LOS VIKINGOS

Aquest any, hem comentat dues interessants pel·lícules sobre vikings, la darrera de Robert Eggers i una del 2009 de Nicolas Winding Refn. No estaria de més tancar-lo amb el clàssic per excel·lència del subgènere: "Los vikingos", dirigida el 1958 per Richard Fleischer. 

Una trama d'aventures que documenta les incursions dels vikings per tocar els nassos als anglesos. En aquest cas, s'enduen una guapa britànica (Janet Leigh) com a ostatge; la seva presència agreujarà la rivalitat entre Einar (Kirk Douglas) i l'esclau Eric (Tony Curtis), adversaris però units per una relació oculta. El personatge de Douglas resulta força ambivalent: cruel i salvatge però també bon guerrer i capaç de certa noblesa, els darrers moments del film se centren en el seu viatge cap al Valhalla sobre un vaixell en flames. 

És la digna culminació d'un títol molt divertit, que inclou escenes orgiàstiques, viatges amb drakkar enmig de la boira (recordeu "Valhalla Rising"?) i, fins i tot, l'assalt a un castell, en la millor tradició dels títols ambientats en l'Edat Mitjana. L'esplèndida fotografia de Jack Cardiff treu un gran profit dels paisatges, i la iconografia (després d'uns títols de crèdit que semblen inspirats en el tapís de Bayeux) no exclou els tòpics però, almenys, no cau en l'error històric dels cascos amb banyes, una aportació que molts atribueixen a Hollywood quan en van ser culpables els pintors romàntics del segle XIX.

VORTEX

Com va fer a "Lux AEterna", Gaspar Noé divideix la pantalla a "Vortex" (2021) i aconsegueix complementar a través de les imatges en paral·lel els diàlegs -escassos però tanmateix reveladors- dels protagonistes d'aquest drama sense pal·liatius sobre la vellesa. 

Dario Argento (el realitzador italià) i Françoise Lebrun ("La maman et la putain") són una parella d'intel·lectuals enfrontats a la desaparició de TOT. Ella pateix Alzheimer i ell la busca quan es perd en un basar xinès (no és estrany, de tota manera). Els seus camins discorren separats (en aquest sentit, és pertinent la pantalla partida), però compartiran un destí del qual la malaltia que buida el cervell només és el preludi, i que les tones de papers i llibres que omplen l'apartament on viuen no podran impedir.

PETITE MAMAN

Després de la mort de la seva àvia, la nena protagonista arriba amb els seus pares a l'antiga casa familiar enmig del bosc; mentre la mare retroba els records d'infantesa i el pare desembarassa, ella juga amb una amiga misteriosa que se li assembla molt. 

Céline Sciamma, directora ("Retrato de una mujer en llamas") i també guionista ("París, Distrito 13"), aconsegueix amb "Petite maman" (2021) un dels títols més insòlits de la temporada, poètic sense subratllats; fantàstic o metafòric, però alhora transparent, dotat de la senzillesa que identifica les millors pel·lícules.

REFUGIATS

"Marwa, petita i valenta" (Dina Naser, 2019) documenta amb tanta senzillesa com eficàcia la vida dels nens -i d'una nena que entra en l'adolescència i exerceix de narradora i fil conductor- en un camp de refugiats de la guerra de Síria, a Jordània. 

Un film espanyol de ficció del 2022, "La voluntaria", dirigit per Nely Reguera, aborda igualment la qüestió dels camps de refugiats, i els problemes dels més joves i indefensos; adopta, però, un punt de vista diferent, una mirada que oscil·la entre la tendresa i la causticitat, a través dels personatges d'una metgessa jubilada que fa de voluntària en un camp a Grècia (excel·lent Carmen Machi) i un nen orfe incapaç de parlar. L'anhel d'ajudar no serà ben interpretat per uns cooperants que actuen com funcionaris indiferents al patiment aliè. Però potser les bones intencions tenen un transfons d'egoisme; i, potser, no són gaire útils davant d'un drama tan complex que supera de bon tros les capacitats individuals. Heus aquí el dilema.

MANTÍCORA

"Mantícora" té l'estructura d'un drama romàntic tradicional, però Carlos Vermut, fidel a les seves premisses estilístiques i temàtiques, perverteix tots els elements que el componen i enfronta l'espectador a la incomoditat del tabú; un tabú que ja treia el nas en el seu primer treball, "Diamond Flash", i que aquí centra la trama. I no diré més, que m'han prohibit fer espòilers.

TIRAD SOBRE EL PIANISTA

El segon film dirigit per François Truffaut, després de l'èxit de "Los cuatrocientos golpes", va despistar el públic i també els crítics, tot i que va esdevenir ben aviat un títol de culte que admiren molts cineastes actuals. 

A "Tirez sur le pianiste" (1960), Truffaut adapta l'escriptor nord-americà David Goodis i converteix la pel·lícula en un homenatge al cinema negre i als directors dels Estats Units que tant agradaven als integrants de la Nouvelle Vague, amb referències a Nicholas Ray, Sam Fuller o Alfred Hitchcock. L'estructura amb un flash-back central s'inspira en "Ciudadano Kane"; el protagonista es diu Charlie, com Charles Chaplin, i té tres germans, un d'ells anomenat Chico, com si fossin els germans Marx.

Truffaut afirma no haver pretès fer una paròdia, la qual cosa no impedeix que introdueixi un cert distanciament, amb contrapunts còmics i diàlegs sense cap relació amb la trama o el gènere, com quan, en l'inici del film, el germà del protagonista, mentre fuig de dos gàngsters que el volen pelar, es para a parlar amb un senyor que passava pel carrer sobre els avantatges del matrimoni. Resulta estrany i, no obstant això, són aquestes digressions les que fan més humans els personatges, començant pel protagonista, el també cantant Charles Aznavour, de físic peculiar, el pianista del títol, molt tímid però capaç d'enamorar les dones que intervenen en una història que transcorre quasi com una comèdia però que anticipa constantment el seu vessant tràgic. I és que Charlie Koller (Edouard Saroyan abans que una desgràcia li canviés la vida) és tímid, sí, però sobretot malastruc. 

