dissabte, 18 de gener de 2020

1917


Ferma candidata a guanyar l'Òscar d'enguany, "1917" ens retorna Sam Mendes en plena forma després de la seva aventura jamesbondiana. Es tracta d'un drama bèl·lic tan simple com eficaç que ens transporta -com indica el títol- a la primera gran contesa del segle XX i a la guerra de trinxeres, escenari molt procliu als travellings llargs, com ja va descobrir Kubrick en la llunyana "Senderos de gloria". Però si el senyor Stanley afirmava que l'essència del cinema és el muntatge, Mendes sembla no fer-li cas i concep el seu film com un pla-seqüència (amb alguna interrupció) de dues hores de durada; una ostentació tècnica que el situa en la lliga d'altres títols similars, de "La soga", d'Alfred Hitchcock, a "Birdman", d'Iñárritu, passant per "El arca rusa", de Sokurov; però el cas de "1917" és més meritori en transcórrer per diversos escenaris i en exteriors, amb molts extres amunt i avall tret de la part central en què els soldats protagonistes avancen per una terra de ningú devastada, plena de cràters, de cadàvers i de fang.

Mendes, però, esquiva molt bé el risc que l'enlluernadora proesa tècnica i l'absència de muntatge aparent acabin perjudicant la necessària progressió narrativa, i sap com mantenir i incrementar el ritme i com aconseguir que les emocions no es perdin enmig dels majestuosos moviments de grua (a la qual cosa contribueix l'esforçada interpretació del jove George MacKay). Finalment, el gran Roger Deakins aconsegueix transformar l'horror en bellesa, encara que es tracti d'una bellesa fantasmal, tal com va fer al seu dia Storaro en el seu treball amb Coppola (per cert, el joc de llums i ombres en la seqüència nocturna ens recorda moments similars d'"Apocalypse Now").

diumenge, 12 de gener de 2020

PARÁSITOS


Si "Viaje a Nara" és la típica pel·lícula que contribueix a la mala fama del cinema oriental (avorrit, contemplatiu...), no es pot dir el mateix de l'adrenalítica "Parásitos" (Bong Joon-ho, 2019). Ah, sí, que aquesta és coreana, no japonesa...

"Snowpiercer" (2013) era una faula distòpica que parlava de la lluita de classes. "Parásitos" ve a ser el mateix en clau més contemporània. A partir de la imatge metafòrica dels escarabats que s'oculten en la foscor, el realitzador narra el viatge d'una família des de l'inframón en què viuen miserablement a l'univers dels rics, paràsits que són parasitats en un joc de miralls ric en matisos i alguna sorpresa. Bong Joon-ho sembla haver-se allunyat de la fantasia dels seus títols precedents; però l'aparent realisme d'aquest conte en clau de comèdia negra sobre les desigualtats socials no exclou un to oníric que emergeix de les profunditats i esclata en una catarsi violenta quasi tarantiniana. En definitiva, els somnis es paguen cars en una societat ultra-capitalista on mai no plou al gust de tothom (literalment).

divendres, 10 de gener de 2020

VIAJE A NARA


A "Viaje a Nara" (2018) Naomi Kawase fitxa el protagonista taciturn d'"Una pastelería en Tokio" -Masatoshi Nagase-, l'emparella amb Juliette Binoche, quasi una especialista en films d'autor dirigits per orientals, i elabora una faula sobre la relació entre l'home i la naturalesa en la línia d'"Aguas tranquilas" però més metafísica i inextricable; tant és així que l'invent se li'n va de les mans i la visió del film ("Vision", curiosament, n'és el subtítol) esdevé molt feixuga si no va acompanyada d'alguna ingestió de bolets al·lucinògens o similar.

MUJERCITAS


Si no he vist, que recordi, cap de les moltes versions de la novel·la de Louisa May Alcott, i si li tinc tírria a la Greta Gerwig des de "Frances Ha", voleu dir-me perquè tenia ganes de veure aquesta "Mujercitas" del 2019?

