dissabte, 25 de juny del 2016

REGRESIÓN


Un títol molt escaient per al darrer treball d'Alejandro Amenábar, qui sembla més inexpert que quan va dirigir "Tesis", l'any 1996. El 2015, amb més diners i un repartiment internacional amb Ethan Hawke, David Thewlis i Emma Watson (només se salva ella, els protagonistes masculins actuen fatal), ens brinda un thriller amb sorpresa que s'encomana de la impostura que està en la base del seu argument i que ni captiva ni sorprèn (sent benèvols, podríem dir que és entretingut). Com a document (està basat en fets reals) és irrellevant; com a producte fílmic, també: les seqüències de por que presenten misses negres amb sacrifici de nadons inclòs, copien els plans d'"Eyes Wide Shut", de Kubrick; les seqüències a comissaria semblen pertànyer a qualsevol telefilm de sobretaula; i les referències a la curiositat morbosa dels televidents recorden "Tesis", que pot ser menys pulcra però molt més enginyosa. La relació mòrbida entre el policia (Hawke) i la jove protagonista (Watson) podia haver estat un element d'interès si Amenábar hi hagués apostat de valent però el director es mostra, a més de poc inspirat, covard; en aquest sentit, em sembla que la seva voluntat de ser simpàtic i caure bé a tothom li està passant factura.

dijous, 23 de juny del 2016

SICARIO


La guerra contra el narcotràfic a Mèxic i a la frontera d'aquest pais amb els Estats Units ja ha propiciat unes quantes pel·lícules, com la seminal i polièdrica "Traffic", la demolidora "El infierno" o la més regular però interessant "El consejero"; i una sèrie de televisió mítica: "Breaking Bad".

"Sicario" (Denis Villeneuve, 2015) s'afegeix al subgènere i ho fa hipotèticament des de la perspectiva dels "bons", una força d'elit decidida a acabar amb el cap d'un cartel mexicà. Però els seus mètodes resulten tan brutals com els dels seus enemics i la línia que separa la llei i l'infern es dilueix davant la mirada aterrida de l'agent de l'FBI idealista interpretada per Emily Blunt.

Però l'interès de "Sicario" no està en la seva denúncia, en el fons gens sorprenent, sinó en la potent i atmosfèrica posada en escena de Villeneuve, qui, amb l'ajuda de la fotografia de Roger Deakins, la música de Jóhann Jóhannsson i d'uns intèrprets molt adequats, ens submergeix en un escenari terrorífic (la ciutat de Juárez) i ens brinda algunes de les millors escenes d'acció i suspens dels últims anys, amb menció d'honor per al tiroteig a la frontera enmig d'un embús de trànsit no gaire oportú.

Vist el film, m'alegro que Villeneuve hagi estat triat per dirigir la seqüela de "Blade Runner". Com a projecte, és un pèl dubtós, però, almenys, tindrà un director capaç d'extraure or d'arguments una mica suats.

diumenge, 19 de juny del 2016

OPERACIÓN U.N.C.L.E.


"Operación U.N.C.L.E." (Guy Ritchie, 2015) és la versió cinematogràfica de la sèrie de televisió dels anys seixanta "The Man From U.N.C.L.E", que aquí a Espanya es va titular "El agente de CIPOL".

Un nord-americà de nom improbable (Napoleó Solo) col·labora amb el rus Illya Kuriakin formant una unitat especial dedicada a lluitar contra organitzacions terroristes encara més perilloses que el delicat equilibri entre les super-potències en plena Guerra Freda. En la versió televisiva eren Robert Vaughn i David McCallum respectivament, i en la versió per al cinema, Henry Cavill i Armie Hammer, dos actors molt ben plantats però una mica sonsos. Sortosament, la guapíssima Alicia Vikander aporta la química imprescindible perquè l'invent funcioni: el seu idil·li constantment interromput i amenaçat amb el circumspecte agent soviètic serveix de contrapunt entre humorístic i romàntic als moments de pura acció, escassos però ben resolts, i proporciona una de les escenes de seducció més estranyes i alhora fascinants del cinema recent, amb música de Solomon Burke, i que resumeix el millor de la pel·lícula, que és el seu to lleuger i sofisticat, emparat en una ambientació sixties certament brillant. Ritchie controla els excessos però no pot evitar l'abús dels flash-backs que deconstrueixen una acció, patentats en la seva sèrie de pel·lícules sobre Sherlock Holmes protagonitzades per Rober Downey Jr..

