diumenge, 19 de febrer de 2017

TODOS QUEREMOS ALGO


A "Todos queremos algo" (2016), Richard Linklater recupera la temàtica de "Movida del 76" i la situa deu anys més tard, sense que es noti gaire la diferència. Potser la posada en escena és més elaborada i els diàlegs estan més ben escrits, però aquests joves dels anys vuitanta que arriben a la universitat per jugar a beisbol (mai no he entès el funcionament de les universitats nord-americanes: aquí, la gent va a estudiar, no a fer esport) i passen les hores bevent i follant si els deixen, són creïbles, sí, però tenen l'interès d'un menú degustació a McDonald's. Passa el mateix que al film de 1993: el realisme implícit en una recreació més o menys autobiogràfica anul·la tot relleu dramàtic. Paradoxalment, l'intent de fer un fresc de l'època, amb els protagonistes assistint a l'intrusió del punk al bressol del country, contradiu el to naturalista de la proposta.

divendres, 17 de febrer de 2017

TERRENCE MALICK: ETAPA DAURADA

El manierisme extrem i les obsessions religioses en l'etapa més recent del cinema de Malick han propiciat, si no el descrèdit, sí alguns recels entre els seus admiradors.

No podem valorar "Knight of Cups" (2015) ja que ningú no ha tingut nassos d'estrenar-la -no és un bon símptoma, com tampoc no ho és el trailer que sí hem pogut veure a Internet-, però "To the Wonder" no va entusiasmar els crítics i va ser rebuda amb indiferència per un públic escàs. "El árbol de la vida" va tenir una recepció més positiva però també va generar alguna controvèrsia.

Com sigui, potser val la pena recordar, abans que el prestigi de Malick desaparegui pel desguàs, que va dirigir dos dels millors títols de la dècada dels setanta, dues joies: "Malas tierras" (1973), la seva òpera prima, i "Días del cielo" (1978). Després, va seguir un silenci de vint anys que va engrandir la seva llegenda.

De fet, l'estil d'aquests films no era gaire diferent del dels títols més recents del director: estampes i veu en off. Uns trets característics però que també han evolucionat, de manera que les imatges de "Malas tierras" i "Días del cielo" són tan belles com les de "To the Wonder" però menys aparatoses.


Bàsicament, es pot dir que tot sorgeix de manera més natural; les imatges són belles perquè ho són (sense desmerèixer el treball amb la llum de Tak Fujimoto i Néstor Almendros), com si el director no hagués hagut de modelar-les. No cal fotografiar el Mont Saint-Michel amb un objectiu angular si els capvespres del Midwest són prou impressionants. Evidentment, no volem dir que la forma d'aquests títols primerencs sigui casual -en absolut-, però Malick controla molt més els seus recursos, ja sigui per decisió conscient o per inseguretat, i no juga a moure constantment la càmera, només quan vol acompanyar els personatges en els seus jocs o els seus desassossecs. No és la càmera que estima els personatges sinó els personatges que estimen la càmera movent-se o quedant-se quiets; i també s'estimen entre ells, ja que estem parlant de grans històries d'amor.


Pel que fa al recurs de la veu en off, consubstancial al seu cinema, serveix per matisar la realitat, per poder-la mirar de manera diferent amb els ulls -o la veu- de dos dels personatges més innocents d'ambdues faules, la Holly de "Malas tierras" o la Linda de "Días del cielo". Les seves observacions no tenen la transcendència impostada de les veus en off d'"El árbol de la vida" o "To the Wonder" i transmeten de manera més subtil i eficaç una poesia singular, amb el rerefons musical de Carl Orff o d'Ennio Morricone.

La posada en escena de Malick és, doncs, extremadament elegant i mesurada. Però, a més, ens trobem amb dues històries d'alè tràgic que posseeixen una gran força dramàtica, una força que no admet subratllats i que la mirada impressionista del director converteix en contes que parteixen de la realitat, certificada per la història amb majúscules, per conduir-la a un món somniat pels seus protagonistes, un món que transcorre en les hores màgiques del dia, procliu a la joia i a les emocions però també a la violència.


