dimarts, 29 de març del 2016

VISCONTI DESCONEGUT


Entre dues obres mestres de la categoria de "Senso" (1954) i "Rocco y sus hermanos" (1960), Luchino Visconti només va dirigir un film, potser no gaire conegut: "Noches blancas", del 1957. És l'adaptació d'un relat curt de Fiodor Dostoievski, bastant literal tot i que canvia l'escenari de Sant Petersburg a la Itàlia de províncies, la qual cosa fa poc comprensible el títol, que fa referència a l'efímera nit de l'estiu àrtic, tot i que també és una metàfora sobre el breu moment de felicitat que viu un jove solitari (Marcello Mastroianni) al costat d'una noia preciosa (Maria Schell). Passegen i ballen però ella està enamorada d'un home misteriós que havia tingut a dispesa (Jean Marais), que fa un any que va marxar però que li va prometre que tornaria.

"Noches blancas" és, doncs, un conte trist en què la bellesa immarcesible de Maria Schell obsessiona el protagonista, qui es debat entre l'impuls eròtic i la devoció romàntica. Visconti assaja un cinema poètic, quasi oníric, estilitzat com ho serà la seva obra posterior, però més modest, més pudorós, allunyat de la grandiloqüència de les seves pel·lícules més famoses.


I el 1965 Visconti realitza un altre títol curiós, "Sandra", també titulada "Vaghe stelle dell'Orsa". La bellesa de Maria Schell és aquí substituïda per la més mediterrània de Claudia Cardinale -qui ja havia estat musa del director a "El gatopardo" (1963)-, en el paper de la jove esposa d'un nord-americà que torna a la casa familiar a Itàlia on resideix el seu germà escriptor (Jean Sorel). Els germans Sandra i Gianni serien una transposició moderna de les figures d'Electra i Orestes, marcats per la mort del seu pare a Auschwitz i la possibilitat que hagués estat denunciat per la mare. "Sandra" comença com un film sobre la memòria que podria haver signat Resnais però aviat evoluciona cap a un melodrama exacerbat (en aquest sentit, se situa en l'extrem oposat de "Noches blancas") al voltant de la relació incestuosa entre els protagonistes. A "La caída de los dioses" (1969), el director incideix en el tema de la decadència i els traumes en el si d'una família benestant i torna a mostrar un incest, en un to ja directament fulletonesc.

divendres, 25 de març del 2016

VICTORIA


"Victoria", dirigida el 2015 per Sebastian Schipper i notablement interpretada per la catalana Laia Costa, vindria a ser una versió abreujada d'"El demonio de las armas" (Joseph H. Lewis, 1950); i dic abreujada no perquè el film de Schipper sigui més curt (ans al contrari: li dobla el metratge), sinó perquè concentra tota l'acció en les dues hores i escaig que dura la pel·lícula; i allà on el film de Lewis narrava la vida i la carrera delictiva de la parella d'amants (inspirada en Bonnie i Clyde), units pel seu amor a les armes, el desarrelament i la passió que senten l'un per l'altre, "Victoria" descriu l'únic atracament que tenen temps de perpetrar la parella formada per una espanyola que es busca la vida a Berlín després d'abandonar decebuda els estudis de piano i un paio simpàtic però una mica desorientat que ha conegut a les portes d'una discoteca; en tan poca estona, s'enamoren, delinqueixen i fugen cap a l'abisme.


Però les coincidències entre ambdós films continuen amb l'ús del pla-seqüència, que al film de Lewis servia per narrar en un fora de camp modèlic un dels atracaments, i que es manté al llarg de tot el metratge en la pel·lícula alemanya, en la qual també l'atracament succeeix fora de camp, mentre la protagonista espera al cotxe.

Pel que fa a les diferències, és simptomàtic que la concisió del film de Lewis, exemple majúscul de la saviesa narrativa del cinema clàssic nord-americà, fins i tot tractant-se d'una sèrie B com és el cas d'"El demonio de las armas", no sigui una de les virtuts de "Victoria". Òbviament, l'aposta pel pla únic impedeix l'ús de l'el·lipsi; en contrapartida, vol afavorir una sensació d'immediatesa i de realisme, però potser no calia en una història no gaire versemblant que només funciona com a thriller romàntic.


Però hi ha un altre thriller romàntic que comença i acaba de manera gairebé idèntica al film de Schipper en què l'anèdcdota és creïble i també ho és el retrat que fa d'uns adolescents marginals: ens referim a "Deprisa, deprisa" (1981), contribució de Carlos Saura a la moda del cinema quinqui -inaugurada per "Perros callejeros", del 1977-, trencament definitiu del cineasta amb la seva etapa críptica i, curiosament, una de les seves millors pel·lícules.

