AMANECER

Aquest 2022 toca llista decennal de millors pel·lícules de la història a càrrec de la prestigiosa revista Sight and Sound. 

Vam comentar l'anterior ara fa deu anys. Aquesta vegada sembla que s'endarrereix la publicació fins al mes de novembre per problemes logístics. Mentrestant, augmenten les apostes: continuarà "Vértigo" en primera posició després d'arrabassar-li la corona a "Ciudadano Kane"? Milloraran posicions títols com "2001" o "Amanecer"? 

No sabem què passarà. Si més no, una recent revisió del primer film americà de Friedrich Wilhelm Murnau ens convenç de la seva rellevància i la seva importància en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. 

En els primers minuts del film, ja podem apreciar un catàleg de recursos narratius insòlits en el moment de la seva estrena (1927): travellings de seguiment (en un mateix pla, la càmera segueix el personatge i acaba adoptant el seu punt de vista); composicions amb profunditat de camp; flash-backs; flash-forwards; sobreimpressions... 

Un argument melodramàtic ens podia portar a concloure que els mèrits del film eren només visuals, però el cert és que Murnau, assumint les convencions del gènere, explora a fons les seves possibilitats i aconsegueix moments commovedors i d'indubtable força poètica. Posem com a exemple quan els esposos arriben a la ciutat: després d'haver intentat matar la dona i penedir-se en el darrer moment, el marit no sap com fer-se perdonar; tots dos somiquen asseguts en una cafeteria; després, surten al carrer i contemplen l'arribada d'uns nuvis a una església; els segueixen fins a l'interior i, mentre se celebra la cerimònia oficial, la parella protagonista veu renéixer l'amor que un dia els va unir en una escena similar; finalment, surten junts de l'església, abans que els autèntics nuvis, dignes i enamorats davant la sorpresa dels convidats al casament. 

Males influències:

Cal saber perdonar.

HITCHCOCK: DOS ÈXITS DE L'ETAPA ANGLESA

Tot i que sabem que Hitchcock acostumava a reiterar arguments i idees i que fins i tot va fer un remake del film de l'etapa anglesa "El hombre que sabía demasiado", sorprenen les nombroses similituds entre "39 escalones" (dirigida un any més tard, el 1935) i la molt posterior -i americana- "Con la muerte en los talones" (1959). 

El protagonista del film britànic és un xicot molt simpàtic a qui tothom persegueix: la policia perquè el creu culpable d'assassinat i uns agents secrets perquè no malmeti el seu pla de robar informació militar rellevant. Hi ha una escena en un míting polític amb una funció narrativa idèntica a la de l'escena de la subhasta de "Con la muerte en los talones". En un tren, coneix una rossa que l'ajudarà quan descobreix que és un fals culpable; Hitchcock no arriba a l'extrem de fer entrar el tren en un túnel per simbolitzar el coit entre la parella però ofega el crit d'una dona quan descobreix el cadàver amb el xiulet del tren -on viatja el presumpte assassí- quan surt de l'estació. I les complicacions derivades de treure's la rossa unes mitges mullades mentre continua emmanillada al protagonista, amb qui, a més, haurà de passar la nit, proporcionen el vessant eròtic d'un relat trepidant en què els esglaons del títol només són l'improbable mcguffin. 

Una melodia que obsessiona el protagonista l'ajudarà a resoldre la situació, de la mateixa manera que la cançó de Doris Day és determinant en la versió americana d'"El hombre que sabía demasiado". 

També unes notes musicals que intenta recordar el protagonista són rellevants en la trama d"Alarma en el expreso" (1938), un altre gran èxit de l'etapa anglesa del director. Basat en la novel·la "La dama desaparece" (que és també el títol original del film, "The Lady Vanishes"), és un film entretingudíssim, amb constants notes d'humor, una subtrama amorosa previsible però simpàtica, i que transcorre durant gairebé tot el metratge en un tren on una dona pot haver desaparegut, si és que existia, ja que ningú no la recorda tret de la protagonista (Margaret Lockwood, secundada per un elegant Michael Redgrave). Unes ditades en un vidre seran tan essencials en la resolució del conflicte com en la molt posterior "Plan de vuelo: Desaparecida" (protagonitzada per Jodie Foster i dirigida per Robert Schwentke l'any 2005, la seva única idea està copiada del treball de Hitchcock).