"Malas tierras" narra la història de Holly (Sissy Spacek) i Kit (Martin Sheen). Som a Dakota del Sud, l'any 1959. Ella només té quinze anys i no gran cosa al cap; ell és més gran però també és un nen petit. Ella viu amb el seu pare, un pintor no gaire simpàtic (Warren Oates); ell no sabem on viu ni si té família, només que ha perdut la feina d'escombriaire, que vol ser cowboy i que s'assembla a James Dean. Un dia, Kit mata el pare de la Holly, fugen junts i van omplint de cadàvers el seu camí. Però no sembla que Kit sigui un psicòpata. En realitat, es veu bon xicot. Fugen per les praderies, s'amaguen als boscos, es fonen amb una naturalesa que els acull i els retorna a un estat primitiu, a una primitiva innocència.

La relació entre l'home i la naturalesa és un dels temes centrals -segurament, el tema central- en la filmografia de Terrence Malick. La violència és un accident en el camí d'uns éssers perduts enmig d'una planura immensa, d'una nit immensa il·luminada pels fars d'un cotxe mentre sona una cançó.


"Días del cielo" ens fa viatjar encara més lluny en el temps, fins l'any 1916. Bill (Richard Gere) treballa a Chicago en una foneria. El seu caràcter violent el fa perdre la feina i l'empeny a viatjar cap a l'Oest, amb la seva germana Linda (Linda Manz) i la jove Abby (Brooke Adams), que és la seva amant però a qui ell, potser perquè no són casats, presenta com una altra germana. Troben feina als camps de blat d'un ric propietari, un jove malalt i solitari (Sam Shepard) que viu en una casa solitària enmig d'un paisatge immens d'uniforme color daurat. Recullen el blat i, mentre pateixen i alhora celebren el treball al camp, el patró s'enamora de l'Abby. Bill no desfà la confusió i permet la relació perquè pensa que tot plegat els pot dur la sort en forma de diners. Però allò que l'home construeix amb treball i mentides ho pot desfer la naturalesa en un instant; n'hi ha prou amb una plaga de llagostes, un incendi que devora els camps de blat, un foc que encén el cor dels homes.

El melodrama a "Días del cielo" roman sempre controlat per la mirada serena, gairebé bucòlica, de Malick. Fins i tot el terrible desenllaç d'aquestes històries preserva certa poesia. Les reflexions en off de la Holly o la Linda mentre el destí s'imposa al seu viatge no transmeten por ni rebel·lia, només una resignació tranquil·la i l'admiració davant la bellesa de les petites coses que van descobrint mentre fugen del càstig dels homes.

dissabte, 11 de febrer de 2017

TARDE PARA LA IRA


Actualment, a Espanya, només es fan comèdies i thrillers. I la flamant guanyadora del Goya a millor pel·lícula, òpera prima de Raúl Arévalo, és un thriller canònic, habitat per uns personatges violents per vocació o necessitat.

Molt creïbles els ambients lumpen transitats pels dos protagonistes (excel·lents Antonio de la Torre i Luis Callejo), seguits per una càmera que es belluga tant com ells; llàstima que una trama una mica recargolada resti naturalitat al conjunt.

És com "Drive" però en versió ibèrica.

dimecres, 8 de febrer de 2017

M. NIGHT SHYAMALAN: ETAPA DAURADA

Com vaig advertir, faré un petit repàs (que els pot ser útil a les noves generacions) de la millor etapa de la filmografia del director nord-americà d'origen hindú M. Night Shyamalan.


Reconec que no puc valorar -perquè no he vist- les seves primeres pel·lícules, pel que sembla de caire autobiogràfic: "Praying with Anger" (1992) i "Los primeros amigos" (1998). Jo el vaig descobrir, com molta gent, a "El sexto sentido" (1999), pel·lícula que vaig anar a veure sense referències prèvies, guiant-me exclusivament pel cartell i pensant que seria un vehicle d'acció a major glòria del seu protagonista, Bruce Willis, amb elements parapsicològics per donar color. I em trobo amb un drama de terror absolut sobre un nen que té la pega de contactar amb els morts, sobretot aquells que no reposen després d'haver patit una mort violenta i injusta. Haley Joel Osment pronunciava la històrica frase "de vegades, veig morts", i es va fer famós de la nit al dia per aquest paper. Bruce Willis era el seu psicòleg i guardià del seu secret. No hi ha escenes d'acció i, en canvi, una posada en escena inusualment reposada i elegant, una atmosfera malencònica, quasi onírica, potenciada pels escenaris de Filadèlfia a la tardor. Willis és, sens dubte, l'heroi; però la seva heroïcitat es limita a patir estoicament el silenci dels seus éssers estimats, a portar amb elegància uns vestis grisos austers i escoltar amb professionalitat i simpatia les confessions del seu petit pacient, a qui ajudarà a treure alguna utilitat d'un poder que pot ser també una maledicció i que propicia moments terrorífics, però terrorífics de veritat (les aparicions dels fantasmes). Tot i que són dos títols molt diferents, els carrers encatifats amb les fulles caigudes dels arbres, el protagonisme d'un nen que potser pateix esquizofrènia, la irrupció d'allò sobrenatural en un context realista, remeten a un altre clàssic del terror modern com fou "El exorcista".


