dissabte, 7 de desembre de 2019

EL IRLANDÉS


Martin Scorsese, amb un pressupost considerable obtingut gràcies a la generositat de l'exitosa plataforma Netflix, reuneix els seus actors-fetitxe (Robert De Niro, Joe Pesci, Harvey Keitel, o fins i tot Stephen Graham, que feia el paper d'Al Capone a "Boardwalk Empire"), els emparella amb Al Pacino, un actor amb qui no havia treballat, i realitza una nova i potser definitiva aproximació a l'univers de la màfia a través de la figura del sicari Frank Sheeran, erigit en paradigma de l'antiheroi scorsesià. Sheeran (De Niro amb lentilles blaves) no és italià sinó irlandès, però el parla gràcies a la seva estada a Sicília amb les tropes americanes durant la Segona Guerra Mundial i li agrada sucar pa amb vi negre, com al seu mentor, el vell mafiós Russell Bufalino (Pesci); a la guerra va aprendre a obeir i matar sense qüestionar-ne les implicacions morals, i no és un personatge gaire empàtic, temible sens dubte, però que té una virtut innegable: una lleialtat a prova de coaccions. Però una pel·lícula de Scorsese tan quintaessencial com ho és "El irlandés" no podia transcórrer sense un conflicte i -tal vegada- una traïció i un sentiment de culpa.

Jesús ("La última tentación de Cristo") va haver d'escollir entre el Pare Creador i la seva condició humana. Newland Archer ("La edad de la inocencia") havia d'escollir entre el seu gran amor i la seva família. Amsterdam Vallon ("Gangs of New York") tenia en "El carnisser" una figura paterna poc compatible amb el deure de venjar el seu pare autèntic. Jordan Belfort ("El lobo de Wall Street") va haver de trair els seus companys de malifetes i també ho va haver de fer en Henry Hill ("Uno de los nuestros") per salvar la pell.

No explicaré què li passa exactament a en Frank Sheeran, tot i que els espòilers són improbables en un títol basat en fets i personatges autèntics que reviu la història dels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins al Watergate i més enllà, amb la màfia i els sindicalistes capitanejats per Jimmy Hoffa (Pacino) movent els fils de la política, posant i traient presidents tot manipulant el sistema electoral o amb mètodes més expeditius, com en el cas de John F. Kennedy.

Des del punt de vista argumental, doncs, "El irlandés", amb guió de Steven Zaillian ("La lista de Schindler"), és molt ambiciosa però no gaire diferent d'altres cròniques sobre el crim organitzat i podria completar una trilogia amb "Uno de los nuestros" i "Casino". També formalment s'hi assembla força fins a la meitat del seu dilatat metratge però el film fa un pas endavant a partir de la seqüència magnífica del sopar d'homenatge, en què les mirades que intercanvien els comensals segellen el destí; a partir d'aquell moment, Scorsese renuncia a la música -tan característica dels seus treballs sobre mafiosos- i obre un tram final demolidor en què tota certesa serà qüestionada tret d'una veritat immutable: la mort és l'únic destí possible.

En el primer post que vaig dedicar al director, l'any 2010 arran de l'estrena de "Shutter Island", vaig dir que, des de "La edad de la inocencia", continuava esperant una nova obra mestra absoluta del signant de "Taxi Driver". Bé, finalment la tenim aquí.

divendres, 6 de desembre de 2019

BUÑUEL EN EL LABERINTO DE LAS TORTUGAS


"Buñuel en el laberinto de las tortugas" (2019) és un film d'animació dirigit per Salvador Simó Busom que adapta un còmic de Fermín Solís i que, amb tanta senzillesa com passió, narra l'aventura que va portar Luis Buñuel a rodar el documental "Las Hurdes, tierra sin pan" (1933).

L'escàndol originat a París pels seus treballs surrealistes "Un chien andalou" (1929) i "L'âge d'or" (1930) va forçar el retorn a Espanya del director aragonès. La sort va voler que el seu amic Ramón Acín guanyés la rifa i, complint la seva promesa, li pagués el projecte de viatjar a la regió més deprimida de l'Espanya dels anys trenta (ja és dir) per fer un documental que havia de retratar la misèria. El realitzador no va dubtar a manipular la realitat per fer-la més evident.