El final a la neu és també el final d'una petita gran història d'amor i ens recorda un film posterior del director que també condueix la parella protagonista a un paratge nevat enmig de les muntanyes ("La sirena del Mississippi").

HISTORIAS DE TERROR

El cicle Poe-Corman, al qual ja he dedicat un parell d'entrades, incloïa un film d'episodis. "Historias de terror" (1962) adaptava tres relats de l'escriptor: "Morella", "El gat negre" (que barrejava elements d'"El barril d'amontillat") i "La veritat sobre el cas del senyor Valdemar"; tots ells interpretats per Vicent Price, qui sobreactua a plaer; el segon episodi, amb notes d'humor, sobre dos tastadors de vins enfrontats que anticipen els mags d'"El cuervo", l'emparella amb Peter Lorre. I la casa vora el mar i les tones de teranyines els havia manllevat Corman de "La caída de la casa Usher".

X

A "X" (2022), Ti West, amb la inestimable ajuda de la pertorbadora Mia Goth (*) i -per què no?- de Jenna Ortega (la "Miércoles" de la sèrie homònima dirigida per Tim Burton), aconsegueix un slasher elegant i simpàtic que, a més dels imprescindibles moments de sang i fetge i de fàstic, propiciats per la topada entre uns pornògrafs amateurs i una iaia necessitada d'afecte, agermana clàssics del gènere que van de "La matanza de Texas" (el referent més obvi en un film ambientat al 1979) a "Nueva York bajo el terror de los zombis", passant per "El resplandor", amb tota una tradició de cinema trash. 

(*) Atenció al doble paper, que recuperarà en la preqüela -"Pearl"-, que encara no hem pogut veure.

DIARIO ÍNTIMO DE ADÈLE H.

Moltes històries d'amor en la filmografia de François Truffaut, algunes lleugeres, d'altres més tràgiques.

"Diario íntimo de Adèle H." (1975) és, però, tècnicament, una història de desamor. Narra la passió inabastable de la filla de Victor Hugo (excel·lent Isabelle Adjani) per un oficial britànic que passa bastant d'ella, tot i que la noia no té inconvenient a travessar l'Atlàntic per retrobar-lo a Halifax (Canadà), on està destinat. És valenta però somiadora i les dificultats per aconseguir l'amor de l'únic home que pot estimar acaben pertorbant el seu ànim, tot això mentre trasllada al paper les seves obsessions i raonaments. 

El film es basa en el diari autèntic d'Adèle Hugo, i Truffaut fabrica un títol fascinant sense haver-se d'allunyar de la realitat, en un estil quasi documental que ja havia assajat a "El pequeño salvaje" o, fins a cert punt, "La noche americana".

EL ÚLTIMO DEBER

Després d'"El rey de Marvin Gardens", Jack Nicholson es va posar a les ordres d'un altre director una mica hippie. 

Hal Ashby era un representant de l'esquerra i de la contracultura, com demostren la seva obra i la seva trajectòria vital. A "El último deber" (1973), dirigeix els seus dards contra l'estament militar, a través de la història d'un jove mariner (Randy Quaid) condemnat a vuit anys per ser una mica cleptòman (no es roba un fons de caritat administrat per l'esposa d'un oficial, encara que només siguin quaranta dòlars). Dos oficials veterans l'han d'escortar a una presó situada en un altre Estat i volen aprofitar el viatge per distreure's; pel camí, es compadeixen del noi i faran tot el possible perquè gaudeixi dels últims dies de llibertat. 

Nicholson és un dels oficials veterans i compon un personatge entranyable, rebel però també pragmàtic, rondinaire però amb bon cor.

NICHOLSON/RAFELSON

El realitzador Bob Rafelson li va donar a Jack Nicholson el primer paper protagonista a "Mi vida es mi vida", títol del 1970 amb un to contracultural que marca, però, distàncies amb altres films sobre personatges més o menys hippies, com el cas d'"Easy Rider" (precisament, la pel·lícula que va fer famós l'actor, tot i que per un paper secundari). 

Robert Dupea treballa en una refineria, manté una relació amb una cambrera simpàtica però no gaire cultivada, i dedica les estones lliures a beure cervesa, jugar a bitlles i escapar-se amb altres dones. Però allò que fa curiosa la seva història és quan descobrim que prové d'una família molt tradicional vinguda a menys i que és o podia haver estat un geni de la música (el piano és la seva especialitat). Aquest contrast és el que posa de manifest la seva rebel·lia i -diguem-ho tot- un caràcter inestable i una mica perdonavides. 

Amb aquest material, Rafelson confecciona un drama ben estructurat i permet que Nicholson demostri que és un actor excel·lent (va estar nominat a l'Òscar pel paper) i d'una personalitat irrepetible, sense necessitat d'incórrer en la sobreactuació que ha marcat alguns moments de la seva carrera (ara ja pretèrita a causa de l'Alzheimer).

Actor i director van repetir a "El rey de Marvin Gardens" (1972). El film també parlava de dos germans, però els papers semblaven intercanviats. Nicholson fa de locutor radiofònic introvertit, que viu amb el seu pare; un dia rep la trucada del seu germà (Bruce Dern), un murri il·luminat que volta per Atlantic City acompanyat per dues acòlites i té la pretensió de muntar un complex turístic en una illa del Pacífic. El personatge de Nicholson prova, sense gaire èxit, d'aportar seny a una situació que té molts números per acabar malament. 

 L'hivern a la decadent ciutat del joc de la Costa Est és l'escenari perfecte per a aquesta història de perdedors en què tots els actors es llueixen; especial atenció mereix el personatge de l'amiga madura, una dona maltractada per la vida que vol compartir els deliris de Dern, en un últim intent desesperat d'assolir quelcom semblant a la felicitat, i que acaba competint pels seus favors amb l'altra noia; el paper és interpretat per Ellen Burstyn, a punt de fer-se molt famosa gràcies a "El exorcista". 

