dilluns, 31 de març del 2014

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS


La darrera pel·lícula dirigida pel Trueba petit parteix d'una anècdota autèntica per narrar el viatge que fa Antonio, professor d'anglès en una escola d'Albacete, fins Almería per conèixer John Lennon i fer-li una petició molt especial, aprofitant que el beatle es troba a la província andalusa fent d'actor a "Cómo gané la guerra", a les ordres de Richard Lester. El viatge d'Antonio, en què l'acompanyaran Belén i Juanjo, dos adolescents a la fuga, és també, doncs, un viatge a l'Espanya franquista més rància.

El professor d'anglès, els adolescents i els Beatles representen la recerca d'un espai de llibertat en un entorn hostil. Llur peripècia, marcada per la seva innocència i el seu esperit bondadós, converteix "Vivir es fácil con los ojos cerrados" en una faula descaradament emotiva que fins i tot recorre a la presència d'un noi discapacitat o a metàfores tan poc subtils com la del diari amb la fotografia de Franco que Juanjo fa servir per eixugar-se les mans.

No vull ni pensar què hagués passat si aquest material hagués caigut en les mans de Pau Freixas i Albert Espinosa. Però David Trueba demostra que és prou hàbil i redimeix el producte a força de convicció, domini del tempo narratiu i diàlegs ben escrits; el gran treball interpretatiu de Javier Cámara -i de la resta del repartiment-, i la fotogènia de la guapíssima Natalia de Molina, fan la resta.

(Sí, ja ho sé, estic agafant el mal costum de guarnir el bloc amb fotos de noies maques).

dissabte, 29 de març del 2014

AFTER EARTH


Quan vaig comentar "Airbender: El último guerrero" (2010) ja vaig haver d'especular sobre el fet que un director tan bo com M. Night Shyamalan -li hauré de dedicar alguna retrospectiva perquè els més joves em creguin- havia fet una pel·lícula tan fluixa. I acabava desitjant que no fes més passos en fals.

Però reincideix a "After Earth" (2013), una pel·lícula de ciència-ficció ambientada en un planeta Terra evacuat i ja inhabitable per a la raça humana, tot i que està ple de vida. Bé, resulta que l'invent l'ha produit en Will Smith per veure si espavila el seu fill Jaden; al film també fan de pare i fill, el primer un ranger del futur molt experimentat i força sever que també vol espavilar el noi i en té l'oportunitat quan cauen a La Terra per accident.

Algunes de les imatges del film tenen l'aroma dels clàssics del gènere d'aventures. Però, com passava a "Airbender", Shyamalan es veu incapaç de superar els obstacles d'un guió insuficient i d'uns personatges antipàtics.


I he vist fa poc "Oblivion" (Joseph Kosinski, 2013), que també és un film de ciència-ficció post-apocalíptic protagonitzat per una estrella al llindar de la decadència, Tom Cruise en aquest cas. No és res de l'altre món però almenys l'argument té una mica de misteri i hi surten dues senyores de molt bon veure: Andrea Riseborough i Olga Kurylenko.

Raons per veure "Oblivion":


dijous, 27 de març del 2014

EL GRAN GATSBY


L'estil excessiu de Baz Luhrmann pot no semblar el més apropiat per adaptar al cinema la precisa prosa de Francis Scott Fitzgerald. No obstant això, la grandiloqüència de la posada en escena ens transporta fàcilment a la disbauxa dels anys vint que va voler retratar l'escriptor. Luhrmann no destaca per la seva subtilesa però és força respectuós -potser fins i tot massa- amb l'original literari, i finalment la seva versió resulta superior a les precedents: la més coneguda, la de Jack Clayton de l'any 1974, escrita per Francis Ford Coppola i interpretada per Robert Redford i Mia Farrow; i n'hi ha quatre més, una de l'any 2000 dirigida per Robert Markowitz amb Toby Stephens i Mira Sorvino, una de l'any 1949 protagonitzada per Alan Ladd i una versió muda de l'any 1925 de la qual només han sobreviscut algunes escenes.

