diumenge, 30 d’octubre del 2016

GRANS MESTRES DE LA CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA # 2

Pedro, de Conexión Travis Bickle, i Miquel (Borgo), amablement, m'han recomanat sengles textos sobre Sam Peckinpah, ara que li estic dedicant alguns posts.

Per a la meva entrada sobre l'excel·lent "Grupo salvaje", em va ser de gran ajuda un incunable que vaig adquirir fa alguns anys en una fira de llibres antics: un petit volum de tapa tova -però de de més 400 pàgines- de la revista Film Ideal, concretament el que corresponia als seus números 220 i 221.

Film Ideal va ser una revista de cinema creada el 1956 pel cinèfil Félix Martialay (1925-2009). No he trobat referències a quan va deixar de publicar-se, però, com a mínim, va aparèixer durant tota la dècada dels seixanta i va evolucionar des de l'orientació catòlica dels seus origens a un cahierisme molt evident en els gustos dels crítics que hi van escriure, entre els quals José Luis Guarner (potser el millor crític que hi hagi hagut al nostre país), José María Latorre (després, coordinador de "Dirigido por", almenys fins a la seva mort el 2014), Antonio Castro, els després directors Jaime Chávarri i Antonio Drove, Fernando Méndez Leite, Miguel Marías, Manolo Marinero o José María Carreño (noms que van acompanyar Fernando Trueba en la creació, ja als anys vuitanta, de la breu però intensa revista de cinema "Casablanca", de la que guardo un bon record i que em va ensenyar a entendre i estimar el cinema de gènere nord-americà i em va fer passar molt bones estones en la meva època d'estudiant, tot i algun disgust com quan a Carlos Boyero se li en anava l'olla i posava a parir Kubrick i algun altre director que jo admirava).

El número doble de Film Ideal de febrer de 1970 inclou un "Especial Peckinpah" en un moment en què s'acabava d'estrenar "Grupo salvaje". Però també una llarga entrevista amb François Truffaut, un article sobre el cinema canadenc, un estudi de José María Carreño sobre "La máscara del demonio" de Mario Bava, crítiques d'estrenes i clàssics (en alguns casos, es confonen, doncs una de les estrenes és "El fotógrafo del pánico", que és de deu anys abans), més una allau de dades sobre filmografies de diversos directors.

I també inclou un article d'aquests que mai no passen de moda en què els crítics de la revista i algun convidat escullen les que són, al seu parer, les millors pel·lícules de la dècada que acaben de deixar enrere, títols realitzats entre 1960 i 1969.

Vint-i-tres noms escullen quinze títols cadascun d'entre els molts realitzats en una dècada que va veure la mort del cinema clàssic nord-americà però també l'aparició de moltes noves tendències; una dècada rica en títols de culte i obres mestres de totes les nacionalitats. L'article renuncia a fer una llista resum adduint que els criteris de selecció han estat molt diversos; esmenta també com a problema afegit que moltes de les pel·lícules triades no s'havien estrenat a Espanya, en un moment en què la censura feia estralls (però aquest problema ha existit sempre: ara no hi ha censura però els criteris comercials dels exhibidors condueixen a idèntic resultat i els films més innovadors només es poden veure als festivals).

Ja sabem que això de les "llistes de millors pel·lícules" és tan divertit com discutible i que els gustos dels crítics canvien com les modes. Per això, veure amb els ulls d'avui una llista sobre la dècada dels seixanta redactada "en calent" és prou curiós i reserva més d'una sorpresa. Tot i que cal dir que tots (o quasi) els 150 títols esmentats pels 23 crítics són d'una qualitat inqüestionable.