Per cert: el film reunia a Nicholson amb Scatman Crothers, uns anys abans de tornar a veure's les cares a les ordres de Stanley Kubrick.

I va ser després d'"El resplandor" que Jack Nicholson es tornava a posar a les ordres de Bob Rafelson, a "El cartero siempre llama dos veces" (1981), esforçat remake del clàssic de Tay Garnett, menys concís i no necessàriament millor però, en qualsevol cas, ben interpretat per l'actor i per Jessica Lange, que protagonitzen l'escena de sexe que convenia al guió i que era infilmable als anys quaranta. 

Rafelson demostra que sap confeccionar un thriller com déu mana, amb aquest títol però, sobretot, amb "El caso de la viuda negra" (1987), sòlid i sàviament eròtic, protagonitzat per un duet femení irrepetible: Debra Winger i Theresa Russell. En canvi, no sembla tan dotat per a la comèdia, i passarem per alt "Ella nunca se niega" (1992), amb Jack Nicholson i Ellen Barkin, per parlar finalment d'un altre exemplar de cinema negre que va unir l'actor i el realitzador per darrera vegada.

"Sangre y vino" (1996) té tots els elements d'un bon thriller: una noia que porta de corcoll els protagonistes (un dels primers papers importants per a Jennifer Lopez), un segon matrimoni que no s'aguanta ni amb pinces, un senyor que, tot i tractar amb vins, té problemes de liquiditat (Nicholson), un robatori i, per si no n'hi hagués prou, un còmplice tuberculós amb els trets de Michael Caine. 

Les reaccions d'uns personatges molt ben descrits acaba pesant més que la trama policíaca, no gaire interessant en realitat. L'ambientació a Miami i la fal·lera dels protagonistes per fugir cap a un destí millor mar endins recorda el to d'"El rey de Marvin Gardens" (però amb bon temps).

HISTORIAS PARA NO CONTAR

A "Historias para no contar", Cesc Gay recupera el format de film d'episodis, com a "Una pistola en cada mano", però ara amb més protagonisme de les noies. I, si el tema central d'aquella era la dificultat dels homes per parlar amb franquesa de les seves misèries, aquí són ells i elles que tenen por de dir allò que pensen o que directament menteixen. 

Més mordaç que en ocasions precedents i força divertit, Gay sap treure el millor d'una galeria d'intèrprets gairebé irrepetible: Chino Darín, Anna Castillo, Javier Rey, Àlex Brendemühl, Eva Reyes, Antonio de la Torre, María León, Maribel Verdú, Alexandra Jiménez, Nora Navas, José Coronado, Alejandra Onieva, Javier Cámara, Quim Gutiérrez, Brays Efe, Verónica Echegui.

CINCO LOBITOS

Juntament amb "Alcarràs" i "As bestas" (curiosament, dos títols relacionats amb la ingerència de les renovables en el món rural), "Cinco lobitos" (Alauda Ruiz de Azúa, 2022) era la tercera de les precandidates espanyoles als Òscars de Hollywood del 2023. 

Com sabem, va ser la primera que va assolir la candidatura, però a cap de les altres dues els falten mèrits.

"Cinco lobitos" parteix de dues relacions materno-filials; la protagonista (Laia Costa, magnífica) té una nena i seriosos problemes per conciliar la nova situació amb la feina, a pesar de teletreballar; el marit sempre està voltant i no ajuda gaire, de manera que la noia ha de recórrer als seus pares, i la relació amb ells, i particularment amb la mare, actuarà com un mirall que li permetrà entendre una mica millor com funciona tot això de la convivència.

AS BESTAS

Pel·lícula rere pel·lícula -sense oblidar els treballs televisius, entre els quals l'excel·lent "Antidisturbios-, Rodrigo Sorogoyen continua demostrant la seva vàlua com a realitzador. I, en un any en què la collita del cinema espanyol és especialment estimulant, presenta un nou títol que enllaça amb la millor tradició del thriller rural, entre "Furtivos" i "Perros de paja", però d'una contenció i una solvència francament admirables. 

Els primers minuts d'"As bestas" resumeixen una violència atàvica personificada en dos germans podrits per l'odi i l'alcohol barat que protagonitzaran un enfrontament amb una parella de francesos amb formació intel·lectual que només pot acabar com el rosari de l'aurora. Els gavatxos s'han instal·lat a les muntanyes de Galícia per conrear tomàquets ecològics i, a més de venir a tocar els collons dels rudes vilatans, no volen cedir els seus terrenys a les eòliques (el moment en què el francès contempla els molins de vent, monstres cervantins indiferents a la tragèdia que invoquen, esdevé una contundent metàfora visual). 

Sorogoyen modula hàbilment la tensió del relat i fuig de les solucions fàcils o de les catarsis peckinpahianes per aprofundir en els dilemes dels personatges, dels bons i dels dolents; procura ser equànime però sense ignorar la impotència de les víctimes davant la maldat d'alguns (Luis Zahera broda el seu terrorífic personatge) i la indiferència còmplice d'altres, particularment dels guàrdies civils. 

Aquesta història trista i fosca està basada en un cas real.

OCULTS

"No mires a los ojos" (Félix Viscarret, 2022) pren el seu títol d'una cançó de Golpes Bajos que va sonar força durant els anys vuitanta, la lletra de la qual resumeix el problema del seu protagonista (excel·lent Paco León), un individu misantrop, sense habilitats socials, que, per un estrany atzar, viu ocult rere un armari al dormitori d'una família que també arrossega alguns traumes, en particular la dona (Leonor Watling). 

Allò que prometia ser una trama de suspens acaba esdevenint un conte sobre la solitud i l'enyor dotat de cert alè poètic. Li perdonarem algun gir de guió massa obvi que té a veure amb Iñaki Gabilondo. I no diré més. 

