diumenge, 27 de febrer del 2011

COPIA CERTIFICADA


Diuen que Juliette Binoche, després de veure "A través de los olivos", va manifestar el seu interès a treballar amb Abbas Kiarostami.

No sé si aquest parell acabarant casant-se com Ingrid Bergman i Roberto Rossellini, però de moment el director iranià li ha brindat a l'actriu francesa el protagonisme d'una pel·lícula ("Copia certificada, 2010), que recorda vivament el "Viaggio in Italia" ("Te querrè siempre", 1953) del pare del neorealisme. No n'és un remake en sentit literal, tot i que el film, com anuncia el seu títol i es fa explícit en la conferència de la seqüència d'obertura, parla dels originals i les còpies en el món de l'art.

La trama és lleu en aparença, però finalment resulta sofisticada. Una parella (la Binoche i William Shimell, un senyor que no és un actor professional però, escolta, com si ho hagués fet tota la vida), passen junts un dia a la lluminosa Toscana, viatjant fins a un poblet on van les parelles de nuvis a fer-se fotografies al costat d'un arbre daurat i que té com a màxim atractiu turístic la còpia d'un fresc romà trobat a Herculano -un rostre femení-. Ella és una galerista d'art i ell ha escrit un llibre molt erudit sobre el tema de les còpies. Ella té un fill, un adolescent difícil com tots els adolescents, de qui té cura tota sola i que li pregunta a l'inici del film si vol lligar-se l'escriptor. Ell és anglès i parlen en aquest idioma tot i que ella és francesa. Al poble, la parella para en un cafè del poblet i la seva relació canvia tan sobtdament com l'idioma en què parlen, que pot servir-nos de guia en un exercici d'abstracció que permetrà que, en el decurs d'unes poques hores, la parella passi de la fase del mutu coneixement al cansament d'una relació llarga i erosionada. Al final, hi ha un intent de reviure el temps perdut que es revela tan imprecís com la valoració de les obres d'art, originals o còpies. Així, doncs, si el cinema de Kiarostami es basa gairebé sempre en el desplaçament físic i emocional dels personatges (paradoxalment, és un director considerat "lent"), aquest títol porta la noció de moviment a la màxima expressió: els protagonistes viatgen en cotxe, caminen, no paren quiets; però el moviment no és només espaial, també és temporal: veuen el seu passat i el seu futur, com passa davant d'ells.

Alhora, Kiarostami ens parla de la representació. L'escriptor pot ser el marit de la galerista o només representar-lo; de fet, les coses no són rellevants pel que són sinó per la percepció que tenim de les mateixes: aquesta idea es manifesta en diversos moments del film, principalment amb l'excusa de les obres d'art (com l'estàtua en una plaça del poble que centra una llarga discussió sense que s'arribi a mostrar directament a l'espectador); al final del film, des de l'habitació d'una pensió que potser ja havíen visitat quinze anys abans, ella li diu a ell que miri per la finestra a veure si ho veu i recorda; i ell mira, però ni ell veu res ni nosaltres sabem a què es referia.

Només veiem els actors. Veiem com Juliette Binoche es pinta els llavis per resultar atractiva al seu ¿marit? en una escena emblemàtica d'un film que faria de mal seguir si no fos per dues esplèndides interpretacions i un treball de realització impecable, amb el tempo i la fotografia precisos perquè captem cada instant d'una vida que s'escapa com el dia mentre la llum crepuscular ho inunda tot i l'escriptor no para de parlar d'un tren que ha d'agafar a les nou del vespre.

dijous, 24 de febrer del 2011

TIEMPOS MODERNOS

Es compleixen setanta-cinc anys de l'estrena de "Tiempos modernos", de Charles Chaplin.

L'any 1936, totes les pel·lícules eren parlades; però Chaplin tenia la gosadia de continuar fidel al cinema silent, la qual cosa no va impedir el gran èxit d'un film que mostrava els problemes dels obrers durant la Depressió, motivats en bona mesura pels nous processos industrials: les cadenes de muntatge implantades per Ford i que Chaplin parodia de manera inclement, amb apunts futuristes que semblen directament inspirats per "Metrópolis", de Fritz Lang.

Com dèiem, és un film mut, però conté efectes sonors i veus que surten d'aparells de megafonia, ràdios o orquestres. Al final, Chaplin canta i tot, però conseqüent amb la seva aversió a fer servir la paraula (pauta que trencaria amb el discurs d'"El gran dictador", quatre anys més tard), no ho fa en anglès sinó en un idioma inintel·ligible que algú va batejar com "Charabia".



