dissabte, 31 de juliol del 2010

STEPHEN KING # 1

Després de veure a TV3 "L'habitació 1408" (Mikael Hafström, 2007), una entretinguda pel·lícula de terror, penso que pot ser divertit fer una entrada sobre pel·lícules basades en històries de Stephen King.

Llavors m'adono que la tasca pot resultar complicada. King, com és sabut, és un escriptor molt prolífic, que ha escrit novel·les per desenes i contes per centenars. Però la llista de les adaptacions al cinema o a la televisió és gairebé igual de llarga.

Segons Wikipedia, estaríem parlant de 58 pel·lícules fetes per al cinema i 15 sèries o mini-sèries de televisió.

En fi, el bloc ja compleix un any i cal ser valents. Ho intentarem de la manera següent: no seré exhaustiu (d'altra banda, tampoc no he vist molts dels films) i separaré l'entrada en dues; aquesta primera, centrada en els títols pròpiament fantàstics o de terror, i una segona sobre títols que s'aparten clarament del gènere.

Forçosament, hem de començar amb "Carrie" (Brian De Palma, 1976).

De Palma no era llavors gaire conegut pel gran públic, però ja tenia una trajectòria molt interessant. Els anys seixanta els dedica al cinema més underground, molt deutor de Jean-Luc Godard amb la seva experimentació formal i contingut polític, i, entrada la dècada dels setanta, conrea originals aproximacions al cinema de gènere: un parell de pastiches hitchcockians ("Hermanas" (1973) i "Fascinación" (1976)) i una inspiradíssima adaptació d'"El fantasma de la ópera" portada al terreny de la música rock ("El fantasma del paraíso" (1974)).

"Carrie" va ser un èxit popular enorme i diria que va marcar un abans i un després en el gènere fantàstic. De Palma barrejava amb habilitat els elements argumentals de la novel·la de King: la trista història de l'aneguet lleix a la high school i el contrapunt fantàstic aportat per la telequinèsia de la protagonista; formalment, introduïa en un esquema clàssic molts dels recursos narratius de la seva etapa underground: contrapunts humorístics o canvis de to sobtats, acceleracions de la imatge o escenes al ralentí, pantalla dividida (de la qual fa un ús modèlic en la seqüència final del ball de l'institut). I, sense necessitat de copiar Hitchcock, demostra un enorme domini del suspens narratiu: en l'escena inicial a la dutxa, per exemple, en una progressió dramàtica que polvoritza les expectatives de l'espectador, mostra en primeríssim pla unes imatges eròtiques que deriven en un devessall de sang, l'origen del qual tardem a endevinar, gairebé com la seva desconcertada protagonista, fins que acaba l'escena amb un pla general revelador, entre d'altres coses, de la crueltat de les companyes de curs de la Carrie. I no oblidem el doble final, o l'ensurt final, posteriorment copiat fins a la nàusea.

Sissy Spaceck va ser l'actriu somniada per al paper de la Carrie, i John Travolta feia aquí una de les seves primeres aparicions ressenyables.



Stanley Kubrick necessitava un èxit de públic que li permetés afiançar la seva independència, després dels pobres resultats a taquilla de la magnífica "Barry Lyndon". Ho va aconseguir adaptant una altra de les primeres novel·les de Stephen King, "El resplandor".

Tot i haver despistat una mica els crítics i fans del director novaiorquès, en tractar-se d'un film de gènere sense l'aparent transcendència dels seus títols precedents, "El resplandor" és una pel·lícula brillant, amb seqüències memorables, com totes les del laberint.



Kubrick va canviar alguns aspectes de la novel·la per adaptar-la a l'estructura que volia per al film, i va rebutjar idees com la del jardí amb formes d'animals. Això va decebre molt als fans d'en King, i el mateix escriptor -diuen- es va mostrar contrari a la versió cinematogràfica del seu llibre. Devia pensar, entre d'altres coses, que la transformació de Jack Torrance en un boig parricida no era prou gradual. Però l'estil de Kubrick és el·líptic i expressionista. Sigui com sigui, Mick Garris va dirigir una nova versió d'"El resplandor" en format de mini-sèrie televisiva, l'any 1997, molt més fidel al llibre però més avorrida i plana que la versió de 1980.

