dilluns, 16 de juliol de 2018

HEREDITARY


El cinema fantàstic i de terror continua demostrant el seu bon estat de salut gràcies a l'aportació de directors joves com el senyor Ari Aster, qui, amb "Hereditary" (2018), signa el seu primer i excel·lent llargmetratge.

Comença com un melodrama familiar, molt ben interpretat per Toni Collette, per derivar ben aviat cap al terror més absolut. Com que el film va revelant de mica en mica la substància del misteri que amenaça la ja no gaire alegre llar dels Graham, només diré que l'esquema argumental té més d'un precedent il·lustre i, fins i tot, s'assemblaria a molts títols del gènere si no fos per l'habilitat i elegància amb què Aster combina els elements de la trama, situant-nos al bell mig d'un malson en què no hi ha un protagonista clar ni cap certesa que ens permeti refugiar-nos de l'allau de situacions terribles i d'idees i imatges pertorbadores, tanmateix fascinants algunes d'elles, com el món en miniatura que fabrica la mare en el seu taller i que contribueix a diluir el context quotidià en una atmosfera de conte gòtic i a assenyalar metafòricament la insignificança d'uns personatges manipulats per forces d'origen sobrenatural i més aviat malèfic.

Fa patir molt però no us queixeu que d'això es tracta.

divendres, 13 de juliol de 2018

EL DÍA DE MAÑANA

La sèrie produïda per Movistar + "El día de mañana" adapta una novel·la d'Ignacio Martínez de Pisón que pretén ser un retrat de la Barcelona dels anys seixanta i la transició, a través de la història d'en Justo Gil, un noi nascut a Los Monegros que viatja a la capital catalana amb la seva mare malalta i s'hi queda a viure; la seva capacitat de seducció l'ajudarà, malgrat el seu origen humil, a integrar-se en la pijeria catalana i prosperar. Passen moltes més coses i la sort del nostre Pijoaparte té alts i baixos però no cal que expliquem tots els detalls d'una aventura que és també una gran història d'amor i que, tot i partir d'elements i personatges una mica tòpics, ens ha enganxat des del primer capítol, gràcies a la direcció eficaç de Mariano Barroso i a uns intèrprets idonis: menció especial per a Karra Elejalde fent de comissari franquista, Jesús Carroza de policia o la meva compatrícia la guapíssima Diana Gómez; però els reis de la funció són la bella Aura Garrido i un impressionant Oriol Pla, actor de moda gràcies al seu paper a "Incerta glòria" (Gaudí al millor secundari) i "Merlí", qui ofereix aquí una interpretació impecable i plena de matisos d'un personatge fascinant en les seves contradiccions.


Aura i Oriol


Diana

dissabte, 7 de juliol de 2018

A HARD DAY'S NIGHT


Filmada a corre-cuita, "A Hard Day's Night" (Richard Lester, 1964), la primera pel·lícula dels Beatles, barreja escenes pseudodocumentals dels quatre de Liverpool fugint de les fans embogides amb números musicals i moments d'humor que van del surrealisme a la poca-soltada. Fet i fet, no és gran cosa més que una ximpleria però la seva rellevància històrica és inqüestionable; gràcies al muntatge d'algunes escenes, concebut exclusivament en funció del ritme de les cançons, inventa amb quasi dues dècades d'anticipació l'estètica dels vídeo-clips. En qualsevol cas, Lester va conrear un estil molt sixties, molt trencador en l'època, tot i que, paradoxalment, bevia de les fonts del cinema còmic de l'era muda, amb els bobbies reproduint el paper dels policies de Mack Sennett.

dijous, 5 de juliol de 2018

LO TUYO Y TÚ


Quan una relació de parella arriba a un punt de no retorn a causa d'algun conflicte, començar de zero pot ser l'única solució. L'amnèsia, real o fingida, hi pot ajudar.

A "Lo tuyo y tú" (2016), litres de licor d'arròs inunden les tavernes més infectes de Seül; i Hong Sang-soo està cada vegada més a prop de convertir-se en un nou Eric Rohmer... en versió coreana.

diumenge, 1 de juliol de 2018

A GHOST STORY


L'any 1990, Jerry Zucker, un dels responsables de la divertidíssima "Aterriza como puedas", va oferir-nos un artefacte rebenta-taquilles sobre un noi que moria assassinat per un lladre i romania prop de la seva nòvia per protegir-la convertit en fantasma. "Ghost" té el dubtós honor de contenir una de les escenes més parodiades de la història, aquella en què els dos amants (Patrick Swayze i Demi Moore) fan figuretes de fang amb el fons musical d'"Unchained Melody". A partir de la intervenció de Whoppi Goldberg en el paper d'una mèdium que topa per primera vegada amb un esperit autèntic, l'humor ajuda a salvar la proposta.

