dissabte, 22 de juliol de 2017

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS


Alberto Rodríguez ("La isla mínima") aborda a "El hombre de las mil caras" (2016) la figura de Francisco Paesa, un personatge característicament hispànic en les seves contradiccions: és un murri que sembla un senyor, un estafador que pot ser honorable. Un misteri, en qualsevol cas, famós per haver ajudat a desarticular ETA i, sobretot, per l'episodi que detalla el film: la seva intervenció en la fuga del corrupte Luis Roldán, cap de la Guàrdia Civil i malversador de 1.500 milions de les antigues pessetes.

Com era d'esperar, Eduard Fernández i José Coronado estan perfectes en els seus papers. Carlos Santos fa de Roldán i va guanyar un Goya per la seva interpretació. Però trobo que Rodríguez s'equivoca en el retrat de l'ínclit personatge: entre allò que sabem i allò que el film explica, hauríem de descobrir un lladregot de curta volada -tot i l'abast del desfalc-, sense classe ni cultura per molts diners que remenés, probablement dominat per una dona ambiciosa. En canvi, el matrimoni se'ns presenta en tot moment i malgrat la seva complicada situació revestit d'una dignitat que no acaba d'encaixar; no m'imagino Roldán suïcidant-se com en Miguel Blesa.

Si Roldán era un personatge patètic, la manera com Paesa va jugar les seves cartes i va ensarronar el ministre Belloch resulta tan enginyosa com esperpèntica i, aquí sí, Alberto Rodríguez es mostra molt hàbil disfressant un dels casos més lamentables de la nostra història política més o menys recent amb les formes d'un thriller d'espies entre John Le Carré i Ian Fleming, tot i que no trobem James Bond enlloc, només Anacleto.

dijous, 20 de juliol de 2017

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES


La mort de George A. Romero fa imprescindible la referència al seu primer llargmetratge i sens dubte el millor, tot i que trobem altres títols interessants en la seva filmografia, centrada en el gènere terrorífic: "Zombi", "Creepshow", "Atracción diabólica", "La tierra de los muertos vivientes".

"La noche de los muertos vivientes" (1968) era un títol en blanc i negre filmat amb dos duros que partia d'una premissa argumental tan enginyosa com pertorbadora: per raons poc clares, els morts tornaven a la vida però convertits en uns éssers salvatges i aberrants, aparentment privats d'intel·lecte i entestats a perseguir els vius, a poc a poc però sense descans, per cruspir-se'ls. Si, a més, els vius mossegats per un mort vivent -ara en diem zombi- es convertien en morts vivents al seu torn, doncs imagina't el problema.

El drama és universal però la pel·lícula se centra en uns quants supervivents que resisteixen els atacs dels zombis al llarg d'una nit en una cabana. El fet que el protagonista fos afroamericà i un final francament desencoratjador i, en certa manera, irònic, va propiciar les lectures polítiques del film (al·legoria del racisme, la guerra del Vietnam) al meu entendre exagerades, la qual cosa no li treu el mèrit a un títol que va constituir un èxit sense precedents del cinema gore. Imatges com la de la nena zombi devorant la seva mare van provocar un gran impacte en el públic de l'època i encara avui resulten francament terrorífiques, tot i que ja comencem a estar cansats de veure morts vivents al cinema i la televisió, que fins i tot corren més que els maldestres zombis de Romero però que no existirien sense la seva aportació.

diumenge, 16 de juliol de 2017

LA GUERRA DEL PLANETA DE LOS SIMIOS


"La guerra del planeta de los simios" (Matt Reeves, 2017) tampoc no supera "El orígen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), però és un digne colofó de la trilogia que ens situa cronològicament en els anys previs a l'aventura narrada a la seminal "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner, 1968).