divendres, 17 de juny del 2016

DANZAD, DANZAD, MALDITOS


Després de l'experiència francesa al costat de Roger Vadim, Jane Fonda torna als Estats Units per participar en un projecte més adequat per demostrar la seva vàlua com a actriu. I protagonitza "Danzad, danzad, malditos" (1969), dirigida per Sidney Pollack, una pel·lícula excepcionalment dramàtica basada en una novel·la d'Horace McCoy que segueix els seus infortunats personatges mentre participen en una marató de ball que se celebra a Califòrnia els dies de la Gran Depressió.

Sembla que era un esdeveniment comú i molt popular i consistia en què diverses parelles ballaven, saltaven i corrien durant dies i setmanes, gairebé sense descans, perseguint el somni americà en forma de 1.500 dòlars per a l'últim que quedés dret. Que tothom acabés esgotat i algun d'ells mort no desanimava el públic ni els participants, convertits en bèsties de circ.

Un paio sense escrúpols (brillant Gig Young) dirigeix un espectacle vergonyant que porta al límit la resistència física i mental d'una colla de perdedors. El film de Pollack mostra un món sense pietat habitat per homes i dones ferits en el més profund de la seva ànima. El títol original ("They Shoot Horses, Don't They?" -Oi que maten els cavalls?-) il·lustra prou bé el pessimisme de la història.

Algunes escenes, com la cursa al voltant de la pista amb Jane Fonda arrossegant la seva parella de ball, el mariner interpretat per Red Buttons, amb un muntatge sincopat i moments a càmera lenta, són antològiques.

Menys glamur, mateixa bellesa:

dilluns, 13 de juny del 2016

BARBARELLA


Sense abandonar el gènere de la ciència-ficció, vull parlar ara d'un títol molt menys il·lustre: "Barbarella" (Roger Vadim, 1968) no és una bona pel·lícula ni de bon tros, però, malgrat tot, resulta divertida i molt representativa de la cultura pop i els aires de llibertat que recorrien Europa l'any de la seva estrena.

Vadim era un conegut erotòman i playboy i el responsable de la fama de la seva primera dona, Brigitte Bardot, a qui havia dirigit a "Y Dios creó a la mujer" (1956).

A la segona meitat dels anys seixanta, estava casat amb Jane Fonda, la qual va protagonitzar quatre pel·lícules del director: "Juegos de amor a la francesa" (1964), "El engaño" (1966), "Historias extraordinarias" (1968) -film d'episodis famós pel de Fellini, "Toby Dammit"-, i "Barbarella", que és l'adaptació d'un còmic de Jean-Claude Forest en què fantasia i erotisme van de la mà.

La protagonista és una bella astronauta de l'any 40.000 que viatja al planeta Lythion per trobar el malvat Durand-Durand (un conegut grup musical va treure el seu nom d'aquest personatge), qui ansia dominar la galàxia; per complir la seva missió Barbarella haurà d'enfrontar-se a la lúbrica reina de SoGo, una ciutat en què la gent és cruel i viu entregada a tota mena de plaers i disbauxes, i tindrà l'ajuda d'un àngel cec (John Philp Law), un revolucionari despistat (David Hemmings) i un paio pelut que volta per allà i que li ensenyarà com es fa l'amor pel sistema clàssic i sense pastilles (Ugo Tognazzi).

