divendres, 28 de setembre de 2018

MARTÍN x 2


Elena Martín no és Michelle Pfeiffer però és més actual i més nostrada i li dedicarem aquest post després de veure i revisar els dos títols clau en la seva encara breu filmografia:

A "Las ámigas de Àgata" (2015), dirigida en contuberni per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, Elena Martín només apareix com a actriu. Fa el paper de la més sonsa d'un grup d'amigues d'infància que s'ajunten per passar un cap de setmana a la platja mentre les incerteses de la imminent edat adulta comencen a entelar la seva relació.

El film és un treball de fi de curs (literalment) que diu molt sobre una certa tendència del cinema català d'ara mateix. Amb un pressupost que imaginem ridícul i unes actrius amb més bona voluntat que talent, la trama es basa en les experiències més immediates de les directores i guionistes i l'estructura dramàtica és molt lleu, més aviat plana, sustentada en una successió de moments que la planificació inexistent i la devoció pels primers plans fan passar per molt autèntics. Els diàlegs no volen ser gaire explicatius, que ja està bé, però tampoc no ajuden a connectar amb els personatges.

A "Júlia ist" (2017), l'Elena Martín és també directora i narra, presumptament, les seves experiències durant un Erasmus a Berlín. L'inici desmaiat i lacònic, amb la protagonista fent sempre cara de pomes agres, ens fa témer el pitjor. Cal dir, però, que a mesura que la història avança, emergeix certa emoció; les situacions s'exposen amb senzillesa i claredat i la manca de pretensions acaba jugant a favor de la proposta. I Elena Martín, dirigint-se a si mateixa, ens demostra que la seva fragilitat aparent pot derivar en valor davant l'adversitat, amor per l'aventura i unes ganes de viure que no quedaven tan ben explicades en el film precedent, tot i la sortida del sol sobre el Mediterrani en l'escena final. Ens quedem amb la rave en un bosc de la capital alemanya.

divendres, 21 de setembre de 2018

PFEIFFER x 2



Michelle Pfeiffer va fer un munt de pel·lícules interessants els anys vuitanta. Si haguéssim de triar-ne dues, serien "Las amistades peligrosas" (1988) i "Los fabulosos Baker Boys" (1989). Però com que ja he parlat de la primera (post de desembre del 2013), em reservo tornar un dia sobre la segona i com que m'agrada portar la contrària, em centraré ara en dos títols que va rodar consecutivament el 1985, i que van representar la seva consagració com a gran estrella de Hollywood després de l'ensopegada de "Grease 2" (1982) i de treballar amb Brian De Palma a "El precio del poder" (1983).

Són dos títols menors però tanmateix simpàtics i ja de culte en què la Pfeiffer llueix una bellesa insultant.


"Cuando llega la noche" és un film lleuger -quasi ingràvid- i entretingut de John Landis (avui una mica oblidat, va dirigir algunes de les comèdies més memorables dels anys setanta i vuitanta), un thriller entre la paròdia i l'aventura romàntica que uneix un oficinista gris amb problemes matrimonials i amb insomni (Jeff Goldblum) i una noia misteriosa que vesteix com James Dean a "Rebelde sin causa" i fuig d'uns àrabs per un assumpte relacionat amb unes joies (el MacGuffin). L'esquema argumental és el de les screwball comedies o el de "Pierrot Le Fou"; Jonathan Demme rodaria dos títols similars en la mateixa dècada: "Algo salvaje" i "Casada con todos", aquesta amb la mateixa actriu protagonista. L'aportació de Landis es caracteritza per la seva manca de pretensions, la subtil ironia de les situacions i la sàvia dosificació dels gags i les seqüències d'acció d'una trama que, com anuncia el títol, transcorre gairebé sempre de nit entre carrers deserts i mansions luxoses de la ciutat de Los Angeles. Goldblum aconsegueix fer entranyable el seu personatge d'heroi involuntari; la manca de son i el seu aire impàvid l'ajudaran en totes les complicacions que se li presentin sense que la seva fragilitat íntima afecti la seva desimboltura aparent. I Pfeiffer, guapíssima com ja hem dit, està perfecta quan riu, quan plora, quan corre, quan camina, sempre amb una naturalitat i una elegància senzillament extraordinàries.

A més, és impagable la galeria de secundaris i de cameos de directors de cinema: Dan Aykroyd (actor-fetitxe del director), Richard Farnsworth, Vera Miles, Irene Papas, Clu Gulager, David Bowie, Roger Vadim, David Cronenberg, Rick Baker, Daniel Petrie, Paul Mazursky, Paul Bartel, Don Siegel, Jim Henson, Lawrence Kasdan, Jonathan Demme, i el mateix Landis en el paper d'un dels tres sicaris una mica maldestres.


