dilluns, 28 de setembre del 2015

FOXCATCHER


Steve Carell i Channing Tatum en una película dirigida per Bennett Miller ("Moneyball: Rompiendo las reglas") sobre la peripècia de l'equip olímpic nord-americà de lluita lliure que va participar als Jocs de Seül? No sembla gaire interessant a priori. Clar que jo no coneixia el cas real en què es basa "Foxcatcher"; i us recomano, si voleu gaudir de la pel·lícula com jo ho vaig fer, que la veieu sense informar-vos-en prèviament. D'altra banda, advertirem que no és en realitat un film sobre lluita lliure. La lluita lliure és l'excusa, la metàfora, com ho poden ser els cavalls de pura sang que la mare de John du Pont col·leccionava a la seva granja de Pensilvània. "Foxcatcher" parla d'uns homes que volen ser estimats, al preu que calgui. No sempre és possible, encara que tinguis la fama o els diners; de vegades, la solitud és ineludible i tan extrema que provoca calfreds.

Miller va veure que la història de John "Àguila Daurada" du Pont i els seus deixebles tenia els elements d'una gran tragèdia americana, i ens la serveix amb una sobrietat, una concisió i una elegància digna dels clàssics.

I punt. No penso explicar res més. Vull que descobriu aquesta insòlita joia, aquest film inclassificable, savi i terrorífic.

dissabte, 26 de setembre del 2015

ARREBATO


Recuperem, novament gràcies a l'esplèndid cicle de la 2, un dels films més insòlits i fascinants del cinema espanyol de tots els temps: "Arrebato", dirigida el 1979 pel basc Iván Zulueta.

Zulueta va dirigir només dos llargmetratges, aquest i "Un, dos, tres, al escondite inglés", el 1969; però no es pot dir, malgrat els seus problemes amb les drogues, que no hagués estat un autor prolífic: artista pop multidisciplinari, va treballar per a la televisió, on va dirigir un programa de video-clips quan encara no s'havíen inventat els video-clips ("El último grito", 1968), i va realitzar una pila de curtmetratges experimentals, la majoria en format de Súper-8 mil·límetres. És igualment reconeguda la seva tasca com a cartellista: fa poc esmentàvem el cas de "Furtivos", però també va fer cartells per a les primeres pel·lícules d'Almodóvar i d'altres cineastes com Manuel Gutiérrez Aragón o José Luis Garci. El cartell d'"Arrebato" és seu, és clar. Després d'aquest segon llargmetratge, l'addicció a l'heroïna el va apartar de la direcció cinematogràfica i ja només va realitzar dos episodis per a sèries de televisió: "Párpados" (o "par pa dos" -li encantaven els jocs de paraules-), el 1989, per a la sèrie "Delirios de amor", i "Ritesti", el 1993, per a la sèrie "Crónicas del mal". A partir de l'any 2000, un seguit d'exposicions van ajudar a reconèixer la seva obra i el seu talent. Però els problemes de salut -i, molt probablement, la seva fama d'autor maleït- van impedir que Zulueta tornés a treballar. Diuen que vivia reclòs a casa de la seva mare a San Sebastián, on mirava dibuixos animats tot el sant dia. Va morir el 2009, als 66 anys.

Dèiem que "Arrebato" és una pel·lícula fascinant. I ho és, en bona mesura, perquè la fascinació és el seu tema central, que no únic ja que es tracta d'un film essencialment polièdric.

La fascinació i la sindrome de Peter Pan.

José Sirgado (Eusebio Poncela), un director de pel·lícules de terror de sèrie B afeccionat a les drogues intravenoses, coneix -o va conèixer en el passat- Pedro (Will More), un jove una mica autista que roda infinitat de pel·lícules en Súper-8 als jardins de la seva finca. Pedro (com el mateix Zulueta) utilitza la tècnica de la filmació fotograma a fotograma per capturar imatges i un temps que sempre fuig. Sirgado li regala un temporitzador i això el fa feliç. Comparteixen la seva fascinació pel cinema i la imatge en moviment i també per les col·leccions de cromos antigues, o les coses antigues en general i una mica kitsch, com la figura icònica de la Betty Boop, en la qual l'Ana (Cecilia Roth) es transforma per veure si així se li aixeca la moral al director malgrat l'abús de l'heroïna.