CRIMS

La sèrie catalana "Crims", presentada per Carles Porta, ha gaudit d'un èxit enorme i ara l'ha comprada Movistar. No m'estranya. No tots els capítols són equilibrats, alguns estan allargats innecessàriament; però la majoria de les històries absolutament reals que narra, a part de demostrar la ineptitud de la nostra policia, superada només per la ineptitud dels criminals, resulten esgarrifoses; mostren els assassinats més gratuïts i surrealistes imaginables i ens ensenyen que el mal absolut és entre nosaltres, floreix en la banalitat, entre enveges i traumes i problemes per arribar a final de mes (com en la història de la parella que va matar i esquarterar el germà de l'home i la seva xicota embarassada només perquè els molestava que tinguessin més vida social en la trista urbanització en què vivien tots quatre). 

Però no volem només parlar de la sèrie televisiva, que ens servirà d'excusa per recordar tres pel·lícules (dues espanyoles i una britànica) que també narren crims que van succeir en la realitat (amb alguna llicència):

- "El crimen de la calle Bordadores" (Edgar Neville, 1946). 

S'inspira en un cas real i només va canviar el nom del carrer on van assassinar una dona de bona posició. La criada, un pretendent murri i una venedora de loteria eren els principals sospitosos. Neville, un dels realitzadors més notables del cinema espanyol de postguerra, va combinar amb eficàcia el relatiu suspens de la trama i la descripció del Madrid castís de finals del XIX on els pinxos feien de les seves quan no estaven ballant un xotis.

- "El extraño viaje" (Fernando Fernán Gómez, 1964). 

Tan maleïda com "El mundo sigue" i igualment genial és aquesta crònica negra no exempta d'un humor molt bèstia (només cal veure com es delata el criminal després de beure un got de vi amb molt cos) i, tanmateix, terrorífica: les aparicions de Tota Alba, la patètica vida dels germans interpretats per uns impagables Jesús Franco (sí, el director) i Rafaela Aparicio, la descripció d'una Espanya rural dominada pels prejudicis i les repressions sexuals.

- "El estrangulador de Rillington Place" (Richard Fleischer, 1971). 

Viatgem ara a Anglaterra però no ens movem dels ambients marginals. Excepcionalment interpretada per Richard Attenborough, John Hurt i Judy Geeson, se centra en la figura d'un psicòpata de manual que s'aprofita -en molts sentits- d'una parella de llogaters sense calés ni sentit comú. La descripció dels personatges i del claustrofòbic ambient de la pensió esdevé inapel·lable. En la carrera del director, aquest film forma un díptic amb la igualment notable "El estrangulador de Boston" (1968), que algun dia haurem de comentar.

LAS COSAS QUE DECIMOS, LAS COSAS QUE HACEMOS

Si una pel·lícula francesa porta per títol "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos", està molt dialogada i parla de relacions amoroses en què les intencions topen amb l'atzar (o, millor dit, amb el caos), la referència al mestre Rohmer resulta inevitable. 

Però el film, dirigit el 2020 per Emmanuel Mouret, és prou personal per evitar les comparacions. Hi ha un moment de lleure que inclou una ruta turística però que serveix bàsicament per enllaçar diverses històries narrades en flash-back i que mostren com les nostres vides es basen en eleccions no sempre ben fonamentades però que potser cal assumir per poder tirar endavant. Com sigui, la pel·lícula de Mouret és inusualment elegant (atenció a una esplèndida banda sonora de peces clàssiques) i profundament romàntica. No el romanticisme tòpic de títols com "Love Actually" sinó un de més profund i asimètric, que parla més de sentiments que no pas d'un amor que els personatges no saben com definir, que potser confonen amb el desig, que condueix al plaer però també a la gelosia i a la tristesa; Mouret sembla conèixer molt bé les nostres contradiccions i ha estat capaç de robar-nos el cor.