L'any 1982 Stephen King va escriure el guió d'un divertit film d'episodis dirigit per George A. Romero que homenatjava els còmics de terror de la sèrie "Tales from the Crypt", i es titulava "Creepshow". El mateix King actuava en un dels episodis, fent el paper d'un pagès que, afectat per un estrany meteorit, es convertia en una mena de planta antropomorfa. Però el millor era l'últim episodi, sobre un individuu molt ric i menyspreable que sent una particular repugnància cap als insectes i viu en un edifici blanc i impol·lut que -no cal dir-ho- acabarà envaït per unes cuques bastant fastigoses.

L'any 1983 va conèixer fins a tres films basats en novel·les de Stephen King. "Cujo", de Lewis Teague, és la més rodona i un tour de force narratiu, ja que gairebé tota l'acció transcorre dins d'un cotxe assetjat pel sant-bernat que dóna nom a la pel·lícula. En canvi, "La zona muerta", sobre un paio amb poder per veure el futur, i "Christine", sobre la relació entre un adolescent friki i un cotxe clàssic que té vida pròpia i aprecia per un igual la música rock i els assassinats, resulten irregulars, malgrat el renom dels seus respectius directors, David Cronenberg i John Carpenter.

"Los chicos del maíz", de 1984, tenia un inici bastant terrorífic. És potser el darrer títol ressenyable d'entre els molts altres basats en obres de King que van ser realitzats en la dècada dels vuitanta, un d'ells pel mateix King: "La rebelión de las máquinas" (1986).

Dubtava entre incloure "Misery" (Rob Reiner, 1990) en aquesta entrada o la següent. L'argument (un escriptor d'èxit pateix un accident automobilístic i és rescatat i retingut en una casa al bosc per una fan embogida -creació memorable de Kathy Bates-) no conté elements pròpiament fantàstics, però el malson claustrofòbic viscut pel protagonista (James Caan) apropa el film al gènere del terror amb psicòpata. És una magnífica mostra de suspens cinematogràfic, molt ben interpretada com hem dit, i hàbilment dirigida per Rob Reiner ("Cuando Harry encontró a Sally") quan encara no se li havia acabat la inspiració.

En canvi, "Corazones en la Atlántida" (2001) sí que té un rerefons fantàstic, però manté un to molt realista centrat en la relació entre un nen i un foraster entranyable (Anthony Hopkins), que l'ajudarà a entrar en l'edat adulta en substitució del pare absent. El film, dirigit per Scott Hicks, funciona bé com a drama sentimental, però no aconsegueix el to inquietant del conte de King en què es basa, "Hampones con chaquetas amarillas".

El 2003, Lawrence Kasdan s'enfrontava a l'adaptació d'"El cazador de sueños", una història amb els elements més característics de les obres de Stephen King: una colla d'amics que es reuneixen per compartir la nostàlgia de la seva infantesa en un espai isolat (una cabana a les muntanyes) i on una presència maligna irromprà com un malson. Malgrat la provada habilitat de Kasdan com a guionista, la conjunció d'elements realistes i fantàstics, que King aconsegueix amb gran facilitat en les seves novel·les, grinyola al llarg de tot el film, que comença bé però acaba com el rosari de l'aurora (i no em refereixo a la trista sort dels protagonistes).

Thomas Jane, un dels actors d'"El cazador de sueños", protagonitzava quatre anys després una de les millors pel·lícules basades en obres de King, "La niebla". Un poblet es veu envaït per una espessa boira rere la qual s'oculten monstres voraços d'una altra dimensió. Els supervivents dels atacs es refugien en un supermercat, des d'on han de decidir com afronten un futur força tèrbol. Dirigida per Frank Darabont, un nom recurrent en les adaptacions de King, com podrem veure en la propera entrada, el film manté el suspens de manera admirable fins a un dels finals més demolidors del cinema recent.

També cal destacar "La ventana secreta" (David Koepp, 2004); quintaessència dels arguments de Stephen King, se centra en un escriptor (Johnny Depp), qui, sol en una cabana enmig del bosc i amb problemes d'alcoholisme, confón ficció i realitat.