Doncs anem a fer allò que no van voler els redactors de Film Ideal, és a dir fer una llista resum. Només com un joc i per poder fer una mica de crítica de la crítica. Aclareixo que l'únic que he fet és una llista amb els vint-i-cinc títols d'entre els 150 que més vegades apareixen esmentats a les llistes, amb independència de l'ordre de preferència si n'hi hagués. I són:

1.- Los pájaros (Alfred Hitchcock, 1963)
2.- El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962)
3.- Chronik der Anna Magdalena Bach (Jean-Marie Straub, 1968)
4.- Gertrud (Carl Theodor Dreyer, 1964)
5.- Ma nuit chez Maud (Eric Rohmer, 1969)
6.- Pierrot Le Fou (Jean-Luc Godard, 1965)
7.- Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969)
8.- Hatari (Howard Hawks, 1962)
9.- Vivre sa vie (Jean-Luc Godard, 1962)
10.- Siete mujeres (John Ford, 1966)
11.- 2001: Una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968)
12.- Dios y el diablo en la tierra del sol (Glauber Rocha, 1964)
13.- Prima della rivoluzione (Bernardo Bertolucci, 1964)
14.- El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1962)
15.- El buscavidas (Robert Rossen, 1961)
16.- Persona (Ingmar Bergman, 1966)
17.- El año pasado en Marienbad (Alain Resnais, 1961)
18.- Jules et Jim (François Truffaut, 1962)
19.- Su juego favorito (Howard Hawks, 1964)
20.- Marnie, la ladrona (Alfred Hitchcock, 1964)
21.- El profesor chiflado (Jerry Lewis, 1963)
22.- Duelo en la alta sierra (Sam Peckinpah, 1962)
23.- Una trompeta lejana (Raoul Walsh, 1964)
24.- Cleopatra (Joseph L. Mankiewicz, 1963)
25.- El proceso (Orson Welles, 1962)

Com veieu, una llista plena de pel·lícules extraordinàries, tot i que (aquí i en la resta dels 150 títols) es nota molt la influència cahierista amb l'aposta per directors clàssics especialitzats en cinema de gènere, com Ford, Hawks o Walsh, al costat de la Nouvelle Vague (6 films de Godard en la selecció), i la predilecció per una hipotètica innovació conceptual i formal que tindria com a màxim exponent Jerry Lewis (present amb 5 títols).

En canvi, crida l'atenció la nul·la presència del Free Cinema britànic. I moltes pel·lícules i directors es poden haver vist perjudicats per no figurar en les categories predilectes dels crítics de Film Ideal. Només així s'explicaria que David Lean rebés un únic vot -per "Doctor Zhivago"; ningú no se'n recorda d'una obra mestra com "Lawrence de Arabia"-.

També detectem una escassa presència de pel·lícules italianes de la que va ser la seva etapa daurada, neorealisme a part: "8 y 1/2", de Fellini (actualment en la llista de Sight and Sound dels deu millors títols de la història), rep tres tristos vots. Menys sort té Visconti, amb dos vots per "El gatopardo" i un per "Rocco y sus hermanos". O Antonioni, amb un solitari vot per "La aventura" i ni rastre de la seva obra mestra "La noche".

Considerem altres absències curioses:

Hitchcock s'erigeix en guanyador de la cursa gràcies a "Los pájaros", i també han tingut vots "Marnie" i "Cortina rasgada". Però... com és que ningú no ha esmentat "Psicosis"?

Welles figura en el vint-i-cinquè lloc per "El proceso" però crida l'atenció que "Campanadas a medianoche" hagi passat la prova amb dos tristos vots.

Bergman obté una notòria setzena posició per la mítica "Persona". Però... "Los comulgantes" només es mereix dos vots?

I tal vegada Elia Kazan no fos el prototip del director-autor que tant agradava als crítics europeus. Però... només dos vots per a "Esplendor en la hierba"?

Hi ha força westerns a la llista però ni una menció a Sergio Leone.

Pel que fa al cinema espanyol, té una presència testimonial, amb vots per a representants dels corrents més innovadors (Basilio Martín Patino -"Nueve cartas a Berta"-; Gonzalo Suárez -"Ditirambo", "El extraño caso del doctor Fausto"-), un vot per a Miguel Picazo ("Oscuros sueños de agosto") i dos per a Berlanga, gràcies a la sensacional "El verdugo". Però sorprèn l'absència de "Viridiana" de Buñuel, tot i que podria explicar-se tant per l'adscripció catòlica de la revista com per la prohibició de la seva exhibició a Espanya després de la condemna del Vaticà.

