dissabte, 30 de març del 2019

CLÉO DE 5 À 7


No podíem passar per alt la mort d'Agnès Varda, a qui vèiem no fa gaire a "Caras y lugares" (del 2017, no fou el seu darrer treball, doncs encara havia de dirigir el documental "Varda par Agnès").

I parlarem, per homenatjar-la, del seu film més icònic, l'admirable "Cléo de 5 à 7" (1962).

En temps real: dues hores de la vida de la Cléo (Corinne Marchand), una cantant que recorre els carrers de París mentre espera l'hora en què ha de recollir unes proves mèdiques. Llevat d'una vident, tant els seus amics com la ciutat plena de vida ignoren la seva angoixa. Els miralls omnipresents li tornen la imatge d'una dona jove i guapa, tal vegada un objecte de consum com els models rere els aparadors. Coneix un soldat que ha d'anar a Algèria, un altre drama al qual la gent que passeja pels bulevards sembla indiferent, i tots dos compartiran les seves pors durant una estona.

La vida, la mort, els carrers de París, els travellings, la música de Michel Legrand en un títol indispensable, aportació femenina i feminista a la Nouvelle Vague.




divendres, 29 de març del 2019

MULA


Deu anys després de "Gran Torino", Eastwood torna a dirigir-se a si mateix i, als seus vuitanta-vuit anys, repeteix el paper d'ancià repatani, amb lleugeres variacions.

A "Gran Torino", vivia voluntàriament allunyat dels seus fills; fins que, malgrat la seva actitud racista, troba una família alternativa en els seus veïns de l'ètnia hmong.

A "Mula", també ha perdut la família pel seu mal cap; però l'enyora. I vol recuperar-la i redimir-se en certa manera, encara que això impliqui amistats perilloses (que també inclouran una incipient relació pseudo-paternal) amb una colla de narcotraficants d'un càrtel mexicà per als quals treballarà portant droga d'una banda a l'altra.

Tant el Kowalski de "Gran Torino" com l'Earl de "Mula" contemplen un món que ja no els pertany però sobreviuen gràcies a la seva habilitat per captar l'essència de les persones, bones o dolentes. Des dels seus molts anys d'experiència, saben que, en el fons, res no canvia, i que el sentit últim de les coses radica en la seva simplicitat. Passen la major part del temps bevent cervesa al porxo o conduint tranquil·lament per les rectilínies carreteres del Midwest. Però quan cal actuar, actuen sense miraments.

"Mula" és un film tan senzill com aparenta, però entranyable com el seu protagonista. I Eastwood director, després d'alguns títols com a mínim discutibles, recupera la sòbria elegància i la facilitat narrativa dels seus millors treballs.

divendres, 22 de març del 2019

15:17 TREN A PARÍS


D'ençà que vaig començar amb el bloc, he anat comentant, amb relativa puntualitat, les estrenes de Clint Eastwood director. Crec que ja ha arribat el moment de fer un monogràfic com déu mana sobre el darrer dels clàssics nord-americans. Però abans, i per seguir un cert ordre, tocaria parlar de "Mula". Però, encara abans, hauria de comentar el seu penúltim treball com a realitzador, la menyspreada "15:17 Tren a París" (2018).

És una pel·lícula quasi tan dolenta com anunciava la crítica, però fins a cert punt curiosa.

Tanca -en certa manera, ja que "Mula" també s'inspira en una història real- un període de gairebé una dècada en què Eastwood s'ha dedicat a narrar la vida i miracles d'herois americans. Després d'"El fancotirador" (2014) i "Sully" (2016), els arriba el torn als tres simpàtics californians (dos d'ells, soldats professionals) que, en el decurs d'un viatge per Europa, arriscant les seves vides, van deixar fora de combat un jihadista que, armat fins a les dents, volia tirotejar els viatgers d'un tren que anava d'Amsterdam a París, ciutat on no tenien clar els tres amics si volien fer-hi parada i on van acabar rebent la Legió d'Honor de mans del president francès. Una història certament memorable i exemplar però que potser no donava per a un llargmetratge. Una mica patèticament, els guionistes s'esforcen per dotar d'entitat la peripècia dels protagonistes, sobretot d'un d'ells, un xicot maldestre però voluntariós que cercava una oportunitat com la que li va acabar servint en safata el destí. La seva infantesa, mostrada a través d'actors, i els fets que els farien famosos interpretats per ells mateixos, decisió arriscada però conseqüent amb el caràcter testimonial de la proposta.

