divendres, 29 de setembre del 2017

MANCHESTER FRENTE AL MAR


Un dels títols importants de la darrera temporada cinematogràfica és aquest sensible drama dirigit per Kenneth Lonergan el 2016 en què un conserge solitari de Boston, arran de la mort del seu germà, torna al seu poble natal (un bellíssim indret de Nova Anglaterra) on haurà d'enfrontar-se a un passat tràgic que coneixerem a través de breus flash-backs que creuen una narració singularment sòbria, quasi tant com la mesurada interpretació de Casey Affleck que li va valer un Òscar merescudíssim.

dimarts, 26 de setembre del 2017

UNA HISTORIA VERDADERA


Abans, però, de continuar amb "Mulholland Drive" el camí iniciat amb "Carretera perdida", David Lynch dirigeix un títol no ja realista sinó directament inspirat en una història real, tot i que més aviat excèntrica. Així, doncs, "Una historia verdadera" (1999) narra l'epopeia de l'ancià Alvin Straight (Richard Farnsworth), qui va recórrer 400 quilòmetres en un tallagespa (ja que no tenia cotxe ni llicència) per poder visitar el seu germà moribund (el recentment desaparegut Harry Dean Stanton, un habitual del cinema del director), amb qui no es parlava d'ençà que eren joves.

Tant "Corazón salvaje" com, des del seu mateix títol, "Carretera perdida", tenen elements de road movie; però només "Una historia verdadera" pertany en sentit estricte a aquest gènere. Atès que el mitjà de transport del senyor Straight no destaca per la seva velocitat, el film s'encomana de la placidesa d'aquest viatge que pot ser el darrer abans d'una mort que el protagonista contempla amb la mirada tranquil·la, com quan mira les tempestes al costat de la seva filla, que pateix un retard mental, o les estrelles que omplen la nit. Alvin Straight avança lentament però incansable enmig de les planures del Midwest, impecablement fotografiades per Freddie Francis en el seu darrer treball; pel camí, troba gent amable i gent pintoresca, i troba una adolescent que ha fugit de casa seva i amb qui reflexiona sobre la importància de la família mentre tots dos reposen al costat d'una foguera.

David Lynch excerceix de director clàssic en aquest treball extraordinari en la seva sobrietat i senzillesa, una obra mestra tal vegada deutora d'altres obres mestres, de Ford o potser del primer Malick (la presència de Sissy Spaceck pot reforçar aquesta impressió).

dilluns, 25 de setembre del 2017

LA COMUNA


Després de l'adaptació de la novel·la de Thomas Hardy "Lejos del mundanal ruido", el director de "La caza" i "Celebración" torna als seus retrats de la societat més contemporània, tot i que cal matisar que "La comuna" (2016) està ambientada als anys setanta, que és precisament quan va proliferar aquest fenomen dels habitatges compartits per diversos individus i famílies que es repartien les tasques domèstiques, més o menys com els pisos d'estudiants però en versió adulta.

Com era d'esperar, Thomas Vinterberg aprofita aquest argument per fer una anàlisi molt lúcida i quasi despietada de les relacions entre els grups i els individus. Després d'il·lustrar aquella dita segons la qual "hostes vingueren que de casa ens tragueren", detalla la dificultat de trobar la felicitat sense provocar ferides en les persones que ens estimen o, des d'un altre punt de vista, la impossibilitat de ser equànime quan això implica la pròpia infelicitat. Conviure amb l'amant del teu marit no sembla una bona idea i és la filla del matrimoni qui haurà de demostrar amb paraules i amb fets que la vida és dura, que no sempre ens podem ajudar els uns als altres i que no s'hi pot fer més. Un plantejament poc rebatible que causarà, com a mínim, una víctima innocent en una de les escenes més terribles que recordo, amb l'evocadora cançó d'Elton John "Goodbye Yellow Brick Road" de fons musical.

dissabte, 23 de setembre del 2017

FRANTZ


"Frantz" (2016) és la penúltima pel·lícula estrenada entre nosaltres del prolífic François Ozon i és un film anti-bel·licista que, a diferència de la majoria de títols d'aquest gènere, no mostra la guerra, tret d'un breu però revelador flash-back. Així, doncs, comença quan la Primera Guerra Mundial ja s'ha acabat però les ferides continuen encara obertes. "Frantz" no és un film bèl·lic sinó romàntic, i planteja un debat sempre obert -potser ara més que mai- sobre la necessitat de bastir ponts i la relativitat del sentiment patriòtic. En aquest sentit, una escena en un bar amb tots els presents cantant "La Marsellesa" funciona com el revers d'una escena similar a la mítica "Casablanca". I és que en aquest film bell i punyent pot passar de tot: la mentida pot ser perdonada, l'enemic pot ser estimat, un quadre titulat "El suïcida" pot donar ganes de viure.

