"Ready Player One" (2018) s'uneix a d'altres títols del senyor Spielberg que mostren el món del futur com "A.I. Inteligencia Artificial" (2001) i "Minority Report" (2002).
A aquesta darrera ens hi vam referir molt breument en el monogràfic que vam dedicar al director. És un dels seus títols més rodons; es basa en un relat de Philip K. Dick, escriptor que ha esdevingut una mina per al cinema de ciència-ficció ("Blade Runner", "Desafío total", "Asesinos cibernéticos" són alguns dels films que adapten la seva obra).
Any 2054. Uns individus molt especials anomenats precogs poden veure el futur i envien les imatges dels seus somnis a un ordinador interactiu manipulat pel policia John Anderton (Tom Cruise); veuen els crims abans que succeeixin i llavors hom pot arrestar els futurs culpables. Una idea interessant que podria ocultar alguna trampa. O no és un error quan els precogs assenyalen el mateix protagonista com a futur assassí? Sigui com sigui, aquest es veurà forçat a fugir amenaçat per tota la policia de Washington i pel seu destí.
Les persecucions en autopistes que traginen ordenadament els cotxes i per una ciutat en què la publicitat és omnipresent i personalitzada i reconeix els usuaris escanejant els seus ulls (per això, a Anderton li caldrà substituir-los) són tan brillants com originals. Spielberg domina el suspens i l'acció d'un film trepidant sense que se li escapin els matisos d'una trama molt alambinada que, a més, mou a la reflexió: és lògic i just detenir algú per un crim que encara no ha comès?
La darrera pel·lícula d'un Steven Spielberg molt prolífic darrerament adapta una novel·la d'Ernest Cline que ens situa en un futur distòpic, l'any 2045. Se'ns informa que la crisi del xarop de blat de moro (sic) va acabar amb la societat del benestar; la majoria de la població viu miserablement, com ho fa el protagonista, un noi orfe malenconiós que viu amb la seva tieta en un barri construït amb contenidors de la ciutat de Columbus (Ohio), que se'ns anuncia com la més populosa dels Estats Units.
Com que la realitat no ofereix expectatives i és bruta i depriment, la gent viu enganxada als vídeo-jocs de realitat virtual, particularment OASIS, un món alternatiu en què la gent es relaciona a través dels seus avatars, guanyant o perdent monedes en el curs de les seves aventures. El creador d'OASIS, James Halliday (Mark Rylance, actor-fetitxe en els darrers films del realitzador), un transsumpte de Steve Jobs o el típic geni amb dificultats per entendre's amb la gent, ha mort; però el seu esperit continua ben present i, en el seu testament, va anunciar haver dipositat un Ou de Pasqua (l'Easter-Egg que tan bé coneixen els afeccionats als vídeo-jocs) que convertirà qui el descobreixi en hereu del seu imperi. Els protagonistes de l'aventura hauran de trobar les tres claus que permeten obtenir el premi, però això implica haver de superar proves duríssimes i resoldre endevinalles que tenen a veure amb la peripècia vital de Hallyday.
De manera que "Ready Player One" s'estructura com un "Ciudadano Kane" amb molta acció. Com no podia ser d'altra manera, el film de Spielberg és trepidant i visualment impressionant; però les llargues seqüències d'acció, sobretot la batalla final entre els avatars, ofeguen la reflexió implícita en l'argument i quasi anul·len el to d'aventura iniciàtica a l'estil de "Los Goonies". En definitiva, com a espectadors arribem a la mateixa conclusió que els personatges de la pel·lícula: la realitat és sempre millor o, almenys, és l'únic lloc on pots gaudir d'un bon bistec.