La falta de carisma dels intèrprets (actors i no actors, tant se val) està en consonància amb el nul interès de les seves vides al marge dels breus instants de glòria al tren Thalys. No semblen especialment intel·ligents, la qual cosa no va en detriment de la sensació de pseudodocumental de tot el film, per sort no gaire llarg. I el resum del seu viatge per Europa reflecteix adequadament la concepció que els americans tenen del nostre continent: un parc temàtic ple de noies maques i molta cervesa; un decorat ideal perquè els herois de l'altra banda de l'Atlàntic demostrin el seu valor i sentit de la justícia. En una de les escenes, a Berlín, un guia explica als nostres amics que Hitler no va morir al Niu de l'Àliga assetjat per les tropes dels Estats Units sinó al búnquer sota els seus peus i gràcies als russos; un detall que podria implicar certa voluntat de ser equànime però invalidat per la ganyota de fàstic amb què el guia acompanya les seves paraules. Europeus: sou una colla de desagraïts!

dissabte, 16 de març del 2019

UN ASUNTO DE FAMILIA


Kirin Kiki també apareix a "Un asunto de familia" (2018); però això no és estrany perquè ja havia treballat en uns quants films d'Hirokazu Kore-Eda. Aquí, el director japonès insisteix en el seu tema predilecte: la institució familiar. Tot i que la família en qüestió és tan atípica com el Japó que contemplarem, molt allunyat de la imatge de país benestant a què estem acostumats.

No és el mateix ser pare que exercir de pare (o mare), ni és el mateix ser una família que actuar com a tal. Això és el que Kore-Eda ens vol dir en aquest film excel·lent (flamant Palma d'Or a Cannes), en què demostra la seva capacitat per retratar el conjunt -el nucli familiar, arraulit al voltant dels fideus i dels futons- i l'individu, des d'un punt de vista narratiu o estrictament visual, combinant els plans generals a l'estil del mestre Ozu amb primers plans dignes de Bergman.

divendres, 15 de març del 2019

UNA PASTELERÍA EN TOKIO


Naomi Kawase va dirigir el 2015 "Una pastelería en Tokio".

Una àvia interpretada per la recentment desapareguda Kirin Kiki entra a treballar en una pastisseria regentada per un home malenconiós i solitari; malgrat el greu problema que pateix l'anciana, ensenyarà al seu patró com cuinar l'anko (com els pot agradar, això?) i a gaudir de la vida, fins i tot en circumstàncies terribles i injustes. Un missatge d'amor i comprensió solcat per l'ombra dels cirerers florits i l'aroma dels dorayakis. Potser un excés de sucre però ja es tracta d'això, oi?

dimarts, 12 de març del 2019

LOVING VINCENT


I encara seguint amb la rotoscòpia i les produccions poloneses, parlarem de "Loving Vincent" (Dorota Kobiela, Hugh Welchman, 2017).

De films sobre el pintor Van Gogh n'hi ha uns quants, alguns sorgits de la càmera de grans cineastes, de John Huston a Maurice Pialat, passant per Akira Kurosawa. L'originalitat d'aquesta versió, que evoca els darrers dies del pintor i el misteri al voltant de la seva mort violenta, no radica només en l'estructura a manera d'enquesta a l'estil de "Ciudadano Kane", sinó en el tractament visual, amb fotogrames pintats a mà que imiten els quadres de l'artista i els seus colors, amb predomini del groc intens. Però no entenem per què els autors del film reserven el color per a la narració en present i mostren el passat (en teoria la part més interessant) en blanc i negre; un blanc i negre estèticament solvent però contrari als principis de la pintura de Van Gogh. En qualsevol cas, sigui en color o blanc i negre, la part visual és molt més interessant que la dramàtica, una mica desdibuixada (perdoneu el joc de paraules fàcil).

dissabte, 9 de març del 2019

UN DÍA MÁS CON VIDA


"Un día más con vida" (Raúl de la Fuente, Damian Nenow, 2018) és un film d'animació insòlit, que barreja la imatge real quan entrevista els supervivents amb la motion capture quan vol mostrar els fets narrats sobre l'estada del periodista polonès Ryszard Kapunscinski a Angola, quan el país encetava una llarga guerra civil després de la descolonització portuguesa. Els personatges dibuixats són molt més atractius que els que apareixen a les fotografies, però això ja passa en tots els títols "basats en fets reals" (la recent "Green Book" n'és un bon exemple); i que l'acció en passat sigui dibuixada resulta una excusa perfecta i, curiosament, no afecta la credibilitat d'un film que reflexiona sobre els conflictes moderns i el paper dels periodistes amb principis (abans n'hi havia!).

Angola, 1975:


diumenge, 3 de març del 2019

LA LOBA Y LA PALOMA


Una de les figures més inclassificables del nostre cinema és el director i també escriptor Gonzalo Suárez.

