Werner Herzog és famós per les seves pel·lícules sobre individus il·luminats -normalment, interpretats per Klaus Kinski- entestats a viatjar per territoris inexplorats, exòtics o feréstecs, potser tot a la vegada.
Aquesta temàtica es pot aplicar fins i tot a algun dels seus documentals, com l'inquietant "Grizzly Man" (2005).
De manera que, si canviem el sexe del protagonista, "La reina del desierto" (2015), biopic sobre Gertrude Bell, una intrèpida exploradora, arqueòloga, cartògrafa i poetessa britànica que va voltar pel desert durant els anys en què les tribus àrabs buscaven emancipar-se dels turcs, sembla un projecte adequat als interessos del director. Però la cosa no acaba de funcionar. Tant les dunes del desert com els espais interiors, ja siguin palaus orientals o antiquíssimes ciutats i fortaleses on s'amaguen els cabdills, estan molt ben fotografiats i preserven la seva fascinació. Però Nicole Kidman no està boja com Kinski i, tot i que l'admiren tots els àrabs amb qui topa en els seus desplaçaments, resulta una heroïna descafeïnada, hipotètica feminista que s'enamora del primer paio simpàtic que li llegeix uns versos en llengua farsi; i la seva independència acaba sent més condicionada per la mala sort (tots els pretendents se li moren) que per una presumpta vocació aventurera, que no dubtem però que no sentim; i davant la incapacitat de Herzog per traslladar-nos emocions autèntiques amb les imatges, el film s'arrepenja en la veu en off recitant els textos de l'escriptora.
A pesar del sol que llueix al desert, ella té la pell ben blanca; i el mateix li passa a Robert Pattinson, que s'assembla més al vampir de "Crepúsculo" que a T.E. Lawrence, que també voltava per aquelles contrades en aquells dies convulsos de la Primera Guerra Mundial. La seva presència ens porta a la memòria el film que David Lean va dedicar al personatge i fa evident la distància que separa els treballs dels dos directors.
I, ja que parlem de Lean, el britànic també va fer una pel·lícula sobre una dona viatgera, aquesta no tan intrèpida. A "Locuras de verano" (1955), Katharine Hepburn és una turista nord-americana, conca i probablement verge, que viatja a Venècia. Queda impressionada per la bellesa de la ciutat però també s'adona que hom s'hi sent trist sense companyia ni amor (com en la cançó de Charles Aznavour); per sort, apareix Rossano Brazzi i la cosa s'anima una mica.
"Locuras de verano" demostra la capacitat de Lean per retratar paisatges i captar estats d'ànim, tot i que no va gaire més enllà en les seves pretensions i resultats, molt més modestos que els dels títols que abordaria el realitzador ja a partir del seu següent treball, "El puente sobre el río Kwai" (1957).