Leonardo DiCaprio no té el carisma de Redford però almenys procura interpretar; Carey Mulligan també és més expressiva que Mia Farrow, tot i que la seva Daisy Buchanan no està gaire ben perfilada. La diferència més evident pel que fa al tractament dels personatges està en el Nick Carraway que interpreta Tobey Maguire, més protagonista que en les versions anteriors i molt més simpàtic que el sonso de Sam Waterston de la versió de Clayton.

dissabte, 22 de març del 2014

HIROSHIMA MON AMOUR


Recentment, ens ha deixat un altre dels components de la Nouvelle Vague, Alain Resnais, a una edat molt avançada i encara en actiu.

Després d'una llarga i fecunda etapa com a documentalista, es va estrenar en el llargmetratge de ficció amb "Hiroshima Mon Amour", el mateix any que François Truffaut dirigia "Los cuatrocientos golpes".

Resnais, cineasta de la memòria, ja havia parlat dels desastres de la guerra a "Guernica" (1950) i a "Noche y niebla" (1955). El títol que ara ens ocupa havia de ser igualment un documental en què parlaria de la bomba atòmica i dels seus efectes devastadors. "Hiroshima Mon Amour" comença mostrant imatges de la ciutat d'Hiroshima en l'actualitat (1959) fins que se centra en el seu museu i, des d'allà, reviu a través d'imatges corprenedores les escenes dels dies posteriors al bombardeig.

Però la ficció irromp en el documental a través de la història (escrita per Marguerite Duras) de la breu relació amorosa entre una actriu francesa (esplèndida Emmanuelle Riva), que es troba a la ciutat rodant un film sobre la pau, i un arquitecte japonès (Eiji Okada). Ella ha de marxar a París el dia següent i ambdós són casats. Així, doncs, només tenen el present. Però el passat s'obre camí a través de breus flash-backs (una de les innovacions en el llenguatge cinematogràfic que li devem a Resnais); la memòria del dolor no ho és només del dolor latent als carrers d'Hiroshima sinó d'un altre que ve de més lluny però també originat en la barbàrie.

Amb una posada en escena d'elegància sumptuosa, subratllada per la música de Georges Delerue, "Hiroshima Mon Amour" és un punt i apart en la història del cinema; un al·legat sense concessions en format de poema visual.

dijous, 20 de març del 2014

HOSTALERIA CINÈFILA

El vestíbul d'un hotel de Barcelona que és molt a prop d'una cèntrica estació de tren sembla que ha estat decorat per un fan de Stanley Kubrick i uneix, en una curiosa perspectiva, "Teléfono rojo" i "2001":

diumenge, 16 de març del 2014

LA MUERTE EN ESTE JARDÍN


"La muerte en este jardín" és un film d'aventures dirigit el 1956 per Luis Buñuel. La trama, al voltant de la revolta d'uns buscadors de diamants contra l'autoritat en un país imaginari de Llatinoamèrica i la posterior fugida a la selva dels protagonistes, no té res d'especial. Però els personatges resulten interessants en les seves contradiccions i il·lustren prou bé l'univers del mestre aragonès:

- Djin (Simone Signoret): Segons el cinema, als pobles on fa molta calor i humitat sempre hi ha una noia de bon veure que acull al seu llit tothom qui faci valer la seva musculatura o, en el seu defecte, la seva cartera. Normalment, acaba prevalent el seu bon cor, però la Djin no pot ocultar la seva naturalesa traïdora i avariciosa.

- Castin (Charles Vanel): Un pobre home enamorat de la Djin; el típic personatge que mor a la primera de canvi, en aquest cas resulta força letal.

- Shark (Georges Marchal): Un facinerós salvatge i atractiu. Finalment, sembla que és bona persona.

- La filla d'en Castin (Michèle Girardon): L'únic personatge clarament positiu és una noia sorda-muda.

- Pare Lizardi (Michel Piccoli): El personatge més bunyuelià de la funció és aquest capellà, tan benintencionat com equivocat en les seves decisions; porta una bíblia que se li omple de formigues.

divendres, 14 de març del 2014

LINCOLN


Steven Spielberg, com ja vam exposar al monogràfic dedicat a la seva obra, aborda la Història (amb majúscules) quan es posa seriós. Havia parlat de l'esclavitud a "El color púrpura" i a "Amistad", i a "El imperio del sol", "Salvar al soldado Ryan" i "War Horse" havia mostrat les dues grans guerres del segle XX en les quals van intervenir els Estats Units. I en quasi tots els seus films aflora un sentiment patriòtic molt interioritzat. De manera que parlar de la presidència d'Abraham Lincoln i de la Guerra Civil americana semblava gairebé obligat. A més, el seu admirat John Ford també havia abordat la figura d'un dels personatges més influents de la història no només nord-americana sinó universal (a "El joven Lincoln", 1939).

