divendres, 30 de setembre de 2016

PASSION


Entre el març i el maig del 2011 vaig escriure diversos posts sobre la filmografia de Brian De Palma i acabava preguntant-me sobre el futur d'una carrera que havia caigut llavors en un descrèdit relatiu i sense projectes interessants a la vista. En realitat, sense projectes, interessants o no.

Doncs se'm va passar per alt un nou film que De Palma dirigiria el 2012 -un any després del meu monogràfic i cinc després de "Redacted"-: una coproducció franco-alemanya que van titular "Passion" i que, protagonitzada per Rachel McAdams i Noomi Rapace, semblava un retorn als thrillers hitchcockians de la millor època del director.

Certament, tot i tractar-se d'un remake d'un film d'Alain Corneau ("Crime d'amour"), de només dos anys abans, el film té els ingredients característics del seu autor: un assassinat en l'epicentre de la narració, un personatge que té un doble (o no) i la presència de moltes càmeres -de vigilància o càmeres de telèfons portàtils, signe dels temps- que enregistren els fets i es converteixen en proves de càrrec.

El problema de "Passion" és, paradoxalment, la seva manca de passió. Tot i la presumpta morbositat d'algunes situacions (relacions lèsbiques, jocs sexuals amb màscares) la pel·lícula és tan freda com els seus decorats. Les actrius estan sorprenentment mal dirigides, sobretot una Noomi Rapace permanentment catatònica. La trama és previsible i sense interès, l'acció avança pesadament i els angles de càmera forçats no aconsegueixen dissimular una concepció visual rutinària, gairebé lletja. De Palma recorre en l'escena del crim a la pantalla partida i, tot i que fa trampa, és l'únic moment salvable, potser perquè evoca els temps en què les seves pel·lícules eren autèntics esdeveniments cinematogràfics.

6 comentaris:

David Amorós ha dit...

Vaja. A mi m'encanta ;)
Abraçades!!

ricard ha dit...

Li reconec un cert encant naïf. Però em fa l'efecte que se li va encomanar la desídia típica de les coproduccions europees. Com sigui, ja m'està bé que De Palma conservi algun admirador.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Un relato fofo, sin garra e inconexo que no acaba nunca de definir si transitar por la comedia, la intriga o el drama, lo que penaliza en extremo una narración plana y autocomplaciente. No hace mucho vi el film seminal de Alain Corneau y lo encontré a una distancia sideral de este remake fallido del maestro De Palma.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Yo no he visto el film de Corneau pero estoy seguro de que resulta más convincente.

Un abrazo.

TRoyaNa ha dit...

ostres,Ricard,
l´has deixat tan malament que se m´han llevat les ganes.....;)
Un abraç

ricard ha dit...

No em facis gaire cas. De fet, potser no és tan dolenta com això.

Una abraçada.