Shyamalan combina la sobrietat amb un sentit del suspens excepcional i condueix l'espectador entre ensurts i incerteses cap a un final que és alhora sorprenent i alhora d'una lògica impecable i implacable, un gir de guió ja famós però que evito revelar per si algun despistat encara no ha vist la pel·lícula o conegut l'espòiler.


Shyamalan torna a treballar amb Bruce Willis a "El protegido" (2000). Aquí sí que és un heroi autèntic. De fet, un súper-heroi. Com els dels còmics que venen a la botiga "Edició Limitada" que regenta Elijah Price (Samuel L. Jackson), afectat d'una malaltia genètica que fa que els seus ossos es trenquin a la primera de canvi, com si fossin de vidre. Allò que fa original aquest títol és que presenta la transformació en súper-heroi d'una persona en principi normal des d'una perspectiva realista (el tractament torna a ser d'una gran sobrietat, amb escenes de suspens però sense les lluites i moments espectaculars que sovintegen en el gènere); tanmateix, però, amb una visió cosmogònica: l'heroi ho és perquè l'equilibri de les coses demana que ho sigui i que existeixi, com també ha d'existir un antagonista que origini el mal, en ambdós casos independentment que les dues actituds (fer el bé o fer el mal) constitueixin una càrrega.

Un fet tràgic en l'inici d'aquests dos títols obre un interrogant que es resoldrà al llarg del film o en el seu desenllaç. A "Señales" (2002), la tragèdia és mostrada mitjançant successius flash-backs i, com també passa a "Múltiple", és la causa d'un trauma que persegueix el protagonista, aquí un pastor protestant (Mel Gibson) que ha perdut la fe com a conseqüència i viu en una granja amb els seus dos fills i el seu germà (Joaquin Phoenix).


"Señales" és una altra aproximació original a una variant del gènere fantàstic. Després del film de fantasmes i del film de súper-herois, ara ens trobem amb una invasió alienígena, presentada igualmente amb una gran sobrietat. De fet, no hi ha cap escena espectacular, res que ens faci recordar "Independence Day". Els protagonistes viuen aïllats enmig de camps de blat de moro i veuen com es desenvolupen els fets a través de la televisió. I el moment més terrorífic vist a la pantalla petita és un video domèstic en què apareix un home de color verd al costat d'una casa on se celebra una festa d'aniversari; tan minimalista com eficaç. Després, la pantalla sense senyal és més eloqüent que qualsevol imatge de Nova York en flames o similar.

Shyamalan, com el millor Jacques Tourneur, suggereix sense mostrar, o mostrant molt poc, com en un altre moment terrorífic en què la imatge de l'extraterrestre apareix fugaçment sobre la fulla d'un ganivet que reflecteix allò que s'oculta rere una porta tancada. Finalment, els invasors assetgen els protagonistes en un sòtan a les fosques.

La mirada del director en els tres films és tremendament original; la posada en escena progressivament depurada, finalment amb predilecció pels primers plans frontals.

No s'acaba aquí la seva etapa d'or. "El bosque" és també un títol excel·lent, novament un drama de terror molt original i amb sorpresa. No m'allargo perquè ja en vaig parlar al post dedicat a "La bruja". "La joven del agua" (2006) i "El incidente" (2008) són també dos contes amb elements fantàstics, una mica redundants, interessants i amb moments molt inspirats però lluny de la contundència dels quatre títols anteriors.

dijous, 2 de febrer de 2017

MÚLTIPLE


A "Múltiple" (2016), M. Night Shyamalan reincideix en el gènere terrorífic i retroba el favor del públic. És un film més ambiciós que "La visita" (2015) i, com en aquest, aconsegueix generar atmosfera i suspens, afegint-hi l'elegància dels títols de la seva etapa daurada. L'escena inicial, planificada amb precisió i intel·ligència, jugant amb el fora de camp, és prova suficient que el director conserva tota la seva saviesa narrativa. Els flash-backs de la protagonista (Anya Taylor-Joy, l'adolescent calvinista de "La bruja") quan era petita són impecables en la seva sobrietat i estan perfectament acoblats en el conjunt d'una història certament inquietant sobre un paio amb personalitat múltiple (James McAvoy broda un paper per al lluïment).

