PFEIFFER x 2

Michelle Pfeiffer va fer un munt de pel·lícules interessants els anys vuitanta. Si haguéssim de triar-ne dues, serien "Las amistades peligrosas" (1988) i "Los fabulosos Baker Boys" (1989). Però com que ja he parlat de la primera (post de desembre del 2013), em reservo tornar un dia sobre la segona i com que m'agrada portar la contrària, em centraré ara en dos títols que va rodar consecutivament el 1985, i que van representar la seva consagració com a gran estrella de Hollywood després de l'ensopegada de "Grease 2" (1982) i de treballar amb Brian De Palma a "El precio del poder" (1983).

Són dos títols menors però tanmateix simpàtics i ja de culte en què la Pfeiffer llueix una bellesa insultant.

"Cuando llega la noche" és un film lleuger -quasi ingràvid- i entretingut de John Landis (avui una mica oblidat, va dirigir algunes de les comèdies més memorables dels anys setanta i vuitanta), un thriller entre la paròdia i l'aventura romàntica que uneix un oficinista gris amb problemes matrimonials i amb insomni (Jeff Goldblum) i una noia misteriosa que vesteix com James Dean a "Rebelde sin causa" i fuig d'uns àrabs per un assumpte relacionat amb unes joies (el MacGuffin). L'esquema argumental és el de les screwball comedies o el de "Pierrot Le Fou"; Jonathan Demme rodaria dos títols similars en la mateixa dècada: "Algo salvaje" i "Casada con todos", aquesta amb la mateixa actriu protagonista. L'aportació de Landis es caracteritza per la seva manca de pretensions, la subtil ironia de les situacions i la sàvia dosificació dels gags i les seqüències d'acció d'una trama que, com anuncia el títol, transcorre gairebé sempre de nit entre carrers deserts i mansions luxoses de la ciutat de Los Angeles. Goldblum aconsegueix fer entranyable el seu personatge d'heroi involuntari; la manca de son i el seu aire impàvid l'ajudaran en totes les complicacions que se li presentin sense que la seva fragilitat íntima afecti la seva desimboltura aparent. I Pfeiffer, guapíssima com ja hem dit, està perfecta quan riu, quan plora, quan corre, quan camina, sempre amb una naturalitat i una elegància senzillament extraordinàries.

A més, és impagable la galeria de secundaris i de cameos de directors de cinema: Dan Aykroyd (actor-fetitxe del director), Richard Farnsworth, Vera Miles, Irene Papas, Clu Gulager, David Bowie, Roger Vadim, David Cronenberg, Rick Baker, Daniel Petrie, Paul Mazursky, Paul Bartel, Don Siegel, Jim Henson, Lawrence Kasdan, Jonathan Demme, i el mateix Landis en el paper d'un dels tres sicaris una mica maldestres.

El paper de Michelle Pfeiffer a "Lady Halcón" és una mica diferent. Substitueix els texans i la caçadora vermella pels parracs que vesteix una dama medieval víctima d'una maledicció que la converteix en falcó quan es fa de dia mentre viatja amb el seu estimat capità de la guàrdia (Rutger Hauer), qui es torna llop quan es fa de nit (i mai no poden estar junts en forma humana). Tant se val; torna a estar guapíssima. És més, la seva bellesa, que ha fet embogir els homes, com el malvat bisbe que ha venut l'ànima al diable per executar la seva venjança, és gairebé ofensiva; el seu rostre, il·luminat pel gran Vittorio Storaro, quasi fa mal als ulls. Matthew Broderick exerceix de contrapunt simpàtic en aquest conte d'aventures romàntiques d'arrel clàssica, fàcil i encisador, que és un dels millors treballs del sempre eficaç i ocasionalment brillant Richard Donner. I no hi falten els paisatges bromosos, els castells imponents o els duels a espasa. Com ha de ser.

