dijous, 23 d’agost de 2012

ELS GERMANS SCOTT # 1: LA CONSAGRACIÓ DE RIDLEY

Quan estava dubtant entre fer una ressenya estàndard de "Prometheus" o aventurar-me amb un estudi més ampli d'un director interessant malgrat la seva irregularitat i de qui he vist totes les seves pel·lícules, m'assabento de la dramàtica mort del seu germà Tony. En aquestes circumstàncies, aniré una mica més enllà i parlaré de la filmografia d'ambdós, que hom acostuma a comparar només per emfatitzar la presumpta mediocritat del germà petit.

Tony Scott va protagonitzar, l'any 1965, el curtmetratge dirigit pel seu germà gran Ridley "Boy and Bicycle", que ja evidenciava l'habilitat del segon per crear atmosferes, i en aquest cas sense diners al seu abast.

La col·laboració entre els dos germans Scott s'estén al llarg de la dècada dels setanta, quan es dediquen a fabricar spots publicitaris a dojo i -juntament amb altres directors britànics formats en aquest camp com Alan Parker, Adrian Lyne o Hugh Hudson- estableixen les bases de l'anomenat -precisament- estil publicitari, caracteritzat per la recerca d'un impacte immediat a través del so, la música i la imatge; una imatge sofisticada, fotografiada amb tots els filtres existents al mercat, usant colors primaris, el blau sobretot, i deixant que la pols en suspensió aparegui clarament sobre la llum que travessa els decorats. Tots aquests directors van acabar al cinema, molts d'ells fitxats per Hollywood, i la seva empremta va marcar el cinema comercial dels anys vuitanta.

En el cas dels germans Scott, Ridley, el més gran, va ser el primer a fer el salt. Admirador de Stanley Kubrick, el seu primer film, "Los duelistas" (1977), tenia una estètica molt deutora de "Barry Lyndon" i estava ambientat a les guerres napoleòniques; narra l'obsessió d'un oficial de l'exèrcit francès (Harvey Keitel) per desafiar un altre oficial d'origen aristocràtic (Keith Carradine). Sembla plausible que Kubrick s'interessés per aquest treball de Scott; de fet, hi va haver certa col·laboració i alguns paral·lelismes en la carrera d'ambdós cineastes (per no repetir-me, em remeto al meu post "Scott vs. Kubrick").

No és Kubrick, és Scott.


El següent film de Scott fou "Alien" (1979).

Al segle XXII, la nau de transport "Nostromo" rep una senyal d'auxili que la condueix a un planeta perdut. El lloc és una trampa mortal: conté els embrions d'una raça extraterrestre tan agressiva com difícil de matar; un dels seus espècimens s'introdueix en la nau espacial per mètodes poc ortodoxos i es dedicarà a fer desaparèixer un a un els desgraciats tripulants, que en el film no són presentats com a herois sinó simples treballadors d'una corporació que té interessos poc clars, la qual cosa els fa més vulnerables als ulls de l'espectador i contribueix al neguit que provoca aquesta hàbil barreja de gènere gòtic i ciència-ficció clàssica.

"Alien", rebuda en el seu dia amb certa fredor per la crítica i avui considerada un film de culte i un cim del gènere, és un exemple clar de pel·lícula que esdevé magnífica gairebé per casualitat, gràcies a la unió miraculosa de talents molt diversos. Sembla un remake del film de Mario Bava "Terror en el espacio", de 1965, però ni Scott ni el guionista Dan O'Bannon havíen vist aquest títol, segons afirmen. Sí que reconeix el segon haver-se inspirat en altres títols de l'etapa daurada del gènere als anys cinquanta. La gènesi del projecte va ser més o menys així:

- Essencialment, Dan O'Bannon vol refer "Dark Star" (John Carpenter, 1974) amb més mitjans, creant un extraterrestre una mica més terrorífic que la pilota de platja pintada que havíen usat en aquest film.

- En un viatge a París per treballar en el projecte fracassat de "Dune" coneix el treball de Jean "Moebius" Giraud i, sobretot, de H. R. Giger, que dibuixava unes criatures molt esgarrifoses.