dimecres, 20 de setembre del 2017

CARRETERA PERDIDA


En certa manera, "Carretera perdida" (1997) inaugura una nova etapa a la carrera de David Lynch, tot i que Barry Gifford va col·laborar en el guió com ja havia fet a "Corazón salvaje".

Aquí, com també passaria a "Mulholland Drive" o "INLAND EMPIRE", una narració més o menys convencional evoluciona cap a l'abstracció; una estructura que caldria recompondre com si fos un puzzle fa que els esdeveniments se succeeixin sense lògica aparent, malgrat mantenir una estranya coherència, una connexió en forma de misteri, fins i tot quan, com en el cas present, una trama de suspens i terror a la primera meitat del film es transforma a la segona part en un thriller eròtic. No és aquesta l'única sorpresa: el protagonista de la primera part (Fred Madison, un músic interpretat per Bill Pullman) es metamorfosa mentre és a la presó en un altre individu, un mecànic interpretat pel jove Balthazar Getty. Mai no sabrem què ha passat exactament, i aquesta incògnita forma part de l'atractiu de la pel·lícula, tot i que Lynch ofereix algunes pistes:

La intervenció d'un nan amb rostre de neu (Robert Blake) fa pensar en una mena de pacte mefistofèlic. Aquesta hipòtesi vindria avalada per la trobada "en una carretera perduda" entre un home que deu ser en Fred i el jove mecànic, un succés estrany de caire paranormal que el jove no recorda i el film no mostra però suggereix reiteradament.

Potser tot passa a la ment del protagonista o potser succeeix realment, però la dona fatal que apareix a la segona meitat del film s'assembla bastant a l'esposa del músic (Patricia Arquette, tan guapa de pèl-roja com de rossa platí). El mecànic és més bon amant que el músic però això no evitarà que tingui seriosos problemes amb l'Alice (o és la Renee?), atesa la seva relació amb un gàngster terrorífic (Robert Loggia) i un passat en què feia d'actriu pornogràfica, feina que va obtenir a partir de conèixer l'Andy a Moe's (la dona del músic també va conèixer un home anomenat Andy a un lloc anomenat Moe's i li va oferir una feina però no recorda quina -diu-). Finalment, tornen a aparèixer Fred, la carretera perduda i la transformació i tot plegat connecta amb l'inici del film i el nucli de la història.

Més enllà de l'embolic argumental, Lynch demostra un domini absolut dels diversos registres. La primera meitat, a la minimalista casa on viuen en Fred i la Renee, un lloc ple d'ombres que, com l'orella de "Terciopelo azul" o la capsa de "Mulholland Drive", poden constituir una entrada o bé una sortida per on transita el cantó fosc, és tan inquietant com fascinant i també terrorífica. El director experimenta amb el color, la banda sonora i el tempo; i l'aparició del personatge de Robert Blake a la festa amb la trucada a la casa del músic constitueix un moment d'or en la filmografia de Lynch i en el seu catàleg de situacions surrealistes.

Quan "Carretera perdida" es transforma en cinema negre, el to i el ritme canvien però romanen els moments icònics: una pistola apuntant a la protagonista quan és a punt d'oferir-se al gàngster Míster Eddy (o és en Dick Laurent?); un cadàver amb el cap introduït en una taula de vidre; un coit desesperat enmig del desert sota la llum dels fars d'un descapotable vermell.

dissabte, 16 de setembre del 2017

IT


Si "Verónica", de Paco Plaza, ens retornava als anys noranta, "It", una altra faula terrorífica, ens porta als mítics vuitanta. Si allà eren els "Héroes del silencio", aquí són "New Kids on the Block" el referent musical, mentre que el cinematogràfic és una barreja de "Pesadilla en Elm Street" i "Los Goonies".