DEFENSA

Burt Reynolds serà recordat per moltes pel·lícules de conya i acció, i també per la seva resurrecció cinematogràfica a les ordres de Paul Thomas Anderson a "Boogie Nights". Però ara vull parlar d'un títol que va protagonitzar amb John Voight i que va esdevenir de culte des de la seva estrena l'any 1972.

"Defensa", dirigida pel britànic John Boorman, narra la dura experiència de quatre amics de caràcters molt diversos que, per fugir de la ciutat i la rutina, fan un viatge en canoa pels Apalatxes. Una topada massa íntima amb els muntanyencs primitius que viuen en aquelles contrades derivarà en un enfrontament a vida o mort.

Amb les seves ínfules de burgesos moderns i civilitzats, els protagonistes gosen penetrar en un univers que els és desconegut, un espai salvatge que els atraparà en un malson. Jo, després la primera trobada amb els vilatans i el duel de banjos (una escena mítica), ja hauria arrencat a córrer.

LUCKY

Un actor secundari (John Carroll Lynch) dirigeix una pel·lícula sobre un altre actor secundari, amb algun protagonista en el seu haver: Harry Dean Stanton. Perquè "Lucky" (2017) parla tant de l'actor (mort poc després del rodatge) com del personatge que interpreta, un home de noranta-un anys que sempre ha anat a la seva i que, de cop i volta, s'adona de la proximitat del final i té por i se sent sol. Paradoxalment, aquest film en què tothom filosofa sobre la mort i la manca de sentit de tot plegat és una celebració de la vida, una vida que emergeix inalterable enmig del desert, una vida que troba la raó de ser en moments tan senzills i emocionants com la festa d'aniversari en què Lucky-Stanton canta "Volver" en un espanyol macarrònic, acompanyat d'uns mariatxis.

DIES IRAE

Després del fracàs de "Vampyr, la bruja vampiro", Carl Theodor Dreyer va estar onze anys sense dirigir. De manera que signa el seu primer títol sonor, "Dies Irae", l'any 1943.

Quan no està ocupat cremant iaies acusades de bruixeria, el pastor Absalon passa les hores llegint la Bíblia en companyia de la seva mare i de la seva jove esposa Anne. L'arribada de Martin, el fill del capellà, encendrà la metxa d'una passió molts anys continguda.

La història d'amor entre Anne i el seu fillastre voreja la perversió per raons òbvies però, tanmateix, constitueix una celebració de la vida que contrasta amb un univers de por, odi i supersticions, fanatisme i hipocresia d'uns protestants que, en els seus mètodes, no tenen res a envejar als inquisidors catòlics. Dreyer subratlla aquest contrast gràcies al muntatge i ofereix solucions narratives d'una bellesa i intel·ligència sorprenents: com quan la parella observa un arbre que mira el seu reflex sobre el riu i cadascun interpreta la imatge de manera diferent; o quan, mentre festegen d'amagat a la mateixa casa del pastor, aquest vetlla l'agonia d'un capellà; la seva arribada a la casa del moribund es resol en una panoràmica que recorre tots els racons d'una estança que rememora els instants d'una vida que és a punt de desaparèixer. El film contraposa la passió amorosa, vista a través d'estampes de gran bellesa, a la presència obsessiva de la mort. I mentre el negre dels vestits i les siluetes a contrallum predomina al llarg de tota la pel·lícula, el vestit blanc de la protagonista omple la tràgica seqüència final, que transcorre al costat d'un taüt preparat per a la vetlla, com passarà en la posterior i també magistral "Ordet".

Els anacronismes són habituals en els films d'època. Els exemples són nombrosíssims i "Dies Irae", que és una obra mestra, no és una excepció. Potser és un detall poc rellevant però, com que apareix en un pla molt sostingut, es fa molt evident: mentre Anne i Martin parlen, veiem al fons un moble sobre el qual hi ha gravada una data; l'any és el 1639, però això no és gaire lògic quan se'ns ha fet saber reiteradament a través de les actes que signa Absalon sobre el procés a la bruixa que l'acció transcorre el 1623.

