dilluns, 5 de desembre del 2016

ANOMALISA


Després d'escriure guions extraordinaris per a Spike Jonze o Michel Gondry, Charlie Kaufman va fer-se director dels seus llibrets, a partir de la singular "Synecdoche, New York" (2008).

Tan singular era (en vam parlar al bloc, tot i que no es va estrenar al nostre país) que no va fer ni cinc. Potser això va propiciar un atur de sis anys, interromput finalment per un treball per a la televisió ("How and Why", 2014) i després per "Anomalisa" (2015), co-dirigida amb Duke Johnson.

Aquí, Kaufman demostra la qualitat de la seva ploma amb un treball que evoca a través dels seus diàlegs el d'escriptors nord-americans realistes com Raymond Carver o Richard Ford, tot i que seria agosarat definir com a realista l'argument d'"Anomalisa":

L'acció descriu les hores que el protagonista passa a Connecticut, on ha viatjat per fer una conferència motivacional i on gairebé no surt de l'hotel, atrapat pels seus fantasmes i una angoixa existencial que el porta a no distingir entre unes persones i unes altres, excepte quan coneix la Lisa, una noia aparentment vulgar però que oculta una anomalia i que el seduirà tot cantant "Girls Just Want To Have Fun".

"Anomalisa" -no ho havíem dit encara- és un treball d'animació en stop-motion. La fragilitat aparent d'uns ninots que mostren els sécs és un bon reflex de la fragilitat dels personatges que representen. I aquesta elecció estètica, conjugada amb el detall hiperrealista de l'habitació de l'hotel, confereix al resultat una estranya poesia. Un títol fascinant.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Preciosa y compleja película de animación que refleja magistralmente la angustia existencial y provoca aflicción y congoja.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Sí, destila una tristeza muy profunda.

Un abrazo.