divendres, 15 de juny de 2018

JURASSIC WORLD: EL REINO CAÍDO


Dèiem en parlar d'"Un monstre em ve a veure" que la relativa indefinició autoral de J. A. Bayona podria significar un avantatge quan es posés al capdavant d'un projecte de la factoria Spielberg del nivell d'aquesta cinquena part de la nissaga dels dinosaures. Puc presumir que el resultat em dóna la raó: "Jurassic World: El reino caído" podria haver estat dirigida pel mateix Steven i no notaríem la diferència.

Bayona despatxa l'encàrrec amb solvència i, després d'una primera part trepidant entre diplodocus i erupcions volcàniques, l'argument ens trasllada a una mansió gòtica, que pot recordar alguns escenaris de títols anteriors del director català, on trobarem menys acció i més suspens, en la línia del primer títol de la sèrie, el ja llunyà "Parque Jurásico" del 1993, homenatjat sense manies en diversos plans i seqüències. Demostrat en l'inici a l'illa que el deixeble pot ser tan virtuós com el seu mestre, manté l'elegància en aquesta segona part més reposada però en absolut avorrida, que combina l'esperit del cinema clàssic d'aventures amb notes de terror i fins i tot té temps de plantejar alguns dilemes ètics.

dimarts, 12 de juny de 2018

BASADA EN HECHOS REALES


"Basada en hechos reales", la darrera pel·lícula de Roman Polanski, podria ser una barreja entre "Mujer blanca soltera busca" i "Repulsión". En qualsevol cas, aplega molts arguments ja tractats en la filmografia del director: els deliris d'"El quimérico inquilino", la claustrofòbia, els escriptors en crisi creativa ("Lunas de hiel"), els escriptors a sou o "negres" ("El escritor"). En definitiva, el veterà realitzador porta al seu terreny la novel·la de Delphine de Vigan, una base literària que tracta sobre la creació literària i que no és res de l'altre món i llasta el resultat final. Però resulta encara més curiós que el guió hagi estat escrit en col·laboració amb el també director Olivier Assayas, qui ve de realitzar un títol -"Personal Shopper"- que parla, com aquest, de la identitat, els fantasmes i els no-ningú que treballen al servei de celebritats dubtoses.

dissabte, 9 de juny de 2018

EL MENSAJERO DEL MIEDO


"El mensajero del miedo" és una pel·lícula dirigida per John Frankenheimer l'any 1962, tan irregular com insòlita.

Uns militars nord-americans pateixen un rentat de cervell durant el conflicte de Corea. Quan tornen als Estats Units, el sergent Raymond Shaw (Laurence Harvey) és rebut com un heroi; però el seu company d'armes Major Bennett Marco (Frank Sinatra) sospita que alguna cosa no va bé.

El film alterna moments estranys i una mica patètics amb altres realment magnífics. El personatge de Janet Leigh és un afegit sense cap rellevància, hom diria que només un reclam publicitari en un moment en què l'actriu era popular gràcies a l'èxit de "Psicosis"; i la seva trobada amb Frank Sinatra al tren és força surrealista: s'enamora a primer cop d'ull d'un senyor que mostra signes evidents d'inestabilitat emocional i el diàleg que mantenen podria constituir l'escena de seducció més marciana mai filmada. Alguns aspectes de la trama resulten molt foscos: Per què viatja el doctor Yen Lo als Estats Units (i com aconsegueix entrar al país)? Era necessari que el coreà traïdor entrés al servei de Shaw com a majordom? Com havien pogut col·laborar la pèrfida mare del protagonista (Angela Lansbury, excel·lent -va ser nominada a l'Òscar com a secundària-) i els comunistes russos i coreans?

Visualment, "El mensajero del miedo" és molt arriscada. La profunditat de camp, els contrapicats i una estètica expressionista remeten a Welles, tot i que també abunden els primers plans, la qual cosa pot resultar lògica en un director format a la televisió. En qualsevol cas, el director de fotografia no devia encertar amb els objectius i els rostres dels personatges apareixen desenfocats en moltes escenes; sobretot, li toca el rebre al pobre Frank Sinatra.

