diumenge, 30 de juliol del 2017

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO


Representant conspicu del Free Cinema, Tony Richardson va dirigir els títols més representatius d'un moviment que sembla la resposta britànica a la Nouvelle Vague francesa, amb la qual comparteix algunes característiques, com la voluntat d'experimentar i fer evolucionar el llenguatge cinematogràfic i la introducció d'un to documental en les seves ficcions. Potser el tret diferencial més evident és la ferma voluntat de denúncia social en els films dels angry young men.

Aquest és el cas de "La soledad del corredor de fondo" (1962). Inspirada en la novel·la d'Alan Sillitoe, és una pel·lícula sorprenentment moderna, que converteix els pensaments del seu protagonista mentre s'entrena per a una cursa de fons en flash-backs que il·lustren el seu desencís vital, imatges progressivament atropellades que acaben justificant la seva rebel·lia, expressió individual dels problemes d'una societat en què la represssió és tan severa al reformatori com en les elitistes escoles privades, una societat profundament classista rendida als diners o als èxits esportius. El jove protagonista (interpretació superlativa de Tom Courtenay) es debat entre un instint de supervivència que tant el pot conduir a la delinqüència com a la integració en el sistema i un impuls revolucionari que neix d'experimentar la injustícia quotidiana. Vist avui el final és previsible, però en el seu moment no podia ser més radical.

divendres, 28 de juliol del 2017

SULLY


A "Sully" (2016), Clint Eastwood reincideix en les històries reals com la vida mateixa i narra la peripècia de l'avió de passatgers que, l'any 2009, va aconseguir, havent perdut dos motors després de l'enlairament, aterrar -o amerar més ben dit- al riu Hudson, entre Manhattan i Nova Jersey, sense que ningú no prengués mal, i se centra en el seu pilot, el veterà Chesley "Sully" Sullenberger (Tom Hanks), saludat com un heroi per la premsa i, acte seguit, qüestionat pels seus caps i per la companyia asseguradora.

Alternant les seqüències de la investigació amb les de l'accident pròpiament dit, el film no aporta gran cosa al cinema de catàstrofes. Si més no, demostra que la tecnologia més moderna es rendeix, encara avui dia, davant de l'element humà, sobretot si l'element humà és un valent. O una colla de valents.

dissabte, 22 de juliol del 2017

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS


Alberto Rodríguez ("La isla mínima") aborda a "El hombre de las mil caras" (2016) la figura de Francisco Paesa, un personatge característicament hispànic en les seves contradiccions: és un murri que sembla un senyor, un estafador que pot ser honorable. Un misteri, en qualsevol cas, famós per haver ajudat a desarticular ETA i, sobretot, per l'episodi que detalla el film: la seva intervenció en la fuga del corrupte Luis Roldán, cap de la Guàrdia Civil i malversador de 1.500 milions de les antigues pessetes.

Com era d'esperar, Eduard Fernández i José Coronado estan perfectes en els seus papers. Carlos Santos fa de Roldán i va guanyar un Goya per la seva interpretació. Però trobo que Rodríguez s'equivoca en el retrat de l'ínclit personatge: entre allò que sabem i allò que el film explica, hauríem de descobrir un lladregot de curta volada -tot i l'abast del desfalc-, sense classe ni cultura per molts diners que remenés, probablement dominat per una dona ambiciosa. En canvi, el matrimoni se'ns presenta en tot moment i malgrat la seva complicada situació revestit d'una dignitat que no acaba d'encaixar; no m'imagino Roldán suïcidant-se com en Miguel Blesa.

Si Roldán era un personatge patètic, la manera com Paesa va jugar les seves cartes i va ensarronar el ministre Belloch resulta tan enginyosa com esperpèntica i, aquí sí, Alberto Rodríguez es mostra molt hàbil disfressant un dels casos més lamentables de la nostra història política més o menys recent amb les formes d'un thriller d'espies entre John Le Carré i Ian Fleming, tot i que no trobem James Bond enlloc, només Anacleto.

dijous, 20 de juliol del 2017

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES


La mort de George A. Romero fa imprescindible la referència al seu primer llargmetratge i sens dubte el millor, tot i que trobem altres títols interessants en la seva filmografia, centrada en el gènere terrorífic: "Zombi", "Creepshow", "Atracción diabólica", "La tierra de los muertos vivientes".

"La noche de los muertos vivientes" (1968) era un títol en blanc i negre filmat amb dos duros que partia d'una premissa argumental tan enginyosa com pertorbadora: per raons poc clares, els morts tornaven a la vida però convertits en uns éssers salvatges i aberrants, aparentment privats d'intel·lecte i entestats a perseguir els vius, a poc a poc però sense descans, per cruspir-se'ls. Si, a més, els vius mossegats per un mort vivent -ara en diem zombi- es convertien en morts vivents al seu torn, doncs imagina't el problema.

