dimecres, 30 de maig del 2018

UNA MUJER FANTÁSTICA


Flamant guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, "Una mujer fantástica" (Sebastián Lelio, 2017) presenta una societat xilena més aviat homòfoba. Al marge d'aquesta qüestió, es tracta d'una d'aquestes històries d'autoafirmació que tant agraden als membres de l'Acadèmia, narrada amb sobrietat i delicadesa i unes pinzellades de surrealisme que ens van fer pensar en Almodóvar.

dimarts, 29 de maig del 2018

KINGSMAN: EL CÍRCULO DE ORO


Ens va agradar força "Kingsman: Servicio secreto" (2014). Amb el mateix director (Matthew Vaughn) i actors protagonistes (Taron Egerton, Colin Firth), "Kingsman: El círculo de oro" (2017) ens ha deixat més indiferents. Sobretot, perquè segueix quasi fil per randa l'esquema de la primera; fins i tot la dolenta (Julianne Moore) sent debilitat per la iconografia ianqui -dels anys cinquanta- i les hamburgueses, com ja li passava al personatge de Samuel L. Jackson. De fet, els personatges viatgen ara a Amèrica, on descobriran una versió nord-americana de la seva organització: apareixen Jeff Bridges i Channing Tatum i la tapadora no és una sastreria de Saville Road sinó una destil·leria de whisky a Kentucky.

Si la incorrecció política i l'humor irreverent constituïen els principals atractius de la primera pel·lícula, aquí tot sembla més domesticat (i el protagonista festeja amb la princesa sueca i fa el possible per ser-li fidel); salva la funció un president dels Estats Units decidit a aprofitar l'amenaça dels dolents per esborrar del mapa el narcotràfic i els consumidors, tot alhora.

divendres, 25 de maig del 2018

A DARK SONG


Continuem amb el terror.

"A Dark Song" (Liam Gavin, 2016) és una cinta minimalista en què una dona es tanca en un casalot amb un ocultista friki per tal d'invocar l'esperit del seu fill assassinat. L'aspecte realista i l'aire de cinema d'autor d'aquesta pel·lícula irlandesa i alguns detalls del ritual ens fan pensar durant bona part del metratge que tot plegat no sigui la crònica d'una enganyifa o el producte de la ment turmentada de la protagonista, de qui se'ns fa saber que ha passat una temporada en un psiquiàtric. De manera que "A Dark Song" recorda els thrillers claustrofòbics de Polanski. Aquesta calculada ambigüitat no impedirà que el film desemboqui en un terror intens.

dimarts, 22 de maig del 2018

CUSTODIA COMPARTIDA


"Custodia compartida" (Xavier Legrand, 2017) és també una pel·lícula de terror que convoca l'angoixa de l'espectador plantejant una situació terrible i dosificant la intriga amb saviesa. Més o menys com "Un lugar tranquilo". Fins i tot, el director també es permet crear suspens amb una banda sonora en què els silencis del pare tenen tanta força expressiva com l'alarma del cotxe quan els personatges no es posen el cinturó de seguretat.

Es podria objectar que no hi ha elements de ciència-ficció i que la pel·lícula de Legrand, sobre els problemes derivats d'un divorci problemàtic i la custòdia del fill menor d'edat, està ancorada en la nostra realitat més immediata. És ben cert, i això encara la fa més terrorífica. I podríem afegir que l'escena inicial de la vista al jutjat, sent prou realista, demostra com la justícia només és una ficció que difícilment pot aprehendre la dimensió humana dels conflictes.

dilluns, 21 de maig del 2018

UN LUGAR TRANQUILO


L'any 1967, Terence Young va dirigir "Sola en la oscuridad", un thriller original i entretingut en què uns homes entraven a l'apartament de l'Audrey Hepburn, que era cega, amb molt males intencions. Però la minusvalidesa de la noia acabava resultant un avantatge enmig de la foscor.

A "Un lugar tranquilo" (2018), John Krasinski inverteix els termes: els dolents -uns extraterrestres molt lletjos- són cecs, mentre que un dels protagonistes és sord, la qual cosa, paradoxalment, facilitarà la seva supervivència i la dels seus familiars en un entorn en què cal romandre en silenci absolut; per descomptat que això no vol dir que no hi hagi dificultats: si no, no hi hauria pel·lícula i us ben asseguro que és un dels títols més angoixants que he pogut veure.