No sé si això també té a veure amb la formació de Frankenheimer però resulta bastant insòlita en un títol del 1962 la utilització dramàtica de retransmissions televisives, que acompanyen els mítings i compareixences dels polítics en un film que parla de la fragilitat de la democràcia nord-americana en termes gairebé tan severs com en la posterior "Siete días de mayo", més rodona però indubtablement deutora d'aquest treball.

I, com sigui, tota la part final, amb l'intent de magnicidi, està molt ben filmada i muntada amb un gran sentit del suspens. En aquell moment, ningú no podia preveure que el president John F. Kennedy moriria assassinat poc després de l'estrena del film en circumstàncies molt semblants a les que mostra "El mensajero del miedo", la qual cosa va contribuir decisivament a convertir la pel·lícula en un títol de culte, perquè feia creïble el seu relat i perquè en van prohibir l'exhibició arran dels fets de Dallas.

divendres, 8 de juny de 2018

ZAMA


La vida de Don Diego de Zama al Paraguai del segle XVII és bastant monòtona. Passen els dies, els mesos i els anys mentre s'esvaeix l'esperança d'un trasllat a Buenos Aires i de tornar a veure la seva família. A més, l'home no es menja un torrat en un indret en què la concupiscència és tan intensa com la humitat. Al final, queda el recurs d'una fugida catàrtica cap a territoris inexplorats i el film de Lucrecia Martel acaba gairebé com l'"Aguirre" d'en Herzog. Adaptació de la novel·la existencialista d'Antonio di Benedetto, "Zama" (2017) és un títol tan insòlit com memorable, aspre i alhora fascinant, solcat per imatges d'una rara bellesa, subratllades pels grans èxits dels Indios Tabajaras (tot i que anacrònica, la música evoca perfectament la malenconia tropical que impregna la narració -o no-narració, segons es miri-).

dissabte, 2 de juny de 2018

JUEGOS PROHIBIDOS


I ja que parlem d'Òscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa, podríem recordar un dels millors films que han merescut aquest premi, quan encara no eren tan políticament correctes i se'n deia Òscar a la millor pel·lícula estrangera. Volem parlar de "Juegos prohibidos", dirigida el 1952 per René Clément; en realitat, això de l'Òscar és una excusa i devem aquest post a la recomanació del company Mister Lombreeze (Gusanos y Lombrices).

Narra el drama d'una nena que perd els seus pares -i el gos- en un bombardeig, els dies de la invasió alemanya a França durant la Segona Guerra Mundial; troba refugi a casa d'uns camperols bastant totxos i es fa molt amiga del fill petit, tot i que és una mica més gran que ella. Per evitar fer espòilers, no detallarem els "jocs prohibits" a què fa referència el títol; només direm que el valor d'aquest film resideix en el seu retrat allunyat de complexos i paternalismes del món dels infants i com encaren conceptes que no poden entendre com la mort i la religió, amb una mirada innocent que d'alguna manera esdevé perversa, però potser només en la mesura que atempta contra els nostres prejudicis d'adults. El to quasi de comèdia i l'empatia dels inoblidables intèrprets infantils (Brigitte Fossey i Georges Poujouly), en contrast permanent amb el drama de la guerra i una banda sonora de Narciso Yepes tan trista com memorable fan de "Juegos prohibidos" un títol atípic i fascinant; impossible veure-la sense acabar plorant com una magdalena.

dimecres, 30 de maig de 2018

UNA MUJER FANTÁSTICA


Flamant guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, "Una mujer fantástica" (Sebastián Lelio, 2017) presenta una societat xilena més aviat homòfoba. Al marge d'aquesta qüestió, es tracta d'una d'aquestes històries d'autoafirmació que tant agraden als membres de l'Acadèmia, narrada amb sobrietat i delicadesa i unes pinzellades de surrealisme que ens van fer pensar en Almodóvar.

dimarts, 29 de maig de 2018

KINGSMAN: EL CÍRCULO DE ORO


Ens va agradar força "Kingsman: Servicio secreto" (2014). Amb el mateix director (Matthew Vaughn) i actors protagonistes (Taron Egerton, Colin Firth), "Kingsman: El círculo de oro" (2017) ens ha deixat més indiferents. Sobretot, perquè segueix quasi fil per randa l'esquema de la primera; fins i tot la dolenta (Julianne Moore) sent debilitat per la iconografia ianqui -dels anys cinquanta- i les hamburgueses, com ja li passava al personatge de Samuel L. Jackson. De fet, els personatges viatgen ara a Amèrica, on descobriran una versió nord-americana de la seva organització: apareixen Jeff Bridges i Channing Tatum i la tapadora no és una sastreria de Saville Road sinó una destil·leria de whisky a Kentucky.

