diumenge, 27 de setembre del 2020

CUENTO DE PRIMAVERA

És el primer i l'únic títol que em quedava per veure de la sèrie dels "Contes de les quatre estacions". Dirigit per Eric Rohmer el 1989, participa dels elements característics de les seves històries:

- La inseguretat de Jeanne, una aparentment flegmàtica i molt racional professora de filosofia, queda reflectida en les seves constants anades i vingudes, de l'apartament que comparteix amb el seu xicot, ara de viatge (la qual cosa permet que s'obri l'escletxa que posarà a prova els seus sentiments), al seu, ara ocupat per una amiga, i d'aquí al d'una adolescent molt simpàtica, Natacha, qui li obrirà les portes del seu cor i també les d'una casa al camp on tindrà lloc el nucli d'un conflicte en què es veuran implicats Igor, el pare de la jove amiga, i Eva, l'amant del pare.

- Tot sembla indicar que Natacha, assumint el paper del personatge manipulador que sovint apareix en les seves trames, vol que Jeanne i Igor s'enamorin i així, de passada, es traurà del damunt l'Eva, que no li cau especialment simpàtica, i amb raó perquè és una pedant insofrible (atenció al sopar entre els quatre discutint sobre Kant i els judicis sintètics i analítics).

- L'aparent manipulació (com passava a "Ma nuit chez Maud") fa que Jeanne es quedi a sopar a la casa de camp, sola amb l'Igor. Però una barreja de càlculs matemàtics i dilemes morals acaben determinant una decisió de Jeanne que potser després lamenti, sobretot quan s'adoni que l'atzar també ha pogut intervenir-hi, en tot plegat.

dissabte, 26 de setembre del 2020

EL EJÉRCITO DE LAS SOMBRAS

Jean-Pierre Melville, mestre del cinema negre francès, va homenatjar a "El ejército de las sombras" (1969) els herois de la Resistència dels dies de la Segona Guerra Mundial i el règim col·laboracionista de Vichy. Aparentment, els protagonistes d'aquesta història coral en el sentit més estricte del terme, no són gaire diferents dels gàngsters dels altres films del realitzador: lacònics i taciturns, valents i eficaços. Però Melville subratlla que es tracta de persones normals obligades pels seus ideals i compromís amb la llibertat a emprendre accions que els resulten tan difícils com a qualsevol de nosaltres: no els tremola el pols quan han d'executar un traïdor i si han de saltar amb paracaigudes d'un avió en plena nit, salten, però Melville mostra com n'és de feixuc el procés i pesada la càrrega. Han de fer el que cal fer però sempre procuren tenir una càpsula de cianur a mà per si no poden aguantar la tortura de la Gestapo.

divendres, 25 de setembre del 2020

LA SENDA TENEBROSA

Després d'"El sueño eterno", la parella Humphrey Bogart i Lauren Bacall van tornar a treballar junts a "La senda tenebrosa" (Delmer Daves, 1947). Aquest film és molt ambiciós visualment i està rodat en càmera subjectiva fins que al convicte fugit de la presó Vincent Parry l'operen perquè no el reconegui la policia i li deixen la cara de Humphrey Bogart (òbviament, també era una excusa per no fitxar un altre actor per al mateix paper, tot i que, paradoxalment, surt el Parry original en la fotografia d'un diari). Les filigranes visuals, però, no s'acaben aquí i, més endavant, topem amb un contrapicat en què la càmera enfoca el protagonista des de més avall d'un cadàver estès a terra (suposem que estirat sobre un vidre); i la molt notable fotografia de Sidney Hickox ens delecta amb els peculiars exteriors costeruts de San Francisco.

Però l'apartat literari, a pesar que el guió del mateix Daves adapta una novel·la de l'especialista David Goodis, ens sembla molt més insuficient, una història d'amor i de venjança en què els protagonistes poden interactuar gràcies a unes casualitats impossibles i totes les coses passen perquè el guió diu que han de passar, la qual cosa no només afecta la versemblança sinó que anul·la qualsevol indici d'emoció o de suspens, ja que els esdeveniments acaben resultant perfectament previsibles. I fa una mica de riure que Lauren Bacall s'enamori del personatge sense que l'impressioni gens ni mica el canvi de cara a mitja pel·lícula.
  