La col·laboració en el guió de Terry Southern ("Teléfono rojo") semblava idònia per a un film ple de referències sexuals; de tota manera, l'humor és tan elemental com la realització de Vadim i els pobres efectes especials. Però el director té clar què vol mostrar i l'argument de Barbarella és la seva parafernàlia pop, amb vestits dissenyats per Paco Rabanne, explosions de color, decorats impossibles i escenes orgiàstiques amb molt pitram. Per damunt de tot, Jane Fonda inunda el format scope amb la seva bellesa, que Vadim sap ressaltar de tots els angles i de totes les maneres possibles (inclòs un strip-tease en ingravidesa).

dissabte, 11 de juny del 2016

METRÓPOLIS


L'any 1927 Fritz Lang va dirigir la seva pel·lícula més mítica, "Metrópolis", un títol fonamental del cinema expressionista i del gènere de la ciència-ficció. Inspirant-se en una visita a Nova York i sobre la base d'una novel·la de la seva esposa i guionista habitual Thea von Harbou, va imaginar una ciutat dividida en què els pensadors i tots els qui remenen les cireres viuen a la superfície en gratacels immensos units per carreteres elevades, mentre, al subsòl, la classe treballadora s'amuntega en edificis lletjos i grisos i s'esforça fins a la mort per mantenir en funcionament la sofisticada maquinària que proporciona energia a la megàpolis.

Una noia rossa anomenada Maria propugna entre la classe treballadora la recerca d'una solució pacífica al seu patiment. El director de la ciutat la segresta i la substitueix per un robot que té la missió de promoure una revolta violenta que justifiqui la repressió posterior i el retorn a l'ordre establert. Després d'un seguit de complicacions, Freder, el fill del director, que és guapo i bon xicot, es carrega el savi boig que ha creat el robot amb l'aspecte de la Maria (Rudolf Klein-Rogge, l'actor que havia fet de doctor Mabuse, interpreta el científic), es lliga la Maria autèntica i, de passada, resol el conflicte de Metròpolis unint amb el cor (sic) la raó (classes dirigents) i la força (classes treballadores). És a dir, la lluita de classes marxista superada per la col·laboració entre classes. Cal afegir que "Metrópolis" era la pel·lícula favorita de Hitler?

Si "Metrópolis" és un film discutible des d'un punt de vista argumental, la posada en escena és fascinant i confirma el talent de Lang per dissenyar decorats sumptuosos i aconseguir imatges impactants. La ciutat, construïda amb maquetes inspirades com hem dit en els gratacels Art-Déco de Nova York -però també amb referències a les catedrals gòtiques i a l'arquitectura oriental en el seu barri del pecat-, solcada per trens elevats i enginys voladors, resulta fascinant (molts anys més tard, "Blade Runner" copiaria moltes de les seves idees visuals). I el robot antropomorf dissenyat pel científic Rotwang és una icona del gènere de la ciència-ficció.

Algunes de les poderoses imatges d'un film visualment fascinant:






Metròpolis i Los Angeles, de nit:


divendres, 10 de juny del 2016

LA KERMESSE HEROICA


Al començament del segle XVII, uns militars espanyols anuncien la seva intenció de fer nit en una vila de Flandes. La població està atemorida i l'alcalde decideix fer-se passar per mort per veure si així passen de llarg els tercios i els estalvien una nit de violència. Però les dones del poble tenen una idea millor.

"La kermesse heroica" és una pel·lícula francesa dirigida l'any 1935 pel belga Jacques Feyder. Encara faltaven dies pel maig del 68 però l'eslogan "fes l'amor i no la guerra" resumiria perfectament el missatge del film, que és també una proclama feminista i en favor de la llibertat sexual. A més, com a comèdia és perfecta: irònica i subtil, divertida i eròtica, farcida de situacions impagables com el gag de la mestressa de l'hostal dedicant-se a "cosir la roba" dels soldats... fins que se li acaba el fil.

dimarts, 7 de juny del 2016

THE GIRLFRIEND EXPERIENCE


Ara que s'ha estrenat la versió en format de sèrie televisiva, pot ser un bon moment per comentar "The Girlfriend Experience", la pel·lícula, que Steven Soderbergh va dirigir el 2009 amb el protagonisme de l'actriu porno Sasha Grey.

Narra el dia a dia d'una escort de luxe de Nova York, que té clients habituals -homes de negocis que es poden permetre pagar els seus serveis- i un nòvio més o menys consentidor que es guanya la vida entrenant als gimnasos homes igual de rics.

