diumenge, 28 d’abril del 2013

POSESIÓN INFERNAL


He d'admetre que el primer lliurament de "Posesión infernal", que els amants del fantastique (de les pel·lícules de por de tota la vida no, del fantastique) veneraven com a obra de culte, em va deixar absolutament indiferent.

Tot i que sóc un admirador del cinema de Sam Raimi, en aquell moment no li vaig trobar la gràcia al que em va semblar un mer subproducte, simpàtic, això sí, i amb uns travellings subjectius arran de terra molt impactants. En canvi, vaig gaudir d'allò més amb les seves continuacions, "Terroríficamente muertos" i "El ejército de las tinieblas", probablement perquè ja havia comprès que no es tractava de pel·lícules d'horror sinó de comèdies.

En qualsevol cas, el remake de "Posesión infernal" a càrrec de Fede Álvarez, l'uruguaià que es va fer famós amb un curt amateur en què uns robots gegants destruïen Montevideo ("Ataque de pánico", 2009), comença posant-se molt seriós: els joves que s'allotgen a la cabana perduda al bosc amb un exemplar del Necronomicó, ho fan amb la sana intenció d'ajudar una noia a desenganxar-se de les drogues. Però això és només una excusa per a un festival de vísceres i sang que aconsegueix provocar fàstic, horror i diversió a parts iguals.

Altres pel·lícules que també aposten per l'excés tenen el problema que, arribat un cert punt, perden interès a causa de la reiteració. "Posesión infernal" té el mèrit d'aconseguir, després d'haver-nos ofert un catàleg d'ensurts i esquarteraments veritablement antològic, una escena final que millora tot allò que hem vist abans, amb l'ajuda d'una oportuna pluja de sang (literal). No hi aneu sense paraigua.

dissabte, 27 d’abril del 2013

DIAMOND FLASH


L'any 2011, Carlos Vermut dirigia el seu primer i encara únic llargmetratge: "Diamond Flash". El film no ha estat estrenat en sales i només l'hem pogut veure per Internet o per Canal +. Tampoc no ha tingut nominacions als Goya. No obstant això, molts crítics consideren que ens trobem davant d'un dels millors títols de la temporada cinematogràfica. Probablement tinguin raó.

"Diamond Flash", mitjançant una posada en escena tan sòbria com impecable i una estructura coral i circular, juga amb diversos gèneres i registres que van de la comèdia castissa al cinema de superherois, passant per la denúncia, el thriller, l'erotisme o el drama d'arrel bergmaniana. És un exercici arriscat però apassionant, post-modern si es vol però també original, que brinda tota mena d'emocions -no sempre agradables-, que sorprèn l'espectador en cada escena i que conté moments memorables, particularment quan els personatges relaten vivències al límit (episodis de pederàstia, intents de violació, aparicions fantasmals).

diumenge, 21 d’abril del 2013

ANNA KARENINA


Joe Wright adapta la conegudíssima obra de Tolstoi situant la major part de l'acció en un teatre que es transforma segons convé en una estació de ferrocarril, unes oficines, un ministeri, un restaurant, un saló o la casa d'algun dels protagonistes d'aquest drama sobre un adulteri en el si de l'alta societat russa del segle XIX. L'elecció ha estat discutida; i és cert que, al principi, provoca un cert distanciament en l'espectador. Però té avantatges diversos: permet una posada en escena molt elegant i quasi barroca a l'estil de Baz Luhrmann sense haver de disposar d'un gran pressupost (sí que s'han gastat els diners en el vestuari, obtenint un Òscar en justa recompensa); gràcies a l'artifici, no es cau fàcilment en l'academicisme que tantes vegades ha malmès les adaptacions dels clàssics de la literatura; hi ha transicions i imatges molt poètiques (la primera aparició de Kitty, el tren de joguina); i, sobretot, tant a nivell de metàfora com d'una manera palpable en les escenes amb molts figurants, ajuda a trasmetre'ns l'angoixa d'una dona repudiada per una societat hipòcrita per haver tingut la gosadia de lliurar-se a l'amor.

