dissabte, 28 de gener del 2012

TOURNÉE


No sabem perquè Joachim, que havia estat un productor televisiu d'èxit, ho ha perdut tot; segurament, per una barreja de tossuderia i egoisme, però, probablement, també per la seva fidelitat a un ideal d'integritat artística i de llibertat. Tampoc no sabem què l'ha fet tornar a França des del seu exili als Estats Units, però ho intuïm, a mesura que l'anem coneixent. L'acompanya una pintoresca troupe de ballarines de striptease, amb les quals ha muntat una gira per ciutats portuàries, una mica veteranes i que se senten tan soles com ell.

Mathieu Amalric, director i protagonista de "Tournée" (2010), presenta aquests personatges tan patètics com entranyables amb una mirada tendra i transparent; no els jutja i els estima; filma les seves anades i vingudes, les actuacions de l'espectacle de new burlesque, amb un no-estil impecable, i aconsegueix una bona pel·lícula de perdedors, amb escenes tan memorables com el flirteig a la gasolinera o l'arribada a l'hotel fantasma al costat de la platja.

divendres, 27 de gener del 2012

ESCENES CLÀSSIQUES # 123: AMARCORD

Arran de la catàstrofe del Costa Concordia, un comentarista de La Vanguardia va escriure sobre la fascinació dels italians pels vaixells i la velocitat, i esmentava la famosa escena d'"Amarcord" en què tot el poble de Rímini surt amb les seves barques a rebre el transatlàntic "Rex", orgull de la Itàlia feixista.

divendres, 20 de gener del 2012

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES


A priori, no tenia un interès especial per tornar a veure una adaptació de la primera de les tres novel·les de la nissaga Millennium. Però després de saber que la dirigiria David Fincher, un dels meus directors favorits, i de veure'n el trailer, me'n van entrar ganes.

Com calia esperar, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", supera àmpliament la versió sueca, que ja semblava una mica telefilm i ara encara més per comparació. És àgil i entretinguda; els actors són millors, especialment els secundaris (Stellan Skarsgard està perfecte en el paper de psicòpata), però també Daniel Craig, que demostra novament la seva versatilitat, i Rooney Mara, que se'n surt prou bé del repte més difícil: estar a l'altura de la Lisbeth Salander sueca, la magnífica Noomi Rapace (cal dir que la versió americana, en una maniobra tan hàbil com els canvis operats en el final, mostra un personatge una mica diferent, una mica més fràgil). Fincher confia novament en el fotògraf (Jeff Cronenweth) i en els músics (Trent Reznor, Atticus Ross) de "La red social", amb resultats igualment esplèndids. I el guió va a càrrec de Steven Zaillian ("La lista de Schindler").

L'elecció de Fincher, a més de la seva provada solvència com a narrador, té l'avantatge de la seva experiència en trames amb psicòpata ocult i investigació obsessiva ("Se7en", "Zodiac"). En definitiva, Hollywood no ha escatimat en talent. Però tota aquesta parafernàlia (fins i tot excessiva, com en els títols de crèdit, aclaparadors però deslligats del to del film), paradoxalment, fa més evident allò que la modèstia de la versió sueca dissimulava: l'original literari és mediocre; la trama és suggerent però superficial, el protagonista és un arquetip (tot i basar-se en el mateix autor de la novel·la, i malgrat l'esforç interpretatiu de Daniel Craig) i el personatge de Lisbeth Salander està ben trobat però poca cosa més. Així doncs, tot i el treball impecable de Fincher, Zaillian i tots els altres, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres" fa bona la dita: d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

I no serà que de males novel·les no n'hagin sortit bones pel·lícules. Però, en aquest cas, la fidelitat no ha estat una virtut.

dissabte, 14 de gener del 2012

ANOTHER YEAR


Com pertoca en una pel·lícula que transcorre al llarg d'un any sencer (dividida en quatre capítols, un per a cada estació), "Another year" (Mike Leigh, 2010) té una estructura circular, reveladora del sentit últim d'aquesta història sobre un matrimoni, en Tom (Jim Broadbent) i la Gerri (Ruth Sheen), que afronten amb tranquilitat d'esperit la tardor de les seves vides i que tenen per amics uns pesats amb el costum poc elegant de visitar-los per emborratxar-se i explicar-los les penes. Tom i Gerri volen ajudar-los, però tot té un límit, i el rostre petri d'Imelda Staunton en l'escena inicial troba el seu reflex en el rostre absolutament derrotat de Mary (extraordinària Lesley Manville) en el pla que tanca el film; les vides d'ambdues són un infern, però almenys la segona va fer de cambrera a Corfú.

LA PITJOR PEL·LÍCULA DE L'ANY?