"Lincoln" se centra en els darrers dies de la Guerra Civil i de la presidència; més concretament, se centra en el debat de l'esmena a la Constitució que havia d'abolir l'esclavitud. Evita d'aquesta manera els riscos de fer un biopic convencional, tot i que els problemes familiars del protagonista hi són presents, vistos des d'una òptica netament spielbergiana (*); però, tanmateix, corre el risc de passar-se de didàctic i avorrir l'espectador com ja va passar amb "Amistad", un títol de temàtica molt similar.

El film, sí, és didàctic. Als no avisats, ens treu de l'error de pensar que els nordistes volien sí o sí acabar amb l'esclavitud: en realitat, la totalitat de les files demòcrates i la majoria dels republicans -que llavors eren els progres- s'oposaven a l'esmena; i tothom (o quasi) creia que els negres eren inferiors als blancs (lluitaven a l'exèrcit del Nord però cobraven menys que els soldats blancs, de la qual cosa es queixa un d'aquests soldats negres davant el mateix Lincoln a l'inici del film). La captació de vots favorables mitjançant el suborn i el debat parlamentari se'ns mostra amb força detall. No obstant això, Spielberg aconsegueix atrapar l'espectador gràcies a un guió molt hàbil i ple de rèpliques brillants (també hi ajuda l'afecció del president a il·lustrar les seves arengues amb anècdotes curioses) i a una fotografia de clarobscurs extraordinària, a càrrec de Janusz Kaminski.

Finalment, resulta una obvietat parlar de la interpretació de Daniel Day-Lewis, transfigurat en Abraham Lincoln, com si hagués nascut per fer aquest paper. En qualsevol cas, la resta del repartiment no desllueix en absolut; menció especial per a Sally Field i Tommy Lee Jones.

(*) Lincoln és el pare de la nació però també és pare de família. La pèrdua d'un dels seus fills pesa com una llosa mentre es veu forçat a deixar que el gran vagi a lluitar en una guerra que el president permet que s'allargui per facilitar les maniobres al parlament. El film acaba amb la mort de Lincoln, i Spielberg, a diferència de Griffith, no la mostra directament sinó que es trasllada a un altre teatre perquè vegem la reacció del fill petit en saber que ha perdut el pare.

dilluns, 10 de març del 2014

HER


Spike Jonze ja havia abordat una història d'amor entre dos robots en el seu magnífic curtmetratge "I'm Here" (2010). Ara, la relació s'estableix entre un humà (Joaquin Phoenix) i un sistema operatiu (amb la veu de Scarlett Johansson en la versió original).

El film transcorre en un futur indeterminat en el qual els humans viuen aïllats en urbs immenses, enganxats als seus mòbils i les seves pantalles d'ordinador. En fi, com ara, amb l'única diferència que els homes no gasten en cinturons i duen bigoti i els pantalons a l'alçada de les costelles (s'ha imposat la moda Julián Muñoz).

"Her" funciona bé com a film d'anticipació però encara millor com la història d'amor que narra. Parteix d'una premissa original però difícil de dur a bon port i Jonze ho aconsegueix hàbilment, fugint d'allò que és obvi (un humà amb un programa informàtic?) i anant a allò que és essencial: la passió amorosa i les inseguretats dels protagonistes com a obstacle. És ben bé com en una altra gran película, "La vida de Adèle", que parla de dues lesbianes sense que aquesta circumstància resulti determinant mentre sí que ho és la distància entre les expectatives vitals de les dues noies. La societat futura retratada a "Her" accepta sense gaires problemes la relació entre un senyor i un sistema operatiu de veu dolça i presència abstracta (llevat potser de l'ex-dona, però això ja ho tenen les ex-dones, que sempre posen pegues a llurs substitutes); però la distància entre la memòria limitada i potser una mica falsa dels humans i les possibilitats inabastables d'una intel·ligència artificial que s'alimenta de la pròpia experiència pot resultar un gran obstacle, malgrat una atracció que, evidentment, va més enllà del físic.