Ens ha recordat un altre títol espanyol sobre un paio que viu amagat, tot i que, en aquest cas, no per voluntat pròpia, si més no en un principi. 

"La trinchera infinita" (Jon Garaño, Aitor Arregi, José Mari Goenaga, 2019) parla dels talps, dels homes que, a causa de la Guerra Civil i per salvar la pell, van romandre ocults en un amagatall durant anys (més de trenta, en aquest cas). 

La història és colpidora i el film està ben planificat a partir del punt de vista del protagonista. Però no seria la gran pel·lícula que és sense la interpretació impagable d'Antonio de la Torre, qui deu ser l'únic actor capaç de ser eloqüent mentre es limita a cruspir-se un plat de llenties.

A QUEMARROPA

"A quemarropa" (1967) va ser el primer treball als Estats Units del britànic John Boorman i va significar una brillant revisió del gènere negre, potser el més americà després del western. 

Ambientada a Los Ángeles (amb un inici i un epíleg a San Francisco -Alcatraz, per ser exactes-), en els primers minuts situa un conflicte que podria haver signat Peckinpah, puix conté la traïció d'un amic i d'una esposa; sembla que la continuació se centrarà en la venjança del protagonista (Lee Marvin), però el tema es complica amb la intervenció d'una cunyada amb els trets d'Angie Dickinson i d'una organització criminal tan sofisticada com la posada en escena de Boorman, brillant i alhora abrupta com en els millors thrillers, substituint la fotografia expressionista dels títols dels quaranta pel format scope i el color, il·luminat pel sol de Califòrnia.

PLAN DIABÓLICO

A "Plan diabólico" (1966), John Frankenheimer planteja una situació similar a la de l'episodi de la segona temporada d'"Historias para no dormir" dirigit per Salvador Calvo; tot i que, en aquest cas, el rejoveniment dels personatges es duu a terme de manera molt més discreta. 

El realitzador, especialitzat en complots i en posades en escena "modernes" ("El mensajero del miedo", "Siete días de mayo"), serveix un treball curiós i ocasionalment inspirat però també irregular i una mica mancat de ritme. El subtext al voltant de la crisi existencial de la classe mitjana té la seva gràcia i la presumpta relació amorosa entre Salome Jens i Rock Hudson és força depriment; però potser hauria calgut moderar l'ambició i el metratge i obtenir a canvi un capítol excel·lent de "La dimensió desconeguda".

EL ÚLTIMO

"El último", dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau el 1924, és, sense cap mena de dubte, una cimera de l'art cinematogràfic, i això es fa palès des de les primeres imatges a l'hotel on treballa el protagonista, en què la càmera gosa situar-se dalt d'un ascensor en moviment o rere les portes giratòries per submergir-nos en aquest univers d'opulència, tancat a un exterior on impera la pluja i també la misèria. 

El protagonista, porter de l'hotel, se sent segur i orgullós amb el seu uniforme (la passió pels uniformes devia venir de lluny a Alemanya), i es passeja pel seu barri com si fos un general. Però les coses canvien irremeiablement quan el releguen, a causa de la seva edat, a tenir cura dels lavabos. 

Murnau condueix amb mà ferma i sensibilitat aquesta història senzilla i commovedora, i l'expressivitat d'Emil Jannings i l'habilitat del realitzador permeten prescindir d'intertítols -una autèntica revolució en el moment de l'estrena del film-.

DONBASS

Amb un conflicte entre Rússia i Ucraïna que ja dura quasi un any i no sabem com ni quan s'acabarà, semblava interessant recuperar aquest títol del 2018 que vol explicar, a través de diversos episodis que van de l'horror al surrealisme, l'enfrontament a la regió del Donbass entre prorussos i partidaris del govern, abans que Putin decidís prendre cartes en l'assumpte. El problema és que el film de Sergei Loznitsa és tan obertament tendenciós que no aclareix gran cosa. Si més no, posa de manifest un odi i una violència que no tenen justificació més enllà d'uns instints tribals que es perden en la nit dels temps i que sempre troben la manera d'imposar-se a una civilització que ja comença a semblar un miratge.

HISTORIAS PARA NO DORMIR (2)

Com haureu observat, fa dies que només comento estrenes espanyoles, siguin sèries o pel·lícules. 

Això vol dir que ens hem tornat més savis o que a fora han perdut el nord? O és només una causalitat? Si més no, sembla que la collita d'enguany té mèrit. A més, les plataformes aposten per la qualitat i Amazon Prime presenta una segona temporada de l'experiment que consistia a refer episodis de la mítica sèrie creada per Narciso Ibáñez Serrador (vegeu el meu post de fa un any), la qual cosa cal celebrar. I, sense més preàmbuls, passem a comentar els nous quatre capítols: 

"El trasplante", de Salvador Calvo 

Una distopia tan plausible que esdevé terrorífica: en una societat en què els rics transformen els seus cossos per assolir l'eterna joventut mentre els pobres malviuen fent de donants d'òrgans per als primers, un matrimoni envellit decideix apuntar-se a la moda; però els diners només els arriben per rejovenir un dels dos. Atenció al moment en què la protagonista pregunta a Javier Gutiérrez, que fa de pobre, quina era la seva professió: "Periodista", diu ell; "Però, això encara existeix?"; "Ara ja no". O us penseu que el món no va cap aquí? 

"El televisor", de Jaume Balagueró 

La producció d'Amazon Prime, com vam tenir ocasió d'explicar al bloc, troba els seus orígens en una altra minisèrie titulada "Películas para no dormir", programada a Telecinco i retirada pels baixos índexs d'audiència. Allà, ja hi havia participat Balagueró amb l'episodi "Para entrar a vivir", que em va semblar magnífic. 