- Dan O'Bannon i el coguionista Ronald Shusett miren de col·locar un guió clarament de sèrie B, venent-lo com una versió de "Tiburón" ambientada en l'espai. Roger Corman és a punt de comprar-lo quan algú els dirigeix a Walter Hill, David Giler i Gordon Carroll, que acaben de crear una productora (Brandywine) amb alguns contactes amb la 20th Century Fox. La ciència-ficció no és un gènere gaire popular però l'èxit de "La guerra de las galaxias" anima els productors, tot i que el pressupost inicial és més aviat ridícul.

- Els productors busquen un director que no sigui car però que tingui prou talent com per elevar el nivell de la proposta. Impressionats per "Los duelistas" (un gran treball d'ambientació fet amb dos duros), contracten Ridley Scott; el projecte esdevé una coproducció entre Estats Units i el Regne Unit. Ridley Scott viatja a Zurich per conèixer Giger i el convenç perquè participi activament en el projecte. Després, fa un storyboard impecable i aconsegueix que els productors doblin el pressupost, fins a ratllar els 9 milions de dòlars. Més endavant, encara els convencerà per rodar una escena que no està en el guió inicial (l'enfrontament final entre Ripley i el monstre) i el pressupost s'enfila un parell de milions més. Finalment, això no fou tan terrible: el film va guanyar més de cent milions de dòlars a tot el món.

I allò que semblava destinat a ser una sèrie B es converteix en un títol de culte. Però, si "Alien" només és la història d'una bèstia que es cruspeix els astronautes, què la fa tan especial?

A diferència d'altres mostres del gènere, la presentació dels ambients i dels personatges -com dèiem abans, gens heroics- resulta força realista. La nau "Nostromo" és plena d'humitat, els tripulants van vestits amb roba còmoda o ben bé d'estar per casa, excepte quan porten els vestits espacials dissenyats per Moebius. També cal ressaltar pel seu caràcter inèdit la presència rellevant de les dones. Però el realisme no impedeix que grans dosis d'imaginació recorrin l'invent. Scott juga la carta del contrast: el film comença quan els astronautes es desperten, en una sala banyada per una llum blanca que podria ser un decorat de "2001"; després, el film deriva ràpidament cap a les tenebres, primer al planeta i a la nau extraterrestre abandonada, plena de detalls ominosos i que allotja una inquietant col·lecció d'ous, posteriorment a la mateixa "Nostromo", una immensa nau de càrrega que, fora de les dependències de la tripulació, és un decorat gòtic ple de racons i passadissos inacabables banyats en la foscor.

No és Kubrick, és Scott.


Però allò més reeixit és, sens dubte, el monstre. Ho és en la seva plasmació física, un disseny sortit dels racons més tèrbols de la ment de Giger, que Scott mostra molt poc i molt parcialment al llarg del metratge, una estratègia molt hàbil que permet que la imaginació de l'espectador magnifiqui l'horror de quelcom que no s'assembla a res que haguem vist abans. I ho és en la seva concepció com a ésser diabòlic: es cria a la panxa d'un humà i neix rebentant-li les costelles (una de les escenes més terribles de la història del cinema), després es transforma, s'amaga, ataca quan menys se l'espera i ningú no sap què en fa dels cossos de les víctimes (els guionistes ho sabien però no van tenir nassos de mostrar-ho al públic); i no se'l pot matar ferint-lo perquè la seva sang és un àcid que foreda tot allò que troba, fins i tot les parets de la nau espacial. L'androide traïdor Ash (Ian Holm) resumeix la fascinació i l'horror del monstre en el següent diàleg (brillantíssim):

Ripley: Com el matem? Hi ha d'haver alguna forma de matar-lo. Com ho fem?

Ash: No podeu. Encara no compreneu amb què us enfronteu, oi? Un perfecte organisme. La seva perfecció estructural es només comparable a la seva hostilitat.

Lambert: Tu l'admires.

Ash: Admiro la seva puresa. Es un supervivent a qui no afecten la consciència, els remordiments… o les fantasies de moralitat. No teniu cap possibilitat. Però… em sou simpàtics.