La influència pictòrica a "Dies Irae":

LOS MUNDOS DE CORALINE

A "Los mundos de Coraline" (2009), Henry Selick parteix per primera vegada d'un guió propi (basat en un llibre de Neil Gaiman), però el resultat no està tan allunyat de "Pesadilla antes de Navidad" (1993), el seu musical d'animació sobre personatges de Tim Burton amb música de Danny Elfman: la mateixa perfecció tècnica (aquí, afegeix el 3-D a la stop-motion), tanta o més imaginació i la introducció d'elements terrorífics en un relat presumptament per a infants.

DE REPENTE, EL ÚLTIMO VERANO

"De repente, el último verano" (1959) gaudeix d'un notable prestigi crític. Amb guió de Gore Vidal i Tennessee Williams, inspirat en l'obra teatral del segon, protagonitzada per Elisabeth Taylor, Montgomery Clift i Katharine Hepburn i dirigida per Joseph L. Mankiewicz, l'autor d'"Eva al desnudo". Més talent, impossible.

Tot i que és entretinguda i està indubtablement ben escrita, vista avui, sembla gairebé una paròdia. Tot el suspens gira al voltant d'una dona (Taylor) a qui volen fer una lobotomia quan resulta evident que està més sana que una poma; només ha oblidat el misteri al voltant de la mort del seu cosí, però no se li escaparà a l'espectador modern que tot té a veure amb l'homosexualitat del personatge, la qual cosa fa molt previsible la revelació final quan ella recupera la memòria per art de màgia.

Posats a carregar-nos aquest clàssic (no és el meu costum fer-ho, ja ho sabeu; permeteu-me aquesta frivolitat), afegirem que la Hepburn està sobreactuada i que Montgomery Clift, amb el rostre petrificat a causa del recent accident d'automòbil que el va desfigurar, actua només amb els ulls i resulta a estones patètic.

L'únic veritable atractiu del film és la presència d'una bellíssima i magnètica Elisabeth Taylor, de qui ens regalen l'estampa del seu pitram en el surrealista flash-back del final. De manera que, molt prestigi i molta fullaraca, però "De repente, el último verano" acaba sent un tràiler de la posterior pel·lícula del director, "Cleopatra", aquesta ja centrada sense tants miraments en el físic de la protagonista.

LOS PASAJEROS DEL TIEMPO

"Los pasajeros del tiempo" (Nicholas Meyer, 1979) és un títol modest però simpàtic, gairebé de culte. Planteja una situació tan improbable com enginyosa: l'escriptor H. G. Wells no solament ha escrit una novel·la sobre viatges en el temps sinó que ha inventat la màquina que els farà possibles; però, abans que la provi, un dels seus amics li passa al davant, un metge que és en realitat el tristament cèlebre Jack L'Esbudellador. Els dos es retrobaran en el futur, que és el San Francisco contemporani (del 1979), un indret en què regna el capitalisme salvatge i la violència als carrers, molt allunyat de la utopia socialista que imaginava l'escriptor i, en canvi, un paradís per a Jack el psicòpata. L'única cosa que confirma -de fet, supera- les prediccions de Wells és l'alliberació de la dona, que dóna peu a situacions força divertides entre el cavaller victorià i l'empleada de banca decidida a seduir-lo.

Els papers principals van a càrrec de Malcolm McDowell (Wells), una bellíssima Mary Steenburgen i un inspiradíssim David Warner en el paper d'un Jack l'Esbudellador enamorat dels neons i dels pantalons de campana. Contribueix a l'èxit de la proposta la música del gran Miklós Rózsa (curiosament, també responsable de la banda sonora d'un altre film dels setanta amb Warner en un dels papers principals: l'excel·lent "Providence" de Resnais).