Tranquil·la, quan li treguin les benes serà el teu marit!
El recurs a la càmera subjectiva va ser utilitzat el mateix any per Robert Montgomery en un altre thriller, "La dama del lago", i, en aquest cas, abasta la totalitat del metratge. Curiosament, l'actor-director fa de Philip Marlowe, el detectiu creat per la ploma de Raymond Chandler a qui havia donat vida Bogart a "El sueño eterno".

Però volem deixar constància que el dibuixant Will Eisner ja havia fet servir el cinematogràfic recurs de la càmera subjectiva, ficant-nos directament rere els ulls del personatge, en una aventura de la sèrie The Spirit titulada "L'assassí" i publicada uns mesos abans, a finals del 1946.

dilluns, 21 de setembre del 2020

EL PRACTICANTE

Li havia perdut la pista a Carles Torras des de "Joves", que data del 2004. I ara el retrobo signant un thriller de Netflix, amb el segell no ja del director sinó de la productora, puix recorda molt "Hogar", en què també apareixia Mario Casas i ho passava fatal.

"El practicante" (2020) també és un títol de suspens, elemental però eficaç, ben construït i ben interpretat. Si Javier Gutiérrez brodava el paper de psicòpata a "Hogar", Mario Casas, ara protagonista, defensa bé el seu dolent, un dolent que també és una víctima; potser no és tan bon actor però ho supleix amb esforç, aprimant-se i aprenent a viure en una cadira de rodes. L'acompanya (al film com en la vida real) Déborah François, tot un descobriment.

diumenge, 20 de setembre del 2020

DONES VIATGERES

Werner Herzog és famós per les seves pel·lícules sobre individus il·luminats -normalment, interpretats per Klaus Kinski- entestats a viatjar per territoris inexplorats, exòtics o feréstecs, potser tot a la vegada.

Aquesta temàtica es pot aplicar fins i tot a algun dels seus documentals, com l'inquietant "Grizzly Man" (2005).

De manera que, si canviem el sexe del protagonista, "La reina del desierto" (2015), biopic sobre Gertrude Bell, una intrèpida exploradora, arqueòloga, cartògrafa i poetessa britànica que va voltar pel desert durant els anys en què les tribus àrabs buscaven emancipar-se dels turcs, sembla un projecte adequat als interessos del director. Però la cosa no acaba de funcionar. Tant les dunes del desert com els espais interiors, ja siguin palaus orientals o antiquíssimes ciutats i fortaleses on s'amaguen els cabdills, estan molt ben fotografiats i preserven la seva fascinació. Però Nicole Kidman no està boja com Kinski i, tot i que l'admiren tots els àrabs amb qui topa en els seus desplaçaments, resulta una heroïna descafeïnada, hipotètica feminista que s'enamora del primer paio simpàtic que li llegeix uns versos en llengua farsi; i la seva independència acaba sent més condicionada per la mala sort (tots els pretendents se li moren) que per una presumpta vocació aventurera, que no dubtem però que no sentim; i davant la incapacitat de Herzog per traslladar-nos emocions autèntiques amb les imatges, el film s'arrepenja en la veu en off recitant els textos de l'escriptora.

A pesar del sol que llueix al desert, ella té la pell ben blanca; i el mateix li passa a Robert Pattinson, que s'assembla més al vampir de "Crepúsculo" que a T.E. Lawrence, que també voltava per aquelles contrades en aquells dies convulsos de la Primera Guerra Mundial. La seva presència ens porta a la memòria el film que David Lean va dedicar al personatge i fa evident la distància que separa els treballs dels dos directors.

I, ja que parlem de Lean, el britànic també va fer una pel·lícula sobre una dona viatgera, aquesta no tan intrèpida. A "Locuras de verano" (1955), Katharine Hepburn és una turista nord-americana, conca i probablement verge, que viatja a Venècia. Queda impressionada per la bellesa de la ciutat però també s'adona que hom s'hi sent trist sense companyia ni amor (com en la cançó de Charles Aznavour); per sort, apareix Rossano Brazzi i la cosa s'anima una mica.