Pedro, amb el seu temporitzador i la seva càmera, surt a veure món, participa de la movida i grava infinitat d'imatges (proporcionades pels curts en Súper-8 d'en Zulueta). Fins que adverteix que la càmera ha assumit el seu caràcter vampíric en sentit més aviat literal i demana ajuda a Sirgado, qui hauria de ser un expert en xucladors de sang, ja siguin els personatges de les seves pel·lícules o les xeringues que l'ajuden a viure en un estat semi-conscient.

"Arrebato" és una pel·lícula hipnòtica i té una força narrativa insòlita per a un film que barreja gèneres, textures i intencions, què és, alhora, l'autoretrat de l'autor, un poema visual, un manifest psicodèlic, un reportatge accel·lerat sobre la movida madrilenya i, finalment, un film fantàstic en què l'ull de la càmera de Súper-8 recorda la mirada letal de HAL 9000 a "2001".

La connexió Almodóvar.

"Arrebato" va ser un fracàs absolut en la seva estrena. A Barcelona va estar una setmana en cartell i la van veure quatre privilegiats (modèstia a part, jo entre ells). El rodatge havia estat caòtic i els problemes de so havíen obligat a doblar alguns personatges, com el protagonitzat per Helena Fernán-Gómez, a qui Pedro Almodóvar va prestar una veu de falset. En acabar el rodatge, Zulueta va desaparèixer per sotmetre's a un procés de desintoxicació de l'heroïna, que no estic segur que funcionés del tot.

Només un any després del rodatge de la pel·lícula, Almodóvar iniciava amb "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón" la seva meteòrica carrera. Una oportuna re-estrena del film de Zulueta en sessions de matinada, va contribuir a rescatar aquesta obra mestra de l'oblit, convertint-la en el film de culte per excel·lència. Ara, Eusebio Poncela i Cecilia Roth eren rostres populars gràcies als films del manxec, però mai el primer no va tornar a estar tan ficat en el personatge ni la segona tan guapa com en aquesta arravatadora epopeia d'un dels cineastes més enigmàtics del cinema espanyol.


dijous, 24 de setembre del 2015

EL HOMBRE DE MIMBRE


Un policia de Scotland Yard molt beat viatja a una illa per investigar la desaparició d'una noia adolescent. El llogaret és pintoresc i els seus habitants alegres i amb cara de salut; però no es pot pas dir que siguin gaire hospitalaris, tot i que la filla de l'amo del pub (Britt Ekland) s'esforci per alliberar l'inspector del pes de la virginitat tot dansant nua a la llum de la lluna com en un dels ritus pagans que sovintegen a l'illa.

"El hombre de mimbre", dirigida per Robin Hardy l'any 1973, és una pel·lícula d'horror però alhora molt divertida, insòlita per la seva càrrega eròtica, per l'alegria amb què mostra un ideari radicalment oposat al cristianisme -que és presentat com una religió castradora- i, sobretot, pel seu final sorpresa. El mèrit és del guionista, Anthony Shaffer, que venia d'escriure els llibrets de títols tan memorables com "La huella" i "Frenesí" i aquí es va inspirar en una novel·la de David Pinner. No podem oblidar la composició inquietant de Christopher Lee ni l'atractiva presència de Diane Cilento, Ingrid Pitt o l'esmentada Britt Ekland.

L'any 2006, Neil LaBute va rodar-ne un remake sense cap gràcia, protagonitzat per Nicolas Cage.