Tres històries de passió i violència:



dimecres, 23 de març del 2016

CONQUES DELS CINQUANTA

Avui dia, ser single és quasi glamurós. Però als anys cinquanta, a Espanya, els homes i, sobretot, les dones que es quedaven per vestir sants es veien condemnats no únicament a la solitud sinó a certa marginalitat, i eren sovint objecte de mofa.


A "Cielo negro" (1951), Manuel Mur Oti presenta, en clau de melodrama terrible, el cas d'una noia curta de vista que se sent lletja i que és objecte de la broma cruel d'unes companyes de feina, que fitxen un poeta en atur (un jove Fernando Rey) perquè li envïi falses cartes d'amor. L'angoixa provocada per aquesta i altres desgràcies (a la pobra, li passa de tot) esclata en la celebrada escena final, una fugida desesperada sota la pluja que tant pot conduir a la mort com a una revelació mística, filmada mitjançant un travelling inacabable més expressiu que totes les línies de diàleg d'un guió excessivament literari.


Un tema similar el trobem a "Calle Mayor", dirigida el 1956 per Juan Antonio Bardem. En aquest cas, retrata la mesquinesa de la vida en un poble de províncies, l'avorriment endèmic que condueix a una colla de ganàpies que es passen el dia al bar a ensarronar una conca molt de missa, fent-li creure que el guapo de la colla n'està enamorat i que s'hi vol casar; una broma perversa que esdevindrà un carreró sense sortida. "Calle Mayor" és probablement la millor pel·lícula del seu director i està molt ben interpretada per José Suárez i la nord-americana Betsy Blair.

dissabte, 19 de març del 2016

ST. ELMO, PUNTO DE ENCUENTRO (Què carai, eren els 80!)


Sé que en el seu dia vaig considerar "St. Elmo, punto de encuentro" (Joel Schumacher, 1985) una comèdia dramàtica reeixida i seriosa sobre els post-adolescents que temptegen el seu futur mentre intenten superar la nostàlgia dels anys d'universitat. Un bar ple de fum anomenat "St. Elmo" és el lloc on es reuneix la colla d'amics, l'indret que els permet ser a prop els uns dels altres, estimar-se i no oblidar el passat, tot i que cada vegada sembla més evident que hauran de renunciar a alguns costums per poder evolucionar; també hi ha una referència en clau metafòrica al foc de Sant Elm.

Els personatges representen actituds i circumstàncies diverses: Billy és un bohemi, incapaç d'afrontar les seves responsabilitats de pare de família; Wendy està enamorada de Billy però és de bona família i verge, tot i que manté certa rebel·lia treballant en un centre per a indigents; Leslie i Alec són la parella seriosa de la colla; ell treballa per a un senador republicà i vol casar-se amb la Leslie però li fot les banyes sempre que pot; Kevin és el romàntic que vol ser escriptor i està enamorat secretament de la Leslie; per ella ha renunciat al sexe, tot i les propostes de la puta del barri (és clar que no té ni cinc i la noia cobra 50 dòlars pels serveis); Kirby també és un romàntic a qui li agrada el cinema de Woody Allen, tampoc no folla i vol lligar-se sí o sí una pija que s'assembla a Andie Mac Dowell; la més alliberada i la més moderna (no costa gaire) és la Jules; però no es fa valer, tot i que resistirà l'intent de seducció de Billy una nit que ell ha begut més del compte.

He revisat fa ben poc aquest títol i, tot i reconèixer-li alguns mèrits (per exemple, l'elegància dels enquadraments en un scope que treu molt partit dels lofts on viuen els protagonistes), m'adono que, vist avui, sembla una paròdia.

La subtilesa brilla per la seva absència. Sabem que Billy és un bohemi perquè porta una cinta al cap, una arracada de creu a l'orella i un saxo penjat a les espatlles, des de la primera escena en què els companys el van a buscar a l'hospital després que hagi tingut una pinya amb el cotxe; Wendy anava amb ell però no està enfadada tot i que pateix un traumatisme al front, de manera que ja sabem que n'està enamorada; i, perquè tinguem clar que és una quica, va sempre vestida amb un jersei de punt de color rosa rematat amb un llacet. És clar que la roba dels vuitanta era usualment inenarrable i els vestits amb solapes de blonda que llueix en tot moment l'Alec fan esborronar. L'Alec també porta un collaret de perles, fins i tot quan es despulla per fer l'amor. I ara arribem a l'epicentre de la qüestió: l'encant d'aquesta pel·lícula radica en la seva simplicitat. Les preocupaciones existencials dels personatges, la pretensió de ser una proposta més seriosa que altres comèdies d'embolics sentimentals coetànies, de ser un retrat generacional, tot això és pura aparença. En realitat, "St. Elmo, punto de encuentro" parla d'allò que ens preocupava als qui teníem més o menys l'edat dels personatges quan la vam veure en la seva estrena: dels amics, de les noies i dels nois, de follar...