El film de Simó integra amb una sensibilitat exquisida els diversos nivells de lectura d'un títol sobre el procés creatiu, sobre l'amistat, sobre les contradiccions i inquietuds dels seus protagonistes (amb obligades escenes oníriques) i, finalment, sobre el desastre que va significar la Guerra Civil. Inclou imatges impactants del film de Buñuel, títol inexcusable de la seva filmografia i demostració fefaent que el surrealisme pot ser un bon camí cap a l'objectivitat.

divendres, 29 de novembre de 2019

GRACIAS A DIOS


El fenomen dels capellans pedòfils i el silenci còmplice de l'Església ja el coneixíem per "Spotlight" (Tom McCarthy, 2105) i pels casos que hem viscut arreu on hi ha capellans catòlics amb nens al seu càrrec.

Ara, de la mà de François Ozon, sabrem del cas del pare Preynat, qui va fer estralls entre els innocents joves scouts de Lyon. Res de nou, doncs; però, a déu gràcies, "Gracias a Dios" (2018) manté l'interès amb una sàvia estructura circular i coral i amb el retrat d'una societat còmplice que tem més l'escàndol que les violacions.

dilluns, 25 de novembre de 2019

LOS EXÁMENES


Si a "4 meses, 3 semanas, 2 días" (2007), Cristian Mungiu feia un retrat desolador de Romania durant els últims dies del comunisme, a "Los exámenes" (2016) trasllada l'acció a l'actualitat per mostrar un panorama no gaire millor, un país miserable en què l'única il·lusió d'uns pares és que la filla obtingui una beca per anar a estudiar a Londres i en què la corrupció encara és present en tots els àmbits. De fet, és aquesta corrupció -en l'antiga forma del clientelisme- que afecta el protagonista, un metge que vol ser honest però que es veu superat per les circumstàncies des d'un mal dia que comença amb una pedrada contra la finestra del seu pis i continua amb l'agressió que pateix la seva filla precisament el dia abans dels exàmens finals.

dissabte, 23 de novembre de 2019

LOS PIANOS MECÁNICOS


"Los pianos mecánicos", dirigida per Juan Antonio Bardem el 1965, és una pel·lícula fallida que separaria l'etapa més prestigiosa del director d'una segona més aviat lamentable. Tot i això, la van presentar a Cannes i aquest seria el primer dels misteris que envolten aquest film necessàriament enigmàtic que adaptava una novel·la pseudoexistencialista d'Henri-François Rey.

Els plans reiterats de la mànega introduint la gasolina al dipòsit d'un descapotable mentre el seu conductor, ros i amb pinta de guiri, observa atentament el gasoliner jove i morè ens podrien haver alertat sobre la condició d'homosexual del personatge, i això tal vegada hauria il·luminat alguns passatges foscos de la trama posterior. Però l'escena conclou amb una breu discussió quan l'estranger pensa que el volen estafar i, quan s'allunya en direcció a la Costa Brava, un gasoliner més veterà comenta que allà "homes i dones, uns amb els altres...", quin vici! Després, l'estranger (francès interpretat per l'alemany Hardy Krüger) es lliga la Melina Mercouri i -la censura franquista hi devia tenir alguna cosa a veure- ningú no esmenta la seva presumpta homosexualitat, tot i que és cert que ella li pregunta "¿Eres...?" -però no acaba la frase i ell tampoc no respon-, i que apareix un misteriós soci parisenc que exerceix una estranya influència sobre el xicot.

Però ens movem sempre en el terreny de les hipòtesis. Una altra, seria que Vincent és massa pijo per empatitzar amb uns personatges que estan una mica de tornada de tot. Però, sense haver llegit la novel·la, les motivacions resulten indesxifrables només amb el visionat del film d'en Bardem que, entre seqüències muntades matusserament i diàlegs que pretenen ser literaris i esdevenen surrealistes, tan sols aconsegueix suscitar preguntes:

- Per què han batejat Cadaqués amb l'improbable nom de Caldeya?