L'originalitat de la trama és relativa i, més enllà de la referència ja esmentada i potser no del tot conscient, el film de Krasinski (qui també actua, al costat de l'excel·lent Emily Blunt i d'uns intèrprets infantils també força solvents) ens recordarà "Señales", d'en Shyamalan (entorn post-apocalíptic, el setge dels extraterrestres a una granja enmig de camps de blat de moro), i algun film d'en Tim Burton, no diré quin. I potser mil i un detalls d'altres títols de terror i ciència-ficció. Però l'eficàcia de la posada en escena, la precisió del guió i el treball molt imaginatiu sobre la banda sonora, amb el silenci com a element dramàtic de primer ordre, fan d'aquesta pel·lícula de gènere una de les propostes més brillants de les darreres temporades.

divendres, 18 de maig del 2018

LOS OLVIDADOS # 5: ALAN PARKER

Si el cinema de Walter Hill beu de la tradició clàssica nord-americana, amb influències que van de Peckinpah a Kurosawa, passant per Bresson i Melville, el britànic Alan Parker prové del món publicitari, com els seus compatriotes Adrian Lyne i els germans Scott, i exporta a Hollywood aquest estil nou, tot i que, finalment, esdevé força eclèctic. Conrea, com el seu col·lega nord-americà, un cinema de vocació comercial, tot i que, de vegades, explora terrenys més arriscats; però Hill va fer sobretot thrillers, amb marcada influència del western i en una línia hereva de la sèrie B de tota la vida, mentre que el cinema de Parker és molt més divers genèricament -va reincidir en el musical però sense repetir fórmules-; i més pretensiós.


Després de "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", Alan Parker obté un gran èxit amb "El expreso de medianoche" (1978), drama brutal i efectista (amb llibret d'Oliver Stone) sobre el cas real d'un nord-americà (Brad Davis en el paper de la seva vida) detingut a Istanbul amb uns paquets d'haixix i tancat en una presó turca en condicions atroces.


El 1980 torna amb un títol més amable, una mena de documental de ficció en forma de musical sobre els estudiants de la High School of Performing Arts, de la ciutat de Nova York. "Fama" obté igualment un gran èxit, que propiciarà una sèrie de televisió nauseabunda. La versió cinematogràfica és quasi tan falsa i superficial com la televisiva però salva els mobles gràcies a un bon treball de muntatge (un aspecte en què el director sempre es mostrarà molt hàbil) i números de ball icònics, com l'escena als carrers de Nova York en què els estudiants salten sobre els cotxes (un precedent de l'inici de "La La Land"?). Sense poder obviar la fotografia de Michael Seresin, col·laborador habitual de Parker i responsable en gran mesura de l'èxit de les seves propostes.

Parker es posa seriós a "Después del amor" (1982), un film intimista sobre una ruptura matrimonial protagonitzat per Albert Finney i Diane Keaton, actors experts en crisis de parella després de títols com "Dos en la carretera" o "Annie Hall". Novament, la fotografia de Seresin i l'acadèmica posada en escena són els únics aspectes que permeten distingir el treball de Parker d'un telefilm d'Antena-3.


El mateix any, el director assumeix l'encàrrec de posar en imatges l'obra magna dels Pink Floyd, The Wall. El film no és altra cosa que una successió de vídeo-clips, gènere molt proper a l'univers d'un director format en la publicitat. Malgrat les limitacions, potser inevitables, de "Pink Floyd: The Wall", es tracta sens dubte d'un títol de culte les imatges del qual han quedat indissolublement lligades a la música del grup britànic.


Les seqüeles de Vietnam centren "Birdy" (1984), drama obsessiu protagonitzat per Matthew Modine i Nicolas Cage. Una realització impactant i el gran treball dels joves protagonistes van impressionar la crítica, que va premiar el film a Cannes. Però és com la majoria de films d'Alan Parker: la forma dissimula l'absència de contingut. I de metàfores amb ocells pel mig ja n'hi havia algunes: "El hombre de Alcatraz" (John Frankenheimer, 1962) i "El volar es para los pájaros" (Robert Altman, 1970), sense oblidar l'obra mestra d'Alfred Hitchcock.