Sortosament, hi ha un atractiu addicional: la investigació sobre la personalitat esquiva del creador d'OASIS, inclou un recorregut nostàlgic per l'univers pop que Halliday venerava. Així, resulta que "Ready Player One" pot agradar tant als més joves de la casa (el meu fill d'onze anys va aplaudir les aparicions de Minecraft o Planet Doom) com als que ja tenim una edat; les referències cinematogràfiques o musicals, sobretot als anys vuitanta, són nombrosíssimes, quasi impossible fer-ne una relació exhaustiva però podem destacar, a més de les esmentades a "Ciudadano Kane" i "Los Goonies":
- Una escena meravellosa a l'hotel d'"El resplandor"; una discoteca amb la pista de colors de "Fiebre del sábado noche" i la música dels Bee Gees; Avatar; Regreso al futuro; King Kong; Parque Jurásico; Gremlins; Robocop; El Señor de los Anillos; Tron; Alien; El gigante de hierro; Chucky ("El muñeco diabólico"); Terminator; El ejército de las tinieblas; Mad Max; El club de los cinco; Dune; Superman; Buckaroo Banzai; Batman; Desmadre a la americana; Aquel excitante curso; La mosca.
- Musicals: Van Halen, A-Ha, Blondie, Depeche Mode, Daryl Hall i John Oates, Tears for fears, New Order, The Buggles, Bruce Springsteen, Michael Jackson, Duran Duran. I la banda sonora del film va a càrrec d'Alan Silvestri ("Regreso al futuro", "Super Mario Bros.").
- Diverses: Mortal Kombat, Overwatch, Street Fighter, Adventure, El coche fantástico, El equipo A, Speed Racer, Tomb Raider, Las Tortugas Ninja.
Com que ja n'hem parlat altres vegades, no ho farem ara de "2001: Una odisea del espacio", tot i que es compleixen cinquanta anys de la seva estrena als Estats Units. Però sí que ho farem d'una pel·lícula txeca del 1963 que alguns diuen va servir d'inspiració a Stanley Kubrick en la concepció de la seva obra mestra.
"Ikarie XB 1", dirigida per Jindrich Polák, és una cinta de ciència-ficció que devia ser ambiciosa en el moment de la seva estrena. Els efectes especials, vistos ara, són de fireta; però el seu tractament dramàtic i alguns detalls de posada en escena resulten més interessants. Narra l'epopeia d'una missió tripulada per quaranta persones, homes i dones, alguna embarassada i tot, que l'any 2163 viatja a Alfa Centauri per trobar vida extraterrestre. Alguns dels incidents narrats resulten poc comprensibles o gratuïts, com quan troben fora de la nostra galàxia una nau del segle XX carregada amb armes nuclears i en què els cadàvers fan pinta de capitalistes. Però altres moments resulten més simpàtics, com quan els membres de la tripulació, després del son espacial, celebren una festa en què, vestits de gala, ballen un twist del segle XXII.
Més enllà del tema central -la recerca de vida extraterrestre-, les semblances amb "2001" van des de la videoconferència a l'aspecte dels vestits dels astronautes o el passadís hexagonal; fins i tot la nau en què viatgen recorda la que sobrevola la Lluna en una escena del film de Kubrick.
Cal mantenir la forma física:
També aquí, a diferència de la majoria de films de ciència-ficció nord-americans anteriors a "2001", els marcians tenen bones intencions. I, per cortesia de YouTube, hem descobert un altre film soviètic (en aquest cas, de la mateixa Unió Soviètica), també del 1963, que narra una altra trobada pacífica entre terrestres i viatgers d'una galàxia llunyana. Es tracta de "Mechte Navstrechu", de Mikhail Karzhukov i Otar Koberidze. Il·lustra una trobada entre humans i zenturians molt accidentada entre Mart i el seu satèl·lit Phobos. Aquest film, a diferència del txec, és en colors; la planificació d'algunes escenes -els cosmonautes observen els seus companys des de la nau a través de monitors de televisió o finestres ovalades- anticipen moments de "2001" i "Alien"; però el film no té més interès, tret de coincidir en el plantejament optimista, incloure cançons i tenir de protagonista una russa molt eixerida. Presenta uns cosmonautes simpàtics, valerosos i romàntics que conviuen en un centre molt modern al costat d'un llac idíl·lic, molt probablement un reclam perquè els joves soviètics s'animessin a formar part de la carrera espacial quan encara la Unió Soviètica somiava guanyar els americans.
El propietari d'un club de strip-tease (Ben Gazzara) té un deute de joc amb la màfia; com que pagar amb diners li resulta difícil, els gàngsters li encarreguen l'assassinat d'un corredor d'apostes xinès, la qual cosa dóna títol a aquest curiós thriller de John Cassavetes, "El asesinato de un corredor de apuestas chino" (1976).