Com la precedent "El amanecer del planeta de los simios", es tracta bàsicament d'un western en què els simis exerceixen d'indis i el setè de cavalleria està comandat per un coronel (Woody Harrelson) inspirat descaradament en el Kurtz d'"Apocalypse Now" (les referències al film de Coppola són constants, i alguna d'elles força enginyosa com quan llegim escrit en un mur "Ape-Pocalypse Now"). En qualsevol cas, Reeves demostra un gran domini d'una posada en escena d'alè clàssic en què -cosa estranya en el cinema modern- les escenes de grup estan sempre molt ben filmades; i el guió no busca encadenar els cops d'efecte sinó que aprofundeix més i més en els dilemes morals d'uns protagonistes enfrontats a situacions límit, mantenint un perfecte equilibri entre espectacularitat i reflexió.

divendres, 14 de juliol de 2017

CORAZÓN SALVAJE


El 1990 David Lynch adapta la novel·la de Barry Gifford "Corazón salvaje" en el film homònim. Porta l'original literari al seu terreny i ofereix una nova versió de la lluita entre el Bé i el Mal, un conte ple de referències al Mag d'Oz sobre una parella de joves, Sailor i Lula (Nicolas Cage i Laura Dern) que, malgrat algun flirteig amb la delinqüència, són bàsicament innocents i fugen d'una bruixa molt dolenta (la mare de la noia, interpretada per Diane Ladd, mare de Laura Dern a la vida real). Al final, una fada bondadosa que s'assembla molt a Sheryl Lee (la Laura Palmer de Twin Peaks) arregla els problemes i permet que Sailor pugui cantar-li "Love Me Tender" a la seva estimada.

El vessant més lúdic del peculiar estil del director esclata en aquesta road movie que conté els ja habituals interludis musicals: després de la noia del radiador d'"Eraserhead" i de Roy Orbison i Bobby Vinton a "Terciopelo azul", arriben Elvis Presley, el jazz de Nova Orleans, el heavy metal, i la sinuosa música de Chris Isaak que acompanya unes imatges nocturnes que Lynch recuperarà a "Carretera perdida". També molta violència (fins i tot televisada) i molt sexe salvatge que practiquen a totes hores la parella protagonista, tot i que el director el mostra mitjançant plans i virats de color molt elegants i el contraposa a la manca de sexe o la perversió que afecta als nombrosos malfactors que apareixen en el film. El sexe entre Sailor i Lula és un oasi enmig d'un univers en descomposició, el triomf de la vida allà on ronda la mort: la tràgica mort del pare de la Lula, l'accident a la carretera, les referències al càncer de pulmó mentre tots fumen compulsivament, el bany de sang després de l'atracament perpetrat per Sailor i l'infame Bobby Perú (memorable Willem Dafoe). No sé si cal afegir que Sailor i Lula, en el seu viatge, toparan amb tota mena de personatges sinistres, lletjos i estranys, la presència dels quals és un altre tret característic del cinema del director.

dijous, 13 de juliol de 2017

YO, OLGA HEPNAROVÁ


A la llista llarga de pel·lícules sobre la pena de mort caldrà afegir aquesta aportació que ens arriba de la República Txeca sobre la darrera dona condemnada a la forca en aquest país l'any 1973, quan encara era Txecoslovàquia i encara eren comunistes, i quan ella tenia només vint-i-dos anys. "Yo, Olga Hepnarová" (2016), dirigida i escrita per Petr Kazda i Tomás Weinreb, explica la història d'aquesta jove (magníficament interpretada per Michalina Olszanska) en lluita contra el món, voluntàriament marginada de tot i de tothom, a la qual observem en el seu patètic dia a dia a través d'unes imatges en blanc i negre tan polides com neutres i que recorden el cinema que es feia al país en l'època retratada. Olga és lesbiana, Olga és rebel, Olga potser està boja, Olga potser esdevé una assassina perquè vol castigar el món o potser només pretén castigar la seva mare, retratada de manera inclement quan submninistra pastilles i diners a la filla amb la mateixa fredor amb què serveix la sopa durant els àpats familiars.

divendres, 7 de juliol de 2017

LA REINA DE ESPAÑA


A "La reina de España" (2016), Fernando Trueba recupera els personatges de "La niña de tus ojos", possiblement el seu millor treball. Blas Fontiveros (Antonio Resines), qui acabava l'altra pel·lícula en una situació força compromesa, torna a Espanya quasi vint anys després per trobar un país que festeja amb els americans quan les ferides de la Guerra Civil encara són obertes i Franco està fent construir el mastodòntic Valle de los Caídos. Macarena Granada (Penélope Cruz) s'ha convertit en una estrella de Hollywood però també torna per participar en una coproducció sobre la reina Isabel La Catòlica que dirigeix -és un dir- un senyor que només beu i dorm i que s'assembla força a John Ford.