"Locuras de verano" demostra la capacitat de Lean per retratar paisatges i captar estats d'ànim, tot i que no va gaire més enllà en les seves pretensions i resultats, molt més modestos que els dels títols que abordaria el realitzador ja a partir del seu següent treball, "El puente sobre el río Kwai" (1957).

divendres, 18 de setembre del 2020

LA INNOCÈNCIA

En la línia d'altres òperes primes de directores catalanes, "La innocència", dirigida el 2019 per Lucía Alemany, beu de la seva experiència, molt adolescent en aquest cas: unes vacances en un poble de Castelló durant les quals li passaran moltes coses sense que la seva innocència (si entenem com a tal la seva il·lusió per fer-se artista de circ o la facilitat per deixar-se enredar) es vegi alterada. La realització, tot i mantenir els tics habituals en aquestes produccions -els travellings de seguiment càmera en mà, primers plans molt sostinguts- esdevé fluïda i contribueix a una sensació de naturalitat reforçada per l'actuació notabilíssima de la molt jove Carmen Arrufat. 

En fi, és curiós observar la preeminència del sexe femení en el cinema català, a diferència de qualsevol altra cinematografia, així com l'omnipresència de Sergi López fent de pare emprenyat.

dimarts, 15 de setembre del 2020

TENET

Ara fa deu anys comentava en aquest bloc "Origen". De la qual vaig afirmar coses com "integra una estructura sofisticada que requereix tota l'atenció de l'espectador... i un seguit d'escenes adrenalíniques que recorden les pel·lícules de James Bond", o "Nolan demostra ser tan bo ideant trames alambinades com inepte rodant escenes d'acció". Resulta curiós observar que la primera asseveració seria plenament aplicable a "Tenet"; en canvi, Nolan ha polit molt el seu estil i ara ja és un mestre rodant escenes d'acció; les de "Tenet" són espectaculars i idònies per a aquest esperat retorn a les sales cinematogràfiques (atenció també a la banda sonora de Ludwig Göransson); pel que fa a les trames alambinades, la del seu darrer treball no pot ser-ho més. De fet, és tan recaragolada que quasi esdevé un llast per a una proposta que és (o hauria de ser) un divertiment. Si més no, les paradoxes temporals que tant li agraden a Christopher Nolan són l'excusa perfecta per a unes seqüències realment sorprenents: que les imatges avancin a l'inrevés és un truc tan antic com el mateix cinema; però que ho facin en combinació amb les que transcorren normalment (si considerem normal que les bales surtin de les pistoles en comptes d'entrar-hi) ja és força més notable.

A nivell visual, doncs, "Tenet" pot significar un pas endavant com ho va ser "Matrix" al seu dia. La proposta argumental és més discutible, tot i que les referències a l'univers jamesbondià preserven el seu càustic sentit de l'humor; com quan El Protagonista es vesteix de Brooks Brothers per a una reunió en un club anglès molt exclusiu i Michael Caine (qui, si no?) li diu que ja li recomanarà algun sastre (potser caldria preguntar-se si els productors havien previst la fallida de la mítica marca americana).

diumenge, 13 de setembre del 2020

JOHNNY COGIÓ SU FUSIL

El guionista d'"Espartaco" -i d'altres títols memorables- es va posar en només una ocasió rere la càmera. "Johnny cogió su fusil" (Dalton Trumbo, 1971) és un al·legat antibel·licista que no admet cap mena de rèplica amb la seva història sobre un jove voluntari de la Primera Guerra Mundial qui, després d'una explosió, queda mancat d'extremitats, de cara i de sentits però amb el cervell intacte, mantingut amb vida pels metges de l'Exèrcit, exemple últim de la brutalitat de la guerra. Molt intel·ligentment, les escenes del personatge empresonat dins un cos inservible són sempre en blanc i negre, i Trumbo reserva el color per als flaixbacs, que mostren els records del jove soldat (Timothy Bottoms) i també alguns somnis que inclouen diatribes contra la religió. Donald Sutherland interpreta un personatge simbòlic que s'assembla a Jesucrist i que també fabrica creus. Es podria argumentar que l'escriptor i realitzador no acaba d'encertar el to d'aquestes escenes oníriques però no té gaire importància. El plantejament de "Johnny cogió su fusil" és tan contundent que deixarà bocabadat qualsevol espectador, ara com el dia de la seva estrena ja fa gairebé cinquanta anys.