El protagonista és un perdedor una mica tarambana que sent, això sí, una devoció especial per les artistes i els números del seu show, que Cassavetes mostra amb cert detall tot i que l'espectacle no destaca per la seva qualitat.
Dir que el to del film és malenconiós és quedar-se curt. De fet, deu ser un dels thrillers més tristos de la història, amb strip-tease o sense, una petita simfonia d'oportunitats perdudes, vetlles nocturnes i ressaques matutines.
Un parell d'anys abans, Sidney Pollack debutava en el gènere negre amb una curiosa variant que anticipava treballs de Ridley Scott i Quentin Tarantino: enviava un crepuscular Robert Mitchum al Japó, a enfrontar-se amb la màfia del país i amb el seu passat. L'ajudava un nipó molt seriós interpretat per Ken Takakura (feia un paper similar a "Black Rain").
Amb guió de Paul Schrader i Robert Towne, "Yakuza" explora situacions que posteriorment han esdevingut tòpiques: els deutes d'honor com a motor de l'acció; l'ofrena del dit petit per fer-se perdonar; les lluites amb katana travessant parets de paper. Alguns plans picats anticipen moments de "Kill Bill" i una subtrama amorosa amb final sorpresa atorga relleu a un film que enllaça hàbilment el cinema negre de Hollywood amb la tradició cinematogràfica nipona i recupera temes ja abordats pel cinema nord-americà en l'afany de reconciliar-se amb l'enemic de la Segona Guerra Mundial, posteriorment aliat: "El kimono rojo" (Samuel Fuller, 1959), "Sayonara" (Joshua Logan, 1957), "La casa de té de la luna de agosto" (Daniel Mann, 1956).
La darrera llista de "Sight and Sound" elevava definitivament als altars "Vértigo"; i si se la considera la millor pel·lícula de la història, voldrà dir que és també la millor d'entre les dirigides pel gran Alfred Hitchcock.
Sigui com sigui, va ser un fracàs en el moment de la seva estrena (com tantes obres cabdals del setè art). Hitchcock no hi estava acostumat i va voler rescabalar-se dissenyant un artefacte que reunís tots els ingredients que podien enganxar el gran públic: humor, acció, suspens, un interludi romàntic, un final apoteòsic; i un protagonista que mai no li havia fallat, el carismàtic Cary Grant.
"Con la muerte en los talones" (1959) és, doncs, un producte descaradament comercial. Però això no impedeix que sigui una obra mestra, un exercici cinematogràfic d'una puresa gairebé abstracta que reuneix moltes de les constants i obsessions del director.
- Grant està impecable en el paper de l'atribolat protagonista, variació del fals culpable que apareix en moltes de les seves pel·lícules; aquí, és Roger O. Thornhill, un executiu a qui una xarxa criminal vol assassinar perquè l'han confós amb l'agent del govern anomenat George Kaplan, un individu que és només un esquer i ni tan sols existeix. Per això, haurà de fugir tota l'estona.
- Thornhill és un solter bon vivant enganxat a les faldilles d'una mare possessiva, tot i que més simpàtica que la mare de Rod Taylor a "Los pájaros". És prou sabut que l'actriu que fa de mare (Jessie Royce Landis) era en la vida real només vuit anys més gran que l'actor, qui ja en devia tenir cinquanta-cinc tot i que uneix a la seva elegància habitual un cert aire juvenil. La dona protagonitza dos dels moments d'humor més brillants del film: quan registren a l'hotel l'habitació del senyor Kaplan, la mare no sembla gaire angoixada fins que Grant comenta, després d'examinar una pinta, que Kaplan té caspa ("llavors, hem de marxar de seguida"); després, a l'ascensor, pregunta amb veu càndida als perseguidors de Thornhill si de veritat volen matar el seu fill, provocant les rialles de tothom.
- Grant s'embolica amb una rossa que coneix en un tren durant la seva fugida (Eva Marie Saint). Com l'Ingrid Bergman d'"Encadenados", és una infiltrada que s'entén amb el cap de l'organització criminal, un James Mason tan educat i refinat com ho era Claude Rains en aquell film també protagonitzat per Cary Grant. La relació entre l'espia i el fals culpable resulta intensament eròtica, des de la conversa al restaurant del tren fins als petons al compartiment; però res comparable al final en què l'entrada del tren en un túnel simbolitza el coit.