No és una indigestió, és L'Alien.


Fruit del talent de tots els genis i els bons especialistes que van participar en el film, el seu aspecte visual és extraordinari i innovador. Sembla evident que el mèrit principal de Scott fou el de dirigir una orquestra de grans músics (per cert, no podem obviar la magnífica banda sonora de Jerry Goldsmith), però això no vol dir que no exhibeixi un estil molt personal, combinant seqüències amb un tempo relaxat amb d'altres muntades frenèticament, fins a l'extrem que el públic les percep més que les veu realment, i això es pot afirmar de gairebé tots els atacs del monstre. Aquest efecte ja l'havia assajat a "Los duelistas" i tornaria a aparèixer a "Blade Runner" (per exemple, en l'escena en què el replicant Leon ataca a Holden). Finalment, les atmosferes denses heredades dels seus spots publicitaris donen molt joc en totes les escenes al planeta.

"Alien" li va fer un nom a Ridley Scott però ni els més optimistes esperaven que el seu següent film, sense sortir del gènere de la ciència-ficció, fos una obra de la magnitud de "Blade Runner".

Tot i que, en aquest cas, disposava d'un punt de partida literari molt més interessant, el relat "Somien els androides amb ovelles elèctriques?", de Philip K. Dick. En el seu primer film cent per cent nord-americà, també va disposar d'un pressupost molt més elevat i de la participació d'una estrella com Harrison Ford. I no va renunciar a les col·laboracions d'artistes conceptuals, com Syd Mead, o d'especialistes il·lustres, com Douglas Trumbull, qui ja havía treballat en els efectes especials de "2001"; Moebius, tot i la seva influència indirecta, va refusar participar en el film. La banda sonora va anar a càrrec de Vangelis (oscaritzat un any abans per "Carros de foc", de Hugh Hudson) i és tan eclèctica com el film demana. Les referències visuals van del quadre "Nighthawks", d'Edward Hopper a l'arquitectura ideada per Fritz Lang al seu clàssic "Metrópolis". De fet, en la seva representació de Los Angeles l'any 2019, una mega-ciutat superpoblada i contaminada, on sempre és de nit i on sempre hi plou, Scott combina les imatges futuristes amb influències tan diverses com l'arquitectura Art-Déco (recordeu l'edifici Bradbury?), els esmentats gratacels de "Metrópolis", o, fins i tot, l'arquitectura de l'Antic Egipte, que inspira la piràmide que allotja la seu de la companyia Tyrrell, que fabrica els androides que Rick Deckard, el protagonista, ha d'eliminar perquè tenen prohibit deixar la seva feina a les colònies espacials i tornar a la Terra per trobar el seu Creador; també inclou molts elements orientals, en la roba, el menjar, fins i tot en els anuncis que sobrevolen la ciutat. Però "Blade Runner" també és eclèctica en la mesura que introdueix en un film futurista l'atmosfera i els clixés del cinema negre a l'estil Raymond Chandler, amb un protagonista descregut i ple de dubtes existencials que rep tota mena de patacades, una dona fatal (Rachael -Sean Young-) i la veu en off omnipresent de l'investigador, un detall que va desaparèixer en el "director's cut", en una decisió totalment equivocada al meu parer.

No és Hong Kong, és Los Angeles.


La moda al segle XXI segons Ridley Scott:


Més enllà de tota la parafernàlia visual, que, com en el cas d'"Alien", va resultar molt influent en l'evolució posterior del gènere (i podríem dir que també en alguns thrillers, com per exemple "Se7en", que transcorre en una ciutat fosca on sempre hi plou), "Blade Runner" és un film molt interessant per la seva temàtica. Els androides (anomenats per la policia "replicants") són més perfectes i més forts que els seus models humans; però tenen una pega, que només viuen quatre anys. Un deliciosament sobreactuat Rutger Hauer capitaneja una colla d'aquests robots que tornen il·legalment a la Terra per trobar l'home que els va dissenyar (el kubrickià Joe Turkel); volen que els reveli el sentit de la seva existència i que els allargui la vida. Mentrestant, Rick Deckard, el blade runner que ha de matar-los, també s'interroga sobre el sentit de l'existència, sobretot després d'enamorar-se d'una atractiva replicant. L'androide Roy Batty (Hauer), davant la impossibilitat de canviar el seu destí, opta per matar el seu pare-creador (el seu gest, barreja de frustració i d'emoció, durant l'execució del seu pecat, inspira una escena d'un film posterior de Scott, "Gladiator", quan Còmmode mata el seu pare, l'emperador Marc Aureli).