El film dirigit per Andy Muschietti ("Mamá") és una adaptació canònica, fidel a l'esperit del clàssic de Stephen King, a la seva recreació nostàlgica d'un estiu en què uns nens es fan homes, descobreixen el sentit de l'amistat o el primer amor, però també pateixen les amenaces d'uns adults miserables o els atacs d'uns adolescents que els sotmeten a un bullying salvatge malgrat que ningú no coneixia encara aquesta paraula; mentrestant, un ésser maligne que s'alimenta de les nostres pors es vesteix de pallasso i terroritza els vilatans.

Muschietti resol la proposta amb elegància i eficàcia, aconseguint moments força inquietants. La seva versió és clarament superior a l'adaptació televisiva que va dur a terme Tommy Lee Wallace l'any 1990 però Bill Skarsgard no aconsegueix millorar Tim Curry en la seva caracterització del sinistre Pennywise.

diumenge, 10 de setembre del 2017

LA HIJA DE RYAN


Després de "Lawrence de Arabia" i "Doctor Zhivago", David Lean dirigeix el 1970 "La hija de Ryan", un dramàtic triangle amorós ambientat durant els anys de la revolució irlandesa. Encara més que en els films precedents, la naturalesa i els seus contrastos -de la bellesa de les platges i les praderies a la fúria de les tempestes- s'erigeix en l'autèntica protagonista i assenyala els millors moments del film, com quan els amants fan l'amor en la frondositat del bosc o quan el marit (Robert Mitchum en un registre diametralment oposat als seus habituals papers de mascle) descobreix l'engany per les petjades a la sorra; o, evidentment, el rescat entre la pluja i les onades de les armes dels rebels. Tot plegat il·luminat magistralment per Freddie Young en una nova col·laboració amb el director, qui també va encarregar la partitura a Maurice Jarre -en aquest cas, però, el compositor francès es mostra estranyament despistat-.

També l'escenari del poblet té una gran rellevància narrativa. Aparentment acollidor, acaba convertint-se en una trampa per als protagonistes, ja siguin l'oficial britànic, el ximple del poble (sorprenent caracterització de John Mills) o la dona infidel (Sarah Miles), obligats a recórrer el seu únic carrer sota les burles o les expressions d'odi dels vilatans.

dissabte, 9 de setembre del 2017

VERÓNICA


Des de "[REC]3: Génesis" (2012), Paco Plaza només havia dirigit un curtmetratge i un episodi d'"El ministerio del tiempo". Amb "Verónica" (2017) demostra que el silenci no està relacionat amb la pèrdua del talent que va demostrar amb la nissaga de la Niña Medeiros i companyia, ans al contrari. Recorre a un tema en certa manera similar (una adolescent perseguida per un esperit maligne després d'una sessió amb la ouija), en aquest cas basat en fets reals i documentats en un informe policial, i reincideix en la recepta dels films precedents: una ambientació quotidiana, molt sentit de l'humor i la utilització molt hàbil de hits musicals que aquí, a més, ajuden a situar-nos als anys noranta en què transcorren els fets: les cançons dels ínclits "Héroes del silencio" o la cançoneta que il·lustra un anunci igualment mític de Centella i funciona com un mantra que hauria de protegir dels monstres els quatre germans protagonistes.

La posada en escena és eficaç i elegant, des de la seqüència de l'eclipsi, gairebé genial, fins als plans d'un edifici de Vallecas que llueix tan imponent i sinistre com el Dakota de "La semilla del diablo", o les terrorífiques aparicions dels fantasmes i esperits que assetgen els nens, els quals actuen sempre amb una naturalitat sorprenent i ajuden a fer del darrer film de Paco Plaza un dels millors i més divertits títols d'horror que hem pogut veure recentment.

dijous, 7 de setembre del 2017

REGRESO AL FUTURO


Com vaig esmentar fa temps, una altra de les llistes de "Cinemanía" va ser la de millors títols de ciència-ficció de la història, que la revista va confiar als lectors. Al número u empataven "2001: Una odisea del espacio" i "Regreso al futuro".

No puc estar menys d'acord amb aquest resultat. I no només perquè consideri que la pel·lícula de Kubrick és superior: és que "Regreso al futuro" (Robert Zemeckis, 1985) no és una pel·lícula de ciència-ficció; és... una comèdia!

Això sí, una comèdia notabilíssima que ens parla de viatgers en el temps i que, molt coherentment, ha guanyat amb el temps.