"Con la muerte en los talones" conté diversos moments d'acció i suspens tots memorables: el descens per la carretera de la costa amb Thornhill intentant dominar el seu cotxe, perseguit pels dolents que l'han obligat a beure's una ampolla de whisky (escena replicada a "La trama"); l'escena de la subhasta; la vertiginosa persecució final sobre les cares dels presidents esculpides al Mont Rushmore (idea que aplaudiria amb entusiasme Álex de la Iglesia). I, sobretot, l'atac amb una avioneta fumigadora en una llarguíssima escena sense diàleg que és cinema pur, a desgrat de la manca de versemblança de la situació. Però, com algú va dir, no deixem que la veritat espatlli una bona història; si vas a mirar, que Grant i Eva Marie Saint coincideixin al mateix tren quan ell n'agafa un a l'atzar a l'estació central de Chicago no resisteix cap mena d'anàlisi lògica. Però també "Ciudadano Kane" parteix d'un supòsit inversemblant (la investigació sobre les darreres paraules d'un moribund que ningú no ha pogut sentir) i ningú no li discuteix la seva categoria de cimera del setè art.
Que Isabel Coixet faci un nyap amb un film de terror produït amb el Regne Unit ("Mi otro yo") es podria explicar per la seva falta d'experiència en el gènere. Però que Jaume Balagueró, el responsable de "[REC]" o "Para entrar a vivir", ensopegui com ho fa amb "Musa" (2017) ja resulta més inquietant.
Aquest el seu darrer film és una coproducció entre Espanya, Irlanda, França i Bèlgica, i adapta la novel·la "La dama número 13", de José Carlos Somoza. Com anuncia el títol de la versió cinematogràfica, la cosa va de les muses, que resulta que no són tan bona canalla com ens pensàvem. Una trama alambinada, un misteri, una mansió gòtica, algun ensurt i un repartiment internacional que reuneix Manuela Vellés i Leonor Watling amb Franka Potente, Joanne Whalley-Kilmer i... Christopher Lloyd, amb l'anglès Elliot Cowan al capdavant, actor que no coneixíem i que té el carisma d'una escopinya. Les voltes d'un argument més aviat estrany que barreja elements fantàstics amb un comentari superficial sobre l'esclavatge sexual potser fan distreta l'obra literària però aquí condueixen a l'avorriment més absolut, sense que una posada en escena rutinària ajudi a salvar l'invent.
Passava quelcom semblant a "Los crímenes de Oxford" (2008), també una coproducció (Espanya-França-Regne Unit) amb un repartiment presumptament atractiu (Elijah Wood, John Hurt i, novament, Leonor Watling), basada en la novel·la de misteri "Crímenes imperceptibles" de Guillermo Martínez i dirigida per Álex de la Iglesia, realitzador amb personalitat, de vegades discutible però quasi sempre brillant, amb experiència en el gènere fantàstic, que aquí es limitava a il·lustrar pulcrament una trama també força complicada d'assassinats i matemàtiques. Sí, ja sé que les matemàtiques i la fantasia no lliguen gaire (amb permís de Lewis Carroll) però també "La habitación del niño" introduïa reflexions sobre la física quàntica i era molt més entretinguda.
Se m'acut un altre exemple, però aquesta vegada la innegable genialitat del director salvava l'invent (pels pèls, això sí). Ens referim a "La novena puerta" (1999), coproducció entre Espanya, França i els Estats Units, que va dirigir Roman Polanski, basada en la novel·la "El Club Dumas", d'Arturo Pérez-Reverte. El protagonista (Johnny Depp) té una feina tan peculiar com el seu nom: es diu Dean Corso i és "detectiu de llibres". Fuma molt i estafa sempre que pot els ignorants que li venen incunables per dos duros. No sabem gran cosa més d'un personatge no gaire ben dibuixat; l'interès, com en les altres pel·lícules que hem comentat, resideix en una investigació al voltant de fets misteriosos o sobrenaturals, en aquest cas sobre un llibre que podria haver estat escrit pel mateix Satanàs i que pot proporcionar la immortalitat. El film és irregular però entretingut; la composició dels plans és elegant, com sempre en Polanski, i, sense arribar al nivell de "La semilla del diablo", el director sap conduir la trama cap a un final inquietant, amb la seva musa Emmanuelle Seigner exercint de diablessa sexi.