Algunes de les adaptacions televisives d'obres de Stephen King resulten també força interessants.

Per exemple, la més antiga, "Salem's Lot" o "El misterio de Salem's Lot", dirigida l'any 1979 per Tobe Hooper ("La matanza de Texas") i protagonitzada per David Soul ("Starsky & Hutch"), sobre un poble habitat per vampirs, era francament terrorífica.

Adjectiu que també es pot aplicar a "It" (Tommy Lee Wallace, 1990), un altre argument típicament Stephen King sobre una colla de nens que es fan adults sota la mirada atenta i ominosa d'una presència maligna amb pinta de pallasso dimoníac (Tim Curry).

I lamento no haver vist "Apocalipsis" (sobretot, ara que sé que la protagonista femenina és Molly Ringwald), una mini-sèrie de quatre capítols dirigida el 1994 per Mick Garris (responsable de moltes altres adaptacions de l'escriptor: "Sonámbulos", "Quicksilver Highway", "El resplandor", "Viaje a las tinieblas", "Desesperación"), ja que la novel·la en què es basa, publicada originalment amb el títol "La danza de la muerte", és una de les més interessants de Stephen King. Un virus de laboratori s'escampa i en dos dies redueix la població mundial a alguns centenars de persones, els quals es reorganitzen en dos grups que representen el Bé i el Mal respectivament. La vella negra que representa el Bé resulta una mica patètica, però la idea que els servidors del Mal es refugïin a Las Vegas em va semblar una broma força enginyosa. I alguns passatges, com aquell en què uns supervivents, per fugir d'un Manhattan assolat, han de travessar a peu un dels túnels que uneix l'illa amb el continent i que està a les fosques i ple de cadàvers, provoquen una considerable angoixa.

dilluns, 26 de juliol del 2010

RADIO ENCUBIERTA


El britànic Richard Curtis es va fer un nom creant per a Rowan Atkinson els personatges ja mítics de "L'Escurçó Negre" i "Míster Bean". Posteriorment, comença a treballar per al cinema i obté un èxit rotund amb el llibret de "Cuatro bodas y un funeral" (1994).

Amb aquest títol i amb "Notting Hill" (1999), Curtis conrea un model de comèdia romàntica molt més clàssic del que pot semblar a primera vista, en què un single atractiu però tímid (Hugh Grant), que porta una vida més o menys normal i té una colla d'amics entranyables que porten vides més o menys normals i corrents, troba -i perd, i torna a trobar- l'amor d'una forastera molt glamurosa, que pot tenir els trets d'Andie McDowell o de Julia Roberts si s'escau.

El to de comèdia amable amb voluntat realista allunya aquests títols -lamentablement-del surrealisme subversiu dels episodis televisius de "Míster Bean" (infitament superiors a les incursions cinematogràfiques del personatge).

"El diario de Bridget Jones" (2001) contempla una fòrmula similar, només que, en aquesta ocasió, és la noia que és molt normaleta i que té uns amics entranyables. Els oponents masculins són ara l'objectiu difícilment assolible a priori: un playboy (Hugh Grant) i un advocat de bona família (Colin Firth).

Curtis es converteix en director dels seus guions amb "Love Actually" (2003), en què les diverses parelles que han anat apareixent en els seus llibrets conflueixen en una trama coral entretinguda, irregular com és usual en aquests casos, i excessivament ensucrada.

El seu segon títol com a director, "Radio encubierta" (2009), versa sobre les emissores de ràdio pirates que, als anys seixanta, servien a la joventut britànica vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre de música rock, i s'ubicaven en vaixells ancorats al Mar del Nord (heus aquí, doncs, que el títol espanyol pretén un joc de paraules més esforçat que enginyós). El film, una barreja entre "Alta fidelidad" i "Titanic", segueix l'esquema dels films d'iniciació a l'edat adulta a través del jove aprenent que arriba al vaixell que alberga la ràdio pirata, i esdevé un dels treballs més rodons de Richard Curtis: de les anteriors comèdies recupera la colla d'amics simpàtics, entranyables i/o pintorescos, com ho són tots els que treballen a l'emissora, en aquest cas tot homes tret de la cuinera lesbiana; i, amb l'evident excusa argumental, trobem una banda sonora plena a vessar d'èxits, com a "El diario de Bridget Jones", però de la dècada dels seixanta, que per si sols ja constitueixen un bon motiu per veure la pel·lícula. Les situacions (basades sobretot en les estratagemes dels protagonistes per follar a bord) són moderadament divertides sense evidenciar mal gust (de vegades, una mica inversemblants, com tota la història del casament al vaixell), i alguns moments resulten inspirats, com ara l'escena en què Philip Seymour Hoffman confessa amoïnat que una idea malaltissa el persegueix: que aquests siguin els millors moments de la seva vida.