"Arde Mississippi" (1988) és, probablement, el treball més equilibrat del director, un gran títol que no es perd en floritures estilístiques i que aborda un tema d'impacte (l'any 1964, dos agents del FBI investiguen la mort d'uns activistes en un poble del Sud dels Estats Units on el Ku Klux Klan imposa la seva llei) sense que el relat històric i la denúncia s'imposin sobre els personatges i la trama. Impecables l'ambientació i tot el repartiment, encapçalat per Willem Dafoe i Gene Hackman, investigadors de mètodes diversos, i Frances McDormand, qui fa de la soferta esposa de l'agutzil (Brad Dourif) i qui amb el temps esdevindrà experta en el paper de dona de l'Amèrica profunda.


Amb menys fortuna, Parker reincideix en el film històric de denúncia a "Bienvenido al paraíso" (1990), sobre els camps de concentració en què van ser reclosos durant la Segona Guerra Mundial ciutadans nord-americans d'origen japonès.


El fracàs d'aquest títol propicia que Parker torni a Europa i signi un títol modest però sensible i modèlic sobre una colla de joves irlandesos sense ofici ni benefici entestats a formar un grup musical especialitzat en música soul. "The Commitments" (1991) és un altre dels títols de culte del director, insòlita barreja de musical, comèdia coral i retrat proletari a l'estil de Ken Loach però en simpàtic.


Curiós també el següent treball de Parker, "El balneario de Battle Creek" (1994), comèdia coral satírica i excèntrica al voltant del balneari naturista que va muntar el senyor Kellog (Anthony Hopkins amb dents de conill), inventor dels famosos cereals, freqüentat als inicis del segle XX per una classe alta nord-americana disposada a patir tota mena de càstigs físics i reprimendes morals en nom de la moda del moment.


Parker torna al musical amb l'adaptació de l'òpera-rock "Evita" (1996), amb protagonisme de Madonna i Antonio Banderas. Una aposta clarament comercial que no acaba de funcionar, a la qual seguiran, en la filmografia del director, la molt fosca "Las cenizas de Angela" (1999), adaptació de la novel·la de Frank McCourt al voltant d'una família d'irlandesos molt desgraciada -el marit, a més, és alcohòlic- que tornen al seu país d'origen des d'Amèrica per continuar igual de pobres i malaventurats, i la molt fluixa "La vida de David Gale" (2003), protagonitzada per Kevin Spacey, sobre un activista condemnat a mort; allò que semblava en principi un nou títol de denúncia al voltant de la pena capital, acaba convertit en un thriller inversemblant que no va ajudar a salvar la carrera del director, qui roman en silenci des de llavors.


Una carrera irregular però curiosa, la d'aquest senyor. I hem deixat per al final el seu títol de culte dels vuitanta: "El corazón del ángel" (1987), que precedeix a "Arde Mississippi" en la seva filmografia i transcorre igualment al Sud dels Estats Units, als anys cinquanta, un univers xafogós i misteriós al qual es trasllada el detectiu Harry Angel (Mickey Rourke, tota l'estona brut i mal afaitat, però encara atractiu) per investigar una desaparició i un seguit de crims que semblen estar relacionats amb el vudú, una feina que li portarà força mal de caps; però és que cal vigilar si el teu client es diu Louis Cypher i es deixa créixer les ungles per separar més fàcilment la closca d'un ou dur. No puc donar més detalls d'un títol incompatible amb els espòilers però l'escena de l'ou dur protagonitzada per Robert De Niro és només un dels grans moments d'un film inquietant i fascinant, entre el thriller i el terror més absolut, que banya les seves seqüències en suor, sang i sexe i que va ser el debut cinematogràfic de Lisa Bonet, jove estrella televisiva que sortia a la sèrie familiar El Show de Bill Cosby i aquí protagonitzava una escena molt tòrrida amb Rourke, la qual cosa no li va portar sort en la seva carrera posterior, una mena de maledicció que també va afectar Elisabeth Perkins (de la sèrie juvenil "Salvados por la campana" a "Showgirls" i d'aquí al no-res) o, més dramàticament, a l'espanyola Sonia Martínez, presentadora de programes infantils a Televisión Española fins que va fer el salt al cinema, on va protagonitzar "Perras Callejeras", entre altres títols en què mostrava una imatge molt allunyada del virginal perfil televisiu i fins que unes fotografies amb els pits a la fresca, presumptament robades i publicades a Interviu, van propiciar el seu acomiadament de la televisió, una greu depressió complicada amb l'addicció a l'heroïna i una mort a causa de la sida amb només trenta anys.