A més, no m'ha desagradat. La història de les quatre germanes que viuen en un poble de Massachusetts durant la Guerra Civil americana té les dosis de cursileria esperables i les notes feministes que també calia esperar i que, lògicament, vehicula el personatge de la Jo, aspirant a escriptora i presumpte àlter ego de l'autora de la novel·la. Però Gerwig aborda un material tan sensible amb una barreja d'intel·ligència i passió que, acompanyada d'una fotografia i ambientació impecables, fa prou interessant i còmoda la revisió d'aquest melodrama per a tots els públics.

No podem obviar l'entrega del repartiment. Només cal dir que l'excel·lent Emma Watson passa gairebé desapercebuda al costat de la notabilíssima Saoirse Ronan i de la hipnòtica Florence Pugh ("Lady Macbeth", "Midsommar"), la millor Amy de totes, la que millor riu i millor plora i que enamora l'espectador i els pretendents rics que es creuen en el seu camí. Per cert, els personatges masculins tampoc no es conformen amb ser elements del decorat i l'inevitable Timothée Chalamet interpreta amb soprenent intensitat el paper del veí ric de les pubilles.

dilluns, 6 de gener de 2020

CÓMO ROBAR UN MILLÓN Y...


Als anys seixanta, les comèdies romàntiques amb elements de thriller van constituir quasi una moda, i William Wyler, qui venia de dirigir la notable "El coleccionista", s'hi va apuntar amb "Cómo robar un millón y..." (1966). La protagonitzaven el llavors molt popular Peter O'Toole i Audrey Hepburn vestida per Givenchy; la noia ja havia treballat amb Wyler a "Vacaciones en Roma" i "La calumnia" i tenia experiència en el gènere gràcies a "Charada" (Stanley Donen, 1963).

En aquest cas, el suspens deriva del robatori d'una peça presumptament valuosa exposada en un museu. Lamentablement, Wyler no sap què fer amb una història que Blake Edwards potser hauria brodat i resulta un títol insatisfactori en què fins i tot el glamur dels protagonistes esdevé tan impostat com els quadres que falsifica Hugh Griffith.

Com a curiositat, signa la banda sonora el senyor John Williams quan encara es feia dir Johnny.

dissabte, 4 de gener de 2020

LES PEL·LÍCULES DEL 2019 (I DEL 2018)

Us ben asseguro que em feia molta mandra refer la llista de l'any passat. Però, en última instància, vaig trobar que era injust no incloure dues aportacions de la sempre estimulant cinematografia oriental, més una notable producció del tan irregular com interessant Paul Schrader.

No hi haurà llista de la dècada fins l'any que ve, per diverses raons; en primer lloc, per coherència, ja que l'anterior llista la vaig fer a finals del 2010; i, com en aquella ocasió, obeïa a considerar el còmput d'acord amb el calendari cristià, que no té un any zero, i també a una raó menys filosòfica i més pràctica, ja que falten per estrenar -i em falten per veure- molts títols de l'any 2019, i de la dècada mateixa sens dubte. De manera que, com que no estic per fer dues llistes com faig amb els anys, m'espero dotze mesos que passen de seguida. Tingueu paciència.

Pel que fa al 2019, no ha estat un mal any, i tinc pendents alguns títols a priori interessants ("Parásitos", per exemple) que potser calgui incloure en una tercera llista el 2020.

2019


1. EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese

El director italoamericà tanca una aparent trilogia sobre la màfia ("Uno de los nuestros" i "Casino" serien els altres dos títols) amb aquesta obra de maduresa en què explica la seva versió de la història dels Estats Units en la convulsa segona meitat del segle XX i el drama individual d'un antiheroi que descobreix que obeir és relativament senzill però, eventualment, pot obrir la porta a una realitat tràgica que, com el pas dels anys, tot ho ensorra i tot s'ho enduu. Excepcionalment lúcida i pessimista, aquesta obra crepuscular d'un dels millors cineastes en actiu podria ser l'equivalent en la seva filmografia d'"El hombre que mató a Liberty Valance" en la de John Ford.

2. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino

També en aquest cas ens trobem davant d'una obra cabdal d'un dels directors més brillants del moment que parla de la història dels Estats Units, encara que sigui a partir de la llegenda. Tarantino aboca en aquest títol inesperadament melancòlic i crepuscular tota la seva passió pel cinema de sèrie B i la gent que el va fer possible, mentre mostra un univers de llums de neó en què la innocència i l'amistat s'hauran d'enfrontar al mal, en una representació que pren la forma de conte (com ja anuncia el mateix títol).

3. DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar

Tercera obra fonamental i crepuscular en la tria d'enguany, en aquest cas una indissimulada autobiografia del director manxec, que es retroba a si mateix en tots els sentits. El seu millor títol des d'"Hable con ella", depurat i essencial com pertoca en un film de maduresa, esplèndidament interpretat per Antonio Banderas.

4. LOS HERMANOS SISTERS, de Jacques Audiard

En una anyada repleta de films crepusculars, no fa nosa un western d'aquesta tonalitat. Sembla cent per cent americà però està dirigit per un francès. Audiard és un director sorprenent i sap trobar en el seu film l'equilibri precís entre homenatge i revisió del gènere, entre tragèdia i sentit de l'humor.

5. JOKER, de Todd Phillips

Amb "Los hermanos Sisters" i "Joker", Joaquin Phoenix esdevé l'actor més rellevant de la temporada. Aquí broda el difícil paper de l'antagonista de Batman en una faula que transcendeix el gènere dels superherois i uns referents marcadament scorsesians per convertir-se en el reflex cinematogràfic d'un món en caiguda lliure en què la gent alça la veu als carrers contra uns polítics al servei dels diners (Fuking Money Man).

6. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma

Història d'amor lèsbic amb ambientació d'època i composicions pictòriques plenament justificades per l'argument, conté alguns dels moments més intensos del cinema d'enguany.

7. LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS, de Joel i Ethan Coen

No em resisteixo a incloure un altre western en la llista. Estrenat només a Netflix, és un film d'episodis que revisa els tòpics del gènere amb esperit postmodern i execució brillantíssima. Com altres títols de la selecció d'aquest any, és un pèl irregular però apassionant tanmateix.

8. MIDSOMMAR, d'Ari Aster

Aster podria convertir-se en un habitual d'aquestes llistes si continua en la seva línia, revisitant els arguments clàssics del gènere de terror per donar-los la volta, dotar-los de molts nivells de lectura, vestir-los amb una posada en escena exquisida.

9. LETO, de Kirill Serebrennikov

La fama serà per a "Bohemian Rapsody", però dins del subgènere vides exemplars d'estrelles del rock em quedo amb aquesta pel·lícula russa, que retrata amb delicadesa i imaginació els problemes artístics i amorosos d'uns rockers de Leningrad d'abans de la perestroika. Per cert, "Rocketman", amb una interpretació impecable de Taron Egerton, tampoc no em va desagradar.

10. LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos

La pel·lícula fins ara més popular del provocador Lanthimos, una història d'intrigues cortesanes en l'Anglaterra del segle XVIII que analitza amb humor les relacions de poder. I segon títol de la llista amb relacions lèsbiques i ambientat en la mateixa època. Curiós.

2018


1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

Un conte dissenyat impecablement, ambientat en plena Guerra Freda, que narra la insòlita relació amorosa entre una dona de la neteja muda i un ésser amfibi amb qui pretenen experimentar els militars.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Més Guerra Freda i més història d'amor complicada, ara entre un pianista dissident i una estrella del règim soviètic, bellíssima Joanna Kulig. Un blanc i negre extasiant i una posada en escena que agermana Tarkovsky amb el cinema musical.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

El director recorda la seva infantesa a Mèxic i la figura heroica de la minyona que s'encarregava de tot en un títol visualment aclaparador.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

L'exquisidesa formal continua amb aquest títol de l'imprevisible Anderson, qui torna a col·laborar amb un Daniel Day-Lewis tan perfeccionista com el seu personatge. També és una història d'amor amb regles que només comprenen els seus protagonistes, que estableixen una insòlita relació de mútua dependència.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

Un drama narrat en clau irònica, una galeria de personatges i situacions que sembla tòpica i que culmina posant a prova les nostres conviccions. Diàlegs i interpretacions memorables.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague, recentment desapareguda, i l'artista conceptual JR convergeixen en aquest documental sorprenent que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Una altra celebració de la vida protagonitzada per un actor-personatge al llindar de la mort: Harry Dean Stanton fent de Harry Dean Stanton.