dissabte, 12 de setembre del 2020

ESTOY PENSANDO EN DEJARLO

Ho hem dit en entrades anteriors: Charlie Kaufman és un dels noms més personals i inclassificables del cinema nord-americà contemporani. La qual cosa no contribueix a la seva popularitat. En qualsevol cas, per gentilesa de Netflix podem ara gaudir d'un nou títol que ha escrit i també dirigit, "Estoy pensando en dejarlo" (2020).

No vull revelar gran cosa d'un argument amb sorpreses (de fet, parteix d'un artifici que tampoc no revelaré). Diguem només que se centra en una parella que viatja en cotxe sota una tempesta de neu i a través de paisatges desolats de l'Amèrica interior i que el primer que crida l'atenció és l'altíssima qualitat literària de les veus en off i dels diàlegs. Tot i que la meva ignorància m'impedeix saber si Kaufman s'apropia de materials aliens, cosa que seria coherent en una història en què els protagonistes (no els pares del noi, presentats com mig analfabets) parlen com científics, com poetes o com crítics de cinema (els comentaris sobre "Una mujer bajo la influencia" els ha escrit Kaufman o són de Pauline Kael?). Tampoc no hem d'oblidar que adapta una novel·la del canadenc Iain Reid.

Però no ens hem de quedar en l'apartat literari, ja que Kaufman demostra un domini quasi absolut de la posada en escena i, en definitiva, en un film en què els diàlegs poden ser impostats i enganyosos, les claus d'una trama progressivament enigmàtica es troba en unes imatges que són més reveladores com més surrealistes; Kaufman ens parla fins i tot a través del color del vestit de la protagonista (una extraordinària Jessie Buckley).

"Estoy pensando en dejarlo" és una pel·lícula fascinant, a estones encisadora i a estones aterridora, insòlita, bella i depriment, profundament depriment; però d'això no en sereu del tot conscients fins que cessi la tempesta i caiguin les primeres llums del matí sobre una high school perduda enmig del bosc, escenari pretèrit de moltes frustracions.

divendres, 11 de setembre del 2020

DOMINO


La darrera pel·lícula de Brian De Palma el manté en el terreny relliscós de les coproduccions barates. Protagonitzada per Nikolaj Coster-Waldau (el de "Juego de tronos"), "Domino" (2019) és una intriga amb terroristes àrabs pel mig sense cap interès destacable més enllà de descobrir què queda del director de "Vestida para matar" entre seqüències pròpies d'un telefilm de l'hora de la migdiada.

Bé, alguna cosa hi ha:

- L'inici, amb una referència gens dissimulada a "Vértigo", té cert nivell i inclou un pla picat d'aproximació (quan el protagonista es deixa la pistola a l'apartament) força característic del seu autor.

- Les escenes als despatxos de la CIA ens retornen les múltiples càmeres de televisió i el joc continua amb l'atemptat terrorista al festival de cinema en què el director recorre una vegada més a la pantalla dividida amb l'excusa de les dues càmeres de vídeo instal·lades al fusell de la islamista.

- Suspens descafeïnat al final presumptament apoteòsic en una plaça de braus espanyola; el director no pot evitar el recurs al ralentí (plenament justificat, en qualsevol cas) i la presència d'un dron arrodoneix el seu discurs sobre la realitat vista a través del visor d'una càmera.