I l'home es resisteix, tu!

dilluns, 21 de setembre del 2015

CARANCHO


"Carancho", film argentí dirigit el 2010 per Pablo Trapero, comença com una crònica realista al voltant de dos personatges amb feines poc agraïdes: ell (Ricardo Darín) és un advocat especialista en reclamar a les asseguradores indemnitzacions per accidents de trànsit que de vegades provoca ell mateix; ella (Martina Gusmán) és una metgessa d'urgències. Però la crònica social acabada convertida en un thriller trepidant i violent, i la parella protagonista exercint d'una mena de Bonnie i Clyde post-corralito.

diumenge, 20 de setembre del 2015

MISIÓN: IMPOSIBLE. NACIÓN SECRETA


El darrer lliurament de la nissaga sobre Ethan Hunt i els seus secuaços està dirigit per Christopher McQuarrie. Tom Cruise ha confiat en ell tot i el fracàs de la seva col·laboració anterior a "Jack Reacher". En realitat, McQuarrie té més experiència com a guionista; no es va prodigar gaire després del mític llibret de "Sospechosos habituales" (1995) però, darrerament, ha treballat molt per a Cruise, fent els guions de "Valkyria" (2008), l'esmentada "Jack Reacher" (2012) i "Al filo del mañana" (2014).

Sigui com sigui, "Misión: Imposible. Nación secreta" és tan competent com els anteriors episodis i fidel als paràmetres jamesbondians ja presents a "Misión: Imposible. Protocolo fantasma". No falta una persecució en moto certament vertiginosa ni una antagonista femenina d'intencions ambigües i físic encisador (Rebecca Ferguson); i el moment glamurós de rigor transcorre a l'òpera de Viena enmig d'una representació de Turandot, i el "Nessun dorma" serveix de fons musical per a una escena potser menys brillant però quasi tant hipnòtica com les d'"El padrino III" o "El hombre que sabía demasiado", que també juguen amb els punts de vista i el soroll de l'orquestra ofegant els trets d'un tirador ocult en les ombres del teatre.

diumenge, 13 de setembre del 2015

FURTIVOS


Novament, topem amb una crònica de l'Espanya rural que és també una metàfora sobre l'enfrontament entre un passat atàvic i un país més modern però encara governat per senyors feudals.

"Furtivos" (José Luís Borau, 1975) és una obra mestra. No hi ha cap pla que sobri i tots els elements contribueixen a la presentació de la dicotomia que hem esmentat. Fins i tot, la música: la melodia evocadora de Vainica Doble contra Los Diablos i "Un rayo de sol". L'ambient d'una Espanya en caiguda lliure, al llindar de la seva transformació democràtica, està captat impecablement però no entorpeix la trama central, la història terrible de l'amor entre Ángel, el caçador furtiu, i Milagros, la noia esgarriada, amenaçat doblement pel nòvio quinqui i per Martina, la mare possessiva. Una història que serveix també de metàfora de les dues Espanyes però vàlida per si mateixa, dura i tristíssima.

"Furtivos" és la millor pel·lícula de Borau. El van ajudar -a més de les genials Vainica Doble- la col·laboració en el guió de Manuel Gutiérrez Aragón (un autor amb predilecció pels drames ubicats en boscos mil·lenaris) i la fotografia del gran Luis Cuadrado ("La caza", "El espíritu de la colmena"). Fins i tot el cartell de la pel·lícula (vegeu supra) és extraordinari; el va pintar el mític Iván Zulueta. Però el film no seria el que és sense el seu repartiment, d'altra banda força arriscat: Ovidi Montllor (Ángel) era un cantautor sense experiència com a actor; Alicia Sánchez (Milagros) tampoc no havia fet gran cosa; i el paper del governador va a càrrec del mateix Borau, que ni tan sols no era actor; tots ells, broden els seus personatges.

Lola Gaos sí que era una veterana, però el seu físic francament difícil l'havía relegada a papers secundaris, alguns d'ells, però, memorables, com els que va interpretar a les ordres de Buñuel a "Viridiana" i "Tristana"; en aquest segon títol, el seu personatge es deia Saturna, i diuen que això va inspirar Borau ja que remetia a Saturn devorant els seus fills, que era més o menys el que havía de fer a "Furtivos", el paper d'una dona perversa i incestuosa (Zulueta la representa en el cartell com si fos una au rapinyaire), ombrívola i ferotge com el bosc en què viu. Lola Gaos està senzillament immensa. L'èxit de la pel·lícula li va obrir la porta dels papers protagonistes però mai no va poder repetir l'excel·lència de la seva interpretació de Martina.