En qualsevol cas, el romanticisme s'imposa ben aviat a l'artifici, gràcies a la sensibilitat de la posada en escena i de la interpretació de Keira Knightley, musa del director. En definitiva, aquest és el missatge de Tolstoi, la revelació final: no és la raó, són els sentiments.

divendres, 19 d’abril del 2013

ATRACO PERFECTO


"Killer's Kiss" va despertar l'interès del jove productor James B. Harris. Gràcies a ell, Stanley Kubrick va poder gaudir d'un pressupost raonable per al seu tercer llargmetratge, disposar d'actors com déu mana i d'un argument interessant sobre l'atracament a un hipòdrom extret d'una novel·la de Lionel White i guionitzat per Jim Thompson.

I, tot i amb això, el salt qualitatiu que significa "Atraco perfecto" (1956) respecte dels seus films anteriors resulta sorprenent, vertiginós.

La història, la presència de Sterling Hayden i la concepció visual del film l'emparenten clarament amb "La jungla de asfalto" (John Huston, 1950). Però l'aspecte que fa d'"Atraco perfecto" un títol realment singular, és l'atreviment de la seva estructura temporal.

Els personatges volen robar l'hipòdrom ajudant-se d'un seguit de maniobres de distracció; contracten un lluitador perquè provoqui una baralla i un tirador perquè dispari sobre un dels cavalls en plena carrera. Com que això implica accions diverses que transcorren de manera simultània, Kubrick mostra l'atracament des dels diferents punts de vista i, per poder-ho fer, retrocedeix cronològicament una i altra vegada; i, perquè l'espectador no es perdi, utilitza com a referent una imatge que es repeteix: els cavalls que surten a la pista. Diuen que "Reservoir Dogs" és un homenatge a "Atraco perfecto", ja que hi ha un atracament, salts cronològics constants i punts de vista diversos; amb la diferència que l'atracament en si no es veu al film de Tarantino.

A partir d'aquest títol, Kubrick només farà adaptacions literàries. Però aconsegueix sempre portar-les al seu terreny i mantenir unes constants temàtiques. "Atraco perfecto" inaugura l'esquema argumental basat en un pla perfecte que és executat minuciosament però que fracassa en darrera instància per la conjunció d'un atzar capritxós i la debilitat humana.

divendres, 12 d’abril del 2013

EN LA MORT DE BIGAS LUNA

Després del prolífic Jesús Franco, la mateixa setmana ens va deixar Bigas Luna, potser el cineasta català més rellevant dels darrers trenta anys.

Forjat en el món del disseny, els seus primers treballs ja destaquen per la seva pulcritud formal en una època que el cinema espanyol no destacava en aquest sentit, tret de casos molt puntuals, i que el cinema català pràcticament no existia.


Debuta el 1976 amb "Tatuaje", thriller amb guió de Manuel Vázquez Montalbán i protagonitzat pel mític detectiu Pepe Carvalho (Carlos Ballesteros), qui viatjarà de la Barcelona del Raval fins a Amsterdam per averiguar la identitat d'un cadàver que porta un tatuatge on diu "he nascut per revolucionar l'infern". Bigas Luna i el personatge de Vázquez Montalbán semblen tenir molt en comú: bon vivants, amants de les dones i de la bona taula, amb especial devoció pels sabors mediterranis.


"Tatuaje" és un producte solvent, però el títol que el farà famós (es va presentar a Cannes) serà "Bilbao" (1978); encara ambientat al Raval barceloní, relata l'obsessió fetitxista d'un individu una mica pertorbat (Àngel Jové) per la prostituta Bilbao (Isabel Pisano). Variant una mica més salvatge d'"El coleccionista" de Wyler, els seus primers plans i la seva veu en off atorguen al film una cadència hipnòtica.