No és una pel·lícula sobre la prostitució sinó un film sobre els diners i els ambients en què es belluga aquesta gent. Soderbergh planta la càmera sempre a una certa distància, adoptant el punt de vista d'un espectador que observés d'amagat allò que fan els rics en les seves estones lliures; una elecció estilística que atorga un aire documental i, a més, permet que els espais (restaurants luxosos, suites espaioses) tinguin més importància que els personatges, d'altra banda una mica freds, com la mateixa protagonista, la qual cosa també queda bé perquè se suposa que les seves relacions són molt professionals i és una dona calculadora.

Soderbergh, conscient de la pobresa de l'argument, l'oculta sota imatges sofisticades i una estructura no linial i, molt intel·ligentment, limita la durada de la proposta a poc més d'una hora.

Casualment o no, els episodis de la sèrie televisiva són també força curts: duren només mitja hora. I, conscients els guionistes que la vida de l'escort tampoc no dóna per a tant, hi barregen una trama d'intrigues empresarials. Tot i que es manté l'estil sofisticat i fred, Soderbergh només exerceix de productor executiu i tampoc no repeteix Sasha Grey, aquí substituïda per Riley Keough, actriu de bellesa més discreta però finalment encisadora que atorga un aire misteriós al tarannà inescrutable del seu personatge.

Grey vs. Keough.


diumenge, 5 de juny del 2016

X-MEN: APOCALIPSIS


"X-Men: Apocalipsis" (2016), tercer lliurament d'aquesta nissaga sobre l'origen dels X-Men, té un nivell clarament inferior al dels títols precedents. Com ja vam dir en parlar de "X-Men: Días del futuro pasado" (2014), el canvi de director no ajuda: el treball de Bryan Singer és aplicat però lluny de l'enginy demostrat per Matthew Vaughn tant a "X-Men: Primera generación" (2011), com en els altres films que ha dirigit, amb menció especial per a "Kingsman: Servicio secreto".

D'altra banda, el film està mancat d'un dels alicients principals de les pel·lícules anteriors com era la imbricació de la trama amb fets històrics tan destacats com la crisi dels míssils a Cuba o els acords de pau a París després de la guerra del Vietnam. L'acció de "X-Men: Apocalipsis" ens remet als anys vuitanta però tot allò que veiem esdevé en el terreny de la pura ficció, amb visites ocasionals a l'antic Egipte i novament el record d'Auschwitz. És que no va passar res als anys vuitanta? Sí, van ser uns anys una mica grisos, les noies van esgotar les existències de laca al planeta i tothom duia muscleres; però, què voleu que us digui?, els guionistes s'ho podien haver treballat una mica més.

La resta, ja ho hem vist en capítols anteriors: Magneto no es decideix entre fer de bo o de dolent, Rose Byrne torna per omplir d'alguna manera les estones sense cops de puny i entra en escena una altra estrella de "Juego de tronos": si a "X-Men: Días del futuro pasado" era Peter Dinklage, ara és el torn de Sophie Turner (Sansa Stark), qui, almenys, sembla més entonada que a "Mi otro yo" (Isabel Coixet) -no era gaire difícil-.

divendres, 3 de juny del 2016

EL DOBLE


A "El doble" (2013), Jesse Eisenberg fa el paper d'un oficinista molt tímid que és sistemàticat ignorat -i a estones humiliat- pels seus caps, pels seus companys i per una veïna i companya de feina que s'assembla a Mia Wasikowska. Fins que un bon dia apareix un jove físicament idèntic però que té totes les aptituds socials que a ell li manquen. La relació entre ambdós passa de la col·laboració al xantatge i anihilació progressiva de la part més dèbil.

Aquest film és l'adaptació d'un relat de Dostoievski que no va ser gaire ben rebut quan es va publicar, potser perquè aquesta anàlisi del conflicte entre alló que som i allò que volem ser més enllà de les condiciones imposades per l'entorn social i les nostres repressions es va avançar algunes dècades a les teories de Sigmund Freud sobre el jo, el superjo i l'allò. Novel·la i pel·lícula parlen d'una dualitat inherent a l'ésser humà, i també de la frustració derivada de constatar que el triomf o el fracàs en les nostres aspiracions socials no depèn tant de les nostres qualitats sinó de l'atractiu que siguem capaços de projectar, fins i tot de manera inconscient.

