diumenge, 21 de gener del 2018

CAMINO


El joc de paraules a "Paraíso" no ens va acabar de convèncer. Però alguns d'aquests girs resulten més afortunats i em ve a la memòria la producció espanyola "Camino", dirigida el 2008 per Javier Fesser en un registre aparentment molt allunyat de la resta de la seva filmografia ("El milagro de P. Tinto", "La gran aventura de Mortadelo y Filemón"...).

Així, doncs, "Camino" és una tragèdia sense pal·liatius que narra el cas real d'una nena de 14 anys, d'una família de l'Opus, que emmalalteix i mor a causa d'un càncer enmig de patiments terribles. La nena -en la ficció- es diu Camino, com el text de Jose María Escrivá de Balaguer. La mare, un capellà i, finalment, tota la família (o quasi) assumeixen el drama com un martiri que ha de ser un CAMÍ cap a la santedat de la noia; però el joc de paraules apareix també en les referències a l'OBRA, que tant pot ser l'Opus Dei com una obra de teatre que la pobra Camino anhelava protagonitzar al costat d'un noi que li agradava, i s'erigeix com un comentari irònic d'una causticitat superlativa que resultaria imperdonable si no fos perquè la pel·lícula evoca una paradoxa també en doble sentit que no prové del guió sinó d'una realitat més cruel que qualsevol ficció: la mort vista com una benedicció (Camino pregunta a la seva germana beata si vol que resi a Déu perquè ella també es pugui morir) o la tragèdia d'una nena que mor quan començava a viure. Conceptualment, podríem parlar d'humor negre, però no queda espai per al somriure en aquesta pel·lícula que, com era d'esperar, no va agradar gaire a la gent de l'Opus i que aconsegueix conciliar la denúncia implícita en l'argument amb la comprensió cap als seus protagonistes. "Camino" és un film insòlit, delicat i bell tot i la duresa del plantejament; amb grans interpretacions de Carme Elías, Jordi Dauder, Manuela Vellés i la nena protagonista, Nerea Camacho, constitueix un títol essencial del cinema espanyol de la passada dècada.

2 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
qué mal m´ho vaig passar amb aquesta peli.No dic que sigui mala,és que tant de patiment,em va deixar més que trista.La xiqueta fa un paper espectacular.
Un abraç

ricard ha dit...

No és trista, és tristíssima.

Una abraçada.