El film s'esplaia sobre la preocupació dels islamistes per retransmetre els seus actes criminals a través de filmacions prou acurades i tampoc no falta un comentari sobre el poder omnímode de la CIA i el seu menyspreu cap a qualsevol país que no sigui els Estats Units. De manera que De Palma continua sent De Palma a pesar de l'escassa volada de les seves darreres realitzacions.

dimarts, 8 de setembre del 2020

EL LIBRO DE IMÁGENES


"El libro de imágenes" (2018) tampoc no ens estalvia les elucubracions en off, amb veu del mateix Godard. Però és més conseqüent amb allò que anuncia el seu títol: la imatge s'imposa mentre la veu esdevé ocasionalment inaudible o bé interrompuda per la tos de fumador del realitzador nonagenari.

Les imatges són gairebé totes d'arxiu i manipulades en el color, la cadència o el format. Un collage amb notable capacitat de fascinació que, estructurat en diversos fragments, parla del cinema que Godard estima, de trens, de la violència que acompanya la història i el present d'Europa, i, finalment, dels països àrabs. Aquest darrer fragment resulta, com els anteriors, prou interessant en l'aspecte iconogràfic; les reflexions sobre el terrorisme ens semblen més discutibles.

Aquest darrer treball de Godard (o quasi), fet de manera artesanal com també se'ns mostra en diversos moments, podria ser la culminació de la seva darrera i més experimental etapa, fins i tot un resum d'una carrera marcada per la invenció formal i la devoció per la imatge. Però amb Godard mai se sap.

diumenge, 6 de setembre del 2020

MALASAÑA 32 (Poltergeist castís)


El subgènere de cases encantades continua fidel a un esquema força gastat. "Malasaña 32" (Albert Pintó, 2020) només difereix de "Poltergeist" per la seva ubicació castissa al Madrid dels anys setanta; i un bon treball d'ambientació recorda la molt notable "Verónica", de Paco Plaza. Si li hem de buscar un tret diferencial seria un component social absent en altres títols del gènere: tu vius en una casa encantada i vols fotre el camp; què fas amb la hipoteca?

Però, com és habitual des d'"El resplandor", intervé un complex de culpa dels protagonistes (els pares de la relativament nombrosa família assetjada pels esperits són cunyats que viuen en pecat) i no falta un final amb mèdium incorporada, o mèdiums, més ben dit: Concha Velasco (!) i una filla amb paràlisi cerebral.

De fet, "Malasaña 32" ens ha recordat un títol nord-americà del 2016, "The Darkness", dirigit per Greg McLean i protagonitzat per Kevin Bacon. La casa on viu la família protagonista no és tan rònega però el matrimoni també travessa una crisi per una infidelitat del marit (ara ja reformat, sap evitar les temptacions que li imposa el seu cap assignant-li ajudantes nimfòmanes); també han de passar una nit en un hotel, més presentable que el regentat per Eduardo Antuña; el film està ben construït i els personatges tenen certa entitat però també fa aigües al final, quan no hi caben més ensurts i han d'intervenir unes mèdiums, també mare i filla, nadiues americanes en aquest cas.

divendres, 4 de setembre del 2020

EL PRÓXIMO OTOÑO


Gràcies al cicle "Historia de nuestro cine" i a l'oportuna recomanació de l'amic Joan de cinefiliasantmiquel, he tingut l'ocasió de descobrir aquesta pel·lícula dirigida el 1963 (no estrenada fins al 1967) per Antonio Eceiza i que, a partir d'un argument clàssic d'amor d'estiu entre un nacional i una francesa més alliberada (interpretada, però, per l'espanyola Sonia Bruno), aprofita per fer un retrat gens afalagador de l'Espanya de l'època, observada des d'un prisma clarament d'esquerres. En un poblet mariner del sud, una família de nou-rics dedicats a urbanitzar la prometedora Costa del Sol, acullen una estudiant francesa; però a ella li agrada un noi oriünd que no ha tingut ni tindrà les mateixes oportunitats que els pijos que el fan servir de camàlic, que ni tan sols no podrà viatjar a Barcelona per fer de manobre i -ja no diguem- consolidar la incipient història d'amor amb la turista; de manera que "El próximo otoño", un film amb una posada en escena molt acurada que descobreix un autor encara insegur però proveït de talent i entusiasme, és tant un drama romàntic com una representació de la lluita de classes i un clam per un país amb complex d'inferioritat.