8. UN ASUNTO DE FAMILIA, de Hirokazu Kore-Eda

El japonès aborda novament el seu tema predilecte: la família. Tot i que, en aquesta ocasió, la família retratada és una mica peculiar i té poc a veure amb les classes mitjanes que apareixen en altres dels seus films. Aquí, els personatges viuen del miracle i Kore-Eda es mou en un registre insòlit, com si es tractés d'un film neorealista en què Ozu s'encarregués dels plans de conjunt i Bergman dels primers plans.

9. BURNING, de Lee Chang-Dong

Un film coreà que sembla japonès i que adapta hiperbòlicament l'univers de Haruki Murakami, música de jazz inclosa i amb un toc de violència.

10. EL REVERENDO, de Paul Schrader

El guionista de "Taxi Driver" aconsegueix el seu millor treball en anys adaptant els seus mestres, Bresson i Bergman.

dimecres, 1 de gener de 2020

¿QUÉ FUE DE BABY JANE?


"¿Qué fue de Baby Jane?" (Robert Aldrich, 1962) sorgeix d'una fórmula tan arriscada com original (tot i que se la podria relacionar amb "El crepúsculo de los dioses"): dues actrius del Hollywood clàssic en hores molt baixes (Bette Davis i Joan Crawford) reunides per fer el paper de dues actrius retirades, dues germanes, una de les quals va ser nena prodigi a l'estil Shirley Temple i a qui l'altra la va succeir en l'èxit popular fins que un misteriós accident la va deixar invàlida. Baby Jane té cura de Blanche però l'odia; i tampoc no sembla estar gaire en els seus cabals: li duu una rata morta per esmorzar i contracta un pianista mediocre per preparar un improbable retorn a les pantalles amb la cançó que la va fer famosa, "I've Written A Letter To Daddy"; les escenes en què la canta, vestida, pentinada i maquillada com quan era petita, resumeixen el patetisme i l'horror convocats per Aldrich en aquest grand guignol irrepetible, que va gaudir d'un èxit enorme i bastant inesperat atesa la modèstia de la producció.



A "Canción de cuna para un cadáver" (1964), amb Olivia de Havilland prenent el relleu de la Crawford i Joseph Cotten completant el triangle de velles glòries, repeteixen fórmula amb els mateixos ingredients: un fet del passat (un assassinat truculent) manté a la protagonista (Davis) reclosa i aparentment pertorbada; l'escenari gòtic és ara una típica mansió del Sud que volen enderrocar per fer una carretera (impossibilitat de conciliar passat i present); una cançó infantil enganxifosa que proporciona el títol original al film: "Hush... Hush, Sweet Charlotte"; sorpresa final i diversos moments de terror al llarg d'una trama un pèl recargolada, no tan inspirada com la de "¿Qué fue de Baby Jane?". El personatge de Bette Davis no resulta tan estrafolari i De Havilland apareix fins i tot atractiva quan es desprèn de la seva màscara de bondat.

dimarts, 31 de desembre de 2019

LAZZARO FELIZ


No estic gaire segur de quina és la moral d'aquest conte (no es pot ser bo?); però, en qualsevol cas, "Lazzaro feliz" (Alice Rohrwacher, 2018) esdevé un títol simpàtic gràcies a un to pasolinià gens habitual a les pantalles, i a l'encertada descripció d'uns personatges que viuen al marge de la societat, des del lacònic protagonista, que fa honor al seu nom tornant d'entre els morts per cercar un vell amic, al lladregot interpretat per Sergi López, qui demostra que no perd l'accent ni quan roda en italià.

dissabte, 28 de desembre de 2019

STAR WARS: EL ASCENSO DE SKYWALKER


Després de veure el darrer episodi de la nissaga Star Wars, és encara més òbvia la pregunta que suggerien els dos títols anteriors: era necessària una tercera trilogia? No aporta res a la història ideada per George Lucas; l'allarga innecessàriament i la clou amb un episodi que vol enllaçar amb els orígens i esdevé una desfilada de fantasmes sense gaire interès, amb situacions i final perfectament previsibles. En última instància, salvarem per la seva bellesa l'enfrontament a espasa (làser) entre Kylo Ren i Rey sobre les runes de l'Estrella de la Mort semisubmergides en un mar embravit.