Si la incorrecció política i l'humor irreverent constituïen els principals atractius de la primera pel·lícula, aquí tot sembla més domesticat (i el protagonista festeja amb la princesa sueca i fa el possible per ser-li fidel); salva la funció un president dels Estats Units decidit a aprofitar l'amenaça dels dolents per esborrar del mapa el narcotràfic i els consumidors, tot alhora.

divendres, 25 de maig de 2018

A DARK SONG


Continuem amb el terror.

"A Dark Song" (Liam Gavin, 2016) és una cinta minimalista en què una dona es tanca en un casalot amb un ocultista friki per tal d'invocar l'esperit del seu fill assassinat. L'aspecte realista i l'aire de cinema d'autor d'aquesta pel·lícula irlandesa i alguns detalls del ritual ens fan pensar durant bona part del metratge que tot plegat no sigui la crònica d'una enganyifa o el producte de la ment turmentada de la protagonista, de qui se'ns fa saber que ha passat una temporada en un psiquiàtric. De manera que "A Dark Song" recorda els thrillers claustrofòbics de Polanski. Aquesta calculada ambigüitat no impedirà que el film desemboqui en un terror intens.

dimarts, 22 de maig de 2018

CUSTODIA COMPARTIDA


"Custodia compartida" (Xavier Legrand, 2017) és també una pel·lícula de terror que convoca l'angoixa de l'espectador plantejant una situació terrible i dosificant la intriga amb saviesa. Més o menys com "Un lugar tranquilo". Fins i tot, el director també es permet crear suspens amb una banda sonora en què els silencis del pare tenen tanta força expressiva com l'alarma del cotxe quan els personatges no es posen el cinturó de seguretat.

Es podria objectar que no hi ha elements de ciència-ficció i que la pel·lícula de Legrand, sobre els problemes derivats d'un divorci problemàtic i la custòdia del fill menor d'edat, està ancorada en la nostra realitat més immediata. És ben cert, i això encara la fa més terrorífica. I podríem afegir que l'escena inicial de la vista al jutjat, sent prou realista, demostra com la justícia només és una ficció que difícilment pot aprehendre la dimensió humana dels conflictes.

dilluns, 21 de maig de 2018

UN LUGAR TRANQUILO


L'any 1967, Terence Young va dirigir "Sola en la oscuridad", un thriller original i entretingut en què uns homes entraven a l'apartament de l'Audrey Hepburn, que era cega, amb molt males intencions. Però la minusvalidesa de la noia acabava resultant un avantatge enmig de la foscor.

A "Un lugar tranquilo" (2018), John Krasinski inverteix els termes: els dolents -uns extraterrestres molt lletjos- són cecs, mentre que un dels protagonistes és sord, la qual cosa, paradoxalment, facilitarà la seva supervivència i la dels seus familiars en un entorn en què cal romandre en silenci absolut; per descomptat que això no vol dir que no hi hagi dificultats: si no, no hi hauria pel·lícula i us ben asseguro que és un dels títols més angoixants que he pogut veure.

