EL TERCER ASESINATO

No sé si és el més adient en aquests dies que anem servits de judicis, almenys des de la ràdio i la televisió, però no puc deixar de recomanar aquest thriller judicial del japonès Hirokazu Kore-Eda. Tot i que, acostumats com estem a la versió nord-americana del gènere, "El tercer asesinato" (2017) es presenta com una peça força atípica. Hi ha algunes sorpreses, com és preceptiu, però no sempre a la sala de judicis, i la veritat que usualment emergeix en el tram final, aquí esdevé més esquiva. No és la solució a l'enigma d'un homicidi el que interessa, sinó la fascinació que l'advocat defensor sent cap al presumpte criminal.

A primer cop d'ull, hom diria que Kore-Eda es pren un respir enmig dels drames familiars que l'han fet justament famós. Però "El tercer asesinato" també parla de relacions paterno-filials: entre l'advocat i la seva filla; entre l'advocat i el seu pare; entre la víctima i la seva filla; o la relació entre la filla de la víctima i l'acusat, qui sembla haver exercit de pare adoptiu o, si més no, d'àngel justicier.

LA FAVORITA

"La favorita" (2018), el darrer treball de Yorgos Lanthimos, ens trasllada a la cort anglesa del començament del segle XVIII. La reina pateix gota i està trista; Lady Sarah la consola i això li permet governar de facto el regne. Però la guapa Abigail, una noia noble caiguda en desgràcia, entrarà en escena i ben aviat alterarà en el seu benefici l'ordre de les coses.

Com altres films del director, es tracta d'una comèdia negra protagonitzada per personatges esclaus del seu destí (fins i tot quan volen escapar-ne) i de les seves passions. Bastant divertida i molt ben interpretada per Olivia Colman, Emma Stone i Rachel Weisz, és el film més popular d'un director fins ara poc conegut fora dels cercles cinèfils; i està nominat a deu Òscars, ni més ni menys.

Cal destacar la sàvia utilització d'un recurs cinematogràfic habitualment poc agraït com és la sobreimpressió, que ajuda a Lanthimos a reflectir les relacions de poder i submissió que estableixen les favorites i una reina que gairebé no mana (i uns conills que volten per allà).

LA SEÑORA MINIVER

Estrenada el 1942, quan la Segona Guerra Mundial encara la guanyaven els alemanys, "La señora Miniver" és un exemple interessant de cinema de propaganda: un film sobre la guerra que transcorre sempre a la rereguarda i que lloa el comportament de la població civil britànica i el valor i optimisme amb què planta cara a l'amenaça que ve de l'altra banda del Canal de la Mànega. Per cert, mostra els fets de Dunkerque (també des de la rereguarda) molts anys abans del film de Christopher Nolan.

William Wyler es mostra hàbil i elegant en el retrat de la vida quotidiana de la família protagonista, una llar burgesa tan exemplar que fa una mica de ràbia. Com poden, intenten que la guerra no canvïi les seves vides; en qualsevol cas, el drama transcorre sempre damunt dels seus caps, ja sigui al pis de dalt on hi ha l'habitació del fill, o més amunt, al cel on volen els avions britànics però també els bombarders alemanys. Paradoxalment, el cel és també un símbol d'esperança, que la càmera mostra en el pla final, a través del forat que una bomba alemanya ha fet al sostre de l'església.

GREEN BOOK

En aquest bloc, vaig parlar dels germans Farrelly el 2012, després de veure "Carta blanca", i em lamentava del fet que haguessin extraviat -parcialment- la càrrega corrosiva dels seus primers films.

En solitari, Peter Farrelly sembla haver fet el gir definitiu amb aquesta a priori molt convencional barreja de buddy-movie i road-movie, drama amb moments de comèdia i missatge antiracista que situa la seva acció el 1962 i ens narra l'aventura (real) d'un concertista de piano afroamericà en gira pel Sud dels Estats Units acompanyat d'un xofer i ocasional guardaespatlles italoamericà.