Però la millor basa del film -i això no és cap novetat en la filmografia de Curtis- és l'adequació de tot el repartiment, del qual destacarem Bill Nighy (el vell rocker de "Love Actually"), Chris O'Dowd i Katherine Parkinson (dos dels protagonistes de la divertida sèrie britànica "Los informáticos"), els inevitables Kenneth Branagh i Emma Thompson, i les incorporacions nord-americanes, el ja esmentat Seymour Hoffman (impressionant en el seu paper de disc-jockey) i -oh, sorpresa!- January Jones, la rossa protagonista femenina de "Mad men" (aqui fa de noia dolenta, caram!).

January Jones

dijous, 22 de juliol del 2010

DEIXA'M ENTRAR


Ara que estan de moda els vampirs adolescents descafeïnats, resulta encara més sorprenent aquesta insòlita i esplèndida pel·lícula sueca dirigida per Tomas Alfredson (el germà del director de "Millenium 2 i 3").

Narra la història d'amor entre un nen de dotze anys i una vampira de la mateixa edat (aparent). Ambdós tenen problemes d'integració social: el primer, perquè l'estoven uns nens de l'escola bastant salvatges, i la nena, per raons òbvies. A part de combinar sàviament escenes molt delicades amb d'altres d'una aclaparadora violència , "Deixa'm entrar" té la virtut de mostrar amb cruel lucidesa la naturalesa depredadora dels infants, tanmateix necessària per sobreviure en un món tan glaçat com ho estan la majoria dels seus habitants, fins i tot els mortals.

dimarts, 20 de juliol del 2010

CONTE D'ESTIU


El Canal 33 està reparant en part la injustícia que vaig denunciar arran de la mort d'Eric Rohmer i, de moment, ha passat (dissabte a la nit) els dos primers "Contes", el de primavera i el d'estiu; esperem que completi la sèrie amb els dos restants.

La revisió de "Conte d'été" em confirma que es tracta d'una de les seves obres mestres.

Gaspard, un jove estudiant de matemàtiques i compositor musical afeccionat, viatja a la Bretanya francesa mentre la seva xicota, Lena, fa un tomb per Espanya; han quedat per retrobar-se al cap d'uns dies i viatjar junts a l'illa d'Ouessant. Mentrestant, Gaspard fa amistat amb Margot, una simpàtica noia que treballa de cambrera en un restaurant de la zona i amb Solène, una pija que hi estiueja. Cada tarda, passeja amb la Margot per les platges i boscos de la idíl·lica localitat i li parla dels seus dubtes existencials.

Com és habitual en les pel·lícules d'en Rohmer, l'objectivitat de la càmera fa pal·leses les contradiccions entre allò que Gaspard manifesta i la realitat, de manera que tot el film pot ser vist com una faula irònica. Gaspard mira de posar ordre als seus sentiments amorosos més aviat contradictoris, però sempre prioritza a remolc de l'interès que les fèmines mostren cap a ell, de manera que les tres noies en discòrdia es van convertint en substitutes les unes de les altres mentre Gaspard disfressa les seves reaccions egoistes amb profundes reflexions gairebé metafísiques.

Quan qualifica Lena de la seva dona ideal, nosaltres ens adonem que és una repel.lent escalfabraguetes; quan li diu a Margot que només amb ella pot tenir una amistat pura, se'ns fa més evident la tensió sexual entre ambdós; i la promiscuïtat aparent de la Solène no oculta que es tracta d'una noia sensible i madura, bastant més que el cagadubtes protagonista, que acaba muntant-se un embolic del qual el rescatarà in extremis l'atzar, element omnipresent en els films d'Eric Rohmer.

