dilluns, 26 de febrer del 2018

LA PESTE


Quan vam parlar de les millors pel·lícules de l'any 2017, ja vam esmentar mig de passada el bon estat de salut de les sèries de televisió, així com la qualitat notable de les aportacions del canal privat Movistar + amb títols com "Vergüenza" o "La zona".

La llista augmenta amb una altra sèrie d'humor basada en l'experiència quotidiana d'una parella: "Mira lo que has hecho", creada i interpretada per Berto Romero, tracta sobre els problemes de la paternitat amb enginy i un to molt equilibrat, tot i que oscil·la entre la comèdia i la tragèdia, entre la causticitat i la calidesa.

"Mira lo que has hecho" equivaldria a "Vergüenza", amb el mateix estil naturalista o la mateixa durada dels episodis (d'uns vint minuts cadascun); i si "La zona" constituïa l'aposta pel thriller d'intriga en un registre més greu i més fosc, aquesta funció li correspondria ara a "La peste", que també és la producció més cara i ambiciosa empresa per Movistar +, amb l'admirat Alberto Rodríguez ("La isla mínima", "El hombre de las mil caras") en la direcció.

En els seus primers títols, Rodríguez va retratar la Sevilla dels anys vuitanta. Ara ens trasllada a una època més pretèrita i sens dubte fascinant, l'edat daurada de la ciutat a finals del segle XVI, quan era la porta d'entrada de les meravelles del Nou Món.

"La peste" és un thriller d'intriga en què un home perseguit pel Sant Ofici, ajudat per un jove deixeble, investiga un seguit de crims amb connotacions religioses enmig d'una epidèmia de pesta. L'argument recorda "El nombre de la rosa" però resulta menys agraït a causa d'un guió que es mou entre l'obvietat i la confusió i d'uns protagonistes sens dubte més propers a la realitat que els del film d'Annaud però taciturns i no gaire empàtics. Amb això no vull dir que aquesta sèrie o possible pel·lícula de sis hores de durada no tingui interès, però més que en l'apartat estrictament dramàtic, competent però millorable, trobem el seu atractiu en la recreació espectacular i totalment plausible d'una època i una ciutat que aglutinaven riquesa i exotisme però també misèria i repressió. Rodríguez treu molt partit dels escenaris laberíntics i els llòbrecs interiors, ajudat per una fotografia excel·lent de Pau Esteve Birba, mentre els efectes digitals reconstrueixen les muralles o el port amb els vaixells arribats d'Amèrica.

dissabte, 24 de febrer del 2018

MADRE!


A "Madre!" (2017) Aronofsky recupera l'opció estilística de "Cisne negro" (llargs plans-seqüència amb la càmera enganxada al clatell de la protagonista -Jennifer Lawrence-) i la re-lectura del Gènesi com havia fet a "Noé", ara en clau més metafòrica.

Si "Cisne negro" rebia les influències de De Palma i Dario Argento, "Madre!" ens remet a les epopeies claustrofòbiques de Polanski i alguns moments del film recorden "La semilla del diablo" o "El quimérico inquilino". Tot i que l'escriptor en hores baixes (Javier Bardem) i la seva jove esposa (Lawrence) viuen en una casa isolada; no tenen veïns però tant se val: la llar es veurà progressivament violentada per uns visitants tan incòmodes com maleducats. El suspens deriva cap a un final apocalíptic que pretén impactar l'espectador però més aviat aclapara. Com passa a bona part de la filmografia del director, les referències religioses i pretensions al·legòriques, més aviat ridícules en darrera instància, arruïnen allò que podria haver estat una sèrie B entretinguda, fins i tot una reflexió interessant sobre el procés de creació, de la mateixa manera que els forasters arruïnen la casa en què la protagonista ha dipositat tot el seu amor.

dissabte, 17 de febrer del 2018

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS


Observo que tot allò que vaig dir sobre "Escondidos en Brujas", en un post del ja llunyà 2009, es pot aplicar a la darrera estrena de Martin McDonagh, la brillant "Tres anuncios en las afueras" (2017).

També és una barreja de gèneres insòlita (una tragèdia amb situacions de comèdia), també té grans interpretacions (Frances McDormand es mereixerà l'Òscar si li donen) i també té un guió extraordinari amb diàlegs enginyosíssims.