La manera com "Tiempos modernos" combina la comèdia amb el comentari social és modèlica. Charlot-Chaplin recull la bandera que cau d'un camió (que imaginem vermella) i, mentre corre per tornar-la al seu lloc, uns obrers que es manifesten es concentren al seu darrere, convertint-se ell sense voler en líder de la revolta; gags com aquest devien fomentar la seva fama de comunista i anti-americà que li va valer l'exili uns anys més tard. Totes les escenes a la cadena de muntatge són antològiques; Charlot passa la jornada ajustant dos cargols amb una clau anglesa a cada mà i, quan plega, continua volent ajustar tot allò que troba, fins i tot els botons que duu a la pitrera una senyora que passa pel seu costat.

Els empresaris s'adonen que la feina s'interromp i els beneficis deixen de rajar durant l'estona en què els obrers paren per dinar. Novament, la tècnica acut en ajuda del desenvolupament industrial: uns científics proven, amb Charlot com a conillet d'índies, una màquina que donarà de menjar a l'obrer sense que aquest hagi de deixar la feina. L'invent, però, demana alguns ajustos.



Aquest gag va ser homenatjat per Woody Allen a "Bananas"; en aquest cas, la màquina ha de permetre que l'executiu faci exercici sense deixar de treballar:

diumenge, 20 de febrer del 2011

ELENA ANAYA, PERSEGUIDA PER LA TRAGÈDIA

A "Lucía y el sexo" (Julio Medem, 2000), Elena Anaya feia el personatge d'una cangur a qui se li moria un nadó.

En la següent col·laboració de l'actriu amb Julio Medem, "Habitación en Roma" (2010), ara en un paper protagonista, també arrossega un trauma originat per la desaparició d'un nen.

I a "Hierro" (Gabe Ibáñez, 2009) fa d'una mare que perd el fill en el trajecte en ferry cap a l'illa de Hierro.

Conclusió: nens i Elena Anaya en un mateix film, senyal de mal rotllo.

En aquests títols, Anaya demostra les seves aptituds per fer de patidora, la qual cosa potser ha tingut en compte Almodóvar quan l'ha triada per protagonitzar "La piel que habito".

Sens dubte és una magnífica actriu, però a "Habitación en Roma" se la veu sobreactuada per contrast amb la bella Natasha Yarovenko, que ofereix una composició sorprenent, sòbria i interioritzada, el millor del film juntament amb la hipnòtica cançó de Russian Red "Loving Strangers". D'altra banda, el film no arriba a ser tan irregular com "Caótica Ana", tot i que bascula constantment entre el sublim i el ridícul; el guió no és cap cosa i la posada en escena tampoc no té el nivell d'anteriors treballs de Medem, tot i que cal destacar la bellesa d'alguns moments, com l'esmorzar a la terrassa de l'hotel, o la idea de fer que el film comenci i acabi amb un pla picat de les noies a l'exterior vist des de la finestra de l'habitació que acull la seva trobada, com si la cambra, convertida en el tercer personatge i principal de la història -que ho és-, les observés, delerosa o enyorada de la seva breu però intensa relació.

LA CEREMONIA


"La ceremonia" (1995) és un dels títols més radicals de Claude Chabrol, potser el que més, juntament amb "El carnicero".

La família burgesa de províncies que apareix en aquest cas (Jacqueline Bisset és la mare, Jean-Pierre Cassel el marit, Virgine Ledoyen la filla) sembla molt moderna i gairebé entranyable. En canvi, la minyona (Sandrine Bonnaire) i la seva amiga que treballa a Correus (Isabelle Huppert) resulten una mica perverses.

Però no ens deixem enganyar per les aparences. Chabrol ho sap i les proletàries que conspiren contra els seus amos també: contra la dominació burgesa calen solucions dràstiques.

dimarts, 15 de febrer del 2011

UNA CHICA CORTADA EN DOS


La història d'aquesta noia tallada per la meitat, primer metafòricament i després de manera més literal, és una mena de summa chabroliana.

