LETO

"Leto" (Kirill Serebrennikov, 2018) s'uneix a la petita allau d'històries de grups o cantants de rock basades en personatges reals com la vida mateixa. Però manté algunes diferències amb "Bohemian Rapsody" i epopeies similars.

D'entrada, no són anglesos sinó russos (el film es basa en les memòries de Natasha Naumenko i la seva relació -una mica triangular- amb el cantautor Viktor Tsöi); els problemes que tenien els rockers i punks occidentals amb els pares i elements més conservadors del seu entorn social són ximpleries en comparació amb els d'uns joves que viuen a Leningrad als anys vuitanta, que han de sotmetre les lletres de les cançons a la censura del partit i que només poden actuar al Club del Rock sota la supervisió dels funcionaris encarregats de contenir i canalitzar la seva energia, davant d'un públic que no té permès alçar-se dels seients. Els protagonistes admiren els grups occidentals, de Led Zeppelin a David Bowie, passant per Blondie, i han de dibuixar ells mateixos les portades d'uns discos que no existeixen oficialment.

Natasha, Viktor i Mayk viuen aquesta situació amb una barreja d'indolència i de rebel·lia característicament adolescent. El vi omple els seus moments d'esbarjo i també val per ofegar les penes. El director ho capta a través d'unes imatges gràcils i belles, en un blanc i negre extraordinari, amb algunes irrupcions del color i de la fantasia en clau musical d'una llibertat que mai no va existir. Força i sentiment en un dels títols més estimulants de la darrera temporada.

JOKER

En parlar de "Joc d'armes", ja vam destacar les seves similituds força evidents amb "El lobo de Wall Street". I començàvem el post assenyalant que el mimetisme en el cinema nord-americà anava més enllà dels films de superherois.

Doncs bé: "Joker" (Todd Phillips, 2019) ens dóna la raó però també ens la treu. M'explico: per raons òbvies, el film enllaça amb la nissaga de títols al voltant de Batman i el món paral·lel que habita, cortesia de DC Comics. I Phillips s'inspira una vegada més en Martin Scorsese i la seva filmografia; més concretament, la història dels orígens de l'arxienemic de Bruce Wayne resulta ser una barreja entre "Taxi Driver" (individu solitari una mica desequilibrat amb tendència als esclats violents que viu als anys setanta en una ciutat -Gotham o Nova York, ve a ser el mateix- consumida per la brutícia, la corrupció, la pobresa i la violència) i "El rey de la comedia": Arthur Fleck, abans de convertir-se en el Joker, malviu fent de pallasso per a una agència que el lloga per a campanyes publicitàries d'estar per casa i sessions en hospitals infantils; però el seu somni és fer comèdia en viu i el seu ídol, l'estrella de la televisió William Franklin, interpretat gens casualment per Robert De Niro.

De manera que el director de "Resacón en Las Vegas" fa una pel·lícula de superherois i copia novament el cinema de Scorsese. Però ara cal afegir que "Joker" no és ni de bon tros la típica pel·lícula de superherois; i l'aproximació al catàleg de personatges scorsesià és assumida i, en qualsevol cas, aconsegueix, si no millorar, transcendir els seus referents. En definitiva, és un producte que té entitat per si mateix i una pel·lícula magnífica, interpretada extraordinàriament per Joaquin Phoenix, que es belluga en un territori insòlit, entre un realisme aspre i la faula, salvatge, distòpica, que capgira els Batman precedents per convertir els "bons ciutadans", inclòs Wayne pare, en autèntics fills de puta feixistes que menyspreen una població empobrida a qui consideren pallassos, ni més ni menys. O sigui que Gotham s'assembla força al nou ordre mundial i esperem que el conflicte no arribi als extrems que mostra el film.

REBELIÓN A BORDO

Al començament dels anys seixanta, la Metro Goldwyn Mayer buscava repetir l'èxit de "Ben-Hur" (William Wyler, 1959) i apostava per grans produccions que arrenquessin la gent dels sofàs davant de la ja omnipresent televisió i els portessin a les sales a veure espectaculars pel·lícules en Cinemascope i Technicolor.