Un altre encert del film és com relaciona les perversions dels personatges amb l'ambient sòrdid que els envolta. En el seu següent treball, "Caniche" (1979), ens trasllada a barris més benestants però a un indret igualment sòrdid i propici a les perversions sexuals (l'incest, que ja apareixia a "Bilbao", o la zoofília): el xalet una mica atrotinat en què conviuen els germans Bernardo (Àngel Jové) i Eloísa (Consol Tura), burgesos vinguts a menys que viuen amb l'única companyia de les seves obsessions i manies i d'un gosset inquietant, mentre esperen que la tieta la dinyi per cobrar l'herència. El clima claustrofòbic, la sensació de fatalitat imminent i una banda sonora que inclou música de Bartok -que també faria servir Kubrick a "El resplandor"- situen aquesta pel·lícula prop del gènere fantàstic.


Amb el prestigi guanyat amb aquests dos títols per equipatge, Bigas Luna viatja als Estats Units i roda amb Dennis Hopper "Reborn" (1981), història al voltant d'un predicador televisiu i una parella en què la noia pateix els estigmes de la crucifixió. Crítica i pseudo-documental dels fanatismes religiosos a l'Amèrica profunda, es tracta d'un títol interessant i insòlit, que no va gaudir, però, de gaire èxit de públic.

Va ser més ben rebuda la seva producció següent, "Lola" (1985), un melodrama protagonitzat per Angela Molina, Patrick Bauchau i Feodor Atkine en què una xarnega prospera i esdevé una burgesa però no pot evitar topar amb el seu passat, un ex-amant alcohòlic que la tusta però se la folla com ningú. Aquest esquema triangular en què una noia molt racial dubta entre un xicot amb possibles i un altre més pobre però també més sexi, salvatge i primitiu es repetirà a "Jamón jamón".


El 1987 Luna aborda un projecte molt ambiciós; "Angoixa" és un film d'horror que inclou un interessant exercici metalingüístic: la pel·lícula que veiem va d'un oftalmòleg (Michael Lerner) que s'entreté col·leccionant ulls després d'extirpar-los sense demanar permís i que conviu amb una mare dominant (Zelda Rubinstein) en una casa modernista tan tètrica com el xalet de "Caniche"; però aquesta pel·lícula no és "Angoixa", sinó "The Mommy", i l'estan veient unes adolescents en un cinema nord-americà (reproduït en estudi) en el qual també s'amaga un psicòpata que -no podia ser d'altra manera- té els trets d'Àngel Jové. És a dir, observem uns personatges en una pel·lícula d'horror mentre miren una pel·lícula d'horror i són observats, al seu torn, per un altre personatge ocult entre el públic del cinema. La fixació de Luna pel voyeurisme ja era pal·lesa a "Bilbao" i arriba aquí als nivells de sofisticació d'un Brian De Palma. L'experiment inclou uns plans de línies concèntriques movent-se que poden teòricament hipnotitzar l'espectador (el de "The Mommy" i nosaltres mateixos).

Tot i que l'invent es dispersa una mica cap al final, constitueix un film insòlit en el panorama del cinema espanyol i la culminació de la seva col·laboració amb el productor Pepón Coromina (al qual també devem el descobriment d'Almodóvar). Però Coromina mor prematurament i Bigas Luna li guardarà el dol fins al 1990, en què inicia una nova etapa molt més comercial però encara amb prou interès.

La nova etapa comença amb un títol de transició que és "Las edades de Lulú", adaptació de la novel·la homònima d'Almudena Grandes, protagonitzada per la bella italiana Francesca Neri. Més enllà de l'interès relatiu de la proposta, un catàleg d'experiències eròtiques presumptament al límit, el film mostra un acabat formal impecable.


El 1992 roda "Jamón jamón". Canvia la claustrofòbia regnant a "Bilbao", "Caniche" o "Angoixa" per la llum i els espais oberts; l'escenari són els Monegros, i els puti-clubs, els toros d'Osborne, l'all i la truita de patates són l'essència d'un film que vol ser un compendi de motius hispànics. Descobreix Penélope Cruz, Javier Bardem (ja havia tingut un petit paper a "Las edades de Lulú") i Jordi Mollà, i torna a donar feina a actrius italianes (Anna Galiena, Stefania Sandrelli).

