dissabte, 22 d’octubre de 2016

ROJO OSCURO


Deixeble avantatjat del gran Mario Bava, Dario Argento va ser el rei del giallo a la dècada dels setanta. Trames de suspens de títol llarg amb presència d'animals ("El pájaro de las plumas de cristal" -1970-, "El gato de las nueve colas", "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" -1971"-) van deixar pas a films de caràcter més obertament fantàstic i títol més concís ("Suspiria" -1977-, "Inferno" -1980-).

Enmig, trobem un dels seus films més interessants: "Rojo oscuro" (1975). Malgrat el títol, la sang que brolla generosament de les víctimes té un to molt viu i sembla pintura acrílica. Però això passa en totes les pel·lícules d'Argento, i aquesta en comparteix les característiques: estrella internacional en declivi encapçalant el repartiment (aquí, David Hemmings, acompanyat per l'actriu-musa del director Daria Nicolodi); una trama de misteri una mica pueril resolta precipitadament després d'un seguit d'assassinats sagnants i barrocs, preferentment per arma blanca; diàlegs estranys, situacions inversemblants i girs argumentals gratuïts.

Però no podem jutjar el cinema d'Argento per la seva consistència dramàtica sinó per l'originalitat i pels més o menys fugaços moments de lluentor. I aquí en podem citar més d'un: el travelling que segueix al breu pròleg i s'apropa a la vident que dóna una conferència en un teatre i percep la presència de l'assassí (la seva interpretació és lamentable, però això ja és un capítol apart); l'elegant composició dels plans en la conversa que mantenen els dos pianistes que protagonitzen la trama (Hemmings i Gabriele Lavia) en un plaça tenyida de gris; la irrupció del fantàstic en el decorat gòtic de la mansió modernista, amb el dibuix inquietant que sorgeix d'una paret escrostonada; el ninot que ataca el parapsicòleg; el vapor d'aigua que revela el nom de l'assassí escrit sobre el mirall d'una cambra de bany; i, finalment, el quadre desaparegut convertit en un mirall en què es reflecteix el rostre de l'assassí (o presumpte assassí: el de veritat apareix a l'escena següent i acaba morint de manera estrafolària, arrossegat per un camió d'escombraries).