"Ben-Hur" havia tingut un parell de versions anteriors, la més coneguda la que va protagonitzar Ramón Novarro el 1925.

També "Rebelión a bordo", basada en el motí de la Bounty que va commocionar la marina britànica a finals del segle XVIII, havia tingut una molt exitosa versió el 1935, dirigida per Frank Lloyd i protagonitzada per Charles Laughton i Clark Gable. Als productors els va semblar que podrien revalidar l'èxit afegint-hi el format scope i la fotografia en color. De manera que van fitxar Trevor Howard i Marlon Brando en els papers respectius del sonso i sever capità William Bligh i l'oficial dissident Fletcher Christian, més simpàtic i atractiu (el seu origen aristocràtic es destaca com una altra font de conflicte amb un capità sense pedigrí), van construir una rèplica quasi exacta de la nau original i se'n van a anar als Mars del Sud per reviure l'aventura d'uns homes que havien de travessar el món per recollir una planta molt cobdiciada a Tahití i transportar-la després a Jamaica, on hauria de constituir una font d'aliment barata i efectiva per als nombrosos esclaus. El problema és que, després de conviure els mariners amb les nadiues tahitianes durant cinc mesos, els mètodes de Bligh els van semblar insuportables en el viatge de tornada.

Dirigida per Lewis Milestone el 1962, "Rebelión a bordo" és una pel·lícula d'aventures simpàtica i moderadament entretinguda (potser un pèl llarga), que combina amb encert les escenes de mala mar i discussions i càstigs a bord del vaixell amb les estampes de Tahití, molt ben fotografiades per Robert Surtees (també havia treballat a "Ben-Hur" o "Quo Vadis"). Però el pressupost es va disparar i l'invent se'ls en va anar de les mans: a pesar del relatiu èxit de públic, va ser un fracàs econòmic que va posar en greu perill les finances de la Metro.

Segurament, algú va culpar Brando del desastre. Encadenava fracassos de taquilla i ho continuaria fent durant tota la dècada, i no s'aprenia els diàlegs de memòria ni s'avenia amb els companys de rodatge. Potser se li'n refotia: va aprofitar el viatge per casar-se amb la partenaire tahitiana Tarita (aquest va ser el seu únic paper al cinema) i deu anys més tard va recuperar el prestigi gràcies a la seva intervenció a "El padrino". I amb això no volem dir que no hagués fet una gran interpretació en el paper de l'oficial Fletcher; Brando era bo fins i tot quan posava el pilot automàtic.

CRIMS SEQÜENCIALS

David Fincher té una provada experiència en films amb psicòpates. I, el 2007, va dirigir "Zodiac", un thriller tan obsessiu i minuciós com els seus protagonistes, al voltant del cas mai resolt de l'anomenat Assassí del Zodíac, qui va portar de corcoll la policia de San Francisco entre 1966 i 1978.

Té certa lògica la seva implicació (com a productor i director d'alguns episodis) en la sèrie de Netflix "Mindhunter", que explica com l'FBI va crear una unitat dedicada a entrevistar assassins compulsius amb un llarg historial per buscar patrons de conducta i poder comprendre i prevenir altres crims aparentment gratuïts; l'acció ens situa als anys setanta, quan l'expressió assassí en sèrie encara no s'havia inventat (un dels protagonistes inventa el qualificatiu d'assassí seqüencial). Recorda altres buddy cop movies i alterna els comentaris sobre la vida privada dels protagonistes (l'idealista i una mica sonso Holden Ford, el veterà amb problemes a casa Bill Tench, la psicòloga lesbiana Wendy Carr) amb les entrevistes als psicòpates i amb les investigacions dels casos que es troben pel camí. Més original és el to de la sèrie, substituint l'espectacularitat pel rigor i la seriositat, no endebades es basa en fets i personatges reals.