"El televisor" també comença amb una família que es muda; ara, però, a un xalet molt bufó en una urbanització dels afores. I -tot i que l'episodi s'obre amb la imatge d'un televisor de darrera generació que instal·len en el nou habitatge-, atesa la dificultat de fer creïble en els temps actuals la fascinació per la tele del personatge de Narciso Ibáñez Menta en la sèrie original, el guió canvia hàbilment l'enfoc cap a l'obsessió per la seguretat i la proliferació de càmeres per tota la casa. A partir d'aquí, Balagueró porta al seu terreny una trama que va del suspens al terror en un crescendo tan espectacular com en els seus millors treballs, de "[REC]" A "Para entrar a vivir". 

Els episodis tercer i quart no estan malament però empal·lideixen comparats amb els primers. 

"La pesadilla", d'Alice Waddington 

Una història gòtica ambientada a la Galícia del segle XIX. La cosa va d'ànimes en pena i lobishomes, però aprofita per fer un discurs sobre la intolerància. 

"La alarma", de Nacho Vigalondo 

Uns estranys objectes al cel, que poden ser d'origen extraterrestre, una pluja àcida, dues famílies refugiades en una casa que intenten mantenir la seva quotidianitat a pesar dels estranys fenòmens que els envolten. Vigalondo ens transporta al seu particular univers, que barreja ciència-ficció i humor surrealista a l'estil de "Muchachada Nui". Atenció a l'elenc: Roberto Álamo demostra novament la seva versatilitat, al costat d'Aníbal Gómez i Carlos Areces (components del grup musical Ojete Calor), i d'un recuperat Javier Gurruchaga.

EL CUARTO PASAJERO

Encara que tinguin un punt de partida similar o gairebé idèntic (un viatge compartit entre quatre), no cal establir comparacions odioses entre "Con quién viajas" (Martín cuervo, 2021) i "El cuarto pasajero" (Álex de la Iglesia, 2022). Les dues són molt divertides, cadascuna en el seu estil, el de De la Iglesia més efervescent i més espectacular, sobretot en el tram final. 

Després de la decepció de "Veneciafrenia", "El cuarto pasajero" ens retorna un De la Iglesia en plena forma; tot i que no es complica la vida i aposta per un humor fàcil, encara que ben estructurat i dosificat, amb una Blanca Suárez meravellosa i un Ernesto Alterio brillant en el seu paper de barrut simpàtic.

LA POSESIÓN

Més enllà del barroquisme visual d'Orson Welles i de les trames kafkianes de Polanski, trobem un altre polonès exiliat el cinema del qual es caracteritza per l'excés com a figura d'estil. 

"La posesión" (1981), d'Andrzej Zulawski, producció francesa ambientada a Berlín (el matrimoni protagonista viu al costat del Mur) és tant un film d'horror com una al·legoria sobre el desamor. La desintegració de la parella que interpreten Isabelle Adjani i Sam Neill es narra des de la histèria fins al gore, en una trama surrealista que inclou referències a la duplicació, metàfores críptiques, un ésser amb tentacles dissenyat per Carlo Rambaldi i un deliri visual que viatja del pla general en gran angular fins al primeríssim pla sense que la càmera reposi ni mig minut. 

De culte total.

MACBETH

És possible que alguns crítics opinessin que Roman Polanski hauria estat un autor més idoni que Orson Welles per adaptar Franz Kafka. En canvi, però, el polonès va atrevir-se amb Shakespeare i, a "Macbeth" (1971), adaptava l'obra homònima de l'escriptor, seguint els passos del mateix Welles o d'Akira Kurosawa.

El film va tenir males crítiques (com "El proceso"), i no entenem per què. Es tracta d'una adaptació fidel al text, bella (excel·lent la fotografia en color de Gilbert Taylor) i també violenta com els temps i els fets que retrata. 

La producció de Playboy potser va despistar els crítics. 

"Macbeth" era el primer títol que Polanski dirigia dos anys després del terrible assassinat de la seva esposa embarassada Sharon Tate a càrrec de Manson i companyia. Potser no és casual que utilitzés el text de Shakespeare de manera catàrtica, atesa la seva violència que inclou esquarteraments, infanticidis i, fins i tot, la referència a una cesària.

UN AÑO, UNA NOCHE

Després de veure amb poc temps de diferència "Un año, una noche" (2022) i el seu episodi per a la minisèrie "Apagón", arribem a dues conclusions: 

- Les ficcions d'Isaki Lacuesta estan fermament ancorades en la realitat; la qual cosa no impedeix certa experimentació. 

- Confirma un talent i una capacitat mimètica notables. 

 Així, doncs, "Un año, una noche" -que vol narrar el drama d'una parella que va tenir la desgràcia de ser al concert a la sala Bataclan de París quan uns terroristes islàmics van tirotejar els assistents-, tot i el règim de coproducció i la presència d'actors espanyols, sembla ben bé una pel·lícula francesa; una pel·lícula que parla del nostre temps i que, si no fos pel context tràgic, recorda la recent "París, Distrito 13", de Jacques Audiard (esclar que la intensa presència de Noémie Merlant també hi contribueix). 

La història segueix els personatges durant l'any posterior a la tragèdia i, emparant-se en els testimonis reals, aborda les dificultats per conviure amb el record; psicoanalitza i analitza les seves reaccions, explora les possibilitats, cercant un retrat humà que ofereix més preguntes que respostes i en què només una qüestió resulta evident: no podem cedir al xantatge terrorista.

EL PROCESO

Al breu monogràfic que al seu dia vam dedicar a Orson Welles no havíem parlat de "Fraude" ni d'"El proceso", i, ara que hem resolt el cas de la primera, voldríem fer el mateix amb la segona, que vam ometre conscientment potser perquè no participava de les seves constants temàtiques, tret, potser, de la reflexió sobre el poder. 