Aquesta continuació és molt més ombrívola i les cançons i la comèdia hi són presents però en quantitat i qualitat minvades. De tota manera, "La reina de España" és un producte digne que no mereixia el fracàs que li va reservar la taquilla, que alguns atribueixen al boicot per les declaracions del director quan va afirmar, en rebre el Premio Nacional de Cinematografía, que mai no s'havia sentit espanyol. Potser no era l'escenari més oportú per manifestar-ho però el seu discurs contenia la reflexió entre irònica i sincera d'algú que sempre havia admirat, sobretot, la Nouvelle Vague i el cinema clàssic nord-americà. I, si l'escolteu sencer (no com els que han volgut crucificar-lo, que segur que no ho han fet), resulta intel·ligent i simpàtic:



Possiblement no sigui el boicot la causa del fracàs de la darrera pel·lícula d'un director que fa temps que no connecta amb el públic. Segurament, es va estrenar quan no tocava, en un moment que només funcionen els thrillers i les poca-soltades. Com sigui, si és sempre injust condemnar algú per expressar-se amb llibertat, ho seria encara més el boicot pel motiu esmentat a una pel·lícula que no pot ser més espanyola, en què la memòria de Goya s'imposa a la de Lubitsch.

A més, veure Carlos Areces fent de Franco ja val el preu de l'entrada.

dilluns, 3 de juliol de 2017

GEGANTS


Nacho Vigalondo exporta als Estats Units la seva recepta particular, ja assajada a "Extraterrestre" (2011): barreja una comèdia àcida sobre les relacions humanes amb un argument de ciència-ficció, en aquest cas un homenatge als kaiju eiga japonesos. A "Colossal" (2016), Anne Hathaway, també coproductora del film, repeteix quasi fil per randa el seu paper d'alcohòlica a "La boda de Rachel" (Jonathan Demme, 2008); ella, Jason Sudeikis ("Somos los Miller") i Vigalondo injecten noves energies al periclitat cinema indie, no únicament per l'originalitat de la proposta sinó perquè subverteixen altres tòpics del gènere romàntic (el noi del poble no és tan entranyable com sembla) i perquè diàlegs, situacions i personatges són creïbles i tenen sentit. I això que la premissa dels monstres a Seül i la seva connexió amb els protagonistes és una fantasia sense cap ni peus.

Recentment, hem vist altres pel·lícules amb monstres i/o gegants que funcionen com a contrapunt dels problemes dels personatges humans:


"Un monstre em ve a veure" (2016), la darrera pel·lícula de J. A. Bayona, presenta un arbre-monstre que explica tres contes a un nen que té problemes de bullying a l'escola i una mare malalta de càncer. Inspirada en la novel·la de Patrick Ness, també autor del guió, la història podria derivar fàcilment cap a la pornografia dels sentiments. Bayona sembla voler evitar aquesta temptació amb la seva posada en escena pulcra i una mica distant, però ens preguntem llavors per què insisteix en arguments tan dramàtics, com ja ho era el de "Lo imposible". En qualsevol cas, les llàgrimes i l'interès es concentren al tram final, quan els relats del monstre i del nen agafen sentit; però aquest és un mèrit del llibret. Bayona és, sens dubte, un director solvent, però amb certa tendència acadèmica, certa falta de personalitat; la qual cosa pot ser un avantatge per al seu proper film, una continuació de les aventures a Jurassic World amb producció del seu admirat Spielberg.