Fer una llista de pitjors pel·lícules em resultaria molt difícil, sobretot perquè en veig poques, de dolentes. No vull pecar de falsa modèstia i diré que gairebé sempre m'ensumo quan una pel·lícula serà un rave.

Això no obstant, em poden les debilitats. M'agrada mirar, sobretot a la televisió, comèdies americanes, i com més poca-soltes millor; però també m'interessa descobrir-ne alguna que sigui digna i moderadament divertida. No demano més, no pretenc descobrir obres mestres. L'objectiu, si tenim en compte la qualitat dels guions de moltes sèries televisives des de la mítica "Friends" -o "Frasier", o "Seinfeld"- fins a la més recent "Shameless", no hauria de ser tan difícil. Però, o bé els bons guionistes es reserven per al mitjà televisiu, o bé -que també passa- perden la inspiració quan fan el salt a la gran pantalla.

Sigui com sigui, de tant en tant anuncien per Digital + alguna comèdia romàntica que la meva dona i jo comencem a mirar amb molta fe i amb la sana intenció de passar una estona entretinguda; i sempre acabem mirant-nos al cap de deu minuts de pel·lícula, atònits i sense entendre que algú hagi pogut produir una cosa tan inepta. Finalment, hem optat per evitar qualsevol presumpta comèdia romàntica que tingui en el seu repartiment a Sandra Bullock, Jennifer Aniston, Kate Hudson o Katherine Heigl.

Però, aquesta setmana, vam tornar a caure en el parany.

"Sin compromiso" (2011) està signada per Ivan Reitman, que no és el millor director del món però ha dirigit alguna pel·lícula que respon als requisits de dignitat i entreteniment abans esmentats ("Los cazafantasmas", "Peligrosamente juntos"). I està protagonitzada per l'oscaritzada Natalie Portman i per Ashton Kutcher, un senyor que em cau simpàtic d'ençà que es va lligar la Demi Moore. La pel·lícula toca un tema que pot donar joc i que anuncia el mateix títol: un noi i una noia mantenen una relació d'amistat amb dret a fregament però no volen un compromís que vagi més enllà.

"Sin compromiso" té el mateix problema que els seus protagonistes: no té clar si ha de ser una comèdia intranscendent o bé ha d'abordar amb seriositat la qüestió plantejada. El resultat és que no és ni una cosa ni l'altra. No és res, i com algú va dir, això és el pitjor que li pot passar a una pel·lícula.

La publicitat és enganyosa. El xicot sí que voldria un compromís, però és ella la que té problemes (potser per això van triar la Natalie Portman, per la seva especialització en traumes de diversa índole); ella és metgessa i se suggereix que no vol comprometre's amb algú que fa feines de poca importància en un estudi de televisió -tot i que sabem que aspira a ser guionista-. Si és aquest el motiu, el noi hauria d'engegar-la a pastar fang a la primera de canvi, per classista i imbècil, però sent per ella una devoció no gaire comprensible; d'altra banda, l'avergonyeix ser fill d'una antiga estrella del mitjà televisiu (Kevin Kline), potser perquè això li ha impedit -a diferència de la metgessa- buscar el seu propi destí.

Més enllà d'aquest conflicte una mica absurd, el film no ofereix cap entrellat digne de menció. L'esquema de noi troba noia, la perd i finalment la retroba se segueix fil per randa al llarg d'un metratge inacabable sense que enmig hi hagi un sol diàleg, un sol gag, i únicament una successió de plans sense cap mena d'entitat. Natalie Portman està lletgíssima. Ashton Kutcher té el cap petit i el carisma d'una escopinya. En aquestes "comèdies" no poden faltar la colla d'amics que fan acudits, i el noi els té: dos subnormals, un dels quals no para d'explicar que els seus pares són dos gais, i un cambrer afroamericà que repeteix en veu alta les bretolades que el protagonista ha revelat en confiança al primer subnormal, com per exemple que li ha portat un globus a la noia a l'hospital on treballa. Finalment, resulta que la primera nòvia del protagonista, una noia amb símptomes clars d'oligofrènia, s'ha lligat al pare ex-actor -per afegir llenya al foc-; el conservadorisme del film arriba al punt de presentar aquesta relació com a lesiva, no tant per la deficiència mental de la noia -al cap i a la fí el pare és tan limitat intel·lectualment com ella- sinó per la diferència d'edat. El pare agafa un infart per voler fer proeses que no li pertoquen i (spoiler) el porten a l'hospital on la Portman fa de metgessa, la qual cosa propiciarà la reconciliació dels amants després de la seva darrera separació. Bé, suposo que acaba així, perquè he de confessar que en aquest moment vaig concloure que, pel bé de la meva família i de la meva salut mental, calia que apagués el televisor.