dissabte, 12 de maig del 2018

LOS OLVIDADOS # 4: WALTER HILL

Walter Hill i Alan Parker són dos noms fonamentals del cinema dels setanta i vuitanta. Les seves carreres respectives tenen força concomitàncies però també algunes diferències notables. Volia ajuntar-los en un post però finalment decideixo separar-ho en dos capítols per poder fer una anàlisi una mica més exhaustiva i evitar certa confusió.

Comencem, doncs, per en Hill, qui va signar el seu primer llargmetratge -"El luchador"- l'any 1975. Parker havia fet un parell de curts i una pel·lícula per a la televisió però el seu primer títol llarg estrenat als cinemes va ser "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", del 1976, un insòlit musical protagonitzat per nens fent de gàngsters que disparen nata (i el protagonisme de la Jodie Foster, abans de fer-se famosa pel seu paper a "Taxi Driver").


"El luchador" és un títol interessant ambientat als anys de la Gran Depressió en què Charles Bronson es dedica a boxejar i James Coburn li fa com de representant. El to malenconiós del film recorda Sam Peckinpah, director amb qui s'ha relacionat sovint el cinema de Walter Hill, tot i que beu de fonts molt diverses.


Així, doncs, "Driver" (1978), pel·lícula estilitzadíssima sobre un conductor lacònic (Ryan O'Neal) i el policia que el persegueix (Bruce Dern) recorda tant els polars de Jean-Pierre Melville com el cinema de Robert Bresson. La influència francesa s'estén a la presència d'Isabelle Adjani fent de dona fatal i misteriosa tan parca en paraules com el lànguid protagonista.


"The Warriors" (1978) constitueix el primer gran èxit del director i un dels seus títols de culte. Parteix d'un llibret inspirat en l'Anàbasi i narra la peripècia d'una banda de Nova York que ha de creuar la ciutat per tornar al seu barri, amb l'inconvenient que totes les altres bandes volen matar-los perquè els creuen responsables de l'assassinat d'un gurú que pretenia unir-les contra enemics comuns (la policia i la màfia). Tota l'acció transcorre al llarg d'una nit i el director combina sàviament violència, escenes d'impacte i lírica de la lleialtat.


Les similituds amb el cinema de Peckinpah s'accentuen a "Forajidos de leyenda" (1980), un western crepuscular sobre bandes del Vell Oest que fins i tot inclou els famosos ralentís de l'autor de "Grupo salvaje".


A "La presa" (1981), Walter Hill confirma el seu domini del gènere d'acció i suspens a partir de la història d'un grup d'integrants de la Guàrdia Nacional assetjats per una colla de violents cajun als pantans de Louisiana.


I a "Límite: 48 horas" (1982), el seu títol més comercial però també un dels millors, aconsegueix un exemple magnífic de buddy-movie, incorporant sense problemes un humor que fins aquell moment havia estat absent del seu cinema i descobrint un actor de carisma indubtable destinat a convertir-se en una de les grans estrelles de la dècada: l'inefable Eddie Murphy, en un paper a la seva mida.

No obstant això, "El gran despilfarro" (1985) qüestionava les seves aptituds com a director de comèdia. I, tot i que encara dirigiria alguns títols interessants, sempre amb una claredat expositiva heretada dels clàssics, la seva estrella es va anar apagant després d'aquest fracàs i actualment deu guanyar més calés en la seva faceta de productor (és al darrera d'"Alien" i les seves seqüeles).


L'amfetamínica "Calles de fuego" (1984) també va ser un fracàs en la seva estrena però ara mateix deu ser el títol més recordat de Hill. En el fons, volia parlar d'aquesta pel·lícula, com també en el cas de Parker m'interessava bàsicament un altre títol de culte.