I és Spielberg l'autor de la tercera història amb gegant incorporat, precisament titulada "Mi amigo el gigante" (2016). Aquí, el californià adapta un relat de Roald Dahl, com ja van fer Tim Burton ("Charlie y la fábrica de chocolate"), Danny DeVito ("Matilda") o Wes Anderson ("Fantástico Sr. Fox"). La conjunció de dos mestres del relat infantil, curiosament, no suma. Spielberg es mostra tan fidel a un conte que ho té tot (una nena desemparada, una història d'amistat entre éssers indefensos, fantasia a cabassos) que oblida dotar-lo d'una mirada personal. En qualsevol cas, el film és irreprotxable formalment, amb efectes especials en la línia de "Las aventuras de Tintín", i l'escena de l'esmorzar amb la reina és francament divertida, amb pets o sense.

dijous, 29 de juny de 2017

TERCIOPELO AZUL


El fracàs de "Dune" no va impedir una nova i molt més reeixida col·laboració entre Dino de Laurentiis i David Lynch en un projecte més personal del segon.

El director va fitxar novament Kyle MacLachlan i el va convertir en protagonista d'un conte fosc sobre un cavaller i dues princeses, una d'elles sotmesa per un ogre. Bé, més o menys aquest seria el resum; però com diuen al final de "Terciopelo azul" (1986), aquest és un món estrany i, sota la gespa regada i cuidada primorosament pels veïns de Lumberton, legions d'insectes i éssers innombrables es baten a mort.

"Terciopelo azul" (el títol fa també referència a una famosa cançó de Bobby Vinton que sona diverses vegades al llarg de la pel·lícula) parla del Bé i del Mal, de la llum i de la foscor, de les realitats ocultes. Després que el seu oncle pateixi un atac que el deixa una mica malmès, el jove Jeffrey Beaumont (MacLachlan) troba una orella enmig d'un descampat. La càmera penetra al cantó fosc a través de l'apèndix i Jeffrey, amb l'ajuda de la virginal Sandy (Laura Dern), s'endinsa en el misteri de la nit. Segueix una cantant bruna anomenada Dorothy Vallens (Isabella Rossellini, qui va aprofitar l'avinentesa per casar-se amb el director) que és el revers de la rossa Sandy: viu de nit i li va el sexe, tot i que les pràctiques sadomasoquistes a què la sotmet el gàngster Frank Booth (una creació genial de Dennis Hopper) no sembla que li agradin del tot. La dualitat s'encomana als protagonistes: Jeffrey i Dorothy juguen a fer-se mal i ell no pot evitar ser infidel a la Sandy, qui rep la revelació ("porto el seu semen dintre meu") amb una ganyota de fàstic; Frank Booth no té gaires escrúpols però no se li pot negar certa sensibilitat, expressada amb una ganyota, ara de plaer, quan escolta el playback d'"In Dreams" de Roy Orbison a càrrec d'un Dean Stockwell totalment maquillat (una escena memorable que vam destacar al post sobre Hopper).

Amb una mestria insòlita, Lynch combina gèneres que semblen antitètics (la comèdia romàntica adolescent, el thriller de suspens) amb unes gotes de surrealisme. Submergeix uns personatges que són la innocència en estat pur en un drama sòrdid farcit de situacions pertorbadores, impecablement filmat en scope, de colors vius quan vol representar el Bé, terrosos quan apareix el Mal, vora el vellut blau, en habitacions sinistres moblades segons l'estil característic del director, minimalista i vintage. Sens dubte, el seu film més rodó i un títol essencial del cinema dels vuitanta.

diumenge, 25 de juny de 2017

DUNE


El xilè Alejandro Jodorowsky ("El topo") va ser el primer interessat a adaptar al cinema l'epopeia de ciència-ficció "Dune", escrita per Frank Herbert. La novel·la havia estat publicada el 1965 i els esforços per portar-la a la pantalla gran van tenir lloc la dècada següent. Jodorowsky va buscar la implicació de noms tan il·lustres com Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger, Alain Delon, Pink Floyd o H.R. Giger, sota la direcció artística del francès Moebius (o Jean Giraud). De tan ambiciós, el projecte va fracassar. Ens queden algunes il·lustracions esplèndides de Giger i Moebius, que es van treure més o menys l'espina quan van col·laborar a "Alien", dirigida per Ridley Scott al final de la dècada.