I els actors eren mites dels vuitanta, la flor i nata del bratpack:

Rob Lowe feia de Billy; el perfecte noi dolent encantador, portada del Súper-Pop i un gran actor en potència, com va demostrar a la magnífica "Malas influencias", abans de caure en desgràcia. Mare Winningham feia de Wendy. En Leslie era Judd Nelson, un altre mite juvenil, actualment només en actiu fent secundaris en sitcoms televisives. L'Alec era... Ally Sheedy, el meu mite eròtic. I Kevin, Andrew McCarthy, la revelació de "Class", el noi de "La chica de rosa", molt abans que la Isabel Coixet el redescobrís a "Cosas que nunca te dije". Kirby, Emilio Estévez. I la Jules, la Demi Moore quan encara no havia passat pel quiròfan.

Què voleu, eren els vuitanta!

divendres, 18 de març del 2016

EL CLUB


Si "Spotlight" abordava la qüestió de la pederàstia en el si de l'Església catòlica a través del subgènere del thriller periodístic, "El club", dirigida el 2015 per Pablo Larraín ("No"), gairebé abraça el cinema de terror amb aquest relat negríssim sobre quatre capellans reclosos pels seus superiors en una casa trista d'un poble encara més trist als confins de Xile, cuidats per una monja sinistra. El motiu de la reclusió són els seus pecats abominables, dels quals no semblen gaire penedits mentre s'entretenen apostant a les curses de llebrers, però també una maniobra de l'Església per protegir la seva imatge pública.

ESCENES CLÀSSIQUES 154 #: LA NARANJA MECÁNICA

"La naranja mecánica" era una pel·lícula futurista. Aquesta escena ens recorda alguns fets potser menys violents però igualment desagradables que han succeït recentment, protagonitzats no per droogos però sí per seguidors de la Champions League. El futur ja és aquí.

divendres, 11 de març del 2016

ACORDES Y DESACUERDOS


"Acordes y desacuerdos" (1999) era l'únic títol dirigit per Woody Allen que no havia vist. Sempre m'havia fet una mica de mandra, no s'havia estrenat a la meva comarca i, si mal no recordo, no va tenir cap èxit. De tota manera, era conscient que em calia recuperar aquesta pel·lícula, encara que només fos per completar la filmografia d'un dels directors més notables de la història.

L'he pogut veure per fi en un passi televisiu per gentilesa de Movistar + i m'avanço a dir que m'ha semblat excel·lent.

El film es presenta com la recreació de la vida i miracles durant els anys de la Gran Depressió del presumpte guitarrista de jazz Emmet Ray (Sean Penn), artista tan genial com egocèntric, un bala perduda al·lèrgic al compromís, afeccionat als cotxes de luxe, a l'alcohol i les dones, als trens i a disparar a les rates dels abocadors, i a la música de Django Reinhardt, a qui admira incondicionalment. "Acordes y desacuerdos", que en la filmografia de Woody Allen apareix entre la fàtua "Celebrity" i la molt divertida "Granujas de medio pelo", reuneix moltes de les constants i obsessions del director: la utilització genèrica dels recursos del documental; el jazz i la música dels anys trenta; el tema de la dissociació entre el geni de l'artista i la seva vàlua personal (recordem el gàngster de "Balas sobre Broadway"); la ridiculització dels intel·lectuals, que aquí es concreta en el personatge interpretat per Uma Thurman; la dificultat del protagonista per alliberar-se de les seves manies i prejudicis; i trobem una persecució de cotxes que recorda visualment una escena similar de "Todos dicen I Love You" (també hi ha un gàngster entremig). I la pel·lícula té un aire de comèdia però, quan se centra en la relació entre el protagonista i la Hattie, una noia muda (gran interpretació de Samantha Morton en un paper gens fàcil), introdueix un element melodramàtic no gaire habitual en l'obra del director, i que acaba per dominar el film sencer i el converteix en una faula molt trista i melancòlica.