En fi, ningú no està en poder de la veritat i no pretenem saber-ne més. Però jo afegiria alguns films que ningú no esmenta en una llarga llista de 150. A part dels casos ja assenyalats i sense cap ànim d'exhaustivitat: "El apartamento", de Wilder, "Lolita", de Kubrick, "Fahrenheit 451", de Truffaut, "El silencio de un hombre", de Melville, "Playtime", de Tati, "A sangre fría", de Brooks, "La semilla del diablo", de Polanski... Si ens hi poséssim, podríem allargar la llista fins als 200 títols, i això només demostraria que el nivell de la creació cinematogràfica els anys seixanta era escandalosament superior a l'actual.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 3: GRUPO SALVAJE


Com passava en un altre gran western, "Centauros del desierto", "Grupo salvaje" (Sam Peckinpah, 1969) s'estructura de manera circular. Comença amb un atracament fallit al banc de Starbuck que acaba a trets i amb desenes de morts, molts dels quals innocents que passaven per allà, i finalitza amb un altre tiroteig, més apoteòsic, més mortífer, entre els mateixos homes que havien volgut atracar el banc (la banda de Pike Bishop) i centenars de soldats mexicans; algun civil també rep i algun nen participa en la matança.

"Tots somniem amb tornar a la infantesa. Fins i tot els pitjors de nosaltres. Potser sobretot els pitjors".

La seqüència d'obertura del film alterna les imatges, a estones congelades, dels components de la banda arribant a Starbuck, amb d'altres que mostren uns nens -precisament- que juguen a fer que les formigues es cruspeixin un escorpí mentre encerclen amb foc els insectes. No és una imatge molt idíl·lica de la infància que els bandits confessaran enyorar, però ja hem esmentat que els nens de "Grupo salvaje" són tan cruels com els adults i que juguen a la mort, una mort que també ens és anunciada des d'aquest començament, des de les notes fatídiques que l'acompanyen, sorgides de la partitura extraordinària de Jerry Fielding.

Els personatges de "Grupo salvaje" enyoren la infantesa. Però enyoren tot el passat en general. Viuen en un món que ja no comprenen (som a l'any 1913), en què hi ha cotxes que funcionen sense cavalls i, al Nord, diuen, uns estranys aparells voladors. Són vells i no tenen on anar; només poden fugir. Fugir cap endavant amb el cos cansat, l'esperit cansat, intentant mantenir-se dignes en la derrota.

En el passat, Pike Bishop (William Holden, el millor actor possible per a aquest paper) i Deke Thornton (Robert Ryan) eren amics. Robaven junts. Un dia, alguna cosa va fallar i Pike va haver d'abandonar Thornton a la seva sort. Aquest, potser l'ha perdonat, potser sap que no va tenir elecció. Ara, ell tampoc no té elecció: s'ha compromès amb el magnat Harrigan a caçar i acabar amb la banda de Bishop. És un traidor o només compleix amb el seu deure? Deke Thornton respecta els homes que persegueix; sap que són millors que els ganàpies que l'acompanyen a ell. Pike el justifica: "Ha donat la seva paraula d'honor"; però l'inseparable Dutch (Ernest Borgnine) replica: "No és important la paraula sinó a qui se li dóna" (a qui ha donat Thornton la seva paraula? Al ferrocarril?).

Els homes es traeixen però ho fan obligats per les circumstàncies i, en el fons, es respecten. Valoren l'amistat. Els homes de Bishop es respecten entre ells. Les dones no surten tan ben parades. Angel, el membre mexicà de la banda, comprova com la seva antiga nòvia Teresa és ara l'amant del presumpte general Mapache (Emilio Fernández). Ella també troba una justificació per a això:

- Vas deixar el poble... -diu ell.
- Sí, i què? Sí, vaig deixar el teu poble fastigós, només per no morir de gana, i guaita, ara sóc feliç, molt feliç. Visc amb el cap principal de per aquí. El general Mapache.

Angel resol la situació al crit de "Puta!" i la mata d'un tret.

Aquest gest determinarà el destí final d'Angel, i de Mapache i de la banda de Bishop en un enfrontament amb l'exèrcit del general mexicà que és alhora un suïcidi (cal que em remeti al meu post d'octubre del 2010), un gest de redempció, una claudicació i, alhora, un alliberament, la necessitat de prendre una decisió definitiva; deixar de fugir; recuperar la dignitat morint.