McDonagh viatja a l'Amèrica profunda i presenta un paisatge ple de tòpics (la protagonista fuetejada per la vida amb desig de venjança, el sheriff racista, la comunitat protegint-se a si mateixa) per donar-los la volta tot seguit; en aquest trajecte, ens divertirà sense faltar-nos al respecte -ni als personatges-, per mostrar-nos finalment que tot és relatiu i que tots podem ser alhora víctimes i botxins.

divendres, 16 de febrer del 2018

VIDEODROME


"Videodrome" (1983) és un film clau en la filmografia de David Cronenberg. El concepte de la Nova Carn es fa explícit a partir de la peripècia del protagonista, un productor de televisió per cable (James Woods), especialitzat en continguts per a adults, que s'obsessiona amb unes emissions misterioses (el Videodrome del títol) que mostren situacions de violència extrema i que tant poden servir per animar les seves reunions amb una locutora radiofònica masoquista (la fascinant solista de Blondie, Deborah Harry) com per provocar-li al·lucinacions i curioses mutacions genètiques. El cos es transforma en un recipient i el material orgànic i l'inorgànic es fusionen; cintes de VHS i televisors cobren vida (com les màquines d'escriure d'"El almuerzo desnudo") i una pistola creix al puny del protagonista, tan inseparable d'ell mateix com les armes que apareixen al final de "Cosmopolis".

dissabte, 10 de febrer del 2018

ABRACADABRA


El director de "Blancaneu" i "Torremolinos 73" continua apostant per la diferència, i "Abracadabra" (2017) recorda moltes pel·lícules però no s'assembla a cap. Amb una estètica deliberadament kitsch, barreja elements de comèdia costumista amb una trama més o menys fantàstica en què un marit impresentable i masclista (Antonio de la Torre) és posseït per l'esperit d'un jove sensible però -ai!- esquizofrènic; tot plegat, narrat en clau d'humor negríssim.

Com deia Truffaut, les pel·lícules són com la maionesa i aquí no ha acabat de quallar, la qual cosa no impedeix que algunes escenes siguin moltes divertides i d'altres quasi emocionants malgrat la lletjor volguda dels ingredients; valgui com a exemple, l'escena de ball al ritme del clàssic dels Steve Miller Band que dóna títol al film.

divendres, 9 de febrer del 2018

EL TERROR DE LAS CHICAS


El film més popular del Jerry Lewis actor-director és, sens dubte, "El profesor chiflado". Però "El terror de las chicas" (1961) també gaudeix d'un notable prestigi crític, sobretot després de l'aferrissada defensa que en va fer Jean-Luc Godard, qui va copiar a "Tout va bien" la millor de les seves idees visuals: la construcció d'un decorat indissimulat que és una casa de nines enorme i que la càmera, muntada sobre una grua, pot recórrer a plaer en plans-seqüència molt elaborats i a ritme de jazz. L'argument -un jove que ha patit un desengany amorós i no vol saber res de les noies troba feina en una residència plena d'aspirants a actriu- només és una excusa per a la seva plasmació visual, en colors intensos, i per a la concatenació de gags que van de la broma fàcil al pur surrealisme.

divendres, 2 de febrer del 2018

LOS ARCHIVOS DEL PENTÁGONO


A "Los archivos del Pentágono" (2017) Spielberg s'interna en un territori ja explorat per Alan J. Pakula a "Todos los hombres del presidente", títol del qual podria ser perfectament una preqüela, i narra el dilema del Washington Post quan va haver de decidir si publicava uns documents classificats que demostraven l'engany del govern dels Estats Units en relació al conflicte de Vietnam. Això passava l'any 1971; el diari acabava de sortir a Borsa, no passava el seu millor moment i, a més, estava dirigit per una dona. Katherine Graham (immensa Meryl Streep) és una de les heroïnes del cinema del director que es veuen obligades a substituir el marit absent, sigui perqué ha fotut el camp a Mèxic ("E.T., el extraterrestre") o perquè, com en aquest cas, s'ha suïcidat, i han de ser valentes i enfrontar-se a un món d'homes que desconfien de la seva capacitat.

I, tot i estar basat en una història real, "Los archivos del Pentágono" és, també una vegada més, un conte. Un conte esplèndidament narrat en imatges que, si estigués escrit, començaria així:

Hi havia una vegada un temps i un lloc en què la premsa escrita no estava al servei del poder sinó de la veritat.

Increïble, però cert.