de Adèle" fins a "Un amor de verano" (heus aquí un títol que potser hauria hagut d'incloure). Però "Carol", tot i que és una co-producció amb el Regne Unit, no pot ser més nord-americana: basada en una novel·la de Patricia Highsmith i dirigida per un senyor afeccionat a retratar la societat dels anys cinquanta als Estats Units i la seva rigidesa moral. I li reservem el primer lloc per premiar-ne l'exquisidesa d'una posada en escena sensible i intel·ligent en què cada enquadrament està ple de sentit. Insuperable la fotografia d'Edward Lachman i el treball de les dues protagonistes, Cate Blanchett i Rooney Mara.

La qüestió del lesbianisme apareix en dos títols més (però no vull fer espòilers) d'una tria que aquest any ha resultat força feminista.

2. ELLE, de Paul Verhoeven

L'holandès reapareix amb un títol magnífic, un treball que vulnera a consciència els límits de la correcció política mentre explora els racons més foscos de la sexualitat femenina (i masculina) i dinamita els preceptes de la societat burgesa. Recorda Buñuel però també podria ser Haneke en versió divertida. I ens ofereix una altra interpretació femenina extraordinària, en aquest cas de la veterana Isabelle Huppert.

3. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo

Ja té mèrit fer una pel·lícula en què la segona meitat repeteixi els fets i diàlegs vistos en la primera amb variacions molt subtils però suficients per emocionar-nos quasi com ho fan els seus personatges, lliurats a una singular catarsi romàntica amb l'ajuda del sake.

4. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes

La rebelió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern. Nemes troba la fòrmula idònia per mostrar l'Holocaust. L'espectador no pot veure clarament els detalls de la tragèdia perquè s'interposa en tot moment el rostre buit del protagonista, però l'horror és allà, enganxat als seus porus, i podem sentir-lo en tota la seva abominable dimensió.

5. LA BRUJA, de Robert Eggers

La irrupció del dimoni en el si d'una família calvinista que viu aïllada al llindar d'un bosc a la Nova Anglaterra del segle XVII és una bona excusa per parlar del fonamentalisme religiós i la seva incompatibilitat amb el despertar sexual dels adolescents. Però el film d'Eggers és igualment eficaç en el seu vessant purament terrorífic. L'horror que evoca i transmet no impedeix una formulació visual exquisida, i aquestes qualitats fan possible una escena final memorable.

6. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson

L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en una habitació impersonal d'hotel on passarà unes hores en companyia de la Lisa, una noia aparentment vulgar però que aconseguirà que ell pugui escoltar, per fi, una veu diferent de les altres. Tothom és la mateixa persona o senzillament el protagonista és boig? No ho sabem però els personatges són ninots animats que, de vegades, s'esquerden pels seus secs.

7. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson

La història d'amor més emocionant possible és la que hi ha entre una mare i el seu fill. Encara més si estan tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.

8. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

En honor al seu títol, l'hem posada en vuitè lloc, però la vuitena pel·lícula de Tarantino podria ser perfectament la primera de la llista. Densa, precisa, guanya en cada visionat. Entre John Ford i Agatha Christie i amb un final gore, no és tan efervescent com "Django desencadenado" o "Kill Bill" sinó més ombrívola i claustrofòbica, en la línia de "Reservoir Dogs". Memorable en qualsevol cas; guarnida per uns diàlegs que, tot i ser pura literatura, resulten genuïnament cinematogràfics, emparada en una posada en escena clàssica i una estructura post-moderna, vestida per una partitura genial d'Ennio Morricone.

9. LA DONCELLA, de Park Chan-wook

El director d'"Oldboy" se supera a si mateix amb una pel·lícula eròtica al voltant de les relacions de poder que viatja, entre sorpresa i sorpresa, de la delicadesa del seu primer tram a la violència del darrer.

10. THE NEON DEMON, de Nicolas Winding Refn

La darrera pel·lícula del director de "Drive" té un final potser una mica precipitat i discutible però manté en tot moment la seva capacitat hipnòtica. Un conte de fades pervers que pretén, abans que donar lliçons sobre els límits de la bellesa, utilitzar-la en el seu benefici i crear un seguit d'imatges fascinants.

dissabte, 31 de desembre de 2016

PARIS NOUS APPARTIENT


El 2011 vam comentar la que havia de ser l'última pel·lícula de Jacques Rivette, mort al començament d'aquest 2016. Avui, quan l'any ja toca al seu final, comentarem el primer llargmetratge que va dirigir un dels pares de la Nouvelle Vague.