Narra la peripècia de Marty McFly, un adolescent encantador (coi, és Michael J. Fox!) amb una família més problemàtica: un pare pusil·lànime, una mare mig alcohòlica i uns germans amb pinta de ganduls. Un amic seu, un científic més aviat excèntric, ha inventat una màquina del temps instal·lada en un cotxe esportiu (el mític DeLorean) i el convida a provar-la. McFly viatja trenta anys enrere i es topa amb els seus progenitors quan tenien la seva edat i no semblava gaire fàcil que congeniessin, sobretot perquè el futur pare era molt tímid i perquè la futura mare s'enamorava del viatger temporal que hauria de ser el seu fill però condemnat a desaparèixer si no aconseguia reconduir la situació.

"Regreso al futuro" té el ritme de les millors comèdies americanes i un guió molt enginyós en què tot encaixa perfectament, amenitzat amb acudits força brillants, com quan el jove McFly troba el seu amic inventor l'any 1955 i li explica que Ronald Reagan serà president; el científic, lògicament, se'n fot i replica que llavors Jerry Lewis deu ser el vicepresident, Jane Wyman la primera dama i John Wayne el secretari de Defensa. Un altre gag antològic és quan Marty McFly toca "Johnny B. Goode" al ball de l'institut i li serveix d'inspiració a Chuck Berry.

El film va ser un èxit espectacular i va tenir dues continuacions: "Regreso al futuro II" (1989), en què Marty i Doc viatgen, ara sí, al futur, i "Regreso al futuro III (1990), en què es retroben a l'Oest, on Marty McFly es farà dir Clint Eastwood, vestint com el personatge d'"El bueno, el feo y el malo". La primera de les seqüeles té una trama molt alambinada en què un un anuari de resultats esportius que també viatja en el temps convertirà Biff, el dolent de la nissaga, en un home riquíssim; resulta quasi tan enginyosa i divertida com la primera. "Regreso al futuro III" es deixa veure però la fórmula ja sembla esgotada.

Posteriorment, l'any 1994, Robert Zemeckis va dirigir la molt cèlebre i bastant sobrevalorada "Forrest Gump". Però la seva millor etapa com a director va ser durant els anys vuitanta, en què també va signar "Tras el corazón verde" (1984) i "¿Quién engañó a Roger Rabbit?" (1988). La mà de Spielberg es nota en aquests títols dels quals era productor executiu (bé, en realitat no ho va ser de "Tras el corazón verde", però la pel·lícula protagonitzada per Michael Douglas i Kathleen Turner s'inspira clarament en les aventures d'Indiana Jones). Era l'època en què Spielberg, director o productor, monopolitzava tots els èxits comercials i dotava aquests títols d'una atmosfera molt personal, caracteritzada per l'atenció a l'entorn familiar dels protagonistes, retratat amb una calidesa que no excloïa el sentit de l'humor o la ironia.

Aquest fou el cas de "Poltergeist" (1982), una pel·lícula d'horror sobre una casa i una família assetjats per tota mena de fenomens paranormals, que va signar el recentment desaparegut Tobe Hooper amb un estil acurat molt allunyat dels excessos gore de "La matanza de Texas" (1974), el film que el va fer famós i va llegar a la posteritat la icònica imatge de Leatherface i la serra mecànica.

dissabte, 2 de setembre del 2017

SÈRIES DE TELEVISIÓ


El maig de 2011 vaig saludar l'arribada via Digital + d'una sèrie de la cadena HBO que prometia força. Es tractava de "Juego de tronos".

No voldria presumir de visionari però l'evolució de la sèrie, que acaba de tancar la seva setena i presumptament penúltima temporada ha fins i tot superat les meves expectatives. Malgrat la perillosa tendència a convertir els episodis en una fórmula i malgrat les solucions dramàtiques massa fàcils -com passa amb la resurrecció d'alguns personatges-, els diàlegs sempre brillants, el to shakespearià, els girs de guió, el gran treball de fotografia i direcció artística i, sobretot, unes escenes d'acció que farien empal·lidir més d'un blockbuster cinematogràfic han aconseguit enganxar-nos sense remei i, definitivament, marcar un abans i un després en la història de les sèries per a la televisió. De fet, algunes de les propostes àudio-visuals més impactants de la temporada les hem vistes a la pantalla petita, ja sigui la batalla entre els dracs i els Caminants Blancs a "Juego de tronos" o el lisèrgic episodi 8 de la tercera temporada de "Twin Peaks" (sí, ja en parlaré quan reprengui el monogràfic sobre David Lynch).