- Per què van amb jersei en ple estiu?

- Per què s'ha volgut suïcidar la japonesa? I per què tothom sembla tan desgraciat si es passen el dia banyant-se i bevent?

- Per què s'atabala tant en Vincent durant la visita al Barri Xinès de Barcelona?

- De què va exactament la Jenny?

- Els bohemis forasters que envaeixen Caldeya, si són intel·lectuals, perquè diuen i fan tantes bestieses?

- Per què els espanyols que apareixen semblen troglodites?

- Calia que el jove Serge morís tan tràgicament?

- Es van inspirar en el film els productors de "Verano azul"?

- Es van llegir el guió els actors? Què pretenia James Mason a part de passar uns dies de vacances a la Costa Brava?

Si més no, està ben fotografiada.

divendres, 22 de novembre de 2019

MADAME DE...


A "Madame de..." (1953), Max Ophüls torna a situar l'acció l'any 1900 (com a "Carta de una desconocida" o "La ronda") i usa i abusa de l'estètica fin-de-siècle per narrar els problemes amorosos d'una dama (Danielle Darrieux), esposa d'un general (Charles Boyer), que dedica el seu temps a anar a festes o al teatre, flirtejant amb qualsevol que porti pantalons, i a gastar sense mesura, fins a l'extrem d'haver d'empenyorar unes arracades que faran la volta al món per tornar a les seves orelles de mans d'un pretendent aristòcrata (només faltaria), amb els trets de Vittorio de Sica i de qui ella s'enamora perdudament.

El fet que se'ns oculti el cognom de la protagonista, senyora de..., pretén recalcar la seva condició de dona casada, possessió del seu marit tot i que no la posseeix gaire en realitat. Es tracta d'un film estrany, que comença com una opereta per convertir-se cap al final en una tragèdia amb duel incorporat. Els sentiments s'imposen a la superficialitat d'ambients i actituds mentre l'acció avança a un ritme vertiginós enmig d'espectaculars moviments de càmera, com en les escenes de ball entre Louise i el baró. A més d'elegància, Ophüls dota a la posada en escena de poesia, com quan ella trenca una carta i els trossos de paper es converteixen en neu que cau sobre el paisatge; sense oblidar l'el·líptic final.

dimarts, 19 de novembre de 2019

MIDSOMMAR


Després de l'excel·lent "Hereditary", Ari Aster sembla confirmar el seu talent a "Midsommar" (2019). Com la primera, parteix de referències genèriques força òbvies: vindria a ser una barreja entre "El hombre de mimbre" i una pila de slashers sobre adolescents que no trien el millor lloc per passar les seves vacances (en aquest cas, una comunitat endogàmica oculta en un racó de Suècia, tan bell com inhòspit). Inusualment llarg, el film aconsegueix generar una gran tensió i es desmarca dels seus models més modestos gràcies a una fotografia impressionant, a la gran interpretació de la guapa Florence Pugh i a un subtext que ens parla de les relacions socials amb tanta lucidesa com sentit de l'humor (negre, en aquest cas).

diumenge, 17 de novembre de 2019

TODO EL DINERO DEL MUNDO


El film que Ridley Scott va realitzar el 2017 sobre el segrest, els anys setanta, d'un nét del multimilionari John Paul Getty (al noi li van tallar una orella perquè l'avi, malgrat ser l'home més ric del món, no volia pagar ni cinc pel rescat) passarà abans a la història per l'acomiadament de Kevin Spacey quan ja havia rodat les seves escenes, a causa d'un escàndol sexual dels que ara estan de moda a Hollywood, i la seva substitució per Christopher Plummer, el qual, de fet, està magnífic en el paper de l'home més garrepa del món, i s'acosta més a l'edat del personatge.