Però, en la majoria de films de Welles, el poder és exercit pels personatges: Kane, els Amberson, Mister Arkadin, Quinlan en certa mesura, el propietari del iot de "La dama de Shanghai", el comerciant d'"Una historia inmortal"; i, per descomptat, els seus herois shakespearians: Macbeth, Otel·lo, el rei Enric. La llista hauria estat més llarga si el director hagués procedit a adaptar "El rei Lear"; o "El cor de les tenebres", de Conrad, el seu primer projecte fallit, anterior a "Ciudadano Kane". Però a "El proceso" (1962) adapta Kafka. I l'obra parla, sens dubte, del poder. Però un poder que no és exercit per un individu concret sinó per unes institucions tan misterioses com implacables. 

De "Ciudadano Kane" a "El proceso":

Joseph K. (interpretat per Anthony Perkins) es veu sotmès a un procés del qual hom desconeix els motius i encara menys els mètodes. El protagonista recorre els espais laberíntics de la Justícia sense aconseguir cap ajuda, ni del seu advocat (Welles) ni de les noies sobre les quals sembla exercir una peculiar atracció (una veïna -Jeanne Moreau-, la secretària del lletrat -Romy Schneider-, la dona del guàrdia -Elsa martinelli-); finalment, sembla més preocupat per saber com s'executarà la sentència que per esbrinar de què se l'acusa, com si, implícitament, acceptés que és culpable i que l'Estat té tot el dret a castigar-lo.

Welles va poder utilitzar la llavors abandonada Gare d'Orsay parisenca com a plató, i els seus espais immensos i alhora laberíntics resulten idonis per a una narració densament dialogada -tot i que els diàlegs no condueixen enlloc-, però visualment espectacular, amb constants travellings i desplaçaments de càmera que, com passa en l'apartat literari, tampoc no porten enlloc. Les imatges de Perkins corrent entre les taules de la immensa oficina, presidida per un ordinador que efectua càlculs sense una utilitat evident, o il·luminat pels clarobscurs de l'estudi del pintor que pinta els retrats dels jutges, resulten memorables; però no tant com l'escena de l'inici del film, reiterada en l'epíleg, que reprodueix la paràbola "Davant la llei", incorporada per Kafka a la seva novel·la, a través d'una animació amb el sistema de pantalla d'agulles ideat per Alexandre Alexeieff i Claire Parker.

 

OSWALD: EL FALSIFICADOR

A "Oswald: El falsificador" (2022), Kike Maíllo parla de la peripècia vital del català Oswald Aulestia, personatge fascinant que s'ha guanyat la vida venent falsificacions impecables d'artistes com Modigliani o Picasso i s'ha polit els diners en festes i disbauxes ("una nit a Miami són 10.000 euros"). Cal dir que seguia l'exemple del seu pare, un altre artista vividor que comprava un Porsche cada setmana quan eren a Itàlia fins que va fugir amb l'esposa del seu mecenes i va deixar el fill i deixeble amb una mà al davant i l'altra al darrere. 

Aulestia és molt gran, no té un duro, viu amb la seva mare i ha hagut d'estar-se onze mesos en una presó de Chicago sense veure el carrer (literal: els presoners saben si és de dia o de nit pels horaris del menjador i els programes de televisió). No obstant això, no podem sinó sentir certa enveja cap a una persona que ha sabut viure gairebé sempre com ha volgut i que, a més, es revela un veritable artista i un filòsof. 

La senzillesa de la proposta la fa gran i el document esdevé alhora el retrat de la sòlida amistat nascuda entre el realitzador, Maíllo, i el nostre falsificador.

El treball de Kike Maíllo, salvant les distàncies que calgui salvar, ens recorda aquell documental d'Orson Welles "Fraude" (1973), en què entrevistava un altre falsificador d'obres d'art i personatge insòlit, ocult a Eivissa per fugir de l'FBI, un hongarès de nom (possible) Elmyr d'Hory. Welles, com Maíllo, parteix del material documental per posar en entredit el mercat de l'art i la tasca d'uns experts que esdevenen incapaços de distingir la còpia de l'original; no es mostra tan empàtic i dedica temps a parlar d'un altre presumpte impostor, en Clifford Irving, periodista autor d'una autobiografia del misteriós Howard Hughes que era probablement falsa; i, en una mena de joc de caixes xineses, parla del misteri de Hughes i, finalment, d'ell mateix, un Welles bon vivant però envellit, afeccionat als jocs de màgia, famós en la seva joventut per haver fet creure al ràdio-oients que s'estava produint una invasió extraterrestre a New Jersey. 

"Fraude" és un film brillant, muntat quasi tan frenèticament com les escenes a la festa d'"Al otro lado del viento" (filmades en la mateixa època), un treball que cerca en tot moment l'autenticitat (paradoxalment, ja que tracta de la impostura), lleuger en aparença, irònic, divertit. Però, en el darrer tram, adopta un aire més reposat i, amb una fotografia bromosa, ens parla d'una hipotètica trobada entre Oja Kodar (actriu, col·laboradora, amant del director), el seu avi, també falsificador, i Pablo Picasso. Tot pot ser mentida i tot és fugisser, amb molt poques excepcions, com pot ser la catedral de Chartres, una gran obra d'art que ningú no va signar, a la qual dedica Welles la part més malenconiosa d'una obra que és quasi un testament.

CERDITA

Un altre film terrorífic de producció espanyola. "Cerdita" (Carlota Pereda, 2022) parteix del curt homònim del 2018 i estira la peripècia de la noia que pateix bullying perquè està grassa mentre un psicòpata li estalvia la feina de venjar-se dels veïns. La barreja entre denúncia, slasher i retrat de l'Espanya profunda amb sentit de l'humor (negre) funciona raonablement bé.

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

El 2013 vaig fer una ressenya no gaire amable del primer film d'Oriol Paulo estrenat en sales. 

La seva carrera posterior, entre la televisió i el cinema, ha continuat pel camí dels thrillers alambinats i ha anat trobant el to i, finalment, un vehicle idoni en l'adaptació de la novel·la més famosa (o no *) de Torcuato Luca de Tena: "Los renglones torcidos de Dios", del 1979. 