De tota manera, el film empal·lideix si el comparem amb les obres mestres del director (que repassaré en un proper post), tot i la voluntat evident d'enllaçar amb la millor etapa de la seva carrera: llargues escenes de diàleg en què els personatges reflexionen sobre la seva naturalesa, els flash-backs que revelen un trauma, com a "Señales", o la picada d'ullet final a "El protegido".

Fixeu-vos en els seus ulls... He dit els ulls!

dimecres, 1 de febrer de 2017

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 10: CLAVE OMEGA.


Després de "La cruz de hierro" -un altre fracàs de taquilla-, Sam Peckinpah va abordar un projecte impersonal que, si més no, va fer calés. "Convoy" (1978) reunia Kris Kristofferson i Ali MacGraw en una pel·lícula d'aventures o western contemporani en què els herois no van a cavall sinó que condueixen camions i s'alien per ajudar Ànec de Goma en el seu enfrontament amb el sheriff Boca de Cotó (Ernest Borgnine). Els antagonistes evolucionen de l'odi inicial a una certa admiració mútua, la qual cosa els agermanaria amb altres herois peckinpahians.

És una pel·lícula curiosa i sens dubte entretinguda però, com dèiem, menys autèntica que treballs anteriors del director. Segons la llegenda, Peckinpah va estar borratxo tot el rodatge i el seu amic James Coburn, director de la segona unitat, seria el responsable vertader de la realització.

Peckinpah va tardar cinc anys a tornar a dirigir. "Clave: Omega" (1983) seria el seu darrer treball abans que morís l'any següent víctima d'un infart.

És un thriller de conspiració i de suspens no especialment memorable però que reuneix els trets més característics de l'obra del director. Un locutor de televisió (Rutger Hauer) rep l'encàrrec del cap de la CIA (interpretat per Burt Lancaster) de vigilar i desemmascarar els seus amics, presumptes agents de la KGB. De manera que haurà de trair la seva amistat per demostrar que són traidors al seu país (o no). La trama, extreta d'una novel·la de Robert Ludlum (conegut pels llibres sobre Jason Bourne) és alambinada i no gaire versemblant; Peckinpah resol l'encàrrec amb un muntatge enginyós i moltes seqüències al ralentí. Destaquen, en qualsevol cas, la visió d'un món orwellià, on tothom espia tothom, i el personatge de l'espia venjatiu Lawrence Fassett, interpretat per John Hurt, mort ara fa uns dies.

dissabte, 28 de gener de 2017

WEST SIDE STORY


Natalie Wood també va protagonitzar un musical en què apareixien molts nois rebels amb texans i caçadora. Ens referim, està clar, a "West Side Story" (1961), dirigit per Jerome Robbins i Robert Wise amb música de Leonard Bernstein, un film que va constituir un èxit de públic espectacular i va aportar algunes novetats a un gènere que ja havia deixat enrere els seus millors anys però es resistia a morir.

"West Side Story" és una adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare, que canvia Verona per Manhattan i substitueix Capuletos i Montescos per les bandes rivals dels sharks i els jets. Els primers són immigrants portorriquenys i els segons nord-americans però també fills d'immigrants europeus, com procura subratllar un llibret força crític amb l'anomenat somni americà (caldria que Trump veiés aquesta pel·lícula?). Les bandes són rivals però tenen un enemic comú: la policia. Les bandes representen per als seus membres el substitut d'unes famílies desestructurades. Una cançó resumeix el problema de manera prou lúcida i mordaç: "Officer Krupke". Però el to de denúncia comença des d'un pròleg excepcional: una obertura d'almenys quatre minuts de durada glosa els temes de la banda sonora sobre una pantalla que va canviant de color i en la qual només veiem unes ratlles que suggereixen allò en què després es convertiran, els gratacels de Manhattan vistos des del cel.

Obrir un film amb una panoràmica aèria sobre Nova York ens pot semblar avui una cosa molt habitual però era tota una novetat l'any 1961.