Aquest any, el Cine-club del meu poble ha col·laborat amb l'Americana Film Fest, gràcies a la mediació del meu bon amic David Amorós. Això m'ha permès veure almenys dues de les moltes pel·lícules que hi han participat, la que va acompanyar la sessió inaugural al cinema Phenomena -"Gook" (Justin Chon, 2017)- i la que vam projectar (també) a casa: "Don't Think Twice" (Mike Birbiglia, 2016).
És molt lloable la tasca de la colla de cinèfils que han fet gran aquest festival dedicat al cinema independent nord-americà, el cinema indie que també veuen a Sundance i que rarament arriba a les sales comercials. Des d'aquí la meva enhorabona.
He de confessar que no sóc un devot d'aquest gènere, si és que del cinema indie se'n pot dir un gènere. Probablement sigui per falta de costum i potser tampoc no encerto les pel·lícules. No ho sé, fa temps vaig veure "Frances Ha", dirigida el 2012 per Noah Baumbach i protagonitzada per Greta Gerwig, la nova musa del moviment ara que Parker Posey divideix el seu temps entre Woody Allen i la televisió, i la vaig trobar lamentable; no exactament dolenta però sense progressió dramàtica, sense clima, sense interès, habitada per una catèrvola de nens consentits amb dubtes existencials ridículs.
Potser caldrà distingir entre la pel·lícula d'esperit indie i la pel·lícula independent, assumint que la primera està passada de moda fa anys (ja en fa quasi trenta de "Sexo, mentiras y cintas de video") i que la segona encara pot oferir sorpreses ("Whiplash", per exemple).
En fi, tampoc no voldria semblar el del spot promocional:
És evident que no n'hi haurà prou amb dues pel·lícules per fer una valoració de l'estat del cinema independent dels Estats Units. Deixo aquesta tasca als meus amics barcelonins. Jo em limitaré a comentar els dos títols que he vist d'entre els triats per al Festival. Si més no, la mínima mostra és diversa, ja que "Gook" és un drama i "Don't Think Twice" una comèdia (presumptament).
Com "Clerks", "Gook" passa en una botiga, està protagonitzada pel director i és en blanc i negre; però, com dèiem, no és una comèdia. El títol fa referència al terme despectiu amb què hom designa als Estats Units els immigrants d'origen asiàtic, com els dos germans coreans que regenten una sabateria en un barri depauperat de Los Angeles, de població majoritàriament afroamericana. Si la relació entre la gent del barri ja està presidida per la desconfiança i la violència, la situació esdevé més extrema a causa dels disturbis pel cas de Rodney King (és l'any 1991).
La principal virtut del film, com en altres títols fets des de la independència, és el realisme amb què estan tractats ambients i personatges. "Gook" també es beneficia d'una fotografia excel·lent i la posada en escena té el ritme i la mesura adients. Si li hem de posar pegues, estan en la introducció del melodrama amb calçador (i no ho dic perquè la pel·lícula passi en una sabateria), anunciat de bon començament amb la relació entre la nena negra i els coreans.
També a "Don't Think Twice" es percep que el director (novament, també protagonista) sap de què parla. El film se centra en un grup de teatre d'improvisació, modalitat que deu ser popular als Estats Units i que a alguns els servirà de plataforma per accedir a tasques més lucratives, com aparèixer al Weekend Live (transsumpte del Saturday Night Live). Si se't presenta l'ocasió, no t'ho pensis dues vegades (d'aquí el títol), però l'èxit sempre té un preu.
El film de Mike Birbiglia es desenvolupa en un entorn molt particular però els problemes que planteja són universals: les opcions vitals, les maneres d'encarar el fracàs o l'èxit, les relacions humanes en un espai amateur i com es transformen en un entorn professional més competitiu (el retrat dels components i directius del Weekend Live és demolidor); finalment, com si es tractés d'un drama shakespearià disfressat de comèdia coral, ens parla de l'ambició i de les traïcions, conscients o inconscients.