Però després de la matança, els vius es resignen a la decadència i els morts són llegenda. Si les imatges congelades de l'escena inicial els feien assemblar-se als cadàvers que estaven destinats a ser, ara els veiem en imatges retrospectives que ens els tornen rient, plens de vida, havent assolit alguna forma d'immortalitat.

Vaig dir que "Grupo salvaje" era una extensió de l'argument de "Mayor Dundee". Els dos films s'assemblen molt, en l'esperit i en molts aspectes. La companyonia com a valor que manté units els personatges; o la part en què els pistolers reposen en un poble mexicà que els acull com a herois i que els acomiada cantant "La golondrina". El final a Aguas Verdes recorda la mort de Tyreen al film anterior de Peckinpah.

L'estil, però, ha evolucionat. "Grupo salvaje", en el seu afany de representar la violència en tot el seu dramatisme, adopta el ralentí com a figura d'estil i el combina amb un muntatge frenètic que multiplicava per cinc -literalment- la mitjana de talls en un film de Hollywood. Aquest aspecte visual, després molt copiat, sobretot pel mateix director, va ser revolucionari l'any de la seva estrena i va deixar una forta empremta en els espectadors, alguns fascinats i uns quants horroritzats. Encara avui resulta admirable però no ens ha de fer oblidar que "Grupo salvaje" és molt més que un exercici d'estil. És un western d'una gran complexitat i d'un lirisme exacerbat, desesperadament romàntic, inoblidable i magnífic.


diumenge, 23 d’octubre del 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 2: MAYOR DUNDEE


Un conflicte habitual en el cinema de Sam Peckinpah és el de dos homes que van ser amics i que ara es troben en bàndols oposats.

Any 1864, a punt de finalitzar la Guerra Civil nord-americana. Charles Dundee (Charlton Heston) és un oficial de la Unió qüestionat pels seus superiors. Té una colla de presoners confederats al seu càrrec i entre ells hi ha Benjamin Tyreen (Richard Harris), un cavaller del Sud -almenys en les maneres- que havia estat amic seu i que ara se sent traït. Com sigui, Tyreen promet novament fidelitat a Dundee, aparentment per salvar la pell i limitada a la seva col·laboració en la recerca i captura del perillós apatxe Sierra Charriba. Així, doncs, tenim un esquema típic del director en què dos amics-enemics són companys d'armes i alguna borratxera, enfrontats en les idees i units pels objectius, separats per l'odi o units per una gran comprensió mútua, embarcats en una aventura gairebé suïcida en la qual els acompanya una colla heterogènia de personatges que són un reflex de les seves contradiccions i rancúnies, una col·lecció de reversos i miralls en què trobem un corneta que es farà gran -el narrador de la història-, un sergent fidel als seus homes, un oficial artiller fidel al codi de conducta militar, un guia que està de tornada de tot, un indi sospitós per ser indi, soldats negres amb ganes de demostrar el seu coratge, uns confederats que no se'ls miren amb bons ulls, i fins i tot un capellà que troba en la Bíblia la justificació de les seves ànsies de revenja contra els apatxes.

El trajecte serà llarg i posarà a prova les lleialtats. Inclourà una parada a Mèxic, un escenari molt estimat per Peckinpah, on Tyreen demostrarà les seves bones maneres i Dundee revelarà les seves inseguretats, amb la mediació d'una vídua de bon veure interpretada per Senta Berger.

"Mayor Dundee" (1964) va ser greument mutilada pels productors i un fracàs de taquilla que va retirar Peckinpah del cinema durant cinc anys. Però, gràcies a l'èxit dels seus treballs per a la televisió i a productors més valents que substituïen els antics, va poder reincidir amb la grandiosa "Grupo salvaje", pel·lícula que va tenir més sort però, en definitiva, prolongació del mateix argument.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

ROJO OSCURO


Deixeble avantatjat del gran Mario Bava, Dario Argento va ser el rei del giallo a la dècada dels setanta. Trames de suspens de títol llarg amb presència d'animals ("El pájaro de las plumas de cristal" -1970-, "El gato de las nueve colas", "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" -1971"-) van deixar pas a films de caràcter més obertament fantàstic i títol més concís ("Suspiria" -1977-, "Inferno" -1980-).