Les possibilitats de la història són certament atractives, ja que les ocasions per al conflicte es multipliquen. Els protagonistes d'aquesta quasi reedició de "Paseando a Miss Daisy" estan condemants a entendre's (o potser no, però en el fons són bona gent) i cadascun amb les seves mancances i inseguretats ajudarà l'altre: el cultivat pianista ajudarà al xofer a escriure cartes i l'italoamericà ensenyarà al seu patró com gaudir dels petits plaers de la vida sense atemptar contra la dignitat. Don Shirley (el pianista) seria una mena de Don Quixot, una persona alienada a causa de la seva genialitat que accepta una gira perillosa i antieconòmica com una croada a favor dels canvis preconitzats pels Kennedy (explícitament citats al film); i Tony (Lip) Vallelonga, el Sancho Panza sense bagatge cultural que el protegeix dels malvats i procura obrir-li els ulls a la realitat. Com és de rigor, el viatge conduirà al millor coneixement de l'altre i d'un mateix i a una valuosa amistat més enllà dels prejudicis. Pel camí, unes quantes lliçons als nombrosos malvats de la funció.

És curiós com les situacions vistes a "Green Book" les podem trobar en qualsevol altre títol nord-americà que uneixi dues persones d'extracció social diversa. Quan Don intenta inútilment comprar-se un vestit, és obligat recordar una escena similar a "Pretty Woman". En aquest cas, no hi haurà venjança contra el sastre racista però algun policia i algun maître de restaurant finolis sortiran cul-cagats.

Però no podem retreure a Farrelly haver cedit a repetir una fórmula quan aquesta fórmula funciona tan eficaçment com ho fa aquí. De la mateixa manera que no podem acusar "Pretty Woman" de ser una enèsima versió de la Ventafocs si ens hi enganxem sense remei cada vegada que la passen per televisió. "Green Book" ens atrapa tot i saber-ne el final, ens sorprèn tot i conèixer-ne les situacions. Això pot respondre a la nostra natural inclinació pels contes però li hem de reconèixer a Farrelly que sap dosificar els gags i que sap presentar les situacions; fins i tot, com els mestres nord-americans, recorda com es narra amb imatges, tot i ser un film força dialogat, i posaré com a exemple un dels millors moments, quan al primer motel on recalen, Tony, des de les altures de la seva solitària habitació, contempla com els membres de la banda presumeixen del seu cosmopolitisme davant d'unes noies al costat de la piscina mentre són igualment observats, des d'una planta inferior a la d'en Tony, per un Don Shirley solitari i taciturn, només acompanyat de l'ampolla de Cutty Sark que buida cada nit escrupolosament.

En definitiva, la tendresa que Farrelly havia mostrat envers els protagonistes discapacitats de les seves comèdies s'estén als personatges de "Green Book", ambdós necessitats d'ajuda i comprensió. I seria injust oblidar-nos de les composicions dels dos actors que els interpreten: Viggo Mortensen, sobreactuat en la mesura justa, i un plusquamperfecte Mahershala Ali; la qualitat de la seva interpretació es fa més evident si la comparem amb el seu paper de policia en la tercera temporada de "True Detective": aquest home es transmuta fins a desaparèixer rere cada personatge.

CARMEN Y LOLA

Les històries d'amor lèsbic tenen una llarga tradició cinematogràfica, amb uns quants títols notables, de "Las amargas lágrimas de Petra von Kant" (Rainer Werner Fassbinder, 1972) a les més recents "La vida de Adèle" (Abdellatif Kechiche, 2013) i "Carol" (Todd Haynes, 2015). De manera que és difícil fer aportacions originals i la solució passa pel retorn -una vegada més- a l'excusa més antiga del gènere romàntic: la història d'amor condemnada per la societat en què viuen els protagonistes. Però com que avui la societat és força més tolerant, almenys pel que fa al lesbianisme i amb permís de trumpistes i votants de Vox, i situar l'acció en temps pretèrits ja resulta una mica tronat (malgrat que a Todd Haynes li va sortir bé l'experiment), calen més opcions; i una d'elles consistiria a ubicar la trama en un grup social reduït tan condicionat per la seva moral i/o religió que faci inviable l'elecció amorosa de la parella protagonista.

I la directora novella (premiada amb el Goya per a la categoria) Arantxa Echevarría tria la comunitat gitana perquè les Carmen i Lola del títol s'enamorin davant de l'astorament i la incomprensió de les famílies respectives i l'entorn més immediat.