La càmera recorre indrets prou coneguts però acaba sobrevolant uns barris grisos d'edificis idèntics. Les imatges ens estan dient que hi ha una part de Manhattan sense glamur de cap mena i que és allà on transcorre la nostra història, entre carrerons i escales d'incendis.


El film de Robbins i Wise combina amb més o menys fortuna el to crític i un altre més melós. En qualsevol cas, més enllà de l'esperit de denúncia i de l'excel·lència cinematogràfica dels primers minuts sense diàleg, "West Side Story" serà memorable per les seves esplèndides cançons i coreografies ("Jet Song", "Maria", "America", "I Feel Preety"...). Difícil triar-ne alguna. Vinga, ens quedarem amb "Tonight" i l'equivalent de l'escena del balcó de l'obra de Shakespeare:

diumenge, 22 de gener de 2017

REBELDE SIN CAUSA


L'homenatge a "La La Land" ens porta a recordar "Rebelde sin causa" (1955), un dels títols més emblemàtics i romàntics dirigits per Nicholas Ray i el segon dels tres que va protagonitzar James Dean abans de la seva mort prematura.

Un títol una mica enganyós, ja que la rebel·lia de Jim Stark sí que té un motiu -un pare pusil·lànime-, la qual cosa desvirtua el pretès to de denúncia. Així, doncs, els joves personatges potser no són tan rebels al cap i a la fi, però sí que es troben molt sols. Jim oculta la seva inseguretat rere un aspecte de xicot conflictiu; no vol ser un covard com el seu pare i s'haurà d'enfrontar als desafiaments una mica salvatges dels seus nous companys d'escola, inclosa una mítica cursa automobilística vora un penya-segat. El consola l'amor de la Judy (Natalie Wood).

La interpretació stanislavskiana, excessiva però també memorable, de Dean, i la bellesa adolescent de Wood, contribueixen al mite d'un film sòlidament dirigit per Ray, amb un ús modèlic del format scope i les angulacions de càmera. Però el personatge més interessant és, tal vegada, John "Plató" Crawford, interpretat per Sal Mineo: fill de pares rics i absents, està desemparat i creu trobar una família en la parella formada per Jim i Judy; amb ells, viurà unes hores intenses i tràgiques al planetari de Los Angeles.

No deixa de ser curiós que els tres protagonistes d'aquesta tragèdia moderna morissin de manera violenta a la vida real: Dean, abans de l'estrena del film, en estavellar-se amb el Porsche 550 Spyder que conduïa a tota velocitat; Wood va morir el 1981, ofegada vora del seu iot i en circumstàncies estranyes, fins i tot sospitoses (l'acompanyaven al vaixell el seu marit Robert Wagner i Christopher Walken, amb qui protagonitzava "Proyecto Brainstorm" i amb qui deien que s'entenia); Mineo, després d'una carrera erràtica i una vida privada plena d'escàndols i rumors sobre la seva presumpta homosexualitat, va ser assassinat l'any 1976 per un repartidor de pizzes.

La caçadora vermella i els texans de James Dean van fer furor:

dissabte, 21 de gener de 2017

SILENCIO


Com vam posar de manifest en el monogràfic que li vam dedicar, la religió i el sentiment de culpa són dos assumptes recurrents en la filmografia de Martin Scorsese. Així doncs, no és casual que l'home que va dirigir "La última tentación de Cristo" i "Kundun", enfronti ara cristianisme i budisme amb l'adaptació de la novel·la "Silencio", escrita per Susaku Endo el 1966 i ja portada al cinema per Masahiro Shinoda el 1971.

El film ens situa al segle XVII, quan el cristianisme era perseguit al Japó, un país tancat a les influències estrangeres i que no veia amb bons ulls els jesuïtes ni els comerciants europeus que venien al seu darrere. Els joves protagonistes amb sotana (Andrew Garfield i Adam Driver) viatgen al país del Sol Naixent per emprendre una aventura conradiana i cercar el parador del veterà pare Ferreira (Liam Neeson), de qui fan córrer que ha apostatat i viu com un japonès.