DOS FINCHER DEL SEGLE XX AMB SORPRESA

Després de "Se7en" i la seva terrorífica seqüència final, David Fincher va reincidir fins a dues vegades en els títols amb final sorpresa. 

"The Game" (1997), ben interpretada per Michael Douglas, narra la peripècia d'un multimilionari molt seriós a qui el seu germà -ovella negra de la família- regala pel seu aniversari un joc que promet aventures i diversió. El Joc compleix el propòsit amb escreix; però no li havien explicat que podia ser angoixant. 

El film va rebre crítiques per la seva artificiositat; un treball impecable al servei de res, un guió amb trampa. Sí, és possible, però l'enèrgica realització de Fincher converteix "The Game" en un títol entretingudíssim. I no oblidem les prestacions de l'habitualment desaprofitada Deborah Kara Unger. 

"El club de la lucha" (1999) ha esdevingut un títol de culte, la qual cosa és una mica inquietant ja que presenta la revolució antisistema dels seus protagonistes sota les formes del masclisme i el feixisme. En qualsevol cas, més enllà del missatge ambigu, és un prodigi narratiu, una muntanya russa en què és fàcil descarrilar però que el director controla amb una recepta impecable a base d'energia, lluentor narrativa, una mica d'humor negre i -també- una mica de trampa. A més, Brad Pitt, Edward Norton i Helena Bonham Carter són el triangle perfecte. I no diré més. Ah, sí: que Meat Loaf i Jared Leto fan dos secundaris impagables.

LA VIDA DE LOS DEMÁS

Continuem amb les pel·lícules de denúncia, ara en clau menys espectacular. "La vida de los demás" (Mohammad Rasoulof, 2020), guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín, se centra en la pena de mort, pel que sembla bastant habitual a l'Iran, i ho fa des del punt de vista dels botxins, a través de quatre episodis que presenten actituds diverses, en general més aviat disconformes. I és que estar fent la mili i que t'encarreguin penjar algú ha de ser per força desagradable. 

Està bastant bé, sobretot el primer episodi, però res no li pot fer ombra a la contribució de Berlanga.

PAPILLON

Dues de les pel·lícules més populars estrenades el 1973 adaptaven best-sellers. Ja vam parlar de "Chacal" i ara ho farem de "Papillon", que, dirigida per l'habitualment eficaç Franklin J. Schaffner, portava a la pantalla l'obra presumptament autobiogràfica on Henri Charrière relatava la seva penosa reclusió a la Guaiana Francesa, els seus intents de fuga i els corresponents càstigs en una cel·la d'aïllament per períodes que oscil·laven entre els dos i els cinc anys. 

Més enllà de la denúncia d'un sistema inhumà, en la línia d'un subgènere en què també caben títols com "La leyenda del indomable", "El expreso de medianoche" o "Sleepers", el film de Schaffner conté elements del cinema d'aventures i és igualment el retrat d'una amistat -entre el nostre Papillon i el falsificador Louis Dega- que comença de manera interessada i acaba sent sincera. Dustin Hoffman, qui comptava amb l'experiència d'un personatge similar a "Cowboy de medianoche" (Dega té més diners però gastar-los a la Guaiana no resulta senzill), i Steve McQueen, un altre actor de moda els anys setanta i expert en fugues ("La gran evasión"), defensen bé els seus papers, mentre Dalton Trumbo aporta la seva experiència com a guionista. 

Com en el cas de "Chacal", hi ha un remake recent que no ens hem dignat freqüentar.

UN VERANO CON MÓNICA

Ara que és estiu i que hem parlat d'amors d'estiu, sembla una bona ocasió per recordar un dels millors i més famosos títols dirigits per Ingmar Bergman (l'hem pogut veure al canal televisiu Verdi Classics -tot un descobriment- i també gràcies al nostre bon amic Cinefília, que ja porta uns dies parlant del mestre suec). 