Com passa amb "Alien", "Blade Runner està plena d'imatges i d'escenes mìtiques, començant per les explosions de gas que es reflecteixen sobre l'ull d'un dels personatges en l'inici del film (us sona?) fins a la famosíssima seqüència en que Batty perdona la vida a Deckard mentre li explica que: "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu: atacar naus en flames més enllà d'Orion. He vist raigs C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en la pluja. És hora de morir". I, sota la pluja, mor.

"Blade Runner" no va tenir l'èxit de taquilla d'"Alien". El públic i bona part de la crítica deien que era... lenta! No obstant això, l'èxit de l'edició en devedé va significar l'inici de la seva elevació als altars, esdevenint un títol de culte i considerat ben aviat un dels millors de la dècada dels vuitanta.

Tony Scott es devia delir de l'èxit del seu germà i el 1983, un any després de l'estrena de "Blade Runner", s'iniciava en el llargmetratge amb "El ansia", un film fantàstic sofisticat i delicadament eròtic sobre un triangle habitat per vampirs, protagonitzat per Catherine Deneuve, David Bowie i Susan Sarandon. Tenia la textura d'un anunci de perfums i les atmosferes polsegoses i els canvis bruscos de ritme que també caracteritzaven els films d'en Ridley. El seu estil ha inspirat no poques pel·lícules de vampirs posteriors però, en el seu moment, no va tenir cap èxit ni de públic ni de crítica.

Aneu amb compte! És guapo però mossega.


dissabte, 11 d’agost de 2012

TOP TEN

L'octubre del 2010 parlava al bloc de "Ciudadano Kane", votada de manera persistent com la millor pel·lícula de la història del cinema en la canònica llista que cada deu anys publica la revista anglesa "Sight and Sound" després d'entrevistar molts crítics, escriptors i programadors d'arreu del món (també hi ha una llista amb votacions de directors, que presenta diferències interessants).

Doncs bé, aquest any tocava nova llista, ja que l'anterior era del 2002 (la primera va ser el 1952), i "Ciudadano Kane" ha quedat relegada del primer lloc que ocupava des de la segona llista, la de l'any 1962, al segon; i la corona és per a "Vértigo", d'Alfred Hitchcock.

1.- Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958).


En el moment de la seva estrena, la crítica no va ser pas gaire favorable, almenys la nord-americana, tot i que va merèixer dues nominacions a l'Òscar: millor direcció artística i millor so. No va ser fins al 1982 que va aparèixer al Top Ten de Sight and Sound, en vuitena posició; el 1992 ja ocupava la quarta i quedava en segon lloc el 2002.

A diferència de films com "Ciudadano Kane" o "2001", "Vértigo" no es presenta com un film d'autor ambiciós. Com els altres títols de Hitchcock, és un thriller que cerca entretenir l'espectador, en aquest cas adaptant la novel·la "D'entre els morts" dels especialistes del gènere Pierre Boileau i Thomas Narcejac. James Stewart és el detectiu John "Scottie" Ferguson, que pateix de vertigen i està traumatitzat d'ençà que la seva fòbia va propiciar la mort d'un company policia; un conegut li encarrega que segueixi la seva dona (Kim Novak), que pateix una estranya obsessió per una aristòcrata morta fa molts anys. No vull explicar més detalls d'un argument ple de sorpreses, però aquesta història de falses aparences no té un interès especial en la seva literalitat. Si el film de Hitchcock ha anat escalant posicions en la seva consideració crítica, és en la mesura que ha anat surant cap a la superfície una subtrama molt més apassionant d'obsessions necròfiles escenificada a través d'una posada en escena d'elegància gairebé abstracta en què l'espectador comparteix la mirada atònita de James Stewart al llarg de travellings llarguíssims pels carrers de San Francisco, plena d'escenaris i detalls més propis del gènere fantàstic (en el fons, és una pel·lícula fantàstica disfressada de pel·lícula policiaca). La fascinació per la mort i per una dona que sembla que torni d'entre els morts troba els seus moments culminants en una caiguda a les aigües de la badia de San Francisco amb el pont al fons i en la tonalitat verdosa que omple la pantalla quan Scottie fa ressucitar la dona que estima, tot això sublimat per la mirada etèria d'una bellíssima Kim Novak i per la banda sonora extraordinària del gran Bernard Herrmann.