Va ser el 1984 que el mític productor Dino De Laurentiis va aconseguir els diners i va encarregar-ne la direcció a David Lynch, en el que seria el seu primer film en colors. La música ja no era de Pink Floyd sinó de Toto, i Sting substituïa Mick Jagger en el paper del pèrfid Feyd Rautha; la resta del repartiment no era tan mític com en el projecte de Jodorowsky i el llavors desconegut Kyle MacLachlan heretava el paper de Paul Atreides, tot i que no faltaven noms de prestigi com Francesca Annis, Brad Dourif, José Ferrer, Linda Hunt, Freddie Jones, Silvana Mangano, Jürgen Prochnow, Sean Young, Dean Stockwell o Max von Sydow. Lynch va reservar un paper al seu actor fetitxe Jack Nance i ell mateix apareixia breument fent de treballador en una mina d'espècia.

L'obra de Frank Herbert presenta un univers controlat per un emperador i un seguit de famílies nobles, com en un escenari medieval però amb ambientació futurista i viatges interplanetaris que fa possibles l'espècia, una droga que només es troba al planeta desèrtic Arrakis, raó per la qual tothom es baralla pel seu control i especialment les famílies dels Atreides, que representarien el Bé, i els depravats Harkonnen, que són el Mal en estat pur. La trama és densa i complexa i el primer tractament de Lynch ocupava vuit hores de metratge que el mateix director va reduir a cinc. Això no va complaure els productors, que van obligar a retallar fins a una durada més convencional d'una mica més de dues hores. Com acostuma a passar en aquests casos, la tisora va convertir allò que podia haver estat una obra monumental en una space opera una mica naïf que avança a batzegades, confosa i ocasionalment matussera, que no aclareix gran cosa sobre les implicacions metafísiques de la novel·la i que redueix a la mínima expressió algunes línies argumentals (vegi's la relació amorosa entre Paul Atreides i la nadiua d'Arrakis Chani -Sean Young, una Fremen amb els ulls de color blau, com tots els Fremen i altres viatgers que estiguin prou temps en contacte amb l'espècia-).

El to naïf del conjunt ens recorda que De Laurentiis havia produït, pocs anys abans, l'adaptació de Flash Gordon, un altre mite de les aventures de ciència-ficció amb tocs medievalistes. De tota manera, la pel·lícula de Lynch, amb els seus defectes, resulta més elaborada. Els decorats i el vestuari són bastant imaginatius. La lluita entre el Bé i el Mal és un tema clau en la carrera del director i la part més aconseguida de "Dune" és la representació de la cort i els membres principals de la família Harkonnen, al capdavant de la qual hi ha un baró, que interpreta Kenneth McMillan, ple de nafres constantment ateses per un exèrcit de cirurgians, un ésser aberrant, que flota i que s'excita quan vessa la sang dels efebs destinats al seu plaer abjecte.

Dolents carismàtics:


Dolents fastigosos:


Els bons:


Noies d'ulls verds, noies d'ulls blaus:



dilluns, 19 de juny de 2017

L'HOME ELEFANT


Contra pronòstic, Mel Brooks va quedar admirat després d'assistir a una projecció privada d'"Eraserhead" i va decidir confiar-li a Lynch la direcció del seu projecte "L'home elefant" (1980), sobre la vida de John Merrick (Joseph en la vida real).

Merrick va viure al Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX. Patia una estranya malaltia (avui identificada com la sindrome de Proteus) que li provocava deformitats gravíssimes i un aspecte monstruós. Sobrevivia com una atracció de circ; a la pel·lícula, el brutal Bytes (Freddie Jones) l'explota i el tracta com a un animal, tancant-lo en una gàbia quan no el mostra al públic victorià, molt amant d'aquestes exhibicions obscenes. Un dia, el metge cirurgià Frederick Treves (Anthony Hopkins) assisteix a l'espectacle i lloga la criatura per mostrar-la als seus col·legues a l'hospital.