Com passa en els millors treballs de Walter Hill, l'argument és esquemàtic i a base d'arquetips. Un perdedor que viatja sense rumb i és molt hàbil amb els punys (com el protagonista del seu primer film), amic d'una heroïna hawksiana i enamorat fatalment d'una cantant que es debat entre l'atractiu animal del xicot i la butxaca plena de dòlars del seu representant, es posa al servei del seu rival per alliberar la noia d'una banda de motoristes que l'han segrestada. El protagonista és Michael Paré, un noi molt guapo que no va fer res més de bo; la seva companya d'aventures és Amy Madigan; Diane Lane, en l'apogeu de la seva bellesa, fa el paper de la diva i Rick Moranis (un senyor baixet amb ulleres que sortia en totes les pel·lícules de l'època) és el mànager. El dolent és un Willem Dafoe de cara impossible que, curiosament, tindria la carrera més llarga i profitosa de tots els participants en aquest títol (Lane va encadenar dos fracassos sonats el mateix any -l'altre va ser "Cotton Club"-).

"Calles de fuego" es va plantejar com una faula rock, una extravagància es miri com es miri que, vist amb perspectiva, és tant la causa del seu fracàs com el fonament del seu atractiu i la consideració de culte. Combina sense complexos violència i números musicals (d'una qualitat sonora inqüestionable) i ens submergeix en un univers oníric en què tot és possible, amb decorats que barregen iconografia dels anys cinquanta, pop, i l'ambient sòrdid i plujós de "Blade Runner". El film de Ridley Scott no és l'única referència cinematogràfica d'un film que remet a la mítica del western (els rifles i les gavardines de molts personatges; una trama que recorda "Centauros del desierto" i el seu heroi turmentat); la baralla entre les motos podria haver estat una escena del "Salvaje" de Marlon Brando i el final és "Casablanca". L'estil és també molt eclèctic, amb un muntatge sincronitzat amb la banda sonora que escombra ràpidament els diversos plans que obren el film en el seu trepidant inici, per abraçar després algunes formes del vídeo-clip, però sense renunciar mai a l'herència clàssica que ha il·luminat l'obra d'un director a redescobrir.

divendres, 11 de maig del 2018

FACES


L'any 1968, John Cassavetes dirigia un títol essencial del cinema independent: "Faces" narra la crisi d'un matrimoni burgès amb un estil proper al gènere documental -a pesar de la preeminència dels primers i els primeríssims plans-, amb seqüències molt llargues presentades gairebé en temps real; resulta igualment moderna per la franquesa amb què aborda temes com la llibertat sexual i l'adulteri.

dimarts, 8 de maig del 2018

JUGUETES ROTOS


Manuel Summers va dirigir l'any 1966 "Juguetes rotos", un títol documental en què oferia el retrat de diversos personatges que havien buscat -i, en alguns casos, aconseguit- la fama però que, en l'actualitat, vivien en la misèria o quasi, oblidats per tothom. Es tractava d'un film èticament qüestionable en alguns aspectes, per exemple quan es recrea en la negació de la realitat per part d'El Gran Gilbert, un dels patètics animadors de la Bodega Bohemia ("donde los artistas nacen"; o moren, diria jo, perquè tots eren molt iaios).

Però era també un títol de denúncia que presentava un país malalt en què tothom volia ser torero, boxejador o futbolista, com en Guillermo Gorostiza, històric jugador de l'Athlètic de Bilbao, que fins i tot havia sortit en pel·lícules, a qui retrobem en un asil, arruïnat, sol i malalt (va morir el mateix any de l'estrena de "Juguetes rotos"). En el cas dels toreros i boxejadors, a més, no ens pot deixar indiferents la crueltat del públic de l'època, que aplaudia uns joves que es jugaven la vida al ruedo i uns altres que s'estomacaven al quadrilàter fins que acabaven sonats i sense un ral. El títol de joguines trencades no pot ser més encertat.

És un dels títols més sorprenents del director; malauradament, va ser un fracàs considerable i va propiciar que Summers es decantés en els films següents per una comercialitat més digerible i conjuntural.

dissabte, 5 de maig del 2018

LAS CRUELES


Entre Fata Morgana (1965) i "La novia ensangrentada" (1972), Vicente Aranda va dirigir, el 1969, "El cadáver exquisito", pel·lícula també coneguda amb el títol de "Las crueles" i que adaptava la novel·la de Gonzalo Suárez "Bailando para Parker".