El retrat d'aquest individu, que gastava fortunes en obres d'art i que tenia una cabina telefònica instal·lada a la seva mansió d'Anglaterra perquè les visites que volien trucar per telèfon s'haguessin de rascar la butxaca, resulta prou curiós. Pel que fa a la resta, no té un interès especial; en qualsevol cas, "Todo el dinero del mundo" està filmada amb l'habitual elegància del senyor Scott, qui demostra novament la seva capacitat per retratar el luxe de determinats espais i contraposar-lo a la misèria (en aquest cas, els caus de la Ndragheta calabresa), tot plegat vorejant el tòpic.

dissabte, 16 de novembre de 2019

THE KING


La producció de Netflix "The King" (David Michôd, 2019), no farà oblidar altres versions cinematogràfiques de l'obra de Shakespeare sobre el rei Enric V i la batalla d'Agincourt; versions que van de la de Laurence Olivier al 1944 fins a la de Kenneth Branagh del 1989, passant per les "Campanadas a medianoche" d'Orson Welles (1965). Aquí, el destí de Falstaff és una mica diferent i el text del bard d'Avon pateix un procés de simplificació renyit amb l'ortodòxia del subgènere.

No obstant això, es tracta d'un producte digne i entretingut, ben ambientat i ben fotografiat, i ben interpretat per l'omnipresent Timothée Chalamet, un Henry més introspectiu i menys loquaç que els seus precedents. Inclou un discurs sobre la manipulació del poder que resulta tan vigent ara com ho podia ser el segle XV.

Amb quin ens hem de quedar?




divendres, 15 de novembre de 2019

CEMENTERIO DE ANIMALES


En un post doble del 2010 vam fer un repàs necessàriament incomplet de les adaptacions cinematogràfiques i televisives de l'obra literària de Stephen King.

No vam incloure "Cementerio viviente" (Mary Lambert, 1989), potser perquè no l'he vista i també desconec l'original literari. Però ara he pogut veure el seu remake, titulat "Cementerio de animales" i dirigit el 2019 per Dennis Widmyer i Kevin Kolsch. Des d'un punt de vista cinematogràfic no té gaire interès; però l'argument -i, en definitiva, la idea de King- resulta força pertorbador.

El gènere de zombis ja juga amb la inquietud que provoca la resurrecció dels morts, una qüestió que, més enllà de referències bíbliques una mica superades, és desassossegadora en la mesura que implica el trencament d'una última frontera, la que separa vida i mort. A més, King no es talla un pèl quan mostra el dolor d'un pare que perd un fill (o filla, en aquest cas) de curta edat; i, com en el dilema al final de "La niebla", aquest dolor i, tal vegada, una perspectiva difuminada per l'horror, porten a una decisió finalment errònia perquè només convoca més horror afegit.

Estem, doncs, en el terreny del mal rotllo i dels finals terribles.

Per superar el mal tràngol, recomano un títol de culte realitzat a Nova Zelanda el 2014 per Taika Waititi i Jemaine Clement, i més recentment convertit en sèrie televisiva. "Lo que hacemos en las sombras" parteix d'una idea enginyosa: sota el format del reality televisiu, en la línia de "Jersey Shore" i similars, seguim el dia a dia d'uns companys de pis força simpàtics que són vampirs, amb les peculiaritats que això comporta. El film conté gags impagables, com la trobada amb els licantrops, o una sortida nocturna per Wellington durant la qual els no-morts no aconseguiran entrar en una discoteca de moda perquè només poden fer-ho si hom els convida, com mana la tradició.

dissabte, 9 de novembre de 2019

ADIÓS, MUCHACHOS


"Adiós, muchachos" (1987) és un dels grans títols de la diversa però sempre interessant filmografia de Louis Malle. Situa l'acció en un internat de França en els anys de l'ocupació alemanya i narra l'amistat entre el jove Julien i el misteriós Bonnet, units per l'afecció a la bona literatura.

El director sembla parlar dels seus records d'infantesa i, siguin o no exactes, el film aconsegueix reflectir, amb la naturalitat i senzillesa de les millors obres de maduresa, les inseguretats i els sentiments de vegades contradictoris de l'adolescència i el drama de viure amb por enmig d'un món dividit i assolat per la tragèdia.