"Paris nous appartient" (1961) és un títol característic del moviment. Una mena de Godard sense ínfules literàries, amb molts exteriors parisencs i interiors força austers. Tots els personatges -una mica desorientats- són intel·lectuals i estan preocupats per una presumpta conspiració global. La simpàtica protagonista prova d'averiguar el misteri que s'amaga rere la mort d'un refugiat espanyol mentre assaja un petit paper per a una adaptació teatral del Pericles shakespearià. Recordem que el teatre era l'assumpte central en l'obra de Rivette. I, tret potser de la innocent Anne Goupil, tothom amaga algun secret, de manera que les seves vides són també, en certa manera, una representació. Al repartiment, trobem alguns noms il·lustres del cinema francès dels seixanta: Godard, Chabrol, Jacques Demy, el mateix Jacques Rivette.

Anne i els monstres:

dilluns, 26 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 9: LA CRUZ DE HIERRO


Tot i que la crítica nord-americana se la va carregar, m'heu de fer cas si us dic que "La cruz de hierro" (1977) és un dels millors films de Sam Peckinpah i també un dels millors films de guerra de, com a mínim, la dècada en què es va estrenar.

No resultava gaire habitual -i potser explicaria el fracàs als Estats Units- que un film ambientat a la Segona Guerra Mundial estigués protagonitzat pels soldats alemanys. I els nazis hi tenen una presència testimonial, mentre que els homes de la Wehrmacht manifesten el seu odi cap a Hitler i els seus acòlits. Tot això no és anecdòtic: resulta prou útil per emfatitzar que la guerra no és una lluita entre bons i dolents sinó més aviat una salvatjada en què tothom surt perdent; a més, permetia situar l'acció al front soviètic, on els combats van ser més durs i la situació de l'exèrcit alemany va esdevenir més dramàtica a partir de la segona meitat del conflicte (els crèdits inicials ens informen que som a Crimea, l'any 1943).

A diferència d'altres títols de Peckinpah, els antagonistes no han estat mai amics ni hi ha possibilitat que ho siguin. Tenim, d'una banda, el sergent Steiner (James Coburn), un veterà desenganyat que renega del seu uniforme, indisciplinat peró eficaç en el combat i lleial als homes del seu escamot, a qui procura mantenir vius. De l'altra banda, el capità Stransky (Maximilian Schell), un aristòcrata prussià que s'ha traslladat voluntàriament al front de l'Est per aconseguir una creu de ferro que faci bonic quan torni a casa, un individu altiu i poca-solta que vol guanyar la guerra ell sol, tot i que es revela un traïdor i un covard, un fatxenda que amb prou feines sabrà fer anar una metralleta quan les circumstàncies l'obliguin a sortir de les trinxeres en un dels finals més càustics de la història del cinema; el diàleg amb Steiner és breu però contundent:

STRANSKY: Ara li mostraré com lluita un oficial prussià.
STEINER: I jo li mostraré on creixen les creus de ferro.

La imatge congelada de Steiner, rient com un boig mentre avança entre la mort i la destrucció precedeix uns títols de crèdit finals que mostren fotografies reals de la barbàrie, de la Segona Guerra Mundial i d'altres conflictes del segle XX, mentre sona una cançó infantil (com en els crèdits del principi). L'esperit anti-bel·licista i pessimista del film és present en les seves imatges i resulta explícit amb els personatges del coronel Brandt (James Mason) i el capità Kiesel (David Warner, qui ja havia col·laborat amb el director a "La balada de Cable Hogue" i "Perros de paja"), dos oficials més lúcids que el capità Stransky, convençuts de la derrota; "Què farem quan s'acabi la guerra?", pregunta el primer, i el segon respon: "Esperar la següent".

dissabte, 24 de desembre de 2016

ROGUE ONE: UNA HISTORIA DE STAR WARS


Una altra pel·lícula que només està dissenyada per fer molts diners i per entretenir els fans de la nissaga Star Wars, respecte de la qual es presenta com un spin-off.