Un notable treball sobre la banda sonora i la direcció artística de David Crank (col·laborador habitual de Paul Thomas Anderson i Terrence Malick) contribueixen a crear un ambient de malson que pot evocar la sordidesa dels despatxos de la burocràcia russa del XIX però que recorda igualment els films futuristes de Terry Gilliam. La direcció ha anat a càrrec de Richard Ayoade, més conegut pels seus treballs com a actor (és el Moss de la divertida sèrie britànica "Los informáticos"), però fa anys el projecte va ser a les mans de Roman Polanski i l'havia de protagonitzar John Travolta; director i actor van acabar abandonant per presumptes diferències creatives però no deixa de ser curiós que la història d'"El doble" sigui tan polanskiana; fins i tot sembla un remake d'"El quimérico inquilino", amb un protagonista tímid que es veu a si mateix quan mira per la finestra i que acaba saltant al buit, i una estructura circular plantejada com un malefici.

La idea d'un doble, real o inventat, que és el revers de l'original (si és que hi ha un original) era present en un dels millors treballs de David Cronenberg, la inoblidable "Inseparables" (1988); en aquest cas, es tractava d'uns germans bessons i l'argument estava inspirat en un cas real. Però l'atmosfera aconseguida pel genial director canadenc no era menys fantàstica que la d'altres variacions sobre personalitats escindides, amb "Psicosis", d'Alfred Hitchcock, al capdavant.

Però també podem parlar d'una altra adaptació literària que té un plantejament similar: no es tracta ara d'un doble sinó d'una persona que es transforma en la seva part fosca, en el revers tenebrós, el jo anihilat per l'allò. I no ens referim al Darth Vader de Star Wars sinó al Doctor Jekyll i el seu altre jo malèfic, el senyor Hyde.

La novel·la de Robert Louis Stevenson, escrita a finals del segle XIX, ha conegut diverses adaptacions cinematogràfiques: potser la més coneguda és la versió de 1931 dirigida per Rouben Mamoulian i protagonitzada per Fredric March, qui va guanyar un Òscar amb la seva actuació; però també podem esmentar la versió de Victor Fleming de 1941, amb Spencer Tracy i Ingrid Bergman, la de Jean Renoir ("Le testament du Docteur Cordelier", 1959), la de Terence Fisher de 1960, o les més recents "Mary Reilly" (1996, dirigida per Stephen Frears, amb John Malkovich i Julia Roberts) i "El club de la lucha" (David Fincher, 1999), una variació molt interessant sobre el mateix argument.

La història ha tingut també versions en clau de comèdia: algun episodi de "Tom y Jerry" i la inevitable paròdia a càrrec de Bud Abbott i Lou Costello. Però la millor és sens dubte la duta a terme per Jerry Lewis el 1963, amb el títol d'"El profesor chiflado" (versionada al seu torn en un film protagonitzat per Eddie Murphy del 1996).


La pel·lícula de Jerry Lewis s'assembla més a la de Richard Ayoade sobre l'obra de Dostoievski, ja que posa l'accent en la nostra necessitat de ser acceptats socialment. Així doncs, el protagonista és un professor de ciències molt tímid, maldestre, curt de vista i llarg de dents, pentinat pel seu pitjor enemic, a qui no respecten els seus alumnes ni el director de l'institut. Per tal d'imposar-se, vol convertir-se en un home musculós; però la gimnàstica no té l'efecte desitjat i decideix fer servir els seus coneixements de química per preparar un beuratge que el convertirà -mentre duren els efectes- en un paio arrogant i molt atractiu (el mateix Lewis, és clar), que fuma una cigarreta rere una altra (eren els anys seixanta) i, a més, sap cantar. Gràcies a la seva nova personalitat, podrà lligar amb la seva alumna preferida (la guapíssima Stella Stevens), però finalment s'imposarà el principi que més val ser un mateix (matitzat per un pla final força irònic).

La comèdia de Lewis té molt de pionera, no únicament per inaugurar el subgènere dels nerds, sinó per la gosadia de presentar un heroi lleig que ansia convertir-se en un paio impresentable però atractiu físicament.

A més, la posada en escena és francament imaginativa, amb escenes impagables com el travelling en càmera subjectiva que precedeix la primera aparició de Buddy Love.


Una elecció difícil?