Una producció en principi ambiciosa, amb presència internacional en el repartiment, de Capucine a la britànica Judy Matheson, tot i que els protagonistes principals eren Carlos Estrada ("La tía Tula", "Del amor y otras soledades") i Teresa Gimpera; es tracta d'un thriller entre terrorífic i existencial en què un editor comença a rebre capses amb fragments anatòmics del cadàver d'una dona; tot plegat sembla remetre a un secret del seu passat, una infidelitat que no li hauria passat per alt a la gèlida esposa (Gimpera), però el càstig té una causa d'origen desconegut.

El film vol ser suggerent però resulta descafeïnat. Les interpretacions zombis dels dos protagonistes no hi ajuden gaire. Hauria estat millor amb més hemoglobina i menys pretensions; tot i que una de les escenes podria perfectament haver inspirat el final de "Se7en".

divendres, 4 de maig del 2018

EL VIAJANTE


El director de "Nader i Simin, una separació" (2011), torna a bussejar en els prejudicis i conflictes de la societat iraniana a "El viajante" (2016).

Una dona és agredida físicament i sexual en el seu domicili. El film planteja un dilema sorprenent, ja que no es qüestiona l'acció criminal sinó la reacció de la parella, particularment del marit, que confon la venjança amb la justícia.

dijous, 3 de maig del 2018

LA VIDA DE CALABACÍN


Un dels títols més apassionants de la darrera temporada ha estat aquest film suís en animació stop-motion. "La vida de Calabacín" (Claude Barras, 2016) narra el drama d'un nen orfe, de la seva solitud i de la seva redempció, amb la calidesa i la transparència dels dibuixos infantils que els seus traços evoquen però -atenció!- sense obviar moments de gran duresa.

dimarts, 1 de maig del 2018

FÉLIX


Continuem amb les sèries televisives però ara tornem a la ficció per comentar l'aportació del notable director català Cesc Gay, qui, després de treballar amb Ricardo Darín a "Una pistola en cada mano" i "Truman", ho fa ara amb un altre argentí, Leonardo Sbaraglia, i el fica en la pell del Félix que dóna títol a la sèrie de Movistar + (sis episodis d'uns cinquanta minuts cadascun), un escriptor que es guanya les garrofes ensenyant literatura, romàntic i molt bona persona, que es veurà sense voler-ho exercint de detectiu i embolicat en una trama criminal que implica la màfia xinesa i el govern espanyol.

Gay s'enfronta al repte d'un nou mitjà i també al repte d'abordar un gènere -el thriller- inèdit en la seva filmografia. "Félix" és un treball sorprenent i fascinant, original des de la seva barreja de gèneres -tot i que Hitchcock, inspiració evident per als autors, ja introduïa hàbilment l'humor i el drama romàntic en els seus treballs-, fins a la localització geogràfica a Andorra, país molt conegut pels esquiadors i els amants del shopping però gens habitual al cinema; Gay explota sàviament les possibilitats d'aquest espai fronterer, procliu als contubernis entre gàngsters i banquers, un territori fred i muntanyós com els indrets que han acollit altres thrillers atípics ("Fargo", "Twin Peaks").

El director aconsegueix un clima absorbent i un to quasi fantàstic que no renyeix mai amb el retrat quotidià present en els seus treballs anteriors. En les seves perquisicions, el protagonista rep l'ajuda d'un veí rocker, tan simpàtic com irresponsable, que té al seu càrrec els moments més divertits i brillants de la funció, memorable creació de Pere Arquillué; és el Sancho Panza que ajudarà al Quixot interpretat per Sbaraglia en la seva lluita contra els molins de vent i en la recerca d'una Dulcinea xinesa misteriosament desapareguda.

I aprofito per comentar una altra sèrie -aquesta, emesa per AMC- que combina amb encert el gènere d'aventures d'arrel històrica i el terror. "The Terror" és, precisament, el seu títol, i el nom d'un dels dos vaixells anglesos que, a mitjan segle XIX, solquen les gelades aigües del Pol Nord en busca del Pas del Nord-Oest. Els bucs quedaran atrapats pel gel i els tripulants hauran d'afrontar, a més del fred i l'escassedat d'aliments, la presència d'un ésser diabòlic que té el mal costum de cruspir-se els mariners despistats.