Malgrat les diferències evidents entre ambdós realitzadors, els seus inicis com a cineasta l'emparenten amb Vicente Aranda, adaptador de la seva novel·la "Bailando para Parker" a "Las crueles". Suárez, català d'adopció, també formaria part de l'Escola de Barcelona: va col·laborar en el guió de "Fata Morgana" i va signar com a realitzador alguns dels títols més celebrats del moviment, de "Ditirambo" (1969) a la molt avantguardista "Aoom" (1970), passant per "El extraño caso del doctor Fausto" (1969). I, de la mateixa manera que Aranda confeccionarà a començaments dels setanta títols de gènere amb un fort component eròtic, Gonzalo Suárez obté, per primera vegada en la seva carrera, un èxit comercial amb "Morbo" (1972), un film de suspens també ple d'insinuacions eròtiques -des del seu títol-, protagonitzat per la parella de moda del moment, Ana Belén i Víctor Manuel.

Suárez reincideix amb la parella d'actors-cantants en l'estranya barreja de cinema d'aventures i musical "Al diablo con amor" (1973). El film va ser retirat dels cinemes després d'un escàndol una mica pintoresc: segons sembla, Ana Belén i Víctor Manuel, progres per vocació, haurien trepitjat una bandera espanyola durant una gira per Sud-amèrica (podria ser una falsa acusació filtrada per Julio Iglesias). Com sigui, va implicar una seriosa ensopegada per al director, que va voler contrarestar amb el seu següent projecte, "La loba y la paloma" (1974). Disposava d'un repartiment internacional amb l'espanyola Carmen Sevilla, el britànic Donald Pleasance, el nord-americà Michael Dunn, l'argentí Aldo Sambrell i la francesa Muriel Catala, i d'un guió, redactat pel mateix director amb l'ajuda de Juan Cueto, que recollia algunes idees d'un projecte fallit que Gonzalo Suárez havia escrit amb el seu amic Sam Peckinpah (!).

"La loba y la paloma", rodada al litoral cantàbric, conté alguna de les obsessions del director: les aventures d'arrel marinera -aquí en petit format-, o els contes que expliquen els protagonistes per amanir la narració i, de passada, revelar detalls de la seva personalitat. Bàsicament, és una trama de suspens al voltant de personatges estranys tancats en una casa (aquí, Pleasance hauria pogut aportar la seva experiència polanskiana) que cerquen una figura d'or presumptament molt valuosa, l'amagatall de la qual només coneix una adolescent traumatitzada que té el mal costum de no parlar. La presència del nan Michael Dunn, el Miguelito de la sèrie de televisió mítica "Jim West", contribueix al to surrealista del conjunt.

Però, com sigui, l'anècdota no dóna per a un llargmetratge i tot plegat resulta tan forçat com irrisori. Al final, l'únic memorable és el que va propiciar els aplaudiments del públic de l'època: el pit d'una voluptuosa Carmen Sevilla -només un, però generós-, mostrat en pantalla gràcies a la relativa relaxació de la censura auspiciada pel ministre Pío Cabanillas ("¡Viva Pío!", corejaven els espectadors, segons s'explica).

Gonzalo Suárez va recuperar el prestigi amb títols destacats del cinema espanyol ("La regenta", "Epílogo", "Remando al viento"), la qual cosa no ha impedit que sigui avui un director gairebé oblidat i que els escassos films que ha dirigit els darreres vint anys hagin estat ignorats sistemàticament.

divendres, 1 de març del 2019

PARÍS, BAJOS FONDOS


"París, bajos fondos" (1952) és un dels millors films de Jacques Becker, un realitzador essencial del cinema francès anterior a la Nouvelle Vague. Ambientat al París de la Belle Époque (amb una escena inicial que recorda tant el cinema de Jean Renoir com algun quadre de son pare, posem per cas "Bal au moulin de la Galette"), es tracta d'una mostra tardana del realisme poètic i presenta la tràgica història d'amor entre un fuster molt bona persona tot i un passat una mica tèrbol (Serge Reggiani) i la prostituta Maria (bellíssima Simone Signoret).

La noia, relacionada amb una colla de pinxos, vindria a ser una variant de les femmes fatales del cinema negre nord-americà; però, a diferència d'aquestes, el seu amor pel protagonista és pur i sincer. Certament, el problema dels protagonistes són les males companyies però, paradoxalment, seran l'amor i l'amistat els detonants del fatal desenllaç. Una freda inexorabilitat acompanyarà les diverses escenes en què hi ha violència i morts, mentre que un to idíl·lic presideix els escassos moments de felicitat de la parella, tal vegada un somni que comença, de fet, amb el protagonista dormint damunt l'herba vora un riu; ella arriba en una barca i el desperta i el rostre de Casque d'or omple la pantalla de llum.