La pel·lícula, doncs, conté tot el discurs del seu director, la qual cosa no impedeix que es tracti d'un film molt divertit, tan lleuger com la càmera que segueix els passejos dels protagonistes en llargues panoràmiques i travellings. El paisatge és un element essencial: Rohmer i la seva operadora Diane Baratier aconsegueixen transmetre totes les tonalitats de la bonica llum de la Bretanya i tota la bellesa de la regió sense, en cap moment, cedir a la temptació de fer una postal o anteposar l'escenari als personatges.

dissabte, 17 de juliol del 2010

CON FALDAS Y A LO LOCO

Molts dels films de Billy Wilder contenen elements de gèneres diversos. "Testigo de cargo", per exemple, tot i ser un drama judicial inequívoc, manté un to de comèdia constant, no únicament en les escenes de picabaralla entre l'advocat rondinaire i la infermera abnegada que interpreta Elsa Lanchester (l'esposa de Laughton a la vida real).

"Con faldas y a lo loco" comença sent un film de gàngsters, protagonizat per George Raft i que narra la famosa matança del Dia de Sant Valentí. Però no cal discutir que es tracta d'una comèdia, i d'una de les més emblemàtiques de la història del cinema. És precisa, brillant, sexi, divertida, conté molts moments memorables, però especialment el mític final:



"Con faldas y a lo loco" narra la peripècia de Joe i Jerry (Tony Curtis i Jack Lemmon), dos músics morts de gana que, testimonis involuntaris de la matança de Sant Valentí, s'amaguen disfressats de dones (Josephine i Daphne) en una orquestra femenina que els porta de Xicago a Florida. Allà, Curtis alternarà el vestit de dona amb els atuells d'un presumpte milionari per tal de conquerir el cor de la Sugar (Marilyn Monroe), amb la forçada complicitat de Lemmon, que ha d'esquivar les proposicions indecents d'un autèntic milionari (Joe. E. Brown), el qual, com hem vist en l'escena final, no es desanima ni quan Daphne-Lemmon li confessa que és un home.

Així doncs, la disfressa és l'essència de l'argument. De fet, un leit-motiv coherent amb l'obra de Wilder, en la qual els personatges, conscientment o inconscient, menteixen, oculten la seva veritable personalitat o pretenen ser allò que no són: l'agent d'assegurances de "Perdición", en el fons no és un assassí, potser fins i tot no és mala persona (ella sí que és bastant mala persona, però potser estimi en Neff); l'escriptor de "Días sin huella" vol fer creure tothom que està curat de la seva addicció; l'estrella del cinema mut d'"El crepúsculo de los dioses" pretén que el temps no ha passat per a ella, i tots els altres li oculten la realitat (Joe Gillis li fa creure que l'admira i que potser fins i tot l'estima); a "Traidor en el infierno", algú oculta que és un traïdor; a "Sabrina", Linus oculta la seva vena sentimental rere una façana d'home rígid; a "Testigo de cargo", tots enganyen sobre la seva naturalesa (i la disfressa apareix ja obertament en l'escena en què Marlene Dietrich, disfressada una mica matusserament de rival de si mateixa, lliura a l'advocat les cartes que li faran guanyar el cas).

A "El apartamento", C.C. Baxter passa per ser un arribista, però en el fons té molt -massa- bon cor.

"Un, dos, tres" (1961) és una comèdia trepidant que també basa el seu argument (novament una adaptació teatral) en les disfresses i les aparences: James Cagney fa el paper de C.R. McNamara, el cap de la delegació de la Coca-Cola al Berlin dividit; rep del president de l'empresa l'encàrrec de tenir cura de la seva filla (Pamela Tiffin), però aquesta s'enamora i es casa en secret amb un jove de l'Est de ferms ideals comunistes (Horst Buchholz). Per mirar de resoldre la situació, hauran de fer passar el jove comunista per un bon partit, un aristòcrata. Curiosament, el xicot acaba per sentir-se més a gust amb el jaqué que amb el jersei de llana. McNamara compta amb l'ajut d'un secretari eficientíssim, que té algun tic nazi i es passa mitja funció transvestit com els protagonistes de "Con faldas y a lo loco".

