divendres, 7 d’agost de 2020

LA VERDAD


"La verdad" (2019) també és una pel·lícula francesa, tot i que el director és japonès: un vell conegut nostre, el gran Hirokazu Kore-Eda. Però ni el director ni la presència del nord-americà Ethan Hawke afecten l'essència d'un film que fa olor de croissant. Tenint de protagonistes a dues grans dames com Catherine Deneuve i Juliette Binoche, no podia ser d'altra manera (tot i que la segona ja ha aparegut en títols dirigits per orientals). Però l'aroma s'estén a molts altres aspectes: la reunió familiar en una casa amb un gran jardí, els esmorzars i els sopars, un to que oscil·la constantment entre el drama psicoanalític i la comèdia lleugera, o la mateixa trama, no excessivament original, al voltant d'una actriu de certa edat i de caràcter una mica complicat que acaba d'escriure una autobiografia en la qual, tanmateix, sembla haver mentit sobre moltes circumstàncies d'una vida que s'assembla a una de les seves interpretacions, tot plegat una impostura que fa que tothom se n'allunyi i que pagui amb solitud la seva manca d'empatia. Però també ens adonem que la filla menteix quan vol ser sincera i que els records la traeixen.

A més, hi ha el rodatge d'un film de ciència-ficció que fa de mirall dels traumes de mare i filla. En fi, que "La verdad" podria venir signada per Olivier Assayas i ho trobaríem perfectament normal.

Només després d'un examen més atent veurem que els temes predilectes del cinema del nipó conflueixen en aquesta obra, una mica desequilibrada però interessant: les relacions familiars, per descomptat; però també les dificultats per accedir a la veritat (recordem "El tercer asesinato").

dimecres, 5 d’agost de 2020

UN AMOR IMPOSIBLE


Continuem amb el cinema francès.

Després d'"Un amor de verano" (2015) una mica complicat, Catherine Corsini ens parla d'"Un amor imposible" (2018). Com en el seu film precedent, ens trasllada en el temps, ara als anys cinquanta, tot i que el film és com una novel·la-riu i l'acció, conduïda per la narració de la filla de la protagonista, s'allarga fins als nostres dies. No sé si calia una història tan extensa o el diàleg final, presumptament revelador. Jo crec que més concisió hauria beneficiat el film, i a l'espectador intel·ligent no se li escapa que l'emparellament entre una mecanògrafa guapa però una mica de poble, de pare jueu, i un noi de casa bona que parla vint idiomes i admira Nietzsche no pot acabar bé del tot.

dimarts, 4 d’agost de 2020

EL OFICIAL Y EL ESPÍA


No sé si són els seus problemes amb la justícia que van despertar l'interès de Roman Polanski pel cas Dreyfus. També devia influir que es tracta d'una mostra de l'antisemitisme que ja imperava a la França de finals del segle XIX, quan uns militars desaprensius, tan miserables com els que apareixien a "Senderos de gloria" -un altre títol basat en fets reals que no deixa en gaire bon lloc l'Exèrcit francès-, van fabricar proves contra un oficial que tenia la desgràcia de ser jueu, el van acusar injustament de traïció i desterrar a l'Illa del Diable (un indret del Carib sense glamur).

La defensa del cas que va fer l'escriptor Émile Zola des de les pàgines de l'Aurore és prou coneguda. Però el film se centra en les perquisicions del coronel Picquart (Jean Dujardin), un home decidit a fer justícia no tant perquè els jueus li fossin simpàtics (que no era el cas) sinó per defensar uns valors en què sempre havia cregut.

A risc de ser acusat d'acadèmic, Polanski ofereix un film impecablement ambientat i fotografiat però que evita temptacions autorals, assumeix el seu caràcter didàctic i es limita a explicar amb la major claredat possible uns fets tan indignants com, a estones, surrealistes.

dilluns, 3 d’agost de 2020

HÉLAS POUR MOI


Després de l'èxit inesperat de "Nouvelle Vague" (1990), protagonitzada per Alain Delon, Godard va treballar amb una altra vaca sagrada del cinema francès, en Gérard Depardieu, a "Hélas pour moi" (1993).

L'abundància de referències, les constants digressions i -el súmmum de la no-narració- una història que es resisteix a ser explicada, no afavoreixen la contemplació d'uns dels seus títols més críptics. Pel que sembla, tracta de la llegenda segons la qual Déu es va voler sentir home; i es ficà en la pell de Simon (Depardieu), un senyor que vol viatjar a Itàlia per vendre un hotel i que s'allunya de la Rachel, la seva dona, o potser és ella qui s'allunya d'ell.

Tot i que el film es mostra més accessible en l'apartat no verbal gràcies a la mirada trista de Depardieu, seran els jocs de paraules que tant li agraden al director que ens donaran la pista d'allò que anem a veure des de la presentació de la producció, no gaire humil: GODard-DeparDIEU. I, quan la parella protagonista (més o menys; surt un munt de gent que no sabem ben bé que hi pinten) tenen una disputa, els crida l'atenció que el mot inclogui la paraula "puta". Jo afegiré un joc de paraules pel meu compte: si "hélas pour moi" vol dir pobre de mi, jo dic "pobre espectador!"

dissabte, 1 d’agost de 2020

EMPIEZA EL ESPECTÁCULO


El ballarí, coreògraf i director Bob Fosse ja havia evidenciat la seva admiració cap a l'univers fellinià adaptant en clau musical "Las noches de Cabiria" a "Noches en la ciudad", del 1969, interpretada per Shirley MacLane.