"A Ghost Story" (David Lowery, 2017) és el mateix però en versió d'art i assaig. Una delicada història romàntica i fantàstica que proposa un viatge a través del temps i de l'oblit de la mà d'un fantasma que apareix tapat amb un llençol, com els de tota la vida.

dissabte, 30 de juny de 2018

DESPRÉS DE LA REVOLUCIÓ

El film de Michel Hazanavicius sobre Godard reflecteix en un epíleg irònic la dificultat de fer compatible un cinema d'autor amb un cinema pretesament revolucionari en què les decisions es prenen en assemblea; com si els de la CUP es dediquessin a fer pel·lícules.

Tampoc el maig del 68 va fer trontollar l'ordre burgès. Però hi va introduir alguns matisos. I tant la societat com el cinema dels anys setanta van reflectir d'alguna manera aquest qüestionament de l'statu quo, uns aires de llibertat que avui en dia serien impensables atesa la involució que estem vivint i que sembla voler-nos fer retrocedir fins als moments àlgids del populisme i el feixisme.

Godard i el col·lectiu Dziga Vertov no van assolir els seus objectius revolucionaris. En canvi, es van estrenar a França alguns títols, en aparença més comercials, que van resultar més radicals i potser més eficaços en el seu atac a la mentalitat burgesa. "El último tango en París" (1972) podria ser un d'aquests títols; però n'hi ha uns quants més; curiosament, en la majoria apareix Michel Piccoli.


Luis Buñuel portava sabotejant les conviccions burgeses des del mateix inici de la seva carrera, amb les subversives "Un chien andalou" (1929) i "L'age d'or" (1930). De manera que "El discreto encanto de la burguesía" (1972) no significa cap novetat en la seva carrera. Nogensmenys, sembla obligat afegir aquest títol a la llista, com també el següent que va dirigir en la dècada dels setanta, "El fantasma de la libertad" (1974), una explosió surrealista en què, entre altres situacions insòlites, els burgesos es reuneixen per defecar al voltant d'una taula i s'amaguen al vàter per poder menjar sense ofendre la concurrència.

Piccoli apareixia en ambdós títols. Entremig, va protagonitzar "Themroc" (Claude Faraldo, 1973), en el paper d'un obrer que, després de deixar la feina, converteix el seu apartament en una cova i es posa a viure com els homes primitius, renunciant al llenguatge i practicant l'incest i el canibalisme. I també va protagonitzar dos films fonamentals del cinema contestatari dels setanta, igualment de producció francesa però, curiosament, dirigits respectivament per un espanyol i per un italià que va començar la seva carrera a Espanya fent un cinema molt proper en estil i intencions al del primer.

Luis García Berlanga no havia fet gran cosa després de la seva obra mestra "El verdugo", del 1963: un film rodat a Buenos Aires, "La boutique" (1967), comèdia negra molt oblidable sobre el matriarcat, i "¡Vivan los novios!" (1970), una mena de versió molt negra de "La niña de luto", més en el seu estil però també irregular. I no va tornar a posar-se rere una càmera fins al 1974, amb la producció francesa "Tamaño natural" (amb Michel Piccoli, és clar).

El protagonista, un dentista acabalat, compra per correu una nina de plàstic fabricada al Japó, una autèntica meravella que convertirà en la seva companya, abandonant pel camí la dona (la de carn i os), la feina i la salut. Un argument que podria ser una perllongació necessària de les seves diatribes contra el matriarcat en els títols precedents, però absolutament radical en la mesura que posa en evidència la moral burgesa des del moment en què el personatge reprodueix els seus esquemes en una relació fora de la norma, entesa només (potser) per la seva mare, finalment torpedinada pels seus prejudicis (després que una colla d'exiliats espanyols, que protagonitzen els únics moments característicament berlanguians del film, segrestin la nina per muntar una mena de gang bang). Si la història no fos prou pertorbadora, el film inclou unes quantes penetracions brutals amb el dentista convertit en un animal lasciu, que no resulten, però, tan inquietants com el moment en què un nen xarrupa tot content i davant l'admiració de tothom el mugró de la voluptuosa femella de plàstic.