És "Sin compromiso" la pitjor pel·lícula de l'any? Em temo que no, i aquest és el problema.

dissabte, 7 de gener del 2012

LES PEL·LÍCULES DEL 2011 (I DEL 2010)

Començaré explicant, com cada any, que les meves circumstàncies familiars i geogràfiques m'impedeixen veure amb la puntualitat convenient totes les estrenes interessants de la temporada. El cas s'agreuja enguany ja que les pel·lícules més aclamades pels companys blocaires ("Un método peligroso", "The artist", "Drive"), no he tingut encara ocasió de veure-les.

Però convertirem el problema en oportunitat: el fet que la meva llista de millors títols estrenats el 2011 sigui provisional i que gairebé segur l'hagi de refer d'aquí a un any, em permetrà comentar més de deu pel·lícules. Tal com ha passat amb la llista de 2010, que ara refaig afegint-n'hi cinc de noves.


2011


1. MELANCOLÍA, de Lars Von Trier

És un film controvertit però fascinant. La intuïció enfront de la ciència, l'ordre enfront del caos, la destrucció com a única resposta possible. La profunditat conceptual de "Melancolía" és gairebé tan inabastable com la bellesa primigènia de les seves imatges. Potser sí que Lars Von Trier ens vol donar gat per llebre però -renoi- quin gat més ben cuinat!

2. DE DIOSES Y HOMBRES, de Xavier Beauvois

La història real dels monjos d'un monestir cistercenc a l'Atlas algerià assetjats pels islamistes radicals ha propiciat aquest film extraordinari que parla d'amor i de tolerància sense necessitat de discursos: l'amenaça és una pregària interrompuda pel soroll d'un helicòpter; l'alternativa és el petó al front d'una nena malalta; la resposta -marxar o quedar-se i enfrontar-se al martiri- està en la carícia d'un arbre centenari.

3. LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg

Sense trair l'esperit de l'immortal personatge d'Hergé, Spielberg el porta al seu terreny, el de l'acció vertiginosa. La imaginació en la posada en escena assoleix cotes de genialitat.

4. EL ÁRBOL DE LA VIDA, de Terrence Malick

Sobretot, cal felicitar Terrence Malick per tenir els nassos de fer una pel·lícula com aquesta: la història d'una família dels anys cinquanta en clau de paràbola religiosa i lligada a l'inici de l'univers, plasmat en imatges pel gran Douglas Trumbull; quasi res! Si no fos pel final una mica kitsch, seria una obra mestra.

5. MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen

La pel·lícula d'Allen de la temporada és una de les millors que ha dirigit darrerament. El seu personatge (Owen Wilson) té dos camins per seguir -un punt de partida habitual en la seva fimografia- i n'escolleix un que el portarà del París actual al París dels anys vint, en plena efervescència dels moviments culturals més importants del segle XX; allà coneixerà Hemingway i Dalí i la bella Marion Cotillard exercirà de guia.

6. UN DIOS SALVAJE, de Roman Polanski

Polanski aplica la seva habilitat per desenvolupar trames en escenaris claustrofòbics en l'adaptació de la mordaç obra teatral de Yasmina Reza. Interpretacions superlatives del quartet protagonista (Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz, John C. Reilly).

7. VALOR DE LEY, de Joel i Ethan Coen

Amb el seu remake del film homònim de Henry Hathaway, els germans Coen demostren que poden fer un western a l'altura dels clàssics del gènere. I Jeff Bridges, que pot competir amb John Wayne.

8. EL ORÍGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS, de Rupert Wyatt

La preqüela d'"El planeta de los simios" esdevé el millor títol de la nissaga després de la primera pel·lícula dirigida per Franklin J. Schaffner el 1968. No és especialment original però està resolta amb elegància i grans dosis d'enginy.

9. NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS, d'Enrique Urbizu

La contribució espanyola a la llista és el darrer film d'Enrique Urbizu, cinema negre majúscul, amb format de thriller i esperit de western i magníficament interpretat per José Coronado.

10. CAMINO A LA LIBERTAD, de Peter Weir

Un títol que cal reivindicar del gran Peter Weir. Narra l'epopeia d'una colla d'homes que, durant la Segona Guerra Mundial, van fugir d'un camp de concentració sovíètic i van caminar fins arribar a la Índia (vol dir que van haver de travessar els boscos siberians, el desert del Gobi i l'Himàlaia). Un film èpic com els que es feien molts anys enrere, emocionant, sense efectismes.


2010


1. LA CINTA BLANCA, de Michael Haneke

És intensa, és inquietant, és perfecta. A l'altura de les grans obres mestres del cinema europeu de fa cinquanta anys.