L'originalitat de la trama és relativa i, més enllà de la referència ja esmentada i potser no del tot conscient, el film de Krasinski (qui també actua, al costat de l'excel·lent Emily Blunt i d'uns intèrprets infantils també força solvents) ens recordarà "Señales", d'en Shyamalan (entorn post-apocalíptic, el setge dels extraterrestres a una granja enmig de camps de blat de moro), i algun film d'en Tim Burton, no diré quin. I potser mil i un detalls d'altres títols de terror i ciència-ficció. Però l'eficàcia de la posada en escena, la precisió del guió i el treball molt imaginatiu sobre la banda sonora, amb el silenci com a element dramàtic de primer ordre, fan d'aquesta pel·lícula de gènere una de les propostes més brillants de les darreres temporades.

divendres, 18 de maig de 2018

LOS OLVIDADOS # 5: ALAN PARKER

Si el cinema de Walter Hill beu de la tradició clàssica nord-americana, amb influències que van de Peckinpah a Kurosawa, passant per Bresson i Melville, el britànic Alan Parker prové del món publicitari, com els seus compatriotes Adrian Lyne i els germans Scott, i exporta a Hollywood aquest estil nou, tot i que, finalment, esdevé força eclèctic. Conrea, com el seu col·lega nord-americà, un cinema de vocació comercial, tot i que, de vegades, explora terrenys més arriscats; però Hill va fer sobretot thrillers, amb marcada influència del western i en una línia hereva de la sèrie B de tota la vida, mentre que el cinema de Parker és molt més divers genèricament -va reincidir en el musical però sense repetir fórmules-; i més pretensiós.


Després de "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", Alan Parker obté un gran èxit amb "El expreso de medianoche" (1978), drama brutal i efectista (amb llibret d'Oliver Stone) sobre el cas real d'un nord-americà (Brad Davis en el paper de la seva vida) detingut a Istanbul amb uns paquets d'haixix i tancat en una presó turca en condicions atroces.


El 1980 torna amb un títol més amable, una mena de documental de ficció en forma de musical sobre els estudiants de la High School of Performing Arts, de la ciutat de Nova York. "Fama" obté igualment un gran èxit, que propiciarà una sèrie de televisió nauseabunda. La versió cinematogràfica és quasi tan falsa i superficial com la televisiva però salva els mobles gràcies a un bon treball de muntatge (un aspecte en què el director sempre es mostrarà molt hàbil) i números de ball icònics, com l'escena als carrers de Nova York en què els estudiants salten sobre els cotxes (un precedent de l'inici de "La La Land"?). Sense poder obviar la fotografia de Michael Seresin, col·laborador habitual de Parker i responsable en gran mesura de l'èxit de les seves propostes.

Parker es posa seriós a "Después del amor" (1982), un film intimista sobre una ruptura matrimonial protagonitzat per Albert Finney i Diane Keaton, actors experts en crisis de parella després de títols com "Dos en la carretera" o "Annie Hall". Novament, la fotografia de Seresin i l'acadèmica posada en escena són els únics aspectes que permeten distingir el treball de Parker d'un telefilm d'Antena-3.


El mateix any, el director assumeix l'encàrrec de posar en imatges l'obra magna dels Pink Floyd, The Wall. El film no és altra cosa que una successió de vídeo-clips, gènere molt proper a l'univers d'un director format en la publicitat. Malgrat les limitacions, potser inevitables, de "Pink Floyd: The Wall", es tracta sens dubte d'un títol de culte les imatges del qual han quedat indissolublement lligades a la música del grup britànic.


Les seqüeles de Vietnam centren "Birdy" (1984), drama obsessiu protagonitzat per Matthew Modine i Nicolas Cage. Una realització impactant i el gran treball dels joves protagonistes van impressionar la crítica, que va premiar el film a Cannes. Però és com la majoria de films d'Alan Parker: la forma dissimula l'absència de contingut. I de metàfores amb ocells pel mig ja n'hi havia algunes: "El hombre de Alcatraz" (John Frankenheimer, 1962) i "El volar es para los pájaros" (Robert Altman, 1970), sense oblidar l'obra mestra d'Alfred Hitchcock.


"Arde Mississippi" (1988) és, probablement, el treball més equilibrat del director, un gran títol que no es perd en floritures estilístiques i que aborda un tema d'impacte (l'any 1964, dos agents del FBI investiguen la mort d'uns activistes en un poble del Sud dels Estats Units on el Ku Klux Klan imposa la seva llei) sense que el relat històric i la denúncia s'imposin sobre els personatges i la trama. Impecables l'ambientació i tot el repartiment, encapçalat per Willem Dafoe i Gene Hackman, investigadors de mètodes diversos, i Frances McDormand, qui fa de la soferta esposa de l'agutzil (Brad Dourif) i qui amb el temps esdevindrà experta en el paper de dona de l'Amèrica profunda.