Marco Ferreri va començar, com dèiem, la seva carrera a Espanya, amb dues obres mestres de l'humor negre, retrats sarcàstics d'un país en què el contrast entre els avenços provinents d'un continent en plena expansió econòmica i l'atavisme i misèria autòctons havia de conduir a situacions surrealistes. Tant autor com l'italià era el guionista d'aquests títols, que igualment començava la seva carrera; "El pisito" (1959) i "El cochecito" (1960) venien signades pel gran Rafael Azcona, el millor escriptor que ha tingut el nostre cinema i un especialista en obres subversives. Després de col·laborar amb Ferreri, Azcona seria responsable dels llibrets de les dues millors pel·lícules de Luis García Berlanga, "Plácido" i "El verdugo". Els anys posteriors, seguiria treballant amb ambdós directors: seu és el guió de "Tamaño natural" i també és seu el guió de la que probablement s'erigeixi en la campiona d'aquest corrent de cinema contestatari fabricat a França en la primera meitat de la dècada dels setanta.


"La gran comilona" (Marco Ferreri, 1973) presenta quatre representants de la burgesia benestant de l'època, un pilot comercial (Marcello Mastroianni), un restaurador (Ugo Tognazzi), un realitzador televisiu (Michel Piccoli) i un jutge (Philippe Noiret), que es reuneixen en una casa decidits a afartar-se sense límit. Mengen sense parar -i no precisament plats de règim- i follen amb prostitutes que han contractat per a l'ocasió, amb la col·laboració desinteressada d'una mestra que passava per allà. No es fa explícit que la seva voluntat sigui el suïcidi però, com els passa als personatges d'"El ángel exterminador", de Buñuel, sortir de la casa no sembla una opció viable i morir rebentats esdevé l'únic destí possible.

Passions inconfessables:



Tots aquests títols funcionen com un joc de miralls deformants. Ens pot semblar que allò que fan els protagonistes de "Tamaño natural" o "La gran comilona" no té justificació; però, en definitiva, no es tracta sinó de dinamitar els esquemes burgesos portant-los a l'extrem.

I després va arribar Pasolini i el seu "Saló" (*) i la revolució es va esgotar perquè ja no calia dir res més.

(*) D'acord, no és una pel·lícula francesa, però els llatins hi van tenir molt a veure en tot plegat.

diumenge, 24 de juny de 2018

MAL GENIO


Adaptació molt lliure del llibre d'Anne Wiazemsky "Un año ajetreado", que narra la seva relació professional i sentimental amb Jean-Luc Godard, el darrer film de Michel Hazanavicius, "Mal genio" (2017), pretén dues o tres coses:

- Un exercici metalingüístic similar al de "The Artist", però prenent com a referent no el cinema mut sinó el godardià, copiant els seus intertítols, primers plans i moviments de càmera, la seva paleta de colors i escenes senceres de "Pierrot Le Fou" o "Une femme mariée".

- Fer un retrat irònic i despietat del cineasta suís, cregut i alhora insegur, decidit a encapçalar una revolució d'esquerres que només existeix en la seva imaginació mentre es comporta com un nen malcriat i gelós de la seva jove musa.

- Fer un retrat més ampli de la intel·lectualitat burgesa parisenca els dies del maig del 1968.

El film peca d'un sentit de l'humor una mica elemental però resulta simpàtic, hàbil en la seva transcripció del cinema de Jean-Luc Godard i molt probablement força precís en el retrat que fa dels revolucionaris de saló i d'aquest geni que tenia mal geni, com es desprèn també del text literari -amb més subtilesa- i com també es pot deduir de la biografia del cineasta, a qui, com potser recordareu, vam dedicar un monogràfic en què parlàvem de la seva relació amb en Truffaut i arribàvem a una conclusió semblant sobre el seu caràcter immadur.

divendres, 15 de juny de 2018

JURASSIC WORLD: EL REINO CAÍDO


Dèiem en parlar d'"Un monstre em ve a veure" que la relativa indefinició autoral de J. A. Bayona podria significar un avantatge quan es posés al capdavant d'un projecte de la factoria Spielberg del nivell d'aquesta cinquena part de la nissaga dels dinosaures. Puc presumir que el resultat em dóna la raó: "Jurassic World: El reino caído" podria haver estat dirigida pel mateix Steven i no notaríem la diferència.

Bayona despatxa l'encàrrec amb solvència i, després d'una primera part trepidant entre diplodocus i erupcions volcàniques, l'argument ens trasllada a una mansió gòtica, que pot recordar alguns escenaris de títols anteriors del director català, on trobarem menys acció i més suspens, en la línia del primer títol de la sèrie, el ja llunyà "Parque Jurásico" del 1993, homenatjat sense manies en diversos plans i seqüències. Demostrat en l'inici a l'illa que el deixeble pot ser tan virtuós com el seu mestre, manté l'elegància en aquesta segona part més reposada però en absolut avorrida, que combina l'esperit del cinema clàssic d'aventures amb notes de terror i fins i tot té temps de plantejar alguns dilemes ètics.