"Una chica cortada en dos" (2007) narra la relació de la molt atractiva noia del temps d'un canal de televisió de províncies amb un escriptor d'èxit de costums liberals que li porta una pila d'anys i amb un pijo repel.lent tirant a pertorbat. Ja tenim triangle i retrat de la burgesia de províncies. També tenim una noia (Ludivine Sagnier) enfrontada a la hipocresia de la gent. La relació amb el noi de casa bona remet a "La ruptura": el xicot no està gaire bé de l'olla, la sogra odia la jove, tots ells són caricatures, per bé que resulten més creïbles aquí; en canvi, les perversions sexuals que són l'eix de la trama no es mostren directament com en l'escena de la corrupció de la noia retardada de "La ruptura": Chabrol és aquí més subtil i es limita a mostrar l'escriptor i la noia pujant les escales d'un club cap a un ambient més privat que oculta prudentment a l'espectador.

diumenge, 13 de febrer del 2011

GRACIAS POR EL CHOCOLATE

"Gracias por el chocolate" (2000) demostra novament com Chabrol (en plena forma en l'etapa final de la seva carrera) pot construir un thriller fascinant a partir dels arguments més peregrins. Fidel a si mateix en el retrat de l'ambient enrarit d'una família burgesa aparentment encantadora, i fidel a Hitchcock, de qui copia l'escena del vehicle llançat per una baixada plena de revolts de "Con la muerte en los talones" (la imatge d'uns fars il·luminant una carretera de nit, però, és recurrent en el cinema chabrolià), crea suspens amb elements mínims: un piano, un termos de xocolata... Disposa, però, de l'ajuda inestimable de la seva musa Isabelle Huppert, magnífica en la pell d'un dels personatges més inquietants de les seves filmografies.

dissabte, 12 de febrer del 2011

LA MOSQUITERA


La família disfuncional de "La mosquitera" (Agustí Vila, 2010) constitueix un retrat dels burgesos contemporanis deformat des d'una òptica surrealista. La influència de Buñuel és notable, sobretot en l'escena final, i la presència de Geraldine Chaplin ens pot fer pensar en el Saura dels setanta i els seus films críptics al voltant de grups familiars tancats sobre si mateixos.

Quan els membres del clan surten de la mosquitera només és per xuclar la sang o altres fluids corporals a éssers que, en certa mesura, consideren inferiors. Les seves relacions estan presidides per una violència no assumida i la incapacitat afectiva la supleixen omplint el pis d'animals, amb els quals els passa com amb les persones: miren de tractar-los amb cura i no poden evitar fer-los mal.

"La mosquitera" és un film estrany però suggerent, aspre i fascinant alhora. Pot provocar rebuig per la seva radicalitat però en cap cas indiferència.

divendres, 11 de febrer del 2011

EL DISCURSO DEL REY


Sempre m'equivoco en les travesses dels Òscar, de manera que no em feu gaire cas, però després de veure "El discurso del rey", i tot i que encara prefereixo "La red social", penso que el film de Tom Hooper és el que té més possibilitats d'endur-se el premi gros. I això per què? Doncs per diverses raons: primerament, representa l'alternativa "producció britànica de qualité", amb ambients aristocràtics d'època, bon vestuari, molts barrets i tota la parafernàlia. En segon lloc, la història que narra (basada en fets reals, la lluita contra la tartamudesa del rei Jordi VI), conté elements molt ben valorats pels acadèmics: protagonista amb una limitació, superació personal, amistat entre personatges d'extracció social diferent.

En qualsevol cas, hem de reconèixer que el film de Tom Hooper (un senyor que gairebé només havia treballat a la televisió) està molt ben dirigit, amb un sentit de la composició i de l'enquadrament insòlits en els temps que corren. I, tot i que la parla és l'eix dramàtic i el motor del film, la narració està pensada en termes visuals, la qual cosa condueix a moments tan notables com la passejada pel parc, en què la distància física entre els personatges emfatitza la seva dificultat per entendre's o fer-se entendre.

I sobre els actors, què podem dir? Tant Colin Firth (el rei) com Geoffrey Rush (el logopeda) mereixen guanyar si hi ha justícia en aquest món.

127 HORAS


Després de "Buried" i ara amb "127 horas", de Danny Boyle, el repte consistent a fer una pel·lícula amb un personatge únic (o gairebé) immobilitzat per causa de força major en un espai minúscul, ja comença a semblar una moda. En aquest diguem-ne subgènere, un muntatge àgil i imaginatiu resulta essencial; i cal reconèixer que Boyle se'n surt prou bé, i gràcies a això, a una fotografia excel·lent i a una composició molt esforçada de James Franco, la història, basada en fets reals, de l'excursionista amb el braç agafat per una roca al fons d'un congost més estret que Doris Day, enmig d'un desert de Utah, sense poder avisar ningú perquè viatjava sense mòbil (avantatge del qual sí gaudia el protagonista de "Buried"), se segueix sense cansament. I això malgrat que la publicitat prèvia ens ha fet conèixer des de bon començament la solució al greu conflicte del protagonista (però jo continuaré fidel al meu costum de no espatllar-vos els finals).