dimarts, 8 de març del 2016

CAROL


A "Carol" (2015), Todd Haynes torna a abordar el tema de l'homosexualitat en l'entorn repressiu dels anys cinquanta als Estats Units, com ja va fer a "Lejos del cielo" (2002). Però si aquell film era un homenatge gens dissimulat al cinema de Douglas Sirk, en aquesta ocasió Haynes, que adapta una novel·la de Patricia Highsmith sobre la relació amorosa entre una noia treballadora que es mou en els ambients pseudo-intel·lectuals del Village novaiorquès i una senyora de classe alta que s'està separant del marit a causa precisament del seu lesbianisme, il·lustra aquest argument amb un estil que ja no és deutor de ningú -tot i que la fotografia, impressionant, d'Edward Lachman, s'inspira clarament en la pintura d'Edward Hopper-, un estil d'una claredat i una sensibilitat exquisides en què cada enquadrament expressa alguna cosa i transmet alhora la bellesa i el vertígen d'una passió que s'obrirà camí malgrat les òbvies diferències entre les seves protagonistes i el rebuig i el xantatge del seu entorn familiar i social.

Cate Blanchett broda un paper fet a la seva mida però no li fa cap ombra a una Rooney Mara senzillament extraordinària. Algú ha afirmat que la jove actriu és quasi una reencarnació de l'Audrey Hepburn, la qual cosa ens porta a la memòria un altre títol emblemàtic al voltant del lesbianisme i el rebuig social d'allò que molts veien com una perversió o una malaltia: ens referim a "La calumnia", film dirigit per William Wyler l'any 1961 sobre les directores d'un internat femení força exclusiu (Hepburn i Shirley MacLaine) a qui una alumna acusa falsament de mantenir relacions impúdiques. El film de Wyler incideix sobretot en la intolerància de la societat de l'època i analitza les conseqüències de la calumnia a què al·ludeix el títol; la innocència de les protagonistes podria avalar una postura conservadora però l'enrenou acabarà obrint la porta a una incòmoda veritat, amb tràgiques conseqüències, i la pel·lícula haurà de prendre partit, si més no a favor de la inviolabilitat dels sentiments.

dijous, 3 de març del 2016

UN DÍA PERFECTO


En el post que vaig dedicar a "Amador" (2010), ja vaig dir que no entenia perquè els mateixos crítics que li reien totes les gràcies al director de "Barrio" i "Lunes al sol" es van dedicar a castigar-lo sense pietat a partir de "Princesas", fins i tot admetent que aquesta era una pel·lícula fallida.

Tot i que "Un día perfecto" (2015), el projecte internacional del realitzador, interpretat per Benicio del Toro, Tim Robbins i Olga Kurylenko, entre d'altres, ha guanyat el Goya al millor guió adaptat, no es pot dir que les reaccions dels crítics hagin estat gaire favorables. En les diverses ressenyes, trobem comentaris com els següents:

"Me resulta fría; dispone de muchos elementos y situaciones para conmover, pero la veo y escucho distanciado. Es honrada pero no brillante."
(Carlos Boyero, el meu amic).

"Sus personajes no acaban de cobrar vida (...) La música rompe el silencio en los momentos más inesperados, sin ton ni son" (Philipp Engel).

"El humor al que recurre es tan fino que a menudo se olvida de serlo" (Nando Salvá).

"Benicio del Toro y Tim Robbins parecen trabajar en dos películas distintas" (Carlos Reviriego).

Cal dir que, amb aquestes referències, esperava una pel·lícula ben intencionada però fallida. Doncs no. No feu cas als crítics i aneu-la a veure. "Un día perfecto" pot no ser una pel·lícula perfecta però, a partir d'una història molt ben trobada sobre uns cooperants que intenten treure un cadàver d'un pou durant la guerra de Bòsnia, Fernando León de Aranoa construeix un film que reflecteix admirablement i sense subratllats innecesaris l'absurd i la crueltat del conflicte, que introdueix hàbilment l'humor, presumptament necessari per sobreviure en les circumstàncies descrites, i el combina sense problemes amb moments molt tràgics; que conté seqüències tan brillants com la de l'arribada al poble fantasma; una pel·lícula amb caràcter, sense els tics de les coproduccions i que tampoc no sembla espanyola, molt ben interpretada (digui el que digui el senyor Reviriego), i finalment força hawksiana, malgrat l'opinió de Sergi Sánchez: "Si León de Aranoa se hubiera dejado llevar por la sana autenticidad del cine clásico de género podría haber llegado a conclusiones mucho más estimulantes" (ni cas: és autèntica i és estimulant).