D'altra banda, Birbiglia demostra ser un excel·lent narrador. Tot i que el film tracta de l'univers teatral o dels monologuistes televisius, es defensa molt bé quan es tracta de narrar en imatges, sobretot pel que fa a la presentació dels personatges, amb menció d'honor per al membre més veterà de la colla que viu com un adolescent i convida les seves fans a un habitatge improvisat en un racó i que consisteix exclusivament en un llit amagat entre tubs de calefacció. I els actors, poc coneguts amb l'excepció de Ben Stiller en una aparició no acreditada, ho fan molt bé i fan sempre creïbles les seves reaccions. Un final amb una mort i un retrobament "uns mesos després" està tractat amb la mateixa subtilesa i no arriba a espatllar una proposta tan modesta com eficaç.
Dirigida per l'impersonal Francis Lawrence i protagonitzada per Jennifer Lawrence (em sembla que no són parents però ja havien treballat junts a "Los juegos del hambre"), "Gorrión rojo" dista molt de ser una bona pel·lícula. Però resulta sorprenent i, fins a cert punt, atractiu el seu ritme pausat, molt allunyat del de les nissagues d'espies més recents o de la sèrie Bond; un ritme que li atorga un aire de pel·lícula antiga, també en consonància amb la imatge que projecta de Rússia i les seves classes dirigents i que remet als temps més foscos de la Unió Soviètica. Per si no fos prou, les escenes de l'escola de seducció on envien el pobre pardalet semblen extretes d'alguna de les fantasies eròtiques de Tinto Brass (cal afegir que Lawrence -Jennifer- surt guapíssima?).
Entre aquesta pel·lícula i la crisi per l'enverinament d'espies russos a Londres, es fa evident que ens trobem davant d'una reedició de la Guerra Freda. O, senzillament, estem viatjant en el temps cap al passat, com al nostre país (però això ja són figues d'un altre paner).
Li calia, amb aquesta pinta, anar a una escola de seducció?
Albert Serra no renuncia amb "La mort de Louis XIV" (2016) al seu estil minimalista. De fet, jo diria que el radicalitza.
Al llarg de dues hores, ens mostra el Rei Sol agonitzant al seu llit a causa de la gangrena, mentre els metges de la Cort i d'altres fitxats per a l'ocasió es mostren absolutament incapaços d'aplicar un tractament amb cara i ulls.
Vicenç Altaió (Casanova a "Història de la meva mort") fa el paper d'un xarlatà que pretén guarir amb un elixir a base de semen; i, per al paper del pobre monarca, per primera vegada Serra treballa amb un actor professional: el mític Jean-Pierre Léaud, ànima de la Nouvelle Vague. Diuen que el gironí no ho veia gaire clar però que el francès li va dir que no patís, que ell era el menys professional dels actors professionals.
De fet, el personatge és tan parc en paraules com els protagonistes d'anteriors films de Serra i la seva expressivitat resulta inexistent, engolida per la perruca immensa. En qualsevol cas, els mèrits habituals del cinema d'Albert Serra, això vol dir el treball amb el so i una fotografia d'arrel pictòrica, excel·leixen com mai fins ara i ens permeten arribar al final d'aquesta tènue reflexió sobre la venjança de la mort sobre els poderosos sense perir en l'intent.
"La forma del agua" podria ser el millor film dirigit per Guillermo del Toro, potser empatat amb "El laberinto del fauno", títol amb el qual comparteix més d'una similitud:
- És un conte fantàstic.
- Ambientat en un entorn repressiu: de la postguerra espanyola i la lluita amb els maquis a la Guerra Freda.
- Hi ha un monstre amb qui confraternitza la protagonista femenina.
- També hi ha un ogre amb aspecte humà: Michael Shannon substitueix Sergi López en el paper. El militar franquista sàdic és ara un representant de la puixant classe mitjana dels primers anys seixanta als Estats Units: un pare de família que llegeix assajos sobre el pensament positiu, es compra un Cadillac i és tan feixista i sàdic com aquell; i pervers i maniàtic.