Entre cubates, anuncis de calçotets i toreigs de vedells a la llum de la lluna, és obligat que una passió amorosa a moltes bandes acabi a hòsties... usant de garrot un pernil. El travelling lateral que mostra els personatges units per parelles després de la batussa és un colofó magnífic per a un drama amb sentit de l'humor negre i unes gotes de surrealisme que voreja la genialitat.


Un any després, Javier Bardem torna a fer de mascle ibèric, que fins i tot es diu Benito i es dedica a la construcció, a "Huevos de oro". Els seus collons i el motiu fàl·lic de l'edifici que vol aixecar a Benidorm són protagonistes d'un altre melodrama de banyes i de diners, salvat de caure en la caricatura per la potència de la direcció de Luna i la interpretació de Bardem (secundat per Maribel Verdú i Maria de Medeiros).

L'anomenada trilogia ibèrica ens porta a Catalunya en el títol que la tanca, "La teta i la lluna" (1994). Dels toros passem als castellers i de la truita de patates als calçots i el porró de vi. El nen enxaneta (Biel Duran) malda per coronar el castell i per beure a galet -com si fos un porró- del pit d'una ballarina francesa (Mathilda May), casada amb un petoman i pretesa per un cantaor flamenc. Aquest és un altre film d'embolics amorosos però en clau menys tràgica i més poètica, francament simpàtic, definitivament allunyat de la duresa de les seves primeres obres, tot i que les obsessions fetitxistes encara en centrin l'acció.

Retrobem les constants de la trilogia ibèrica (erotisme, fetitxisme, gastronomia, llum mediterrània) a "Bámbola" (1996), ambientada a Itàlia i sense més argument que el cul de la Valeria Marini i les pizzes (bé, una anguila també servirà per animar l'ambient). Jorge Perugorría assumeix el paper de nòvio salvatge, en la línia de Feodor Atkine o Javier Bardem en títols anteriors del director.

"Bámbola" marca el començament d'un cert desprestigi crític. No obstant això, el film em va semblar insuficient però simpàtic per la seva manca de prejudicis. "La camarera del Titanic" (1997), en canvi, em sembla tan ambiciosa com fallida: Luna viatja a climes més freds i serveix un títol molt aparent i clarament insòlit però al qual li manca ànima (la no-actuació d'Olivier Martínez i Aitana Sánchez-Gijón no hi ajuda gaire).

Amb "Volavérunt" (1999) passa si fa no fa el mateix. És una producció molt ambiciosa (més de mil milions de les antigues pessetes) que posa en imatges una intriga cortesana protagonitzada pel ministre Godoy (Jordi Mollà), la Duquesa de Alba original (Aitana Sánchez-Gijón) i Goya (Jorge Perugorría), ara en tons més càlids, i que no sembla tenir clar el seu objectiu, tot i que un argument al voltant del quadre de la "maja" és coherent amb l'univers voyeurístic i una mica goiesc de Bigas Luna.


Novament un triangle amorós, l'eterna disjuntiva entre plaer i interès crematístic, i la llum del Mediterrani a "Son de mar" (2001), amb Mollà, Eduard Fernández i la bellíssima Leonor Watling; en fi, és obvi que Luna tenia bon ull i bon gust per a les fèmines. I després de descobrir Penélope Cruz a "Jamón Jamón", escull -entre moltíssimes aspirants- la guapa i excel·lent actriu Verónica Echegui per fer de choni a "Yo soy la Juani" (2006), títol tal vegada infravalorat que retrata esplèndidament l'univers de la perifèria, jugant amb la seva iconografia, interaccionant la imatge amb el llenguatge codificat dels missatges de mòbil. La seva teòrica continuació, "Di Di Hollywood" (2010), insisteix en un estil excessiu, per bé que mostrar la bellesa d'Elsa Pataki sembla la seva única ambició. Ara bé: potser des de "Bilbao" i els seus primers plans sobre el rostre i el cos de la carnal Isabel Pisano, el cinema de Bigas Luna ha estat només una excusa per delectar el seu autor, i de pas el seu públic, amb l'espectacle de cossos de dona esplèndids.