El guió, intel·ligentment, descriu un procés en què Merrick es converteix d'atracció de fira en atracció mèdica primer i fenomen social finalment, plantejant-nos si l'actuació del doctor Treves, tot i que no el pega i procura tractar-lo bé, sobretot després de descobrir, quasi per casualitat, que el monstre és una persona amb intel·ligència i gran sensibilitat, no serà tan diferent de la de Bytes.

En qualsevol cas, "L'home elefant" és un film colpidor. El contrast entre l'aspecte físic del personatge protagonista (interpretat per John Hurt sota quilos de maquillatge) i la tendresa que demostra, l'agraïment cap a les persones que, després de tants anys de misèries, el tracten amb amabilitat, convoca l'emoció de l'espectador sense que David Lynch hagi de forçar-la. L'escena en què el doctor Treves el convida a casa seva i Merrick mostra a l'esposa del metge el retrat de la seva mare ("que maca és!", exclama ella), o aquèlla en què assisteix a una representació teatral i l'actriu Madge Kendal (Anne Bancroft, l'esposa de Mel Brooks) demana al públic una ovació per a Merrick, són difícils de contemplar sense que els ulls se'ns omplin de llàgrimes. Abans d'aquest reconeixement tardà, Merrick haurà hagut de patir encara el segrest per part de Bytes i una reaparició al port de Londres en què es veurà obligat a cridar als curiosos que l'envolten que ell no és un monstre. "Sóc un home!", diu. Finalment, ha estat capaç de fer-ho, de proclamar la seva humanitat. I també voldrà, acabada la maqueta de l'església que es veu des de la finestra de la seva habitació a l'hospital de Londres, morir com un home, com el nen del retrat que té a la paret i que, a diferència d'ell, pot dormir estirat amb el cap sobre el coixí, mentre la imatge de la seva mare i la peça musical de Samuel Barber "Adagio for Strings" omplen la pantalla.

Lynch introdueix alguna escena entre surrealista i onírica que no molesta enmig d'una narració continguda i elegant. Novament, recorre al blanc i negre i la fotografia del gran Freddie Francis i l'ambientació victoriana semblen un homenatge a la Hammer, tot i que el registre terrorífic, amb referències al clàssic del gènere "Freaks", resta en segon terme, sense poder -ni ho pretén- fer ombra al dramatisme d'aquesta tràgica història basada en un personatge real, un monstre que només volia ser un home i que va poder veure el món per un forat, quasi literalment, al final d'una vida terrible. I el principal mèrit de la pel·lícula, rodada en un format scope en què Lynch demostra sentir-se còmode, és que l'horror i la tragèdia es confonen amb una bellesa intensa, explícita en alguns moments com la ja esmentada escena final o la del teatre, però també implícita en un relat sobre la bellesa de l'ànima humana, potser la resposta a la pregunta "què ens fa humans?"

diumenge, 18 de juny de 2017

AU HASARD BALTHAZAR


Com ja vam dir en parlar de Robert Bresson, el gran director francès fugia de la teatralitat i per això treballava amb actors poc coneguts. En el cas d'"Au hasard Bathazar" (1966), seria Anne Wiazemsky qui s'estrenava davant les càmeres abans de ser musa de Godard i de Pasolini. Però, de fet, el veritable protagonista del film, poc sospitós de sobreactuar, és un ruc, el Balthazar del títol, batejat així per uns infants i a qui seguirem en el seu periple vital, ase dels cops en el sentit més literal i àngel en un sentit potser més metafòric que tragina els pecats dels seus amos, pecats que s'originen en l'orgull, l'alcohol, la passió amorosa o senzillament en la maldat sense pal·liatius.

Imatges, mirades i gestos s'imposen sobre uns diàlegs escassos en un títol que podria ser mut i mantindria tot el seu rigor conceptual i força expressiva.

Wiazemsky i el ruc.