El retorn de J.J. Abrams a la direcció no aporta cap diferència significativa. Mentrestant, Rian Johnson ("Star Wars: Los últimos Jedi") ofereix un divertiment més senzill i més simpàtic a "Puñales por la espalda", una versió lleugera, quasi paròdica, de les intrigues criminals a l'estil Agatha Christie, amb la incommensurable Ana de Armas presidint un repartiment de cares conegudes.

Daisy vs. Ana.



dimarts, 24 de desembre de 2019

PRETTY WOMAN


Tot i que això de convertir contes animats en pel·lícules en imatge real ja s'havia inventat feia anys. I si no, vegeu "Pretty Woman", el film més popular de 1990 i sempre present a la televisió -sobretot en aquestes dates nadalenques-, versió moderna de la Ventafocs en què ella és una prostituta de Hollywood Boulevard a qui un príncep blau que neda en bitllets perquè es dedica a comprar empreses i vendre-les per parts li descobrirà el món de les botigues de roba de Cielo Drive i les vetllades a l'òpera de San Francisco.

Per què enganxa tant aquesta comèdia romàntica? Evidentment, Julia Roberts i Richard Gere omplen la pantalla de glamur. Com en les bones comèdies de tota la vida, cal cuidar els secundaris, i el director de l'hotel (Héctor Elizondo) és una autèntica troballa; l'advocat és un dolent creïble i les estirades dependentes de la primera botiga que visita la Vivian assumeixen el rol de les pèrfides germanastres. Perquè narra una doble transformació, la de la prostituta més aviat ordinària en la noia més maca que hagi trepitjat les catifes del Beverly Wilshire -i sensible i intel·ligent-; i la del tauró dels negocis en un capitalista amb sentiments.

Un argument rodó amanit amb algunes línies de diàleg memorables: a la sabateria, quan ell diu que els facin la pilota; a l'òpera, quan ella comenta que quasi mulla les calces de gust; o quan el director de l'hotel li diu al protagonista tot contemplant les joies de lloguer que "deu ser difícil separar-se de quelcom tan bell". I què va passar quan ell va rescatar a la princesa? Doncs que "ella el va rescatar a ell".

Més ingredients: una banda sonora amb algunes cançons tan enganxoses com la història. La de Roy Orbison que dóna títol al film, per descomptat, i alguna altra peça notable... Si La Traviata sona en l'escena culminant, moments abans ho fa l'èxit de Roxette "It Must Have Been Love". Un record per a Marie Fredriksson.

diumenge, 22 de desembre de 2019

DUMBO


Ara, els de la Disney han trobat un nou filó, un pèl extravagant però probablement adequat als seus evidents objectius crematístics: les versions en imatge real dels seus èxits animats de tota la vida. I després de "La bella y la bestia" i "El rey león", es remeten a un clàssic dels més antics i refan "Dumbo" en imatge real (és un dir, ja que els elefants estan creats digitalment) i sota la firma de Tim Burton.

S'ha criticat molt aquesta versió, sens dubte més aparatosa que el senzill i entranyable original de l'any 1941. Però no m'ha semblat que el "Dumbo" del 2019 estigui tan malament. És una pel·lícula entretinguda i digna que Burton porta al seu terreny, el de l'elogi de la diferència, el territori entre la realitat i la imaginació on regnen els freaks, enfrontats a un malvat capitalista que aquí encarna Michael Keaton (també recupera altres actors amb qui ja havia treballat, com Danny DeVito, Alan Arkin o la imprescindible Eva Green). El personatge del pare, genet que ha perdut un braç durant la Gran Guerra i a l'esposa a causa de la grip, propicia un final quasi memorable en què una mà mecànica ens porta a la memòria Eduardo Manostijeras (per si no n'hi hagués hagut prou amb la banda sonora de Danny Elfman).