Després de dos títols clau de la dècada dels setanta com van ser "Cabaret" (1972) i el biopic sobre el monologuista Lenny Bruce "Lenny" (1974), va decidir fer el seu particular "8 y 1/2" amb "Empieza el espectáculo" (1979), un film de caràcter clarament autobiogràfic (i, com veurem, premonitori). Roy Scheider interpreta al director cinematogràfic i teatral Joe Gideon, transsumpte del mateix Fosse; operat a cor obert, Gideon es debat entre la vida i una Mort molt atractiva amb els trets de Jessica Lange, a qui explica la seva vida: unes pinzellades sobre la seva joventut i una mirada més atenta a l'etapa prèvia al problema coronari que ens permetrà contemplar com la seva activitat frenètica en el món competitiu de les produccions de Broadway, la seva caòtica vida sentimental i el consum immoderat de tabac i amfetamines condueixen irremissiblement al final anunciat des de l'inici.

El diagnòstic de Fosse sobre la seva vida i els perills sobre la seva salut es va veure confirmat quan, uns anys més tard, moria exactament igual que el seu protagonista.

La introducció de les escenes oníriques en què Gideon parla amb la Mort -i la fotografia de Giuseppe Rotunno- connecten amb aquest univers fellinià. Tot i que Fosse ho porta al seu terreny i aconsegueix un títol notable que, si bé no és gaire original en l'apartat estrictament dramàtic i resulta a estones autocomplaent, es pot gaudir com en el moment de la seva estrena gràcies a un treball de muntatge virtuós i a uns números musicals ben integrats en la narració que, a l'espera de veure com resol Spielberg l'adaptació de "West Side Story", ens fan enyorar els musicals del darrer terç del segle passat.



I les pel·lícules del 79 que vaig comentant i que vaig poder gaudir quan Barcelona era una ciutat plena de sales de cinema espectaculars ens fan enyorar una era perduda per sempre més; ara, amb l'agreujant de la manca d'estrenes significatives que li devem al virus dels c...

dijous, 30 de juliol de 2020

ADIÓS


Paco Cabezas va viatjar als Estats Units i allà ha dirigit episodis de sèries com la notable "Penny Dreadful". Però el 2019 va tornar a la seva Sevilla natal per oferir-nos un thriller vigorós protagonitzat per Mario Casas, Natalia de Molina, Ruth Díaz i Carlos Bardem, a més d'un notable elenc de secundaris.

Abusa d'un to tràgic que la tradició flamenca justificaria només en part. Però el recorregut pels pitjors barris de la ciutat compleix amb l'objectiu de denúncia social i proporciona un escenari quasi apocalíptic, idoni per a aquesta història fosquíssima de venjances i famílies (de delinqüents i de policies corruptes).

dilluns, 27 de juliol de 2020

PIRAÑAS: LOS NIÑOS DE LA CAMORRA


Parlàvem no fa gaire d'"El traidor", un film excel·lent sobre la Cosa Nostra. "Pirañas: Los niños de la camorra" (Claudio Giovannesi, 2019) ens situa una mica més al nord (Nàpols) i al present, i observa el fenomen d'aquests adolescents, gairebé uns nens, que volen fer-se els amos de la màfia; el jove protagonista només té quinze anys però, veient com els caps es fan vells o són arrestats per la policia, decideix substituir-los; l'objectiu és aconseguir diner fàcil controlant la venda d'estupefaents, comprar-se les sabatilles més cares i tenir la millor taula (500 euros) a la discoteca del barri i, de passada, exercir de Robin Hood.

L'argument deriva cap al fulletó però això no invalida la denúncia d'aquesta forma de delinqüència que perpetua la tradició mafiosa italiana alhora que la infantilitza. Els nens de la camorra veuen la violència com un joc però ben aviat s'adonaran que la realitat i els videojocs no són exactament el mateix tot i que sempre es tracta de manejar un fusell (cal destacar l'escena en què el jove Nicola ensenya a un vell mafiós sota arrest domiciliari -les cases dels capos són plenes d'objectes de luxe perfectament inútils- a distreure's amb un d'aquests videojocs; l'home està entusiasmat).

dissabte, 25 de juliol de 2020

A PROPÒSIT DE NO RES


Com que abans-d'ahir era Sant Jordi (una mica descafeïnat però la intenció era bona), recomanarem -per variar- un llibre.

L'autobiografia de Woody Allen, no publicada a molts països per culpa del #MeToo, no fa grans revelacions però permet gaudir de la ironia i la passió que caracteritzen els textos del seu autor, ja siguin llibres o guions.