"Un verano con Mónica" (1953) parla d'això, d'una parella d'adolescents que fugen amb una barca d'un món mediocre i miserable per viure el seu amor en llibertat, aprofitant el sol de l'estiu de Suècia que imaginem menys calorós que el d'aquí. Ella (Harriet Andersson, una de les actrius recurrents del director) passeja nua vora el mar en una escena mítica. Però la passió dels joves amants, que Bergman descriu combinant plans generals i de detall que mostren una naturalesa tan primigènia com els sentiments dels protagonistes, es refreda quan l'hivern -i la maternitat- els obliga a tancar-se entre quatre parets. La institució matrimonial, que el realitzador sempre ha contemplat amb pessimisme, és com una trampa que s'endú els somnis a través del mirall que obre i tanca simètricament la pel·lícula. Ells no ho acaben d'entendre i potser tampoc nosaltres mentre ens miren (interroguen?) des d'uns característics primers plans tan intensament com insondable.

LOS EUROPEOS

A "Los europeos" (2020), el realitzador Víctor García León adapta una novel·la de Rafael Azcona sobre dos pijos de Madrid que, a finals dels anys cinquanta, viatgen a Eivissa per relacionar-se amb turistes estrangeres. 

Un d'ells (Juan Diego Botto) controla la situació a força de diners i de cinisme; el personatge de Raúl Arévalo exerceix de deixeble aparentment innocent i passa els primers dies de vacances despistat o borratxo (o les dues coses alhora), fins que inicia una relació sentimental amb una francesa de bon veure (Stéphane Caillard). 

El film pretén reflectir una època i ho fa subtilment, sense exagerar el to costumista; fins i tot pot semblar una bonica història d'amor d'estiu; però el final a l'estació de França de Barcelona obre els ulls als personatges i a l'espectador sobre la impossibilitat dels somnis en un territori dominat pel masclisme i els prejudicis.

EL VIENTO Y EL LEÓN

A "El viento y el león" (1975), Sean Connery fa de cabdill berber. Al començament del segle XX, està en lluita contra tothom i segresta una vídua nord-americana (Candice Bergen) i els seus dos fills. Tot i que, al principi, surt tallant caps a tort i a dret, a mesura que avança l'acció es revela un senyor amable, valent i amb sentit de la justícia a qui la segrestada i els nens només poden admirar. 

El director és en John Milius. En aquella època, abans que les seves idees ultradretanes es fessin evidents per culpa de títols com "Amanecer rojo", la crítica el reverenciava. I cal reconèixer que la pel·lícula juga amb els elements dels films clàssics d'aventures i és romàntica i divertida; però l'obsessió per mostrar el president Roosevelt com un home d'acció que gaudeix matant óssos i que admira el rebel marroquí, així com la presentació dels soldats americans com uns herois perquè imposen la seva llei a sang i foc en un país on ningú no els ha convidat, ja haurien hagut d'aixecar alguna sospita sobre la seva ambigüitat ideològica. 

Milius es permet copiar la millor escena de "Grupo salvaje" quan els americans van a salvar el berber dels alemanys que l'han fet presoner; per cert, el dolent d'aquesta nacionalitat és el mateix actor (un francès: Antoine Saint-John) que feia un paper idèntic a "¡Agáchate, maldito!"; fins i tot devia aprofitar el vestit. I una altra curiositat: apareix, fent de polític, John Huston, realitzador d'"El hombre que pudo reinar", que és l'altre film d'aventures que Sean Connery va protagonitzar aquell mateix any.

EL AMOR EN SU LUGAR

Des de "Buried" (2010), sabem que a Rodrigo Cortés li agraden els tour de force narratius. A "El amor en su lugar" (2021), que comença amb un pla-seqüència prodigiós en què la protagonista recorre el gueto jueu de Varsòvia (és l'any 1942), l'acció transcorre en temps real i alterna la comèdia musical romàntica que uns actors aficionats ofereixen als veïns per alleujar-los i fer-los riure una estona, amb la descripció dels seus propis problemes, que intentaran resoldre entre bastidors. 

La proposta, que es basa en un espectacle real que es va representar al gueto pocs mesos abans de la deportació dels seus 400.000 habitants, és sense dubte original, i colpidora la temàtica. Llàstima que Cortés ho sotmeti tot a una estructura alambinada i només aparentment caòtica en detriment del ritme i de la tensió dramàtica. Si més no, el film ens ha permès descobrir l'actriu i cantant danesa Clara Rugaard, adorable, guapíssima.