Enmig, trobem un dels seus films més interessants: "Rojo oscuro" (1975). Malgrat el títol, la sang que brolla generosament de les víctimes té un to molt viu i sembla pintura acrílica. Però això passa en totes les pel·lícules d'Argento, i aquesta en comparteix les característiques: estrella internacional en declivi encapçalant el repartiment (aquí, David Hemmings, acompanyat per l'actriu-musa del director Daria Nicolodi); una trama de misteri una mica pueril resolta precipitadament després d'un seguit d'assassinats sagnants i barrocs, preferentment per arma blanca; diàlegs estranys, situacions inversemblants i girs argumentals gratuïts.

Però no podem jutjar el cinema d'Argento per la seva consistència dramàtica sinó per l'originalitat i pels més o menys fugaços moments de lluentor. I aquí en podem citar més d'un: el travelling que segueix al breu pròleg i s'apropa a la vident que dóna una conferència en un teatre i percep la presència de l'assassí (la seva interpretació és lamentable, però això ja és un capítol apart); l'elegant composició dels plans en la conversa que mantenen els dos pianistes que protagonitzen la trama (Hemmings i Gabriele Lavia) en un plaça tenyida de gris; la irrupció del fantàstic en el decorat gòtic de la mansió modernista, amb el dibuix inquietant que sorgeix d'una paret escrostonada; el ninot que ataca el parapsicòleg; el vapor d'aigua que revela el nom de l'assassí escrit sobre el mirall d'una cambra de bany; i, finalment, el quadre desaparegut convertit en un mirall en què es reflecteix el rostre de l'assassí (o presumpte assassí: el de veritat apareix a l'escena següent i acaba morint de manera estrafolària, arrossegat per un camió d'escombraries).

diumenge, 16 d’octubre del 2016

LA HABITACIÓN


Quina és la més gran història d'amor que podem imaginar? L'amor entre un fill i la seva mare. I quina és la situació més angoixant que podem imaginar? Potser una mare reclosa en una petita cambra amb el fill que ha tingut del seu segrestador?

Aquest és el punt de partida de "La habitación" (Lenny Abrahamson, 2015): la història d'amor més emocionant sorgida de la situació més sòrdida.

Abrahamson renuncia sàviament a la truculència i altres perills d'un argument que podria ser el d'un telefilm oportunista i ens ofereix el títol més emocionant de la temporada. Interpretacions superlatives de Brie Larson (la mare), justa guanyadora de l'Òscar d'enguany, i el petit Jacob Tremblay.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

EL LLADRE I EL PERDÓ


"Cien años de perdón" (Daniel Calparsoro, 2016) no és un producte excessivament original i s'apunta a la moda del thriller amb rerefons de denúncia social (en la línia de, per exemple, "El desconocido" -Dani de la Torre, 2015-, que, per cert, també protagonitza Luis Tosar). En fi, la referència a la corrupció de la classe política espanyola genera, a hores d'ara, tanta indiferència com el testimoni de Francisco Correa al judici del cas Gürtel. En canvi, la pel·lícula funciona prou bé en la seva vessant de producte d'entreteniment dins del subgènere d'atracaments impossibles a entitats bancàries, amb ostatges i setge policial, tan freqüentat pel cinema nord-americà d'ençà que Sidney Lumet va dirigir "Tarde de perros" l'any 1975.

No cal dir que el cinema espanyol recent, auspiciat per l'èxit de títols com "La isla mínima" o "El niño", sembla haver-se especialitzat en el thriller d'acció i suspens. Calparsoro s'apunta a l'invent i se'n surt prou bé, gràcies a una realització molt sòlida i més sòbria d'allò a què ens tenia acostumats, amb l'ajuda d'un bon repartiment (menció d'honor per a l'argentí Rodrigo de la Serna) i del guió del sempre eficaç Jorge Guerricaechevarría, col·laborador habitual d'Àlex de la Iglesia però també de Daniel Monzón, amb qui ja va fer "Celda 211", un altre thriller amb ostatges pel mig i l'inevitable Luis Tosar.