Amb menys fortuna, Parker reincideix en el film històric de denúncia a "Bienvenido al paraíso" (1990), sobre els camps de concentració en què van ser reclosos durant la Segona Guerra Mundial ciutadans nord-americans d'origen japonès.


El fracàs d'aquest títol propicia que Parker torni a Europa i signi un títol modest però sensible i modèlic sobre una colla de joves irlandesos sense ofici ni benefici entestats a formar un grup musical especialitzat en música soul. "The Commitments" (1991) és un altre dels títols de culte del director, insòlita barreja de musical, comèdia coral i retrat proletari a l'estil de Ken Loach però en simpàtic.


Curiós també el següent treball de Parker, "El balneario de Battle Creek" (1984), comèdia coral satírica i excèntrica al voltant del balneari naturista que va muntar el senyor Kellog (Anthony Hopkins amb dents de conill), inventor dels famosos cereals, freqüentat als inicis del segle XX per una classe alta nord-americana disposada a patir tota mena de càstigs físics i reprimendes morals en nom de la moda del moment.


Parker torna al musical amb l'adaptació de l'òpera-rock "Evita" (1996), amb protagonisme de Madonna i Antonio Banderas. Una aposta clarament comercial que no acaba de funcionar, a la qual seguiran, en la filmografia del director, la molt fosca "Las cenizas de Angela" (1999), adaptació de la novel·la de Frank McCourt al voltant d'una família d'irlandesos molt desgraciada -el marit, a més, és alcohòlic- que tornen al seu país d'origen des d'Amèrica per continuar igual de pobres i malaventurats, i la molt fluixa "La vida de David Gale" (2003), protagonitzada per Kevin Spacey, sobre un activista condemnat a mort; allò que semblava en principi un nou títol de denúncia al voltant de la pena capital, acaba convertit en un thriller inversemblant que no va ajudar a salvar la carrera del director, qui roman en silenci des de llavors.


Una carrera irregular però curiosa, la d'aquest senyor. I hem deixat per al final el seu títol de culte dels vuitanta: "El corazón del ángel" (1987), que precedeix a "Arde Mississippi" en la seva filmografia i transcorre igualment al Sud dels Estats Units, als anys cinquanta, un univers xafogós i misteriós al qual es trasllada el detectiu Harry Angel (Mickey Rourke, tota l'estona brut i mal afaitat, però encara atractiu) per investigar una desaparició i un seguit de crims que semblen estar relacionats amb el vudú, una feina que li portarà força mal de caps; però és que cal vigilar si el teu client es diu Louis Cypher i es deixa créixer les ungles per separar més fàcilment la closca d'un ou dur. No puc donar més detalls d'un títol incompatible amb els espòilers però l'escena de l'ou dur protagonitzada per Robert De Niro és només un dels grans moments d'un film inquietant i fascinant, entre el thriller i el terror més absolut, que banya les seves seqüències en suor, sang i sexe i que va ser el debut cinematogràfic de Lisa Bonet, jove estrella televisiva que sortia a la sèrie familiar El Show de Bill Cosby i aquí protagonitzava una escena molt tòrrida amb Rourke, la qual cosa no li va portar sort en la seva carrera posterior, una mena de maledicció que també va afectar Elisabeth Perkins (de la sèrie juvenil "Salvados por la campana" a "Showgirls" i d'aquí al no-res) o, més dramàticament, a l'espanyola Sonia Martínez, presentadora de programes infantils a Televisión Española fins que va fer el salt al cinema, on va protagonitzar "Perras Callejeras", entre altres títols en què mostrava una imatge molt allunyada del virginal perfil televisiu i fins que unes fotografies amb els pits a la fresca, presumptament robades i publicades a Interviu, van propiciar el seu acomiadament de la televisió, una greu depressió complicada amb l'addicció a l'heroïna i una mort a causa de la sida amb només trenta anys.