També "Irma la dulce" (1963) és una comèdia sobre l'equívoc i les disfresses. En un París reconstruït en decorats, Jack Lemmon fa el paper del gendarme Nèstor que, enamorat de la prostituta Irma (Shirley MacLaine), acaba convertit en el seu macarró. Però no pot suportar que ella li sigui infidel, ni ella vol deixar la feina precisament per l'amor que li professa; llavors, a Nèstor se li acut fer-se passar per un client ric que la tindrà en exclusiva, i que li paga els serveis amb els mateixos diners que ella li entrega al seu macarró sense sospitar que són la mateixa persona.

A "Bésame, tonto" (1964), el músic sense talent que intenta que el cantant d'èxit Dino (Dean Martin), que ha anat a parar al seu poble per casualitat, interpreti les seves cançons, organitza una falsa seducció en què Kim Novak és farà passar per la seva dona.

A "En bandeja de plata" (1966), un reporter gràfic (Jack Lemmon) pateix una caiguda per culpa d'un jugador de bèisbol; el seu cunyat (Walter Matthau), un advocat de segona, l'indueix a exagerar la seva lesió per treure el màxim profit econòmic de l'assumpte; Lemmon també vol aprofitar l'engany per fer pena a la seva ex-dona.

A "¿Qué ocurrió entre tu padre y mi madre" (1972), Wendell Armbruster (Jack Lemmon) descobreix que el seu pare tenia una doble vida i una amant a Itàlia, poc abans de repetir l'experiència amb la filla de l'amant en qüestió (Juliet Mills).

A "Primera plana" (1974), remake d"Un gran reportaje" (1931) i "Luna nueva" (1940), el periodista Hildy Johnson (Jack Lemmon) deixa la feina per casar-se. El director del diari (novament Walter Matthau fent de manipulador), vol impedir-ho per tots els mitjans i utilitza l'esquer d'una gran exclusiva per intentar retenir el seu periodista estrella. Hildy, en el fons, no pot deixar de ser allò que sempre ha estat, encara que impliqui renunciar al matrimoni.

Finalment, a "Fedora" (1978), un film fallit però interessant que reprèn alguns elements d'"El crepúsculo de los dioses" i al seu protagonista (Holden), la imatge glamurosa de l'estrella del cinema Fedora acaba per devorar literalment les persones (en plural) que s'amaguen al seu darrere. Una operació de cirurgia estètica que acaba en desastre exemplifica clarament aquesta idea d'una màscara que engoleix el seu portador.

No sabem si Wilder, mentre escrivia el guió de "Fedora" amb la col·laboració del seu inseparable I.A.L. Diamond, pensava em Marilyn i la seva tràgica mort, una dona fràgil superada per la seva imatge pública. En un dels diàlegs de "Fedora", es diu que el talent no és important, sino allò que capta la càmera. Diuen que a "Con faldas y a lo loco", Marilyn Monroe els tenia a tots amargats, que es presentava al rodatge quan Déu li donava a entendre i no se sabia els diàlegs, que li havíen d'enganxar paperets amb les seves frases; Wilder mai no va tenir clar si era o no una actriu amb talent. Però la realitat no tenia la més mínima importància, sinó la imatge que les càmeres recullien i es projectava a la pantalla: allà, ella era sensacional.

dimarts, 6 de juliol del 2010

BILLY WILDER: ADAPTACIONS TEATRALS

Molts dels films dirigits per Wilder a la dècada dels cinquanta eren adaptacions d'obres de teatre.

És el cas de "Traidor en el infierno" (1953), un drama bèl.lic, amb alguns apunts de comèdia, sobre aviadors nord-americans en un camp de presoners alemany, durant la Segona Guerra Mundial, que sospiten que hi ha un traïdor entre ells. Wilder tornava a comptar amb William Holden per al paper protagonista i amb un director de cinema fent d'alemany: en aquest cas, Otto Preminger, tot i que era nascut als Estats Units, i jueu i austríac d'origen, com el mateix Wilder.