Com hem dit al principi, no hi ha un pla sobrer a "Furtivos", però Lola Gaos roba els millors moments: quan no vol moure's del llit d'on la vol treure el seu fill per dormir amb la Milagros; o quan mata el llop; quan despulla l'Ángel i el consola amb conyac. I, sobretot, les escenes finals, a l'església i al bosc nevat, on ella compareix amb el rostre trasmudat i, amb la seva peculiar veu d'aiguardent, diu allò de: "¡Pues hazlo pronto, jodío!".

dissabte, 12 de setembre del 2015

LA VENGANZA


Després de "Muerte de un ciclista" y "Calle Mayor", Juan Antonio Bardem va dirigir, l'any 1958, "La venganza", un drama rural que pretenia ser una metàfora sobre les dues Espanyes i sobre la necessitat d'una reconciliació nacional per la qual advocava el Partit Comunista, al qual pertanyia el director. La censura va limitar les possibilitats de la pel·lícula, fins i tot li va fer canviar el títol, que havía de ser "Los segadores" (fixeu-vos el pànic que ja li tenien en aquella època al pertinaç separatisme català).

Finalment, "La venganza" són dues pel·lícules en una: d'una banda, presenta el triangle format pels germans Juan i Andrea Díaz (Jorge Mistral i Carmen Sevilla, respectivament) i Luis "el Torcido" (l'italià Raf Vallone); els primers, enfrontats al tercer per un crim en què va morir un germà d'aquest i per l'odi ancestral entre les famílies respectives, del qual no en sabem el motiu tot i que se suggereix que els parents d'"el Torcido" eren de millor condició social; però ara han vingut a menys i es veuen obligats a viatjar a Castella per fer de segadors, tots plegats, en precària harmonia. La mútua col·laboració en les dures tasques del camp i el fet que l'Andrea i "el Torcido" s'enamorin, i el discurs sobre l'amistat que els regala un escriptor amb els trets de Fernando Rey, complicaran la situació fins a extrems que afecten a la credibilitat de la història. La permanent cara d'il·luminat de Raf Vallone tampoc no hi ajuda.

Aquesta part més fulletonesca i més en primer pla la filma Bardem a la manera dels seus admirats mestres soviètics: rostres captats en contrapicat que es retallen sobre un cel blavíssim (és el seu primer treball en color).

D'una altra banda, trobem una pel·lícula filmada en plans generals, bellísima en les seves imatges dels segadors avançant penosament amb les seves escasses pertinences per camins polsegosos o brandint les seves falçs enmig dels camps daurats, també més convincent en el retrat d'uns homes que lluiten en un món atàvic, que mantenen un sentit innat de la justícia que els pot servir tant per linxar un violador com per ajudar uns vaguistes enfrontats a un terratinent sense escrúpols. Les imatges evoquen una Espanya immemorial, i l'escena en què un segador envesteix una de les màquines que els prendrà la feina com Quixot es va llençar sobre els molins de vent, representa de manera brillant la col·lisió entre aquest món destinat a desaparèixer i un altre de més modern que malda per imposar-se en un país tradicionalment endarrerit, una Espanya que Bardem volia que fos contemporània però la censura va convertir en la dels anys trenta i la Segona República.

"La venganza" va ser el primer film que va representar a Espanya als Òscar i d'aquesta manera va infondre ànims a una cinematografia amb complex d'inferioritat. La dècada següent arribarien les obres mestres de Buñuel, Berlanga i Saura.

dijous, 10 de setembre del 2015

MEDEA


Pasolini adapta una altra tragèdia grega a "Medea" (1969), sobre l'obra d'Eurípides.

Com ja passava a "Edipo rey", no hi ha localitzacions a Grècia però sí a escenaris diversos, tan agrestos i fascinants com són la Capadòcia (Turquia) i Alep (Síria), i també a Itàlia (Pisa, Viterbo). Els vestits, dissenyats per Piero Tosi (col·laborador habitual de Visconti), són primitius però alhora vistosos.