Visualmente influït pels clàssics del cinema japonès (Kurosawa, Mizoguchi) i menys adrenalític d'allò que ens té acostumats però igual de violent, el film de Scorsese fa una reflexió prou intel·ligent sobre la fe, el silenci de Déu i el martiri com a destí en la seva naturalesa dual: temut i alhora temptador.

dijous, 19 de gener de 2017

LA LA LAND


"Whiplash" convidava a molts bons auguris sobre el futur immediat del seu director i guionista, el jove Damien Chazelle. Però la veritat és que "La La Land" (m'agrada més el títol original que això de "La ciudad de las estrellas") supera totes les expectatives. D'aparença lleugera i transparent però dotat de certa profunditat conceptual, el musical protagonitzat per Emma Stone i Ryan Gosling i que ha batut tots els rècords als Globus d'Or és, des de ja, un títol de refèrencia del cinema contemporani. Del que portem de segle, vaja.

De fet, "La La Land", prolonga el discurs de "Whiplash" i, alhora, el complementa. També parla d'amor a la música (al jazz), de somnis i de la dificultat d'assolir-los. Però si "Whiplash" era un drama realista i també un musical modern, "La La Land" es presenta com un musical clàssic amb un fort component oníric (ja hem dit que parlava de somnis).

L'acció transcorre a la ciutat on es fabriquen, els somnis. A Los Angeles. A Hollywood, on Mia (Stone) vol triomfar com a actriu; l'escenari ideal per a un homenatge als clàssics del gènere en la seva etapa daurada, però també a tot el cinema dels anys quaranta i cinquanta.

I si "Whiplash" tenia un muntatge tan virtuós com frenètic, amb predominància dels primers plans, "La La Land" es desenvolupa en plans seqüència i en plans generals perquè puguem veure com els protagonistes ballen sota la llum de les estrelles. Com en el cinema musical d'abans.

El gènere, sobretot en la seva versió més vintage, implica habitualment la negació del realisme: la gent no interromp les converses i es posa a cantar (pot haver-hi excepcions, però vaja); no ballen claqué junts quan s'acaben de conèixer; la gent atrapada en un embús a l'autopista no es posa a ballar damunt dels cotxes, ni els camions amaguen orquestres al seu interior. Però tot això i més pot passar en un musical, i passa a "La La Land". No obstant això, el film de Chazelle no es limita a parlar dels somnis i també ho fa del seu revers: la realitat i les decepcions.

Perquè "La La Land" no és, encara que ho pugui semblar, una còpia dels seus models, sinó un exemplar únic de cinema modern, fins i tot de cinema del futur, un cinema que assaja noves formes d'expressar vells conflictes i que il·lustra el seu esquema argumental al voltant de l'oposició entre els desitjos i la dura realitat amb una estructura formal que reforça aquesta idea: el contrast entre un món oníric filmat en pla-seqüència i el despertar del somni mostrat mitjançant el pla-contraplà (vegeu l'escena de la discussió durant el sopar).

"La La Land" conté una seqüència meravellosa que resumeix el seu discurs sobre el cinema com a espai per al somni i la capacitat de la fantasia per transcendir la realitat: Sebastian (Gosling) i Mia van a un cinema de repertori per veure "Rebelde sin causa"; a l'escena del planetari, la pel·lícula (el cel·luloïde) es crema. La parella, lluny d'amoïnar-se, decideixen anar ells mateixos a l'Observatori Griffith de Los Angeles i allà ballaran un vals menyspreant la llei de la gravetat.

Però somni i realitat col·lideixen al llarg de tota la història fins arribar a una conclusió que no puc revelar però que resulta prodigiosa i un nou homenatge cinèfil (el film n'està ple), en aquest cas als números musicals apoteòsics que tancaven obres mestres com "Cantando bajo la lluvia" o "Un americano en París".

No podem obviar la semblança del film de Chazelle amb un altre musical visionari que també homenatjava els clàssics del gènere des del futur digital i que també parlava d'una parella que fugia (momentàniament) de la realitat per viure un somni amb coreografia de Gene Kelly: ens referim a "Corazonada", que Francis Ford Coppola va dirigir el 1982. Però aquest títol va ser un fracàs majúscul i "La La Land" és ja un gran èxit. Potser el món no estava preparat llavors per veure renèixer el gènere. O potser, senzillament, Frederic Forrest i Teri Garr no tenien el carisma que els sobra a Ryan Gosling i Emma Stone (quins ulls!).

dissabte, 14 de gener de 2017

PURA FÒRMULA

Habitualment, les pel·lícules més bones ho són, entre d'altres raons, per la seva originalitat. Mentre que la majoria de cinema de segona filera repeteix unes fòrmules pre-establertes.

No obstant això, hi ha pel·lícules que segueixen fil per randa una fòrmula i que resulten, tanmateix, prou satisfactòries, sobretot si no cedeixen a la rutina i combinen adequadament els ingredients.