El guió de "La forma del agua" és modèlic. Parteix de conceptes senzills i els enllaça de manera magistral. Relata la lluita dels febles contra els poderosos; els primers, unes dones de la neteja -una d'elles muda, l'altra negra- i un homosexual ex-alcohòlic, tots units per salvar un ésser tan diferent com ells, un amfibi amb qui els militars, en plena carrera amb els soviètics per la conquesta de l'espai, volen experimentar. Els febles representen un món condemnat a desaparèixer: la protagonista viu al damunt d'un cinema sense públic en una època en què la televisió és omnipresent; ella i el veí, dos éssers solitaris, també la miren però només programes musicals antics; el personatge de Richard Jenkins dibuixa cartells publicitaris quan està a punt d'imposar-se la fotografia. El futur és representat pels militars i els responsables del laboratori. El venedor d'automòbils li diu al cap de seguretat (Shannon) que ell és un home del futur i es mereix un cotxe del futur.
El dibuixant menja uns pastissos de color verd que en el fons odia; dibuixa un postre de gelatina de color vermell i li fan canviar pel color verd, que sembla que s'imposa a tots els nivells, tot i que el venedor de Cadillacs matisa que el model que li encoloma al cap de seguretat no és verd sinó esmaragda. El verd és el color de moda mentre les butaques del cinema on ja no va ningú són vermelles. De fet, tot és verd: els contenidors i els aparells del laboratori, l'aigua on viu l'ésser amfibi, o els vestits de la protagonista fins que els substitueix pel color vermell després de fer l'amor amb la criatura.
L'aigua com a detonant dels diversos episodis. No només l'aigua de l'estany al laboratori sinó els vasos d'aigua sempre presents al despatx del cap de seguretat, l'aigua que fan servir les protagonistes per netejar els pixats o la sang al terra del laboratori, o l'aigua de la pluja, que acompanya els solitaris viatges en autobús de l'Elisa però també el romàntic final (un final sota la pluja com el de "Desayuno con diamantes", tot i que aquí els gats no tenen tanta sort).
L'Elisa i la criatura són com dues gotes d'aigua. A ella també la van trobar al costat d'un estany i tampoc no té el do de la parla, però això li permetrà comunicar-se amb l'ésser amfibi, amb el llenguatge dels signes. Ella no és sorda, algú li va extirpar les cordes vocals; no sabem per què ho van fer però al final aquesta desgràcia també esdevindrà un avantatge.
El llibret, cortesia del mateix director i de Vanessa Taylor, és tan imaginatiu com precís, en la millor tradició del cinema nord-americà clàssic. Del Toro el serveix amb una posada en escena eficient, sense floritures innecessàries, amb l'ajuda d'una fotografia i ambientació impecables, una música bellíssima d'Alexandre Desplat i les interpretacions magnífiques de Sally Hawkins, Octavia Spencer, el sempre inquietant Michael Shannon i un incommensurable Richard Jenkins, entranyable i subtil en el paper més difícil de tots.
El sempre imprevisible Paul Thomas Anderson ens condueix en el seu darrer treball al Londres dels anys cinquanta. "El hilo invisible" és un film tan elegant i conscienciós com els vestits que confecciona de manera artesanal el modista Reynolds Woodcock (interpretat pel genial Daniel Day-Lewis en la seva segona col·laboració amb el director) i que vesteixen l'aristocràcia i la reialesa europees. Novament, Anderson retrata un univers prohibit als no iniciats, en aquest cas el món de l'alta costura, un univers estrany amb les seves pròpies regles condemnat a desaparèixer arrossegat per una onada de mediocritat (com vèiem a "Boogie Nights" que va passar amb el cinema pornogràfic dels setanta amb l'arribada del vídeo domèstic).
Però "El hilo invisible" és, sobretot, una història d'amor. Atípica, en la mesura que es fa difícil entendre que algú pugui estimar un individu tan envanit i tan presoner de les seves manies i traumes edípics com ho és el protagonista; i més atípica encara pel que fa a la reacció de la seva amant, que no es resignarà a decorar els racons de la mansió victoriana del modista, com si fos un dels seus maniquins, i reaccionarà amb mètodes tan expeditius com eficaços.