També basada en fets reals i no menys seriosa i meticulosa és "Creedme", una altra sèrie de Netflix que aporta una versió feminista de les buddy cop (són dues policies, una més jove i idealista, l'altra més veterana i tan antipàtica com eficaç, interpretades per Merritt Wever i Toni Collette), dedicades a perseguir un altre criminal en sèrie, no assassí sinó violador. Un aspecte molt enginyós de l'argument és que combina la investigació duta a terme el 2011 amb el cas d'una noia víctima d'una violació però també de la incomprensió del sistema, que pateix un calvari tres anys abans -el 2008-, acusada de denúncia falsa quan l'espectador ja sospita que es tracta del mateix malfactor que les dones policia busquen en el futur. Això permet dos comentaris complementaris sobre aquests casos criminals i accentua el suspens, ja que el Setè de Cavalleria no només està lluny en l'espai sinó també en el temps, i no sabrem fins ben avançada la mini-sèrie (vuit capítols) si arribarà a temps d'impartir justícia.

En fi, per acabar amb aquest post sobre criminals en sèrie (seqüèncials, que diria Holden Ford), parlarem d'una coproducció del 2018 entre Espanya (cortesia dels germans Almodóvar) i Argentina, que també hem descobert a Netflix (aquest canal és una mina), es titula "El Ángel", ha estat dirigida per Luis Ortega, i il·lustra sobre la peripècia criminal de l'adolescent Carlos Eduardo Robledo Puch, un noi molt eixerit de classe mitjana, amb dubtes sobre la seva identitat sexual, que, al començament dels setanta, es va carregar prop d'una dotzena de persones abans de complir vint anys, robatoris apart, tot plegat en el decurs d'una espiral delictiva sense gaire sentit i que el film aconsegueix contextualitzar sense jutjar i sense subratllats innecessaris, fent que sentim llàstima d'aquest noi que no és cap víctima del sistema i només del seu mal cap, de la seva incapacitat per enfrontar-se a uns sentiments contradictoris i a una visió del món entre infantil i psicòtica.

AL ESTE DEL EDÉN

James Dean només havia fet alguns papers de poca rellevància, sobretot en televisió, i una mica de teatre, quan el ja consagrat Elia Kazan el va triar per al paper protagonista d'"Al este del Edén" (1955), adaptació de la millor novel·la de John Steinbeck. Potser hi va tenir a veure la bona entesa entre el director i Marlon Brando, un altre dels descobriments de l'Actor's Studio.

Kazan depura la novel·la de Steinbeck i serveix un drama familiar que manté les al·lusions bíbliques del text: Caleb i Adam són Caín i Abel, tot i que la realitat és massa complexa per comprendre-la només a través de la Bíblia. Un scope molt ben utilitzat, amb les preceptives angulacions de la càmera en els moments més tensos, no és l'única semblança entre aquest film i el posterior "Rebelde sin causa": també aquí Dean torça el gest i allarga les mans cap a un pare amb qui no aconsegueix connectar i patenta una interpretació tan discutible com impactant.

AD ASTRA

"Ad Astra", dirigida per James Gray i protagonitzada pel seu amic Brad Pitt (molt treballador darrerament), amb la contribució de Donald Sutherland i Tommy Lee Jones, que ja havien fet d'astronautes veterans a "Space Cowboys" (Clint Eastwood, 2000), aparenta ser una barreja de "2001" (viatge a la Lluna en un vol comercial, seguit d'un viatge als confins de l'univers conegut a la recerca d'un enigma) i "Apocalypse Now" (versiona lliurement "El Cor de les Tenebres"). Però Gray és més fidel a si mateix d'allò que pot semblar a primera vista i el seu darrer treball forma un díptic amb la precedent "Z, la ciudad perdida" (2016): llavors era un viatge a territoris inexplorats de l'Amazònia, ara és un altre viatge, tan temerari com aquell, al llindar del sistema solar. No són dues pel·lícules gaire diferents, tot i que "Ad Astra" es permet algunes llicències de cara a la taquilla; i les relacions més o menys complicades entre pares i fills ja havien estat abordades en la mateixa "Z, la ciudad perdida" i altres títols del director ("La noche es nuestra" -2007-).