Seguidament (1954), va dirigir "Sabrina", comèdia romàntica amb Audrey Hepburn fent el paper de la filla del xofer de la rica família Larrabee, dubtant entre l'amor del seductor i bon-vivant David (William Holden) i del germà gran Linus (Humphrey Bogart), més circumspecte i treballador. L'any 1995, Sidney Pollack va fer un remake innecessari d'aquest film, amb Julia Ormond, Greg Kinnear i Harrison Ford: introduïa escenes de l'estada de Sabrina a París, no sabem si perquè la pel·lícula durés més o per dissimular l'orígen teatral de la història (a Wilder no li calien aquests subterfugis); l'única cosa que puc dir a favor del remake de Pollack és que Ford resulta més simpàtic que Bogart, potser perquè el darrer va acceptar el paper pressionat pel seu agent i per fugir de la seva imatge de tipus dur, i diuen que no s'avenia gaire amb la resta del repartiment; en tot cas, no va tornar a treballar amb Wilder, com sí ho farien Holden i Audrey Hepburn, novament emparellada amb un actor que podia ser son avi (Gary Cooper) a "Ariane" (1957).

El mateix any 1957 va dirigir "Testigo de cargo", drama judicial i de suspens basat en una obra de teatre d'Agatha Christie. Amb Marlene Dietrich, Tyrone Power, Elsa Lanchester i un brillantíssim Charles Laughton fent d'advocat defensor.

També tenia origen teatral "La tentación vive arriba" (1955), una comèdia satírica protagonitzada per Tom Ewell, en el paper de l'americà comú, aclaparat per totes aquelles circumstàncies que pertorben la seva còmoda quotidianeïtat, com la presència d'una veïna espectacular amb els trets (i les corbes) de Marilyn Monroe. En films posteriors, Jack Lemmon representaria a la perfecció aquest arquetip d'anti-heroi.



L'escena de la faldilla elevant-se amb l'aire que surt del metro de Nova York ha passat a la història, tot i ser un apunt molt breu en el film, que és divertit però no assoleix les cotes de perfecció de la següent col·laboració amb Marilyn Monroe, la magistral "Con faldas y a lo loco".

diumenge, 4 de juliol del 2010

EL GRAN CARNAVAL


El 1951, Billy Wilder dirigeix a Kirk Douglas a "El gran carnaval".

El film és una de les invectives més radicals contra la premsa sensacionalista. El protagonista és un reporter cínic i arrogant, caigut en desgràcia i exiliat al periòdic d'un petit poble de Nou Mèxic, que veu l'oportunitat de rehabilitar-se i fer un gran negoci en cobrir el cas d'un buscador d'or atrapat en una mina. Manipula tothom perquè retardin l'operació de rescat i munta tot un circ (al qual fa referència el títol), sense importar-li posar una vida en perill.

dissabte, 3 de juliol del 2010

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES

El 1950, Wilder dirigia una altra obra mestra del cinema: "El crepúsculo de los dioses" (el títol original, "Sunset Boulevard" -una avinguda de Los Angeles- no era tan grandiloqüent).

Com a "Perdición", el film s'estructura en un llarg flaixbac a partir de la narració del protagonista. Però, si Neff, l'agent d'assegurances, feia la seva confessió a traves d'un dictàfon, moribund, Joe Gillis, l'escriptor fracassat d'"El crepúsculo de los dioses", ens parla directament des del més enllà, mentre veiem el seu cadàver flotant en la piscina d'una gran mansió: "Jo sempre havia volgut una piscina; bé, ara ja en tinc una; però el preu ha estat massa alt".

Un mort que parla, un inici certament radical per a un film que, precisament, basa la seva peculiaritat en la contraposició entre la realitat i la fantasia del cinema i els seus pobladors.

Joe Gillis, des del fons de la seva piscina, ens narra com es converteix en el mantingut d'una estrella del cinema silent, Norma Desmond, que ara viu reclosa en una mansió plena de detalls barrocs i inquietants. L'atmosfera gòtica del casalot es contraposa a la lluminositat dels exteriors de Los Angeles; el món ha canviat però ella és incapaç d'acceptar-ho. "Vostè era gran" -li diu Gillis; i ella respon: "Sóc gran. Són les pel·lícules, que s'han tornat petites".