Situada cronològicament entre els episodis tercer i quart ("La venganza de los Sith" i "La guerra de las galaxias" -recordem que la primera en ser estrenada era el quart episodi de la sèrie imaginada per George Lucas-), narra el robatori dels plànols de l'Estrella de la Mort, que permetria la seva destrucció mostrada al film del 1977.

Cal reconèixer la utilitat de "Rogue One" per explicar perquè els rebels ho van tenir tan fàcil per carregar-se la sofisticada arma total de Darth Vader. Més enllà d'això i d'uns escenaris tan espectaculars i diversos com ens té acostumats la nissaga, el film de Gareth Edwards, director de la infausta "Godzilla", convoca un plàcid avorriment, ideal per a una tarda d'hivern (deu ser per això que sempre les estrenen en aquesta època de l'any).

diumenge, 18 de desembre de 2016

TORO


El març del 2012 vaig comentar al bloc el primer llargmetratge de Kike Maíllo, "Eva", una proposta de ciència-ficció sorprenentment reeixida que em va fer afirmar que el seu responsable anava camí de convertir-se en un gran director.

Lamentablement, el temps no ha confirmat la meva predicció. A falta de veure "Tú y yo" (2014), protagonitzada per David Bisbal fent de David Bisbal (no promet gaire, oi que no?), "Toro" (2016), la seva realització més recent, és, sens dubte, un competent exercici de cinema d'acció, una pel·lícula que podria ser nord-americana si canviéssim Málaga i la Costa del Sol per Miami.

El problema és que no transcendeix en cap moment la seva condició de producte de consum i els esforços per dotar els personatges de certa densitat dramàtica no fan sinó augmentar la impressió de trobar-nos davant de la còpia d'una còpia, en què Mario Casas fa de conductor lacònic empès a un destí tràgic i violent, com Ryan Gosling a "Drive" però amb patilles, en què Luis Tosar fa de Luis Tosar quan fa de dolent, en què surt una nena en perill perquè el guió ho diu, i, finalment, un José Sacristán que repeteix fil per randa el seu paper ja icònic a la -aquesta sí- magnífica "Magical Girl", un gàngster implacable i sentimental, entre Vito Corleone i Jesús Gil, amb debilitat per les imatges i les confraries de Setmana Santa.

dissabte, 17 de desembre de 2016

TRES RECUERDOS DE MI JUVENTUD


El protagonista d'aquest film dirigit l'any passat per Arnaud Desplechin rememora la seva infantesa i la seva adolescència amb els tres records anunciats des del seu títol. Tot i que dos dels episodis serveixen per contextualitzar i només un és veritablement rellevant, aquell que explica la història d'amor entre el jove Paul Dédalus i la bella, promíscua i, en certa manera, enigmàtica Esther.

"Tres recuerdos de mi juventud" és, en el fons i la forma, una pel·lícula de la Nouvelle Vague, tan tendra i encisadora com les petites grans històries filmades fa dècades per Truffaut o Rivette, però sense veure's antiga en cap moment.

divendres, 16 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 8: LOS ARISTÓCRATAS DEL CRIMEN


Després dels fracassos consecutius de "Pat Garrett y Billy the Kid" i "Quiero la cabeza de Alfredo García", Peckinpah va dirigir un producte de clara voluntat comercial, tot i que el punt de partida de "Los aristócratas del crimen" (1975) participa al cent per cent del seu catecisme cinematogràfic: Mike Locken (James Caan) i George Hansen (Robert Duvall) són dos amics que treballen per a una organització molt secreta vinculada a la CIA; la seva missió és protegir persones importants, però, un mal dia, Hansen decideix passar-se al cantó fosc, es carrega l'home a qui vigilaven i (quasi) al seu company.

Aquesta traïció és el més interessant d'un títol molt irregular, tot i que divertit, que després transita per diverses variants del cinema d'acció, des de les típiques escenes en què el protagonista ferit s'entrena de manera salvatge per superar les seves lesions, fins a lluites amb guerrers ninja (damunt la coberta d'un vaixell!).

Tot plegat una mica surrealista, com també ho havia estat l'excessiva -però infinitament millor- "Quiero la cabeza de Alfredo García". Diuen que Peckinpah, fent honor a la seva mala fama, es va passar el rodatge borratxo o provant la droga de moda, la cocaïna, amb la col·laboració inestimable de James Caan i del seu camell de confiança.