DOBLES VIDAS

Olivier Assayas canvia de registre per enèsima vegada i a "Dobles vidas" (2018) assaja un estil de comèdia lleugera, molt dialogada. Però el joc de miralls establert entre les parelles protagonistes enllaça fàcilment amb els títols anteriors en la seva filmografia com a guionista ("Basada en hechos reales") o també director ("Personal Shopper", "Viaje a Sils Maria" -i torna a treballar amb Juliette Binoche-); un joc de miralls que va més enllà de les infidelitats: la crisi de la mitjana edat conviu amb la crisi imposada per les noves tecnologies, la imatge preval sobre les conviccions. Però, com ja va dir Lampedusa, explícitament esmentat al film, tot ha de canviar perquè res no canviï.

KURSK

Tot i que, amb "Lejos del mundanal ruido" (2015), Thomas Vinterberg ja va demostrar que l'època del Dogma havia quedat definitivament aparcada i que podia ser senzillament un artesà eficaç, encara sorprèn que signi un producte a priori tan convencional com "Kursk" (2018), detallada narració de la tragèdia del submarí rus encallat al fons de l'Àrtic ara fa dinou anys, amb un repartiment internacional amb Matthias Schoenaerts, Léa Seydoux, Colin Firth o Max von Sydow.

Però, a més de tractar-se d'un film sobri i impecable, la seva denúncia de la deplorable actuació de les autoritats russes encaixa sense gaires problemes en una filmografia entestada a mostrar el nostre cantó més fosc. Herois a part.

Léa Seydoux fa de russa:

DOS EN LA CARRETERA

El 1967, Stanley Donen va dirigir "Dos en la carretera", a priori una comèdia sofisticada com altres que va signar en la mateixa dècada, amb música de Henry Mancini i Audrey Hepburn lluint models de Paco Rabanne. Però, amb una estructura narrativa força enginyosa que mostra a través de salts temporals continus els viatges per Europa de la parella formada per Hepburn i Albert Finney, des que es coneixen fins que ja són una parella casada benestant i avorrida, esdevé una lúcida i no gaire complaent anàlisi de la institució matrimonial. Anys després, Kubrick va fitxar el guionista, Frederic Raphael, per a "Eyes Wide Shut".

IT. CAPÍTULO 2

Continuació de l'adaptació del monumental llibre de Stephen King, "It. Capítulo 2", amb els protagonistes ja madurs retornant al poblet de Maine en què regna l'horror, supera el film precedent. El problema és que no ho fa en qualitat sinó en quantitat: més durada (quasi tres hores), més efectes, més aparicions fantasmals. I tant ensurt i tanta fantasia acaba desactivant el suspens que se li suposa a un bon film d'horror; l'efecte dels apareguts que s'apropen a la càmera des de la foscor fins a exhibir en primer pla els seus rostres descarnats, explotat per Andy Muschietti des del curt que el va fer famós, és tan recurrent que ja fa més riure que altra cosa. I el film, això, sí, és entretingut, però com ho és una atracció de fira, la casa de la por del Tibidabo. O menys.

QUIEN A HIERRO MATA

Un narcotraficant gallec ingressa per voluntat pròpia en una clínica geriàtrica mentre els seus hereus fan de les seves. En té cura en Mario, un aparentment sol·lícit infermer; però la presència del malfactor farà reviure un passat traumàtic. "Quien a hierro mata" no és exactament un film de terror, com els anteriors de Paco Plaza, però la seva experiència en el gènere i la mateixa voluntat d'impactar l'espectador convertiran aquest thriller de suspens en un malson pertorbador alhora desagradable i addictiu. En qualsevol cas, preferim els excessos de Plaza a l'apatia dels darrers treballs del seu antic company d'aventures, Jaume Balagueró. Luis Tosar, per cert, broda un paper més complex que el que tenia a "Mientras duermes"; però seria injust no esmentar el treball dels actors que interpreten la família de narcotraficants (l'escena del cementiri val per tota la pel·lícula).