El drama és universal però la pel·lícula se centra en uns quants supervivents que resisteixen els atacs dels zombis al llarg d'una nit en una cabana. El fet que el protagonista fos afroamericà i un final francament descoratjador i, en certa manera, irònic, va propiciar les lectures polítiques del film (al·legoria del racisme, la guerra del Vietnam) al meu entendre exagerades, la qual cosa no li treu el mèrit a un títol que va constituir un èxit sense precedents del cinema gore. Imatges com la de la nena zombi devorant la seva mare van provocar un gran impacte en el públic de l'època i encara avui resulten francament terrorífiques, tot i que ja comencem a estar cansats de veure morts vivents al cinema i la televisió, que fins i tot corren més que els maldestres zombis de Romero però que no existirien sense la seva aportació.

diumenge, 16 de juliol del 2017

LA GUERRA DEL PLANETA DE LOS SIMIOS


"La guerra del planeta de los simios" (Matt Reeves, 2017) tampoc no supera "El orígen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), però és un digne colofó de la trilogia que ens situa cronològicament en els anys previs a l'aventura narrada a la seminal "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner, 1968).

Com la precedent "El amanecer del planeta de los simios", es tracta bàsicament d'un western en què els simis exerceixen d'indis i el setè de cavalleria està comandat per un coronel (Woody Harrelson) inspirat descaradament en el Kurtz d'"Apocalypse Now" (les referències al film de Coppola són constants, i alguna d'elles força enginyosa com quan llegim escrit en un mur "Ape-Pocalypse Now"). En qualsevol cas, Reeves demostra un gran domini d'una posada en escena d'alè clàssic en què -cosa estranya en el cinema modern- les escenes de grup estan sempre molt ben filmades; i el guió no busca encadenar els cops d'efecte sinó que aprofundeix més i més en els dilemes morals d'uns protagonistes enfrontats a situacions límit, mantenint un perfecte equilibri entre espectacularitat i reflexió.

divendres, 14 de juliol del 2017

CORAZÓN SALVAJE


El 1990 David Lynch adapta la novel·la de Barry Gifford "Corazón salvaje" en el film homònim. Porta l'original literari al seu terreny i ofereix una nova versió de la lluita entre el Bé i el Mal, un conte ple de referències al Mag d'Oz sobre una parella de joves, Sailor i Lula (Nicolas Cage i Laura Dern) que, malgrat algun flirteig amb la delinqüència, són bàsicament innocents i fugen d'una bruixa molt dolenta (la mare de la noia, interpretada per Diane Ladd, mare de Laura Dern a la vida real). Al final, una fada bondadosa que s'assembla molt a Sheryl Lee (la Laura Palmer de Twin Peaks) arregla els problemes i permet que Sailor pugui cantar-li "Love Me Tender" a la seva estimada.

El vessant més lúdic del peculiar estil del director esclata en aquesta road movie que conté els ja habituals interludis musicals: després de la noia del radiador d'"Eraserhead" i de Roy Orbison i Bobby Vinton a "Terciopelo azul", arriben Elvis Presley, el jazz de Nova Orleans, el heavy metal, i la sinuosa música de Chris Isaak que acompanya unes imatges nocturnes que Lynch recuperarà a "Carretera perdida". També molta violència (fins i tot televisada) i molt sexe salvatge que practiquen a totes hores la parella protagonista, tot i que el director el mostra mitjançant plans i virats de color molt elegants i el contraposa a la manca de sexe o la perversió que afecta als nombrosos malfactors que apareixen al film. El sexe entre Sailor i Lula és un oasi enmig d'un univers en descomposició, el triomf de la vida allà on ronda la mort: la tràgica mort del pare de la Lula, l'accident a la carretera, les referències al càncer de pulmó mentre tots fumen compulsivament, el bany de sang després de l'atracament perpetrat per Sailor i l'infame Bobby Perú (memorable Willem Dafoe). No sé si cal afegir que Sailor i Lula, en el seu viatge, toparan amb tota mena de personatges sinistres, lletjos i estranys, la presència dels quals és un altre tret característic del cinema del director.

dijous, 13 de juliol del 2017

YO, OLGA HEPNAROVÁ


A la llista llarga de pel·lícules sobre la pena de mort caldrà afegir aquesta aportació que ens arriba de la República Txeca sobre la darrera dona condemnada a la forca en aquest país l'any 1973, quan encara era Txecoslovàquia i encara eren comunistes, i quan ella tenia només vint-i-dos anys. "Yo, Olga Hepnarová" (2016), dirigida i escrita per Petr Kazda i Tomás Weinreb, explica la història d'aquesta jove (magníficament interpretada per Michalina Olszanska) en lluita contra el món, voluntàriament marginada de tot i de tothom, a la qual observem en el seu patètic dia a dia a través d'unes imatges en blanc i negre tan polides com neutres i que recorden el cinema que es feia al país en l'època retratada. Olga és lesbiana, Olga és rebel, Olga potser està boja, Olga potser esdevé una assassina perquè vol castigar el món o potser només pretén castigar la seva mare, retratada de manera inclement quan submninistra pastilles i diners a la filla amb la mateixa fredor amb què serveix la sopa durant els àpats familiars.