L'escena "en verd" va ser fusellada per Amenábar a "Abre los ojos", i tota la resta ha servit d'inspiració a molts cineastes, amb Brian de Palma al capdavant.

La darrera llista de Sight and Sound simbolitza, doncs, el triomf d'un cinema de gènere revelat com a veritable cinema d'autor, d'acord amb allò que van saber albirar els crítics perspicaços de Cahiers du Cinema.

2.- Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941).


3.- Cuentos de Tokio (Yasujiro Ozu, 1953).


La llista també encimbella un cineasta major, el japonès Ozu (el bloc El indéfilo cinesnable li està dedicant una completa retrospectiva).

Una parella d'ancians visita els seus fills a Tòquio. Amb la serena elegància que caracteritza la seva posada en escena, Ozu ens parla de la fractura generacional al Japó de la postguerra i, de passada, de la vida i de la irremissibilitat del pas del temps.

El film havia aparegut per primera vegada al Top Ten l'any 1992, també en tercera posició, i en cinquè lloc el 2002. Curiosament, a la llista dels directors apareix en primera posició. La quota nipona havia estat prèviament coberta per Mizoguchi i els seus "Cuentos de la luna pálida de agosto" (1962 i 1972) i per Kurosawa i "Los siete samuráis" el 1982.

4.- La regla del juego (Jean Renoir, 1939).


És l'únic títol que ha aparegut en totes les llistes entre els deu primers llocs.

També va ser un fracàs estrepitós en el moment de la seva estrena, en part per l'arribada de la Segona Guerra Mundial. Paradoxalment, el film denunciava la societat hipòcrita i classista que va contribuir en bona mesura a l'ascensió del nazisme i la contesa bèlica.

5.- Amanecer (F.W. Murnau, 1927).


La primera pel·lícula nord-americana del mestre de l'expressionisme alemany explicava un triangle amorós molt elemental (un noi de poble dubta entre l'esposa bona i treballadora i una dona de ciutat atractiva però molt perversa) amb un desplegament de recursos narratius aclaparador; el film resultant demostrava la maduresa i capacitat poètica del cinema mut en un moment en què ja era a punt de desaparèixer.

Curiosament, "Amanecer" no figurava en el primer Top Ten, del 1952, que incloïa sis títols silents. Ni en els posteriors fins al 2002.

6. 2001: Una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968).


L'obra mestra de Kubrick apareix al Top Ten el 1992 en desena posició i en les llistes següents s'aferma en la sisena.

No vull avorrir-vos cantant les excel·lències d'un dels meus títols de capçalera, al qual algun dia hauré de dedicar un post més extens, si és que sóc capaç de dir quelcom que no s'hagi dit ja sobre un film que ha fet córrer rius de tinta des del moment de la seva estrena. M'acontentaré a assenyalar que la seva consagració crítica és un premi merescut a les seves nombroses troballes narratives, que inclouen l'el.lipsi més contundent de la història del cinema (l'os que es transforma en nau espacial) o el primer protagonista que no té cos (HAL 9000); potser ànima?

7.- Centauros del desierto (John Ford, 1956).