No explicarem detalls d'un argument que s'alimenta dels seus girs; ens limitarem a dir que la trama recorda la de "Corredor sin retorno" (la protagonista entra en un manicomi per investigar una mort), que és bastant enginyosa i que el director aconsegueix un clima entre oníric i terrorífic (aquestes històries de sanatoris que encara apliquen electroxocs ja s'hi presten) i es mostra segur i eficaç; no assoleix la lluentor formal de "Shutter Island" però té els seus moments a partir d'un inici que sembla el d'"El resplandor" (un cotxe recorre les muntanyes mentre s'apropa a l'ominós escenari). 

(*) També opta al títol "Edad prohibida" (1958), llibre sobre l'adolescència de lectura obligada en la meva joventut; en una reedició de portada suggerent, prometia més del que finalment oferia: una successió de neures i patiments d'un nen de fermes conviccions catòliques, com devia tenir el mateix escriptor, un franquista il·lustrat que no eludeix en el seu drama sobre els bojos -a jutjar per la pel·lícula, el llibre no l'he llegit- comentaris sobre les obligacions i ètica de les persones d'ordre (el comissari n'és un exemple); en una de les escenes, a la comissaria precisament, observem com canvien el retrat de Franco pel del Rei; però això només és un adorn en un film més divertit que subtil.

APAGÓN

En la línia de la sèrie francesa "El colapso", els protagonistes de la minisèrie espanyola "Apagón" s'han d'enfrontar a un món sense electricitat. En aquest cas, hi ha una causa -una tempesta solar- que pot ser reversible però genera incertesa, fam, violència a les ciutats i tota mena de desgràcies i incomoditats; i és que no estem acostumats a viure com es feia a l'Edat Mitjana! 

Més enllà de l'interès intrínsec de la proposta, ens permet valorar la feina de directors de renom que s'han repartit els episodis:

- "Negación", de Rodrigo Sorogoyen. 

Narra l'inici de l'emergència i aconsegueix un bon ritme, amb l'avantatge que la situació ho fa possible. No serà el treball més recordat del responsable d'"Antidisturbios", però és eficaç. 

- "Emergencia", de Raúl Arévalo. 

El director de "Tarde para la ira" centra el seu episodi en els problemes d'un hospital per atendre la gent davant la manca de recursos i medicines. L'exèrcit controla la situació només a mitges i la visita a un campament de gitanos -una ironia: ells estan acostumats als talls elèctrics- suposa una ajuda inesperada. 

- "Confrontación" d'Isa Campo. 

La col·laboradora d'Isaki Lacuesta signa en solitari aquest fragment que parla de la lluita de classes a partir de l'enfrontament entre una colla de joves ninis i els habitants d'un bloc d'apartaments de classe mitjana que s'han organitzat per sobreviure a l'apagada. 

- "Supervivencia" d'Alberto Rodríguez. 

L'episodi del director de "La isla mínima" és potser el més modest en les seves intencions (narra l'enfrontament entre un pastor i uns paios de ciutat decidits a tot per menjar-se-li el bestiar), però el més vibrant amb la seva estructura de western; un exercici de suspens que transcorre entre els arbres i la boira per finalitzar brillantment en una estació d'esquí abandonada. Bé, no oblidem un epíleg ecologista previsible però ben trobat. 

- "Equilibrio", d'Isaki Lacuesta. 

Ara en boca de tothom pel seu film sobre l'atemptat terrorista a la sala Bataclan, l'irregular Isaki Lacuesta presenta un episodi ambientat en una explotació rural que parla d'integració, i de com superar els prejudicis i els traumes de la vida urbana, tot gràcies a una tempesta solar. Un argument procliu als tòpics que el realitzador català resol amb nota gràcies a una afortunada combinació de fermes conviccions ideològiques, subtilesa, pols narratiu, honestedat i amor per tots els seus personatges, explotats i explotadors units en l'adversitat.

DHEEPAN

"Dheepan" (2015) pot semblar un altre títol atípic de Jacques Audiard. En realitat, però, participa d'alguns dels seus arguments, com la dificultat d'escapar al destí marcat per les circumstàncies. 

Un home, una dona i una nena es fan passar per la família que no són per escapar de la guerra a Sri Lanka i cercar un futur a França (tot i que ella vol anar al Regne Unit). I resulta que, a França, la violència també és omnipresent, si més no als barris on immigrants i narcotraficants conviuen, i el protagonista, que només vol viure tranquil, haurà de fer ús de les seves habilitats amb les armes (com els nois de "Los hermanos Sisters") per tirar endavant.

FORREST GUMP

És "Forrest Gump" (1994) una bona pel·lícula? 

Podríem adduir que la seva ambició de mostrar uns anys essencials en la història de Nord-amèrica (els que van de finals dels cinquanta als vuitanta) no aporta cap informació rellevant; que cerca la complicitat de l'espectador amb aclucades d'ull molt evidents i una banda sonora plena de hits. Que barreja gèneres (bèl·lic, comèdia, drama) sense gaire criteri. 

Però també podem defensar el film de Robert Zemeckis amb arguments similars als que ens van portar a afirmar (post de setembre del 2017) que "Regreso al futuro" era una pel·lícula excel·lent. Al cap i a la fi, podem discutir les intencions, però l'execució és impecable; el guió d'Eric Roth, basat en la novel·la de Winston Groom, és molt hàbil i conté més d'un gag brillant (per exemple, el discurs a Washington que ningú no pot sentir); i també podríem argumentar que el protagonista una mica limitat intel·lectualment, però conscienciós i bona persona, reflecteix el nord-americà innocent que pateix sense entendre gaire uns moments convulsos d'una democràcia en construcció permanent. Per descomptat, la interpretació de Tom Hanks és senzillament espectacular, quasi tant com la fotografia de Don Burgess. I, en definitiva, és fàcil connectar amb una pel·lícula que, tot i ser trista, també és un caramel (o hauríem de dir un bombó?).