divendres, 7 de juliol del 2017

LA REINA DE ESPAÑA


A "La reina de España" (2016), Fernando Trueba recupera els personatges de "La niña de tus ojos", possiblement el seu millor treball. Blas Fontiveros (Antonio Resines), qui acabava l'altra pel·lícula en una situació força compromesa, torna a Espanya quasi vint anys després per trobar un país que festeja amb els americans quan les ferides de la Guerra Civil encara són obertes i Franco està fent construir el mastodòntic Valle de los Caídos. Macarena Granada (Penélope Cruz) s'ha convertit en una estrella de Hollywood però també torna per participar en una coproducció sobre la reina Isabel La Catòlica que dirigeix -és un dir- un senyor que només beu i dorm i que s'assembla força a John Ford.

Aquesta continuació és molt més ombrívola i les cançons i la comèdia hi són presents però en quantitat i qualitat minvades. De tota manera, "La reina de España" és un producte digne que no mereixia el fracàs que li va reservar la taquilla, que alguns atribueixen al boicot per les declaracions del director quan va afirmar, en rebre el Premio Nacional de Cinematografía, que mai no s'havia sentit espanyol. Potser no era l'escenari més oportú per manifestar-ho però el seu discurs contenia la reflexió entre irònica i sincera d'algú que sempre havia admirat, sobretot, la Nouvelle Vague i el cinema clàssic nord-americà. I, si l'escolteu sencer (no com els que han volgut crucificar-lo, que segur que no ho han fet), resulta intel·ligent i simpàtic:



Possiblement no sigui el boicot la causa del fracàs de la darrera pel·lícula d'un director que fa temps que no connecta amb el públic. Segurament, es va estrenar quan no tocava, en un moment que només funcionen els thrillers i les poca-soltades. Com sigui, si és sempre injust condemnar algú per expressar-se amb llibertat, ho seria encara més el boicot pel motiu esmentat a una pel·lícula que no pot ser més espanyola, en què la memòria de Goya s'imposa a la de Lubitsch.

A més, veure Carlos Areces fent de Franco ja val el preu de l'entrada.

dilluns, 3 de juliol del 2017

GEGANTS


Nacho Vigalondo exporta als Estats Units la seva recepta particular, ja assajada a "Extraterrestre" (2011): barreja una comèdia àcida sobre les relacions humanes amb un argument de ciència-ficció, en aquest cas un homenatge als kaiju eiga japonesos. A "Colossal" (2016), Anne Hathaway, també coproductora del film, repeteix quasi fil per randa el seu paper d'alcohòlica a "La boda de Rachel" (Jonathan Demme, 2008); ella, Jason Sudeikis ("Somos los Miller") i Vigalondo injecten noves energies al periclitat cinema indie, no únicament per l'originalitat de la proposta sinó perquè subverteixen altres tòpics del gènere romàntic (el noi del poble no és tan entranyable com sembla) i perquè diàlegs, situacions i personatges són creïbles i tenen sentit. I això que la premissa dels monstres a Seül i la seva connexió amb els protagonistes és una fantasia sense cap ni peus.

Recentment, hem vist altres pel·lícules amb monstres i/o gegants que funcionen com a contrapunt dels problemes dels personatges humans:


"Un monstre em ve a veure" (2016), la darrera pel·lícula de J. A. Bayona, presenta un arbre-monstre que explica tres contes a un nen que té problemes de bullying a l'escola i una mare malalta de càncer. Inspirada en la novel·la de Patrick Ness, també autor del guió, la història podria derivar fàcilment cap a la pornografia dels sentiments. Bayona sembla voler evitar aquesta temptació amb la seva posada en escena pulcra i una mica distant, però ens preguntem llavors per què insisteix en arguments tan dramàtics, com ja ho era el de "Lo imposible". En qualsevol cas, les llàgrimes i l'interès es concentren al tram final, quan els relats del monstre i del nen agafen sentit; però aquest és un mèrit del llibret. Bayona és, sens dubte, un director solvent, però amb certa tendència acadèmica, certa falta de personalitat; la qual cosa pot ser un avantatge per al seu proper film, una continuació de les aventures a Jurassic World amb producció del seu admirat Spielberg.


I és Spielberg l'autor de la tercera història amb gegant incorporat, precisament titulada "Mi amigo el gigante" (2016). Aquí, el californià adapta un relat de Roald Dahl, com ja van fer Tim Burton ("Charlie y la fábrica de chocolate"), Danny DeVito ("Matilda") o Wes Anderson ("Fantástico Sr. Fox"). La conjunció de dos mestres del relat infantil, curiosament, no suma. Spielberg es mostra tan fidel a un conte que ho té tot (una nena desemparada, una història d'amistat entre éssers indefensos, fantasia a cabassos) que oblida dotar-lo d'una mirada personal. En qualsevol cas, el film és irreprotxable formalment, amb efectes especials en la línia de "Las aventuras de Tintín", i l'escena de l'esmorzar amb la reina és francament divertida, amb pets o sense.