"Carmen y Lola" (2018) no explica res que no ens puguem imaginar sabent de què tracta la història. Però ho fa molt bé. Amb un estil directe sense pretensions, ofereix un retrat molt creïble de la societat gitana, que critica pels seus costums estrictes sense obviar la responsabilitat dels paios en la marginació del col·lectiu (l'escena a la perruqueria no resulta gaire subtil, però el detall de la torre de vigilància va més enllà de la metàfora). I les dues noies protagonistes no es limiten a enamorar-se mútuament sinó que també enamoren l'espectador amb el seu carisma i la seva genuïna innocència, sigui real o fingida, no ho sé perquè en aquest títol és difícil esbrinar on acaba la ficció i comença la realitat.

Per cert, no fa gaire vaig veure una pel·lícula anglesa dirigida el 2017 pel xilè Sebastián Lelio ("Una mujer fantástica") que, amb el títol ben explícit de "Disobedience", narra una història d'amor lèsbic al si d'una comunitat jueva ortodoxa. Molt ben interpretada per Rachel Weisz i Rachel McAdams, és prou correcta però no té la intensitat de l'aportació espanyola.

No cal dir que els dos títols mostren un masclisme extrem ben present en aquests grups (i només una mica dissimulat en la majoritària societat laica).

EL VICIO DEL PODER

Ja he dit més d'una vegada que els biopics no són el meu gènere preferit. Però el cas és que "El vicio del poder" (Adam McKay, 2018) no és ni exactament ni únicament una biografia del vicepresident Dick Cheney i el seu clan, sinó la denúncia en clau irònica d'allò que no per sabut resulta menys sorprenent: l'abast de la cobdícia humana, l'exercici del poder més enllà de qualsevol consideració moral, el món assumit com una partida d'escacs en què totes les peces són sacrificables (menys el rei, és clar).

FRENESÍ

Ara que parlem de psicòpates assassins, és una bona ocasió per recordar la contribució al subgènere d'un mestre del cinema, el gran Alfred Hitchcock.

De "La sombra de una duda" a la memorable "Psicosis", la seva obra presenta uns quants serial-killers. L'assassí de la corbata de "Frenesí" (1972) potser no és tan conegut; a més, comparteix protagonisme amb un fals culpable (l'altre tema recurrent del director) i no és gaire atractiu, més aviat llefiscós. Treballa al Covent Garden londinenc i la seva especialitat és escanyar angleses voluptuoses; tot li va prou bé i, a més, la policia sospita d'un altre individu, la qual cosa no vol dir que no pateixi algun ensurt, com quan perd l'agulla de la corbata amb què atrapa el coll de les seves víctimes i l'ha de recuperar d'un cadàver ficat en un sac de patates dintre d'un camió.

Hitchcock va filmar "Frenesí", el seu penúltim treball, a la seva Anglaterra natal, després del fracàs de "Cortina rasgada" i "Topaz", i va aconseguir un títol brillant, sense pretensions però molt divertit, recordat per escenes com l'esmentada del camió de patates o pel travelling que ens allunya de la casa en què s'ha consumat el seu darrer crim, en off visual, fins a submergir-nos en el tràfec del mercat, ignorant de la tragèdia que s'esdevé uns metres més enllà.

L'humor del mestre britànic excel·leix en les escenes a la casa del circumspecte inspector de Scotland Yard: la seva dona segueix un curs de cuina francesa i alimenta el seu marit amb plats que li resulten molt estranys; si més no, la seva femenina intuïció serà de gran ajuda en la resolució del cas.

LA CASA DE JACK

"La casa de Jack" (2018), el darrer treball de Lars Von Trier, manté les seves constants autorals sense aportar grans novetats. La càmera en mà i, finalment, els plans d'inspiració pictòrica ultra-ralentitzats que apareixen en un final que evoca l'Infern de Dant, una mica gratuït però que serveix per descobrir-nos a Verge (Virgili?) el contertulià del protagonista a qui hem estat sentint en off mentre el psicòpata Jack li narrava cinc dels seus crims convertits -segons ell- en art, en una estructura episòdica idèntica a la utilitzada a "Nymphomaniac", amb els mateixos interludis amb imatges d'arxiu que pretenen reflexionar sobre allò que hem vist, fonamentalment violència i horror tenyits d'un humor negríssim, moments que posaran a prova les emocions de l'espectador. El més curiós és que Von Trier inclogui les seves pròpies pel·lícules entre les moltes referències iconogràfiques, convertint el detall en una més de les seves tesis provocadores: com fa Jack, ell vol crear art a partir de l'horror, encara que només faci servir la càmera, no ganivets, bales amb camisa d'acer o gats mecànics.