Una certa irregularitat, però, no minva l'interès d'una obra més compacta d'allò que pot semblar a primera vista. La mort prematura i inesperada de Bigas Luna ens deixa orfes d'un dels nostres escassos grans cineastes, d'un dels escassos deixebles de Buñuel (si no ho teníeu clar, vegeu el curt amb què tanco el post), i li ha impedit fer realitat un gran somni: posar en imatges l'obra mítica de Manuel de Pedrolo "Mecanoscrit del segon origen". El productor diu que el film està a punt per ser rodat i que es farà, amb les instruccions precises de Bigas Luna i amb el seu equip habitual. Però allò que veurem si déu vol ja no serà ben bé a través dels seus ulls.

Les dones:


Isabel


Angela


Francesca



Penélope



Maria + Maribel + Javier + Dalí


Mathilda


Valeria


Aitana


Leonor


Verónica


Elsa

Les mosques:



dissabte, 6 d’abril del 2013

DRAGÓN


Si al Japó tenen els samurais i el codi de conducta del Bushido, a Xina hi ha el Wu Xia i els seus guerrers experts en arts marcials i amb una habilitat sorprenent per vèncer la llei de la gravetat quan lluiten. Una tradició que també alimenta un gènere cinematogràfic peculiar i exportable arran de l'èxit de "Tigre y dragón" (Ang Lee, 2000).

Aquest film de Peter Chan del 2011 només acull el dragó en el seu títol, però és una mostra paradigmàtica del gènere Wu Xia i té un argument que recorda poderosament "Una historia de violencia" (David Cronenberg, 2005): un home viu tranquil amb la seva família i es dedica a fabricar paper en un poblet xinès l'any 1917; quan uns facinerosos arriben per tocar allò que no sona, se'n desempallega amb tanta eficàcia que un detectiu de la ciutat amb molt sentit del deure i afeccionat a l'acupuntura comença a sospitar que oculta la personalitat d'un guerrer assassí. Les escenes d'acció són realment espectaculars i la trama és plena de conflictes morals i situacions insòlites.

divendres, 5 d’abril del 2013

LAS CHICAS DE LA SEXTA PLANTA


"Las chicas de la sexta planta" és una producció francesa del 2010 dirigida per Philippe Le Guay que ens situa a l'any 1962 i ens mostra l'admiració d'un burgès una mica sonso però simpàtic en el fons (Fabrice Luchini) cap a les criades espanyoles (particularment, una amb els trets de Natalia Verbeke), orgulloses i treballadores, tan diferents de les franceses benestants, afectades i ocioses. És a dir, "Españolas en París" vist des de l'altra banda.

Tot i estar construït sobre el tòpic, el film es deixa veure gràcies a una ambientació tan acurada com austera i, sobretot, al treball de Luchini, brillant com en la més recent "En la casa".

dilluns, 1 d’abril del 2013

LOS CROODS


Una família de cavernícoles es veu obligada a deixar la seva cova a causa de la transformació traumàtica del seu entorn. Aquest punt de partida de la darrera producció animada de Dreamworks, dirigida per Kirk De Micco i Chris Sanders, permet una reflexió sobre el nucli familiar i la necessitat de deixar que els joves s'independitzin i escriguin el futur, però també la construcció d'una aventura en la millor tradició del gènere, la crònica d'un d'aquests viatges que comencen quan algú assenyala com a objectiu una muntanya en l'horitzó i que transcorren entre paisatges amb tants perills com meravelles; tot això amanit amb sentit de l'humor i servit amb una caligrafia exquisida. Algunes seqüències, com quan la filla dels Croods surt de la cova en plena nit i descobreix el foc, retroben l'impacte visual dels clàssics cinematogràfics.