El paper de Michelle Pfeiffer a "Lady Halcón" és una mica diferent. Substitueix els texans i la caçadora vermella pels parracs que vesteix una dama medieval víctima d'una maledicció que la converteix en falcó quan es fa de dia mentre viatja amb el seu estimat capità de la guàrdia (Rutger Hauer), qui es torna llop quan es fa de nit (i mai no poden estar junts en forma humana). Tant se val; torna a estar guapíssima. És més, la seva bellesa, que ha fet embogir els homes, com el malvat bisbe que ha venut l'ànima al diable per executar la seva venjança, és gairebé ofensiva; el seu rostre, il·luminat pel gran Vittorio Storaro, quasi fa mal als ulls. Matthew Broderick exerceix de contrapunt simpàtic en aquest conte d'aventures romàntiques d'arrel clàssica, fàcil i encisador, que és un dels millors treballs del sempre eficaç i ocasionalment brillant Richard Donner. I no hi falten els paisatges bromosos, els castells imponents o els duels a espasa. Com ha de ser.

dimarts, 18 de setembre de 2018

DEFENSA


Burt Reynolds serà recordat per moltes pel·lícules de conya i acció, i també per la seva resurrecció cinematogràfica a les ordres de Paul Thomas Anderson a "Boogie Nights". Però ara vull parlar d'un títol que va protagonitzar amb John Voight i que va esdevenir de culte des de la seva estrena l'any 1972.

"Defensa", dirigida pel britànic John Boorman, narra la dura experiència de quatre amics de caràcters molt diversos que, per fugir de la ciutat i la rutina, fan un viatge en canoa pels Apalatxes. Una topada massa íntima amb els muntanyencs primitius que viuen en aquelles contrades derivarà en un enfrontament a vida o mort.

Amb les seves ínfules de burgesos moderns i civilitzats, els protagonistes gosen penetrar en un univers que els és desconegut, un espai salvatge que els atraparà en un malson. Jo, després la primera trobada amb els vilatans i el duel de banjos (una escena mítica), ja hauria arrencat a córrer.

divendres, 14 de setembre de 2018

LUCKY


Un actor secundari (John Carroll Lynch) dirigeix una pel·lícula sobre un altre actor secundari, amb algun protagonista en el seu haver: Harry Dean Stanton. Perquè "Lucky" (2017) parla tant de l'actor (mort poc després del rodatge) com del personatge que interpreta, un home de noranta-un anys que sempre ha anat a la seva i que, de cop i volta, s'adona de la proximitat del final i té por i se sent sol. Paradoxalment, aquest film en què tothom filosofa sobre la mort i la manca de sentit de tot plegat és una celebració de la vida, una vida que emergeix inalterable enmig del desert, una vida que troba la raó de ser en moments tan senzills i emocionants com la festa d'aniversari en què Lucky-Stanton canta "Volver" en un espanyol macarrònic, acompanyat d'uns mariatxis.

diumenge, 9 de setembre de 2018

DIES IRAE


Després del fracàs de "Vampyr, la bruja vampiro", Carl Theodor Dreyer va estar onze anys sense dirigir. De manera que signa el seu primer títol sonor, "Dies Irae", l'any 1943.

Quan no està ocupat cremant iaies acusades de bruixeria, el pastor Absalon passa les hores llegint la Bíblia en companyia de la seva mare i de la seva jove esposa Anne. L'arribada de Martin, el fill del capellà, encendrà la metxa d'una passió molts anys continguda.

La història d'amor entre Anne i el seu fillastre voreja la perversió per raons òbvies però, tanmateix, constitueix una celebració de la vida que contrasta amb un univers de por, odi i supersticions, fanatisme i hipocresia d'uns protestants que, en els seus mètodes, no tenen res a envejar als inquisidors catòlics. Dreyer subratlla aquest contrast gràcies al muntatge i ofereix solucions narratives d'una bellesa i intel·ligència sorprenents: com quan la parella observa un arbre que mira el seu reflex sobre el riu i cadascun interpreta la imatge de manera diferent; o quan, mentre festegen d'amagat a la mateixa casa del pastor, aquest vetlla l'agonia d'un capellà; la seva arribada a la casa del moribund es resol en una panoràmica que recorre tots els racons d'una estança que rememora els instants d'una vida que és a punt de desaparèixer. El film contraposa la passió amorosa, vista a través d'estampes de gran bellesa, a la presència obsessiva de la mort. I mentre el negre dels vestits i les siluetes a contrallum predomina al llarg de tota la pel·lícula, el vestit blanc de la protagonista omple la tràgica seqüència final, que transcorre al costat d'un taüt preparat per a la vetlla, com passarà en la posterior i també magistral "Ordet".


Els anacronismes són habituals en els films d'època. Els exemples són nombrosíssims i "Dies Irae", que és una obra mestra, no és una excepció. Potser és un detall poc rellevant però, com que apareix en un pla molt sostingut, es fa molt evident: mentre Anne i Martin parlen, veiem al fons un moble sobre el qual hi ha gravada una data; l'any és el 1639, però això no és gaire lògic quan se'ns ha fet saber reiteradament a través de les actes que signa Absalon sobre el procés a la bruixa que l'acció transcorre el 1623.

La influència pictòrica a "Dies Irae":


divendres, 7 de setembre de 2018

LOS MUNDOS DE CORALINE


A "Los mundos de Coraline" (2009), Henry Selick parteix per primera vegada d'un guió propi (basat en un llibre de Neil Gaiman), però el resultat no està tan allunyat de "Pesadilla antes de Navidad" (1993), el seu musical d'animació sobre personatges de Tim Burton amb música de Danny Elfman: la mateixa perfecció tècnica (aquí, afegeix el 3-D a la stop-motion), tanta o més imaginació i la introducció d'elements terrorífics en un relat presumptament per a infants.