Dit això, no espereu una pel·lícula cerebral. "Her", com Samantha, és tota sensibilitat.

dissabte, 1 de març del 2014

TRES EXEMPLES DE CINEMA ESPANYOL REALISTA (O QUASI)

No us prengueu el títol en sentit gaire literal ja que només buscava una excusa per parlar de tres pel·lícules espanyoles realitzades en moments cronològics distants entre si, que he vist recentment i que potser no mereixen un post individual però tenen la seva curiositat.


La niña de luto (Manuel Summers, 1964).

Els despropòsits descaradament comercials que va signar al final de la seva carrera no ens haurien de fer oblidar que Summers va ser un cineasta innovador al començament dels anys seixanta. "La niña de luto", protagonitzada per la guapa María José Alfonso i per Alfredo Landa en el seu primer paper protagonista, va arribar a competir al Festival de Cannes. Narra la trista història d'uns nuvis que no poden festejar perquè a la noia, filla d'uns fervents catòlics andalusos, se li moren parents dia sí dia també i, segons els costums de l'època, ha de guardar dol rigorós. El film retrata amb exactitud una Espanya sortosament extinta (si les darreres lleis peperes no aconsegueixen que torni). Manté un to peculiar, entre el neorealisme italià i el cinema de Jacques Tati, un to malenconiós amb puntuals tocs d'humor. Se li pot retreure que la peripècia argumental no dóna per omplir l'hora i mitja canòniques que dura el film i que això deriva en un ritme morós i vacil·lant; però, paradoxalment, aquest defecte propicia alhora la principal virtut del film: la seva concepció en termes estrictament visuals, sense gairebé diàlegs i amb imatges impagables com, posem per cas, la comitiva fúnebre seguida de prop per un venedor ambulant de gelats mentre un pagès li treu al seu ruc el barret de palla en senyal de respecte, o el moment en què Alfredo Landa llença la roba negra estesa al terrat sobre els carrers del poble de Huelva on transcorre l'acció, d'un blanc lluminós.


Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2006).

De producció molt més recent, el primer treball de Carlos Iglesias (conegut pel seu personatge de Pepelu a "Esta noche cruzamos el Mississippi" o pel Benito de "Manos a la obra"), ens transporta novament als anys seixanta per parlar del fenomen de l'emigració dels espanyols cap a Europa, que ell coneixia de primera mà ja que, com el nen de la pel·lícula, va néixer a Suïssa, on el seu pare primer i després tota la família, havien viatjat per trobar una feina i una remuneració decents. Al film, Iglesias fa el paper del seu pare i narra les seves presumptes peripècies amb una senzillesa encomiable. El caràcter més o menys autobiogràfic del film impedeix que caigui en el tòpic tot i que en alguns moments el frega perillosament.


15 años y un día (Gracia Querejeta, 2013).

Una actriu en atur (Maribel Verdú) té un fill impresentable -se suggereix que té un trauma motivat per l'absència paterna; però és un impresentable-. Per treure-se'l de sobre, l'envia amb son avi (Tito Valverde) i el nen viatja d'Euskadi a la Costa de la Luz (Huelva, again) per conviure amb un ex-militar reservat i solitari. A la vida real, el net i l'avi acabarien a hòsties; aquí, no passa gran cosa: el noi fa noves amistats i tot plegat sembla un episodi descafeïnat de "Verano azul" fins que, per animar una mica la funció, els guionistes (la mateixa directora i Santos Mercero, responsable de sèries com "Farmacia de guardia" i "Hospital Central") es treuen de la màniga una petita trama criminal que servirà de detonant perquè els fantasmes familiars surtin a la llum i que es resoldrà de manera força previsible. "15 años y un día" va recollir quatre premis al Festival de Màlaga i set nominacions als Goya i té l'aparença d'una bona pel·lícula, però en realitat no ho és. Maribel Verdú activa el pilot automàtic i està bé, com sempre, però inesperadament és Tito Valverde qui salva la funció, actuant com els millors, només amb la mirada.