EL AMO DE LA CASA

"El amo de la casa" (1925) va ser un gran èxit de públic tant a Dinamarca com a França (i per això els francesos van fitxar Dreyer per al film sobre Joana D'Arc).

Es tracta d'una faula protofeminista que denuncia els marits que no fan brot a casa seva i que no valoren el treball domèstic de les dones (tot i que l'intertítol inicial adverteix que això ja no passa a Dinamarca, només en altres països menys civilitzats -creu-t'ho!-).

Sobre l'obra teatral de Svend Rindon, Carl Theodor Dreyer serveix un film modest i eficaç que presenta situacions domèstiques fàcilment identificables pel gran públic. Demostra un gran domini de la composició en un escenari limitat i de l'ús narratiu del primer pla; cal fixar-se en com oposa la imatge del marit tirànic, omplint l'enquadrament, i la de la seva esposa abnegada, empetitida en el contraplà.

LOS INCREÍBLES 2

Després de dos títols d'imatge real -"Misión: imposible. Protocolo fantasma" (2011) i "Tomorrowland: El mundo del mañana" (2015)-, i potser per rescabalar-se del fracàs d'aquesta segona, Brad Bird torna a territori conegut, el de l'animació, i, per a més seguretat encara, recupera els seus personatges de més èxit i planteja una continuació de "Los increíbles", producció del 2004 sota el segell de Pixar que presentava les aventures d'una família de superherois condemnats a exercir de persones normals i corrents. "Los increíbles 2" no és ni millor ni pitjor que el primer lliurament: ben estructurada dramàticament, manté l'encert dels escenaris sixties i jamesbondians, com la casa ultramoderna que els cedeix el milionari que desitja que els superherois siguin novament legals, i conserva la facilitat per crear gags, centrats la majoria en el personatge del petit Jack Jack.

Són pel·lícules tècnicament perfectes i molt divertides però, personalment, els trobo a faltar la màgia de "Ratatouille" (2007).

VACACIONES PARA IVETTE

"Vacaciones para Ivette" (1964) no és la millor pel·lícula del cinema espanyol; ni tan sols és la millor pel·lícula del seu director, José María Forqué -tampoc la pitjor-. No obstant això, en la seva recent emissió al cicle de la 2, m'ha commogut quasi tant com quan la vaig descobrir quan era adolescent. M'encanta aquesta història d'un intercanvi entre un nen espanyol i la germana d'un nen francès, qui viatjarà a Madrid per alegrar la vida d'una família tan tradicional que el pare és José Luis López Vázquez i Gracita Morales la criada. Qui estarà més content és el fill gran, un noi guapo i bon estudiant i esportista, qui mantindrà amb la franceseta una casta relació i la passejarà per les revetlles populars de l'estiu madrileny.

Una pel·lícula tòpica i càndida que volia traduir en imatges la incipient apertura del règim cap al Mercat Comú. Com sigui, està ben narrada per l'eficaç José María Forqué, la protagonista femenina (Catherine Diamant, actriu francesa que no es va prodigar gaire) era bellíssima i el nen tímid i curt de vista que viatja a París i no acaba d'encaixar amb els seus companys francesos s'assembla molt a mi mateix quan també vaig participar en un intercanvi d'aquest tipus, una experiència tan agredolça com irrepetible que va resultar fonamental en la meva adolescència.

DESPUÉS DE LA TORMENTA

La primera meitat de "Después de la tormenta" (Kore-Eda Hirokazu, 2016), se centra en un personatge solitari, un escriptor fracassat que treballa d'empleat en una agència de detectius i es juga el sou -i el sobresou- a les curses de cavalls. Però la imminència del tifó a què fa referència el títol del film serveix per unir, si més no durant unes hores, el nucli familiar que s'havia vist disgregat a causa del mal cap del protagonista; i aquí Kore-Eda es troba còmode i ens serveix més moments de gran cinema i uns diàlegs que atorguen consistència i profunditat a una trama molt elemental.