dimarts, 12 de juny de 2018

BASADA EN HECHOS REALES


"Basada en hechos reales", la darrera pel·lícula de Roman Polanski, podria ser una barreja entre "Mujer blanca soltera busca" i "Repulsión". En qualsevol cas, aplega molts arguments ja tractats en la filmografia del director: els deliris d'"El quimérico inquilino", la claustrofòbia, els escriptors en crisi creativa ("Lunas de hiel"), els escriptors a sou o "negres" ("El escritor"). En definitiva, el veterà realitzador porta al seu terreny la novel·la de Delphine de Vigan, una base literària que tracta sobre la creació literària i que no és res de l'altre món i llasta el resultat final. Però resulta encara més curiós que el guió hagi estat escrit en col·laboració amb el també director Olivier Assayas, qui ve de realitzar un títol -"Personal Shopper"- que parla, com aquest, de la identitat, els fantasmes i els no-ningú que treballen al servei de celebritats dubtoses.

dissabte, 9 de juny de 2018

EL MENSAJERO DEL MIEDO


"El mensajero del miedo" és una pel·lícula dirigida per John Frankenheimer l'any 1962, tan irregular com insòlita.

Uns militars nord-americans pateixen un rentat de cervell durant el conflicte de Corea. Quan tornen als Estats Units, el sergent Raymond Shaw (Laurence Harvey) és rebut com un heroi; però el seu company d'armes Major Bennett Marco (Frank Sinatra) sospita que alguna cosa no va bé.

El film alterna moments estranys i una mica patètics amb altres realment magnífics. El personatge de Janet Leigh és un afegit sense cap rellevància, hom diria que només un reclam publicitari en un moment en què l'actriu era popular gràcies a l'èxit de "Psicosis"; i la seva trobada amb Frank Sinatra al tren és força surrealista: s'enamora a primer cop d'ull d'un senyor que mostra signes evidents d'inestabilitat emocional i el diàleg que mantenen podria constituir l'escena de seducció més marciana mai filmada. Alguns aspectes de la trama resulten molt foscos: Per què viatja el doctor Yen Lo als Estats Units (i com aconsegueix entrar al país)? Era necessari que el coreà traïdor entrés al servei de Shaw com a majordom? Com havien pogut col·laborar la pèrfida mare del protagonista (Angela Lansbury, excel·lent -va ser nominada a l'Òscar com a secundària-) i els comunistes russos i coreans?

Visualment, "El mensajero del miedo" és molt arriscada. La profunditat de camp, els contrapicats i una estètica expressionista remeten a Welles, tot i que també abunden els primers plans, la qual cosa pot resultar lògica en un director format a la televisió. En qualsevol cas, el director de fotografia no devia encertar amb els objectius i els rostres dels personatges apareixen desenfocats en moltes escenes; sobretot, li toca el rebre al pobre Frank Sinatra.

No sé si això també té a veure amb la formació de Frankenheimer però resulta bastant insòlita en un títol del 1962 la utilització dramàtica de retransmissions televisives, que acompanyen els mítings i compareixences dels polítics en un film que parla de la fragilitat de la democràcia nord-americana en termes gairebé tan severs com en la posterior "Siete días de mayo", més rodona però indubtablement deutora d'aquest treball.

I, com sigui, tota la part final, amb l'intent de magnicidi, està molt ben filmada i muntada amb un gran sentit del suspens. En aquell moment, ningú no podia preveure que el president John F. Kennedy moriria assassinat poc després de l'estrena del film en circumstàncies molt semblants a les que mostra "El mensajero del miedo", la qual cosa va contribuir decisivament a convertir la pel·lícula en un títol de culte, perquè feia creïble el seu relat i perquè en van prohibir l'exhibició arran dels fets de Dallas.

divendres, 8 de juny de 2018

ZAMA


La vida de Don Diego de Zama al Paraguai del segle XVII és bastant monòtona. Passen els dies, els mesos i els anys mentre s'esvaeix l'esperança d'un trasllat a Buenos Aires i de tornar a veure la seva família. A més, l'home no es menja un torrat en un indret en què la concupiscència és tan intensa com la humitat. Al final, queda el recurs d'una fugida catàrtica cap a territoris inexplorats i el film de Lucrecia Martel acaba gairebé com l'"Aguirre" d'en Herzog. Adaptació de la novel·la existencialista d'Antonio di Benedetto, "Zama" (2017) és un títol tan insòlit com memorable, aspre i alhora fascinant, solcat per imatges d'una rara bellesa, subratllades pels grans èxits dels Indios Tabajaras (tot i que anacrònica, la música evoca perfectament la malenconia tropical que impregna la narració -o no-narració, segons es miri-).