dimarts, 13 de desembre de 2016

THE NEON DEMON


Amb "The Neon Demon", Nicolas Winding Refn ens lliura el títol més estilitzat de la temporada (de moltes temporades, en realitat). Fascinació visual per a un relat sòrdid sobre una joveneta òrfena que, a la manera dels contes de fades, irromp en un bosc ple de llops. El bosc són les passarel·les de moda i els llops les top-models i altres impresentables que habiten aquest univers en què només importa la bellesa física.

El film del danès ha estat rebut amb diversitat d'opinions, però cal dir que el director demostra -potser més que mai- la seva capacitat de narrar en imatges i de crear intel·ligents metàfores visuals: la discoteca en què la llum passa del blau al vermell i que reflecteix l'entrada de la protagonista en un sub-món infernal; la sessió fotogràfica en què un blanc celestial cedeix davant la foscor i la pintura d'or és escampada sobre el cos nu de la verge Jessie a manera de violació simbòlica; animals salvatges vius en motels infectes, i més felins, ara dissecats, al palau on s'oculten els morts vivents.

La història explicada a "The Neon Demon" no és exactament realista, tot i que podria ser real. En qualsevol cas està representada en clau onìrica, i l'ús de colors primaris i les referèncias visuals i argumentals al gènere fantàstic converteixen el director danès en el deixeble més avantajat de Dario Argento, sense que oblidi el seu deute amb Lynch (els interiors sinistres) o Kubrick (els enquadraments simètrics).

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Aquesta no es per mi

ricard ha dit...

Si no fa por!!

Pedro Rodríguez ha dit...

Un pestiño indigesto, una película vacua y esteticista que no esconde nada en su interior, pues más allá de intentar epatar con una escena muy mal rodada de necrofilia lésbica y el vómito de un ojo, todo se reduce a un desfile de personajes turbios o evanescentes con quienes es imposible empatizar (tal vez con el amigo de Jesse), una galería de fantasmas absortos e impasibles que pululan por espacios de diseño bajo las luces de neón y con el martirio de su inane existencia. Un nuevo fiasco de un autor con un ego estratosférico, un narcisista que acabará filmando sus fantasías lúbricas rodeado de espejos.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Creo entender que no te ha gustado ;)

Un abrazo.