El tema del lladre i el perdó no va més enllà del refrany que anuncia el títol de la pel·lícula però em servirà d'excusa per comentar un altre film que he vist recentment (ahir, de fet) i que reflexiona sobre les motivacions del robatori i la doble moral. Es tracta de la producció búlgara del 2014 "La lección", dirigida pels debutants Kristina Grozeva i Petar Balchanov, els quals semblen haver-se fixat molt en les pel·lícules dels germans Dardenne i facturen un títol ple de desplaçaments filmats càmera en mà seguint la protagonista en una cursa contra rellotge per aconseguir uns diners que la salvin a ella i la seva família del desnonament i la misèria. En el trajecte, s'adonarà que la necessitat s'imposa sobre la norma -que ella, mestra d'escola, procura inculcar als seus alumnes-, que el delicte és una cosa i la integritat moral una altra, i que el món està ple de fills de puta i la resta sobreviuen com poden.

La societat que els germans Dardenne retraten en els seus films dista molt de ser perfecta però, comparada amb el món ex-soviètic on transcorre l'acció de "La lección", resulta gairebé edènica.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

LA TRAVESSIA


"Un día de furia" és un film del 1993, dirigit per l'avui oblidat Joel Schumacher, que retrata un personatge neuròtic (Michael Douglas) que deixa el seu cotxe enmig d'un embús i travessa Los Angeles a peu per tocar els collons a la seva ex-dona. Los Angeles sembla una ciutat violenta i inhòspita i el protagonista respon a la seva frustració i a les amenaces urbanes, reals o imaginàries, armant-se fins a les dents. Tot plegat acaba com el rosari de l'aurora i el film no ve a treure cap a res; però aquesta idea d'un personatge travessant a peu una ciutat tan enorme i, en certa manera, monstruosa, em va resultar atractiva.

I em va recordar un film de culte que em va impactar bastant quan el vaig veure, tot i que l'únic que tenen en comú "Un día de furia" i "El nadador" (Frank Perry, 1968) és la travessia urbana com a eix narratiu i un protagonista una mica desorientat.

Ned Merrill (Burt Lancaster, en un paper fet a la seva mida) és un executiu una mica fantasma que, un bon dia, té una idea eixelebrada: es posa un banyador i inicia una travessia que durarà tot un dia per una urbanització de classe alta de Connecticut que ocupa tota una vall, a peu o nedant per les piscines que tenen tots els seus veïns. Pel camí, toparà amb alguna ex-amant i amb una joveneta més simpàtica, però no serà ben rebut a tot arreu i la travessia es convertirà ben aviat en un malson que treurà a la llum les misèries de la burgesia nord-americana i, sobretot, del mateix protagonista.

Basat en un conte de John Cheever, aquest film escrit per Eleanor Perry, dirigit pel seu marit Frank i acabat per Sidney Pollack, és fascinant i estremidor, gairebé impecable malgrat algunes escenes massa sixties.

divendres, 7 d’octubre del 2016

¡AVE, CÉSAR!


Entre el fresc històric i la caricatura, el darrer film de Joel i Ethan Coen, "¡Ave, César!" (2016), ens obre les portes d'uns estudis del Hollywood de l'època daurada, un nou microcosmos que els germans podran omplir de personatges peculiars, retratats amb la seva proverbial mestria: actors ineptes, actrius nimfòmanes, directors homosexuals, columnistes despietades (i replicades); i, enmig de tot això, uns comunistes entranyables i un executiu catòlic lliurat a la seva feina en cos i ànima que, interpretat amb sòbria convicció pel gran Josh Brolin, esdevé el més interessant d'un film irregular, que conté gags notables i alguns de més prescindibles i que novament certifica l'amor dels seus autors cap al cinema clàssic. "¡Ave, César!" els permet homenatjar les pel·lícules de romans estil "Quo Vadis?", els westerns primitius, els musicals i els films de "sirenes" de l'Esther Williams. Recordem que els musicals de Busby Berkeley ja van inspirar la famosa escena onírica d'"El gran Lebowski".

dimarts, 4 d’octubre del 2016

EL HOGAR DE MISS PEREGRINE PARA NIÑOS PECULIARES


Després d'una dècada prodigiosa, la dels noranta, en què va realitzar les seves obres mestres "Eduardo Manostijeras" i "Ed Wood" i d'altres títols notables com "Batman vuelve", "Mars Attacks!" o "Sleepy Hollow", el Tim Burton del nou mil·leni ha estat més irregular quant a resultats però sempre fidel al seu estil.