Posarem dos exemples recents, de gèneres prou diversos:

"Dos buenos tipos" (2016), dirigida per Shane Black i protagonitzada per Russell Crowe i Ryan Gosling (actor de moda després de l'èxit de "La La Land"), és una reedició de la clàssica buddy-movie, o pel·lícula de camarades o companys d'aventures que van per parelles i es complementen; normalment, un és més assenyat i l'altra exerceix de poca-solta i contrapunt humorístic, com passava amb les parelles de pallassos tradicionals, d'on probablement provingui aquesta tradició, continuada després en el cinema de parelles còmiques a l'estil de Laurel i Hardy o Abbott i Costello (res a veure amb els extraterrestres de "La llegada"). Una variant més recent i molt habitual de la buddy-movie consisteix a situar la parella de camarades en el centre d'una trama de caire policíac. D'aquestes pel·lícules en diuen "buddy cop movies", tindrien un precedent clàssic a "El perro rabioso", film d'Akira Kurosawa del 1949, però adquiririen popularitat a la dècada dels vuitanta, amb títols com "Límite: 48 horas" (Walter Hill, 1982) o "Arma letal" (Richard Donner, 1987).


Els personatges del film de Shane Black no són policies però un exerceix de pinxo (Crowe) i l'altre de detectiu privat una mica malastruc (Gosling) i es veuen embolicats en una trama d'arrel chandleriana al Hollywood dels anys setanta. De manera que es tractaria d'un sub-gènere dintre d'un sub-gènere, una buddy cop movie ambientada als setanta, com "Starsky y Hutch" (Todd Phillips, 2004).

El cas és que "Dos buenos tipos" barreja bé els ingredients d'aquest còctel amb nom propi. Els protagonistes no són especialment simpàtics -un d'ells, fins i tot, resulta una mica psicòpata-, però Black, intel·ligentment, no pretén justificar-los ni mitificar-los; senzillament ens resulten propers a partir de les seves accions, la majoria de vegades gratuïtes, eventualment encertades. En definitiva, la millor virtut del film és que no pretén en cap moment allunyar-se del seu noble objectiu de distreure l'espectador; no pretén que els seus diàlegs siguin brillants o que els gags facin història, però resulten molt eficaços en la seva modèstia; el ritme és àgil i, com resulta obligat en un títol ambientat a la dècada del funky, la banda sonora conté alguns hits memorables.

També trobem molt bona música al segon títol que comentarem.


"¡Canta!" (Garth Jennings, 2016), a part de tractar-se d'un film d'animació (de l'estudi responsable dels Minions) dels anomenats antropomòrfics (els protagonistes són animals però viuen i es comporten com els humans) i de recordar el programa televisiu "Operación triunfo", té un argument amb una llarga tradició al cinema nord-americà: un individu té un somni i escasses possibilitats d'aconseguir-lo però, després de molts contratemps, acabarà triomfant gràcies a la seva perseverança. Un missatge de solidaritat i germanor acostuma a acompanyar la trama. Aquí, el protagonista és un coala que vol correspondre a l'esforç del seu pare triomfant en el món de l'espectacle; els dolents -signe dels temps- són els banquers que el persegueixen a causa dels seus deutes. Però "¡Canta!" és un film coral i altres animals l'acompanyen en la seva aventura, diversos en aparença però amb dos trets comuns: tots tenen molt bona veu i tots cerquen alguna mena de reconeixement. El ratolí vagabund amb vocació de crooner vol impressionar una rateta; el goril·la no vol decebre el seu pare però tampoc no vol formar part de la seva banda de delinqüents (és el revers paròdic de la típica història del noi de casa bona que no vol continuar a l'empresa familiar perquè prefereix la seva vocació artística); la porqueta necessita fugir del seu paper de mestressa de casa; la porc espí rockera vol venjar-se del seu xicot; i l'elefanta necessita vèncer la seva timidesa per no ser una fracassada als ulls de la seva família.

Un argument convencional redimit per la tendresa, l'eficàcia dels gags (atenció a l'escriventa camaleó i el seu ull de vidre), el ritme intens però mai atordidor i alguns moments francament inspirats, com l'escena en què el coala exerceix de neteja-vidres amb el Nessun Dorma de fons musical, o el final amb els llums dels helicòpters de la policia il·luminant l'escenari a l'aire lliure mentre el ratolí canta "My Way".