John Ford va dirigir moltes obres mestres, però la perfecció de "Centauros del desierto" és aclaparadora. Comença i acaba amb la mateixa imatge (una porta que s'obre al desert) i transcorre al llarg de molts anys per terres inhòspites (extraordinàriament fotografiades per Winton C. Hoch) habitades per homes sense arrels i per històries terribles de mort i de venjança que no impedeixen que l'esperança i la civilització s'obrin pas entre les cendres. Podria ser ben bé una pel·lícula muda, però la presència d'alguns diàlegs molt concisos (els personatges són homes d'acció) fa més eloqüent tot allò que se'ns transmet només amb imatges: la cunyada d'Ethan (John Wayne) acariciant la seva capa; la cara d'Ethan després de trobar el cadàver de la noia morta a mans dels indis; Ethan girant cua al final de la història...

8.- El hombre con la cámara (Dziga Vertov, 1929).


Un títol mut que és novetat al Top Ten. S'assembla força a "Berlín, simfonia d'una gran ciutat", del 1927; en aquest cas, ens situa a San Petersburg i el director, Dziga Vertov, aplica les seves teories del cinema-ull i el muntatge no narratiu per oferir-nos estampes musicalitzades de la vida a la ciutat al llarg d'un dia, amb composicions avantguardistes de notable força poètica i emplaçaments de càmera insòlits i atrevits; alguns dels seus efectes han creat escola molts anys més tard, per exemple la filmació al ralentí d'escenes esportives. Se li perdona el tuf propagandístic habitual al cinema soviètic de l'època.

9.- La pasión de Juana de Arco (Carl Theodor Dreyer, 1928).


L'únic títol mut del Top Ten que apareixia també entre les deu primeres del 1952 és l'obra mestra de Dreyer sobre el procès a Joana D'Arc, simfonia de primers plans i contrapicats d'una força expressiva gairebé insuperada.

10.- 8 y 1/2 (Federico Fellini, 1963).


No sé si és la millor pel·lícula de Fellini, però sens dubte la més important conceptualment, el primer títol de la història del cinema en què el procés creatiu no és el mitjà sino el missatge, i l'únic tema és el món subjectiu del seu director. Cinema d'autor en el sentit més estricte del terme. I està plena d'imatges inoblidables, subratllades per una partitura immortal de Nino Rota.

La llista de "Sight and Sound" arriba fins als cinquanta títols. La podeu consultar a http://www.bfi.org.uk/news/50-greatest-films-all-time.

divendres, 3 d’agost de 2012

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE


La principal diferència d'aquest Batman en relació amb els anteriors títols dirigits per Christopher Nolan és que les escenes d'acció són més espectaculars i estan més ben muntades. Més enllà d'això, no he observat cap variació substancial, i la pel·lícula m'entretén però no m'apassiona. Quines pegues li trobo? Doncs, vejam:

- No em crec el personatge. S'està vuit anys tancat a la mansió exercint de iaio amb bastó i tot i, de cop i volta, es converteix en un playboy (quan fa de playboy és més creïble).

- El personatge del cap de policia interpretat per Gary Oldman el trobo patètic, no em feu dir perquè. Ja em passava en les altres pel·lícules.

- Les situacions són tòpiques. Per exemple, que el sicari carismàtic es rebel.li contra el capitalista que l'ha contractat, ho hem vist mil vegades.

- La revelació final sobre el personatge fugat de la presó al desert és una mica tramposa.

- Dura massa.

No només hi veig coses negatives; també en destacaria de positives:

- Anne Hathaway.

- Michael Caine.

- El dolent fa bastanta por.

- L'escena a l'avió del començament és prou brillant; recorda les escenes a l'hotel sense gravetat a "Origen".

- Hi ha altres bones idees de guió, com la presó de la qual hom podria escapar escalant, o la irrupció a la Borsa amb mètodes menys sofisticats però tan expeditius com els que fan servir aquells gàngsters a qui la premsa anomena "els mercats".

- Finalment, el film està força ben muntat i resulta més elegant i compacte que els anteriors Batman de Nolan. En definitiva, ens trobem davant d'un bon títol de gènere i d'un bon director, que guanya en qualitat i ambició a cada pel·lícula, però que corre el risc de creure's allò que diuen d'ell els votants d'Imdb; i encara està per demostrar que sigui quelcom més que un artesà enginyós.