Gloria Swanson, una autèntica estrella del cinema mut, interpreta a la protagonista; però el joc de miralls entre realitat i ficció no acaba pas aquí: el majordom devot de l'actriu és un dels seus antics directors, Max Von Mayerling, interpretat per Erich Von Stroheim, una veritable llegenda del cinema, autor d'alguns dels millors títols dels anys vint i trenta. A la mansió es retroben altres estrelles del cinema mut, actualment en atur, com Anna Q. Nilsson, H.B. Warner o... Buster Keaton! També intervé, fent d'ell mateix, Cecil B. De Mille (la Desmond vol que dirigeixi el seu retorn a la gran pantalla, en un projecte delirant sobre Salomé, que l'escriptor Gillis ha de convertir en guió).

Gillis, interpretat per William Holden, i Betty Schaefer (Nancy Olson), una empleada de l'estudi, contraposen la seva joventut, el seu amor innocent, a la decadència de Norma Desmond i de tot allò que l'envolta. L'escriptor, però, no podrà escapar de la teranyina teixida per l'actriu i acaba com ja sabem des del principi.

I si l'inici del film és memorable, encara ho és més el seu final: Norma Desmond acaba fent realitat la seva fantasia quan totes les càmeres de la premsa es dirigeixen a ella en el moment de la seva detenció. El majordom li segueix la corrent i crida: "Acció!".

divendres, 2 de juliol del 2010

DIES D'ALCOHOL



Immediatament després de "Perdición", Wilder va filmar "Días sin huella". Com anuncia el seu títol original, "The lost weekend", l'acció transcorre al llarg d'un cap de setmana, en què assistirem a la dramàtica dependència de l'alcohol d'un escriptor dipsòman; el film té un estil molt realista per a l'època, gairebé documental, sense renunciar a moments expressionistes, com l'escena del delirium tremens. L'extraordinària interpretació de Ray Milland li va valdre un Òscar, i va haver-hi estatuetes per a la pel·lícula, el director i el guió, del mateix Wilder i el seu col·laborador habitual aquells anys, Charles Brackett. Com a "Perdición", John F. Seitz es va encarregar de la fotografia i Miklós Rózsa de la partitura musical (com haureu observat al fragment, molt inspirada i inspiradora de títols d'horror de sèrie B als anys següents).

El film va ser un gran èxit de crítica i públic, no exempt de polèmica: els fabricants de whisky havíen ofert a l'estudi cinc milions de dòlars perquè no s'estrenés; en canvi, els prohibicionistes afirmaven que el film alentava el consum d'alcohol.

Sigui com sigui, ha quedat com un dels millors títols sobre l'addicció a la beguda, potser igualat per un film de 1962, "Días de vino y rosas", curiosament interpretat per l'actor fetitxe de Wilder, Jack Lemmon, i dirigit per un senyor que també és reconegut per les seves comèdies: Blake Edwards.

De fet, "Días de vino y rosas" comença com una comèdia romàntica, però acaba com el rosari de l'aurora en la seva descripció de la caiguda en les urpes de l'alcoholisme del matrimoni format per Joe Clay, agent publicitari, i la secretària Kirsten (la bellíssima Lee Remick). Quan es coneixen, ella és abstèmia i ell afeccionat a la beguda, en bona mesura a causa de la seva professió (el film mostra com l'alcohol és una droga acceptada i, fins i tot, promoguda com a mitjà d'integració social, sempre que el bevedor no superi certs límits, a partir dels quals, en canvi, es converteix en un pària). La gran tragèdia de la història narrada a "Días de vino y rosas" és que ell acaba deslliurat de la seva dependència amb l'ajuda d'Alcohòlics Anònims, però ha de carregar amb la responsabilitat d'haver convertit en alcohòlica la seva esposa (un dels personatges li recrimina que no havia d'haver-li deixat provar l'alcohol si sabia que ella era addicta a la xocolata).

Un títol recent, de 1994, tractava el tema de l'alcohol i el matrimoni: "Cuando un hombre ama a una mujer", de Luis Mandoki, amb Andy Garcia i Meg Ryan. És una perfecta demostració de com el cinema contemporani acostuma a confondre la seriositat amb l'ensopiment, una cosa que mai no els hauria passat a Wilder ni a Edwards.