L'argument, molt sofisticat sota la seva senzillesa aparent, es fonamenta en els contrastos: els déus i els homes, els somnis i la realitat, el sagrat i el profà. Medea (interpretada per Maria Callas en la seva única aparició al cinema) representa la màgia i el poder dels sentiments atàvics, mal vistos en una societat més desenvolupada com la de Corint, on la condueix Jasó després de fugir junts amb el velló d'or.

En films precedents -a "Teorema", sobretot; també a "Pocilga"- Pasolini ja havia defensat que l'atracció eròtica és el sentiment més poderós. Aquí, com en l'obra clàssica, l'amor, d'ençà que es veu contrariat, conflueix en el seu revers, que és l'odi més profund i que duu a la protagonista a venjar-se de Jasó atemptant contra un valor teòricament sagrat: la maternitat. Altres personatges de Pasolini, també parricides i pecadors, intentaven expiar les seves culpes, però no és el cas de Medea (o, almenys, el director no ens ho mostra). De fet, els protagonistes de "Pocilga" tampoc no semblaven penedits de menjar-se la gent o d'estimar els porcs; Pasolini es mostra més radical en aquests films i el cas de Medea implica la violació del tabú definitiu. Sembla difícil anar més enllà però l'home ho va aconseguir amb "Saló", tot i que abans es va prendre un respir amb l'anomenada Trilogia de la Vida.


Tenia previst adaptar també l'Orestíada d'Èsquil, ambientant l'acció a l'Àfrica. No va reeixir però "Appunti per un'Orestiade africana" (1970), un documental sobre la preparació del rodatge i sobre el continent africà, esdevindrà finalment un dels seus treballs més interessants.

divendres, 4 de setembre del 2015

PESADILLA EN ELM STREET


Ha mort Wes Craven, sens dubte un dels noms essencials del cinema de terror.

Va revolucionar el slasher amb "La última casa a la izquierda" (1972), remake d'"El manantial de la doncella" de Bergman i un èxit comercial enorme (va costar 90.000 dòlars i en va recaptar més de vint milions). I va tornar a assolir el reconeixement del públic amb "Las colinas tienen ojos" (1977), que deu ser una de les pel·lícules més lletges i desagradables de la història del cinema (potser l'hauria de revisar; en canvi, el remake d'Alexandre Aja em va semblar brillant).

La filmografia de Craven és força irregular, fins i tot eclèctica (inclou una melosa pel·lícula -"Música del corazón"- sobre una professora -Meryl Streep- que ensenya violí als nens de Harlem), però s'hi troben uns quants títols interessants. És obligat mencionar la nissaga "Scream", terror per a adolescents freqüentable pel seu sentit de l'humor i els jocs metalingüístics. Però, al meu parer, el seu títol més memorable és "Pesadilla en Elm Street" (1984), que també va propiciar una franquícia progressivament infantil·litzada.

Parteix d'una idea enginyosa. Al dolent, el famós Freddy Krueger, l'havien cremat viu els pares de les seves víctimes; però això no l'impedeix aparèixer enmig dels somnis dels adolescents i assassinar-los mentre dormen.

El plantejament resulta eficaç per partida doble. El fet que els atacs del monstre vagin lligats al fet de somniar propicia escenaris onírics i justifica el barroquisme, a estones delirant, dels diversos crims; tanmateix, el fet que sigui impossible no dormir i no somiar crea una sensació d'indefensió que atrapa els personatges i, de retruc, el mateix espectador. Em va semblar una idea quasi tan rodona com la que va tenir George A. Romero quan va crear l'univers dels zombis, uns altres monstres als quals és molt difícil vèncer atès que ja estan morts i que es multipliquen perquè les víctimes passen a engrossir les seves files; la mort trenca el silenci i surt del seu reialme per reclamar els vius, és un concepte similar al mite dels vampirs però aquests fan menys por perquè són més singulars, fins i tot vulnerables. Freddy Krueger també torna d'entre els morts, penetra al nostre món per la porta falsa i ens ataca quan hauríem de sentir-nos més segurs, en braços de Morfeu.