M'ha agradat sobretot la primera meitat, quan rememora la infantesa i adolescència a Brooklyn i els seus primers passos com a creador d'acudits i monologuista, i que barreja el sentit de l'humor amb l'emoció dels records, en la línia, per entendre'ns, de la veu en off de "Días de radio". La resta és més conegut. Allen procura no deixar malament ningú i tot són afalacs per als seus actors i les seves exparelles, amb l'excepció de Mia Farrow, a qui acusa de llunàtica, perversa i mentidera. Aquesta part, la més llaminera per a molts lectors, m'ha resultat en canvi un pèl feixuga. Allen fa molts esforços per defensar la seva innocència i en té tot el dret, però acaba perjudicant l'apartat literari. A més, la seva insistència ni farà canviar d'opinió als qui el creuen culpable encara que no n'hi hagi cap mena de prova i únicament una clara voluntat difamatòria des de l'entorn de la seva ex, ni els cal als qui pensen que hi ha una cosa anomenada presumpció d'innocència que potser caldria preservar com un dels fonaments de la democràcia.

Si de la lectura del llibre deduïu que la Mia Farrow és una mala persona que va aprofitar l'amistat d'Allen per rellançar una carrera en caiguda lliure, us podeu consolar veient un dels subproductes que va protagonitzar amb el reclam d'haver estat la més o menys pertorbada protagonista de "La semilla del diablo": "Escalofrío" (Richard Loncraine, 1977; també es pot trobar amb el títol de "Círculo de la muerte") és una història de fantasmes filmada a Londres en què tots els actors resulten més aviat patètics (inclosos Keir Dullea i Tom Conti) i que esdevé una successió de clixés avorrida i sense gaire substància. Reconec que la història original de l'especialista Peter Straub no era fàcil d'adaptar però contenia algunes idees interessants que director i guionistes s'esforcen a enterrar sota la llosa d'uns diàlegs absurds, una realització matussera i alguns -no molts- enquadraments bonics a càrrec del càmera Peter Hannan.

dimecres, 22 de juliol de 2020

LOS MISERABLES


No cal confondre el film dirigit el 2019 per Ladj Ly amb qualsevol de les adaptacions cinematogràfiques de la novel·la de Victor Hugo. Aquest transcorre en l'actualitat i presenta la difícil situació d'un suburbi de París on tothom viu enfrontat, tot i el clientelisme i les aliances per conveniència entre els diferents grups tribals. Ara bé, algunes similituds sí que hi trobarem: més enllà del fet que l'institut del barri porti el nom de l'escriptor, aquí tothom és miserable, hi ha ex-convictes, hi ha policies que no acaben d'entendre quina és la seva funció i, sobretot, hi ha el retrat molt vívid d'una societat al caire de la revolta.

dissabte, 18 de juliol de 2020

UNA NOCHE EN LA ÓPERA


"Sopa de ganso" (Leo McCarey, 1933) és la més subversiva i divertida de les pel·lícules protagonitzades pels germans Marx. Groucho, Chico, Harpo i (només fins a aquest títol) Zeppo van aconseguir preservar l'esperit anàrquic de bona part del cinema còmic de l'etapa muda i ho van fer, paradoxalment, aportant-hi generoses dosis de surrealisme a través dels diàlegs delirants a càrrec dels dos primers (Harpo no parlava).

Aquest film no va tenir gaire èxit en la seva estrena però el talent dels Marx no li va passar per alt al totpoderós productor de la Metro Goldwyn Mayer Irving Thalberg, qui els va contractar per a "Una noche en la ópera", dirigida per Sam Wood l'any 1935. La introducció d'una trama més lineal amb una història d'amor previsible i de moltíssimes cançons no va impedir que els Marx despleguessin el seu humor i aquest títol, tot i que també assenyalaria l'inici de la seva decadència creativa, esdevé el més popular de la seva carrera gràcies a un hàbil crescendo narratiu que condueix a l'apoteòsica escena final a l'òpera, però també gràcies als diàlegs delirants de Groucho en les seves escenes amb Margaret Dumont i, especialment, a dos gags que han perdurat en el temps: Chico i Groucho discutint un contracte de feixuga redacció que van retallant de manera literal ("la part contractant de la primera part serà considerada part contractant de la primera part"); i, per descomptat, l'escena de la cabina, que ha passat a enriquir el llenguatge popular com a sinònim d'un espai atapeït de gent diversa.







La meva escena favorita, però, és de "Sopa de ganso": la del mirall:



diumenge, 12 de juliol de 2020

VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN


No sabem si "Ventajas de viajar en tren" (Aritz Moreno, 2019) té alguna subvenció de l'AVE, però es tracta sens dubte d'un dels títols més estimulants de la temporada. Com en un joc de caixes xineses, un personatge explica una història en què un personatge explica una història en què un personatge explica una història. I les històries, entre el terror, el surrealisme i l'humor negre, són excessives però també sorprenents. Ernesto Alterio, Luis Tosar, Pilar Castro, Belén Cuesta o Quim Gutiérrez estan, com gairebé sempre, perfectes; però l'episodi més curt, protagonitzat per Macarena García i Javier Botet, és també el millor.