LA TRAMPA DE LA MUERTE

No es pot dir que la ploma d'Ira Levin no hagués inspirat bones pel·lícules ("La semilla del diablo"); i la guionista Jay Presson Allen, tot i el fracàs de "Marnie, la ladrona", era responsable d'una altra magnífica adaptació literària -"Cabaret"-, i també va signar dos dels millors títols de Sidney Lumet: "El príncipe de la ciudad" (1981) i -amb David Mamet- "Veredicto final" (1982). I, enmig, de les dues, va adaptar Levin a "La trampa de la muerte" (1982), basada en la seva obra teatral guanyadora d'un Tony, i Lumet va dirigir. 

Però aquest film no aconsegueix evitar la comparació odiosa amb "La huella", realitzada per Joseph L. Mankiewicz deu anys abans. També transcorre tota l'acció en una casa de camp anglesa residència d'un escriptor d'obres de teatre de trama criminal a l'estil d'Agatha Christie, en hores baixes. Michael Caine hereta el paper de Laurence Olivier i la seva actuació és, sens dubte, el principal al·licient d'una obra en dos actes, el primer dels quals és previsible i el segon precipitat en el tram final. A diferència del film de Mankiewicz, aquí tenim a quatre personatges: a part del ja esmentat, concorren un jove aspirant a escriptor interpretat per Christopher Reeve, l'esposa del protagonista, interpretada per Dyan Cannon, qui va merèixer una nominació als Razzies per la seva actuació, i una veïna vident destinada a desbaratar el crim (o crims) perfecte(s), com una Jessica Fletcher qualsevol (aquí, un record per a l'ara desapareguda Angela Lansbury).

EL CONTADOR DE CARTAS

A "El contador de cartas" (2021), Paul Schrader es refereix novament al conflicte d'Iraq i aborda, una vegada més, els conceptes de culpa i redempció. 

William Tell (Oscar Isaac), tot i que ha passat alguns anys a la presó, continua afectat pel sentiment de culpa derivat de la seva participació en les sessions de tortura als presoners iraquians. Incapaç de sobreposar-se, deambula sense repòs per motels intercanviables mentre es guanya la vida gràcies a la seva habilitat amb les cartes. Fins que el destí li ofereix una possibilitat de redimir-se. Però ja se sap: de bones intencions l'infern n'és ple. 

El protagonista s'assembla molt a altres personatges del director: és auster i obsessiu, de mirada impenetrable, i, com el capellà i el carterista del mestre Bresson, s'expressa amb les mans.

WAY DOWN

Tenim ganes de veure "Venus", estrenada a Sitges, títol amb què Balagueró retorna al gènere terrorífic.

Amb això, no volem dir que "Way Down" (2021), que és una pel·lícula d'atracaments, sigui una mala pel·lícula. És com una barreja de "La casa de papel" i "La Fortuna", darrer i televisiu treball d'Alejandro Amenábar, i no és memorable ni versemblant, però sí que és entretinguda i potser no cal demanar-li més.

Comparada amb "La casa de papel", és més subtil i igual d'enginyosa; comparada amb la minisèrie d'Amenábar, resulta quasi magistral.

CRÍMENES DEL FUTURO

A "Crímenes del futuro" (2022), Cronenberg recupera l'esperit de les seves obres més transgressores i ens transporta a un futur devastat en què les mutacions (tema recurrent en la seva filmografia) són molt habituals i s'han convertit en matèria artística. 

Tenser (Viggo Mortensen) desenvolupa tumors sense parar i, amb l'ajuda de Caprice (Léa Seydoux) i d'una màquina de fer autòpsies modificada (un dels molts instruments ominosos que apareixen al film i tampoc no són nous en l'obra del director), els utilitza per a les seves performances. La medicina ha avançat fins a gairebé erradicar el dolor, que la gent enyora i s'ha convertit en el nou sexe. Mentrestant, els anestesistes a l'atur; i una mutació relativa al sistema digestiu pugna per imposar-se tot i la persecució de la policia dels "nous vicis", la qual cosa no entenem, ja que sembla molt ecològica. 

Ulleres no, orelles sí:

FAUSTO

Abans de viatjar als Estats Units per rodar "Amanecer", Friedrich Wilhelm Murnau signava a Alemanya la producció més cara de l'UFA, almenys fins a aquell any 1926 (seria desbancada l'any següent per "Metrópolis", de Lang). Es tractava de "Fausto", adaptació de les llegendes -versionades per Goethe- sobre l'home que va signar el pacte mefistofèlic més famós de tots. 

Emil Jannings, l'actor més important del cinema alemany i un dels més ben considerats mundialment, el primer a rebre un Òscar, caigut en desgràcia després de la Segona Guerra Mundial a causa de la seva relació amb el règim nazi, feia el paper del malvat Mefistòfil; però, a pesar del seu aspecte inquietant, protagonitzava els escassos moments de comèdia en una trama que, a partir del moment en què Faust coneix la bella Gretchen, deriva ràpidament cap a la tragèdia. 

Faust és un vell bondadós, però, com el pagès d'"Amanecer", està a punt de sucumbir a les temptacions que provenen del cantó fosc. El seu pacte amb el Diable s'origina en la seva frustració quan veu que la ciència no pot salvar el seu poble de la pesta. Finalment, però, s'imposaran desitjos menys nobles, sobretot el de retrobar la joventut perduda. Només el sacrifici per amor significarà la victòria definitiva del Bé contra el Mal. 

La bondat última de Faust, però, sembla més aviat un cas excepcional; si més no, la reacció dels vilatans davant la relliscada de la Gretchen no diu gaire en favor de la condició humana. 

Es tracta d'un plantejament complex que participa d'elements fantàstics i fulletonescs, però Murnau atrapa l'espectador gràcies a uns efectes especials molt notables en el moment de la producció i també gràcies a la qualitat d'arrel pictòrica d'unes imatges que beuen de la tradició expressionista i que assoleixen moments de gran bellesa i dramatisme.