El problema amb "127 horas" és que, a diferència de "Buried", no concorre un segon nivell de lectura. La peripècia és la que és, i les escenes oníriques o aquelles en què l'excursionista recorda alguns moments presumptament essencials de la vida que se li escapa entre els rocs, no tenen al meu parer el més mínim interès (malgrat la compareixença de Clémence Poesy); semblen respondre només al desig de Boyle de distreure'ns de l'espectacle forçosament àrid de Franco atrapat al fons del congost bevent-se els pixats a falta de begudes isotòniques. Boyle no vol -o no pot- fer un producte minoritari, i recorre sense vergonya aparent als efectismes i al morbo "gore" en la seqüència culminant. Vist l'èxit del film, la jugada li ha sortit bé, però haurà estat en detriment del rigor cinematogràfic.

diumenge, 6 de febrer del 2011

EL PASTEL DE BODA


Les pel·lícules que transcorren durant un casament són sempre cinematogràficament estimulants (en la ficció i en la realitat, m'atreveixo a dir). La reunió d'un grup divers de persones al voltant d'una celebració que propicia algunes desinhibicions, ofereix als guionistes la possibilitat de compaginar el retrat sociològic amb múltiples situacions que van des de la comèdia pura i simple al drama, passant per la comèdia romàntica o la sàtira.

A "El pastel de boda" (2010) Denys Granier-Deferre (fill d'en Pierre Granier-Deferre) treu el màxim partit del casori en una església de poble de dos fills de la burgesia de províncies, les famílies dels quals no se suporten. Els elements de la trama no són pas originals: no hi pot faltar un secret de família, algunes desavinences entre els nuvis, la subtrama dels concos que busquen parella a l'hora del ball, la rivalitat entre les famílies polítiques que propicia constants rèpliques enginyosament malèvoles... Però Granier-Deferre fill juga hàbilment les seves cartes: "El pastel de boda" s'alça sobre diàlegs brillants i jocs de mirades, la lleu trama funciona com un rellotge suís i la història d'amor entre els més veterans de la funció (Danielle Darrieux, Jean-Pierre Marielle) resulta prou entendridora. En fi, novament el cinema francès demostra la seva bona salut i l'eficàcia de les seves comèdies.

Menció final per a la núvia, la meravellosa Clémence Poésy, a qui ja havíem vist a "Escondidos en Brujas" i tornem a retrobar a "127 horas", de Danny Boyle (proper post, esteu avisats).

Clémence, mon amour.

dissabte, 5 de febrer del 2011

EL ULTIMO TANGO EN PARIS

La mort de Maria Schneider ens ha agafat una mica per sorpresa, i ens porta el record de la mítica pel·lícula de Bernardo Bertolucci que va propiciar tants i tants viatges a Perpinyà durant la primera meitat de la dècada dels setanta.

M'imagino els burgesos catalans assistint a la sodomització de Maria Schneider a càrrec de Marlon Brando, divertits i bocabadats i sense entendre uns diàlegs encara més aspres i radicals que l'acte sexual enregistrat per la càmera de Vittorio Storaro: Brando renegant de la institució familiar, "temple dels bons ciutadans", eina per "inculcar la virtut als salvatges".

"El último tango en París" (1972) és la història d'un home desesperat. Paul (Brando) és un americà a París que ha perdut les arrels i també la seva ex-dona, que s'ha suïcidat. Casualment, coneix Jeanne (Schneider), una noia vint-i-cinc anys més jove que ell, amb qui inicia un seguit de trobades sexuals. Paul li prohibeix qualsevol informació sobre les seves circumstàncies personals, ni els seus noms, res que existeixi més enllà de les parets de l'apartament buit on es reuneixen per cardar. Entre orgasme i orgasme, Paul té temps, però, per recordar moments lamentables de la seva vida (diuen que Brando va improvisar més d'un monòleg i la pel·lícula li va servir per estalviar-se el psicoanalista). Finalment, ell s'adona que encara no és del tot mort, però que l'única cosa que el lliga al món és la seva precària relació amb la Jeanne. I ella? Bé, ella és una noia de bona família, que té un nòvio cinèfil (interpretat per Jean-Pierre Léaud, qui aporta el toc nouvelle vague), i que li agraden les aventures però els drames no tant.

Una història amb molta força que no és l'únic al·licient d'aquesta obra mestra. Tenim Brando, per descomptat, el mateix any que va protagonitzar "El padrino" i la resurrecció cinematogràfica més impactant del cinema de tots els temps. Tenim també la fotografia daurada del gran Storaro...



I una inspiradíssima banda sonora de Gato Barbieri.

Per acabar, l'escena del tango que dóna títol al film. La borratxera de Brando és tan patètica com dramàtica.