2. LA RED SOCIAL, de David Fincher

D'aquí a pocs dies podrem tornar a valorar el talent narratiu de Fincher veient la seva versió de "Los hombres que no amaban a las mujeres". Haver convertit la història de Facebook i de Mark Zuckerberg en un drama shakespearià apassionant no està a l'abast de tothom.

3. UN PROFETA,de Jacques Audiard

L'estil documental fusionat amb el polar ens mostra com pot ser el cinema del futur.

4. TOY STORY 3, de Lee Unkrich

L'he vista per Reis, ben oportunament i a temps per incloure-la a la llista. El meu fill petit (quatre anys i mig) es va espantar quan els nens de la llar d'infants maltracten les joguines i va fugir espaordit. Tret d'aquest detall, "Toy Story 3" demostra novament el domini de Pixar en el terreny de l'animació: una execució perfecta i grans dosis de sensibilitat ben entesa.

5. EN TIERRA HOSTIL, de Kathryn Bigelow

Un drama de guerra tens, absorbent, pur.

6. TWO LOVERS, de James Gray

Un drama amorós triangular narrat amb exquisidesa i amb atenció discreta però precisa als condicionants socials dels personatges.

7. EL ESCRITOR, de Roman Polanski

Un thriller d'argument improbable però amb una atmosfera claustrofòbica especialitat del seu director -i unes engrunes de suspens a l'estil Hitchcock- que mantenen la tensió al llarg de tot el metratge. No és el film més ambiciós de Polanski però sí un dels més rodons.

8. COPIA CERTIFICADA, d'Abbas Kiarostami

Kiarostami viatja a Itàlia per mostrar el trajecte vital d'una parella (magnífics Juliette Binoche i William Shimell), en la línia de Rossellini i amb les maneres d'Antonioni (o és a l'inrevés?), sense que el resultat desmereixi dels seus models.

9- EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS, d'Apichatpong Weerasethakul

L'oncle Boonmee contempla amb serenor com la mort s'apropa a la vida i la vida a la mort. La mirada de Weerasethakul, un dels directors revelació del segle XXI, es mou entre una objectivitat documental i la lleugeresa dels somnis.

10. VINCERE, de Marco Bellocchio

L'amic blocaire "Indéfilo cinesnable" va fer en el seu moment una encesa defensa d'aquest títol, que va passar una mica desapercebut en el moment de la seva estrena, i que acabo de recuperar per veure si calia incloure'l a la llista. I sí, calia. La història d'Ida Dalser, que va tenir un fill amb Benito Mussolini i que va ser rebutjada pel seu amant i tancada en un manicomi per tal de presevar la imatge pública d'un dictador que va fer el pas del socialisme anticlerical al feixisme pro-catòlic, és una denúncia ferma dels desgavells causats pels totalitarismes, narrada amb audàcia i amb l'elocuència del cinema mut -molt present al llarg de la trama-. Com en la majoria de pel·lícules del seu director, trobo el ritme una mica irregular; però conté algunes de les imatges més potents del cinema dels darrers anys (la projecció d'un film sobre la passió de Jesucrist al sostre de l'hospital militar en les imatges del qual es veuen reflectits els protagonistes; l'amant repudiada enfilada a les reixes del manicomi mentre els flocs de la neu que cau il·luminen la nit al seu davant).

divendres, 6 de gener del 2012

JOVES


Després de veure fa uns dies "Catalunya Über Alles!", de Ramon Térmens, he revisat "Joves" (2004), el seu primer llargmetratge, que va co-dirigir amb Carles Torras.

Les semblances entre ambdós títols són prou evidents: tres històries amb vocació de denúncia, un cert esquematisme en el dibuix de situacions i personatges. Com la primera vegada que la vaig veure, vaig pensar que les dues primeres històries, les urbanes, del broker financer que interpreta Roger Coma i de la pija (Aina Clotet) que surt de farra i acaba violada per culpa d'una sobredosi d'alcohol i de substàncies psicotròpiques, ratllaven el tòpic; en canvi, tot i que resulta igualment excessiva, em va resultar més sorprenent la part dels pagesos, ja que mai no els havia vist retratats d'una manera tan encertada, recorrent a tota velocitat les carreteres dels voltants del poble, rumiant bretolades per omplir les hores fútils dels seus caps de setmana. Ara que conec la filiació segarrenca de Ramon Térmens ho entenc del tot. No tinc res contra els habitants de la Segarra, però jo també sóc una mica de poble i he vist algunes carreres suïcides per carreteres comarcals que han acabat amb la mort d'alguns coneguts. Parlo de fa alguns anys, potser això no passa tant actualment, potser la joventut és més sana d'allò que "Joves" ens vol fer creure. Però la seva indiferència, em temo, és més vigent que mai.