"El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares" potser tampoc no està a l'altura d'aquells títols; potser oculta certa ambició comercial atès que la trama recorda molt les darreres pel·lícules dels X-Men. En qualsevol cas, però, és un film notable per la seva força poètica i prodigiosa inventiva visual.

Un viatge habitual als seus films ens trasllada d'una pulcra urbanització a l'assolellada Florida a un univers gòtic i intemporal, a un indret més enllà del temps i l'espai situat (si es pot dir així) en una illa de Gal·les, on uns personatges certament peculiars viuen una vegada i una altra el mateix dia, sota l'atenta vigilància de Miss Peregrine (Eva Green) i l'amenaça d'uns éssers monstruosos anomenats "els buits". Burton barreja amb sorprenent habilitat humor i terror, i les lluminoses escenes als jardins de la mansió dels "peculiars" no impedeixen una certa sensació de malenconia; al cap i a la fi, la novel·la de Ransom Riggs en què es basa el film, i el mateix guió, relacionen la història de bons i dolents i realitats alternatives amb l'horror de la Segona Guerra Mundial i la possibilitat que tots aquells nens haguessin mort sota les bombes alemanyes. Burton ens espanta i ens entristeix però, tot seguit, ens convida a un espectacle fascinant que inclou un viatge en un vaixell submergit i una lluita a mort en un parc d'atraccions amb la intervenció d'uns esquelets molt divertits (Ray Harryhausen i Sam Rami haurien aplaudit l'escena).

diumenge, 2 d’octubre del 2016

ELLE


No escarmentem i, després de "Passion", assistim a l'estrena d'un film que presenta força concomitàncies: coproducció franco-alemanya, protagonitzada per dones amb tendències lèsbiques que dirigeixen un negoci del món àudio-visual (allà, eren publicistes; aquí, fabriquen videojocs); intriga vinculada a perversions sexuals; direcció d'un senyor molt veterà semi-retirat després d'una etapa nord-americana amb alts i baixos.

Però, a diferència de Brian De Palma, Paul Verhoeven ja era europeu d'origen, holandès per ser més exactes. Després de l'èxit de films com "Delicias turcas" (1973), "El cuarto hombre" (1983) o "Los señores del acero" (1985), el fitxen als Estats Units, on realitza un seguit de títols de gèneres diversos amb gran èxit popular i també crític: "Robocop" (1987), "Desafío total" (1990), "Instinto básico" (1992). El fracàs -no del tot justificat- de la resta de les seves produccions americanes ("Showgirls" -1995-, "Starship Troopers" -1997-, "El hombre sin sombra" -2000-) propicia el seu retorn a Europa on, des de llavors, només ha dirigit tres pel·lícules, la notable "El libro negro" (2006), "Steekspel" (2012), que no hem vist, i la que ara comentem, "Elle" (2016), que arriba precedida d'un gran èxit de públic al país veí.

Verhoeven, com De Palma, és un provocador nat. Però el seu estil és molt més sobri i també més dúctil. No es vol imposar a l'argument sinó que resta al seu servei. D'altra banda, a diferència de "Passion", "Elle", tot i que l'escena inicial anuncia un thriller de suspens, no reposa sobre la dinàmica de la intriga sinó que basa el seu interès en el retrat d'un nucli familiar burgès tan inquietant i precari com els de les pel·lícules de Chabrol. No cal que hi hagi girs dramàtics inesperats o crims macabres per generar tensió: la morbositat, en aquest cas genuïna, i l'humor negre que presideix els millors treballs del director holandès atrapen l'espectador al llarg de més de dues hores de durada.

Però l'actiu més rellevant és la interpretació superlativa d'Isabelle Huppert, qui omple de matisos un personatge que, en altres mans, hauria resultat poc creïble: una executiva marcada per un trauma d'infància no ja dramàtic sinó directament terrorífic, freda i cruel però també vulnerable, botxí i víctima, lliurada a un joc perillós a partir de la violació que pateix al seu domicili i que haurà de conduir-la a una catarsi que Verhoeven resol amb fina ironia, tot això després de saltar-se totes les normes de la correcció política. Després d'"Elle", el creuament de cames de Sharon Stone queda com una broma innocent i Verhoeven es consagra com la versió divertida de Michael Haneke.