Molt oportunament, la revista "Cinemanía", eterna candidata a arrabassar-los el tron (ja que parlem de trons) a "Fotogramas" o "Dirigido por", presenta en el seu especial de setembre una llista, obtinguda per votació dels seus col·laboradors, amb les 100 millors sèries de televisió de tots els temps. Com sempre en aquests casos, ens permetrem algunes reflexions.

Estem d'acord en què vivim l'etapa daurada de les sèries televisives. L'aposta per la qualitat de cadenes privades com HBO, pressupostos més generosos i, per damunt de tot, una gran llibertat creativa i la col·laboració de magnífics guionistes que no troben el seu lloc en un panorama cinematogràfic dominat per les pel·lícules de superherois hi han contribuït. David Simon, el creador de "The Wire" (la primera de la llista), no volia complaure l'espectador ("si un paio no pot esperar a menjar les seves crispetes i a pixar durant els cinquanta minuts que dura un episodi, que es foti, que vegi una altra cosa"); volia qualitat, volia un realisme equiparable al de la novel·la del XIX. Per cert, alguns apunten que l'èxit de les noves sèries es pot deure, entre molts altres factors, a la durada dels episodis, més humana que la de la majoria de pel·lícules que s'estrenen als cinemes. No obstant això, no podem obviar que el darrer episodi emès de "Juego de tronos" durava hora i mitja (que transcorria en un sospir), o que molts espectadors graven els episodis i veuen temporades senceres parant només per menjar i pixar. De fet, les sèries actuals, amb arguments de continuïtat, són al cap i a la fi pel·lícules més llargues que permeten que els personatges tinguin una evolució més detallada i complexa.

Així, doncs, la llista de "Cinemanía" inclou sobretot títols produïts en aquest segle o finals del passat. A més de l'esmentada "The Wire", ocupen els primers llocs "Breaking Bad" (evidentment), "Los Soprano", "Los Simpson", "Twin Peaks", "Black Mirror", "Friends", "Mad Men", "Juego de tronos" o "Perdidos".

Però també hi ha lloc per a sèries més clàssiques, sempre caracteritzades per la seva voluntat d'anar més enllà, de ser més trencadores i més exigents que la majoria de produccions de la vella televisió, dirigides només a distreure l'espectador amb fòrmules d'èxit que es repetien episodi rere episodi. Aquestes sèries que van fer història, si més no segons els responsables de "Cinemanía", serien títols com "Monty Python's Flying Circus" (1969-1974), inventors d'un humor que ha alimentat propostes més recents i igualment originals i surrealistes com ho fou "La hora chanante" (al lloc 97 de la llista), humor que van traslladar a la pantalla gran en les celebrades "Los caballeros de la mesa cuadrada", "La vida de Brian" o "El sentido de la vida"; ocupa el novè lloc de la llista. També trobem "Alfred Hitchcock presenta" al lloc 13, la franquícia televisiva del mestre del suspens cinematogràfic, produïda entre 1955 i 1989 i que està en l'origen de la mítica "Psicosis". O, en el lloc 14, "El prisionero" (1967-1968), una faula distòpica quasi tan de culte com l'extraordinària producció de Rod Serling "La dimensió desconeguda" (al lloc 17). I altres mites televisius com les "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador (1966-1982), "Els joves" (1982-1984), "Yo, Claudio" (1976), "Los vengadores" (1961-1969), "Star Trek" (1966-1969) o "Superagente 86", de Mel Brooks (1965-1970).

La paradoxa de tot plegat és que les sèries actuals, l'edat d'or de la televisió, va íntimament lligada a l'aparició de les cadenes de pagament, la qual cosa implica que el públic quedi dividit, no ja entre els més exigents i els consumidors de sèries de producció pròpia i tele-escombraries, sinó també entre els que poden i els que no poden permetre's pagar la quota. Sempre queda Internet, és clar. Però, en qualsevol cas, tot i l'èxit incontestable de produccions com "Juego de tronos", la gent que la segueix és escassa en comparació amb els espectadors de les sèries que jo veia quan era cadell, quan només teníem dos canals en blanc i negre i ens extasiàvem amb joies de cartró-pedra que la llista de "Cinemanía" ha oblidat (potser merescudament, no ho sé): "Viaje al fondo del mar", "Guardianes del espacio", "Bonanza", "Misión imposible"... Després, van venir els anys setanta i "Columbo", aquest sí un títol que mereixia haver estat inclòs.